Violències masclistes a l’aula

Ingrid Chavarria de Ros. Secretaria de gènere CGT Ensenyament Barcelona

“el tracte diferenciat passa a tots els nivells educatius”

El pes de les motxilles escolars que el nostre alumnat ha de carregar a diari per anar al seu centre educatiu és un tema recurrent. Llegim crítiques i articles sobre anatomia i creixement que assenyalen com de maligna és aquesta càrrega per a les espatlles dels nostres fills i filles. Parlem d’aquestes motxilles, de les visibles. En canvi, no és tan comú parar-nos a analitzar una altra càrrega, igual o més nociva, però invisible. Estudiants, però també tota la resta de personal que es dedica a l’atenció educativa, mestres, professorat, conserges, terapeutes, traspassen les portes de les escoles i instituts, amb una motxilla invisible que conté els elements que moltes vegades poden generar violències masclistes.

Seria il·lús pensar que els rols que s’estableixen i adquirim en una societat patriarcal desapareixen, com per art de màgia, quan entrem al centre. I aquí és on es planteja la reflexió d’aquest article. 

Què fem mestres i professorat per evitar les violències masclistes entre el nostre alumnat?

A primera instància, quan es detecten relacions tòxiques amb component violent entre nois i noies, utilitzem les eines (no sempre efectives) que tenim a mà: parlem amb l’alumnat, apliquem els protocols d’assetjament, fins i tot, en ocasions ens adrecem a serveis socials. Quan podem, també intentem fer alguna activitat de prevenció, amb sessions reflexives a l’aula utilitzant els recursos dissenyats per a aquesta finalitat.

Ara bé, la paradoxa apareix quan, com a docents o personal d’atenció educativa, abans d’abordar aquesta situació no hem fet el treball previ i imprescindible de revisar el nostre fer i les actituds diàries.

Si no ens revisem, si no prenem consciència, potser que sense adonar-nos-en, estiguem perpetuant les violències de gènere. És el que anomenem el currículum ocult, allò que ensenyem quan interactuem, quan fem i que massa vegades presenta incoherències amb les nostres paraules. 

Negar-ho, seria negar la realitat. Acceptar-ho i intentar canviar les coses és un pas imprescindible per posar-hi remei i revertir-ho. Existeixen estudis que demostren com des que un nadó neix, i fins i tot abans, és tractat d’una manera diferenciada segons sigui el gènere de la persona a qui ens adrecem. El treball La Mente En Pañales és molt il·lustratiu. En aquest vídeo s’observa com en una habitació posen un nadó amb un pijama rosa i fan que diferents adults entrin i hi interactuïn. L’adult aleshores presuposa que és una nena, i se li adreça dient que és molt guapa, que serà una princesa, o una ballarina, o una infermera, se l’acarona amb moviments suaus. Més tard, al mateix nadó se’l vesteix amb pijama blau. Aleshores, la forma de parlar-li canvia completament, se li diu que és un noi molt fort, se’l sacseja amunt i avall, es fa que es posi dret i se li prediu un futur de policia o de bomber.

Com es reprodueixen els rols masclistes dintre dels centres escolars?

L’experiència del vídeo serveix moltes vegades per ajudar a analitzar-nos. Per fer-nos la pregunta, nosaltres, com a docents, també ho fem això? Malauradament la resposta és afirmativa. Mestres i professorat afirmem que la nostra manera d’adreçar-nos és diferent segons el gènere dels nostres interlocutors. En general es dedica més atenció als nois que a les noies, però també és cert que a primària i secundària hi ha un percentatge més alt de nois que tenen comportaments disruptius i per tant l’atenció del professorat es centra més en els nois, sovint per corregir el seu comportament – i aquí ser home no és cap privilegi atès que el fracàs escolar és clarament masculí. Ens hem de preguntar doncs perquè no es fan estudis preceptius de gènere  en l’entorn escolar. Els únics referents són els informes PISA, que són rankings que només contemplen l’eficiència des d’un punt de vista neoliberal, amb referents dictats per l’economia capitalista. 

El tracte diferenciat passa a les escoles bressol, a les escoles de primària, a les de secundària, als cicles i a la universitat. És a dir, a tots els nivells educatius. Fins i tot professores universitàries afirmen que sense adonar-se’n valoren millor les maneres de participar dels nois (generalment més vistoses) que les de les noies (que solen ser menys públiques). 

En l’àmbit universitari, professores joves comenten que molts estudiants les respecten menys, sovint les tracten com una colega més, cosa que no passa amb els professors. I pel que fa als càrrecs a la universitat és molt significatiu també el baix percentatge de catedràtiques. També en l’àmbit universitari, en la carrera de pedagogia, és sorprenent que a les classes hi hagi un 90% de dones com alumnes però la meitat del professorat siguin homes, això significa que el poc percentatge d’homes en una carrera majoritàriament femenina  promouran a llocs de treball amb més prestigi que la resta de companyes. 

Tornant a les escoles i instituts, una altra violència és l’espai de l’esbarjo, els patis. Si ens fixem en la majoria d’escoles els nois ocupen un espai molt més gran i central, mentre que les noies es queden als marges, parlant o jugant a jocs més tranquils. Un factor per a que això passi és que hi ha pistes de basket o camps de futbol que ocupen molt d’espai i un espai central als espais d’esbarjo i que aquests esports són practicats majoritàriament pels nois. 

D’altra banda també existeix una violència de baixa intensitat entre el professorat, és notable, en les reunions del professorat, que quan intervé un home se li dóna més importància al que diu, fins i tot quan està repetint alguna cosa que acaba de dir una dona. És el que en diuen  “manexplaining”. Per altra banda,  tot i haver-hi un major percentatge de dones que es dediquen a la docència hi ha un percentatge molt més alt d’homes directors de centres educatius. Això té a veure amb el repartiment de tasques segons els rols de gènere de la societat patriarcal i amb els drets laborals atès que un càrrec directiu no pot gaudir de les reduccions de jornada per cura d’infants, i aquestes reduccions les sol·liciten majoritàriament les dones.

Què fa el Departament d’educació per revertir-ho?

El més greu però és el paper que està fent el Departament d’educació. El passat 16 de novembre es va celebrar la 2a Jornada vers les Escoles Feministes, on hi va intervenir Montse Payés, cap del Servei de Currículum d’Infantil i Primària i alhora responsable del programa “Coeduca’t”. El que en s’hi va poder extreure de la seva intervenció, és que l’ús del reflexiu desprèn un “fes-t’ho tu”, que va en sintonia amb el contingut.

L’explicació de la responsable del programa no va convèncer les oients. Una altra vegada, el Departament d’Educació tirava endavant una iniciativa que difícilment provocaria els canvis profunds i imprescindibles perquè els centres educatius esdevinguin espais coeducadors. 

Una transformació d’aquestes característiques necessita que al professorat se li assignin hores per poder formar-se i impulsar canvis. Un altre element rellevant que fa qüestionar el projecte, és l’alt grau d’improvització amb que han començat. De moment, no s’han posat en contacte amb cap de les professionals que ja estan treballant des de fa molt de temps per impulsar una educació coeducadora i feminista.

El “Coeduca’t” tampoc incideix en el currículum ocult, la revisió del qual és tant o més important que el del contingut acadèmic.

Sense tenir aquests paràmetres com a base per a la transformació (disposició d’hores, formació…), la situació actual és que el treball coeducador el dur a terme professorat motivat, i si no hi és, no es fa res.

No podem permetre que en molts centres, l’únic taller que s’ofereix a l’alumnat respecte violències és impartit per part de la policia, els mossos d’esquadra, que van a escoles i instituts amb uniforme i amb la pistola a la cintura. I això és perquè són els únics tallers que hi ha gratuïts. Fa anys que es demana que la intervenció dels mossos d’esquadra a escoles i instituts s’eradiqui. 

Només queda un camí: autodefensa feminista. 

La violència física que aniquila a centenars de dones cada any és doncs la punta de l’iceberg. Hem de tenir clar que les diferents violències de baixa intensitat descrites en el món educatiu, des de com ens adrecem a l’alumnat fins la inacció del Departament d’Educació són factors que contribueixen a la desigualtat i a la cosificació de les dones, que és en última instància el que dóna alè a la violència masclista. 

Afortunadament, les alumnes van prenent consciència i s’han mobilitzat molt en els dos últims 8 de març. Comença a haver-hi un canvi també en la percepció de l’amor romàntic i les nostres adolescents estan preparades per començar a canviar les coses. També ajuda la major acceptació de les diferents inclinacions sexuals, tot i que encara es produeixen actituds homòfobes, en 10 anys s’ha pogut percebre un canvi. Els nois, per altra banda també es van conscienciant, sobre tot els més joves. En edats més avançades, en plena adolescència costa més i sí s’observen violències masclistes en les relacions entre adolescents. 

La feina que queda és immensa, cal que el Departament posi els mitjans pel canvi, cal que el responsable d’igualtat als centres educatius tingui hores per exercir el càrrec, si no, és paper mullat, cal formació pel professorat, tallers de noves masculintats pels joves (i els adults, es clar), tallers feministes subvencionats i que s’obligui a fer una revisió amb perspectiva de gènere dels currículums i de com el professorat actuem a l’aula. 

Cal doncs arremangar-se, tots i totes, un altre cop, com han fet les dones des de fa dècades, per aconseguir acabar amb el patriarcat i construir un món sense violències i més just per tothom.

Reflexions de TEEI

Nonna Ll. A. (Una TEEI com moltes).

Com pot ser que les coses continuen igual que fa tants anys? 

No evolucionem, i la política i les lleis tampoc.

Cal un esperit i una intenció de millora.

Volem un sistema públic que funcioni, amb treballadors públics que facin bé la seva feina. Però no es fa res més que posar pals a les rodes.

Els processos d’oposició ataquen directament la qualitat i l’experiència dels treballadors quan es convoquen fora de termini. Pot ser un procés adient per a entrar a formar part de l’administració pública, però no per a una treballadora que ja hi forma part des de fa molts anys sense haver tingut mai l’oportunitat d’estabilitzar el seu lloc de treball. I més quan ja hi ha accedit mitjançant un procés selectiu que es va considerar adient en aquell moment. Ja fos mitjançat la presentació de les titulacions i requisits exigits per a formar part d’una borsa de treball ponderada per ordre segons mèrits i capacitats presentades o havent superat una prova. Requisits que portaven a la tria d’aquesta treballadora per considerar-la capacitada per damunt d’altres persones. Selecció a més, duta a terme des del mateix Departament d’Educació.

Si volem atendre amb qualitat professional i humana els usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana els treballadors”

Tanmateix quan un treballador ha exercit la seva tasca durant 3,5,10,15 anys, no se l’hauria de fer passar per un concurs d’oposició. És com aquell que aprova en el seu dia el carnet de conduir, porta molts anys circulant sense haver patit mai un accident, i de cop, se’l posa al mateix sac que els futurs conductors. Apa! Tots a passar per un examen teòric… Qualsevol amb un gran bagatge davant del volant probablement no superarà un examen teòric que ja va estudiar i aprovar fa molts anys.

Segurament, un jove amb l’hàbit d’estudi vigent el superarà, però a l’hora de conduir, la persona experta que no haurà superat l’examen, en el dia a dia i en la vida real, serà mil cops més capaç de superar obstacles, de reaccionar davant imprevistos, perquè un examen no pot substituir mai l’experiència i la pràctica diària.

Un “novell” ha de poder, i té tot el dret, a accedir a un nou lloc (tots hem estat “novells” un dia) però no ocupant el vehicle d’aquell que fa tants anys que circula, i havent demostrat cada dia que en sap i ho fa bé (independentment de si es supera un examen teòric que arriba amb anys de retard).

Així és com ens trobem les TEEI (Tècniques Especialistes en Educació Infantil) i tants altres col·lectius de l’administració pública que es troben a la corda fluixa perquè no se’ls ha permès consolidar el seu lloc en el moment que hauria estat just. Ara no, no és just.

Deixarem perdre un gran nombre de treballadors compromesos i implicats en la seva feina, que s’hi han deixat suor i llàgrimes en moments de crisi i retallades. I que malgrat que les adversitats han seguit en el seu lloc de treball, fent el que sabien i millorant dia a dia. Amb una experiència insuperable i insubstituïble. Valorats tant pels seus companys com per la comunitat que els envolta.

Cal crear més places i accedir-hi com marca la llei mitjançant un concurs oposició, que permeti als opositors formar part de l’administració pública. Però no per les persones que ja hi treballem amb contractes d’interins temporals i que s’han allargat en el temps més de tres anys (i fins a 15 o més!!!). Ja que ha quedat sobradament demostrat que no eren places de cobertura temporal, sinó que han esdevingut estructurals i fixes. I que per tant l’administració ha actuat de manera fraudulenta intencionadament.

Així és com ho ha interpretat la Unió Europea i el TJUE i així és com ho haurien de veure polítics, jutges i qualsevol que sigui capaç de treure’s les ulleres del retrocés i entengui que està en joc la qualitat i l’experiència de professionals. Que a més, són persones amb família, responsabilitats i càrregues econòmiques.

Volem un sistema públic i de qualitat que no menystingui els seus treballadors.

Si volem atendre correctament i amb qualitat professional i humana als usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana als treballadors que ho han tirat endavant.

I fins aquí unes reflexions (evocades amb tot el dolor del cor, amb sentiment d’impotència i tristesa en majúscula), que esperem que serveixin per fer obrir una mica els ulls i despertar empatia i sentit de justícia a qui correspongui.Moltes gràcies per dedicar uns minuts a aquesta lectura, i un temps més a reflexionar sobre les solucions, justes i possibles, perquè si les voleu trobar, hi són.

No acceptem aquesta falsa normalitat

Jordi Gil. Sindicat d’Ensenyament de CGT Barcelona

Un fet sorprenent, i que es pot considerar mèrit del Departament d’Educació des de l’inici del confinament, és que no s’hagi produït un rebuig frontal des de l’opinió pública. Un altre fet que sobta és que certa gent, de la que s’espera una mirada crítica, hagi ajudat a fer de palanca a l’administració per ajudar a fer creïbles les falsedats en què s’apuntalen els seus missatges.

A dia d’avui continua la insistència del Departament d’Educació per fer creure que als centres hi ha una situació de normalitat, tot i el context de pandèmia. Alguna cosa falla quan aquestes declaracions coincideixen amb la convocatòria d’una vaga educativa, que de moment es concretà els dies 9 i 15 d’octubre, però que no es descarta que n’hi hagi més. I aquesta vaga no surt del no res, sinó que fa evident una situació en els centres que aviat es farà insostenible. 

“el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç del professorat”

Primer de tot posem en context la situació actual. Arran de les retallades del 2008 la inversió per alumne per part del Departament ha baixat de forma alarmant, tot i l’augment d’alumnat que ha absorbit l’educació pública. Durant tot aquest temps, el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç d’un professorat que a costa de la seva vida personal, ha aconseguit amagar les mancances d’un sistema que, d’altra manera, faria aigües.

Amb aquest escenari arriba la pandèmia de la Covid-19 i el Departament d’Educació decideix que no cal aportar cap recurs més per afrontar un curs que es preveu que serà dur i en què es poden produir moltíssimes baixes (per ser justos, sí que ha augmentat el número de docents, però la xifra és irrisòria, no arribant ni a l’augment d’un per centre). És evident que, un altre cop, el departament ho juga tot a la carta de la pressió sobre els docents, i sotmetent-ho públicament a la responsabilitat del col·lectiu. Un missatge paternalista que cala fort, i així es va reproduint en forma d’eco “els sanitaris ho van fer, ara toca a mestres i professors”, i així és com delega en aquest col·lectiu la feina d’amagar la merda sota la catifa perquè tot continuï «igual». 

El menyspreu de l’administració cap a les seves treballadores es va enfortint amb la connivència de tots i totes, i el llistat de vulneracions dels drets laborals del professorat per part de l’administració va en augment, produint-se situacions com obligar el personal vulnerable a anar a treballar, a trencar contractes de substitutes nomenades al donar positiu per coronavirus, etc.

Ara ja podem afirmar que el decret d’autonomia de centres és un win-win per al departament. Permet al govern situar-se en la inacció mentre que redirigeix les responsabilitats de l’organització dels centres escolars a unes direccions desemparades.  No només això, si no que les poques directrius del l’administració, que arriben per roda de premsa, (mai per canals oficials), han estat erràtiques i han anat canviant fins l’últim moment.

A hores d’ara, segons dades del departament hi ha 2013 grups confinats, que es tradueix en 48.067 alumnes que a dia d’avui s’han de quedar a casa. Alumnes que en molts casos no tenen mitjans per connectar- se, alumnes que el Departament no els garanteix el dret a l’educació.

Assumir sense cap tipus de crítica que davant l’actual situació no cal fer cap inversió extra en educació per baixar aquest número, i parlar dels grups confinats a nivell macro, és assumir el relat de la gestió del servei públic en clau mercantilista i d’eficiència econòmica i honestament, crec que aquest hauria de ser l’últim dels criteris per fer valoració d’un servei públic. Sóc conscient que aquest any serà difícil i s’hauran de tancar grups, però fa mal assumir que sense cap tipus de prevenció, i amb una inversió en recursos tan minsa com la que ha fet el Departament, 1.200 grups confinats en tres setmanes són tot un èxit. 

Cal crear xarxes per lluitar juntes i en comunitat

Esther Canet. Plataforma per l’Educació Pública de Mollet

Davant la incertesa pel començament del curs escolar i com a mare de tres criatures de vuit, quatre i dos anys, veig que el Departament d’Educació està improvisant constantment, treballa sobre la marxa, no tenen cap mena de planificació, i van funcionant d’acord amb propostes, potser d’Europa. No hi ha criteris ni directrius clares, i sense cap coordinació amb la resta dels territoris de l’estat espanyol, les mesures no estan clares; de fet no hi ha una voluntat de consultar o crear comitès d’experts.

Les famílies ara ens estem coordinant arran d’aquesta pandèmia, no estem d’acord amb els protocols, però com aquests són tan confusos, cadascuna ho interpreta d’una manera diferent, i així es fa molt difícil arribar a acords i maneres de treballar.

En aquests moments hi ha dues línies de criteris per part de les famílies,algunes que optarien per l’educació virtual i d’altres que demanen una educació presencial.

Jo estic d’acord en fer-ho presencial, les nenes i nens i les joves necessiten socialitzar-se, relacionar-se, i l’educació virtual és aïllament social, on es perdrà l’empatia, la solidaritat.

No és el mateix l’educació presencial que la virtual, la meva filla va a una escola que és Comunitat d’Aprenentatge, en aquest tipus d’escoles es treballa de forma cooperativa, es fan debats, assemblees, i a més les famílies participem de manera voluntària i activa a l’aula. Però malauradament ara amb la normativa i els protocols de distanciament social que estem patint a la societat i a tots els centres educatius estem perdent la base pedagògica de l’educació, l’alumnat no poden participar, relacionar-se, mirar-se als ulls, no es podrà fer l’apropament, l’escalfor… i les famílies tampoc podrem participar a l’aula.

“l’educació virtual és aïllament social, on es perdrà l’empatia, la solidaritat”

A moltes escoles no hi ha llibres de text, tot és cooperatiu. A l’escola de la meva filla i fills, funcionen mitjançant una eina molt important que és l’assemblea, un espai de resolució de conflictes, es treballa de manera col·laborativa, molt treball d’equip, són assemblearis… i això potser també es perdrà. Les famílies hem d’anar en paral·lel amb el professorat, a casa s’educa i a l’escola es forma.

La majoria de centres educatius no han pogut crear més espais, moltes vegades perquè no existeixen aquests espais, i no han pogut baixar ràtios, ja que el departament no els hi ha enviat més professorat. Són mentida les promeses fetes de més professorat i la demanda de fa molt temps- de tota la comunitat educativa- de baixada de ràtios tampoc es compleix; quan s’hauria pogut aprofitar aquest moment per baixar ràtios.

Quan comencin els aïllaments, no ens han donat cap recurs a les famílies. Existeixen moltes dificultats en l’àmbit de conciliació de la vida laboral i familiar, a altres països d’Europa hi ha recursos i una veritable conciliació, la societat sencera tenen uns horaris assequibles, no com aquí amb uns horaris laborals molt llargs. El govern no té en compte a les famílies, no ens ajuden ni econòmicament, ni en l’àmbit de la salut, ni de recursos.

Cal un canvi a escala de societat: feines, comerç, serveis, escoles, etc. per poder aconseguir un estil de vida saludable. Ara, les famílies ens estem organitzant i fent costat a la comunitat educativa, el professorat no pot fer res més del que fan, ens hem unit per poder millorar, ni que sigui localment.

A través de la plataforma per la jornada continua, algunes famílies ens hem adherit a una vaga de no portar els nens a les tardes durant el setembre, com a forma de pressió, per minimitzar el risc minimitzant desplaçaments.

Es podria aprofitar aquesta situació, fent un aprenentatge, i sobretot per pensar propostes de canvi, sobretot en l’àmbit pedagògic,seria molt important, incloure les mocions, on l’alumnat poden opinar, i treballar els sentiments, emocions, però precisament ara amb aquest aïllament, la separació de les persones, es fa molt difícil. De vegades penso que volen un aïllament social molt important, ja que els bars, els transports estan molt plens, però les classes separades, sense poder-ne abraçar ni tocar, amb aquest distanciament que ens estan imposant.

Cal treballar en col·lectivitat, sobretot localment, ara estem fent una xarxa de suport mutu, i sentim que és molt positiu. És molt important que es comencin a crear aquestes plataformes i xarxes, penso que s’hauria de continuar sempre per a totes les lluites, xarxes en l’àmbit de l’escola i del municipi, en una lluita col·lectiva, tenint algú al costat per treballar plegades. En altres moviments, quan hi ha una xarxa de suport, tot és molt més fàcil i assequible, el fet de poder treballar juntes i en comunitat, ens mostra l’empoderament que tenim com a societat de poder treballar plegades.

Cal encoratjar a totes les famílies a tenir opinions, ser crítiques, i crear xarxes. No quedar-se només en el que et diuen, cal tenir opinió pròpia i treballar plegades per una educació pel futur.

A voltes amb l’okupació

Rubén Pérez Paez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de la CGT Barcelona

Fa uns dies el jutge Joaquim Bosch, de l’associació de jutges per la democràcia, deia en unes declaracions que: ”en setze anys com a jutge, no he tingut una sola ocupació de primer domicili” i assenyalava que ”s’ha d’aplicar la llei, però també garantir el dret a l’habitatge, sense generar por social per interessos econòmics”. Pocs mitjans s’han fet ressò d’aquestes paraules, i tanmateix, portem tot l’estiu assistint a un gran espectacle mediàtic en el qual semblen haver-se posat d’acord els interessos econòmics dels grans mitjans de comunicació, empreses de seguretat i determinats partits polítics per tal de generar una alarma social entorn d’un problema que afecta només al 0,01% dels habitatges que hi ha a Espanya. El percentatge de violacions de domicili a particulars és del 0,01% incloent-hi tant primera com segona residència. Tenint en compte que al nostre país existeixen més de 25 milions d’immobles, dels quals només un 0,3% es troben ”okupats”, i d’aquests, el 85% corresponen a entitats financeres i fons voltor, com pot ser que dia rere dia els mitjans de comunicació parlin de persones que surten a comprar el pa i en tornar es troben la seva casa okupada i la policia els diu que no es pot fer res? Tenint en compte que, de donar-se aquesta situació es tractaria d’un delicte penal que faria intervenir automàticament a la policia, és evident que ens menteixen descaradament, però llavors la següent pregunta és: per què?

Arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, destinar-hi entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou net. Amb la nova crisi, l´atur es dispara (i es preveu que encara ho farà més) i com a conseqüència l’impagament d’hipoteques, i sobretot, la incapacitat de moltes famílies de poder pagar els preus abusius dels lloguers al nostre país fan preveure una nova allau de desnonaments en els propers mesos. Quan el 2008 els diferents moviments socials que clamaven per la situació de l´habitatge vam mediatitzar els desnonaments, la percepció social de l’ocupació va canviar cap a positiu en un sector important de la classe treballadora, i això és quelcom que no poden permetre. La campanya de criminalització de l’okupació busca que la classe treballadora, sense adonar-se, compri el discurs hegemònic que el dret a l´habitatge està per sota del dret a la propietat privada, relat que va en contra dels interessos de la majoria de la gent. El 58% de la població amb ingressos més baixos ha de gastar més del 40% del que guanya per tal de pagar un sostre sota el que viure.

“arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou”

D’ençà que va començar la crisi, més de 160.000 famílies han sigut expulsades de les seves cases per no poder pagar la hipoteca al banc.

El drama no ha acabat, però la pèrdua del domicili clarament ara afecta més a famílies que viuen de lloguer. Des de 2013 a 2018, 217.000 famílies van abandonar casa seva per no pagar la renda mensual, i la xifra va augmentant. L’any passat, el nombre de desnonaments a inquilins va superar els 37.000, el que suposa 127 persones al dia.

Des de 2014 a 2019 el pagament per llogar una casa es va disparar un 25%, a Barcelona un 36% i a Madrid un 33%. Són les dades d’avui, i tothom sap que no milloraran, ans el contrari.

Hi ha una constant vulneració de drets per part dels fons voltor, que són corporacions internacionals multimilionàries. La seva raó de ser és el mercat, el comerç i el benefici. Per a ells, estan al mateix nivell les maragdes que l’habitatge: ambdues són susceptibles de ser comerciables. El factor humà no els importa.

Aquests fons voltors, amb el beneplàcit dels poders econòmics i el suport dels poders fàctics, s’han apoderat de la immensa majoria del mercat immobiliari. Ara es tracta de crear un ambient hostil en torn les associacions que defensen l’habitatge com un dret bàsic, i aquí entra en joc tot el poder mediàtic, que es posa a rentar la cara als voltors i vendre’ls com a coloms de la pau. La intenció és deixar una càrrega de profunditat amb l’objectiu de confondre a la població perquè rebutgi al dèbil i defensi al fort. L’aporofobia d’alguns mitjans de comunicació fa vergonya. Quan veurem un reportatge sobre famílies vulnerables i les causes estructurals que porten a ocupar en precari enfront de la falta d’alternatives reals?

Els poders, en el seu benefici, es dediquen a alienar (deixar sense criteri) i a codificar (crear autòmats) a la població. Així s’empobreix la capacitat de pensar i raonar.

La misèria no et responsabilitza, és la cultura i el fet d’enraonar el que et fa adquirir ideologia.

Hem de fer entendre als nostres germans de classe que si no apaguen aviat els televisors, la mentida del fet que són els okupes els que deixen a les famílies al carrer i no els bancs acabaran calant a les seves ments. Com deia Malcom X “si no aneu amb compte amb els mitjans de comunicació, us faran estimar a l’opressor i odiar a l´oprimit”. I així estem, a voltes, com sempre.