Categoria: Entrevista

“La lluita del Pedro és bressol i referència”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS, coincidint amb la presentació del documental Nosotros No Olvidamos, que recull la incansable lluita de la Plataforma Pedro Álvarez i de la seva família per aconseguir que es condemni el policia que continua impune al carrer.

ACATS respon a les sigles Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social. Ens podeu explicar quan i per què neix el col·lectiu?

ACATS va néixer el 2018 quan vam treure amb poques setmanes de diferència En la Brecha: anarquistas contra Franco de Ingobernables Producciones i Poble Rebel, dos documentals autogestionats. Aleshores vam decidir unir-nos per crear ACATS. I va néixer amb una visió clara: no convertir-se en una productora convencional sinó en una eina entre companyes afins. Compartim material, contactes, xarxes socials i estem uns a disposició dels altres quan ho necessitem per tirar endavant els nostres precaris projectes artístics.
I fou també important per nosaltres que fos una eina que ens ajudés a seguir sent autònoms, sense dependre de cap productora gran o institució que pogués modificar ni una coma dels nostres continguts.

Quins treballs heu fet fins ara?

A l’hora de fer aquesta unió entre diferents creadors i creadores, vam posar en comú també els treballs que s’havien publicat amb la resta, i avui dia, som quatre creadors de contingut i comptem amb els 11 documentals creats fins al moment o en marxa, així com alguns curtmetratges.
Tots aquests treballs tenen en comú que responen als dos objectius de la productora: donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents. Tenim documentals com A Margem do Xingu: Voces Nao Consideradas, una producció catalano-brasilera guanyadora de diversos premis a Brasil i Catalunya, gravada íntegrament a l’Amazones i que tracta sobre un greu problema medioambiental, com són les hidroelèctriques i les conseqüències als pobles indígenes, o bé d’altres com Ingobernables, que tracta del panorama anarquista a Catalunya de voltants del 2015. Podem destacar també el documental que també s’ha unit a la filmografia d’ACATS, el de la COPEL, que narra l’organització dels presos durant la transició. Fins a 11 títols que es poden gaudir a la web acats.cat.

Fa uns dies es va fer l’estrena de “Nosotros No Olvidamos” a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet, un documental que recorre la lluita de la Plataforma de suport a Pedro Álvarez i a la seva família. Com ha estat aquest procés i com valoreu el treball de suport que no ha defallit durant 27 anys?

Hem fet un documental de seguiment, sense entrevistes ni guió preestablert. Han sigut 14 mesos de gravacions, en total unes 700 hores de material audiovisual, seguint principalment a en Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez. En Juanjo i la Plataforma sempre han tingut molt clar que la lluita d’en Pedro era una lluita que no havia de relacionar-se amb cap partit polític, ni cap ideologia concreta. En una manifestació de’n Pedro tothom lluita sota la mateixa bandera. I aquesta fórmula tan simple, així com la impressionant xarxa que s’ha anat teixint any rere any durant aquestes 27 campanyes, ha convertit la lluita d’en Pedro en una de les més respectades a Catalunya, així com la lluita antirepressiva en actiu més antiga a Europa.

Nosotros no olvidamos vol ser una eina de difusió perquè es torni a obrir el cas i aconseguir que el policia sigui jutjat. En quin punt judicial està ara? Creieu que hi ha possibilitats que es reobri?

El passat 6 de febrer, el jutjat d’instrucció número 4 de l’Hospitalet de Llobregat, a instàncies de la fiscalia, va denegar un cop més l’obertura del cas, aquest cop al·legant que ja ha prescrit. Actualment s’ha enviat un recurs a l’Audiència Provincial, i se suposa que un cop es normalitzi la situació dels jutjats, es rebrà una resposta.

“l’objectiu és donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents”

El paper de la fiscalia aquests 27 anys ha estat fer tot el possible perquè no s’arribés a celebrar cap judici. Sempre s’ha dit que no hi havia proves concloents. La companya d’en Pedro va reconèixer a en Segovia a la roda de reconeixement, va quedar demostrat que mentia en la coartada, van reconèixer el seu cotxe i dos números correlatius de la matrícula, instants abans havia tingut una baralla en una zona molt pròxima a on van assassinar a en Pedro… Fiscalia, jutges i evidentment policia, consideren que tot això no és concloent. No ho era als anys 90, no ho ha sigut l’any 2000, ni al 2010, ni al 2020. Una farsa tot plegat. Tenim moltíssima curiositat perquè davant de tantes evidències, aquest policia que es va jubilar fa pocs anys i que es feia passar per advocat, ha aconseguit esquivar ser jutjat tot i la pressió que s’ha fet. Malgrat tot, ens agradaria destacar una cosa; portem o no a judici en aquest últim esprint a José Manuel Segovia, aquesta lluita ha estat una incontestable victòria. El que s’ha aconseguit en el camp antirepressiu català gràcies a la Plataforma és moltíssim. La lluita d’en Pedro és bressol i referència de moltes altres lluites.

Estrena del documental Poble Rebel a l'Àgora Juan Andrés – El Lokal

Perquè una lluita com la d’en Pedro, amb 27 anys de flagrant impunitat, tingui “èxit” i aconsegueixi arribar a judici han de convergir tres factors: en primer lloc, el judicial, en segon lloc, el de la comunicació i finalment, el carrer. El judicial està molt ben cobert amb en Benet Salellas, la comunicació està arrancada amb la campanya actual i el documental i el carrer és un lloc que sempre la lluita ha ocupat. Creiem que l’element clau en aquests darrers mesos serà el carrer; la pressió i posició de la lluita al carrer ha de seguir guanyant pes.

El documental s’ha pogut finançar gràcies a una campanya de micromecenatge i ara esteu organitzant la seva difusió amb passis arreu del territori. Quines projeccions teniu previstes i què poden fer les entitats i col·lectius per organitzar-ne?

El documental s’ha pogut finançar parcialment a través de la campanya de micromecenatge, sobre un 70%, és a dir, que ara, un cop el documental ha estat presentat a familiars, amics i persones properes al voltant d’en Pedro, ens trobem en fase d’aconseguir que el documental es vegi tant com sigui possible i acabar de cobrir la inversió. Això implica parlar amb televisions, plataformes digitals, cinemes, distribuïdores i altres agents del món audiovisual més enllà dels moviments socials. Actualment tenim prevista una gira amb els col·lectius que ens han donat suport a través de la campanya de micromecenatge, així com aquells que encara ho estan fent a través de la web acats.cat. Quan és restableixi la normalitat a la nostra societat i puguem tornar a fer presentacions públiques, reprogramarem les projeccions que no s’han pogut portar a terme i seguirem amb les que es puguin celebrar que ja tenim tancades, així com totes aquelles noves que sorgeixin. Això ens portarà a fer una gira per Catalunya d’unes 50 projeccions abans del Setembre, esperem portar-la també a diferents punts de la península i perquè no, fer alguna presentació internacional. Des d’aquí volem fer una crida a qualsevol col·lectiu o individual a donar suport al documental i la lluita fent aportacions amb les mateixes recompenses que durant la campanya de microfinançament a través de la web acats.cat.

La Sisqueta y Capfoguer. Quan l’autogestió es fa realitat.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. Redacció Catalunya

Fotografies: Víctor Gallardo

És comú a molts sectors de l’esquerra pensar que la participació en les institucions no només té límits legals i constitucionals per promoure canvis socials en profunditat, sinó que genera contradiccions de tal magnitud que els moviments que ho intenten acaben integrats, absorbits dins del sistema i, finalment, es converteixen en instruments d’estabilització d’allò que, en principi, pretenen abolir o, si més no, transformar.
És una hipòtesi que sembla confirmar-se en la història els verds a Alemanya o, per no anar més lluny, quan observem els primers passos de Podem en l’anomenat “govern progressista”.
És per això que són molts els activistes que opten pel camí de la creació del que anomenem “contrapoders” des de la base i que la tradició anarquista denominava “acció directa”, sobretot quan el moviment va ser capaç de crear un corrent cultural i social propi, en paral·lel i contra l’Estat.
Portem això a col·lació per presentar un projecte que sorgeix a la perifèria barcelonesa, a Gramenet, i que pretén ser un referent autogestionari d’impuls cultural i social per a les classes populars: La Sisqueta.
Hi som amb dos dels seus membres, César i Jordi.

Abans que res, què és La Sisqueta?

Es tracta d’un espai autogestionat, els orígens del qual el trobem en altres dos anteriors que van impulsar joves de Gramenet: Aramateix i el Local Social Krida. Amb La Sisqueta es tractava de fer un salt endavant, d’aquí que en un moment determinat es decidís impulsar una cooperativa de treball (Capfoguer) i un centre sociocultural que seria La Sisqueta pròpiament dit. Capfoguer és autogestionada pels seus propis treballadors, es dedica a la restauració, però sobretot a l’elaboració de cervesa artesana. Les dues entitats comparteixen espai, projecte social, valors, etc., però funcionen de manera completament autònoma.

Comenteu que La Sisqueta és un projecte de projectes. Vol dir que a La Sisqueta funcionen diferents entitats? Quines característiques tenen?

Bé, La Sisqueta és una associació amb legalitat jurídica, però en aquest espai hi participen diferents entitats amb característiques molt diferents. Aquí es reuneixen associacions culturals, grups de consum, sindicalistes, gent de partits i de grups municipalistes com SOM Gramenet o grups feministes. Però també hi participen moltes persones a títol individual. Tots comparteixen valors basats en l’antifeixisme, antirracisme, ecologisme, feminisme, i, en definitiva, en l’anticapitalisme, que és el que englobaria totes aquestes característiques. Aquestes són les nostres línies vermelles. Qualsevol acte que fem, conferències, presentació de llibres, concerts, teatre, documentals, etc. han d’incorporar aquest conjunt de valors.


Amb entitats tan diverses i que actuen en àmbits diferents dins de la ciutat, no ha de ser fàcil el funcionament de la Sisqueta… O m’equivoco?

La coordinació la porta un grup promotor format per voluntaris, entre 10 i 15 persones, que porten el dia a dia, però les decisions importants es prenen de manera assembleària. El grup dinamitzador és obert a qualsevol que vulgui col·laborar, ja vam dir que està compost de voluntaris. La proximitat organitzativa genera cadenes de confiança que facilita la comprensió de propostes tan diverses i la possibilitat d’organitzar accions conjuntes, però sí que és cert que, de vegades, costa integrar alguna entitat en coses que vagin més enllà dels seus propis objectius. No obstant això, ho assumim per una cosa que ens sembla molt positiva, la convivència dins del mateix espai.

Quin tipus d’actes es solen fer a La Sisqueta, encara que entenc que la resta d’entitats que conviuen aquí realitzen les seves pròpies?

Sí, és clar, però a La Sisqueta tenim els nostres propis actes. Així, per exemple, el grup de consum (El Cabàs) el componen diverses famílies que obtenen de productors propers i ecològics el paquet d’aliments prèviament demandats i es fan xerrades sobre consum responsable. Després tenim el grup de cafè teatre, fem presentacions de llibres, passem documentals, es fan concerts en directe, teatre i acabem d’incorporar Poetry Slam en què el grup que representa Gramenet en altres certàmens es reuneix i recita en aquest espai.

“despertem de tenir por a trencar la falsa imatge de tranquil·litat i benestar”

Com intenteu resoldre el dilema entre la vostra acció politicosocial contra el sistema i les característiques d’una població amb poca consciència social, baixos nivells econòmic-culturals i poc mobilitzada socialment?

És realment difícil, sí, però pensa que a dalt tenim un bar, en un carrer molt transitat i on entra gent del barri. Si hi ha la possibilitat es parla amb ells, s’explica que estem en una cooperativa, com funciona, informem de l’existència de la Sisqueta, els donem programa d’actes, etc. Després, una altra manera és a través del grup de consum que apropa a famílies no necessàriament molt polititzades però que s’acosten per una cosa tan bàsica com és obtenir aliments de qualitat. D’aquesta manera s’intenta trencar amb l’entramat logístic del mercat capitalista i que s’apropin a la presa de consciència de que les coses poden funcionar d’una manera diferent i col·lectiva.

Us declareu anticapitalistes, però us moveu a escala local. Esteu en coordinació amb entitats d’altres localitats que funcionin de manera semblant i aspirin als mateixos objectius?

A Gramenet no hi ha espais com La Sisqueta, encara que alguns, com l’Ateneu Julia Romera, té un funcionament semblant. Són petites bretxes que anem obrint en un sistema que ho absorbeix tot. Mantenir aquests espais de resistència és tot un triomf. Tot i que a nivell local és constant la coordinació amb altres col·lectius per impulsar accions conjuntes, com han estat lluites per la defensa del patrimoni, per espais lliures en una ciutat pràcticament sense parcs, per un oci no mercantilitzat, en l’organització dels 1r de maig, contribuïm a generar espais d’economia social i solidària, etc.

Des de Capfoguer, l’altre pilar d’aquest espai al costat de La Sisqueta, volem, primer, consolidar-nos per després impulsar una altra etapa d’intercooperació fora de l’àmbit local. Així, per exemple, estem en dos projectes com són la Xarec (Xarxa de Restauració de Catalunya) i l’impuls al que serà Productors Cooperatius de Catalunya, en aquest cas, en l’àmbit de l’elaboració de cervesa. Tot això en la línia de generar discurs contra el mercat, crear alternatives laborals i de consum, maximitzar els recursos i, evidentment, crítica social. Des de La Sisqueta i Capfoguer estem participant en l’organització de les Festes Alternatives amb molts actes culturals, però també hem aconseguit posar en mans dels assistents una cervesa ecològica, artesana, d’economia social, enfront de les grans corporacions … Pensa que fins fa poc temps vam tenir aquí la fàbrica d’Estrella Dam. Competir, des dels nostres valors, amb aquestes multinacionals no és gens fàcil. Aquest exemple és claríssim de com, des de determinats espais, és possible obrir aquestes bretxes de què parlàvem abans.

Donada la vostra posició ideològica i el tipus d’accions que porteu a terme, la relació amb les institucions, parlo de l’ajuntament en mans del PSC, no ha de ser gens fàcil.

Des de La Sisqueta es decideix prescindir des del primer moment dels serveis de l’administració. La nova forma de caciquisme apareix a través de les subvencions que es reben de l’ajuntament i que obliguen a una sèrie de compromisos que acaben per generar relacions de clientelisme que no estem disposats a acceptar. Però el pitjor de l’assumpte és el bloqueig i fre que s’intenta per canals més subtils.

“nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí”

Vol dir això que us presenteu com un organisme d’oposició popular enfront de les institucions?

Nosaltres fem saber a l’ajuntament que som oposició, però ells també intenten fer-nos saber qui mana aquí. I ens ho fa pagar de diferents maneres. Per exemple, amb el tema de permisos per a actes, d’accessibilitat a determinats espais, amb una fiscalització estricta a través d’inspectors que poden confirmar o no que l’espai reuneix condicions de seguretat per als assistents, fer cas estricte a trucades de veïns que poden no acceptar les activitats que es fan, etc. Això obliga moltes vegades a perdre les energies no en organitzar activitats sinó en resoldre problemes burocràtics que, en definitiva, intenten frenar que el teu projecte vagi endavant. Després també hi ha altres formes. Gent que ha participat en actes nostres fent tallers o altres activitats, després són vetats pel tècnic de torn al servei del partit governant perquè “estan fent coses a La Sisqueta”. L’objectiu és clar, es tracta de procurar que la gent, per por a perdre possibilitats de treball en altres entitats locals, acabi per no acostar-se a nosaltres. O, per exemple, com l’ajuntament accepta pressions de grans empreses, multinacionals de la cervesa o de l’oci, que són els que paguen les festes majors perquè en els programes de festes no apareguin els nostres anuncis, pagats amb molts esforços, perquè els nostres productes són la competència. L’ajuntament frenant el creixement de productes locals i cedint davant pressions exteriors, davant d’uns col·lectius que els planten cara, algunes vegades, en el seu propi terreny.


¿Després del que s’ha dit, quins projectes de futur teniu ara?

Seguir intentant incidir en el teixit social de Gramenet en una perspectiva de ruptura amb el capitalisme, generant massa crítica i créixer en projectes que donin sortida als problemes que té la gent. Portem dos anys de debat intentant “parir” un projecte, que sembla que posarem en marxa molt aviat, es tracta d’una Oficina de Drets Socials, amb suport d’advocats i altres tècnics. També preparem unes jornades sobre habitatge, no només des del punt de vista de l’habitatge, sinó de com l’habitatge i l’urbanisme poden condicionar el model de vida. Hi ha grups que han estat organitzant la Jornada del 8 de març, o que tenen avançada la del 1r de maig. Seguir treballant en la creació de consciència, de que les coses es poden fer de manera col·lectiva i des de la base, de manera autogestionada.


“el despertar d’aquesta solidaritat ja és un triomf de les classes populars”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Arreu del territori han proliferat les xarxes de suport per a fer front a la crisi generada per la pandèmia de la Covid19. Avui, parlem amb membres de la Xarxa de Suport de Nou Barris. La Joanna Ruiz i l’Albert Villacampa, veïns del barri de Porta i membres de l’Associació de Veïnes i Veïns i del Grup de Dones Portenyes, i l’Esther Ardit, veïna de La Guineueta (Nou Barris), sòcia del Casal Popular 3 Voltes Rebel i afiliada a CGT Transports, també participa de la Xarxa de Teixidores de Nou Barris.

Bon dia. Expliqueu-nos com i quan van sorgir les xarxes de suport a Nou Barris i quina va ser la vostra motivació personal per engegar el projecte.

Albert: Podem dir que les Xarxes de Suport al Districte neixen amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats més quotidianes derivades de la crisi de la COVID-19. Les primeres Xarxes apareixen a l’inici de la declaració de l’Estat d’Alarma de la mà d’algunes entitats. Poc a poc entitats i veïnes d’altres barris van identificar les mateixes problemàtiques i la necessitat d’organització va ser evident. Llavors es van anar compartint recursos ja existents entre les diferents veïnes i entitats (formularis, cartells, processos, contactes, et.c) i, això, ha facilitat l’impuls de 9 xarxes als 13 barris del districte de 9B, interconnectades a partir d’estructures de coordinació telemàtiques.

Esther: La motivació personal crec que és la mateixa en totes nosaltres: el saber que teixint xarxes comunitàries és com podem arribar a donar respostes immediates a les necessitats de les persones que el sistema no contempla o arriba massa tard.

Com heu organitzat la xarxa? (procés de coordinació de voluntaris, recollida de les necessitats i resposta a les demandes)

Joanna: No podem dir que totes les Xarxes funcionem igual, però segurament tenim procediments similars. Tant a la Xarxa de Porta com a la del Casal Popular es van generar uns formularis i un compte de mail, des d’on s’han recollit les demandes i la informació de les veïnes que volen aportar el seu temps solidàriament. Per tal de gestionar i informar al voluntariat s’han generat grups de Whatsapp i/o Telegram. Els casos més urgents que arriben es gestionen en coordinació amb serveis especialitzats, com Serves Socials i el CAP. Quan entra una demanda normalment es busca una voluntària que visqui a prop i li derivem el cas. De cada cas es fa seguiment per confirmar que s’ha pogut resoldre la necessitat.

Esther: En el cas del grup de Teixidores de Nou Barris, la finalitat, ara per ara, és fer mascaretes d’ús no sanitari i ens hem organitzat via grup de Whatsapp amb un enllaç que hem fet córrer per xarxes. Tenim un petit grup de coordinació i en col·laboració amb les voluntàries de les altres xarxes de suport  fem la recollida i entrega del material a les cosidores, tot i que també es coordinen entre elles en funció de la proximitat. Al principi la prioritat era aconseguir roba per poder cosir i tot era mitjançant roba de cotó que teníem les del grup o s’aconseguia entre el veïnatge. Fins ara hem intentat cobrir els serveis del barri més urgents i també vam fer una entrega de 800 mascaretes per pacients a l’Hospital de Sant Pau, que ens ho va demanar. Hem de dir també que vam rebre una donació d’unes 300 mascaretes hidròfugues d’una empresa tèxtil de Sevilla i una donació de material hidròfug per part de l’ANC per fer 1500 mascaretes. L’objectiu és poder fer-les arribar al major nombre de veïnes de Nou Barris que encara no en tenen, per exemple repartint-ne als Mercats i ara també ens n’han demanat del Banc d’aliments de Porta per donar-ne a les seves usuàries.

En el cas de la Xarxa de Suport 3 Voltes Rebel, us en parlaré jo una mica perquè em sembla important fer-ho i perquè dues de les persones que la van engegar i que havien de fer aquesta entrevista, per les circumstàncies excepcionals que estem vivint no han tingut temps de fer-la, com són en Carles Miró i en Jordi Gutiérrez.

La Xarxa sorgeix des de persones del mateix Casal i alhora que funciona com a xarxa de suport per a les veïnes que ho necessiten, també fa de centre logístic de Nou Barris, per exemple a l’hora de fer donacions grans de mascaretes o com a lloc on centralitzar la recollida d’àpats preparats per diferents restaurants que després venen a recollir les entitats que ho fan arribar a les persones que ho necessiten.

Una altra iniciativa molt important és que va gestionar la creació d’una Caixa de Solidaritat a disposició de totes les xarxes de suport de Nou Barris per cobrir les necessitats  arran la crisi de la Covid-19, mitjançant un compte corrent on poder fer donacions.

Quin és el perfil de les persones voluntàries? I de les demandants? Quines són les demandes més habituals?

Albert: Entre les voluntàries segurament identifiquem diversos perfils i diferents actituds. Trobem persones d’entitats, veïnes a títol individual, mestres, personal sanitari, jubilades, etc.; algunes més actives als espais de coordinació i d’altres esperant de forma latent a rebre una necessitat que gestionar. El perfil de les demandes, així de qui demanda, també és divers; tot i que predominen les gestions de demandes de famílies i gent gran. Algunes demandes habituals estan relacionades amb fer la compra o anar a buscar medicaments a la farmàcia. Entre les demandes de les persones més vulnerables trobem recurrentment necessitats vinculades a l’alimentació i l’habitatge.

Esther: En el cas de les Teixidores, hem de dir que totes les que cusen són dones a títol individual, la majoria d’edat avançada amb moltes ganes d’ajudar i sentir-se útils. El què també  constata l’assignació de rols de gènere en la vida quotidiana.

Com heu arribat a les persones que no tenen accés a les xarxes socials? Us heu coordinat amb altres xarxes, entitats o comerços del barri?

Joanna: Des del primer moment vam saber que l’activitat de la Xarxa no podia estar desconnectada de la tasca que fan altres agents del nostre entorn. Per això hem generat sistemes de detecció i derivació de necessitats amb el comerç de proximitat i les farmàcies, així com amb els Serveis Socials i el CAP. Evidentment la xarxa veïnal a la que tenen accés les entitats també facilita que la informació arribi a la gent, a banda dels cartells i la publicitat a les Xarxes Socials. Com s’ha dit anteriorment, la interacció entre les Xarxes també ha fet possible el seu creixement i desenvolupament.

Esther: Tot i que el confinament fa que tota aquesta tasca de coordinació i servei comunitari no sigui gens fàcil.

Quin impacte creus que ha tingut la xarxa al barri?

Albert: la primera resposta del veïnat va ser molt ràpida, a l’alçada de la situació. A Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries per exemple. Tot i que les Xarxes segurament no arribem a cobrir la majoria de necessitats, i que el seu funcionament a distància és complex de gestionar, el despertar d’aquesta solidaritat i la ràpida resposta organitzativa ja és un triomf de les classes populars i, per tant, podem dir que la conjuntura ha tingut un impacte positiu en la (re)politització d’alguns temes entre el veïnat i les entitats. Aquest context s’havia d’aprofitar.

“a Porta en poc temps vam arribar a les 100 voluntàries”

Esther: Estic d’acord amb l’Albert. En el cas de la Xarxa de Teixidores hi ha unes 40 cosidores que alhora estan fent vincles i teixint xarxa fora del grup arran de la seva activitat i això sempre és positiu.

D’altra banda les xarxes també fem d’altaveu de denúncia, per exemple  quan es va aixecar el confinament i la gent havia de tornar a treballar i Nou Barris, sent el territori on hi ha més infectats de Barcelona, no teníem punts de repartiment a les parades de Metro. Cosa que vam aconseguir que es rectifiqués al dia següent.

Més enllà de les evidents parts positives, creus que aquestes xarxes tenen algun aspecte negatiu?

Joanna: Evidentment tot aquest procés té zones més obscures. El Districte no està posant gaires facilitats i molts serveis/farmàcies estan treballant amb altres projectes de voluntariat (Creu Roja, per exemple), fet que dificulta la derivació de casos a les Xarxes Veïnals. També, no tothom s’està implicant de la mateixa manera i no sempre és compartida la detecció de les limitacions implícites a l’Estat. El debat constant per justificar iniciatives que esdevenen una evidència desgasta, sobretot quan la resposta ha de ser ràpida. 

Sabeu si des de les institucions s’ha desenvolupat algun projecte similar? Què en penseu?

Albert: Igual, igual segur que no. Però hi ha coses que s’han reproduït des de la institució, o simplement ja existien. Per exemple, el projecte Radars ja comptava amb una xarxa de persones que estaven alerta de la gent gran que viu aïllada. També sabem que, amb les hores lliures de tècnics que no fan res a l’Ajuntament, s’ha creat una Xarxa de voluntàries que ajuden a desenvolupar tasques dels Serveis Socials als barris. Com sempre… treballant comunitàriament.  Els Districtes podrien estar més atents a què passa al seu voltant i reforçar el seu paper comunitari oferint més suport a les Xarxes.

A nivell polític i social, quina creieu que és la repercussió de les xarxes? Creieu que tenen futur més enllà d’aquesta crisi?

Joanna: Com es comentava abans, pot ser un bon moment perquè les esquerres espavilin ara que s’està posant a l’agenda popular el debat sobre les evidències i contradiccions del sistema que ha fet més visible aquesta nova crisi. Les Xarxes són petits nodes d’autoorganització que ens permeten treballar un discurs de transformació. L’objectiu, doncs, és generar espais de resistència des d’on consolidar pràctiques comunitàries basades en la solidaritat.

Per últim, molt probablement hi ha alguna pregunta que us agradaria que us haguéssim fet i no se’ns ha acudit. Feu la vosaltres mateixos i contesteu amb llibertat.

Esther: Jo més que una pregunta voldria fer constar que aquesta entrevista l’hem fet tres persones però que hi ha molta gent darrera les xarxes de suport i encara en necessitem més.

Xarxa Suport 3VR (Nou Barris) on Twitter: "Les #Xarxes de Suport ...

“Aquesta situació vulnera els drets fonamentals”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Parlem amb Jose Luís Pérez, conegut com a Bibi per molta gent. El Bibi és un històric i incombustible del sindicat. Afiliat i militant del sindicat del metall de l’Anoia, Secretari d’Organització de la Federació Comarcal i militant actiu de la Federació del Metall de Catalunya, ens explica com s’està vivint la situació a la Conca d’Òdena i a les empreses del sector del metall.

Com viu aquesta situació el sector metal·lúrgic a Catalunya?

Davant d’aquesta situació inèdita d’emergència sanitària, les treballadores i els treballadors de les empreses del sector metal·lúrgic ens trobem en diferents escenaris respecte a les mesures aprovades, però si podem dir que totes elles coincideixen, d’una o altre forma, en carregar directament contra la classe obrera. La majoria d’aquestes mesures són preses per la patronal: per exemple els ERTEs per causes de força major, que deixen sense la possibilitat de negociació a les seccions sindicals a les empreses. En aquesta situació la CGT recorre al seu ADN principal: l’Acció Directa com a arma de defensa per protegir els interessos de les plantilles. Per desgràcia, un cop que es reprengui l’activitat a les plantes de producció, apareixeran conflictes derivats de la flexibilitat que han introduït de forma sistemàtica, per recuperar la producció no realitzada, augmentant les jornades i els ritmes de treball en un futur immediat.

Tu ets d’Igualada. Com s’està vivint això a la Conca d’Òdena?

Des que la Generalitat de Catalunya va bloquejar les entrades i sortides a la població i va implantar el confinament de la Conca les empreses amb feines no essencials van aturar l’activitat durant els dies posteriors al 12 de març. Algunes empreses es van negar a fer-ho, i fins i tot sense tenir en compte la utilització dels equips de protecció individual (EPIs), ni altres mesures d’aïllament i desinfecció. En aquesta situació, l’actuació de les delegades i delegats de CGT va ser determinant per paralitzar l’activitat mitjançant l’aplicació de l’article 21. La gran majoria de les empreses del metall de la Conca d’Òdena han suspès els contractes de les treballadores i treballadors  per causa de força major. La comarca registra 1.426 ERTEs, 26 EREs, i aquestes mesures afecten a 9.000 mil persones de l’Anoia.

Suposem que és un escenari que genera inquietuds… Quina és la situació actual en aquesta zona?

El confinament perimetral a la fase 2 ha provocat indignació i desesperació a més de 10.000 famílies sense saber, durant pràcticament un mes, qui es faria càrrec de la situació econòmica.

I la gent que viu o treballa fora de la zona confinada?

El fet de viure en qualsevol dels quatre municipis i treballar fora ha provocat un conflicte entre l’administració municipal i el govern central per no atendre aquesta situació tant agònica per moltes famílies. A dia d’avui queda per resoldre la situació del col·lectiu de treballadores i treballadors que viuen fora de la Conca d’Òdena i presten serveis a empreses de sectors o serveis essencials. Nosaltres considerem que les mesures són insuficients i arriben tard. Un cop aprovat el RD el passat dimarts dia 7 d’abril, que reconeix el dret a la baixa laboral, apareix el vergonyós col·lapse burocràtic. Aquesta situació també vulnera drets fonamentals. La desprotecció dels autònoms és més que evident, ja que no poden deixar de pagar impostos i tributs i a la vegada no poden mantenir l’activitat econòmica.

Quines són les inquietuds que tenen les treballadores davant l’imminent arrencada productiva?

El sentir generalitzat de la classe obrera és un de indignació i frustració cap el govern central i el català. Aquest últim encotillat i buidat de respostes contra la decisió de la represa de l’activitat econòmica, continuant immersos en l’estat d’alarma. La gent té inseguretat en referència a les mesures que van aplicar les empreses per evitar contagis. La població obrera exigeix a les empreses els PRC (test de COVID-19) per realitzar les jornades laborals amb més seguretat sanitària a les plantes productives.

“l’acció sindical ha d’estar en mans de les pròpies afectades”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.

Bon dia Òscar. Ets secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya. Ens pots dir breument què és l’acció sindical?

Segurament moltes persones o sindicats tindran la seva pròpia definició. Per mi seria l’organització i execució de fets concrets que aixequin el poder obrer enfront del nostre enemic. En el cas d’una central anarcosindicalista aquesta acció és indestriable del concepte d’acció directa, és a dir, ha d’estar en mans de les pròpies afectades i sense intermediaris.

En un context de canvis legislatius cada vegada més restrictiu (reformes laborals, de les pensions, lleis mordasses, etc.), de fragmentació dels centres de treball, de precarietat creixent, d’individualització de les persones… quin marge té l’acció sindical?

El marge és el mateix de sempre: el que decidim els i les treballadores. És a dir, els límits legals que pretenen ofegar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests. Nosaltres farem servir la llei quan ens convingui, però la classe treballadora seguirà fent sabotatges, aturant la producció com considerem, fent crides al boicot o exercint la pressió i la coacció per contrarestar la coacció quotidiana de què disposen legalment empreses i governs. I el dia que ho deixem de fer, que s’anomeni d’una altra forma, no serà sindicalisme sinó poc més que gestió domesticada de recursos humans.

Dels problemes que indiqueu, per mi el més preocupant és el que genera fragmentació entre la mateixa classe treballadora, bé per les seves condicions de treball, artificials divisions per subcontractació o per les noves economies de plataforma. Davant d’això crec que hauríem de trobar i repensar noves formes d’evitar-ho, tal com fa un segle es va fer per superar les fragmentacions en l’organització sindical per ofici.

Gestió domesticada de recursos humans. De vegades us hem sentit parlar també de sindicalisme de lluita oposat al sindicalisme de concertació. A què et refereixes amb això?

No descobrim res de nou si, a banda de funcionaments ideològics propis, el ‘fet sindical’ ha tingut històricament dues posicions maximalistes: Una és la d’aquells que col·laboren amb el poder (empresarial o governamental) a canvi dels beneficis que suposa estar amb els que guanyen i les petites concessions atorgades per mostrar una certa utilitat. L’altra és la dels que sabem que res és guanyat fora dels límits del corral sense oposició i força real, lleials a la nostra classe i les aspiracions que tenim a curt, mig i llarg termini.

En aquest sentit a les empreses (terreny quotidià on s’enfronten ambdós models) veiem com pugnen uns i altres. Els uns amb tots els favors possibles de Direcció mentre els altres aixequem barreres a la cobdícia, amb pressió real i honesta.

El que podem observar arran dels diferents retrocessos legals, és que el model de la concertació i la rendició social ha entrat en crisi. La seva percepció d’utilitat i mal menor va quedar profundament tocada, doncs ja no produeix ni molles. Les patronals no necessiten cedir en res per assolir els seus objectius a curt termini. Per altra banda, especialment el darrer any, veiem com la via de la pressió decidida és la que està assolint resultats i avenços reals: més de 10 vagues guanyades completament el 2019 per seccions de la CGT de Catalunya. I percebo que cada cop més part de la classe treballadora ho està veient també, només cal revisar els rècords d’afiliació any rere any que estem tenint.

“els límits legals que pretenen ofergar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests”

Sí, però fins i tot les lluites sindicals llargues i contundents acostumen a tancar-se amb pactes entre els/les treballadores i l’empresari. En quins contexts arribar a aquests pactes és un avenç i no una mostra d’aquest sindicalisme de concertació que critiqueu?

El sindicalisme es debat entre la temptació de millorar les condicions de la classe treballadora i la seva aspiració revolucionària, és a dir agafar la taula de la realitat actual i tombar-la per aspirar a una de nova. Mentre no estem en el segon escenari, seguirem pactant.

Ara bé, els nostres pactes són els que s’assoleixen en escenaris com el de directius de Cacaolat enxampats pels nostres piquets en intentar passar productes en cotxes particulars, els de negociacions com la de la vaga indefinida d’Iberboard amb el nostre comitè de vaga prenent el sol mentre l’empresa suava a una habitació per accedir a les reivindicacions, el de l’alcaldessa de Girona valorant tenir una ciutat plena de merda durant la vaga de neteges la setmana de ‘temps de flors’ o Ada Colau cedint després de vint-i-set dies de vaga a Metro pel cost polític que li estava suposant el conflicte.

En definitiva, mentre els nostres pactes neixin de posicions d’avantatge per la via de la força no tindran res a veure amb aquells als que arriben altres en situació de feblesa i als despatxos.

Canviant de temàtica, com veus l’apropament al sindicat de la gent jove amb contractes precaris? I de les treballadores migrants?

És obvi que hem de millorar però també cal tenir en compte que el percentatge de noves afiliacions per sota dels trenta-cinc anys que estem tenint és superior al que suposa respecte a la població assalariada catalana. Cal tenir en compte una idea: és molt difícil prendre el pèl amb promeses de futur a tota una generació que ha crescut encadenant crisis des de la seva infantesa. Ja saben que ningú regala res i és probablement un dels factors pels quals estem veient cada cop més gent jove al sindicat i a les accions on participem.

Respecte a la migració, un altre punt a tenir en compte és que s’ha produït una estabilització de les diferents arribades de companys i companyes. En l’àmbit de les empreses no percebem que hi hagi un biaix per l’origen respecte si una persona pren la decisió d’organitzar-se o no, sinó que aquesta diferenciació es produeix de facto pel tipus de feina que es realitza. Molt sovint les més dures i precàries recauen amb aquesta discriminació a la qual se sumen altres com la feminització.

Ja abans de l’actual crisi, la proliferació d’empreses de multiserveis i de l’anomenada economia de plataforma planteja un repte al sindicalisme entès com a forma d’organització de la classe treballadora. Teniu pensat com afrontar-ho?

El capital es fa més fort no només per la via d’una major explotació, sinó especialment per l’atomització i aïllament de les relacions de treball. El que vull dir és que el problema no és ni serà mai la precarietat o ultra explotació laboral, que et paguin una merda, que el teu contracte no doni cap mena de seguretat, doncs al final sempre ens organitzem i hi fem front.

El problema és quan el model d’aquest nou capitalisme busca que no puguem respondre col·lectivament, com qui no vol la cosa. I és obvi que fragmentacions portades a l’extrem d’un algoritme que et dóna feina o no, no es poden resoldre amb fórmules d’organització sindical fordista.

Cal interioritzar que els nostres mètodes sindicals no van ser escrits amb un llamp en una pedra pels déus i, per tant, si no serveixen en nous escenaris, hem de fer servir altres. Personalment estic convençut que la canalització ha de trobar nous camins que complementin la clàssica via de la secció sindical d’empresa i centre de treball i trobar-nos més en els terrenys purs de l’acció i la unió.

Perquè creus que moltes treballadores precàries prefereixen organitzar-se en sindicats més aviat d’ofici (Kellys, manters, Riders, etc.) que no pas transversals de classe?

Per què no estem donant respostes adequades. Ni més ni menys. No podem dir a aquests col·lectius ‘Ei, la resposta és que penseu que la vostra situació és equiparable a la de la SEAT’. No crec que la realitat no tingui altra cosa a fer que adaptar-se als estatuts de la CGT.

Els i les companyes es reconeixen en ells mateixos per patir un mateix context, un mateix patiment, unes mateixes ganes de què es posi fre a aquesta injustícia. El sentiment “d’ofici” que els uneix no és més que una crida als sindicats de classe. Mentre no donem una resposta adequada, la lluita obrera en aquests entorns se seguirà donant, però autònomament, el que no em sembla tan malament si l’alternativa ha de ser el derrotisme i competitivitat.

I finalment, no podem deixar de preguntar-te per quins creus que seran els reptes immediats, en l’àmbit sindical, per quan sortim de l’estat d’alarma?

Que ningú dubti que ens ve a sobre una crisi amb característiques pròpies però semblant a la del 2008, amb percentatges d’atur per sobre del 20% durant molts mesos o anys. Em fan por dues coses: que s’incrementi la por a perdre el lloc de feina, autèntica profecia autocomplerta que permet una major agressivitat de la fastigosa casta empresarial que suportem en no trobar resistències dures.

L’altra inquietud és l’ús de la pandèmia com a ‘shock’ per implementar les regles del nou món neoliberal, crec que els anuncis de ‘nous pactes de la Moncloa’ van en aquest sentit i en el d’oferir un nou mite per noves generacions que no van viure la manipulació de la transició.

Esperança? El sindicalisme servil està en una profunda crisi de legitimitat. Tenim una oportunitat per créixer i respondre contundentment en nom de la nostra classe. Dediquem prou energies i ja veurem.