El Coronavirus està afectant els sectors més precaris de l’educació i del treball en general. En el marc de l’administració, les persones contractades per empreses externes que fan serveis a Ajuntaments, Consells Comarcals o a diferents Departaments de la Generalitat com per exemple el d’Educació, són les que pateixen les condicions més precaritzades amb contractes de caràcter de fix-discontinu o d’obra i servei.
La vulnerabilitat d’aquestes condicions de treball s’ha fet palesa ara més que mai. Poques hores després que la conselleria d’educació va instar a tancar escoles, aquestes treballadores començaven a rebre notificacions des de les seves empreses comunicant-los que quedaven afectades per un ERTO.
A partir de la informació que ha arribat a
CGT Ensenyament es pot confirmar que Aramark, Ausolan, Pere Tarrés o Fundesplaisón algunes de les empreses que estan
practicant aquest abús, però és altament probable que n’hi hagi d’altres.
Aquesta situació, a banda d’injusta, és
constituent de frau, atès que segons el Decret Llei 7/2020, del 17 de març, de
la Generalitat de Catalunya, les administracions públiques mantindran les
licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. És
a dir, que si tiren endavant els ERTOs, aquestes rebran els diners públics,
però no hauran de pagar les treballadores, incrementant així els seus beneficis
a costa de les treballadores i buidant les arques públiques.
Apel·lem a la responsabilitat ètica
d’aquestes empreses i desitgem que aviat notifiquin que no acomiadaran cap
treballadora. Un possible escenari després de la crisi pot ser aquell en el qual
la patronal aprofiti per endurir les condicions de treball de la plantilla
restant o completi amb noves contractacions a través d’ETTs. Sabem que el
Capital no contempla l’ètica, sinó que es mou per l’augment dels beneficis
propis, fins i tot en temps de Coronavirus. Hem d’estar preparades per fer les
accions que calgui per a la defensa dels llocs de treball. Des de CGT hi
estarem.
CGT Ensenyament també exigeix a les administracions públiques que apliquin mesures contundents a les empreses de l’administració que executin ERTOs o no readmetin de forma immediata el personal substitut. Les mesures que exigim són cancel·lació de contractes i la impossibilitat que puguin concursar en altres licitacions.
Si ets una de les treballadores afectades,
RECORDA:
1. Si et fan signar alguna cosa, NO SIGNIS, o signa NO CONFORME.
2. Posa’t en contacte amb les teves companyes i estigueu connectades per actuar col·lectivament.
3. Demana explicacions al teu Comitè d’Empresa, si n’hi ha. En el cas que no existeixi, comenceu a organitzar-vos per crear el comitè d’empresa. Des de la CGT, us podem ajudar.
4. Posa’t en contacte amb la CGT, organitza’t i lluita pels teus drets.
Per tot això que ha passat i per molt més,
tornem a exigir la gestió directa de tots els serveis públics i per tant la
internalització del personal de cuina i menjador, de suport educatiu i de
neteja que treballen a les nostres escoles i de tot el personal que treballa
pels ens públics.
Que el coronavirus no serveixi per tapar una
crisi estructural del capitalisme, un sistema econòmic que destrossa la vida de
milions de persones i del propi planeta.
Que el coronavirus no sigui la coartada per
una nova, l’enèsima, retallada de drets i transferència de recursos públics a
les empreses privades.
Informem-nos, organitzem-nos i defensem els
nostres drets. Ara, precisament, amb més força.
L’expansió de la pandèmia del COVID-19 segueix accelerant-se dia a dia. Desenes de milers de persones s’han contagiat a tot l’Estat. Una xifra que sabem que no reflecteix la realitat ja que no es fa el test a la majoria de les persones que presenten símptomes que no són greus. En el moment de tancar aquesta edició les dades oficials ens parlen de 65.719 infectats i 5.138 morts a tot l’estat, sent d’aquests 14.263 infectats i 1.070 morts a Catalunya. Ja hem superat el sostre psicològic d’haver superat a la Xina en defuncions. I les dades no paren d’augmentar.
Però la situació dramàtica no acaba
només amb aquesta crisi sanitària que està portant a milers de persones a la
mort. Aquesta crisi està repercutint de forma molt dura sobre la classe
treballadora. És una crisi que té un biaix de classe molt clar i que, amb tota
seguretat, condicionarà els propers anys de les nostres vides. No cal oblidar
que el referent més proper que tenim és la crisi financera i econòmica que
esclatà el 2008. I tots i totes sabem qui l’ha acabat pagant.
Aquest biaix de classe s’expressa en diferents aspectes. El primer i més clar pels efectes que està tenint sobre el treball. Estem veient com cada dia augmenten els acomiadaments, els ERTOs, els EROs… com obliguen a la gent a agafar vacances obligades sota l’amenaça de l’acomiadament, etc. sumat a les irregularitats patronals que dia a dia denuncien els i les treballadores. Òbviament, les reformes laborals que han generat un escenari on el treball és molt més insegur, han abonat el camp per a que la indefensió de la classe treballadora sigui el pa de cada dia i s’agreugi en moments com aquest.
Les declaracions de Foment de
Treball en les que sol·licitava al govern mesures excepcionals (i ràpides) per
facilitar els acomiadaments ens pot donar una idea de per on van els trets en
la gestió d’aquesta crisi vírica que s’ha convertit en una crisi econòmica. Les
pressions al govern per part de l’empresariat, sens dubte, estan determinant la
postura d’aquest, caracteritzada per la inacció, les mesures a mitges tintes, i
la preponderància de salvaguardar el Capital per sobre de les vides humanes.
El segon aspecte en que s’expressa aquest biaix de classe és que la pandèmia afecta, de forma molt més crua, a la classe treballadora i, concretament, als sectors més precaritzats d’aquesta. Les mesures de confinament, que s’estan presentant com totalment insuficients, s’estan basant en que una part de la població, la més vulnerable econòmicament, continua havent d’anar a treballar, sovint en sectors no essencials i innecessaris per combatre la pandèmia. Treballadors de Glovo obligats a repartir, sectors industrials o de serveis continuen a tota màquina, obligant a milers de persones a agafar transports públics amb el risc de contagi que suposa aquesta exposició.
“l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat”
Però tampoc podem oblidar que la
situació de la sanitat pública es troba pràcticament convalescent després de
les diferents onades retalladores durant els anys precedents. Mostra d’això són
totes les veus de sanitaris i sanitàries que denuncien la falta de recursos, la
falta de mesures de prevenció (en aquest número del Catalunya en tenim uns
quants exemples). Aquesta falta de mitjans esta sent suplerta per l’esforç dels
treballadors i treballadores de la sanitat pública. Torns interminables,
pressió psicològica, un elevat risc de contagi degut a l’exposició constant a
virus, etc. I mentrestant, la sanitat privada controla, encara, el 41,6% del
total dels hospitals de l’Estat espanyol. En aquest sentit, la situació a
Catalunya no és millor: un 70,5% dels hospitals són de titularitat privada, el
42,3% d’aquests amb ànim de lucre, deixant un escàs 26,8% d’hospitals de
titularitat pública, com ho demostra el Catàleg Nacional d’Hospitals 2019 del
Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.
La prioritat en aquest cas hauria
de ser salvar la vida de les persones, i salvaguardar les vides de milions de
persones que, d’una manera o d’una altra, estan veient els seus ingressos
reduir-se, amb una perspectiva de futur gens encoratjadora.
Pla de xoc
En aquest sentit, la solidaritat
no ha trigat en sorgir. És cert que en moments de crisi tot s’accelera, i en un
escenari com el que estem vivint, on tot és nou, les iniciatives solidàries
afloren arreu per intentar parar el cop, el cop del COVID-19 i el cop econòmic
a que ens estem veient exposades la classe treballadora. De fet, podem comptar:
en el moment del tancament d’aquesta edició, només a Catalunya, hi ha
presentats 58.843 ERTOs que afecten a un total de 459.182 treballadores.
Les organitzacions empresarials,
els sindicats majoritaris i els grans lobbies
han elaborat ja el seu pla de xoc particular. Les mesures del govern van
encaminades a aquest escenari: flexibilització dels Expedients de Regulació
Temporal d’Ocupació (ERTOs), mesures de suport a l’activitat econòmica per
garantir la seva liquiditat, etc. Però en aquest cas, i tal com assenyala
Yasmine Khris (a la secció d’internacional), el que ens van vendre com l’única
forma d’estabilitat ens ho estan venent ara com l’única forma de combatre la
pandèmia. I és curiós perquè, a més, Yasmine, assenyala que, efectivament, tot
allò que la Troika demanava com a imprescindible, ara s’està evidenciant com a
inoperant.
La patronal catalana i la del
País Valencià presentaven a l’inici de la pandèmia una sèrie de mesures –a les
quals ha donat suport, no ho oblidem, CCOO i UGT– dirigides a evitar la pèrdua
de capital per part de les empreses. La majoria de les demandes, tal com
apuntava la Directa fa uns dies, destinades a que el govern espanyol apliqui
línies de finançament amb tipus d’interès zero, exempcions o ajornaments
graduals sense interessos del pagament dels impostos i de les cotitzacions
socials o incentivar les inversions per “minimitzar el màxim possible” els
efectes de la crisi a les empreses. Doncs bé, sembla que, com sempre, les
pèrdues econòmiques es socialitzen (atents a que les cotitzacions a la
seguretat social dels i les treballadores no acabi corrent a càrrec de l’Estat,
és a dir, a càrrec nostre) mentre que els beneficis continuen anant a parar a
uns pocs. Als de sempre.
Però paral·lelament, ha sorgit
també, de la població autoorganitzada, un paquet de mesures alternatiu, un Pla
de Xoc que res té a veure amb el que proposa el Capital i l’Estat, on la CGT hi
tenim un paper a desenvolupar. La filosofia que hi ha darrere aquest pla de xoc
l’expressava molt bé la CGT de Catalunya fa uns dies: “que el Coronavirus no
sigui la coartada per a una nova retallada de drets i una transferència de
recursos públics a les empreses privades” perquè, al cap i a la fi, l’única
sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la
transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat.
Aquest Pla de Xoc passaria per, al contrari de les mesures preses pel govern, enfortir la sanitat pública, protegir les treballadores dels serveis essencials, paralitzar tota activitat econòmica no essencial, prohibir els acomiadaments i introduir una renda bàsica universal i incondicional, suspendre el pagament de lloguers, hipoteques i subministraments bàsics per la població, destinar recursos per prevenir la violència masclista que en aquests dies de quarantena pot generar autèntics estralls, l’alliberament de persones preses majors de 60 anys o amb patologies greus i el tancament dels CIEs i la fi de les deportacions.
El sindicat com a antídot
Nosaltres, militants de la CGT de
Catalunya en nuclis, seccions, sindicats, federacions no hem de, i no podem,
restar passives a tota aquesta dinàmica que s’està generant. És més, hem de ser
conscients que som el tercer sindicat de Catalunya i, si ens ho mirem bé, el
primer sindicat que actua com a sindicat, i no com a una extensió i una crossa
de la classe empresarial i del govern.
El confinament en que ens estem
veient aquests dies no ha d’aturar la nostra tasca sindical, és més, ha de
servir per fer-ne més. Hem rebut milers de consultes d’afiliats i no afiliats,
ens hem vist immersos de sobte en una realitat en la que hem hagut de fer front
a tot tipus d’abusos patronals, ens hem vist en la tessitura d’haver de
defensar la nostra salut i la dels nostres companys a carteries, a fàbriques, a
supermercats, a consultories, a hospitals, a tot arreu. Hem editat centenars de
fulls informatius amb l’objectiu de promoure l’autodefensa laboral. Hem
denunciat públicament aquests abusos, hem destapat tripijocs de caps i
sindicats grocs, hem aturat ERTOs… Hem fet el que ha de fer un sindicat. Ni
més ni menys. I això queda. Es percep. Molta gent ha vingut a trucar a la porta
del sindicat a demanar ajuda i han vist clarament que la CGT, a diferència
d’altres, som un sindicat de i per la classe treballadora. Que estem quan hem
d’estar i on hem d’estar.
Amb les cartes que ens ha tocat jugar, hem jugat i estem jugant de la millor manera que sabem. Però cal no abaixar la guàrdia, perquè vindran temps més difícils, i tot apunta a que un altre cop el conflicte entre Capital i Treball es tornarà més cru, més visible, i més violent. I hem d’estar preparades i preparats per fer-hi front. Així doncs, cap on caminar enmig de la tempesta? Quin és el recorregut a fer? En un escenari nou, on tot canvia d’un dia per l’altre, què fer?
“la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món”
Posar la vida al centre
Potser és en aquests temps on hem
d’aprendre més de les lliçons que el feminisme ens està donant durant els
últims anys. La lluita contra el COVID-19, tot i les metàfores i la
parafernàlia bel·licista dels discursos oficials, vindrà de la mà precisament
de les cures, en tota la seva dimensió, però sobretot, de l’imperatiu
feminista: Posar la vida al centre.
Ara més que mai és
imperiós posar tota l’activitat de la nostra societat al servei de les
persones. Al servei de la vida, i no dels diners. Per fer-ho, cal una
intervenció pública immediata de tota l’activitat econòmica privada i enfortir
també el teixit de l’economia social, de les cooperatives reals. És
imprescindible que orientem tota l’activitat cap a l’esforç col·lectiu per
combatre l’expansió del COVID-19. I per poder fer això, hem de prescindir i
deixar de banda els interessos capitalistes que no cerquen altra cosa que
obtenir rèdits de les seves empreses, encara que això suposi uns quants o molts
milers de morts. Unes morts que són vistes com de persones prescindibles,
principalment gent de més de 60 anys i malalts, en una espècie d’eugenèsia
social com la que els anys 1930s defensava el nazisme.
En aquests context, la
sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors
i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món, i no pas pels
accionistes i empresaris. Som nosaltres qui sabem com treballar i com fer que
una indústria produeixi i un servei social funcioni. Com a organització de
treballadores i treballadors que som, la CGT de Catalunya ens posem al servei
del conjunt de la població per contribuir a construir aquesta resposta
col·lectiva i social a la crisi. Per això, ens hem de fixar els següents punts:
Paralització de tota activitat econòmica no essencial. En l’actual situació és criminal posar en risc la salut dels i les treballadores, de les seves famílies i persones properes (i, per tant, del conjunt de la societat) només per obtenir benefici privat. S’ha desuspendre qualsevol activitat productiva i de serveis que no s’adreci al bé col·lectiu. I això s’ha de fer de forma immediata. Exigim a les administracions que prenguin les mesures oportunes per garantir-ho.
Intervenció pública de tota l’activitat econòmica així com de tots els recursos productius. L’activitat econòmica, tant productiva com de serveis, s’ha de subordinar a les necessitats col·lectives. Les fàbriques s’han de posar a funcionar per cobrir les necessitats d’equipaments sanitaris, de neteja i d’atenció de les persones. Els serveis s’han d’enfocar, exclusivament, a garantir les cures i el suport a tota la població, començant per les persones malaltes, aïllades i les que presenten factors de risc. Per això és imprescindible que des de les administracions públiques s’intervingui l’activitat econòmica amb aquesta finalitat.
Control dels treballadors i treballadores de les activitats als centres de treball. Ja hem vist com des de l’inici de la crisi, a molts centres de treball els directius s’han esfumat i han sigut els i les treballadores les que els han fet funcionar. Som nosaltres qui sabem com funcionen les màquines. Qui sabem què poden fer i què no. Qui sabem com atendre a les persones, com netejar o com realitzar una distribució d’aliments. Som també nosaltres qui sabem que cal protegir-nos quan treballem i qui no dubtarem a sacrificar la nostra salut laboral. A més, els i les treballadores som solidàries. Com a sindicat ens oferim, en aquelles activitats que siguin essencials per sortir de la pandèmia i salvar vides, a contribuir a organitzar el funcionament de la producció i serveis a través dels espais d’organització col·lectiva dels i les treballadores i treballadors. L’única exigència que posem és que la finalitat de l’activitat ha de ser, única i exclusivament, social.
La sortida de la crisi
del COVID-19 no la resoldran ni els capitalistes, que només miren pel seu
benefici, ni uns polítics que, a banda de retallar durant anys la sanitat
pública, no volen posar en risc els interessos del Capital. Conscients d’aquest
fet, fem una crida al conjunt de la població a organitzar-nos per construir una
solució social i col·lectiva a la pandèmia i a la crisi actual. Amb el suport
mutu a pobles i barris i posant l’economia al servei de la població.
Des del Catalunya, intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquesta crisi del Covid-19, conegut com Coronavirus. Per això, avui, hem parlat amb Beatriz Casas, treballadora d’ambulàncies Falck VL, delegada d’igualtat per la CGT al comitè d’empresa i secretària de gènere de la Federació comarcal de la CGT Baix Llobregat. Degut a la situació actual, realitzem aquesta entrevista telemàticament, entre torn i torn de la Bea, que ens explica la situació mentre va a la feina a treballar.
Una prestatgeria a l’Hospital Universitari de Bellvitge, on es veu la mancança de materials.
Bona tarda Bea.
Primer de tot, en què consisteix la teva feina?
Porto dotze anys treballant al Transport sanitari urgent (TSU), però ara treballo al Transport sanitari no urgent. Ens ocupem bàsicament de portar persones a diàlisi, radioteràpies, quimioteràpies, rehabilitació… bé, ara la rehabilitació no s’està fent. Ens movem a la comarca del Baix Llobregat: Molins de Rei, L’Hospitalet, Sant Joan Despí, el Prat, Cornellà… i excepcionalment fem sortides també fora d’aquest territori.
Suposem que amb la
crisi actual del Coronavirus haurà canviat la vostra feina.
Sí. Ara ens veiem en la situació de que hem de fer altes o
trasllats interhospitalaris amb pacients afectats per Coronavirus, és a dir, que
tenen positiu en Covid-19. Els traslladem a centres hospitalaris que estiguin
més a prop de casa seva o, simplement, els hem de traslladar perquè hi ha
saturació als hospitals. Una altra cosa que fem són altes a domicili, és a dir,
portar pacients a casa seva perquè facin la quarantena.
Aquesta feina, no
suposa un augment de risc de propagació del virus?
El problema no és tant si ens infectem nosaltres, que també, ja que d’aquesta manera hi haurà menys personal sanitari disponible. El problema és que després de fer una alta o un trasllat d’un pacient positiu en Coronavirus, hem de traslladar pacients de diàlisi, o de radioteràpia, pacients molt delicats, amb un sistema immunològic molt deteriorat pels tractaments, és a dir, que són persones d’alt risc. I això és un perill, no sé si m’estic explicant…
“no tenim material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris ni en stok”
Però com a personal
sanitari, teniu equips de protecció individuals (EPIs). Aquests equips us
haurien de protegir a vosaltres i als pacients.
Els EPIs que tenim són completament insuficients. A banda
d’això, clar, penseu que per exemple nosaltres, amb el material que ja és
insuficient de per si, hem de portar diferents pacients amb els mateixos EPIs.
Llavors, com us ho
feu?
Com us he dit, estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients. Pel Transport sanitari urgent, quan hi ha un cas sospitós de Coronavirus, sí que hi ha uns equips que són els que s’utilitzen al medi hospitalari. Aquests són guants: doble guant, unes ulleres de protecció per a que no puguin entrar gotes als ulls, una mascareta FPP2 o FPP3, que són les mascaretes que s’han d’utilitzar, i una bata de màniga, que a més són impermeables. Això és el que s’hauria d’utilitzar. Nosaltres al transport sanitari no urgent, utilitzem mascaretes quirúrgiques que no estan catalogades ni com FPP2 ni com FPP3, ni tal sols com a FPP1, i guants, fins i tot quan són casos confirmats de positius en Coronavirus.
Les bates que utilitzen el personal de transport sanitari no urgent són completament insuficients.
Deu ni do… la falta
de recursos degut a les retallades s’està notant en moments així doncs.
Sí, es nota moltíssim. Es nota per tot el que he comentat,
perquè no tenim el material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a
centres hospitalaris, i tampoc no hi han en stock.
És un problema que va més enllà de les empreses. És un problema del govern, que
no ens ha facilitat els mitjans per poder tenir una sanitat protegida. Es nota
molt la falta de recursos a la sanitat.
I no hi ha un
protocol per a això? Tenim entès que s’ha fet un nou protocol.
El protocol que tenim és que jo, que sóc una treballadora d’una
ambulància de transport sanitari no urgent, he de fer trasllats
interhospitalaris de pacients positius en Coronavirus, o fins i tot altes a
domicili perquè facin la quarantena, amb una mascareta quirúrgica de les verdes
i uns guants normals, ni tan sols una bata d’aïllament! Ni ulleres, ni res. Quan
el protocol diu que hem de portar tot el kid.
I a nosaltres, transport sanitari no urgent, només ens donen una mascareta
quirúrgica i guants, i al pacient igual. I a aquesta persona l’he de portar on
sigui, i després de desinfectar el cotxe, he de portar a altra gent, a diàlisi,
radioteràpia, quimioteràpia… Hem d’anar a centres de diàlisi, etc. és una
merda. No tenim material suficient. I el protocol va en consonància amb l’stock de material.
Aquesta falta de recursos, també s’haurà notat a nivell de personal. Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral? S’han modificat torns per exemple?
En principi no s’han modificat. Però sí que tenim ordre del Ministeri de Sanitat de que ara es necessita que tot el personal estigui operatiu. És a dir, ara no podem gaudir ni de vacances, ni de permisos, etc. A més, hem d’estar les 24h disponibles, perquè si ens truquen, encara que no estiguem dins la jornada laboral, hem d’estar disponibles per a que ens cridin en qualsevol moment. I acudir. Fem torns de 12 hores o fins i tot 24, no podem dinar…
Mascaretes totalment insuficients per evitar la propagació del COVID-19.
Aquesta situació
doncs, deu generar un estrès psicològic considerable, no?
Som un sector que ja de base patim un maltractament psicològic constant per part de les empreses, i per part inclús de les usuàries, que no entenen que la nostra feina és per ajudar…
“no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars”
Ara, amb aquesta crisi del Coronavirus, s’estan restringint
molt els serveis. Però amb aquesta falta d’EPIs, falta d’informació i la
quantitat de companys i companyes en quarantena que tenim ara mateix… sí,
tenim por. Estem anant a treballar amb por. Principalment pels pacients que
estem portant en ambulància, perquè són pacients molt delicats, immunodeprimits
i que no tenen la tranquil·litat que podem tenir gent més jove o gent sana.
Després quan marxem cap a casa, també tenim famílies, persones delicades al
nostre càrrec, però hem de continuar treballant. A mi m’ha arribat a trucar
gent plorant directament perquè el nou protocol ens deixa desemparades. A
nosaltres, als nostres pacients i als nostres familiars.
A més de l’estrès
emocional a que esteu sotmeses normalment, aquesta situació i falta de recursos
sanitaris, ho empitjora…
Genera molt estrès, perquè no ens estan donant cap informació a les treballadores. Personalment, tinc la sort i el privilegi de viure en una casa amb bastant d’espai, i m’estic preparant un “zulo” a casa meva, una habitació tancada per no sortir, perquè en cas que jo em contagiï, no contagiï el meu company que té problemes respiratoris, i per tant és població d’alt risc.
“Anem a treballar amb por. La gent sovint plora”
Amb tot això vull dir que no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars. Res. No ens estan donant res, no ens diuen res. Jo arribo a casa i no sé si estic malalta, si estic infectada. De fet hi ha companys i companyes que han tingut contactes directes i continuen treballant, amb nens i nenes a casa, amb familiars sota tractaments com les quimioteràpies, diàlisis… anem a treballar amb por, la gent sovint plora, tal qual us ho dic. És una situació caòtica. Caòtica referent a les treballadores, caòtiques per les usuàries, caòtic en la gestió.
Des de la redacció del Catalunya només us poden donar les gràcies per la feina que feu i molts ànims a totes les companyes.
