L’abocador de Can Mata. Beneficis per uns, mala salut pels altres
Plataforma Aturem Can Mata
Imagina l’èpica lluita de dècades d’unes veïnes anònimes contra els interessos de l’Administració Pública i un Goliat corporatiu. Això resumeix aquesta història. No es tracta de muntanyes de deixalles i males olors mentre surts a passejar un diumenge al matí amb la teva família: la salut de prop de 50.000 persones està en joc, juntament amb la contaminació ambiental i del subsòl.
Cada 25 de novembre, Dia internacional contra les violències masclistes, dones d’arreu del món ocupem els carrers per cridar que no volem més violències contra les dones.
Una jornada internacional en què moltes dones, a diversos països, denunciem les violències patriarcals dels estats, dels grups armats i de les transnacionals que exerceixen el seu poder sobre els cossos de les dones com a territoris de conquesta. En aquesta jornada també denunciem el racisme i les dinàmiques colonials que el món blanc occidental exerceix amb especial crueltat cap a moltes de nosaltres en qualsevol frontera.
Des que van començar a registrar-se, l’1 de gener de 2003, s’han comptabilitzat almenys 1920 assassinats masclistes de dones de totes les edats.
Els estralls del colonialisme i l’imperialisme han esclatat un cop més al Pròxim Orient en els darrers mesos de setembre i octubre. Conflictes enquistats en el tauler del capitalisme mundial han portat a noves onades de bombardejos, ocupació i neteja ètnica en diferents zones d’aquest territori hereu d’invasions i genocidis recurrents que afecten, sense excepcions, la població treballadora, empobrida i oprimida per anys de polítiques d’embargament i violència.
El 19 de setembre va ser el dia fatídic per Armènia (República d’Artsaj), el 5 d’octubre pel Kurdistan (Rojava) i el 7 d’octubre per Palestina (Gaza). Però no són dates singulars, sinó la continuïtat de mesos, anys i segles de colonialisme i despossessió. En els tres casos bombardejos, embargament i ocupació, amb diferents contextos i escales, s’entrellacen com a tàctiques de guerra que ofeguen i massacren les poblacions. I en l’escenari, una Europa i uns Estats Units amb diferents vares de mesurar drets i responsabilitats, i amb produccions armamentístiques i interessos geopolítics que atien foc als conflictes.
S’ha generat un fals debat al món de l’educació al voltant d’un dret inalienable i recollit a tot document oficial que parli de Drets Humans. Sense anar més lluny el Comité de la convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de les Nacions Unides deia l’any 2016 que «L’educació inclusiva és capital per aconseguir una educació d’alta qualitat per a tots els estudiants, inclosos aquells amb discapacitat, així com per al desenvolupament de societats inclusives, pacífiques i justes”. A poques persones els passa pel cap dir en veu alta que una persona cega, amb una cama o amb algun cromosoma alterat o de més, no té els mateixos drets que qualsevol altra persona. Ben al contrari, des de fa un temps governs, institucions i les seves normatives i declaracions fan servir i expressen en veu alta el dret de viure en societat, siguis com siguis. Ja sabem com van i venen els drets bàsics en el capitalisme. Tot pot anar bé si no ets pobre; tens dret a l’habitatge si tens diners per pagar-te’l, vaja.
Pilar Sánchez, Secretària d’Acció Social CGT Maresme
Un article d’aquesta mateixa casa assenyalava al passat número (229) les dificultats del sindicalisme laboral per incorporar els treballadors migrats a les lluites sindicals. També assenyalava, encertadament, que cal saber-ho fer. Això passa per no llençar consignes buides d’unitat de classe sinó per una bona anàlisi de quina funció fa la immigració en l’engranatge capitalista i de quina manera la nostra lluita s’hi vincula, sense oblidar que el nostre objectiu final no és altre que fer saltar pels aires l’engranatge en la seva totalitat. Una de les principals tasques dels revolucionaris és entendre el sistema per poder-lo transformar. El “fenomen de la immigració” és constantment en el focus mediàtic i tant fatxes com progres no perden l’oportunitat d’enarborar consignes i fer campanya electoral entorn de la reducció o ampliació dels drets i llibertats de les persones migrades. El marc discursiu imposat per la política burgesa i els mitjans de comunicació de masses es mou entre l’expulsió o la integració. Per no caure en el xantatge mediàtic i cultural hegemònic, que ens presenta aquestes opcions com les úniques possibles, cal pensar en els nostres propis termes i utilitzar els nostres mètodes d’anàlisi, els propis de la classe treballadora.
Volem abolir l’explotació i les divisions entre la classe treballadora
