Discurs de Salvador Seguí en l’acte de clausura del Congrés de Sants

Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, Barcelona, 1 de juliol de 1918

“Compañeros, os agradeceré un poco de silencio, lo que espero de vuestra benevolencia, porque mis condiciones físicas no permitirán, tal vez, que llegue mi voz a todos vosotros y harán que en este acto no me extienda en demasiadas consideraciones. Así, pues, seré muy breve; de ello doy promesa.

El Congreso que tiene su coronación en este acto, lo han dicho todos los que me han precedido en el uso de la palabra y yo lo repito, es de una importancia capitalísima. Lo es porque cuando creía la burguesía catalana que la Confederación Regional había recibido un golpe de muerte; que nuestras energías se habían agotado y nuestros métodos se habían declarado en quiebra, nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones. Es mirando las luchas pasadas que se creía que el proletariado quedaría anémico, que no podría hacer más que una vida vegetativa, y que tendríamos que conformarnos con lo que se nos diera como una limosna.

“nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones”

El Congreso ha demostrado que los trabajadores de Cataluña no solamente sabrán desquitarse de los procedimientos con ellos empleados; ha demostrado también que nos han sobrado energías para ocuparnos de las cosas presentes y para discutir y preparar las cosas del porvenir.

El hecho anormal, la locura desencadenada de formas gigantescas que se ha producido en el mundo, ha despertado las conciencias y ha hecho ver la necesidad de preparamos para las luchas del porvenir. Los problemas que han de plantearse después de la universal matanza, no los resolverán los gobiernos capitalistas, porque ya la conciencia de los trabajadores no permite que se les engañe. No podrán resolverlo, porque el problema es de tan difícil solución que tal vez nosotros, en este momento, tampoco podríamos resolverlo si nos exigieran la responsabilidad de ello.

No hay posibilidad humana de hacerlo segura y matemáticamente. Es muy hondo. No es una solución lo que hacen los ingleses; no lo resuelve el vincular la riqueza en el Estado sino que hay que entregarla al pueblo que es el elemento creador de dicha riqueza. Lloyd George, a quien consideramos como el tipo representativo del nuevo sistema capitalista, que tiende a vincular la riqueza en el Estado, sufre una gran equivocación. Las 600.000 casas que se construyen en Inglaterra para entregarlas a los obreros después de la guerra, ya es hoy una solución mezquina. Lloyd George, en quien reconocemos, aunque sea nuestro adversario, una gran capacidad, fracasará. No se contentará con chozas quien ha ofrecido su vida; querrá la justicia y la libertad completas; rechazará la tutela del Estado. La guerra se prolonga porque la burguesía no encuentra una fórmula para terminarla. Y esto sucede lo mismo en Alemania y Austria, que en Francia, Italia e Inglaterra. Aceptemos la posibilidad de que sea cierta la expresión de Wilson cuando dice que los aliados encarnan la justicia; pero esta justicia y esta libertad no son la justicia y la libertad nuestras; no son la justicia y la libertad de los compañeros de los Estados Unidos y de los trabajadores del mundo entero.

“pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo”

La trascendencia del Congreso radica en que nos da la posibilidad de llevar a nuestras organizaciones el máximum de su potencia. Para ello no tenemos más que poner en práctica las pautas de. organización que él nos ha trazado. Cuando termine la guerra, cuando las cuestiones se resuelvan más bien por los dictados de la pasión que por los consejos de cerebro, si no representamos una fuerza inmensa, si no somos una agrupación potentísima por nuestra cohesión y por nuestra capacidad, seremos juguetes de la burguesía.

Pero si nos superamos, si conquistamos nuestra capacidad y nos colocamos en condiciones de actuar de un modo enérgico, de hacer frente a todas las posibilidades de ataque, seremos respetados, atendidos y nos impondremos.

Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo.
¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epílogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad!

Han concluido las tareas del Congreso.

Ha terminado el acto”.


80 anys de la fi de la Guerra Civil

Ferran Aisa

La derrota de la República va significar un cop molt greu per les aspiracions revolucionàries de transformar la societat, però també pels republicans i els moviments progressistes que van ser escombrats pel franquisme.

La desfeta de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Aquest èxode va començar un parell de mesos abans de la fi de la lluita bèl·lica amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 i l’arribada a la frontera francesa de l’exèrcit del general Franco a primers de febrer del mateix any. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van creuar la ratlla que separava Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme.

L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser humà: condicions climàtiques, totalment adverses pels fugitius que anaven mal vestits, mal calçats, mal alimentats i, alhora, patint el terror dels bombardejos de l’enemic. Els que fugien de la ira de l’exèrcit vencedor caminaven desencisats, esmaperduts, vençuts, desfets…  Els fugitius quan arribaren a la frontera semblaven ombres en pena, els quals eren detinguts per gendarmes francesos que els hi treien el poc que portaven. La majoria d’aquestes persones serien internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos.

D’una manera improvisada s’obriren camps de refugiats a l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus Orientals francesos. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de concentració de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats per dones, vells i infants i presons militars com el castell de Cotlliure. La dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.

L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja. Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia per els habitants dels camps i molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Malgrat tot els refugiats van trobar la solidaritat i l’ajuda d’entitats com el SRI (Socors Roig Internacional), SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), la Creu Roja o institucions benèmerites com els Quàquers anglesos o nord-americans. També van tenir cura dels exiliats espanyols els organismes institucionals republicans del SERE i de la JARE, així com els comitès de les diverses forces polítiques i sindicals.

La CNT dins dels camps van crear comitès i subcomitès per enllaçar amb altres camps i amb el Consell General del Moviment Llibertari. Entre els milers de refugiats tancats als camps de refugiats hi havia militants dels partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà, Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora d’embarcar-se rumb a Amèrica. El dia 10 de febrer van entrar els darrers contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti), els quals van haver d’abandonar les armes a la ratlla de França. Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco i s’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del nostre país.

La zona de Llevant i de Madrid van ser les darreres zones republicanes a ser preses pels feixistes. Molts republicans van quedar atrapats al port d’Alacant a l’espera d’uns vaixells que mai no van arribar. Tan sols un vaixell anglès va carregar republicans fins a la bandera i el 28 de març va sortir del port d’Alacant cap a Orán (Argelia). Es tractava del vell vaixell carboner Stanbrook comandat per el capità Archibald Dickson, el qual, malgrat el bloqueig que patia el port, va salvar nombroses vides. La resta de republicans atrapats a Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals situats en presons, convents, castells i camps de treball. Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista durant molts anys. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri. La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs, del règim autoritari que va escombrar les llibertats d’Espanya. La guerra va acabar oficialment amb el famós parte del Caudillo: “En el día de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Francisco Franco. Burgos, 1 de abril de 1939”. El nou règim no solament anul·lava les llibertats democràtiques i les institucions catalanes com el Parlament i la Generalitat de Catalunya, sinó que prohibia les organitzacions polítiques, sindicals, socials i culturals.

La repressió també anul·lava la identitat nacional del poble català, basc i gallec. Totes les institucions republicanes van quedar anul·lades i en el seu lloc es va imposar el falangisme, el militarisme i l’Església. El nacionalcatolicisme fou la nova i única ideologia del règim franquista de la postguerra. Paral·lelament a l’exili de tants espanyols a l’interior d’Espanya els derrotats omplien les presons i els camps de treball eren plens de sindicalistes, republicans, catalanistes i militants polítics de totes les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de mort.

D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un general franquista, va ésser passada a sang i foc. Les presons d’Espanya van quedar plenes a vessar. Espanya es va convertir en una gran presó amb l’aplicació de la moral nacional catòlica i una fèrria disciplina militar. Els sindicats i els partits polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Malgrat la repressió les organitzacions polítiques i sindicals es van reorganitzar clandestinament a l’interior i d’una manera més lliure a l’exili.

Joan Puig Elias, una figura a reivindicar

Joan Puig Elias va ser un personatge imprescindible en el seu temps, però, sorprenentment, oblidat per les generacions posteriors.

El món de l’educació no l’ha reconegut com cal i no forma part del temari d’història del Magisteri ni espanyol ni català. Els seus companys sindicalistes de l’anarquisme el mencionen sovint però no el reverencien com  la figura de Durruti o Frederica Montseny. I fins i tot els seus veïns, els habitants de Sallent (el seu poble natal) ham trigat molt de temps en fer-lo fill predilecte de la població.

El que més l’agradaria a Joan Puig Elias si ara estigués viu seria, potser, ser qualificat com un mestre, un bon mestre racionalista, estimat i respectat per tot l’alumnat, director d’una escola obrera del barri del Clot de Barcelona (Escola Natura), seguidor de les idees de Ferrer i Guàrdia de forma heterodoxa, havent incorporat a l’antidogmatisme del racionalisme totes les grans incorporacions de l’Escola Activa dels anys vint. Va voler importar de Freinet, Piaget, Montessori… els seus grans ensenyaments afegits a les teories de Ferrer i Guàrdia. Així va fer sorgir una nova forma d’ensenyar bassada en la coeducació, l’ensenyament als alumnes obedients del temps de la Dictadura de Primo de Rivera del que significava el concepte llibertat, el protagonisme absolut de l’alumne, la necessitat d’explicació científica de qualsevol matèria fugint dels dogmes confessionals, l’aprenentatge a través de l’ experimentació, l’estimulació de la curiositat infantil, l’observació directa de la natura (excursions) i el coneixement de la realitat social (mercats, indústries), fomentant el pensament crític a través de conferències i debats, buscant l’educació integral: l’equilibri de coneixements intel·lectuals, físics i manuals, aconseguint la fraternitat mestre-alumne perquè creia ferventment que no hi ha coneixement sense emotivitat, eliminant els càstigs i els premis (portant a terme una disciplina assembleària), on l’art era imprescindible (els alumnes havien de sentir-se feliços amb teatre, música, dansa i la lectura directa dels clàssics) i on estaven incorporades les noves tecnologies de l’època (fotografia, cinema i redacció d’una revista periòdica). Feia que l’Escola fos la segona casa dels alumnes estant oberta a les famílies per les tardes i els diumenges, sent el mentor de la creació de nous professors racionalistes entre els alumnes i, en definitiva, utilitzant l’educació com l’instrument per a crear una nova societat, un Món Nou.

Aquestes noves idees que eren fonamentals en 1926 ara són les bases de la Nova Reforma educativa de, per exemple, Escola Nova XXI; però ningú ha mirat 90 anys enrere per veure si algú havia defensat aquestes teories pedagògiques amb anterioritat i quins resultats havia obtingut.

Però Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu. Joan Puig va concebre la Guerra com una oportunitat per portar a terme la Revolució pedagògica i ell la va encapçalar liderant tots els estaments. Des dels primers dies de la guerra va rebre les responsabilitats educatives de l’Ajuntament de Barcelona i va ser president de l’òrgan de la Generalitat dedicat a l’educació: el CENU. Posteriorment, l’any 1938, va afegir a aquestes responsabilitats la de ser Subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública de la República en temps de Segundo Blanco

Imagen relacionada

La seva família i algun dels seus alumnes de l’Escola i de les Colònies de refugiats ens han parlat del seu caràcter afable, l’elegància en el tracte i en les formes, la seva capacitat d’intermediació, i la seva virtut de saber escoltar amb un pensament ferm i clar. Va fugir de tots els extremismes i va ser respectuós amb tots els que pensaven diferent que ell en el terreny religiós i polític, sense ser dèbil ni mal·leable.

Ha estat molt difícil descobrir noves dades sobre la biografia d’aquest home eminent. La participació de la seva família del Brasil i d’avis d’Aragó que havien estat nens refugiats de les colònies infantils que Joan Puig va crear a Barcelona i Ribes de Freser ens ha permès conèixer tot allò que passava a la seva vida i que les hemeroteques no podien recollir perquè no eren fets públics.

Hem sabut que un dels eixos fonamentals de la seva teoria pedagògica es va centrar en les Colònies de nens refugiats on l’educació era veritablement integral en aquestes llars de convivència total. Va organitzar una colònia infantil amb nens refugiats, principalment orfes (molts d’ells aragonesos) a l’expropiada Granja Vella d’Horta, també coneguda com casa de Martí Codolar. La seva companya sentimental en aquell moment, Emilia Roca Cufí (gran actriu a nivell nacional durant els anys vint), també es va fer càrrec d’una altra colònia infantil que es va crear a Ribas de Fresser, a la casa de colònies que feia servir l’escola Natura del Clot  amb nens orfes de la Casa del Nen i fills de militars republicans ferits.

Joan Puig Elias va tenir contacte amb nombroses personalitats, però destaca una per sobre de totes perquè la va intentar implicar en la seva tasca de trobar ingressos econòmics per mantenir les colònies. Aquesta persona va ser Emma Goldman, activista anarquista internacional, que va visitar diverses vegades Barcelona durant la Guerra Civil. Emma va transcriure en el seu llibre Visió en flames l’experiència de visitar la ciutat de llibertat, la colònia infantil de Ribes de Freser. Tots els refugiats d’aquestes colònies que hem pogut entrevistar valorant aquests anys amb Puig Elies a Catalunya i a França com un dels moments més importants de la seva vida i quasi cap esdeveniment posterior els ha marcat amb més profunditat que aquesta convivència educativa.

Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu

En el moment de la pèrdua de la guerra, Joan Puig Elias va marxar a França amb el Govern i va fer evacuar les dues colònies en direcció a la nació veïna abans del tancament de les fronteres. Una vegada en territori francès, Emilia Roca va aconseguir la solidaritat d’agrupacions de mestres francesos que van trobar diferents llocs on refugiar als nens de les colònies i poder continuar la tasca pedagògica que portaven a terme. Finalment, van residir al poble de Lagnes (Provença) on van conviure amb els nens francesos a l’escola, van realitzar obres de teatre i exposicions, i van viure amb felicitat lluny dels problemes de la guerra. Malauradament, gran part dels nens van ser repatriats el 1941 per ordre de Franco.

A partir d’aquest moment, Joan Puig Elias va iniciar una vida eminentment política com a maquis i participant molt activament en la recuperació de la Generalitat i la CNT/MLE de l’exili  a Toulouse. Però la impossibilitat de fer caure el govern de Franco i la visió del reconeixement internacional que va tenir el van derrotar i va acabar marxant a Brasil.

Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.

Glòria Campoy

Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.

Les dones en el sindicalisme

L’estat espanyol va tenir una industrialització tardana. La primera etapa de la industrialització, durant la primera revolució industrial, relacionada amb la indústria de consum, és a dir, amb el sector tèxtil, es va completar només a Catalunya. La indústria catalana, per tant, es basava en el tèxtil, tot i que també van ser importants altres indústries, com la paperera. El cotó va ser particularment important, però també s’hi van desenvolupar, sobretot a partir de 1860, altres matèries primeres com la llana. Tant en el cotó com a la llana predominava la mà d’obra femenina. Segons dades publicades per Madoz sobre la indústria cotonera catalana l’any 1841, el 39,2 % dels operaris eren homes, el 39,4% dones i el 21,4, nens i nenes. Tanmateix les dones s’emportaven el 29,7% dels salaris, els homes el 62,5% i les criatures el 7,8%. Cap al 1850 els tallers i fàbriques de Barcelona tenien un 45% de treballadors, un altre 45% de treballadores i un 10% de mà d’obra infantil. Les nenes i nens començaven a treballar a l’edat de 8 ó 9 anys, i també abans. Es treballava en condicions dures i amb jornades llargues, de 12 a 15 hores diàries, al que s’havia d’afegir la feina domèstica en llars de classe obrera, amb humitats i poques condicions sanitàries, on la major part del jornal es destinava a l’alimentació i a la vivenda. Moltes dones continuaven treballant després de casades, perquè el seu salari era necessari, malgrat ser molt inferior als masculins, per a la subsistència familiar, encara més tenint en compte la inseguretat laboral de l’època. De les que deixaven la feina a la fàbrica, moltes continuaven treballant a domicili, en condicions d’explotació notòries.

Els primers sindicats, dominats per homes, demanaven la limitació del treball femení, fins i tot la prohibició d’algunes feines,  per exemple a les mines, en contra de l’opinió de les mateixes dones. Els corrents anarquistes van ser els primers que van incorporar en el seu discurs la igualtat laboral entre dones i homes.

Imagen relacionada

En aquesta conjuntura, les dones van participar en diferents moviments socials i polítics durant el segle XIX i XX. Les dones van tenir un protagonisme significatiu en els conflictes socials durant aquest període i en tots els períodes, van participar en manifestacions i vagues, i algunes van tenir un paper destacat en les organitzacions sindicals. És prou conegut el seu protagonisme en els motins del pa, com els de 1789, però també a les bullangues de 1837 o les de 1842, on, segons les memòries del menestral Coroleu, en el Call “fins i tot les dones van prendre part de la resistència, llençant aigua bullint per les finestres”. Però les dones també van participar en els orígens del moviment obrer, com, per exemple, demanant augment de sou en el sector tèxtil l’any 1843, o durant la vaga general de l’any 1855, reclamant el dret d’associació.

Des del Sexenni revolucionari, és a dir, des del 1868, l’anarquisme va entrar amb força a Catalunya, amb la creació de la Federació de la Regió Espanyola de l’AIT a Barcelona i després la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de l’AIT, que es va dissoldre el 1888, tot i que el moviment anarquista va continuar en altres organitzacions fins a la creació de la CNT l’any 1910. La republicana Isabel Vilà i Pujol va ser secretària de la federació local de Llagostera de l’AIT. Hi va haver dones destacades dins del moviment anarquista. Teresa Claramunt va ser fundadora d’un grup d’obreres anarquistes a Sabadell. L’any 1883 va fer una vaga demanant la jornada de 10 hores. També van participar en la primera manifestació del Primer de Maig, dia de la classe treballadora, l’any 1890 a Barcelona, portant els seus fills i filles. De cara a l’any següent, Teresa Claramunt i altres dones van estar preparant el Primer de maig de 1891, i en arribar el moment, unes 5.000 dones es van declarar en vaga per poder assistir a la manifestació. En les assemblees que van fer aquestes dones, van tenir la idea de crear associacions de treballadores a les quals els homes podien assistir però no podien estar a l’administració i direcció, per defugir el control per part dels homes. No es van arribar a crear. Va ser empresonada en una batuda indiscriminada de la policia després de la bomba a la processó del Corpus l’any 1896 que va dur al procés de Montjuïc, durant el qual va ser sotmesa a tortures i condemnada a cadena perpètua, que no va complir perquè va marxar del país. En tornar, va tenir un paper important en la vaga general de 1902, juntament amb Lucrècia Domenech, i a causa d’aquest protagonisme va ser desterrada a Saragossa. També cal destacar aquí la figura de Teresa Mañé, coneguda amb el pseudònim de Soledad Gustavo, que va tenir un paper rellevant en revistes anarquistes, particularment “La Revista Blanca”, i va participar en experiències col·lectivistes a Cerdanyola, a més de criticar l’actuació repressiva durant la Setmana Tràgica, sent activa en la campanya en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia, culpat injustament d’haver-la instigat.

De fet la Setmana Tràgica el 1909 va començar amb una protesta en el port de Barcelona contra la lleva forçosa de reservistes per la guerra del Marroc, en la que van destacar les dones. Elles van tenir un rol crucial en tots els aspectes de la insurrecció i algunes van escriure sobre els fets, com, a més de Teresa Mañé i Teresa Claramunt, altres com Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo. Posteriorment, del 1910 al 1914, 61.918 dones del sector tèxtil van participar en diferents vagues. Entre les dirigents hi trobem Maria Sans, Francesca Rivera, Maria Costa, o les germanes Encarnació i Roser Dulcet. L’any 1913 va haver una vaga de La Constancia a Barcelona, liderada per dones. Aquestes dones, i en particular Teresa Claramunt, inclouran en les seves reivindicacions els drets de les dones, sent un precedent de les dones que tindran protagonisme més endavant durant la II República i la guerra civil, com, per exemple, Mujeres Libres.

Imagen relacionada

Mujeres Libres va néixer en els anys trenta a partir de dos grups que s’havien creat de manera independent. Després de la revolució d’Astúries de l’any 1934 va sorgir, a Barcelona, el Grup Cultural femení de la CNT, tenint entre les seves fundadores a Conchita Liaño i Soledad Estorach, entre d’altres. Gairebé de forma paral·lela, va aparèixer a Madrid el grup Mujeres Libres, fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón, que volien dur a terme la iniciativa d’editar una revista que havia de dur aquest nom -la primera còpia de la qual es va imprimir el 2 de maig de 1936. Hi havia entre els dos grups lleugeres diferències, doncs el barceloní volia promocionar l’activisme entre les dones de la CNT mentre que el grup madrileny volia ampliar la conscienciació a les dones en general. Tanmateix, adonant-se de l’interès comú, el grup de Barcelona es va constituir en Agrupación Mujeres Libres, i l’any 1937 es va formar la Federación Nacional de Mujeres Libres, essent la revista Mujeres Libres el seu principal vehicle d’expressió, tot i que les seves militants també escrivien a altres publicacions anarquistes, com Solidaridad Obrera.

Mujeres Libres no va ser simplement una agrupació per a l’emancipació de les dones dins del moviment anarquista, en el sentit de la reivindicació de drets, sinó que també va ser un lloc d’aprenentatge i un espai de reunió i discussió. Certament es reivindiquen uns drets, que apareixen formulats a diferents escrits de les militants anarquistes: igualtat de deures, responsabilitats i drets, dret a decidir i acceptació de la voluntat pròpia de les dones –és a dir, dret a ser lliures i dret al propi desig-, accés a l’educació i al treball en igualtat de condicions que els homes, a igual treball igual salari, etc. D’altra banda, Mujeres Libres crea un espai simbòlic de dones, necessari per a aconseguir la llibertat femenina, fent-ho de manera inconscient, partint de la seva pròpia intuïció.

Les militants de Mujeres Libres van organitzar cursos de cara a l’aprenentatge d’una professió, a través de les escoles tècnico-professionals per a dones. Per exemple, van donar lliçons sobre agricultura a dones del servei domèstic perquè poguessin tornar als seus pobles d’origen, o van fer cursos d’alfabetització. Tot i que, en part, la finalitat d’aquests cursos era substituir al homes en els oficis que havien quedat sense cobrir per causa de la guerra, també veien important la independència econòmica per a les dones.

El pensament d’aquestes militants anarquistes combina la idea d’emancipació i llibertat de les dones amb la de la classe obrera a través de la ideologia anarquista, i tot i que aquesta era una combinació de vegades difícil, Mujeres Libres és un referent important per a la història del moviment feminista. Tot i que elles es consideressin “humanistes integrals” i no feministes.

Durant el franquisme, cal destacar la vaga de dones de Manresa de 1946. Diversos historiadors/es consideren la vaga general que es va iniciar a Manresa al gener del 1946 com la primera gran vaga del franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, donat que a principis de gener havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de l’estat espanyol que es perllongaria durant els anys 1946 i 1947.

El 25 de gener de 1946 va començar a la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra –Fàbrica Nova, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya- una vaga que duraria fins al dia 31. Les treballadores de la fàbrica, que portaven temps demanant un plus de vida cara que no se’ls va donar, van veure amb sorpresa que, en anar a cobrar la setmanada, cobraven un dia de menys. El dijous havia estat festa per celebrar-ne el dia de la “liberación” –és a dir, l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa- i no s’havia pagat. Segons explica una de les vaguistes, Laura Sanmiquel, en el seu diari, el divendres 25 a la tarda, “Al jornal, a l’hora de pagar pararen les màquines negant-se a cobrar. Només els batans i les cardes han treballat fins a plegar. Els demés no han treballat més”. Al dia següent no va treballar ningú. Demanaven que els paguessin el dia de festa i un plus de vida cara. L’alcalde, Joan Montardit, va recolzar al propietari de la fàbrica i en no aconseguir que les treballadores deixessin la vaga, el propietari es va reunir amb el governador civil per intentar arribar a un acord, sense aconseguir-ho. El dimecres dia 30, quan entrava el segon torn de treballadores, la guàrdia civil va impedir que el primer torn sortís i es van quedar totes tancades a la fàbrica. A més, com les màquines continuaven aturades, el governador civil va decidir la intervenció de la guàrdia armada o policia armada, temuts per la seva duresa, que van arribar aquella tarda, però les màquines van continuar aturades. El dia 31 per la tarda va anar personal a la fàbrica disposada a treballar. Les dones tancades a dins els pregunten perquè: S’havia fet un pregó on s’exposaven els augments. Els pagaven el dia festiu i un plus de 75 ptes, a més d’aconseguir un economat.

Resultado de imagen de mujeres libres

No obstant la por i la repressió dels anys quaranta aquestes dones van tenir la força i voluntat suficient per iniciar la vaga i guanyar-la. A més, va ser la espurna per les vagues que s’iniciarien a partir d’aquí. Les dones van organitzar piquets a totes les fàbriques i es van unir els comerços, les cafeteries i els cinemes. Més tard, durant el primer semestre de 1946 va haver vagues al Vallès –Terrassa, Manresa, Granollers, al Baix Llobregat, al Barcelonès, Mataró, Palamós, a empreses com la Maquinista Terrestre y Marítima, la Espanya Industrial, Hispano-Suiza, Olivetti, Siemens, Altos Hornos de Hospitalet. I també a la resta d’Espanya: Sanitaris de València i Alacant, Renfe a Sevilla…

Moltes d’aquestes vagues es van donar en el sector tèxtil i les dones va ser protagonistes tot i ser apallissades per la policia armada o ser detingudes com en el cas de Casa Prats o de la vaga al Vapor Nou de Barcelona.. A Mataró, una vaga a la fàbrica Can Minguell al mes de març, per cobrar un plus ja concedit un any abans es va estendre per altres fàbriques tèxtils de Mataró i la detenció de quatre militants pertanyents a sindicats i organitzacions clandestines va causar manifestacions de dones que van cridar davant de la guàrdia civil. També elles van aconseguir que s’atenguessin les seves demandes. Carme Casas, és un exemple de dona, militant del PSUC, que va viure la guerra, la postguerra, va estar en les primeres CCOO, etc.

A la transició, les dones hi van participar activament, però les jerarquies sindicals i la desarticulació de l’oposició com a condició per entrar en el nou sistema presumptament democràtic, va tornar a marginar les dones amb la invisibilització, l’exclusió, la subordinació i la desvalorització. Malgrat això les dones van ser i hi són dins del sindicalisme, com Carmen Urrutia o Núria Espí, entre moltes (Núria Casals, Charo Manjón, Soledad Muntaner…)

Com a conclusió s’ha de dir que malgrat tots els problemes, i malgrat la invisibilització que han patit les dones àdhuc des de les organitzacions del moviment obrer, aquestes han estat protagonistes i fins i tot han iniciat i liderat, almenys en un principi, protestes i reivindicacions en diferents moments històrics i que, en diverses ocasions, van constituir un despertar de moviments sindicals i de protesta. Com assegura Temma Kaplan, l’acció col·lectiva de les dones agafa formes diferents a les dels homes, a causa dels rols de gènere i l’atribució a les dones de les tasques domèstiques i reproductives, independentment de què treballin o no com a assalariades. Les dones són les encarregades de la cura de la vida i, per tant, d’assegurar l’assignació de recursos per atendre les necessitats de les criatures, la gent gran, la família i els veïns/es. Aquestes tasques es podien barrejar amb altres de treball remunerat, que sovint es considerava subsidiari respecte al treball de l’home, a més d’exercir-ne en pitjors condicions, amb més precarietat i pitjor remunerat. És per això que l’acció col·lectiva de les dones s’ha mogut moltes vegades menys dins de l’esquema de partits i sindicats -d’altra banda molt masculinitzats i sovint poc sensibles a les demandes fetes per dones- i més dins d’altres xarxes més informals.

La mentalitat sexista del discurs dominant ha impregnat també les organitzacions socials de la classe obrera, dominades per homes, incloent aquí el discurs intel·lectual i acadèmic de l’esquerra, menystenint l’acció col·lectiva de les dones, considerant-la com “pre-política”. Aquesta és una de les causes per les quals només ara comencen a sortir a la llum moltes de les accions en el passat protagonitzades per dones, i s’està veient la seva importància social i política. Quan tenim en compte a tota la població es veuen relacions més amples de les que serien els enfrontaments homes-homes, tot i que siguin de diferents classes socials, com és, en realitat, la història que se’ns ha explicat majoritàriament fins ara. Quan les dones han participat en vagues, aquestes s’han estès més enllà del món laboral, dins de la comunitat més ampla. Les associacions informals, de funcionament més horitzontal i sense lideratges tan clars, o fins i tot moviments espontanis com les bullangues -quan la gent, i en aquest cas les dones, protesten per tenir una vida una mica digna- han estat també revulsius revolucionaris, que ara tornen a veure’s com formes d’organització popular més lligades a la democràcia real que el funcionament vertical de molts partits i sindicats. Recordem que el 8 de març de 1917 del nostre calendari (23 de febrer a Rússia) les dones russes es van declarar en vaga demanant “pa i pau”, acció que va marcar l’inici de la revolució russa.

Isabel Pérez Molina. Dones Llibertàries.