La baixa laboral per coronavirus derivada d’Accident de Treball

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

Una breu explicació del complex món normatiu de les contingències de les Incapacitats Temporals derivades del Covid-19

El sistema normatiu de les Incapacitats Temporals mai s’ha caracteritzat per la seva senzillesa i claredat, però amb la crisis sanitària del coronavirus s’ha complicat de forma alarmant. Intentarem fer-ne un resum prou esquemàtic malgrat la seva complexitat legal. 

Baixes comunes i professionals

Les incapacitats Temporals poden ser, en síntesi, derivades de Malaltia Comuna (sense relació amb la feina) o de contingències professionals (causades per la relació laboral). El fet de que una baixa sigui declarada comuna o professional té múltiples efectes, entre els que podem destacar:

– Les baixes professionals es perceben des del primer dia després de la baixa, mentre que (si no hi ha cap complement per acord amb l’empresa) en les comunes els tres primers dies no es perceben, iniciant el pagament el quart dia.

– En les baixes professionals s’abona el 75% del salari, mentre que en les baixes comunes del quart al vintè dia es percep només el 60%, i a partir del 21è dia es percep el 75%.

– En les baixes comunes el «control» (les altes) és dels metges de família de l’ICS, mentre que en les Incapacitats Temporals professionals són les Mútues les que poden donar l’alta.

– Les baixes professionals poden donar lloc a responsabilitats de l’empresa, si ha estat alguna infracció preventiva empresarial la que ha causat la malaltia o accident, mentre que en la baixa comuna, al no tenir relació amb la feina, no se li pot reclamar cap responsabilitat a l’empresa.

– Les baixes comunes tenen com a requisit comptar amb un mínim de cotització, mentre que si és professional no cal cap període cotitzat anterior.

Incapacitat Temporal pel COVID-19 «comuna» assimilada a Accident de Treball 

Només iniciar-se l’estat d’alarma es va aprovar la creació d’una nova figura legal (que no existia anteriorment), la «Incapacitat Temporal assimilada a Accident de Treball en els períodes d’aïllament o contagi pel COVID-19» (RD Llei 6/2020, de 10 de març); en síntesi, aquesta norma creava una baixa formalment «comuna» (gestionada pels metges de la Seguretat Social i sense relació amb la feina) però calculada en el pagament com a prestació com si fos Accident de Treball. Per tant, es crea una nova Incapacitat Temporal pels treballadors aïllats o contagiats pel coronavirus, que és comuna (no té relació amb la feina, el contagi s’ha donat en un espai personal del treballador extern al treball) però es paga com si fos professional. 

Si tinc la baixa per coronavirus pagada com si fos Accident de Treball, és «professional» a totes els efectes?

No. La Incapacitat Temporal en els períodes d’aïllament o contagi pel COVID-19 està únicament assimilada a l’Accident de Treball en la prestació (el càlcul de l’abonament és idèntic a una baixa professional), però no es considerada Accident de Treball, restant formalment com a derivada de Malaltia Comuna (l’alta la dona el metge de família i es considera que el contagi és aliè a la feina).  

Aquesta distinció té múltiples efectes, i entre d’altres podem destacar: 

1.- El treballador no percep els complements establerts a Convenis Col·lectius fins al 100% de les baixes professionals. Múltiples convenis i acords obliguen a l’empresa a complementar fins al 100% del salari durant les baixes professionals, que no es perceben si és formalment comuna.

2.- No es pot responsabilitzar a les empreses infractores en matèria preventiva dels danys causats als treballadors durant la baixa, doncs aquesta és declarada formalment comuna, sense relació amb la feina. Això comporta que en els casos de que el coronavirus ha estat contagiat en el marc de la relació laboral i causat per infraccions empresarials en matèria preventiva (manca de mascaretes, roba inadequada, procediments de treball sense el protocol establert,…), no es pot imposar a l’empresa el recàrrec per manca de mesures de seguretat (un augment del 30% al 50% de la prestació a càrrec de l’empresari infractor, veure el Catalunya nº 221) ni se li poden reclamar pels danys i perjudicis causats al treballador, ja que formalment la baixa no té relació amb la feina.

Que puc fer si la meva baixa de coronavirus ha estat declarada comuna?

El procediment per sol·licitar que es declari que qualsevol període d’Incapacitat Temporal sigui derivada de contingències professionals s’anomena «canvi de contingència», i es sol·licita a través d’un formulari molt senzill que es pot descarregar a la plana web de l’INSS i presentar davant mateix de l’ens gestor, i haurà de ser valorada pel tribunal mèdic, l’ICAM-SGAM. I hi ha dos possibles contingències professionals: Malaltia Professional o Accident de Treball.

– Les Malalties Professionals són jurídicament les establertes al Quadre de Malalties Professionals, que determina la presumpció de la relació causal entre una sèrie de professions i exposicions laborals, amb una sèrie de malalties. Per exemple, si un miner pateix silicosis, no cal que demostri la relació de causalitat entre feina i malaltia, sinó que hi ha una presumpció legal de que la malaltia és professional.

En el cas del coronavirus, està inclosa al Quadre de Malalties Professionals al GRUP 3, AGENT A, SUBAGENT 01, amb el títol «Enfermedades infecciosas causadas por el trabajo de las personas que se ocupan de la prevención, asistencia médica y actividades en las que se ha probado un riesgo de infección», apartat en el que el coronavirus és relacionat amb feines com personal sanitari, treballadors de centres assistencials i de cura de malalts, personal de laboratoris, entre d’altres.

Per tant, si un treballador d’aquests col·lectius pateix una baixa a causa del coronavirus, hauria d’aplicar-se la presumpció legal (sense necessitat de cap prova) per ser declarada derivada de Malaltia Professional, malgrat les mútues i l’INSS no ho estan aplicant.

– Accident de Treball és jurídicament «toda lesión corporal que el trabajador sufra con ocasión o por consecuencia del trabajo que ejecute por cuenta ajena» (art. 156 LGSS). Per tant, fins i tot si el coronavirus no pogués ser inclòs dins les presumpcions de la Malaltia Professional, si ha estat causat a la feina o a conseqüència de la feina (i es pot demostrar), ha de ser considerat Accident de Treball (independentment de la feina concreta del treballador).

IT per Accident de Treball pels treballadors de centres sanitaris

Posteriorment, el RDLlei 19/2020 va complicar encara més el marc normatiu determinant literalment que les baixes «que cause el personal que presta servicios en centros sanitarios o socio-sanitarios, y que en el ejercicio de su profesión, hayan contraído el virus SARS-CoV2, por haber estado expuesto a ese riesgo específico durante la prestación de servicios (…)  se considerarán derivadas de accidente de trabajo, al entender cumplidos los requisitos exigidos en el artículo 156.2.e) LGSS», i només fins al mes posterior a l’estat d’alarma.

Aquesta curiosa i polèmica norma, estableix deforma molt sorprenent, que respecte a uns col·lectius concrets de treballadors (dels centres sanitaris i socio-sanitaris), i un termini de temps concret, si compleixen els requisits per ser Accident de Treball (establerts a l’art. 156 LGSS), s’hauran de considerar Accident de Treball. 

És evident que, tant per aquest col·lectiu de treballadors (com per a tots els treballadors), i durant qualsevol període, si es compleixen els requisits legals de ser Accident de Treball, és Accident de Treball, i no cal una nova norma per dir-ho. En tot cas, semblaria que el legislador vol donar especial enfàsi a aquests col·lectius, però amb un redactat marcadament millorable i poc clar.

Aquesta curiosa norma, per complicar-ho encara més, va ser prorrogada posteriorment en el temps més enllà de l’estat d’alarma (de forma indefinida) pel RDLlei 27/2020, però posteriorment aquest RDLlei  va ser derogat al Congrés el 10 de setembre, però mantenint-se actualment en vigor pel RDLlei 28/2020, de 22 de setembre.

Malgrat la gran confusió de normatives que hem explicat, la conclusió no pot ser una altre que tots els treballadors (els sanitaris i tota la resta), en tot moment (abans, després i dins l’estat d’alarma) tenen dret a que se’ls reconegui les baixes com a professionals si han estat causades en el marc de la relació laboral.   

Es pot declarar la meva baixa per coronavirus derivada d’Accident de Treball malgrat no treballar en un centre sanitari?

Si. Les noves normes no han derogat ni la normativa d’Accident de Treball ni la de Malaltia Professional. Per tant, si es pot demostrar la relació amb la feina del contagi, o l’enquadrament dins el Quadre de Malalties Professionals, s’ha de declarar la baixa com a professional, independentment de la feina que s’estigui fent (sanitari o no), i de quin període sigui. 

Reflexions de TEEI

Equip Comunicació CGT Catalunya
Nonna Ll. A. (Una TEEI com moltes).

Com pot ser que les coses continuen igual que fa tants anys? 

No evolucionem, i la política i les lleis tampoc.

Cal un esperit i una intenció de millora.

Volem un sistema públic que funcioni, amb treballadors públics que facin bé la seva feina. Però no es fa res més que posar pals a les rodes.

Els processos d’oposició ataquen directament la qualitat i l’experiència dels treballadors quan es convoquen fora de termini. Pot ser un procés adient per a entrar a formar part de l’administració pública, però no per a una treballadora que ja hi forma part des de fa molts anys sense haver tingut mai l’oportunitat d’estabilitzar el seu lloc de treball. I més quan ja hi ha accedit mitjançant un procés selectiu que es va considerar adient en aquell moment. Ja fos mitjançat la presentació de les titulacions i requisits exigits per a formar part d’una borsa de treball ponderada per ordre segons mèrits i capacitats presentades o havent superat una prova. Requisits que portaven a la tria d’aquesta treballadora per considerar-la capacitada per damunt d’altres persones. Selecció a més, duta a terme des del mateix Departament d’Educació.

“Si volem atendre amb qualitat professional i humana els usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana els treballadors”

Tanmateix quan un treballador ha exercit la seva tasca durant 3,5,10,15 anys, no se l’hauria de fer passar per un concurs d’oposició. És com aquell que aprova en el seu dia el carnet de conduir, porta molts anys circulant sense haver patit mai un accident, i de cop, se’l posa al mateix sac que els futurs conductors. Apa! Tots a passar per un examen teòric… Qualsevol amb un gran bagatge davant del volant probablement no superarà un examen teòric que ja va estudiar i aprovar fa molts anys.

Segurament, un jove amb l’hàbit d’estudi vigent el superarà, però a l’hora de conduir, la persona experta que no haurà superat l’examen, en el dia a dia i en la vida real, serà mil cops més capaç de superar obstacles, de reaccionar davant imprevistos, perquè un examen no pot substituir mai l’experiència i la pràctica diària.

Un “novell” ha de poder, i té tot el dret, a accedir a un nou lloc (tots hem estat “novells” un dia) però no ocupant el vehicle d’aquell que fa tants anys que circula, i havent demostrat cada dia que en sap i ho fa bé (independentment de si es supera un examen teòric que arriba amb anys de retard).

Així és com ens trobem les TEEI (Tècniques Especialistes en Educació Infantil) i tants altres col·lectius de l’administració pública que es troben a la corda fluixa perquè no se’ls ha permès consolidar el seu lloc en el moment que hauria estat just. Ara no, no és just.

Deixarem perdre un gran nombre de treballadors compromesos i implicats en la seva feina, que s’hi han deixat suor i llàgrimes en moments de crisi i retallades. I que malgrat que les adversitats han seguit en el seu lloc de treball, fent el que sabien i millorant dia a dia. Amb una experiència insuperable i insubstituïble. Valorats tant pels seus companys com per la comunitat que els envolta.

Cal crear més places i accedir-hi com marca la llei mitjançant un concurs oposició, que permeti als opositors formar part de l’administració pública. Però no per les persones que ja hi treballem amb contractes d’interins temporals i que s’han allargat en el temps més de tres anys (i fins a 15 o més!!!). Ja que ha quedat sobradament demostrat que no eren places de cobertura temporal, sinó que han esdevingut estructurals i fixes. I que per tant l’administració ha actuat de manera fraudulenta intencionadament.

Així és com ho ha interpretat la Unió Europea i el TJUE i així és com ho haurien de veure polítics, jutges i qualsevol que sigui capaç de treure’s les ulleres del retrocés i entengui que està en joc la qualitat i l’experiència de professionals. Que a més, són persones amb família, responsabilitats i càrregues econòmiques.

Volem un sistema públic i de qualitat que no menystingui els seus treballadors.

Si volem atendre correctament i amb qualitat professional i humana als usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana als treballadors que ho han tirat endavant.

I fins aquí unes reflexions (evocades amb tot el dolor del cor, amb sentiment d’impotència i tristesa en majúscula), que esperem que serveixin per fer obrir una mica els ulls i despertar empatia i sentit de justícia a qui correspongui.Moltes gràcies per dedicar uns minuts a aquesta lectura, i un temps més a reflexionar sobre les solucions, justes i possibles, perquè si les voleu trobar, hi són.

No acceptem aquesta falsa normalitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jordi Gil. Sindicat d’Ensenyament de CGT Barcelona

Un fet sorprenent, i que es pot considerar mèrit del Departament d’Educació des de l’inici del confinament, és que no s’hagi produït un rebuig frontal des de l’opinió pública. Un altre fet que sobta és que certa gent, de la que s’espera una mirada crítica, hagi ajudat a fer de palanca a l’administració per ajudar a fer creïbles les falsedats en què s’apuntalen els seus missatges.

A dia d’avui continua la insistència del Departament d’Educació per fer creure que als centres hi ha una situació de normalitat, tot i el context de pandèmia. Alguna cosa falla quan aquestes declaracions coincideixen amb la convocatòria d’una vaga educativa, que de moment es concretà els dies 9 i 15 d’octubre, però que no es descarta que n’hi hagi més. I aquesta vaga no surt del no res, sinó que fa evident una situació en els centres que aviat es farà insostenible. 

“el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç del professorat”

Primer de tot posem en context la situació actual. Arran de les retallades del 2008 la inversió per alumne per part del Departament ha baixat de forma alarmant, tot i l’augment d’alumnat que ha absorbit l’educació pública. Durant tot aquest temps, el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç d’un professorat que a costa de la seva vida personal, ha aconseguit amagar les mancances d’un sistema que, d’altra manera, faria aigües.

Amb aquest escenari arriba la pandèmia de la Covid-19 i el Departament d’Educació decideix que no cal aportar cap recurs més per afrontar un curs que es preveu que serà dur i en què es poden produir moltíssimes baixes (per ser justos, sí que ha augmentat el número de docents, però la xifra és irrisòria, no arribant ni a l’augment d’un per centre). És evident que, un altre cop, el departament ho juga tot a la carta de la pressió sobre els docents, i sotmetent-ho públicament a la responsabilitat del col·lectiu. Un missatge paternalista que cala fort, i així es va reproduint en forma d’eco “els sanitaris ho van fer, ara toca a mestres i professors”, i així és com delega en aquest col·lectiu la feina d’amagar la merda sota la catifa perquè tot continuï «igual». 

El menyspreu de l’administració cap a les seves treballadores es va enfortint amb la connivència de tots i totes, i el llistat de vulneracions dels drets laborals del professorat per part de l’administració va en augment, produint-se situacions com obligar el personal vulnerable a anar a treballar, a trencar contractes de substitutes nomenades al donar positiu per coronavirus, etc.

Ara ja podem afirmar que el decret d’autonomia de centres és un win-win per al departament. Permet al govern situar-se en la inacció mentre que redirigeix les responsabilitats de l’organització dels centres escolars a unes direccions desemparades.  No només això, si no que les poques directrius del l’administració, que arriben per roda de premsa, (mai per canals oficials), han estat erràtiques i han anat canviant fins l’últim moment.

A hores d’ara, segons dades del departament hi ha 2013 grups confinats, que es tradueix en 48.067 alumnes que a dia d’avui s’han de quedar a casa. Alumnes que en molts casos no tenen mitjans per connectar- se, alumnes que el Departament no els garanteix el dret a l’educació.

Assumir sense cap tipus de crítica que davant l’actual situació no cal fer cap inversió extra en educació per baixar aquest número, i parlar dels grups confinats a nivell macro, és assumir el relat de la gestió del servei públic en clau mercantilista i d’eficiència econòmica i honestament, crec que aquest hauria de ser l’últim dels criteris per fer valoració d’un servei públic. Sóc conscient que aquest any serà difícil i s’hauran de tancar grups, però fa mal assumir que sense cap tipus de prevenció, i amb una inversió en recursos tan minsa com la que ha fet el Departament, 1.200 grups confinats en tres setmanes són tot un èxit. 

“el que mostrem és tant sols la punta de l’iceberg”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

El projecte crimenesdeodio.info està coordinat pels periodistes David Bou i Miquel Ramos, amb la col·laboració de diverses persones que treballen en l’àmbit de la prevenció i la sensibilització en matèria de delictes d’odi. Aquest any, s’ha actualitzat el mapa de llocs on s’identifiquen aquests crims, una actualització que ha estat coordinada amb SOS RACISME del País Valencià. El passat mes, el projecte crimenesdeodio.info ha encetat una campanya de sensibilització, amb els tècnics gràfics i de programació web Diego i Gerald Kogler.

Parlem amb en David i el Miquel.

  • Expliqueu-nos, què és això de Crims d’Odi?

Aquest projecte és una eina de memòria sobre els crims d’odi amb resultat de mort comesos a l’Estat espanyol entre 1990 i 2020. Hi podreu trobar una base de dades i un mapa interactiu que recull els 101 casos amb 103 víctimes que hem pogut identificar, contrastar, classificar per tipologia i documentar, amb la intenció de recuperar la seva memòria. El motiu pel qual van triar l’any 1990 per iniciar la nostra recerca és l’eclosió d’un nou fenomen eminentment violent com són els grups ultres lligats majoritàriament al món del futbol i la instrumentalització que en fan grups de cap rapats neonazis per estendre la seva ideologia basada en l’odi al diferent. Fins a finals dels anys vuitanta encara ens trobem en un període de violència post-transició, on aquest tipus de crims tenen un marcat caràcter polític a l’hora de seleccionar les  víctimes per la seva ideologia. En canvi, amb l’assassinat de Lucrecia Pérez i Sònia Rescalvo a inicis dels noranta, considerats els primers crims racista i contra una transsexual, respectivament, es dóna el tret de sortida a una nova era que arriba fins a l’actualitat.

  • D’on sorgeix la idea? Quins són els criteris per considerar un crim d’odi?

La idea sorgeix l’any 2015, quan constatem que l’extrema dreta tant a nivell mundial, europeu com estatal comença a prendre noves formes i estratègies aprofitant la cronificació de la crisi econòmica i la incapacitat del sistema polític d’oferir sortides a les classes populars. Durant les darreres dècades, a l’Estat espanyol no ha cessat la violència ultra i considerem que no s’ha prestat prou atenció a aquest fenomen, que es manifesta amb la propagació de discursos i delictes d’odi que acaben comportant víctimes mortals. D’acord amb la definició de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), un crim d’odi és “tota infracció penal, incloses les infraccions contra les persones i la propietat, quan la víctima, el lloc o l’objecte de la infracció són seleccionats a causa de la seva connexió, relació, afiliació, suport o pertinença real o suposada a un grup que pugui estar basat en la ‘raça’, origen nacional o ètnic, l’idioma, el color, la religió, l’edat, la minusvalidesa física o mental, l’orientació sexual o altres factors similars, siguin reals o suposats”. En el cas espanyol, són tants els incidents i delictes que es cometen anualment per aquests supòsits, que només hem pogut recollir els que han suposat víctimes mortals. El que mostrem és tant sols la punta de l’iceberg.

  • Com us ho feu per trobar informació sobre alguns casos?

En un primer moment, hi havia un llistat de crims sense documentar ni sense cap mena d’informació, que circulava per webs antifeixistes. Tot i que alguns d’aquests casos eren coneguts, altres ni tan sols hi havia el nom de la víctima. Vam partir d’aquest llistat per investigar tots aquests casos. Vam tractar d’ampliar la informació que en teníem i trobar-ne de nous. A partir d’aquí vam trobar-ne més. Inclús vam poder posar nom a algunes víctimes desconegudes. L’últim lustre, després de la presentació del projecte fins a l’actualització que acabem de llançar durant el mes d’octubre d’enguany, hem estat nosaltres mateixos qui ha anat recollint els nous crims que es cometien, amb l’ajuda d’entitats i col·lectius. També hem afegit d’altres anteriors que ens han fet arribar persones anònimes durant aquests anys, fruit de la difusió i bona acollida que va tenir el projecte des del seu naixement. La nostra tasca principal ha estat passar hores navegant per les hemeroteques dels mitjans de comunicació fins aconseguir donar amb noves dades. 

Fent aquest exercici, hem pogut copsar el desinterès de la premsa per fer-ne un seguiment efectiu d’aquestes morts, tractant-les com a successos i defugint una cobertura que denunciés la vertadera motivació que havia portat els botxins a cometre’ls. Rere eufemismes com “baralla entre bandes” o “no generar alarma social” s’hi amaga la voluntat explícita d’ocultar una problemàtica que posa en risc els fonaments del que hauria de ser una societat diversa i inclusiva.

“les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades”

  • Quin paper han jugat les institucions i quin paper creieu que haurien de jugar?

Les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades, aquest va ser un dels motius principals pels quals nosaltres vam decidir iniciar aquest projecte. No hi ha cap registre oficial del crims d’odi comesos a l’Estat espanyol, de fet, fins fa una dècada l’Estat no recollia estadístiques sobre els delictes d’odi ni va començar a crear fiscalies especialitzades per combatre’ls. Amb les successives reformes del codi penal, s’han introduït aquest tipus de delictes i actualment hi ha diversos articles que permeten sancionar aquestes conductes i aplicar agreujants a les condemnes dels casos on la motivació per cometre el delicte ha estat la discriminació. A la pràctica això no passa, i veiem com molts casos que s’ajusten perfectament a aquests paràmetres s’acaben jutjant sense aplicar la llei com correspondria. En canvi, des de fa uns anys estem observant com els cossos policials i fins i tot la Fiscalia estan pervertint aquesta legislació, donant-li la volta i aplicant-la contra militants antifeixistes que fan front a l’extrema dreta, com recentment hem pogut veure al barri valencià de Benimaclet, on tres persones van ser detingudes el 12 d’octubre per protestar contra una marxa d’España 2000 i enfronten càrrecs de delictes d’odi, entre d’altres. És evident que l’Estat no té una voluntat real de perseguir la ultradreta.

  • Què hi ha sobre els crims d’estat? Perquè no estan recollits? És a dir, quin tipus de criteri s’utilitza en aquest sentit per no incloure el crims realitzats per policies, el terrorisme d’estat…?

En el nostre projecte no recollim aquests casos perquè ja hi ha altres col·lectius com l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), el Comitè per la Prevenció per la Tortura (CPT) o en Centre Irídia per la defensa dels drets humans, per citar-ne alguns, que ja aborden aquesta tasca. A més a més, la denúncia de la violència institucional se centra en aquells episodis on els perpetradors són funcionaris públics en servei, que com ha quedat clar no era el nostre objecte d’estudi. Aclarir, això sí, que en alguns dels casos que recollim els botxins són membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat fora que van cometre els crims estan fora de servei.


  • Els feminicidis no estan contemplats com a crims d’odi. Perquè?

En les definicions internacionals que utilitzem per a bastir el nostre marc conceptual és cert que no estan contemplats. En canvi, nosaltres discrepem d’aquesta lectura i sí els hem inclòs en el nostre projecte, mitjançant la categoria “misogínia”, que seria l’aversió o odi a la dona pel simple fet de ser-ho, una tendència ideològica o psicològica que consisteix a menysprear la dona com a gènere i a tot el que es considera com a femení. Malauradament, hi ha tantíssims casos de dones assassinades els darrers trenta anys, que hagués estat impossible fer un recull ni tant sols aproximat o representatiu. Per això, hem optat per redirigir aquesta categoria del nostre web al projecte feminicidio.net, que des de fa un temps fan una encomiable tasca de recull i denúncia d’aquesta xacra.

  • Hi ha altres projectes similars a altres llocs?

Existeixen altres projectes que fan recull de crims d’odi en altres països, com a Alemanya. Aquí a l’Estat espanyol, hi ha recull de dades sobre persones sense llar, de delictes d’odi que no tenen tots resultat de mort però que mostren una realitat que existeix i que no compta amb una especial atenció ni pels mitjans ni per les institucions, a no ser que hi haja imatges i reaccions públiques. Aquestes tasques les solen fer entitats que treballen amb i pels col·lectius vulnerables. Però no existeix cap registre unificat sobre aquests incidents més enllà dels que fa el Ministeri de l’Interior. Però com els seus criteris per avaluar un delicte d’odi parteixen d’uns paràmetres que nosaltres no considerem adequats, no ens guiem per aquestes xifres. 


La influència de Ferrer i Guàrdia en les escoles racionalistes de la CNT

Equip Comunicació CGT Catalunya
Emili Cortavitarte. Fundació Salvador Seguí

L’Escola Moderna

Ferrer i Guàrdia, durant el seu exili a París, va entrar en contacte amb llibertàries, científics i pedagogues partidàries d’una educació nova i en llibertat oposada a la instrucció educativa predominant (disciplina, anul·lació de la personalitat, transmissió de valors classistes i conservadors, segregació).

A Barcelona, l’agost de 1901, inaugurà l’Escola Moderna, Racional i Científica. Les seves característiques pedagògiques foren:
– Racionalisme: aprenentatges científics i no dogmàtics i lliure discurs de la raó.
Neutralitat ideològica: els i les docents no eren transmissores de suposades veritats absolutes.
– Compromís social: s’analitzava la lluita de la classe obrera, la discriminació de les dones, la injustícia de la propietat privada…
– Laïcisme: es rebutjava tota mena de fe o de creença religiosa com a element educatiu.
– Educació integral: potenciació de tots els aspectes de la personalitat humana (físics, afectius, socials) i conjunció del treball manual i intel·lectual, del saber i del fer.
– Integració en l’entorn: relacionant l’alumnat amb el medi natural.
– Metodologia activa: treball en equip, observació directa i rebuig del verbalisme.
– Coeducació de sexes i de classes: potenciació de les dones, crítica de la societat patriarcal i alumnat de «totes les classes socials per refondre’ls en la classe única».
– Absència de premis i càstigs: els estímuls externs (exàmens, premis, càstigs) havien de ser substituïts pels interns (interès, responsabilitat, ètica).

Altres aspectes de l’Escola Moderna

A més del Boletín, es van traduir i publicar obres que eren utilitzades al mateix centre i a les escoles seguidores del model ferrerià.

Segons Pere Solà “la nòmina dels llibres publicats i difosos per l’Escola Moderna va des dels llibres de caràcter escolar a llibres pensats per a nuclis d’obrers conscients”.
Ferrer va comptar amb professors universitaris com Odón de Buen i Martínez Vargas, científics com Reclus, anarquistes com Lorenzo (tipògraf i editor) i advocats com Salas Anton.

Es van fer tasques d’extensió cultural entre famílies, alumnat i partidàries i es procurà la vinculació entre les comunitats educatives de les escoles racionalistes.

El 1906, Ferrer fou acusat d’instigar l’intent de regicidi de Mateu Morral. Va ser empresonat i l’Escola Moderna clausurada. Arreu d’Europa es van suscitar moviments de suport. Ferrer era prou conegut, atès que formava part de la Lliga del Lliurepensament, de la maçoneria i tenia estrets contactes amb sectors llibertaris i progressistes. Després d’un judici militar, fou posat en llibertat.

La CNT i les escoles racionalistes

A més de la relació amb Anselmo Lorenzo i Joan Montseny, Ferrer va finançar la publicació La Huelga General de Solidaridad Obrera i va tenir freqüents trobades amb el proletariat català.

En ser afusellat, el 13 d’octubre de 1909, després d’un nou judici militar en el qual se’l va condemnar de fet per la seva activitat pedagògica racional i lliure enfront de l’obscurantisme de la instrucció educativa de l’Estat i l’Església Catòlica i no per la seva participació activa a l’anomenada Setmana Tràgica, Ferrer i l’Escola Moderna esdevindran un exemple per a la futura CNT. Els projectes d’actuació educativa i cultural de molts sindicats i federacions de la CNT desembocaren en l’establiment d’escoles racionalistes.

El congrés fundacional de 1910, tractà de la “Necessitat d’establir escoles dintre dels sindicats obrers. Manera de portar-lo a efecte” El dictamen de la ponència defensà la fundació d’escoles en el si dels sindicats, en consonància amb les propostes del teòric del sindicalisme revolucionari francès George Yvetot (CGT) “si les nostres escoles sindicals arribessin a escampar l’ensenyament desitjable sobre centenars de milers d’infants, l’Estat quedaria vençut i nosaltres triomfaríem”.

En aquestes escoles es faria servir com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”, cosa per a la qual es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada”.

El congrés de Sants (1918) de la CNT catalana va aprovar un model tipus d’estatuts dels nous sindicats únics, que en el seu article 3r plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.

El congrés confederal de La Comedia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema “fora convenient que aquells sindicats que comptin amb forces i mitjans fossin immediatament a la implantació d’escoles” i es veié la necessitat de crear un Comitè pro enseñanza agregat al Comitè Nacional, una Escola Normal pròpia que assortís de docents les escoles sindicals i implantar una quota obligatòria pel seu sosteniment.

Finalment, en el congrés de Saragossa de 1936, es dedicà un extens espai a l’educació dintre del Concepte confederal del Comunisme Llibertari i es defensava “un ensenyament lliure, científic i igual per als dos sexes, dotat de tots els elements precisos per exercitar-se en no importa quin ram de l’activitat productora i del saber humà”.La influència de la pedagogia llibertària, introduïda per Ferrer, fou la clau de volta de l’educació i la formació alternatives desenvolupades per l’anarcosindicalisme durant les primeres dècades del segle XX.