Reflexions sobre diversos acords del Congrés de la CGT de Catalunya

Equip Comunicació CGT Catalunya

Sota el meu criteri, veig algunes incoherències resultat dels acords presos al darrer Congrés de la nostra CGT a Catalunya. Des del meu punt de vista, tot comença amb l’aprovació, amb un esglai d’alegria al plenari, d’un vot particular que ningú es va atrevir a qüestionar llavors. No es tracta de tot el punt sencer sinó d’un parell d’apartats que fan molt de mal, en concret del vot particular que diu:

Nuestra principal estrategia de lucha continuará siendo negociar con la presión y la  acción directa.  

Formación a nuestra afiliación y delegadas de cómo negociar con la presión y la acción directa.   

El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical.

Proponemos reflexión contra la inmediatez, la calidad sobre la cantidad, las ponencias frente a los artículos de opinión. Debemos recuperar la capacidad de proponer, pensar y decidir de la afiliación.  

No ir de la mano con aquellas organizaciones que han formado parte de la represión a nuestra afiliación.  

CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado.

Subratllo i analitzo dos punts:

En primer lloc no vull deixar d’opinar, ara que tinc l’oportunitat de fer-ho, sobre:  “El verdadero grupo de apoyo o grupo de trabajo no es otro que el sindicato, la  localidad, federación… ya sea en lo social o en lo sindical”. Aquest gran brindis al sol és compartit pels que sempre hem pensat que el nostre sindicat, un sindicat anarcosindicalista, abraça molts més aspectes de la vida que no només el laboral. Però, malgrat aquest benvolgut desig, ens trobem que vivim en un món on sorgeixen diverses formes de lluita, algunes d’elles més o menys efímeres i d’altres perdurables en el temps, però són formes de lluitar que espontàniament es formen des d’un moviment assembleari i, no tots aquests moviments acaben tenint el mateix recorregut, com és lògic, fruit de la seva pròpia diversitat.

Algun dia, algú hauria de plantejar-se que alguna cosa està passant al nostre sindicat, perquè tenim molts militants de la CGT que hi participen d’aquests moviments però no  es donen les circumstàncies propícies per desenvolupar-los dins dels nostres locals.  Considero que no sóc jo qui ha de qualificar un moviment o altre de llibertari, però és evident que  els inicis d’aquests grups d’activitat social tenen un caire àmpliament assembleari i llibertari.

El que més em preocupa , però, és  la manca de sentit de l’expressió “la calidad sobre la cantidad”. Qui  escrigués  aquesta expressió hauria de fer també la difícil tasca de determinar  qui és la persona idònia per validar “la qualitat” i quins són els paràmetres per mesurar-la. Només cal fer un cop d’ull a la història i veurem  molts  exemples de col·lectius, com ara els nazis, que van voler determinar què i qui era millor, o el moviment de supremacia de la raça blanca, etc. amb això em pregunto, qui pot permetre’s el luxe de decidir sobre aquest aspecte?

Amb tot això vull dir-vos que, segons el meu parer, uns acords congressuals que determinen que la qualitat està per sobre de la quantitat és una barbaritat, especialment en un sindicat anarcosindicalista en el que es defensa a ultrança que tothom té els mateixos drets i les mateixes obligacions, sense distincions. Personalment, crec que se’m farà molt difícil dur a la pràctica aquesta decisió congressual i considero que  hauríem de rectificar-la en un proper congrés.

En segon lloc ”… la CGT no puede ni debe apoyar la creación de ninguna estructura de Estado”.

En aquest Congrés, tothom sabia que la proposta que es va aprovar, i que contenia aquesta frase, anava directament dirigida a aquells que prefereixen una independència per Catalunya, i com que una independència implica en si mateix construir un estat, i com que el manual de l’àcrata diu que hem que estar en contra de l’estat, ens trobem amb un problema.

La contradicció arriba quan en el punt d’estatuts es rebutja (per no arribar als dos terços de vots a favor) que es modifiqui l’article tercer, que actualment indica que  “La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya “, per aquest nou redactat on es diria que “ La CGT de Catalunya té com a àmbit essencial d’actuació el territori de Catalunya”.

Considero que el fet de mantenir als nostres estatuts  el redactat  “Comunitat Autònoma de Catalunya” implica mantenir una estructura estatal,  amb la qual cosa incomplim els nostres propis acords congressuals. Jo era partidari de la modificació d’aquest punt, precisament per evitar qualsevol lligam amb un estat, però també mostrant la més que afermada posició contrària a una Catalunya governada pels polítics que actualment reclamen la independència.  Crec que no es va avaluar d’una forma raonada el que es va proposar.

Tota aquesta valoració personal no pretén ser més que una reflexió sobre el que som capaços de fer, però recordant sempre, que tenim l’oportunitat de rectificar si compartiu les meves opinions.

Salut i bona reflexió, que sempre és contraria a una ràpida acció.

Quim Garreta. Afiliat al Sindicat de Banca de Barcelona.


La GOLOSS TRUDA al “procés” I

Equip Comunicació CGT Catalunya

A tota revolució, a tot motí, tumult o conflicte social apareix sempre com a motor dissident la veu dels “Goloss Truda”, literalment la Veu del Treball, nom que agafem de l’organització anarcosindicalista aniquilada als inicis de la Revolució Russa per la dictadura bolxevic, a la que Volin fa referència al seu llibre La Revolució Desconeguda.

La veu dels que treballen (entengui’s per extensió de la classe social que depèn del treball per poder viure) a diferència d’altres tipus de dissidències més acomodades, sols tenir, a més, una càrrega ideològica important, de classe subalterna, altres necessitats de tipus més urgent: lluitar pel sustent tant a nivell individual com col·lectiu. Potser per això aquest tipus de lluites solen ser les més radicals a l’hora de fer taula rassa en temps de revolta. Potser aquest anhel de desconstruir de forma radical institucions i privilegis ha provocat que aquestes experiències de rebel·lia hagin estat com petites illes caribenyes a l’oceà de la Història.

En la història d’aquest país (això que anomenen Espanya) trobem dos problemes irresolubles des de la seva constitució com a Estat: el problema territorial i el problema que es deriva de la lluita de classes. La idea d’Espanya en permanent conquesta del territori ibèric, la idea de Nació indivisible i irreductible, és tan arcaica i reaccionària que avui dia només pot ser represa per la barbàrie feixista. L’Estat (“que no és la nació, sinó una abstracció de la pàtria” segons deia Bakunin) crea monstres ideològics com el patriotisme, és a dir, la manipulació dels sentiments col·lectius per una minoria política hegemònica que controla els mecanismes polítics i econòmics d’una comunitat. I aquí és on ens donem de de nassos amb el segon problema, podríem dir que més generalitzat a partir de l’aparició de la societat capitalista: el món del treball i l’antagonisme de classe que comporta.

Si el nacionalisme pot considerar-se com un sentiment natural (ídem Bakunin) d’emancipació contra la tirania territorial que implica un Estat amb mentalitat colonial, les lluites anticapitalistes d’emancipació social podrien considerar-se lluites equivalents no antagòniques en els seus objectius finals. És a dir, per no donar més voltes a la qüestió i contextualitzar d’una vegada la nostra realitat. Poden confluir les nostres lluites socials i laborals anticapitalistes en essència amb la lluita nacionalista/independentista que avui s’està donant a Catalunya contra l’Estat espanyol? O el que és el mateix, poden confluir les nostres lluites que ens defineixen com a classe treballadora i anarcosindicalistes amb les que tenen un contingut identitari interclassista, transversal, degut als antagonismes de classe que es donen entre els diferents subjectes socials protagonistes del “procés”? En definitiva, la qüestió a plantejar-se és si ens serveix el projecte independentista, que pretén la creació d’una República Catalana, per solucionar els nostres problemes com a classe treballadora en aquest model de règim capitalista liberal.

Evidentment que no, no som tan ingènues. Ara bé, aquestes lluites d’avui a Catalunya creiem que poden obrir camins col·lectius per incentivar des de baix la dissidència social, laboral i política al nostre país. Per tant, depenent dels esdeveniments i les circumstàncies, es pot des de la discrepància concretar i activar mobilitzacions comuns, tant amb els sindicats combatius com amb moviments populars de resistència com són els CDR, sense complexes, sense tantes pors a la pèrdua de la nostra autonomia com a organització obrera i llibertària. Hem de deixar que la realitat vagi modelant la nostra praxi per a no deixar-nos il·luminar pels que s’autoproclamen els purs de l’anada. Que ja ho deia Emma Goldman: “En què crec és quelcom més bé canviant abans que quelcom irreversible. Allò definitiu és pels deus i els governs, no per a la intel·ligència humana”.

En aquest sentit, no cal que cap anarquista amb o sense càtedra ens recordi amb les seves encícliques que com a llibertaris i anarcosindicalistes en cap cas hem de donar suport a un procés d’alliberament dels pobles (nacional, si es vol) doncs és una blasfèmia ideològica, per saber que en aquests moments a Catalunya va de la mà, la lluita d’una minoria política per mantenir els seus privilegis com a classe hegemònica i la lluita d’una gran part de la societat catalana que vol exercir el seu dret a l’autodeterminació com a via per aconseguir la independència de l’Estat espanyol. D’una banda hi ha un excés en allò polític de tacticisme i electoralisme que domina l’espai polític a tot el territori, de l’altra un moviment popular organitzat del que en molts casos forma part la nostra afiliació que lluita per la ruptura de l’statu quo polític i econòmic del règim actual. En aquest context la CGT no pot quedar al marge. Com a classe obrera la nostra actuació en el terreny polític ve definida per la nostra postura antipolítica, antipolítca burgesa entengui’s. I no volem tornar a entrar en la simplicitat analítica de que el nostre antipoliticisme ens vacuna contra tota acció política. El partidisme i l’electoralisme són dos elements que manipulen i distorsionen la vertadera lluita política, que ha estat al llarg de la Història la lluita dels pobles i de les seves societats contra la injustícia social.

El “procés” com hem comentat, es caracteritza sobre tot per ser un moviment social i polític complex i transversal a nivell d’interessos de classe, per tant no es pot analitzar globalment, ni per justificar el seu refús ni la seva idoneïtat en qualsevol circumstància. S’ha d’entrar al detall, les circumstàncies i el moment que es dona, sobretot al carrer, les accions de rebel·lia i protesta. Així, per exemple, en relació a la Vaga General del 21 de febrer, estava clar que la CGT no podia donar suport a una vaga “propagandística i subvencionada”, doncs no posava en primera línia de les seves reivindicacions davant l’opinió pública els problemes de desigualtat laboral i social de Catalunya. Evidentment el nostre missatge en aquest cas va ser deixar clar que nosaltres estem per les anomenades vagues laborals i polítiques basades en la solidaritat de la classe treballadora, en el sentit antagònic que ens enfronta contra el capital i l’Estat, i no per les vagues mediàtiques i subvencionades, tot i compartir amb aquesta convocatòria de vaga alguns continguts antirepressius, però des de CGT era impossible donar-li suport per la forma dirigent i manipuladora en que va ser convocada.

No és senzill prendre una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora, hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se d’aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana la nostra participació, el nostre suport com a sindicat combatiu.

(Continuarà…)

Martín Navarro Zamora. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya.

Dones Llibertàries: La necessitat de treballar plegades com a grups de dones

Equip Comunicació CGT Catalunya

Encetem aquest número agraint al Catalunya que a partir d’ara se’ns reservi un espai propi mensual per Dones Llibertàries des d’on podrem fer difusió i comunicació feminista i on les dones podrem expressar, plantejar i treballar temes per a aconseguir un veritable canvi social, lliure i feminista.
Aquesta ha estat una demanda al “Catalunya” per part del grup de Dones, similar al “Eje Violeta” publicat al Rojo y Negro.

Al món actual, on estem plantejant i reivindicant  el paper de les dones a la societat, on cada vegada és fa més evident que sense les dones no hi ha revolució, on treballem per empoderar-nos, i amb un 8M de lluita que per segon any consecutiu hem pogut viure; sembla però, que continua havent un qüestionament de la necessitat de treballar com a grups de dones.

En primer lloc, volem transmetre la necessitat que tenim les dones, a banda de  militants a qualsevol organització sindical, de tenir espais propis per poder treballar i debatre plegades sobre temes i aspectes concrets de la lluita feminista.

Per aquest motiu, volem fer una revisió a la nostra història propera, de les dones anarquistes, començant per les nostres pioneres: “Mujeres Libres”, organització de dones de caire feminista.

Ja llavors Mujeres Libres ens van mostrar el camí, les dones anarquistes, malgrat estar inserides en les seves organitzacions sindicals i col·lectius, sentien que alguna cosa els mancava; eren conscients que les estructures organitzatives no les tractaven amb plena integració i igualtat, i que era essencial una organització dedicada a l’emancipació de les dones.

Una de les aportacions més significatives prové dels seus fonaments feministes on es concebia l’esser humà i la societat, dins el concepte de ”humanisme integral”.Recordem que van arribar a tenir més de 20.000 afiliades. Desitjaven crear espais col·lectius, i per això van crear la Revista “Mujeres Libres”, on als seus continguts es podia apreciar la seva doble lluita: de classe i de gènere. El seu exemple té molt a ensenyar-nos sobre la conscienciació de que parlem, l’organització col·lectiva, la relació entre les persones i les comunitats i sobre el significat de la diferència en la societat actual.

Els seus paràmetres eren: “No luchamos contra los hombres, no pretendemos sustituir el dominio masculino por el femenino. Es necesario trabajar y luchar juntos, sino nunca tendremos la revolución social. Pero necesitamos nuestra propia organización para luchar por nosotras mismas”.

Fent un recordatori actual, l’any 1985, a CNT, vam començar a funcionar i constituir-nos diferents grups de Dones/Mujeres Libertarias en diverses ciutats de l’estat espanyol: Zaragoza, Barcelona, Madrid, València i Granada, per poder conscienciar les companyes i companys i avançar en la lluita feminista.

Ens vam constituir a Barcelona  amb uns estatuts propis, legalitzades des de l’any 1985, actualitzant-los en etapes posteriors: l’any 1992 i el 2000. Des de diferents grups, es van editar fulletons sobre sexualitat, anticoncepció, educació no sexista… que després es distribuïen a tots els territoris.

Valorem la importància que va tenir la coordinació dels diferents grups de Dones que funcionàvem a Espanya i l’edició de la revista “Mujeres Libertarias” on tots els grups aportàvem articles i que es distribuïa arreu. Treballàvem conjuntament en campanyes i lluites amb l’iniciat moviment feminista: Lluites per la despenalització i legalització de l’avortament, Llei del divorci, per una sexualitat lliure, etc.

El funcionament d’aquests grups va ser molt important per començar a treballar a l’àmbit i la lluita feminista dins la mateixa CNT, i la força i l’empoderament que vam aconseguir plegades. Aquests grups de dones vam ser l’embrió de les actuals Secretaries de la Dona establertes de manera orgànica en els acords de  CGT.

A Barcelona, vam anar treballant en diferents etapes, amb més o menys intensitat, com a grup de Dones Llibertàries, en col·laboració o autònomament amb les Secretaries de Gènere de CGT. Arrel de l’organització i feina conjunta de la Vaga General Feminista 8M del 2018, que ens vam reactivar com  a grup de Dones i vam acordar que tot aquest vincle i lluita plegades, aquesta força i energia havia de tenir continuïtat.

Hem continuat treballant plegades durant tot aquest any i ha tornat a estar una tasca molt enriquidora i un gran impuls de lluita, que ens ha ajudat a apropar-nos entre nosaltres, saber que juntes som més fortes i ens ha tornat a donar força per a continuar lluitant plegades i aconseguir un món feminista, hem après que la Revolució serà feminista o no serà!

Aquestes coordinacions, feina compartida, debats, organització i lluita conjunta entre dones de diferents poblacions i sindicats de CGT ha fet que es creïn vincles de comunicació, solidaritat, sororitat i suport mutu. 

Ens definim com a Dones Llibertàries i feministes de CGT, amb entitat i autonomia pròpia per poder prendre les nostres decisions i acords. Entenem el feminisme com a ideologia teòrica, però que només té sentit en la pràctica del dia a dia i en l’acció directa.

Per a nosaltres, ser dona feminista significa reconèixer la diferència i la diversitat: apostem per combatre les dissimetries entre sexes i entre classes amb la fi de trencar amb la falsa igualtat, que oculta les diferències reals que ens oprimeixen.

Entenent sempre el feminisme de classe com a tasca transversal dins el sindicalisme i la societat en general. Queda encara molt per fer, però continuarem lluitant i treballant per aconseguir-ho.T

Pilar Frey, Pilar Bonaga, Rosalia Molina.
Dones Llibertàries


… I l’ANC va tocar el xiulet

Equip Comunicació CGT Catalunya

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe.

No recordo exactament l’any, però coincidint amb l’esclat de Podemos al mapa institucional de l’estat espanyol diversos periodistes van desenvolupar articles relatius a l’inevitable canvi que es produiria també al mapa sindical. La raó semblava consistent: Si el bipartidisme polític trontollava pel desig d’una forma diferent de fer política, per què no havia de passar el mateix amb el bisindicalisme majoritari? Faltava identificar si l’actor emergent serien els sindicats alternatius o bé el sindicat apadrinat per Podemos, Somos.

Efectivament, el que des dels sindicats majoritaris anomenen “el desgast de prestigi de la marca” estava, i està, ben present. Alguns companys comentàvem llavors aquestes teories de canvi radical als centres de treball i fèiem conya. Una cosa és ficar el vot a una urna i una altra alterar substancialment la realitat sindical al món del treball: Xarxes clientelars, maquinària propagandística, personal que deu favors a sindicats que fan cursos de formació per poder entrar a l’empresa, sindicats que ‘gestionen’ incorporacions i després se les cobren, Llei orgànica feta a mida que dificulta l’expansió, a vegades una irracional por al delegat, a un sindicat que tensi la corda… L’empresa és un microcosmos amb regles pròpies. Com sabem, no va passar res més enllà de l’increment suau, però constant, dels sindicats alternatius.

Catalunya viu, avui, una altra pulsió sòcio-política molt rellevant que no escapa a ningú. Sense voler entrar en disquisicions, i sent conscient que és un traç gruixut, m’agrada distingir entre el desig independentista de bona part de la societat i la, diguem-ne, ‘gestió creativa d’aquesta força social’ per atreure l’aigua al teu projecte concret. Aquesta variant fa servir generalitzacions o missatges emotius que permeten connectar directament amb l’intens corrent emocional existent. Un cop assolit és relativament senzill de dirigir.

Les vagues generals com a campanya d’afiliació

Fins setembre del 2017 el que podríem anomenar conglomerat polític del procés independentista, precisament per mantenir el bloc heterogeni generat pel biaix interclassista de les diferents organitzacions presents, no prestava gaires atencions ni a sindicats ni molt menys a aportar reivindicacions de treballadores en el pack de la carpeta de la nova República. Més enllà, és clar, d’algunes promeses en forma de titulars per passar pàgina. Ara bé, aquelles dates, alguns sindicats minoritaris vam valorar la intensitat dels vents de repressió que estaven confluint i vam convocar una vaga general que va ser la més seguida dels darrers 25 anys al territori català, dos dies després que milers d’antidisturbis repartiren democràcia i amor per tot el país.

Eps! Ara sí que molàvem. De sobte ja es demanava una altra jornada de vaga, fins i tot per part de les organitzacions que la van sabotejar al convocar l’invent propagandístic conegut com ‘aturada de país’. La majoria dels sindicats vam anar amb molt de compte, prioritzant l’eix de classe per sobre de qualsevol instrumentalització. Bé, tots no, I-CSC va convocar unilateralment vaga el 19 d’octubre per un  rang entre el 30 d’octubre al 9 de novembre, que finalment es concreta el 8-N. El temps de preavís era el mínim, 10 dies, el que implica que cap altre sindicat podia presentar un altre. Com a mínim, curiosa forma de cercar unitat d’acció. Aquells dies l’afiliació va pujar, segons les seves fonts, en 500 persones.

Dilluns 10 de desembre, en el temps mínim i sense temps per altres convocatòries, convoquen una vaga de dues hores pel 21-D. El 25 de gener, I-CSC convoca una nova vaga general amb temps mínim de preavís. L’anuncia en un tweet uns minuts després de que tanqui l’oficina d’enregistrament de vagues, pel 5-7 de febrer, finalment moguda al 21-F. La COS, sindicat de l’esquerra independentista, es desmarca d’aquestes convocatòries de forma explícita.

Cambres i sindicats: eines de país

Però tot això no explica la gran empenta assolida en les eleccions a organismes públics de la Generalitat (Administració, Ensenyament, Sanitat) fins a ser la quarta força amb un total de 115 delegades sindicals. Com comento anteriorment, la progressió de qualsevol projecte sindical és sempre lenta per les inèrcies i dificultats existents als centres de treball.

El 4 de desembre de 2018 l’ANC registra el domini tuvotestucomptes.cat on demana la participació i vot a les cambres de comerç i les renovacions a les eleccions sindicals que es farien als mesos de gener-març.

L’ANC té, amb tota probabilitat, la major xarxa de comunicació social existent a Catalunya. Base de dades amb centenars de milers d’emails, Facebook seguit per 235.000 usuaris, Twitter amb 370.000 seguidors, canal de Telegram de 39.000 i un dels canals de Whatsapp amb més membres registrats. Però més enllà de la quantitat, és la capacitat de seguir instruccions i moure masses el que fa tan potent la seva influència.

Tota aquesta maquinària es va posar en marxa per fer una crida a enfortir i votar el sindicalisme de “valors republicans i nacionalment compromès”. Tampoc calia posar nom concret, especialment quan els principals esforços de difusió els feia l’ANC per tots els seus canals concentrats els dies de reflexió i votació de cada elecció sindical.

I això sí ha estat determinant. Al centre de treball, vota república. I què és ‘República’ en un context de lluita de classes on el teu patró és la Generalitat? Personalment ho desconec, però connecta i això ja és suficient.

Algunes conclusions

Que projectes sindicals combinin independentisme i lluita de classes pot ser perfectament compatible. No cal que s’hi coincideixi però entendre la diversitat és imprescindible per confluir allà on es creuin les lluites concretes, sense caure en sectarismes.

El que sí determina el teu projecte per validar quina és la teva prioritat de fons en la lluita que practiques  és la teva acció. I, clar, alguns recordem  la vaga que va convocar la CGT a Ensenyament durant la tramitació de pressupostos de retallades el gener del 17. Sindicats van prioritzar la lluita de classes donant-hi suport, com la COS, altres (legítimament) podien considerar que una data propera era millor per a la vaga, però altres, CSC, es van posicionar dient que no era el moment, perquè els problemes de l’ensenyament a Catalunya els solventaria ‘la república’. Òbviament, en aquesta bifurcació es va escollir donar aire al govern.

I són anècdotes, però companyes d’ensenyament feien córrer per grups interns el dia de votacions missatges com ‘estan votant els convergents’, és a dir personal que habitualment no vol saber res de sindicats ni eleccions però, aquest cop, sí. O una companya de sanitat, parlant amb una candidata a delegada sindical que li deia ‘no venim a fer sindicalisme, sinó a mobilitzar per la república’.

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe de tenir les mans lliures per actuar en funció de les nostres dinàmiques i interessos. Prenent decisions i actuant contra els nostres explotadors, siguin empresaris o governs.

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet una evident intromissió en els afers interns dels i les treballadores. Activant tota la seva maquinària de difusió i capacitat de seguiment per inserir missatges de tipus emocional en un context on els paràmetres d’acció són sindicals. I, vists els precedents, hi ha certa base per a creure que la capacitat de lluita del sindicat que ha estat promocionat estarà sotmesa al moment polític que més convingui a organitzacions de caire transversal.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Perquè el Metro fa vaga?

Equip Comunicació CGT Catalunya

Davant els dubtes sorgits sobre els informes del TAC que estem rebent, fem un petit resum de totes les explicacions que ens aporten els especialistes consultats. En tot cas, la millor opció es sempre consultar un especialista, sempre i quan, aquest no sigui de Metro, o pagat per Metro, aquesta és la trista realitat.

Les malalties pleurals, també qualificades d’anormalitats, constitueixen el primer grau de les malalties ocasionades per l’amiant. Es classifiquen en tres grups: plaques pleurals, engruiximent pleural i efusions pleurals.

Les malalties pleurals produïdes per l’amiant no són pròpiament asbestosi, encara que alguns metges les classifiquen com asbestosi pleural benigne. Les partícules d’amiant formen calcificacions a la pleura, dites també plaques pleurals.

La major part dels malalts amb plaques, engruiximent o efusions pleurals no tenen cap símptoma.

Resum de les malalties produïdes per l’exposició a l’amiant:

“Benignes”

Placa pleural Engruiximent pleural

Efusió pleural benigne

Greus

Asbestosi

Mesotelioma

Càncer de pulmó

L’engruiximent pleural

Les fibres d’amiant, que es mouen del pulmó a la pleura, produeixen l’engruiximent pleural i podrien desenvolupar una fibrosi (cicatrius).

Com les plaques, l’engruiximent constitueix una evidència de l’exposició a l’amiant i un risc més elevat de desenvolupament d’altres malalties més greus. No està demostrat que patir l’engruiximent comporti automàticament mes possibilitats de acabar patint càncer o mesotelioma, però si hi ha engruiximent, es que hi ha hagut exposició a l’amiant i per tant, aquesta exposició sí que comporta mes possibilitats de desenvolupar alguna d’aquestes malalties més greus.

En altres paraules, el teixit que recobreix els pulmons (pleura) està inflamat degut a les fibres d’amiant que s’hi han instal·lat.

Les plaques pleurals

Les plaques pleurals són l’engruiximent pleural de determinades zones. Estan composades per teixits fibrosos, dins dels quals poden observar-se fibres d’amiant mitjançant el microscopi electrònic. En general les plaques no produeixen dificultats respiratòries. Són una prova de l’exposició a l’amiant.

La incidència de les plaques està relacionada amb la dosis d’exposició a l’amiant i augmenten amb l’edat.

En altres paraules, l’amiant ha produït unes lesions que poden anar avançant amb el pas del temps i derivant en una fibrosi (cicatrius).

Els companys amb plaques pleurals. Què passa amb ells?

Actualment, després dels TACs realitzats fins ara, no podem dir quants afectats per amiant i de quina gravetat tenim al Metro, l’empresa continua ocultant aquesta informació, i aquest és un dels motius de les vagues. Sí sabem pel que hem parlat amb els companys, que hi ha molts casos d’engruiximent de pleura, i ja alguns casos de plaques pleurals (teixit fibrocicatricial).

A l’estat espanyol, la legislació sobre l’amiant va arribar tard i és la més permissiva d’Europa. Això és degut a que, com a país amb indústria de fabricació amb amiant, les grans empreses van realitzar la seva pressió sobre els polítics per a que això fos així. A mode d’exemple, els companys de Metro amb plaques pleurals continuen actualment treballant en un entorn amb elements d’amiant, sense ser reconeguts com a malalts, esperant el desenvolupament de la seva malaltia. En canvi, a altres països, les plaques pleurals han estat reconegudes com a malaltia professional amb dret a indemnització. Per exemple a Noruega, el 1956, a França, el 1985, a Portugal, el 1980 o Alemanya, el 1988.

En resum, ja sabíem que ens enfrontàvem a una Direcció que nega el problema de l’amiant al Metro, a uns responsables mèdics d’empresa que oculten els malalts i a uns polítics (de tot signe) que fan oïdes sordes al problema, no sigui que els hi esquitxi d’alguna forma el que va camí de convertir-se en un problema de salut pública. Doncs a més de tot això, ens enfrontem a una legislació feta per afavorir a l’empresari i fer callar els problemes de salut dels treballadors.

Segons la llei a l’estat espanyol, els treballadors amb cicatrius als pulmons (plaques pleurals), no han de ser reconeguts com a malalts professionals (tot i que a dia d’avui encara no els hi hagi creat un problema respiratori, aquest fet no els fa presagiar res de bo pel futur). Els legisladors suposaran que el fet de que les hagi produït lesions pulmonars a causa del treball, va compensat pel salari que “amablement” els hi atorga l’empresari cada mes.

Aquesta situació, digna de l’edat mitjana, és contra el que ens toca lluitar, mitjançant la força de la plantilla i la lluita sindical, com han fet a tantes altres empreses abans que nosaltres. Seguirem el seu exemple.

Senyors directius i polítics, no deixarem de defensar els nostres malalts. Retirin l’amiant, reconeguin a tots els malalts, tracti’ns-hi com és degut i reconeguin als morts per amiant. Mentre això no passi, hi haurà un conflicte laboral al Metro.

CGT Metro