Categoria: Tema del mes

Precariversitats: causes i conseqüències de la precarització a les universitats públiques

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical CGT UAB

La universitat pública s’ha rebel·lat contra la precarietat que pateixen moltes de les seves treballadores.

Les universitats, de la mateixa manera que la resta de l’ensenyament en general, han estat un dels sectors públics més castigats per la crisi de principis d’aquesta dècada, afectant no només a l’alumnat sinó també a les condicions de la gent que hi treballa. És molt significatiu que en el moment actual en que els grans poders polítics i mediàtics presumeixen de “recuperació econòmica”, el pressupost destinat segueix sota mínims. Tot plegat porta a entendre que la falta de diners és una excusa que amaga un canvi de model on la universitat, com la resta de serveis públics, es converteix en un negoci on uns pocs obtenen grans beneficis degradant les condicions laborals de la gent que hi treballa. Us expliquem breument el canvi de model que s’està duent a terme, com afecta als treballadors/es de la universitat i les diferents lluites que s’estan portant a terme.

El model neoliberal aplicat a la universitat

És difícil posar una data d’inici a la liberalització de la universitat, i és impossible entendre aquesta tendència sense tenir en compte els processos transversals de desmantellament dels serveis públics que es van iniciar als anys vuitanta.

S’ha de tenir en compte que els drets del personal PDI no només estan regulats per l’Estatut dels Treballadors sinó també per la LOU i la Llei de la Ciència, que dificulten la possibilitat d’estabilitzar-se en un lloc de treball en les categories més baixes. A diferència dels treballadors/es d’altres sectors on després de tres anys de treball al mateix lloc de treball es pot passar a duració indefinida, en el cas de la investigació i docència universitària, el personal no fix pot encadenar el mateix tipus de contracte en el mateix lloc de treball durant 10 i 20 anys i que aquest no sigui renovat l’any següent. De fet, actualment, hi han diverses treballadors/es afectades que poden ser acomiadades després de 15 i 20 anys de docència.

Als últims anys, hi ha hagut un congelament de les places de professorat i una manca de renovació de places de jubilats. Aquesta falta de places fixes ha estat compensada per la normalització de l’ús de figures contractuals “extraordinàries”, com ara els contractes de professorat associat, que han anat degradant les condicions laborals del professorat universitari no fix fins convertint-se en un col·lectiu pluriempleat i completament desestabilitzat. 

La figura del professor/a associat/da va ser ideada originalment per regularitzar l’activitat de professionals externs que amb certa freqüència acudien a la universitat per fer conferències o cursos concrets. Un exemple serien determinats advocats de prestigi o cirurgians d’hospitals que imparteixen pràctiques o seminaris a la universitat. El problema és que aquesta figura s’ha utilitzat per contractar professorat de forma barata ja que l’únic requisit legal es tenir una activitat laboral externa que a la pràctica no té perquè tenir res a veure amb el que fan a la universitat. Alhora, es tracta de contractes que acostumen a ser anuals, renovant-se, o no, any rere anys. Una figura que pot ser econòmica i fàcilment contractada i acomiadada que s’utilitza, per exemple, per cobrir baixes i suplències, però també per cobrir llocs estructurals. Actualment a les universitats representen entre el 52% de la plantilla de professorat (UAB) i més del 65% (Universitat Rovira i Virgili). Les contractacions acostumen a estar entre les sis hores i les 18 hores setmanals, tot i que el volum de treball real és molt superior, els salaris entre els 200 i els 800 euros en el millor dels casos. En diverses ocasions el col·lectiu d’associats ha intentat reivindicar millores i actualment existeixen assemblees de professorat associat com a mínim a la UAB, la UB i la UDL coordinades entre elles, que tenen previst iniciar mobilitzacions de cara a la tardor.

Pel que fa al personal investigador en formació (PIF), tot i l’aprovació de la Llei de Ciència en el 2011 per la qual (entre d’altres millores) es regularitzava la situació laboral dels/les investigadores predoctorals que fins llavors no cotitzaven a la seguretat social, la manca de suport pressupostari i de voluntat política ha suposat que aquesta llei hagi quedat en paper mullat. Per exemple, fins gener de 2019 no es va aprovar l’estatut propi del personal investigador en formació (l’EPIF), que ja s’havia establert a la llei de 2011, i fins ara, l’extensió obligatòria del termini dels contractes a 4 anys i les pujades de sou (16.127 euros els dos primers anys, 17.279 el tercer any i 21.533 l’últim any ) no s’han aplicat a cap universitat a Catalunya.

Conseqüències: salut mental i gènere

La situació de precarietat de docents i investigadors té conseqüències en termes de salut mental i desenvolupament personal, especialment per a col·lectius ja discriminats com les dones.  Aquesta situació empitjora, encara més a les etapes postdoctorals, en les quals la inestabilitat laboral i la pressió per l’ambient competitiu fa que moltes investigadores i docents abandonin la investigació. De fet, la dinàmica de competitivitat i mobilitat laboral forçada, sumada a la manca d’expectatives professionals i la bretxa salarial entre homes i dones fa que la universitat sigui un clar exemple del problema dels sostres de vidre, pel qual les dones aconsegueixen arribar a posicions de poder o estabilitat dins de la universitat en molta menor proporció que els homes. En aquest sentit, és remarcable que al voltant del 60% dels contractes del PDI predoctoral siguin obtinguts per dones amb currículums d’excel·lència, mentre que únicament un 22% arriben a obtenir una Càtedra universitària.

A més, cal afegir que, en molts casos, al PDI predoctoral o postdoctoral se’ls sobrecarrega amb feines administratives o docents estructurals, o amb responsabilitats tècniques als laboratoris, sense proporcionar-los sovint un espai de treball i eines adequades. Sistemàticament fan milers d’hores extraordinàries impagades. La mitjana d’hores treballades per aquest col·lectiu és d’entre 45 i 50 hores setmanals, segon les enquestes fetes a les treballadores universitàries, quan als seus contractes haurien de fer-ne 35 o 37,5h setmanals com a màxim. Aquesta situació laboral fa patir als treballadors predoctorals i postdoctorals malalties cròniques, derivades de la sobreexplotació laboral, que impliquen que una de cada 3 PIF ha hagut de rebre tractament mèdic per quadres d’ansietat, depressió o estrès durant la seva vida laboral.

Les cares de la precarietat universitària

La marató de la tesis

El doctorat de l’Ana s’ha convertit en una carrera d’ultra resistència. Després de fer el màster no sabia si volia investigar, però li van oferir participar en un projecte que tenia un transfons social, i això li va convèncer a demanar un ajut a la contractació. Després d’alguns mesos treballant en la preparació del projecte sense cobrar, li van confirmar que li havien donat l’ajut: un any de contracte que podia prorrogar fins un màxim de 3 anys, amb un sou de 14.400€ bruts anuals. Directament li van enviar a fer treball de camp a un lloc remot, on va haver d’avançar moltes de les despeses de la seva butxaca, que la universitat li tornava mesos després si presentava tota una sèrie de justificacions i papers. Quan l’aventura del treball de camp va acabar, l’Ana va passar d’estar al mig d’una situació d’aïllament i conflicte a passar més de 10h diàries al laboratori en una situació d’opressió per part del seu cap i supervisor de tesis.  I així va anar passant el temps. La seva última pròrroga va finalitzar sense haver-la acabat havent de mantenir-se mitjançant la prestació d’atur mentre seguia treballant. Aquesta situació tan precària, la vaa portar a una depressió i posteriorment a un esgotament i ansietat que li van diagnosticar com a síndrome d’esgotament professional o “burn-out”. Ara, per fi, ha acabat la tesis i treballa en una cosa completament aliena a la investigació. Cada vegada que li arriba un e-mail de la universitat li fa mal la panxa i encara un any després d’acabar, de vegades, té malsons relacionats amb la seva experiència.

ASSOCIADES

La C.P., que prefereix no donar el seu nom, és una d’aquestes professores associades. Va entrar a treballar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 2009 per cobrir una baixa però la seva activitat laboral s’ha anat allargant cobrint diverses assignatures troncals després de la jubilació dels professors titulars. El seu contracte li reconeixia una dedicació teòrica de 18 hores a la setmana però a la pràctica en feia moltes més ocupant també càrrecs de coordinació i gestió sense percebre retribució addicional. A més, havia de combinar aquesta activitat amb altres feines en règim de treballadora autònoma. El contracte es renovava any rere any i de vegades se la contractava vàries setmanes després d’haver iniciat el curs. Per tant, les primeres classes les impartia en situació d’atur. Actualment, tot i haver guanyat un concurs l’any passat, el seu departament li ha comunicat que el seu contracte no serà renovat l’any que ve, el que suposa un acomiadament de facto.

La història de mai acabar

La Sara és una investigadora tres voltes rebel. Després de fer la carrera, el màster i la tesi doctoral, li van oferir un contracte postdoctoral en un projecte de l’European Research Council (uns projectes altament competitius i prestigiosos), al mateix institut i en la seva temàtica. Tot i “la sort” d’haver aconseguit un contracte de 4 anys (encara que el projecte era de cinc) va descobrir que cobrava 5.000 euros l’any menys que els seus companys (homes) fent les mateixes tasques en el mateix projecte. I ara, en acabar el seu contracte, necessita espavilar-se ella mateixa per aconseguir el finançament per seguir treballant en el seu grup de recerca. Per aconseguir-ho haurà d’entrar en el món de la ultracompetitivitat, posant la traveta a les seves companyes per publicar més que elles, i anar a l’estranger per aconseguir tenir un perfil més “internacional”, que exigeixen la majoria de convocatòries d’ajuts a la contractació a les quals podria presentar-se. Després de més de 10 anys de lluitar per poder formar-se i treballar per avançar la seva línia d’investigació, la Sara no veu clar fins quan podrà mantenir aquesta situació.

Accions: Vaga 28M

El 28 de maig hi va haver una jornada de vaga del Personal Docent Investigador de totes les universitats públiques catalanes convocada per la CGT. En aquesta vaga es va exigir als equips de govern de les universitats l’aplicació de les millores que preveu l’Estatut del Personal Investigador en Formació entre les que destaquen els augments salarials i la possibilitat d’allargar els contractes a 4 anys si no s’ha acabat la tesi doctoral. Altres reivindicacions eren el manteniment per al proper curs de totes les actuals places de PDI contractat.

El Personal Investigador en Formació va ser el principal protagonista d’aquesta vaga amb aturades laborals a totes les universitats. Diverses reunions de professorat associat van convocar a secundar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat Pompeu Fabra. A les dues primeres hi van haver des de primera hora del matí accions de piquets informatius que es van notar en les retencions, a la UAB. Malgrat que la convocatòria comptava amb tots els requisits legals i la normalitat amb que s’estaven desenvolupant les accions, a la UAB, una dotació d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va retenir durant una estona a un dels piquets obligant-los a identificar-se, un acte d’intimidació gratuït que va ser rebutjat inclús pel propi equip de govern de la universitat. L’efecte de la vaga al campus es va notar amb nombroses aules buides. Finalment, per la tarda, una manifestació de PDI de les universitats que va aplicar a 1.500 treballadors/es va recórrer el centre de Barcelona des de plaça Urquinaona fins a la conselleria d’universitats.

Els motius del fort seguiment d’aquesta lluita i la forta implicació dels conjunts de les afectades i afectats els podem trobar en com s’ha preparat i organitzat la protesta. El màxim protagonisme ha estat de les assemblees dels diferents sectors de treballadors/es organitzades horitzontalment, concretament l’assemblea de doctorands/es en lluita i l’assemblea del professorat associat on s’ha plantejat que només s’aconseguiran les reivindicacions mitjançant l’acció directa i la solidaritat activa entre les diferents tipologies de personal laboral de les universitats. L’actuació de la CGT en aquesta lluita ha estat d’implicació i recolzament total facilitant les eines que tenim a l’abast i la utilització del comitè d’empresa com un mer altaveu de les demandes i lluites sorgides de l’assemblea de treballadors/es. A dia d’avui aquesta lluita continua amb força per pressionar per l’aplicació de l’EPIF, i es preveuen mobilitzacions a l’inici de curs per millorar la situació del professorat associat.

El conflicte de classe en dades

Equip Comunicació CGT Catalunya

Som les primeres generacions que viurem pitjor que els nostres progenitors des de fa molt de temps

Mai està de més recordar on som i llegir algunes dades sobre el treball i l’acumulació de riquesa. De vegades els mitjans de comunicació ens fan creure que tot ha tornat a la normalitat, que la crisi ha passat i ens distreu amb cants de sirena.

Doncs les dades parlen soles. A l’estat espanyol, l’1% més ric acumula ja el 25% de la riquesa, el 10% més ric acumula el 53% de la riquesa, mentre que el 10% més pobre compta amb el 0,1% de la riquesa. El 2009 el benefici empresarial va col·lapsar, no per culpa nostra, sinó pels desgavells del poder financer, i a totes en van fer estrènyer el cinturó. Ara, però, fa sis anys que les empreses acumulen creixement en el benefici net, de fet, en els darrers sis anys, han doblat el benefici. Això vol dir que una empresa mitjana, que guanyava uns 200.000 € nets de dividend empresarial, ara ja en guanya 400.000, mentre els salaris han augmentat en 10 anys un tímid 6%, i el cost de la vida ho ha fet un 11%. Ells acumulen beneficis i a nosaltres cada dia ens costa més arribar a final de mes.

Si ens posem a parlar sobre la lacra de les hores extra, llegim que a l’estat espanyol cada setmana es fan uns 6.200.000 hores extres, la meitat d’aquestes no pagades, ni comptabilitzades, ni declarades, ni res. 3 milions d’hores a la setmana regalades a la patronal. Si suprimíssim les hores extres, es calcula que es generarien 74.000 llocs de treball, però clar, no els interessa reduir tant l’atur, doncs la por a no tenir feina és una gran arma de control social. En aquesta línia, segons les dades del SEPE, el 37,2% dels contractes firmats entre gener i març van ser inferiors a un mes i la meitat d’aquests duraven una setmana o menys. Temporalitat, flexibilitat, precarietat en estat pur. I això que encara no estem en temporada alta al sector turístic.

Davant d’aquest panorama i després de diferents xerrades i trobades pel territori, he escoltat sovint conclusions semblants. La primera: Consciència de classe. Després d’anys de compartimentació de la classe treballadora, en classe mitjana, autònoms, emprenedors, mitja alta, mitja baixa… La majoria de la gent ja no s’identifica amb la classe treballadora, molta gent creu en la fal·làcia de l’ascensor social de que si treballes de valent pots acabar sent tu l’empresari d’èxit o que trobaràs un bon lloc a l’empresa. Cosa que passa molt poques vegades, però que des dels mitjans del règim es publicita cada dia, sent el cas més recurrent el de l’empresari multimilionari Amancio Ortega.

“hem de sortir del cercle de confort (…) animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen”


La segona: La visió d’una esquerra anticapitalista dividida, barallada i hiper ideologitzada. Molta gent que decideix apropar-se als espais anticapitalistes, després d’un temps, expressa la seva desil·lusió en veure que hi ha tan poca empatia i generositat dins del moviment sindicalista alternatiu. On el «patriotisme» de les sigles i les picabaralles ideològiques ocupen molt de temps i energies, davant la urgència social del moment. He escoltat diverses vegades que aquest fet fa que molta gent s’allunyi.
La tercera: La falta de referents sindicals de proximitat. Les treballadores precàries, que tot sovint canvien de feina, empresa o sector, no acaben de sentir-se identificades amb cap ram, ni tenint un espai de referència clar. Doncs uns mesos treballen a l’hostaleria a Barcelona o la costa, demà entren sis mesos a una fàbrica del poble del costat, etc.

Davant d’això, i veient que els sindicats CCOO i UGT estan fent un replegament territorial a capitals de província o comarques molt industrialitzades, és el moment d’enfortir les federacions locals i créixer a tot el territori, cobrint el buit que deixen els sindicats de concertació a moltes comarques de Catalunya. Créixer de la mà i en coordinació amb els moviments socials locals, sense sectarismes i amb humilitat. I potser el més difícil, engegar una campanya comunicativa potent per tal de recuperar la consciència de classe de la població, basant-nos en els fets i dades actuals que moltes vegades parlen per si soles. Recolzant-nos en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació de base i locals que tan bona feina fan, però també intentant trencar el silenci al qual ens han condemnat els grans mitjans mediàtics, aprofitant les escletxes que dins d’aquests mitjans puguem obrir. Però sobretot, cadascuna de les persones del sindicat, allà on vivim o treballem, hem de sortir del cercle de confort i sense ser uns pesats, amb paciència, animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen, animar-los a recuperar el que és nostre.

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Recuperem el temps que ens han pres

Equip Comunicació CGT Catalunya

Cap a la jornada laboral de 30 hores sense reducció salarial

Resultat d'imatges de dibujo reloj de arena


Ens estan robant el temps

Quantes hores al llarg del dia dediquem a treballar? Quantes hores dediquem a “viure”, a fer allò que ens agrada? Sota el sistema en el que vivim treballar és quelcom que fem per obligació, una esclavitud. Treballar és dedicar el teu temps a fer allò que una altra persona t’ordeni. És quelcom que ens veiem obligades a fer perquè unes poques persones acaparen la propietat dels mitjans de vida (la terra, les vivendes, les eines de producció…) i a la resta se’ns obliga a treballar per a mantenir-les. Nosaltres, la classe treballadora, destinem la major part de la nostra vida a produir tot allò que la classe explotadora consumeix. Ens roben el nostre temps, ens roben la nostra vida.

Conèixer el passat

Però no sempre ha estat així. Durant la major part de la història humana no hem treballat tantes hores com en els darrers dos segles. Des de la Revolució Industrial s’ha viscut una intensificació de l’horari laboral, arribant fins les 70 hores setmanals durant el segle XIX. És per això que una part fonamental de les reivindicacions de la classe treballadora han anat al voltant del dret a treballar menys hores. Com a exemple, la data de l’1 de maig commemora la Revolta de Haymarket, el 1886, on la classe treballadora exigia una jornada laboral de com a màxim vuit hores i que acabaria amb sis treballadors anarquistes executats. Per altra banda, aquest any es commemoren els 100 anys de la Vaga de la Canadenca, una vaga general indefinida liderada pel sindicat anarcosindicalista CNT, que va paralitzar tota l’economia fins que es va aconseguir la implantació de la jornada màxima de vuit hores.

Comprendre el present

Cent anys després sembla que no hem avançat, més aviat retrocedim. Drets laborals i socials mínims com la jornada màxima de 8h estan totalment en entredit. Durant les darreres dècades estem vivint una ofensiva neoliberal, intensificada durant la mal anomenada crisi que, reforma rere reforma, ha anat eliminant els drets assolits.

El desenvolupament tecnològic fa que per produir allò que necessitem siguin necessàries menys persones i temps de dedicació. Es podria pensar que això portaria a una reducció del temps que totes destinem a treballar, però no ha estat així. Per un costat una massa cada cop més gran de gent es veu abocada a l’atur (tant permanent com intermitent), mentre que per l’altra, la gent que treballa ho fa durant més hores. La paradoxa és que les persones que no tenen feina tenen temps, però no mitjans per subsistir dignament; i les que tenen feina poden sobreviure, però no tenen temps per gaudir. Ens trobem en un context de feines precàries, inestables i quasi sempre amb hores extres (mal remunerades en el millor del casos).

En el cas de les persones joves la situació és encara pitjor, gairebé el 100% dels contractes que ens fan (si és que ens els fan) són temporals; i la majoria són il·legals. Per no parlar de l’esclavitud que suposa treballar gratis en els contractes de pràctiques. La joventut vivim en una precarietat massificada, el nostre dia a dia laboral passa per treballs d’hostaleria, Empreses de Treball Temporal i llargues temporades d’atur. Davant d’aquesta situació moltes escullen marxar fora en un exili econòmic.

Resultat d'imatges de precariedad laboral

I no podem oblidar l’especial explotació que es viu en el cas de les dones, amb l’escletxa salarial que fa que cobrem menys pel simple fet de ser dones i els abusos que patim a la feina. Però la nostra jornada no s’acaba quan sortim de treballar, ja que quan arribem a casa a la majoria de nosaltres ens tocarà fer totes aquelles tasques de cures no remunerades que constitueixen la nostra doble jornada laboral.

També moltes de nosaltres vivim una opressió afegida, la de ser persones migrants o racialitzades. El racisme social i institucional ens condemna a una major explotació laboral, a condicions de treball més dures, amb menys seguretat i sous indignes.

Conquerir el futur

Davant de tot això la classe treballadora hem de respondre, no sols defensant els drets guanyats per les generacions anteriors, sinó exigint més. Com pot ser que amb la tecnologia actual haguem de defensar que es respecti la jornada laboral de 8h? Cal anar més enllà, s’ha de repartir el treball entre totes i treballar menys hores. Treballar no hauria de ser esclavitud. Hauria de ser quelcom integrat dins de la vida. Produir les coses que la societat necessita, cuidar de la resta, ajudar-nos, no hauria de ser concebut com una esclavitud, sinó com una part més de la vida. Aspirem a una societat on els mitjans de producció estiguin en mans de la classe treballadora, on tot sigui de tothom, on totes treballem menys i ho puguem fer d’una altra forma, abolint el treball assalariat i l’explotació, on els recursos es reparteixin segons les necessitats.

Però sabem que per arribar-hi el camí serà llarg. A curt termini ens hem d’organitzar amb les nostres companyes de feina i reforçar les estructures sindicals anarquistes i revolucionàries per tal d’enfrontar-nos a qui ens explota. Lluitem per reduir la jornada laboral sense reducció del salari, per millorar les condicions de feina, per aconseguir que es respecti la legalitat dels contractes laborals… Són lluites parcials, però necessàries per avançar. Paral·lelament, hem de teixir xarxes d’economia alternativa, que ens permetin crear una infraestructura que sostingui les nostres lluites i que desmercantilitzi les relacions socials.

Cal passar a l’ofensiva, que cada lloc de treball sigui una trinxera contra l’explotació. Lluitem per recuperar el nostre temps!

Batzac – Joventuts Llibertàries


Una resposta sindical flexible contra la precarietat

Equip Comunicació CGT Catalunya

Els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta.

Aquest matí en un curs jurídico-sindical amb companyes d’una petita federació, amb un potencial d’expansió molt elevat, ha sorgit un debat recurrent. Com ha de ser la resposta del sindicat davant contextos de precarietat personal en situacions d’aïllament o assalariades de petites empreses?

Doncs no és una qüestió senzilla de respondre, bàsicament perquè som segurament davant el punt feble del sindicalisme i això vol dir que en alguna cosa no estem arribant o directament estem fallant. Anem a pams.

Les Pymes representen el 70% dels i les assalariades de Catalunya i es caracteritzen per unes plantilles reduïdes, on el contacte amb l’empresari no és una entelèquia sinó que el tens al davant dels teus nassos. La relació d’interessos ja no és només de forma abstracta amb l‘empresa, sinó que s’hi afegeix una connotació personal i de poder directe. Amb poques persones i sempre sota la coacció i vigilància de l’amo, es fa difícil la resposta col·lectiva.

Barrejat, però també present en l’àmbit de la gran empresa, tenim el que es coneix com a condicions de treball precari que pel que fa referència a les relacions col·lectives es tradueix en contractes temporals, subcontractació i aïllament. Les persones no tenen temps de teixir lligams entre elles per les barreres existents entre grups, la fragmentació per subempreses i la temporalitat. Saltar entre períodes de feina i períodes d’atur s’acaba convertint en la norma per cada cop més persones.

Resultat d'imatges de trabajo precario

De forma general, la majoria de l’afiliació (és a dir de la classe treballadora organitzada) prové d’empreses amb plantilles extenses i habitualment amb una certa estabilitat. No és que aquestes persones tinguin un ADN diferent a la resta que els fa més proclius a sindicar-se, sinó que més aviat és el símptoma de que el model comú a tots els sindicats (articulat en el nucli de la secció sindical) és una bona resposta en el context on treballen. Perquè, amb totes les limitacions conegudes, funciona.

I tant que funciona, la secció sindical i els sindicats sectorials van ser la perfecta recepta a la dinàmica capitalista productiva del segle passat: concentració d’assalariats i processos productius en espaïs reduïts per a reduir costos i maximitzar beneficis. Al final els i les explotades es posaven d’acord en nuclis d’acció adaptats a la realitat existent, i contraatacaven. L’amo havia d’aguantar una paradoxa on la seva competitivitat estava determinada per la necessitat de concentrar mà d’obra però aquest fet alimentava, alhora, respostes potents d’aquesta. Estava atrapat en un mecanisme que ell mateix havia creat.

El problema és que ja portem uns quants decennis de canvi de paradigma. Els salts tecnològics permeten que la distribució de processos i comunicacions no facin necessària la integració en un lloc físic i homogeni, el que ha provocat una explosió d’aquest cap a fora i, per tant, una atomització dels col·lectius cada vegada en unitats més petites i aïllades.

Quan una companya ve al sindicat a explicar-nos les seves condicions d’explotació en una pyme o treball precari i li diem “El que has de fer és crear una secció sindical i organitzar-vos”, i la mirem amb cara de “aviam si t’enteres”, en realitat el que estem transmetent és “Ei, perquè no fas servir la recepta que utilitzem a la SEAT? Portem 100 anys així i segueix funcionant”. El més probable és que la companya no sàpiga ni per on començar per explicar que això és impossible, així que donarà les gràcies i marxarà amb la sensació de que no, el sindicat no funciona.

Per això la resposta no és senzilla, ni única, i segurament és així perquè no hem trobat encara una bona perspectiva d’acció per la majoria de la classe treballadora. Quan el sindicalisme funcioni en aquests contextos, moltes assalariades faran un pas endavant, sens dubte.

Resultat d'imatges de encrucijada

Algunes pistes tenim. Els sindicats de barri van i estan provant una aproximació basada en l’acció territorial: no importa el sector on treballis, empresa o condició de la teva feina, nosaltres som la teva secció sindical i tu en formes part. Potser els sindicats podríem combinar la recepta de la secció sindical d’empresa allà on és la millor resposta, però potenciar alhora una segona línia d’actuació basada en incrementar la creació de conflictes des d’una visió d’acció directa territorial per aquests casos. Com tot, les paraules no seran mai suficients, el que necessitem són èxits per a alimentar dinàmiques.

Benvingut el debat i benvingut trencar-se les banyes pensant alternatives, segur que no hi ha solucions màgiques però el fet cert és que els models d’organització i resposta sindicals actuals no funcionen per certs contextos i hem de ser capaces de donar-hi la volta. I per això cal provar coses noves i aprendre dels errors.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Orígens del 8 de març (2a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Aquest article és la continuació del  que es va publicar al Catalunya el mes de març i on es va   es va presentar la 1a part.

PER QUÈ EL DIA VUIT?

Escriure sobre el 8 de març és fer memòria, molta memòria.

El cert és que els orígens del 8 de març són una clara concatenació de desitjos emancipadors de les dones obreres clarament enquadrats dins un context històric i revolucionari molt més ampli en que les dones, no només acompanyaven els homes, sinó que feien el seu propi camí, creaven el seu discurs i proclamaven les seves pròpies vagues generals i revolucions.

. … ELS DEBATS DE SEMPRE

Quin rastre podem seguir en el nostre cas sobre dones obreres que tinguessin la mirada del feminisme? Podem dir que a casa nostra no hi havia un seguiment d’aquest moviment de dones proletàries tant potent? Què passa amb el feminisme, més concretament, el feminisme de classe, el d’aquí, durant aquells temps?

Hem de ser conscients que per a explicar tot això ens caldria un dossier a part, però podem començar fent uns apunts en aquest espai. Aquí no va existir una corrent sufragista a imatge de la britànica o l’americana. Sí que hi havia dones com Concepción Arenal o Carme Karr i associacions femenines, que defensaven l’inexistent dret al vot de les dones, però no hi trobem dones encadenant-se a les portes dels parlaments o fent vagues de fam per a vindicar els drets civils.

La particularitat que trobem al nostre territori s’explica per diversos factors. Hi ha moltes diferències entre zones, tant a nivell català com a nivell de l’estat espanyol, o sigui, no vivien les mateixes circumstàncies les dones dels latifundis andalusos, que les de les petites comunitats agràries gallegues o les de la industrial Catalunya o els poblets pirinencs. Però el que crida més l’atenció són les discontinuïtats en les modernitzacions i evolucions, doncs hi ha molts passos endavant i enrere en poc espai de temps. A això s’hi sumà el fet que les modificacions legals de cara a la igualtat de les dones es feien des de la perspectiva de la necessitat de fer una revisió de les lleis vigents, no perquè es veiés la necessitat de plantejar la qüestió de la segregació de gènere en l’educació ni perquè hi hagués hagut una revolta o pressió social i feminista al respecte. Així, s’entén que les mentalitats no canviessin i que les millores legals encara tinguessin clàusules que insistissin, entre d’altres coses, en l’obediència al marit o al pare.

En un context de dictablandes i dictadures, on l’església catòlica tenia encara molt poder polític, econòmic, legal i social, no es podia donar el mateix context que, per exemple, a l’estat alemany. Però vol dir això que no hi havia un fort moviment de dones proletàries, anticapitalistes i feministes? Rotundament no.

És cert que, en els relats històrics generals, el primer amb el que ens topem és amb un feminisme de les dones de classes benestants que procura explicar a les dones de les classes treballadores que sortir al carrer a protagonitzar revoltes no és adequat per una noia. Provenien de les corrents tant regeneracionistes com catòliques, que apostaven, això sí, per acabar amb l’analfabetisme, sobretot el femení. El que passa és que de vegades no se sabia si es tractava de ser la perfecta esposa. Si bé hi havia un rebuig a l’educació d’adorn que rebien les joves de classe mitja i alta i a la nul·la que rebien les dones de classe obrera, no s’acceptava en la majoria dels cercles polítics que els dones poguessin ser agents actius dels canvis i revoltes socials. La força que estaven assolint la AIT i els sindicats fundats per dones anarquistes, sobretot a Barcelona, i el degoteig constant de dones afiliades, provocà que les dones que representaven el feminisme il·lustrat, com Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison, és a dir, les dones lligueres, apostessin per intentar adoctrinar les noies en la caritat i en l’ideal de dona catalana i catòlica mitjançant escoles femenines, obres de caritat, articles a la revista Feminal o fundant el seu propi sindicat conservador de l’agulla.

Per altra banda, les altres dones que protagonitzaren una dura batalla pel vot femení, les republicanes (Dolors Bargalló, Reis Bertral, Llibertat Picornell), estaven molt centrades en les dones de les classes mitjanes i d’aquests cercles sorgeixen iniciatives com el Club femení i d’Esports de Barcelona. De les corrents menys conservadores provenen Pardo Bazán, Concepción Arenal, Maria Cambrils o Berta Wilhemi.

Sabem que la majoria dels discursos i iniciatives es centraven en el vot i en l’educació, però  en la nostra memòria de treballadores i feministes, tenim pioneres, tenim dones de fàbrica, oradores (Guillermina Rojas, Belén Sárraga, Teresa Claramunt, Suceso Portales, Lucía Sánchez Saornil Kyralina, Lola Iturbe, Teresa Mañé, Amalia Domingo Soler, Ángeles López de Ayala, Amparo Poch… i totes les que oblidem, totes les anònimes) que mereixen un tractament a part i més profund, que ja el farem. Elles, precursores del feminisme de classe i fundadores de sindicats de dones i de Mujeres Libres, dotaren el moviment obrer d’un discurs i una pràctica diferents, pioneres i avançades al seu temps. No sabem si som realment conscients del nivell discursiu i pràctic de les dues Tereses, del que Teresa Mañé i Teresa Claramunt van suposar per les dones i per l’anarquisme. 

Si ens poguéssim allargar, podríem parlar de tots els moviments de dones antifeixistes durant els anys trenta, de totes les Loles Dinamiteras, de com la lluita pel vot no suposà una preferència perquè eren dones llibertàries i no creien en el sistema legal i civil nascut per i des de la burgesia, de com creien en l’autonomia de les organitzacions de dones, de com feien debats entre feminisme de la igualtat i de la diferència, etc.

Tornant enrere, com en el cas de les dones que van iniciar les celebracions del vuit de març, dibuixen la seva línia de revoltes i vagues protagonitzades i iniciades per dones ja des del segle XIX i que han quedat esborrades de la memòria; ara en recordem i enumerem només unes quantes:

Els esquadrons de dones barcelonines, armades amb piques, que el 1820 anaren a lluitar contra l’absolutisme.

El 1835, centenars de dones de Barcelona cremaren convents i assassinaren el representant de Madrid. Altres dones obreres cremaren la fàbrica El Vapor. Aquell mateix any, les autoritats publicaren un ban dient que les dones que participessin en protestes públiques serien titllades de dones públiques (putes). Però elles seguiren.

Durant el Bienni Progressista protagonitzaren protestes demanant pa i llibertat arreu. Els avalots i incendis que tingueren lloc a Castella foren per l’atur, l’augment dels preus dels aliments i la inflació.

L’any 1830, unes 3.000 cigarreres de Madrid abandonaren el seu lloc de treball i atacaren la fàbrica i el seu director, doncs les seves condicions de vida i de treball eren terribles.

Cap al 1870, ja hi havia 8.000 dones al Sindicat de Manufactures, 5.000 eren de la Federació Regional Española, que ja parlava de Revolució Social, anarquia i col·lectivisme. De la AIT ja hi havia llavors dos sectors de dones destacables a València i Palma i ja començava a tenir presència a Andalusia.

El 1891, les obreres de Barcelona ja s’organitzaven autònomament i per l’1 de maig feien assemblees massives amb representacions de tots els rams. Totes les oradores eren dones: camiseres, enquadernadores, sabateres, criades, sastres, obreres tèxtils… En assemblees prèvies, durant l’abril ja hi havia representats 47 grups diferents de treballadores, es parlava sobre anarquia i destacava Teresa Claramunt com a oradora coneguda. Amb una mostra de consciència feminista, s’organitzaren expressament només dones, per a evitar la incomoditat dels abusos i imposicions masculines. Seguint la influència de Claramunt, una de les més brillants anarquistes, entre 1905 i 1921, hi havia més dones vaguistes que homes.

El 1913, unes 13.000 obreres es declararen en vaga a Barcelona (vaga de la Constància) per demanar la jornada de nou hores, els torns de nit de vuit hores i augment de sou.

Durant la Primera Guerra Mundial traspassaren les demandes sindicals i obreres i obriren noves formes d’organització incloent a tota la comunitat: a Barcelona, Màlaga, Córdoba, Vigo, Madrid i Alacant passaren a l’acció directa i assaltaren centres de distribució d’aliments perquè escassejaven i eren molt cars. N’organitzaren la distribució a nivell local, al mateix temps que organitzaven la lluita sindical. I un llarg etcètera.

Esperant poder compartir moltes més informacions, relats i reflexions, i també posar en comú la història de les dones treballadores.

Els hi devem a elles, … i sobretot  a les àvies i les rebesàvies de les nostres àvies…

Dones llibertàries i Dones de CGT Catalunya