La derrota de la República va significar un cop molt greu per les aspiracions revolucionàries de transformar la societat, però també pels republicans i els moviments progressistes que van ser escombrats pel franquisme.
La desfeta de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Aquest èxode va començar un parell de mesos abans de la fi de la lluita bèl·lica amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 i l’arribada a la frontera francesa de l’exèrcit del general Franco a primers de febrer del mateix any. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van creuar la ratlla que separava Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme.
L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser
humà: condicions climàtiques, totalment adverses pels fugitius que anaven mal
vestits, mal calçats, mal alimentats i, alhora, patint el terror dels
bombardejos de l’enemic. Els que fugien de la ira de l’exèrcit vencedor
caminaven desencisats, esmaperduts, vençuts, desfets… Els fugitius quan arribaren a la frontera
semblaven ombres en pena, els quals eren detinguts per gendarmes francesos que
els hi treien el poc que portaven. La majoria d’aquestes persones serien
internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos.
D’una manera improvisada s’obriren camps de refugiats a
l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus
Orientals francesos. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de concentració
de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i
Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats
per dones, vells i infants i presons militars com el castell de Cotlliure. La
dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les
Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de
l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.
L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja. Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia per els habitants dels camps i molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Malgrat tot els refugiats van trobar la solidaritat i l’ajuda d’entitats com el SRI (Socors Roig Internacional), SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), la Creu Roja o institucions benèmerites com els Quàquers anglesos o nord-americans. També van tenir cura dels exiliats espanyols els organismes institucionals republicans del SERE i de la JARE, així com els comitès de les diverses forces polítiques i sindicals.
La CNT
dins dels camps van crear comitès i subcomitès per enllaçar amb altres camps i
amb el Consell General del Moviment Llibertari. Entre
els milers de refugiats tancats als camps de refugiats hi havia militants dels
partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es
lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents
polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els
responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts
càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà,
Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora
d’embarcar-se rumb a Amèrica. El dia 10 de febrer van entrar els darrers
contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit
popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga
Columna Durruti), els quals van haver d’abandonar les armes a la ratlla de
França. Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco i
s’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del
nostre país.
La zona de Llevant i de Madrid van ser les darreres zones
republicanes a ser preses pels feixistes. Molts republicans van quedar atrapats
al port d’Alacant a l’espera d’uns vaixells que mai no van arribar. Tan sols un
vaixell anglès va carregar republicans fins a la bandera i el 28 de març va
sortir del port d’Alacant cap a Orán (Argelia). Es tractava del vell vaixell
carboner Stanbrook comandat per el capità Archibald Dickson, el qual, malgrat
el bloqueig que patia el port, va salvar nombroses vides. La resta de
republicans atrapats a Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals
situats en presons, convents, castells i camps de treball. Al final de la
guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder
fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista
durant molts anys. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la
pau del cementiri. La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs,
del règim autoritari que va escombrar les llibertats d’Espanya. La guerra va
acabar oficialment amb el famós parte
del Caudillo: “En el día de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, han
alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha
terminado. Francisco Franco. Burgos, 1 de abril de 1939”. El nou règim no solament
anul·lava les llibertats democràtiques i les institucions catalanes com el
Parlament i la Generalitat de Catalunya, sinó que prohibia les organitzacions
polítiques, sindicals, socials i culturals.
La repressió també anul·lava la identitat nacional del
poble català, basc i gallec. Totes les institucions republicanes van quedar
anul·lades i en el seu lloc es va imposar el falangisme, el militarisme i
l’Església. El nacionalcatolicisme fou la nova i única ideologia del règim
franquista de la postguerra. Paral·lelament a l’exili de tants espanyols a
l’interior d’Espanya els derrotats omplien les presons i els camps de treball eren
plens de sindicalistes, republicans, catalanistes i militants polítics de totes
les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de
mort.
D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en
els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van
desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un general franquista,
va ésser passada a sang i foc. Les presons d’Espanya van quedar plenes a
vessar. Espanya es va convertir en una gran presó amb l’aplicació de la moral
nacional catòlica i una fèrria disciplina militar. Els sindicats i els partits
polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Malgrat
la repressió les organitzacions polítiques i sindicals es van reorganitzar
clandestinament a l’interior i d’una manera més lliure a l’exili.
Joan Puig Elias va ser un personatge imprescindible en el seu temps, però, sorprenentment, oblidat per les generacions posteriors.
El món de l’educació no l’ha reconegut com cal i no forma part del temari d’història del Magisteri ni espanyol ni català. Els seus companys sindicalistes de l’anarquisme el mencionen sovint però no el reverencien com la figura de Durruti o Frederica Montseny. I fins i tot els seus veïns, els habitants de Sallent (el seu poble natal) ham trigat molt de temps en fer-lo fill predilecte de la població.
El que més l’agradaria a Joan Puig Elias si ara estigués viu seria, potser,
ser qualificat com un mestre, un bon mestre racionalista, estimat i respectat
per tot l’alumnat, director d’una escola obrera del barri del Clot de Barcelona
(Escola Natura), seguidor de les idees de Ferrer i Guàrdia de forma heterodoxa,
havent incorporat a l’antidogmatisme del racionalisme totes les grans
incorporacions de l’Escola Activa dels anys vint. Va voler importar de Freinet,
Piaget, Montessori… els seus grans ensenyaments afegits a les teories de
Ferrer i Guàrdia. Així va fer sorgir una nova forma d’ensenyar bassada en la
coeducació, l’ensenyament als alumnes obedients del temps de la Dictadura de
Primo de Rivera del que significava el concepte llibertat, el protagonisme
absolut de l’alumne, la necessitat d’explicació científica de qualsevol matèria
fugint dels dogmes confessionals, l’aprenentatge a través de l’ experimentació,
l’estimulació de la curiositat infantil, l’observació directa de la natura
(excursions) i el coneixement de la realitat social (mercats, indústries),
fomentant el pensament crític a través de conferències i debats, buscant l’educació
integral: l’equilibri de coneixements intel·lectuals, físics i manuals,
aconseguint la fraternitat mestre-alumne perquè creia ferventment que no hi ha
coneixement sense emotivitat, eliminant els càstigs i els premis (portant a
terme una disciplina assembleària), on l’art era imprescindible (els alumnes
havien de sentir-se feliços amb teatre, música, dansa i la lectura directa dels
clàssics) i on estaven incorporades les noves tecnologies de l’època
(fotografia, cinema i redacció d’una revista periòdica). Feia que l’Escola fos
la segona casa dels alumnes estant oberta a les famílies per les tardes i els
diumenges, sent el mentor de la creació de nous professors racionalistes entre
els alumnes i, en definitiva, utilitzant l’educació com l’instrument per a
crear una nova societat, un Món Nou.
Aquestes noves idees que eren fonamentals en 1926 ara són les bases de la
Nova Reforma educativa de, per exemple, Escola Nova XXI; però ningú ha mirat 90
anys enrere per veure si algú havia defensat aquestes teories pedagògiques amb
anterioritat i quins resultats havia obtingut.
Però Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu. Joan Puig va concebre la Guerra com una oportunitat per portar a terme la Revolució pedagògica i ell la va encapçalar liderant tots els estaments. Des dels primers dies de la guerra va rebre les responsabilitats educatives de l’Ajuntament de Barcelona i va ser president de l’òrgan de la Generalitat dedicat a l’educació: el CENU. Posteriorment, l’any 1938, va afegir a aquestes responsabilitats la de ser Subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública de la República en temps de Segundo Blanco
La seva família i algun dels seus alumnes de l’Escola i de les Colònies de
refugiats ens han parlat del seu caràcter afable, l’elegància en el tracte i en
les formes, la seva capacitat d’intermediació, i la seva virtut de saber
escoltar amb un pensament ferm i clar. Va fugir de tots els extremismes i va
ser respectuós amb tots els que pensaven diferent que ell en el terreny
religiós i polític, sense ser dèbil ni mal·leable.
Ha estat molt difícil descobrir noves dades sobre la biografia d’aquest
home eminent. La participació de la seva família del Brasil i d’avis d’Aragó
que havien estat nens refugiats de les colònies infantils que Joan Puig va
crear a Barcelona i Ribes de Freser ens ha permès conèixer tot allò que passava
a la seva vida i que les hemeroteques no podien recollir perquè no eren fets
públics.
Hem sabut que un dels eixos fonamentals de la seva teoria pedagògica es va
centrar en les Colònies de nens refugiats on l’educació era veritablement
integral en aquestes llars de convivència total. Va organitzar una colònia
infantil amb nens refugiats, principalment orfes (molts d’ells aragonesos) a
l’expropiada Granja Vella d’Horta, també coneguda com casa de Martí Codolar. La
seva companya sentimental en aquell moment, Emilia Roca Cufí (gran actriu a
nivell nacional durant els anys vint), també es va fer càrrec d’una altra
colònia infantil que es va crear a Ribas de Fresser, a la casa de colònies que
feia servir l’escola Natura del Clot amb
nens orfes de la Casa del Nen i fills de militars republicans ferits.
Joan Puig Elias va tenir contacte amb nombroses personalitats, però destaca
una per sobre de totes perquè la va intentar implicar en la seva tasca de
trobar ingressos econòmics per mantenir les colònies. Aquesta persona va ser
Emma Goldman, activista anarquista internacional, que va visitar diverses
vegades Barcelona durant la Guerra Civil. Emma va transcriure en el seu llibre Visió en flames l’experiència de visitar
la ciutat de llibertat, la colònia infantil de Ribes de Freser. Tots els
refugiats d’aquestes colònies que hem pogut entrevistar valorant aquests anys
amb Puig Elies a Catalunya i a França com un dels moments més importants de la
seva vida i quasi cap esdeveniment posterior els ha marcat amb més profunditat
que aquesta convivència educativa.
Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu
En el moment de la pèrdua de la guerra, Joan Puig Elias va marxar a França amb el Govern i va fer evacuar les dues colònies en direcció a la nació veïna abans del tancament de les fronteres. Una vegada en territori francès, Emilia Roca va aconseguir la solidaritat d’agrupacions de mestres francesos que van trobar diferents llocs on refugiar als nens de les colònies i poder continuar la tasca pedagògica que portaven a terme. Finalment, van residir al poble de Lagnes (Provença) on van conviure amb els nens francesos a l’escola, van realitzar obres de teatre i exposicions, i van viure amb felicitat lluny dels problemes de la guerra. Malauradament, gran part dels nens van ser repatriats el 1941 per ordre de Franco.
A partir d’aquest moment, Joan Puig Elias va iniciar una vida eminentment
política com a maquis i participant molt activament en la recuperació de la
Generalitat i la CNT/MLE de l’exili a
Toulouse. Però la impossibilitat de fer caure el govern de Franco i la visió
del reconeixement internacional que va tenir el van derrotar i va acabar
marxant a Brasil.
Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.
Glòria Campoy
Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.
L’estat espanyol va tenir una industrialització
tardana. La primera etapa de la industrialització, durant la primera revolució
industrial, relacionada amb la indústria de consum, és a dir, amb el sector
tèxtil, es va completar només a Catalunya. La indústria catalana, per tant, es
basava en el tèxtil, tot i que també van ser importants altres indústries, com
la paperera. El cotó va ser particularment important, però també s’hi van
desenvolupar, sobretot a partir de 1860, altres matèries primeres com la llana.
Tant en el cotó com a la llana predominava la mà d’obra femenina. Segons dades
publicades per Madoz sobre la indústria cotonera catalana l’any 1841, el 39,2 %
dels operaris eren homes, el 39,4% dones i el 21,4, nens i nenes. Tanmateix les
dones s’emportaven el 29,7% dels salaris, els homes el 62,5% i les criatures el
7,8%. Cap al 1850 els tallers i fàbriques de Barcelona tenien un 45% de
treballadors, un altre 45% de treballadores i un 10% de mà d’obra infantil. Les
nenes i nens començaven a treballar a l’edat de 8 ó 9 anys, i també abans. Es
treballava en condicions dures i amb jornades llargues, de 12 a 15 hores
diàries, al que s’havia d’afegir la feina domèstica en llars de classe obrera,
amb humitats i poques condicions sanitàries, on la major part del jornal es
destinava a l’alimentació i a la vivenda. Moltes dones continuaven treballant
després de casades, perquè el seu salari era necessari, malgrat ser molt
inferior als masculins, per a la subsistència familiar, encara més tenint en
compte la inseguretat laboral de l’època. De les que deixaven la feina a la
fàbrica, moltes continuaven treballant a domicili, en condicions d’explotació
notòries.
Els primers sindicats, dominats per homes, demanaven la limitació del treball femení, fins i tot la prohibició d’algunes feines, per exemple a les mines, en contra de l’opinió de les mateixes dones. Els corrents anarquistes van ser els primers que van incorporar en el seu discurs la igualtat laboral entre dones i homes.
En aquesta conjuntura, les dones van participar en
diferents moviments socials i polítics durant el segle XIX i XX. Les dones van
tenir un protagonisme significatiu en els conflictes socials durant aquest
període i en tots els períodes, van participar en manifestacions i vagues, i
algunes van tenir un paper destacat en les organitzacions sindicals. És prou
conegut el seu protagonisme en els motins del pa, com els de 1789, però també a
les bullangues de 1837 o les de 1842, on, segons les memòries del menestral
Coroleu, en el Call “fins i tot les dones van prendre part de la resistència,
llençant aigua bullint per les finestres”. Però les dones també van participar
en els orígens del moviment obrer, com, per exemple, demanant augment de sou en
el sector tèxtil l’any 1843, o durant la vaga general de l’any 1855, reclamant
el dret d’associació.
Des del Sexenni revolucionari, és a dir, des del 1868,
l’anarquisme va entrar amb força a Catalunya, amb la creació de la Federació de
la Regió Espanyola de l’AIT a Barcelona i després la Federació de Treballadors
de la Regió Espanyola de l’AIT, que es va dissoldre el 1888, tot i que el
moviment anarquista va continuar en altres organitzacions fins a la creació de
la CNT l’any 1910. La republicana Isabel Vilà i Pujol va ser secretària de la
federació local de Llagostera de l’AIT. Hi va haver dones destacades dins del
moviment anarquista. Teresa Claramunt va ser fundadora d’un grup d’obreres
anarquistes a Sabadell. L’any 1883 va fer una vaga demanant la jornada de 10
hores. També van participar en la primera manifestació del Primer de Maig, dia
de la classe treballadora, l’any 1890 a Barcelona, portant els seus fills i
filles. De cara a l’any següent, Teresa Claramunt i altres dones van estar
preparant el Primer de maig de 1891, i en arribar el moment, unes 5.000 dones
es van declarar en vaga per poder assistir a la manifestació. En les assemblees
que van fer aquestes dones, van tenir la idea de crear associacions de
treballadores a les quals els homes podien assistir però no podien estar a
l’administració i direcció, per defugir el control per part dels homes. No es
van arribar a crear. Va ser empresonada en una batuda indiscriminada de la
policia després de la bomba a la processó del Corpus l’any 1896 que va dur al
procés de Montjuïc, durant el qual va ser sotmesa a tortures i condemnada a
cadena perpètua, que no va complir perquè va marxar del país. En tornar, va
tenir un paper important en la vaga general de 1902, juntament amb Lucrècia
Domenech, i a causa d’aquest protagonisme va ser desterrada a Saragossa. També cal
destacar aquí la figura de Teresa Mañé, coneguda amb el pseudònim de Soledad
Gustavo, que va tenir un paper rellevant en revistes anarquistes,
particularment “La Revista Blanca”, i va participar en experiències
col·lectivistes a Cerdanyola, a més de criticar l’actuació repressiva durant la
Setmana Tràgica, sent activa en la campanya en defensa de Francesc Ferrer i
Guàrdia, culpat injustament d’haver-la instigat.
De fet la Setmana Tràgica el 1909 va començar amb una protesta en el port de Barcelona contra la lleva forçosa de reservistes per la guerra del Marroc, en la que van destacar les dones. Elles van tenir un rol crucial en tots els aspectes de la insurrecció i algunes van escriure sobre els fets, com, a més de Teresa Mañé i Teresa Claramunt, altres com Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo. Posteriorment, del 1910 al 1914, 61.918 dones del sector tèxtil van participar en diferents vagues. Entre les dirigents hi trobem Maria Sans, Francesca Rivera, Maria Costa, o les germanes Encarnació i Roser Dulcet. L’any 1913 va haver una vaga de La Constancia a Barcelona, liderada per dones. Aquestes dones, i en particular Teresa Claramunt, inclouran en les seves reivindicacions els drets de les dones, sent un precedent de les dones que tindran protagonisme més endavant durant la II República i la guerra civil, com, per exemple, Mujeres Libres.
Mujeres
Libres va néixer en els anys trenta a partir de dos grups que s’havien creat
de manera independent. Després de la revolució d’Astúries de l’any 1934 va
sorgir, a Barcelona, el Grup Cultural femení de la CNT, tenint entre les seves
fundadores a Conchita Liaño i Soledad Estorach, entre d’altres. Gairebé de
forma paral·lela, va aparèixer a Madrid el grup Mujeres Libres, fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada
i Amparo Poch y Gascón, que volien dur a terme la iniciativa d’editar una
revista que havia de dur aquest nom -la primera còpia de la qual es va imprimir
el 2 de maig de 1936. Hi havia entre els dos grups lleugeres diferències, doncs
el barceloní volia promocionar l’activisme entre les dones de la CNT mentre que
el grup madrileny volia ampliar la conscienciació a les dones en general.
Tanmateix, adonant-se de l’interès comú, el grup de Barcelona es va constituir
en Agrupación Mujeres Libres, i l’any
1937 es va formar la Federación Nacional
de Mujeres Libres, essent la revista Mujeres
Libres el seu principal vehicle d’expressió, tot i que les seves militants
també escrivien a altres publicacions anarquistes, com Solidaridad Obrera.
Mujeres
Libres no va ser simplement una agrupació per a l’emancipació de les dones
dins del moviment anarquista, en el sentit de la reivindicació de drets, sinó
que també va ser un lloc d’aprenentatge i un espai de reunió i discussió.
Certament es reivindiquen uns drets, que apareixen formulats a diferents
escrits de les militants anarquistes: igualtat de deures, responsabilitats i
drets, dret a decidir i acceptació de la voluntat pròpia de les dones –és a
dir, dret a ser lliures i dret al propi desig-, accés a l’educació i al treball
en igualtat de condicions que els homes, a igual treball igual salari, etc.
D’altra banda, Mujeres Libres crea un
espai simbòlic de dones, necessari per a aconseguir la llibertat femenina,
fent-ho de manera inconscient, partint de la seva pròpia intuïció.
Les militants de Mujeres Libres van organitzar cursos de cara a l’aprenentatge d’una
professió, a través de les escoles tècnico-professionals per a dones. Per
exemple, van donar lliçons sobre agricultura a dones del servei domèstic perquè
poguessin tornar als seus pobles d’origen, o van fer cursos d’alfabetització.
Tot i que, en part, la finalitat d’aquests cursos era substituir al homes en
els oficis que havien quedat sense cobrir per causa de la guerra, també veien
important la independència econòmica per a les dones.
El pensament d’aquestes militants anarquistes
combina la idea d’emancipació i llibertat de les dones amb la de la classe
obrera a través de la ideologia anarquista, i tot i que aquesta era una
combinació de vegades difícil, Mujeres
Libres és un referent important per a la història del moviment feminista.
Tot i que elles es consideressin “humanistes integrals” i no feministes.
Durant
el franquisme, cal destacar la vaga de dones de Manresa de 1946. Diversos
historiadors/es consideren la vaga general que es va iniciar a Manresa al gener
del 1946 com la primera gran vaga del franquisme. No va ser la primera vaga, ni
tampoc la primera protagonitzada per dones, donat que a principis de gener
havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per
dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un
moviment vaguístic arreu de l’estat espanyol que es perllongaria durant els
anys 1946 i 1947.
El 25 de gener de 1946 va començar a la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra –Fàbrica Nova, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya- una vaga que duraria fins al dia 31. Les treballadores de la fàbrica, que portaven temps demanant un plus de vida cara que no se’ls va donar, van veure amb sorpresa que, en anar a cobrar la setmanada, cobraven un dia de menys. El dijous havia estat festa per celebrar-ne el dia de la “liberación” –és a dir, l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa- i no s’havia pagat. Segons explica una de les vaguistes, Laura Sanmiquel, en el seu diari, el divendres 25 a la tarda, “Al jornal, a l’hora de pagar pararen les màquines negant-se a cobrar. Només els batans i les cardes han treballat fins a plegar. Els demés no han treballat més”. Al dia següent no va treballar ningú. Demanaven que els paguessin el dia de festa i un plus de vida cara. L’alcalde, Joan Montardit, va recolzar al propietari de la fàbrica i en no aconseguir que les treballadores deixessin la vaga, el propietari es va reunir amb el governador civil per intentar arribar a un acord, sense aconseguir-ho. El dimecres dia 30, quan entrava el segon torn de treballadores, la guàrdia civil va impedir que el primer torn sortís i es van quedar totes tancades a la fàbrica. A més, com les màquines continuaven aturades, el governador civil va decidir la intervenció de la guàrdia armada o policia armada, temuts per la seva duresa, que van arribar aquella tarda, però les màquines van continuar aturades. El dia 31 per la tarda va anar personal a la fàbrica disposada a treballar. Les dones tancades a dins els pregunten perquè: S’havia fet un pregó on s’exposaven els augments. Els pagaven el dia festiu i un plus de 75 ptes, a més d’aconseguir un economat.
No obstant la por i la repressió
dels anys quaranta aquestes dones van tenir la força i voluntat suficient per
iniciar la vaga i guanyar-la. A més, va ser la espurna per les vagues que
s’iniciarien a partir d’aquí. Les dones van organitzar piquets a totes les
fàbriques i es van unir els comerços, les cafeteries i els cinemes. Més tard, durant
el primer semestre de 1946 va haver vagues al Vallès –Terrassa, Manresa,
Granollers, al Baix Llobregat, al Barcelonès, Mataró, Palamós, a empreses com
la Maquinista Terrestre y Marítima, la Espanya Industrial, Hispano-Suiza,
Olivetti, Siemens, Altos Hornos de Hospitalet. I també a la resta d’Espanya:
Sanitaris de València i Alacant, Renfe a Sevilla…
Moltes d’aquestes vagues es van
donar en el sector tèxtil i les dones va ser protagonistes tot i ser
apallissades per la policia armada o ser detingudes com en el cas de Casa Prats
o de la vaga al Vapor Nou de Barcelona.. A Mataró, una vaga a la fàbrica Can
Minguell al mes de març, per cobrar un plus ja concedit un any abans es va
estendre per altres fàbriques tèxtils de Mataró i la detenció de quatre militants
pertanyents a sindicats i organitzacions clandestines va causar manifestacions
de dones que van cridar davant de la guàrdia civil. També elles van aconseguir
que s’atenguessin les seves demandes. Carme Casas, és un exemple de dona,
militant del PSUC, que va viure la guerra, la postguerra, va estar en les
primeres CCOO, etc.
A la transició, les dones hi van
participar activament, però les jerarquies sindicals i la desarticulació de
l’oposició com a condició per entrar en el nou sistema presumptament democràtic,
va tornar a marginar les dones amb la invisibilització, l’exclusió, la
subordinació i la desvalorització. Malgrat això les dones van ser i hi són dins
del sindicalisme, com Carmen Urrutia o Núria Espí, entre moltes (Núria Casals,
Charo Manjón, Soledad Muntaner…)
Com a conclusió s’ha de dir que
malgrat tots els problemes, i malgrat la invisibilització que han patit les
dones àdhuc des de les organitzacions del moviment obrer, aquestes han estat
protagonistes i fins i tot han iniciat i liderat, almenys en un principi,
protestes i reivindicacions en diferents moments històrics i que, en diverses
ocasions, van constituir un despertar de moviments sindicals i de protesta. Com
assegura Temma Kaplan, l’acció col·lectiva de les dones agafa formes diferents
a les dels homes, a causa dels rols de gènere i l’atribució a les dones de les
tasques domèstiques i reproductives, independentment de què treballin o no com
a assalariades. Les dones són les encarregades de la cura de la vida i, per
tant, d’assegurar l’assignació de recursos per atendre les necessitats de les
criatures, la gent gran, la família i els veïns/es. Aquestes tasques es podien
barrejar amb altres de treball remunerat, que sovint es considerava subsidiari
respecte al treball de l’home, a més d’exercir-ne en pitjors condicions, amb
més precarietat i pitjor remunerat. És per això que l’acció col·lectiva de les
dones s’ha mogut moltes vegades menys dins de l’esquema de partits i sindicats
-d’altra banda molt masculinitzats i sovint poc sensibles a les demandes fetes
per dones- i més dins d’altres xarxes més informals.
La mentalitat sexista del discurs
dominant ha impregnat també les organitzacions socials de la classe obrera,
dominades per homes, incloent aquí el discurs intel·lectual i acadèmic de
l’esquerra, menystenint l’acció col·lectiva de les dones, considerant-la com
“pre-política”. Aquesta és una de les causes per les quals només ara comencen a
sortir a la llum moltes de les accions en el passat protagonitzades per dones,
i s’està veient la seva importància social i política. Quan tenim en compte a
tota la població es veuen relacions més amples de les que serien els
enfrontaments homes-homes, tot i que siguin de diferents classes socials, com
és, en realitat, la història que se’ns ha explicat majoritàriament fins ara.
Quan les dones han participat en vagues, aquestes s’han estès més enllà del món
laboral, dins de la comunitat més ampla. Les associacions informals, de
funcionament més horitzontal i sense lideratges tan clars, o fins i tot moviments
espontanis com les bullangues -quan la gent, i en aquest cas les dones,
protesten per tenir una vida una mica digna- han estat també revulsius
revolucionaris, que ara tornen a veure’s com formes d’organització popular més
lligades a la democràcia real que el funcionament vertical de molts partits i
sindicats. Recordem que el
8 de març de 1917 del nostre calendari (23 de febrer a Rússia) les dones russes
es van declarar en vaga demanant “pa i pau”, acció que va marcar l’inici de la
revolució russa.
