Social

S’apropa el 8 de març i les demandes de col·lectius feministes augmenten. Molts col·lectius necessiten complir quotes. Els colors és una d’aquestes quotes. Les tendències de l’activisme social i polític a l’Estat espanyol són bastant previsibles. Estan consolidades. I pretenen canviar el món… I sí, dic l’Estat espanyol perquè les dinàmiques són molt semblants. Menys la dreta. Aquí a Catalunya, podríem dir, que la dreta és menys conservadora per la necessitat de diferenciar-se de l’espanyola i per justificar l’autodeterminació que fins fa poc no hi creia gaire i que des de fa poc i creu a mitges (depenent de qui paga). Però bé, això és un altre tema. Avui toca parlar del 8 de març, ja que he tingut la gran sort de que em toqui publicar aquest dia. No es tracta de que el context mediàtic condicioni gaire els meus interessos. És més per aprofitar-ho en benefici propi. Aprofitar l’efervescència programada per introduir la crítica. La crítica de la crítica, de fet. Per transcendir-la. Tot i que serà ben rebuda. No perquè estigueu d’acord, sinó per l’estranya sensació que us generen les contradiccions. Suposo que són els privilegis. Podem bramar tot el que sigui que les estructures de poder continuen intactes. I a més participem en el vostre carnaval.

Qui em conegui sabrà del que parlo o potser tampoc. Així que anem per parts. Durant les últimes setmanes estem assistint a una veritable campanya de difusió de la vaga feminista del 8 de març: a les xarxes socials, les assemblees de barri, a les facultats, fins i tot, als mitjans de comunicació tan alternatius com els mitjans de masses, etc. Segurament no amb el mateix impacte que l’any passat. Clar, s’ha d’entendre que estem en ple judici contra el procés. A més, ara tenim un govern -en funcions en breu- feminista i sembla que la cosa no va tan malament. El PSOE sempre ha sabut aprofitar la batalla cultural. Això se li ha de reconèixer. Tot i així, i amb més raons, el debat sobre feminisme i hegemonia continua obert, i per tant, els beneficis i els perills que pot causar aquesta unió. L’altra dia em deia indirectament una diputada del parlament que com parlar de feminisme i hegemonia amb les xifres brutals de violència de gènere. Doncs bé, parlem d’hegemonia del feminisme, com un procés en marxa, evidentment no acabat; és a dir, de la idea de que el patriarcat és un sistema que provoca violència i que s’ha de combatre. Això és el que està arribant arreu sense necessitat d’utilitzar conceptes com feminisme o patriarcat. Aquesta idea s’està consolidant en el sentit comú. Poc a poc i amb bona lletra. Per això, l’antifeminisme es fa gran perquè ha sabut llegir la conjuntura.

Tanmateix, tota hegemonia porta una contra-hegemonia i aquest no és l’antifeminisme sinó l’antiracisme. Per què? S’ha d’assenyalar que el feminisme és un fenomen situat, tot i les ganes de les seves portadores d’universalitzar el subjecte dona. De fet, els conflictes, en part, venen per aquesta universalització. Que les persones “racialitzades” i migrants no creiem en la justícia? Sí, clar que hi creiem. De fet, ens hi hem deixat la pell i el cos per ella. Però és un altre tipus de justícia que la blanquitut desconeix. Massa contaminació a l’aire. La justícia nascuda en el sí d’un sistema capitalista està destinada al fracàs i a ser part d’aquest Leviatan.

L’antiracisme s’erigeix com a contra-hegemonia bàsicament perquè ha denunciat al feminisme hegemònic com una sortida no desitjada que estava assetjant el moviment des de fa temps. Nancy Fraser ja parlava d’una amistat perillosa entre feminisme i neoliberalisme, no per l’absorció del mercat de tot allò reivindicatiu sinó perquè el propi feminisme parteix d’uns principis que fomenten la seva unió amb el neoliberalisme. Aquesta premissa és més evident des de que l’economia feminista ha posat el focus en la necessitat de la reproducció de la força de treball per la subsistència, no solament del mercat, sinó i sobretot de la societat en si mateixa. És a dir, la infravaloració del treball de cures ha anat de la mà de la incorporació de les dones al mercat de treball amb les conseqüències que ha provocat, en primer terme, subordinar la vida als interessos del mercat. Aquesta és una de les trampes que el feminisme no va preveure. S’entén la crítica de l’economia feminista. Comencen els problemes quan la crítica no és reconeguda, perquè com deia Spivak “¿Pueden hablar los subalternos?”. Aquesta crítica no és necessàriament explícita, a vegades es formalitza amb la simple presència d’altres cossos marcats, cossos que no són benvinguts, incomoden i, si es pot, es transformen en símbol de l’opressió feminista per excel·lència. Això ho hem vist, viscut i sentit en un dia tan representatiu com és el 8 de març. La sorpresa davant la presència dels cossos marcats posen en qüestió l’hegemonia, ja existent, del feminisme i això incomoda. Superficialment, s’accepta la crítica que ve d’aquests cossos i veus, de fet, es posa de moda parlar d’interseccionalitat o de decolonialitat. No cal dir que la raça –l’embrió d’aquestes teories- es dilueix entre tantes altres o simplement desapareix. No obstant, aquests nous pensaments que venen a trencar el sistema món des de l’arrel i anhelant la seva desaparició en la seva totalitat, no solament el sistema econòmic, sinó com a projecte civilitzatori; s’incorporen en la mesura en que es poden desactivar. Un exemple és el passat 8 de març a la capital del Regne. Un bloc encapçalat per una pancarta amb el lema “El feminisme serà antirracista o no serà” va ser aplaudit i fotografiat per la multitud tot i les nostres crítiques. En realitat, no importava tant el que dèiem sinó complir la quota del moviment feminista. S’incorporen el colors i es silencien les veus. Tot en ordre.

Per què es silencia el nostre discurs? Perquè l’antiracisme posa en qüestió el sistema-món actual des de l’arrel, assenyalant les complicitats de les classes populars blanques. Nosaltres, des de la zona del no-ser, on la humanitat no és reconeguda, on regna la violència i la deshumanització, clamem contra 1492, com a origen dels fonaments del sistema actual caracteritzat, no solament pel patriarcat, sinó pel capitalisme racial. Aquell sistema d’explotació i destrucció que va ser possible a través de l’extracció de recursos, territoris i mà d’obra de tres quartes parts del món: l’anomenat Sud global.

Tot i la innegable complicitat del feminisme amb la Modernitat, pla civilitzatori que permet la vida gràcies a la no-vida dels condemnats de la terra, s’ha d’aprofitar les trampes per treure’ls-hi partit. El feminisme, tot i ser un projecte d’alliberament propi de la Modernitat, també el desgasta en la mesura en que qüestiona alguns dels seus fonaments: el patriarcat. Així arribarà un moment que l’aparell immunològic estarà debilitat i és en aquell moment, que intuïm és a prop, que amb un sol cop podrem marcar la diferència. I aquí recuperem la frase de Sadri Khiari, no com a interpel·lació ni retret sinó com a adveniment: “Per ser la companya indispensable dels indígenes, l’esquerra és la seva primera adversària.” Caldrà estar preparades. I aquesta vegada juntes.

Fàtima Aatar. Antropòloga i militant antiracista

Des de que som ben petites aprenem, per acció o per omissió, que les dones no ens hem organitzat per defensar els nostres drets fins fa un o dos segles, que sempre hem estat sota l’ombra o tutoria d’un home o autoritat o forma de govern. Hem après també que hi havia ben poques dones encapçalant lluites i que la majoria de lluites feministes eren pels drets civils i des de dones amb capacitat per formar-se i ser visibles (dones de classe mitja alta lluitant pel dret al divorci, vot, avortament, educació…). Però ni fa només dos segles que lluitem, ni hem tingut patrocinadors, ni hem sigut poques, ni hem deixat de banda la lluita com a dones treballadores pel nostre pa, el nostre dia a dia i la nostra dignitat. Les analfabetes i miserables van fer un món nou i van posar el cos per tot allò que ens condiciona la vida (parlem del pa i parlem de les roses, de convenis i d’amor, de pagues i d’afectes, parlem de tot i no ens deixem res)

De la nostra història silenciada en podem extreure infinites eines, no només un nou relat. Des de les dones obreres bolxevics, a Mujeres Libres, des del moviment de dones obreres alemanyes a les anarquistes americanes, des de les Rote Zora a tots els grups autònoms d’autodefensa, des de les camperoles medievals a les grecoromanes, des de les heretges a les miserables revoltades durant els segles XVII i XVIII…. Aquest fil conductor ens parla de tot allò que nosaltres podem fer per transformar el món.

Aquestes nostres rebesàvies i àvies que hi van deixar la pel, i a les que no podem fallar, eren conscients de ser les més precàries i invisibles per ser precisament dones treballadores. Parlaven del que parlem, del dia a dia: sous, escletxes, assetjaments, cures, jornades, salut laboral, cossos, guerres, preus, impostos, quotidianitats i vida. Tenim ben a prop en el temps dones que des del saber-se de classe baixa lluitaren per transformar les relacions de poder tant de gènere com de classe o raça. Aquest feminisme de classe, en alguns del exemples anarcofeminisme, partia de la importància de no oblidar qui som, d’on venim i què exactament volem pel nostre futur: un món sense poder, sense autoritat, sense relacions verticals i d’explotació de cap mena. Ho varen fer des de puntals bàsics de transformació social llibertària: l’assemblearisme, l’autoorganització i el suport mutu entre iguals.

Aquests tres termes són importantíssims en la pràctica anarcofeminista, feminista en general entenent el feminisme com a manera de capgirar el món. És així perquè donat que vivim sota unes normes i dinàmiques basades en la competitivitat, la invasió, les jerarquies, la tutela, la infantilització etc de i entre dones (i de i entre explotades i explotats), resulta imprescindible treballar i crear fora de qualsevol tutoria, representativitat, delegació, autoritat i competència. I això no només ens ho van proposar les nostres avantpassades, ho van posar en pràctica. El mateix van fer amb el suport mutu entre iguals, el no abandonar una companya i el construir el discurs de les dones treballadores des d’elles i per elles, triant amb encert a qui acompanyar i amb anar de la mà. I això també ho podríem reprendre. No demanar permís, però construir entre totes i per a totes creant grups d’afinitat i cordialitat, i també fent-los funcionar de manera horitzontal. Preguntar-nos quin objectiu tenim: organitzar les dones treballadores dins i fora del sindicat per tornar a crear un moviment imparable, autoorganitzat i conscient amb veu pròpia o no? Què hem de fer per assolir-ho?

Podem mirar al nostre voltant i fer aquella meravellosa, encara que dura, pedagogia entre dones que van fer Mujeres Libres. Podem fer-la basant-nos en l’escolta activa (que volem? Com? Amb qui? Per a què? ). Podem fer-la sabent que som iguals i sense establir paternalismes, centrant-nos en el volem nosaltres i no en el els i les altres volem de fem i siguem.

Podem mirar una mica enfora i estrènyer llaços amb altres dones treballadores organitzades, construir llaços i xarxes entre totes, anarcosindicalistes, autònomes, treballadores no organitzades, joves, racialitzades, treballadores sexuals, trans. .. Podem qüestionar entre totes i cada una de les dinàmiques que ens cal revisar i podem oferir altre cop tot el que les nostres avantpassades van oferir amb èxit.

Podem fomentar la organització de les dones. En el lloc de treball sota els paràmetres de l’autodefensa laboral feminista i llibertària, als barris i pobles sota la idea de l’autodefensa feminista física i emocional, individual i col·lectiva. I sobretot sigui on sigui, que sigui una autoorganització basada en l’acció directa, prenem aquest concepte del sindicalisme revolucionari que va servir per evitar trampes empresarials i donar empenta als i les obreres i apliquem-lo a tots els espais on siguem. Passem de demanar o reclamar a ves a saber qui i fem nostra tota la vida que se’ns ha robat, expropiem tor allò que se’ns diu que no podem i fem-ho sense demanar. Rebentem el patriarca, el patró, el patrimoni, les classes, la propietat, el pare estat, les fronteres, les institucions, les administracions que de res ens han servit, només per a esclavitzar-nos. I fem-ho nosaltres les precàries que som les que fem el món. Acompanyem-nos de nosaltres mateixes per no haver d’acceptar propostes tèbies. Passem a l’acció i siguem, com les nostres àvies, nosaltres mateixes.

Mireia Redondo. Afiliada al Sindicat d’Activitats Diverses del Baix Penedès.