Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)
Manel Aisa Pàmplos. Historiador
Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.
Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.
Però a Barcelona va passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions laborals acceptables i horaris interminables.
Els projectes econòmics de Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del crack del 29.
Doncs bé, el primer sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal Catalana va decretar a Barcelona un Locaut i va paralitzar tota la ciutat.
El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”. Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.
“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”
Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.
A partir d’aquell moment, el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem parlant de Oriol Anguera de Sojo.
A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…
El Sindicat de la Construcció havia proposat que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona. Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i tots els obrers del sindicat detinguts.
Al final d’aquell any Pin i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat. Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”, o “cases barates”, etc. que continuaven sense pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins de la revista El Llogater.
