Des de que som ben petites aprenem, per acció o per omissió, que les dones no ens hem organitzat per defensar els nostres drets fins fa un o dos segles, que sempre hem estat sota l’ombra o tutoria d’un home o autoritat o forma de govern. Hem après també que hi havia ben poques dones encapçalant lluites i que la majoria de lluites feministes eren pels drets civils i des de dones amb capacitat per formar-se i ser visibles (dones de classe mitja alta lluitant pel dret al divorci, vot, avortament, educació…). Però ni fa només dos segles que lluitem, ni hem tingut patrocinadors, ni hem sigut poques, ni hem deixat de banda la lluita com a dones treballadores pel nostre pa, el nostre dia a dia i la nostra dignitat. Les analfabetes i miserables van fer un món nou i van posar el cos per tot allò que ens condiciona la vida (parlem del pa i parlem de les roses, de convenis i d’amor, de pagues i d’afectes, parlem de tot i no ens deixem res)
De la nostra història silenciada en podem extreure infinites eines, no només un nou relat. Des de les dones obreres bolxevics, a Mujeres Libres, des del moviment de dones obreres alemanyes a les anarquistes americanes, des de les Rote Zora a tots els grups autònoms d’autodefensa, des de les camperoles medievals a les grecoromanes, des de les heretges a les miserables revoltades durant els segles XVII i XVIII…. Aquest fil conductor ens parla de tot allò que nosaltres podem fer per transformar el món.
Aquestes nostres rebesàvies i àvies que hi van deixar la pel, i a les que no podem fallar, eren conscients de ser les més precàries i invisibles per ser precisament dones treballadores. Parlaven del que parlem, del dia a dia: sous, escletxes, assetjaments, cures, jornades, salut laboral, cossos, guerres, preus, impostos, quotidianitats i vida. Tenim ben a prop en el temps dones que des del saber-se de classe baixa lluitaren per transformar les relacions de poder tant de gènere com de classe o raça. Aquest feminisme de classe, en alguns del exemples anarcofeminisme, partia de la importància de no oblidar qui som, d’on venim i què exactament volem pel nostre futur: un món sense poder, sense autoritat, sense relacions verticals i d’explotació de cap mena. Ho varen fer des de puntals bàsics de transformació social llibertària: l’assemblearisme, l’autoorganització i el suport mutu entre iguals.
Aquests tres termes són importantíssims en la pràctica anarcofeminista, feminista en general entenent el feminisme com a manera de capgirar el món. És així perquè donat que vivim sota unes normes i dinàmiques basades en la competitivitat, la invasió, les jerarquies, la tutela, la infantilització etc de i entre dones (i de i entre explotades i explotats), resulta imprescindible treballar i crear fora de qualsevol tutoria, representativitat, delegació, autoritat i competència. I això no només ens ho van proposar les nostres avantpassades, ho van posar en pràctica. El mateix van fer amb el suport mutu entre iguals, el no abandonar una companya i el construir el discurs de les dones treballadores des d’elles i per elles, triant amb encert a qui acompanyar i amb anar de la mà. I això també ho podríem reprendre. No demanar permís, però construir entre totes i per a totes creant grups d’afinitat i cordialitat, i també fent-los funcionar de manera horitzontal. Preguntar-nos quin objectiu tenim: organitzar les dones treballadores dins i fora del sindicat per tornar a crear un moviment imparable, autoorganitzat i conscient amb veu pròpia o no? Què hem de fer per assolir-ho?
Podem mirar al nostre voltant i fer aquella meravellosa, encara que dura, pedagogia entre dones que van fer Mujeres Libres. Podem fer-la basant-nos en l’escolta activa (que volem? Com? Amb qui? Per a què? ). Podem fer-la sabent que som iguals i sense establir paternalismes, centrant-nos en el volem nosaltres i no en el els i les altres volem de fem i siguem.
Podem mirar una mica enfora i estrènyer llaços amb altres dones treballadores organitzades, construir llaços i xarxes entre totes, anarcosindicalistes, autònomes, treballadores no organitzades, joves, racialitzades, treballadores sexuals, trans. .. Podem qüestionar entre totes i cada una de les dinàmiques que ens cal revisar i podem oferir altre cop tot el que les nostres avantpassades van oferir amb èxit.
Podem fomentar la organització de les dones. En el lloc de treball sota els paràmetres de l’autodefensa laboral feminista i llibertària, als barris i pobles sota la idea de l’autodefensa feminista física i emocional, individual i col·lectiva. I sobretot sigui on sigui, que sigui una autoorganització basada en l’acció directa, prenem aquest concepte del sindicalisme revolucionari que va servir per evitar trampes empresarials i donar empenta als i les obreres i apliquem-lo a tots els espais on siguem. Passem de demanar o reclamar a ves a saber qui i fem nostra tota la vida que se’ns ha robat, expropiem tor allò que se’ns diu que no podem i fem-ho sense demanar. Rebentem el patriarca, el patró, el patrimoni, les classes, la propietat, el pare estat, les fronteres, les institucions, les administracions que de res ens han servit, només per a esclavitzar-nos. I fem-ho nosaltres les precàries que som les que fem el món. Acompanyem-nos de nosaltres mateixes per no haver d’acceptar propostes tèbies. Passem a l’acció i siguem, com les nostres àvies, nosaltres mateixes.
Mireia Redondo. Afiliada al Sindicat d’Activitats Diverses del Baix Penedès.
