Els orígens del 8 de març

Som i fem història, som i fem el món.

Dedicat a totes les dones treballadores, les dones silenciades.

Aquest article forma part d’un tot que es va publicar en forma de llibret l’any 2015 i que  va estar elaborat des de Dones Llibertàries de la CGT i la secretaria de gènere de CGT – Catalunya i es va repartir a totes les persones que ho van voler. Com que el llibret és bastant llarg, i el seu contingut pensem que és molt important, hem pensat publicar-ho en diferents parts. Per tant presentem la 1a part.

“Sent l’anarquisme una filosofia política oposada a tota relació de poder, és intrínsecament  feminista” (Susan Brown)

Escriure sobre el 8 de març és fer memòria, molta memòria, però és anar més enllà, per a ser conscients que no estem soles, que no som les primeres i que els debats, els tòpics, els desconeixements i les batalles són, encara, els mateixos i les mateixes.

Perquè parlar dels orígens del 8 de març?

És una molt bona excusa per a parlar de la història dels moviments de dones, en concret, dels moviments de dones de classe treballadora, que des de fa anys ens mobilitzem per a desfer-se de la precarietat, del masclisme i de la violència diària i quotidiana. Per això, el dossier que teniu a les mans, va més enllà del dia 8, s’expandeix explicant diversos moviments de dones.

Parlar del vuit de març és parlar de les dones de classe treballadora, de les vagues i les revoltes protagonitzades, organitzades i iniciades per les dones. I, és important parlar-ne, per què se li ha tret sentit al vuit de març, s’ha fet d’aquesta data una lluita d’un dia o una simple commemoració. I això té conseqüències negatives.

Investigant d’on prové la celebració d’aquesta data hi trobem molt més del  que aparenta, perquè ens permet trencar amb la imatge de les dones com a víctimes o excloses, dotar el feminisme anticapitalista d’un fil conductor que no apareixia als llibres d’història i explicar les vivències de les dones obreres dins les seves organitzacions (i vides). No es tracta només de fer un relat d’uns fets que van succeir fa molt de temps, es tracta de prendre com a referència altres textos que no siguin els de sempre, els dels grans poderosos, i endinsar-nos una mica en els camins de la HERstory.

Què és la herstory?

La Herstory es basa en el principi de que la història la fem entre totes i que és impossible que les dones s’hagin limitat a veure passar els fets per la finestra. És el conjunt d’investigacions (i eines d’investigació) feministes que, des de fa anys, realitza una tasca molt important recuperant figures femenines de la història, relats històrics (tant dels grans fets i revoltes com de les quotidianitats) explicats i escrits per les dones del moment. A la vegada, ens mostra una manera d’enfocar la història diferent a la tradicional. No només ens planteja uns mirada completament diferent a la que hem tingut sempre, sinó que es carrega de raons amb documents històrics. Fins i tot, molt sovint, com és el cas dels fets del 8 de març, es descobreix en els documents acceptats com a veritables, que el que ens han explicat no és ben bé cert, que s’han deixat dades importants pel camí que canvien la panoràmica completament. I si canvien la panoràmica, es desmunten el tòpics.

La herstory és important perquè permet anar unint les baules d’una cadena i desmuntar la tesi que diu que el feminisme o, més ben dit, la lluita de les dones per a ser tractades com a persones, no té una continuïtat en el temps. Per  tant, ens permet no partir de zero. Deixem ser unes extraterrestres o de no tenir àvies de les quals aprendre, tant en la teoria com en la pràctica. Des de les manifestacions de les dones contra les polítiques bèl·liques i de natalitat d’Alexandre Magne, passant per les ocupacions que les dones romanes feien del fòrums, a les heretgies únicament femenines, les dones que rompien la terra i eren caps d’assemblees veïnals, les xarxes de sanadores i arbitradores medievals, les revoltes de les remences i les esclaves, els debats iniciats al segles XIV i XV sobre l’establiment de normes i continguts acadèmics misògins amb la Querella de les Dames, … Tots aquests relats, ara encara vistos com a nous, no només ens donen més noms femenins, ens proporcionen una altre sentit col·lectiu, una altra línia històrica, altres quotidianitats. Així canviem el xip.

Dèiem que parlar sobre el Dia Internacional de la Dona Treballadora té molt de contingut, però, quins són els eixos sobre els que reflexionar abans de capbussar-nos de ple en els fets?

1.- El relat que ha quedat imprès en la nostra curta memòria social, el de les dones que van morir cremades a la fàbrica, no només no n’és l’origen, sinó que ens presenta unes treballadores obedients, submises i victimitzades.

2.- El paper de les dones en la història i, en el cas que ens ocupa, de les dones obreres, sindicades i revolucionàries, ha estat poc analitzat o deixat en un lloc secundari.

3.- S’obvia qui començava les vagues i les revoltes, quines xarxes de solidaritat social construïen o quines connexions internacionals establien.

4.- I, així, els relators tant de la història burgesa com de la història obrera han dibuixat un món molt masculinitzat en el qual encara no es supera la importància de ser important. Llavors, no només falta una part de la història, sinó que falta analitzar perquè encara predomina una idea equivocada sobre les dones o la qüestió de gènere.

5.- Per últim, cal que recordem que el fet que un col·lectiu no tingui accés a la pròpia història és una eina poderosa per a impedir la seva organització, l’elaboració d’un discurs i d’una consciència pròpies i la permanent (i bloquejadora) sensació d’impotència o individualització.

Repassant la història veiem:

“Mantinc que les versions del 8 de març de 1857 i 1908 són falses (…) que mai hi va haver una vaga el març de 1908 per a commemorar, que la instauració, el 1910, del Dia Internacional de la Dona tenia un objectiu completament diferent i que la veritat del 8 de març s’inscriu en un passat feminista enterrat, o bé falsificat i ocultat per la llegenda amb total apassionament”. Reneé Côté. La journée Internationale de Femmes (1984).

Anem al perquè

La celebració del vuit de març no prové d’un fet aïllat, sinó d’un context social i polític molt més ampli que s’ha amagat i buidat. Novament, trobem una continuïtat històrica a l’ombra que cal recuperar per a canviar la perspectiva, veure les contradiccions, però també ser conscients de la falsa orfenesa històrica i política que sempre envolta les dones i el feminisme.

Podríem buscar a tots els capítols històrics i veuríem ofegada sota el pes de la paraula dels importants, tota una història que no hauria de ser paral·lela, però malauradament encara ho és. Però sempre trobem escrits als marges per a reconstruir.

La creació d’un fals mite per a explicar la celebració del 8 de març, o la falta d’iniciativa general per a esclarir d’on ve, dota a les historiadores que han fet la recerca de molta més credibilitat. Quines conclusions podem extreure de la història de la commemoració més enllà de lamentar la falta de rigor a l’hora d’escriure els fets històrics?

1.- La més valuosa i la que justifica del tot la feina de la herstory és, sens dubte, la ratificació del que totes nosaltres ja sabíem: les dones participem de la història des dels principis dels temps, creem xarxes solidàries, ens organitzem, fem revoltes, creem discurs, escrivim, ens coordinem internacionalment. No partim de zero, no fem res de nou, estem fent els que feien les nostres àvies, i això anul·la la sensació d’orfenesa, encara que haguem de desenterrar i desenterrar.

2.- La gran quantitat de dones que van organitzar vagues únicament de dones treballadores, que feien agitació als carrers i als llocs de treball, que omplien d’afiliació els sindicats, que feien discursos, elles soles, sense tutors, sobre acabar amb el capitalisme, ens reafirma encara més en la creença que cal acabar amb les idees tòpiques sobre les dones. Novament, les vagues de dones fa anys i anys que existeixen i es fan.

3.- Que els moviments de dones ja tenien el convenciment que treballar de manera autònoma de les grans estructures els facilitava la lluita contra el patriarcat i contra les especifiques violències que exercia el capitalisme sobre elles. Per tant, l’organització autònoma per part de les dones no és, tampoc, nova.

4.- Però, els debats són els de sempre…

Continuarà……

Dones Llibertàries i Dones de CGT Catalunya.

Catalunya 207 (Març 2019)

Catalunya 207 (març 2019)

– EDITORIAL: Quan la paraula és feminista

– TEMA DEL MES: Els orígens del 8 de març

– SINDICAL: 

Feminicidis 2019

Una vida sindical

No és fàcil ser advocada

Les dones a l’àmbit laboral de l’ensenyament

Dones de Mar

Una assignatura pendent

Notícies sindicals

– OPINIÓ: Nous camins, velles rutes

#emPRENYADES amb el departament d’educació

L’ENTREVISTA: Montse Sánchez, Secretària de Gènere de la CGT de Catalunya: “Alliberar-nos no només del sistema patriarcal sinó també del
capitalisme”

EL DOCUMENT: La revolta de les dones

SOCIAL: Feminisme i escola

Passar a l’acció: organització i autodefensa

El 8 de març des d’una perspectiva antirracista

INTERNACIONAL: El moviment kurd de dones

DICCIONARI MILITANT: Les dones en el sindicalisme

DINAMITA DE CERVELL: 101 anys del vot de la dona britànica

Rellegir la història de les dones treballadores

Context històric de la dona com a productora

AL TINTER: 8 Mil Motius per fer Vaga – “vam aconseguir portar el debat als carrers i que comencessin a entrar als centres de treball”

Descarregar en format PDF

La Vaga de la Canadenca

Cent anys de la vaga de la Canadenca i de la conquesta de les vuit hores

L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital.

Resultat d'imatges de la canadenca

Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat.

L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya.

A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts.

Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals.

El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores.

Imatge relacionada

Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores.

Ferran Aisa. Historiador i afiliat a la CGT.

Feminicidis 2019

Fins a 14 feminicidis enregistrats a data de 4 de març de 2019 segons xifres de feminicidio.net. Us fem una petita ampliació amb les dades disponibles fins el moment. Feminicidio.net ha comptabilitzat fins a 1.003 dones assassinades per homes entre els anys 2010 i 2017, de les quals, 163 a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Feminicidis íntims oficials (8)

2019.01.03. Rebeca Alexandra Cadet Santana, 26 anys. Laredo (Cantàbria). Assassinada a punyalades per la seva parella en un pis en el qual va tancar a les amigues de la víctima perquè no poguessin evitar el crim. La jove deixa òrfena a una filla de cinc anys que resideix a República Dominicana, el país d’origen de la seva mare. Feminicidi íntim. Xifra oficial.

2019.01.12. Leonor Muñoz González, 47 anys. Fuengirola (Màlaga, Andalusia). Assassinada pel seu marit després de 30 anys de matrimoni violent. La víctima deixa orfe a un fill de 16 anys que va ser ferit durant el crim intentant defensar la seva mare. Feminicidi íntim. Xifra oficial.

2019.01.11. Nom i cognoms no coneguts, 95 anys. Toreno (Lleó, Castella i Lleó). Va morir a l’hospital després de tres dies d’agonia per la pallissa que li va propinar el seu marit a la residència d’avis en què tots dos es trobaven. Feminicidi íntim. Xifra oficial.

2019.01.17. Rebeca Santamalia Càncer, 48 anys. Saragossa (Aragó). Assassinada per la seva parella, un home a qui estava defensant com a advocada després de ser aquest condemnat a 18 anys de presó per assassinar el seu anterior parella. La víctima deixa orfe a un fill menor d’edat. Feminicidi íntim. Xifra oficial.

2019.01.26. Rosa RR, 68 anys. Dues Germanes (Sevilla, Andalusia). Assassinada a cops per la seva parella, de 68 anys, que es va lliurar després de confessar el crim a la seva pròpia família. Feminicidi íntim. Xifra oficial.

2019.01.30. Kelly MQ, 17 anys. Reus (Tarragona, Catalunya). Assassinada a punyalades la seva parella, un jove de 19 anys, que es va suïcidar després del crim llançant-se al buit des del cinquè pis on l’havia assassinat. Feminicidi íntim. Xifra oficial. 

2019.02.03. Rosa Maria Concepció Hernández, 60 anys. Els Realejos (Santa Creu de Tenerife, Illes Canàries). Assassinada per la seva parella i nebot, a qui havia denunciat el 2014 i del que va obtenir una ordre d’allunyament que va caducar. La víctima va ser atesa també en 2018 per lesions causades pel victimari. Feminicidi íntim. Xifra oficial.

2019.02.08. Donaria OL, 22 anys. Alcalá d’Henares (Madrid). Apunyalada i esquarterada per la seva parella, de 42 anys, que va conviure 15 mesos amb el cadàver de la jove al congelador de casa seva. Feminicidi íntim. Xifra oficial.

Feminicidis íntims no oficials (2)

2019.01.01. Romina Celeste Núñez, 25 anys. Lanzarote (Illes Canàries). Desapareguda des del 1 de gener de 2019, les autoritats busquen el seu cos després de la confessió del seu marit, que assegura que se la va trobar morta a la casa i es va desfer del cos. La jove va patir maltractament habitual. Deixa orfes a dos menors d’edat, segons la Delegació del Govern. Un d’ells, un nen de quatre anys que resideix amb la seva àvia a Paraguai, segons informen els mitjans de comunicació. Feminicidi íntim. En investigació per a la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere.

2019.02.09. Sheila, 29 anys. Plans (Alacant, Comunitat Valenciana). Assassinada per la seva parella, amb la qual convivia i que va donar l’avís a la policia intentant simular un suïcidi de la víctima. La dona deixa orfe un nadó de tres mesos que es trobava amb el seu pare quan va ser detingut per el feminicidi de la seva mare. Feminicidi íntim. En investigació per a la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere.

Feminicidis familiars (3)

2019.01.11. MTLL, 73 anys. Saragossa (Aragó). Feminicidi familiar. Assassinada pel seu fill, un home de 43 anys, que es va atrinxerar a la casa de Fonts d’Ebre en la qual convivien. La víctima no tenia fills ni filles menors d’edat. Xifra no oficial.

2019.02.21. Nom i cognoms no coneguts, 68 anys. La Palma (Canàries). Feminicidi familiar. Assassinada pel seu fill, un home de 40 anys que convivia amb ella al barri de Argual, en Els Plans d’Aridane. El cos de la dona va ser trobat sense vida en un llit de l’habitatge i amb signes de violència. Xifra no oficial.

 2019.02.21 (data de la troballa del cadàver). Maria Soledad Gómez, 66 anys. Madrid (Comunitat de Madrid).Feminicidi familiar. Assassinada pel seu fill, un jove de 26 anys, que va matar la seva mare, la va esquarterar i es va menjar part. El fill de la víctima té 12 antecedents policials per maltractar la seva mare. Xifra no oficial.

Feminicidi per prostitució (1)

2019.03.01 (data de la troballa del cadàver). Nom i cognoms no coneguts, de 35-40 anys. Castelló de la Plana (Castelló, Comunitat Valenciana). Una dona transsexual va ser trobada morta amb signes de violència en un hort de tarongers prop del camí de l’ermita de Sant Jaume de Fadrell, una zona de dones prostituïdes. S’han detingut un home de 41 anys i una dona de 46 anys per la seva suposada relació amb l’autoria del crim.

Assassinats de dones per violència comunitària / econòmica (1)

2019.01.19. Natalia BG, 20 anys. Algesires (Cadis, Andalusia). Apunyalada durant una baralla de matinada per un guàrdia civil de 50 anys apartat i retirat de servei des de 2005 per problemes psicològics. Assassinat per violència comunitària. Xifra no oficial.

Casos en investigació per Feminicidio.net (4)

2019.01.14. Nom i cognoms no coneguts, 82 anys. Bilbao (Biscaia, País Basc). Desatesa pel seu fill després d’una caiguda, l’home va ser detingut per homicidi per imprudència. A l’espera de més informació, la qual mantenim en investigació.

2019.01.16. Míriam Vallejo P., 25 anys. Meco (Madrid, Comunitat de Madrid). Apunyalada quan va sortir a passejar els seus gossos a Madrid, que no es van allunyar d’ella ni van ser atacats per l’autor. Tot i que es va estudiar la possibilitat que fos una autora, la Delegació del Govern ha negat aquesta versió. A l’espera de més informació, la qual mantenim en investigació.

2019.01.14. Stefanie de Riz-Scharschmidt, 59 anys. Llucmajor (Mallorca, Illes Balears). El seu cos en avançat estat de descomposició va aparèixer al pis que compartia amb el seu nuvi, penjat en el mateix habitatge, que havia col·locat una flor sobre el seu cos abans de suïcidar-se. S’investiguen les causes de la mort de la dona, després de descartar l’autòpsia que fos estrangulada. A l’espera de més informació, la qual mantenim en investigació.

2019.01.16. Nom i cognoms no coneguts, edat no coneguda. San Cristóbal de la Llacuna (Santa Creu de Tenerife, Illes Canàries). El cas es manté sota investigació, però l’autòpsia afirma que la dona va morir com a víctima d’un accident mentre conduïa. La seva ex parella, que viatjava amb ella, va ser detingut i traslladat a l’Hospital, on es recuperava de les cremades i traumatismes soferts durant l’accident. El cas es troba sota secret de sumari.

2019.02.13 (* data de la troballa del cadàver). Vanesa Martín, 38 anys. Ceuta (Ciutat Autònoma de Ceuta).Va desaparèixer el 6 de gener i el 13 de febrer el seu cos calcinat va ser localitzat en una mena de refugi en una platja de la ciutat, davant d’una llar d’infants. Deixa orfe a un nen d’un any i mig, a qui li anava a comprar llet quan va desaparèixer, segons la seva família.

Dades extretes de Feminicidio.net

Les dones en el sindicalisme

L’estat espanyol va tenir una industrialització tardana. La primera etapa de la industrialització, durant la primera revolució industrial, relacionada amb la indústria de consum, és a dir, amb el sector tèxtil, es va completar només a Catalunya. La indústria catalana, per tant, es basava en el tèxtil, tot i que també van ser importants altres indústries, com la paperera. El cotó va ser particularment important, però també s’hi van desenvolupar, sobretot a partir de 1860, altres matèries primeres com la llana. Tant en el cotó com a la llana predominava la mà d’obra femenina. Segons dades publicades per Madoz sobre la indústria cotonera catalana l’any 1841, el 39,2 % dels operaris eren homes, el 39,4% dones i el 21,4, nens i nenes. Tanmateix les dones s’emportaven el 29,7% dels salaris, els homes el 62,5% i les criatures el 7,8%. Cap al 1850 els tallers i fàbriques de Barcelona tenien un 45% de treballadors, un altre 45% de treballadores i un 10% de mà d’obra infantil. Les nenes i nens començaven a treballar a l’edat de 8 ó 9 anys, i també abans. Es treballava en condicions dures i amb jornades llargues, de 12 a 15 hores diàries, al que s’havia d’afegir la feina domèstica en llars de classe obrera, amb humitats i poques condicions sanitàries, on la major part del jornal es destinava a l’alimentació i a la vivenda. Moltes dones continuaven treballant després de casades, perquè el seu salari era necessari, malgrat ser molt inferior als masculins, per a la subsistència familiar, encara més tenint en compte la inseguretat laboral de l’època. De les que deixaven la feina a la fàbrica, moltes continuaven treballant a domicili, en condicions d’explotació notòries.

Els primers sindicats, dominats per homes, demanaven la limitació del treball femení, fins i tot la prohibició d’algunes feines,  per exemple a les mines, en contra de l’opinió de les mateixes dones. Els corrents anarquistes van ser els primers que van incorporar en el seu discurs la igualtat laboral entre dones i homes.

Imagen relacionada

En aquesta conjuntura, les dones van participar en diferents moviments socials i polítics durant el segle XIX i XX. Les dones van tenir un protagonisme significatiu en els conflictes socials durant aquest període i en tots els períodes, van participar en manifestacions i vagues, i algunes van tenir un paper destacat en les organitzacions sindicals. És prou conegut el seu protagonisme en els motins del pa, com els de 1789, però també a les bullangues de 1837 o les de 1842, on, segons les memòries del menestral Coroleu, en el Call “fins i tot les dones van prendre part de la resistència, llençant aigua bullint per les finestres”. Però les dones també van participar en els orígens del moviment obrer, com, per exemple, demanant augment de sou en el sector tèxtil l’any 1843, o durant la vaga general de l’any 1855, reclamant el dret d’associació.

Des del Sexenni revolucionari, és a dir, des del 1868, l’anarquisme va entrar amb força a Catalunya, amb la creació de la Federació de la Regió Espanyola de l’AIT a Barcelona i després la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola de l’AIT, que es va dissoldre el 1888, tot i que el moviment anarquista va continuar en altres organitzacions fins a la creació de la CNT l’any 1910. La republicana Isabel Vilà i Pujol va ser secretària de la federació local de Llagostera de l’AIT. Hi va haver dones destacades dins del moviment anarquista. Teresa Claramunt va ser fundadora d’un grup d’obreres anarquistes a Sabadell. L’any 1883 va fer una vaga demanant la jornada de 10 hores. També van participar en la primera manifestació del Primer de Maig, dia de la classe treballadora, l’any 1890 a Barcelona, portant els seus fills i filles. De cara a l’any següent, Teresa Claramunt i altres dones van estar preparant el Primer de maig de 1891, i en arribar el moment, unes 5.000 dones es van declarar en vaga per poder assistir a la manifestació. En les assemblees que van fer aquestes dones, van tenir la idea de crear associacions de treballadores a les quals els homes podien assistir però no podien estar a l’administració i direcció, per defugir el control per part dels homes. No es van arribar a crear. Va ser empresonada en una batuda indiscriminada de la policia després de la bomba a la processó del Corpus l’any 1896 que va dur al procés de Montjuïc, durant el qual va ser sotmesa a tortures i condemnada a cadena perpètua, que no va complir perquè va marxar del país. En tornar, va tenir un paper important en la vaga general de 1902, juntament amb Lucrècia Domenech, i a causa d’aquest protagonisme va ser desterrada a Saragossa. També cal destacar aquí la figura de Teresa Mañé, coneguda amb el pseudònim de Soledad Gustavo, que va tenir un paper rellevant en revistes anarquistes, particularment “La Revista Blanca”, i va participar en experiències col·lectivistes a Cerdanyola, a més de criticar l’actuació repressiva durant la Setmana Tràgica, sent activa en la campanya en defensa de Francesc Ferrer i Guàrdia, culpat injustament d’haver-la instigat.

De fet la Setmana Tràgica el 1909 va començar amb una protesta en el port de Barcelona contra la lleva forçosa de reservistes per la guerra del Marroc, en la que van destacar les dones. Elles van tenir un rol crucial en tots els aspectes de la insurrecció i algunes van escriure sobre els fets, com, a més de Teresa Mañé i Teresa Claramunt, altres com Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo. Posteriorment, del 1910 al 1914, 61.918 dones del sector tèxtil van participar en diferents vagues. Entre les dirigents hi trobem Maria Sans, Francesca Rivera, Maria Costa, o les germanes Encarnació i Roser Dulcet. L’any 1913 va haver una vaga de La Constancia a Barcelona, liderada per dones. Aquestes dones, i en particular Teresa Claramunt, inclouran en les seves reivindicacions els drets de les dones, sent un precedent de les dones que tindran protagonisme més endavant durant la II República i la guerra civil, com, per exemple, Mujeres Libres.

Imagen relacionada

Mujeres Libres va néixer en els anys trenta a partir de dos grups que s’havien creat de manera independent. Després de la revolució d’Astúries de l’any 1934 va sorgir, a Barcelona, el Grup Cultural femení de la CNT, tenint entre les seves fundadores a Conchita Liaño i Soledad Estorach, entre d’altres. Gairebé de forma paral·lela, va aparèixer a Madrid el grup Mujeres Libres, fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón, que volien dur a terme la iniciativa d’editar una revista que havia de dur aquest nom -la primera còpia de la qual es va imprimir el 2 de maig de 1936. Hi havia entre els dos grups lleugeres diferències, doncs el barceloní volia promocionar l’activisme entre les dones de la CNT mentre que el grup madrileny volia ampliar la conscienciació a les dones en general. Tanmateix, adonant-se de l’interès comú, el grup de Barcelona es va constituir en Agrupación Mujeres Libres, i l’any 1937 es va formar la Federación Nacional de Mujeres Libres, essent la revista Mujeres Libres el seu principal vehicle d’expressió, tot i que les seves militants també escrivien a altres publicacions anarquistes, com Solidaridad Obrera.

Mujeres Libres no va ser simplement una agrupació per a l’emancipació de les dones dins del moviment anarquista, en el sentit de la reivindicació de drets, sinó que també va ser un lloc d’aprenentatge i un espai de reunió i discussió. Certament es reivindiquen uns drets, que apareixen formulats a diferents escrits de les militants anarquistes: igualtat de deures, responsabilitats i drets, dret a decidir i acceptació de la voluntat pròpia de les dones –és a dir, dret a ser lliures i dret al propi desig-, accés a l’educació i al treball en igualtat de condicions que els homes, a igual treball igual salari, etc. D’altra banda, Mujeres Libres crea un espai simbòlic de dones, necessari per a aconseguir la llibertat femenina, fent-ho de manera inconscient, partint de la seva pròpia intuïció.

Les militants de Mujeres Libres van organitzar cursos de cara a l’aprenentatge d’una professió, a través de les escoles tècnico-professionals per a dones. Per exemple, van donar lliçons sobre agricultura a dones del servei domèstic perquè poguessin tornar als seus pobles d’origen, o van fer cursos d’alfabetització. Tot i que, en part, la finalitat d’aquests cursos era substituir al homes en els oficis que havien quedat sense cobrir per causa de la guerra, també veien important la independència econòmica per a les dones.

El pensament d’aquestes militants anarquistes combina la idea d’emancipació i llibertat de les dones amb la de la classe obrera a través de la ideologia anarquista, i tot i que aquesta era una combinació de vegades difícil, Mujeres Libres és un referent important per a la història del moviment feminista. Tot i que elles es consideressin “humanistes integrals” i no feministes.

Durant el franquisme, cal destacar la vaga de dones de Manresa de 1946. Diversos historiadors/es consideren la vaga general que es va iniciar a Manresa al gener del 1946 com la primera gran vaga del franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, donat que a principis de gener havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de l’estat espanyol que es perllongaria durant els anys 1946 i 1947.

El 25 de gener de 1946 va començar a la fàbrica tèxtil Bertrand i Serra –Fàbrica Nova, la fàbrica tèxtil més gran d’Espanya- una vaga que duraria fins al dia 31. Les treballadores de la fàbrica, que portaven temps demanant un plus de vida cara que no se’ls va donar, van veure amb sorpresa que, en anar a cobrar la setmanada, cobraven un dia de menys. El dijous havia estat festa per celebrar-ne el dia de la “liberación” –és a dir, l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Manresa- i no s’havia pagat. Segons explica una de les vaguistes, Laura Sanmiquel, en el seu diari, el divendres 25 a la tarda, “Al jornal, a l’hora de pagar pararen les màquines negant-se a cobrar. Només els batans i les cardes han treballat fins a plegar. Els demés no han treballat més”. Al dia següent no va treballar ningú. Demanaven que els paguessin el dia de festa i un plus de vida cara. L’alcalde, Joan Montardit, va recolzar al propietari de la fàbrica i en no aconseguir que les treballadores deixessin la vaga, el propietari es va reunir amb el governador civil per intentar arribar a un acord, sense aconseguir-ho. El dimecres dia 30, quan entrava el segon torn de treballadores, la guàrdia civil va impedir que el primer torn sortís i es van quedar totes tancades a la fàbrica. A més, com les màquines continuaven aturades, el governador civil va decidir la intervenció de la guàrdia armada o policia armada, temuts per la seva duresa, que van arribar aquella tarda, però les màquines van continuar aturades. El dia 31 per la tarda va anar personal a la fàbrica disposada a treballar. Les dones tancades a dins els pregunten perquè: S’havia fet un pregó on s’exposaven els augments. Els pagaven el dia festiu i un plus de 75 ptes, a més d’aconseguir un economat.

Resultado de imagen de mujeres libres

No obstant la por i la repressió dels anys quaranta aquestes dones van tenir la força i voluntat suficient per iniciar la vaga i guanyar-la. A més, va ser la espurna per les vagues que s’iniciarien a partir d’aquí. Les dones van organitzar piquets a totes les fàbriques i es van unir els comerços, les cafeteries i els cinemes. Més tard, durant el primer semestre de 1946 va haver vagues al Vallès –Terrassa, Manresa, Granollers, al Baix Llobregat, al Barcelonès, Mataró, Palamós, a empreses com la Maquinista Terrestre y Marítima, la Espanya Industrial, Hispano-Suiza, Olivetti, Siemens, Altos Hornos de Hospitalet. I també a la resta d’Espanya: Sanitaris de València i Alacant, Renfe a Sevilla…

Moltes d’aquestes vagues es van donar en el sector tèxtil i les dones va ser protagonistes tot i ser apallissades per la policia armada o ser detingudes com en el cas de Casa Prats o de la vaga al Vapor Nou de Barcelona.. A Mataró, una vaga a la fàbrica Can Minguell al mes de març, per cobrar un plus ja concedit un any abans es va estendre per altres fàbriques tèxtils de Mataró i la detenció de quatre militants pertanyents a sindicats i organitzacions clandestines va causar manifestacions de dones que van cridar davant de la guàrdia civil. També elles van aconseguir que s’atenguessin les seves demandes. Carme Casas, és un exemple de dona, militant del PSUC, que va viure la guerra, la postguerra, va estar en les primeres CCOO, etc.

A la transició, les dones hi van participar activament, però les jerarquies sindicals i la desarticulació de l’oposició com a condició per entrar en el nou sistema presumptament democràtic, va tornar a marginar les dones amb la invisibilització, l’exclusió, la subordinació i la desvalorització. Malgrat això les dones van ser i hi són dins del sindicalisme, com Carmen Urrutia o Núria Espí, entre moltes (Núria Casals, Charo Manjón, Soledad Muntaner…)

Com a conclusió s’ha de dir que malgrat tots els problemes, i malgrat la invisibilització que han patit les dones àdhuc des de les organitzacions del moviment obrer, aquestes han estat protagonistes i fins i tot han iniciat i liderat, almenys en un principi, protestes i reivindicacions en diferents moments històrics i que, en diverses ocasions, van constituir un despertar de moviments sindicals i de protesta. Com assegura Temma Kaplan, l’acció col·lectiva de les dones agafa formes diferents a les dels homes, a causa dels rols de gènere i l’atribució a les dones de les tasques domèstiques i reproductives, independentment de què treballin o no com a assalariades. Les dones són les encarregades de la cura de la vida i, per tant, d’assegurar l’assignació de recursos per atendre les necessitats de les criatures, la gent gran, la família i els veïns/es. Aquestes tasques es podien barrejar amb altres de treball remunerat, que sovint es considerava subsidiari respecte al treball de l’home, a més d’exercir-ne en pitjors condicions, amb més precarietat i pitjor remunerat. És per això que l’acció col·lectiva de les dones s’ha mogut moltes vegades menys dins de l’esquema de partits i sindicats -d’altra banda molt masculinitzats i sovint poc sensibles a les demandes fetes per dones- i més dins d’altres xarxes més informals.

La mentalitat sexista del discurs dominant ha impregnat també les organitzacions socials de la classe obrera, dominades per homes, incloent aquí el discurs intel·lectual i acadèmic de l’esquerra, menystenint l’acció col·lectiva de les dones, considerant-la com “pre-política”. Aquesta és una de les causes per les quals només ara comencen a sortir a la llum moltes de les accions en el passat protagonitzades per dones, i s’està veient la seva importància social i política. Quan tenim en compte a tota la població es veuen relacions més amples de les que serien els enfrontaments homes-homes, tot i que siguin de diferents classes socials, com és, en realitat, la història que se’ns ha explicat majoritàriament fins ara. Quan les dones han participat en vagues, aquestes s’han estès més enllà del món laboral, dins de la comunitat més ampla. Les associacions informals, de funcionament més horitzontal i sense lideratges tan clars, o fins i tot moviments espontanis com les bullangues -quan la gent, i en aquest cas les dones, protesten per tenir una vida una mica digna- han estat també revulsius revolucionaris, que ara tornen a veure’s com formes d’organització popular més lligades a la democràcia real que el funcionament vertical de molts partits i sindicats. Recordem que el 8 de març de 1917 del nostre calendari (23 de febrer a Rússia) les dones russes es van declarar en vaga demanant “pa i pau”, acció que va marcar l’inici de la revolució russa.

Isabel Pérez Molina. Dones Llibertàries.