8M: Dia de les Dones Treballadores

El 8M anem a la vaga feminista.  No hi ha polítiques feministes si no es deroguen les reformes laborals”

Aurora Pulido i Rosalia Molina. Sindicat Administració Pública Barcelona i sindicat Ensenyament Barcelona

Des de fa temps el moviment feminista i les organitzacions que ens definim feministes hem iniciat un procés per a no callar més, no callar davant del sistema patriarcal, que ens està assassinant, explotant, culpabilitzant. Ens hem aixecat ben fortes i juntes per eradicar i soscavar el Sistema patriarcal i el capitalisme que ataca fonamentalment, la dignitat de les dones. I hem dit i diem PROU.

Les Vagues Generals Feministes del 8 de març de 2018 i de 2019, varen néixer i suposar una gran onada promoguda pels moviments feministes internacionals autoorganitzats, a les quals van donar suport i cobertura compromesa alguns sindicats (com la CGT, la CNT i IAC) i que va ser secundada en més de 170 països. 

Ara bé, aquesta Vaga General Feminista del 8M compta també amb un llegat… és hereva d’altres propostes i iniciatives, i idees i marcs conceptuals claus.

En aquesta línia, i només per esmentar una part d’aquesta herència, cal dir que ja l’any 2017 va haver un impuls per desplegar una Vaga Feminista internacional promoguda per les companyes argentines i que, el mateix any, van haver fortes i intenses mobilitzacions per part de les companyes poloneses davant del greu atac sobre els seus drets sexuals i reproductius, per l’intent de modificació de la llei de l’avortament polonesa. Els moviments feministes internacionals impulsors portaven des del 2017 escalfant motors,  fruit d’un treball transversal i horitzontal i coordinat.

Igualment, cal esmentar que a Catalunya des de l’any 2014 el moviment de Vaga de Totes ha anant desplegant múltiples iniciatives i actuacions que s’estava coent i parint des de feina mesos, i que van cristal·litzar en les reivindicacions del 8M-2018. 

“Y nos plantamos y luchamos como hacemos las mujeres en todos ladosdonde el hambre de ganancia pone en riesgo la posibilidad de todo tipo de vida…”

Clarisa Ercolano, 2009. La voz de la tierra

I, no podem deixar de visibilitzar el gran deute que tenim amb les pensadores marxistes feministes i les economistes feministes, que des de la dècada dels anys 70 del segle XX, van començar a fer-nos veure que els treballs domèstics, reproductius, de cura, de suport emocional, sexuals… que majoritàriament despleguem les dones arreu del món, també són treballs… i que aquesta dedicació desigual dels usos del temps per part de dones i homes -a més d’un greuge- genera profundes inequitats en el mercat de treball remunerat i en els drets de ciutadania, sempre, en detriment de les dones.

Algunes d’aquestes dones il·luminadores -històriques i més recents- són la Nancy Fraser (EUA), la Christine Delphy (França), la Silvia Federici (Itàlia), la Cristina Carrasco Bengoa (Xile i Catalunya), l’Amaia Pérez-Orozco (Espanya), només per citar algunes. Aquestes intel·lectuals, pensadores i activistes feministes compromeses han posat sobre la taula el conflicte entre capital-treball i el conflicte entre capital-vida, és a dir, el sistema capitalista mata, el sistema capitalista és biocida, el sistema capitalista és insostenible perquè aniquila la vida humana i no-humana.

Resultado de imagen de feminisme

Ens  sobren els motius per fer  Vaga General Feminista el 8M

Hem decidit donar visibilitat a totes les violències que patim les dones de tot el món, en tots els àmbits i espais de les nostres vides:

  • A la llar: El treball no remunerat o de cures suposa un obstacle insalvable per a la participació de les dones en  el  mercat de treball, en l’esfera política, en la lluita sindical, en igualtat de condicions respecte als cisteherohomes. Encara avui, s’accepta socialment que el salari dels cisheterohomes ha de permetre el sosteniment de la família, i que el salari de les dones és complementari en l’economia familiar.
  • Al treball: La bretxa salarial en l’Estat espanyol és de 23% de mitjana i la bretxa de pensions de les dones és de 36% més baixa que la dels homes. Dels contractes a temps parcial el 73,86%, són realitzats per dones, és a dir, 3 de cada 4 ocupacions.
  • Als espais públics: transport, carrers, places… ens assetgen, ens violen i ens diuen –indirectament- que l’espai públic i de gaudi no és el nostre espai “natural”, no és el nostre lloc.
  • Amb la parella, la família, l’entorn laboral, la societat i les institucions de l’Estat, a causa del sistema patriarcal i capitalista que vivim i patim.

Quines van són les reivindicacions que demanem per la Vaga General Feminista del 8M?

La jornada de Vaga General Feminista del 8M, de 24 hores, es planteja igual que els  2 anys anteriors (2018 i 2019), amb diferents tipologies de vagues, a partir de definir diferents eixos vertebradors: treball assalariat, treballs de cura, defensa del cos de les dones i eradicació de les violències de gènere. Aquestes tipologies de vagues són:

  • Vaga laboral: Vaga de treball assalariat ,convocant a tota la classe treballadora; i per tant també Vaga de treballs sexuals.
  • Vaga de treballs de cura: Vaga de treballs domèstics, que evidenciï la sobrecàrrega i invisibilitat de les cures, l’absència de corresponsabilitat en el treball domèstic i de cura i permeti la visibilitat màxima de les dones. 
  • Vaga de consum: la millor eina per lluitar contra el capitalisme i potenciar l’economia feminista que posi la vida al centre és deixar de consumir, és deixar d’alimentar el sistema biocida.
  • Vaga educativa i estudiantil

I a partir d’aquests eixos  i tipus de vagues  s’han marcat diversos objectius: 

  • Visibilitzar els treballs de les dones que sostenen la vida (i no es reconeixen), eradicació de les desigualtats de gènere en tots els àmbits i manifestacions; eradicació de les violències vers les dones (cis, trans i bolleres)
  • Van plantejar un gran ventall de reivindicacions: trencar amb les desigualtats laborals (bretxa salarial, infravaloració dels “treballs femenins”, equiparació de les treballadores de la llar al règim general, eradicació de l’assetjament sexual i per raó de sexe en el llocs de feina, igualtat material de dones migrades i refugiades, drets de les treballadores sexuals, entre d’altres); reconèixer com a treballs les tasques domèstiques, de cura, emocionals, organitzatives, reproductives, sexuals…; visibilitzar com les retallades sanitàries i serveis socials suposen una sobrecàrrega que recau en les dones; aconseguir una educació lliure de valors patriarcals (pública, laica, feminista…); dret a decidir sobre el propi cos (reproducció/mètodes anticonceptius/dret a l’avortament, com vestir, alliberament de la pressió estètica, diversitats sexuals); no a les guerres com a control dels territoris i de les persones (noies i dones refugiades, noies i dones migrades forçoses, noies i dones victimitzades, noies i dones violades…); llibertat per circular pels territoris i els espais sense por i sense ser violades; sostenibilitat de la vida i del planeta (espais habitables, biodiversitat, sobirania alimentària dels pobles); prou assassinats de dones!! 

Les reivindicacions dels moviments feministes mereixen una Vaga general feminista de 24 hores

Aquest procés que estem duent a terme unides, contra el patriarcat i disposades a donar la batalla per construir unes vides millors, ens porta a plantejar i demanar, conjuntament amb el moviment feminista una Vaga General Feminista el 8 de març: Dia de les dones treballadores, de totes les dones (cis, trans i bollos) per què totes treballem realitzant treballs assalariats o treballs de cura i de sosteniment de la vida (humana i no humana).

L’objectiu és aturar la vida en tota la seva extensió i visibilitzar el paper protagonista que tenim les dones en l’engranatge d’aquesta vida. La vida no se sosté sola. Per tant volem:

  • Acabar amb la desigualtat en l’àmbit laboral, econòmic i social de les dones  respecte dels cisheterohomes.
  • Posar fi a la desigualtat constatada de la divisió sexual del treball en aquest sistema capitalista, patriarcal i biocida.
  • La retirada de les polítiques, lleis i actuacions del capital que comporten la discriminació i desiguals oportunitats.
  • L’adopció de mesures concretes i immediates que acabin amb la bretxa salarial i la desigualtat en les pensions.
  • Modificar els estereotips de gènere i la persistència dels valors masculins en les estructures de les organitzacions i de la societat.
  • Control sobre les implantacions dels Plans d’Igualtat en les empreses amb una visió eixamplada que tingui en compte totes les persones vulnerades les sistema sexe/gènere.
  • L’eradicació del persistent assetjament sexual i per raó de sexe en l’àmbit laboral, la precarietat laboral, temporalitat i l’alta taxa de contractes amb jornades parcials que pateixen les dones.
  • L’establiment de polítiques laborals socials i econòmiques que facin efectives l’equilibri real de la vida familiar, laboral i personal, així com la corresponsabilitat en les cures.
  • Consideració de les tasques de cures com a treball amb dret a remuneració i dret a les seves prestacions contributives independents.
  • L’equiparació efectiva i real de les Empleades de la Llar al règim general.
  • L’exigència al govern de mesures concretes i efectives contra les violències masclistes i criteris clars d’actuació per  protegir a les dones i les seves filles i fills dels seus agressors.
  • Eradicar les violències masclistes i del mercat que ens (mal)tracten com a objectes, possessions del mercat, dels homes que ens violen, assetgen, maltracten i assassinen. Però també de les institucions i les seves lleis que reprodueixen actituds i conductes cisheteropatriacals masclistes.
  • Cessament de la criminalització de les persones migrants i de les lluites socials antiracistes. La igualtat  efectiva de les dones migrants i refugiades.
  • Aconseguir una sanitat pública i de qualitat que no tracti com a malalties la vida de les dones. Que la medicina reconegui i respecti els nostres cossos i les nostres vides.
  • Exigim una educació feminista implantada d’una forma efectiva i sense discriminació per opció sexual.
  • Exigim que la religió no continuï incidint, ni volent controlar les nostres vides. Volem ser propietàries dels nostres cossos, els nostres desitjos i llibertats.

Volem fer vaga per aturar el món.

Les dones lluitant canviem el món, ara l’aturarem

2019: Salt endavant de la CGT a tots els fronts

Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya
Resultado de imagen de vaga iberboard

La CGT de Catalunya ha experimentat un creixement, qualitatiu i quantitatiu, durant aquest any que deixem enrere, el 2019. Augment de l’afiliació, creació de nous sindicats, conflictes, vagues, victòries, i objectius aconseguits en un bon nombre de demandes que els afiliats i afiliades a la CGT han plantejat en el marc de la seva empresa. El Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya analitza aquest 2019 amb la mirada posada en els propers anys.

Aquest 2019 ha estat, sens dubte, un any molt intens pel sindicat. Hem acumulat molts conflictes guanyats de forma completa, amb l’ús de la vaga com a eina per assolir els nostres objectius. Però no només això. L’activitat de la CGT ha estat molt present i distribuïda per tot el territori, mostrant, per la via dels fets, que les cessions de la patronal no s’obtenen des de despatxos sinó amb confrontació i pressió sindical.

Hem tingut el número de noves incorporacions al sindicat més important des de que tenim registres, incrementant en més d’un 40% les que es van produir el 2018. Cada mes d’aquest 2019 les noves altes han estat més elevades que el mateix mes de l’any anterior. De la mateixa forma, la pujada global en el número d’afiliades també ha estat la més forta en, com a mínim, els darrers cinc anys.

La CGT com a alternativa a Catalunya

Aquest context favorable consolida a la CGT com el tercer sindicat de Catalunya en número d’afiliades. El creixement en afiliació és el pas previ a l’extensió del sindicat a les empreses, organitzant els i les afiliades en noves seccions sindicals. Només comparant aquest any amb fa quatre anys, hem obtingut representació a 56 empreses més, superant en més d’un centenar de delegades el total del 2015.

A nivell social i de gènere, la CGT ha estat on havia d’estar: Convocant vaga general coordinadament amb el moviment feminista contra el patriarcat i les explotacions laborals. Els actes i accions conjuntes amb col·lectius socials s’han incrementat, tot i que no de forma homogènia a les diferents federacions.

Encara tenim molt per fer per seguir incrementant la nostra presència, la capacitat d’organització de la classe treballadora en una força anarcosindicalista de combat, que no només no cedeix sinó que guanya drets i condicions concretes i tangibles. Cal seguir i redoblar aquest 2019 que deixem enrere,  per poder passar de vèncer a empreses a fer-ho a sectors, per passar de sectors a lluites potents a nivell general. Les persones que formem la CGT de Catalunya estem construint la base, els ciments que faran possible una eina més contundent i més temuda pel Capital. Aquest 2020, seguim!

El 2019 en dades

Creixem en afiliació… i creixem bé

Aquest 2019, a Catalunya, 2.650 persones han decidit organitzar-se a la CGT. Això representa un increment del 40% respecte les persones que ho van fer el 2018 i és la dada més elevada des de que tenim registres (obviant els processos de reunificació de fa unes dècades).

Això ha fet que haguem passat dels 15.636 afiliats de Gener del 2019 als 16.901 amb que tanquem aquest any. Un increment de 1.234 afiliades, gairebé el 8% en 12 mesos, que suposa la major pujada registrada en, com a mínim, els darrers 5 anys.

Si fem un zoom en el gènere d’aquestes noves incorporacions veiem que les dones tenen un pes molt important, el 48% de les altes del 2019, seguint una tendència de fa ja bastants anys en la presència de dones en el sindicat (actualment el 39% del total, en ascens des de fa una dècada). La proporció femenina en noves altes és de 10 punts percentuals més per sobre de les entrades que es produïen fa cinc anys.

Pel que fa a l’edat de les altes d’aquest 2019 els valors són molt semblants als existents a la població assalariada existent a Catalunya a data d’avui, amb una petita redistribució del menor percentatge d’entrada de joves fins a 24 anys a la CGT en els següents trams de 25 a 34 anys i de 35 a 44 on és major el pes a la CGT que la proporció per edat de la població assalariada catalana, segons IDESCAT.

Cal tenir en compte que aquest creixement del sindicat és bastant irregular en el territori i amb una certa correlació amb la presència i activitat sindical i social existent.

Més seccions sindicals, més força a les empreses

L’increment sostingut que tenim en afiliació es tradueix tard o d’hora en una major organització a les empreses, creant-se noves seccions sindicals alhora que s’enforteixen la majoria de les ja existents.

El creixement de la CGT aquest 2019 ha estat quantitatiu i qualitatiu

No és senzill tenir un registre de totes les seccions que tenim actives al territori, però sí podem mesurar quantes s’estan presentant a processos electorals, a quantes empreses i els suports que reben de les plantilles. En aquest sentit, aquest 2019 ha estat un any de concentració de bastantes eleccions sindicals. Si comparem amb la foto del mateix període de fa 4 anys aquest és el resultat:

La CGT ha obtingut 112 delegats/des més que fa 4 anys, el que suposa un creixement del 14,09%. Tenint en compte que el número de delegades en total a Catalunya ha crescut un 6,03%, això vol dir que seguim incrementant la nostra representativitat, pas a pas, any rere any.

Hem obtingut representació a 56 empreses més que el 2015, un 22,09% més de presència.

Presentar candidatura a comitès d’empresa ni és ni serà la prioritat de la CGT de Catalunya, cada secció és autònoma per decidir la millor via per defensar els interessos dels i les treballadores. Ara bé, aquests resultats deixen clara la tendència expansiva del sindicat a cada cop més empreses.

2019, un any de lluites i de victòries

Sens dubte aquest any les federacions i sindicats de la CGT de Catalunya han assolit clares victòries contra les patronals. L’activitat ha estat, i continua sent, força intensa i a diversos nivells. S’han desmuntat al Berguedà i Alt i Baix Camp activitats mafioses d’empreses que feien servir a migrants com a mà d’obra esclava, les campanyes de denúncia contra la precarietat i en defensa dels serveis públics han estat constant. Contra el model de societat privatitzada que dibuixa la Llei Aragonés, per la sanitat i ensenyament públic, contra l‘infradimensionament a Correus i RENFE, ocupant institucions, presentant-nos a la festa dels que guanyen amb el model depredador capitalista.

La CGT és un sindicat solidari i actiu contra la repressió de l’estat, del qual forma part Generalitat i ajuntaments que aposten per la porra com a mitjà per fer callar les protestes socials. Però també quan toquen a un dels nostres, com l’Isaac i Jesús, represaliats per Unísono per ser de la CGT, fent servir el criminal article de l’acomiadament per estar malalt.

Ara bé, on l’aposta pel conflicte s’ha demostrat com la única via que serveix per millorar condicions ha estat en l’elevat número de vagues que han fet agenollar empreses aquest any, aquestes en són algunes de les més important:

  • Gener 2019. Vaga indefinida a Cacaolat. Al 5è dia de vaga l’empresa es veu obligada a retirar la modificació unilateral d’horari que va imposar.
  • Febrer 2019. Fàbrica de la multinacional Nestlé a Girona. Es desconvoca la segona jornada de vaga després d’aconseguir d’importants increments de salari i condicions socials.
  • Abril 2019. Filatures Gabarró. Després de quatre dies de vaga, la plantilla assoleix tota la plataforma reivindicativa.
  • Maig 2019. Neteja urbana de Girona. Un dia abans de començar la vaga indefinida durant la setmana de ‘Temps de flors’, l’empresa accepta totes les reivindicacions salarials de la plantilla.
  • Juny 2019. Universitat Autònoma de Barcelona. Després d’una vaga exitosa, es desconvoca una vaga durant la selectivitat perquè la UAB es compromet a realitzar millores salarials i de temporalitat al col·lectiu de doctorands, aplicant el reclamat EPIF.
  • Octubre 2019. Bicing Barcelona. Es desconvoca la vaga indefinida després dels importants increments de salari i condicions socials assolits.
  • Octubre 2019. Deyse, grup Clece Barcelona. Al setè dia de vaga indefinida d’aquesta empresa de neteja es desconvoca al incrementar-se el salari en 180€ mensuals, ampliacions de jornada i canvi a indefinit de les treballadores.
  • Novembre 2019. Fàbrica Stradivarius, Sallent. Es desconvoquen els tres dies de vaga després d’acceptar l’empresa un increment de sou del 19,77%.
  • Novembre 2019. Vaga indefinida Iberboard, Alcover. Al quart dia de vaga l’empresa accepta totes les reivindicacions salarials de la plantilla.
  • Desembre 2019. Cinemes Balanya. A 5 hores d’iniciar dos dies de vaga en els dies de major afluència, s’assoleix un acord d’increment salarial del 7.3% des de l’1 de gener, reconeixement de plusos i tasques i creació de dies d’assumptes propis

Comencem el 2020 com vam començar i acabar el 2019, amb la mateixa actitud, la mateixa força i l’aposta pel conflicte com l’eina per fer avançar la classe treballadora. No hi ha cap entesa, no pot haver cap entesa amb qui ens explota. Que les seves cessions siguin els passos del camí del nou món que portem als nostres cors, empresa a empresa, sector a sector, sent l’únic límit el que decidim nosaltres, lliures, organitzades i solidàries.

Mobilització sense precedents enfront de la COP25

Ecologistes en Acció

El divendres 6 de desembre la ciutadania i nombroses organitzacions de la societat civil tornaran a omplir els carrers en la Marxa pel Clima. És una mobilització mundial que tindrà lloc a Santiago de Xile i Madrid, després de la decisió unilateral del govern xilè de cancel·lar la COP25 i el seu posterior acolliment a Espanya. Aquestes marxes comptaran amb una veu única. Enfront de la inacció dels governs, la ciutadania s’aixeca davant l’emergència climàtica i socioecològica.

L’any 2019 ha marcat un abans i un després en la lluita pel planeta. Mobilitzacions com el 15M, el 27S i el 7O han fet història no només a nivell estatal, sinó també mundial, amb milions de persones als carrers demanant mesures immediates davant la crisi ecològica i social. La col·laboració entre multitud de col·lectius (socials, ecologistes, estudiantils, etc.) ha permès articular un moviment que el passat 27 de setembre es comprometia, sota el lema “Totes pel clima”, a generar  un despertar col·lectiu davant un sistema depredador en allò social i ambiental. Aquesta nova onada de mobilitzacions, la coordinació entre diverses organitzacions de la societat civil, i d’una ciutadania cada vegada més compromesa constitueixen el context en el qual arriba la COP25 a Madrid, convertint aquest esdeveniment en una oportunitat per a la classe política de demostrar que aposten per la vida i el futur del planeta.

El trasllat de la cimera de Santiago de Xile a Madrid ha suposat un esforç logístic sense precedents pels grups activistes de totes dues localitzacions, però seria injust obviar que aquest canvi d’ubicació no és un mer obstacle, sinó que ha suposat la pèrdua de veus vitals que ja no seran escoltades a la cimera, com les dels pobles indígenes. Les organitzacions convocants de la Marxa pel Clima condemnen de manera taxativa i sense embuts la violació de Drets Humans a Xile i exigeixen el seu cessament. La repressió contra el poble xilè per part del seu govern és un atac a la democràcia i a la lluita per la justícia social i ambiental. La Marxa pel Clima fa aquesta condemna extensible a la resta de zones del món on s’estan produint els mateixos processos o semblants.

Per tots aquests motius i molts més, la societat sortirà al carrer per  deixar clar a la classe política que els ulls del món estan posats a la cimera. El proper 6 de desembre es produiran dues mobilitzacions mundials a Santiago de Xile i a Madrid, unes manifestacions que amb una veu única traslladaran que enfront de la inacció dels governs les persones estem disposades a plantar cara davant l’emergència climàtica. Continuar tolerant les polítiques extractivistes i fòssils, com les zones de sacrifici xilenes, són inadmissibles. La falta de voluntat de les nacions d’enfrontar l’emergència socioecològica només comporta major degradació ambiental, l’alarmant pèrdua de biodiversitat, majors desigualtats, la impossibilitat de reduir la fam en el món o millorar l’accés a l’aigua i un llarg etcètera.

L’emergència climàtica ja no és un concepte susceptible de ser debatut. És aquí, és real i són moltes les veus diverses necessàries per a fer-li front. Les de les dones, tantes vegades fetes callar i invisibilitzades, compleixen un rol fonamental en les lluites tant des del Sud com des del Nord global, no sols com a víctimes del sistema si no també com a agents actives del canvi. Les de la joventut mobilitzada pel clima, que veuen perillar el seu futur, i el seu present. Les de les comunitats i poblacions indígenes, que cada dia es juguen defensant els béns naturals comuns i pateixen les pitjors conseqüències del canvi climàtic. I les de tota la vida en el planeta.

El món va despertar davant l’emergència climàtica

El setembre passat van sortir al carrer milions de persones per reclamar el dret a un present i futur digne, sense deixar a ningú enrere. Milers de municipis van acollir manifestacions impulsades per una joventut mobilitzada pel clima que exigien que, enfront de l’emergència climàtica, són necessàries mesures capaces d’atacar un sistema que genera una creixent i inacceptable degradació social i ambiental.

Després de la renúncia del Brasil a presidir la COP25, acompanyada de polítiques anticlimàtiques que han portat a la major desforestació de la selva amazònica en els últims anys, les decisions del govern xilè de Sebastián Piñera de cancel·lar la celebració de la COP25 a Xile –ignorant els moviments socials xilens i de la resta d’Amèrica Llatina i el seu treball previ de mesos– i del govern en funcions de Pedro Sánchez d’acollir l’esdeveniment, situen a Madrid com l’altaveu de les persones que ja estan patint les conseqüències de la crisi climàtica i aquelles que les sofriran en les pròximes dècades.

Condemnem de manera taxativa i sense embuts la violació de Drets Humans a Xile i exigim el seu cessament. La repressió contra el poble xilè per part del seu govern és un atac a la democràcia i a la lluita per la justícia social i ambiental. Fem aquesta condemna extensible a la resta de zones del món on s’estan produint els mateixos o semblants processos.

“és inadmissible que (…) institucions públiques segueixin lliurades a les pressions de les grans empreses”

L’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), publicat l’agost passat, assenyala que la reducció de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de tots els sectors és l’única manera de mantenir l’escalfament global per sota de 1,5 °C. La comunitat científica alerta del deteriorament d’un gran nombre d’ecosistemes, tant terrestres com marins, així com del punt de no retorn enfront del canvi climàtic. Els recents informes sobre l’estat de la biodiversitat del IPBES (Plataforma Intergovernamental de Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics) assenyalen que al voltant d’un milió d’espècies entre animals i plantes es troben a la vora de l’extinció com a conseqüència de les activitats humanes. Així mateix, no respondre amb suficient rapidesa i contundència a l’emergència climàtica, ecològica i social suposarà la mort, el desplaçament i l’augment de la pobresa extrema per a milions de persones, a més de l’extinció de moltes espècies i, fins i tot, d’ecosistemes complets. La realitat és que les emissions continuen incrementant-se a nivell global mentre que la falta d’ambició dels estats condemna el planeta a un escalfament molt superior a 1,5°C.

L’any vinent hauria de començar a aplicar-se l’Acord de París. No obstant això, moltes de les qüestions claus segueixen bloquejades o sense resoldre’s. La COP25, a més de tancar les normes sobre comptabilitat i presentació dels compromisos, el conegut com a llibre de normes, hauria de suposar un avenç clar en la provisió de fons suficients i importants millores en instruments com el Fons Verd pel Clima o el Mecanisme de Varsòvia per a les pèrdues i danys, unes eines fonamentals per a pal·liar les pitjors conseqüències que ja ha provocat i provocarà la contínua crema de combustibles fòssils.

És inadmissible que tants governs, parlaments, partits polítics i institucions públiques segueixin lliurats a les pressions de les grans empreses, els bancs i els mercats financers, en lloc de vetllar pel bé comú, per les persones i el planeta que ens sosté. Afrontar l’emergència climàtica és incompatible amb el fet que els combustibles fòssils continuïn rebent centenars de milers de milions d’euros d’ajudes públiques tots els anys. Exigim als governs participants en la COP25 que reconeguin que la inacció climàtica actual i insuficient ambició que reflecteixen els compromisos més ambiciosos dels països ens conduiran a un escalfament global desastrós per a la vida, que superaria els 3,5°C.

És irresponsable que a un any de l’inici de l’aplicació de l’Acord de París segueixi sense existir cap mecanisme capaç de forçar accions i mesures que obliguin al fet que els compromisos nacionals s’ajustin una ruta de descens de les emissions compatible amb les indicacions científiques. La COP25 ha de fixar la voluntat expressa de tots els països d’elevar l’ambició dels seus compromisos abans de la COP26 de 2020. Aquest compromís de major ambició ha de ser liderat per la Unió Europea i el G20, més ara que acull la celebració de la cimera al seu territori, i el govern d’Espanya ha d’alinear-se inequívocament amb aquesta crida a una major ambició, que ha de plasmar en objectius i mesures més exigents que els actuals en totes les polítiques econòmiques, energètiques, de transport, agrícoles, ramaderes, de conservació dels ecosistemes i de cooperació internacional. De la mateixa manera, la transició ecològica requereix de la participació de tota la ciutadania en la presa de decisions. L’establiment de mecanismes reals i efectius de proposada execució i avaluació de les polítiques climàtiques ha de permetre la plena participació de tota la ciutadania.

Un model de desenvolupament capitalista i depredador basat en un creixement econòmic infinit és incompatible amb els límits planetaris. És necessària una transició cap a models ecosocials sostenibles, amb menor consum de materials i energia, que no desbordin els límits biofísics del planeta. Apostar per un nou model energètic rebutjant les falses solucions com l’energia nuclear, la geoingeniería o els biocombustibles com l’oli de palma.

Conscients de l’emergència ecològica en la qual vivim i de la temerària inacció dels governs mundials, diverses organitzacions, plataformes i moviments socials, sindicals i ambientals de tot l’estat espanyol; ens unim a la crida realitzada per tota la comunitat internacional, i especialment de la joventut mobilitzada pel clima en Fridays for Future, de tornar a sortir al carrer exigint dissabte vinent 6 de desembre mesures reals i ambicioses a la comunitat internacional reunida en la COP25.

Una manifestació en solidaritat amb les persones i els pobles que pateixen amb especial virulència la degradació ambiental i social que han suposat les polítiques neoliberals esteses pel planeta. A Xile i per tot el món hi ha clars exemples de com es vulneren sistemàticament drets humans i ambientals. A Xile la política extractivista, les zones de sacrifici i la política hidràulica devastadora amb regions completes són exemples del que no és permissible. La denúncia d’aquests fets hauria de tenir el seu altaveu en la COP25 i una transició justa i equitativa.

Gairebé no queda temps per frenar l’emergència climàtica i necessitem que se senti la veu de tots els pobles i persones, a Santiago de Xile i a Madrid, la veu de la joventut mobilitzada pel clima, de les poblacions indígenes que pateixen les causes i les conseqüències del canvi climàtic, de les dones que compleixen un rol fonamental en la lluita climàtica i la veu de tota la vida en el planeta.

Què passa a Catalunya?

Sobre la revolta popular, el paper del la joventut i la violència estructural d’un sistema que ens nega un futur digne.

Rubén Páez, afiliat al sindicat de Transports i Telecomunicacions de Barcelona

Ara, de cop i volta, tothom sembla tenir una anàlisi propi de com i perquè a Catalunya, en relació amb el moviment sobiranista, hem passat del més escrupolós dels pacifismes a imatges constants a la televisió que ens feien pensar més en la Barcelona de la setmana tràgica que no pas en la de les últimes diades de l’11 de Setembre. Tractaré de donar la meva visió de com hem arribat fins aquí, i la meva opinió d’allò que com anarquistes penso que hauríem de fer. Però anem a pams.

Molts es pregunten i ens pregunten què ha passat a Catalunya aquests últims dies. El que ha passat és evident i malgrat tota la intoxicació i males praxis periodístiques a les quals lamentablement estem ja tan acostumats, ve a ser el que amb un exagerat dramatisme s’ha pogut veure en tots els mitjans: disturbis en tota Catalunya, barricades i foc als carrers i enfrontaments amb la policia que s’ha vist desbordada per la virulència de les protestes. Al centre de Barcelona, mentre amb pics uns arrencaven llambordes per llançar-les, a pocs metres de la policia i rere barricades fetes amb mobiliari urbà la gent feia retrocedir la policia i tancava els carrers adjacents calant foc a tot allò que pogués cremar-se i estigues a mà. Alguns portaven ulleres, escuts i proteccions, i guants per retornar els gasos que tirava la policia sense cremar-se les mans. D’altres ni tan sols es tapaven la cara. Tot plegat un caos prou organitzat, si se’m permet la llicència poètica.

Això és el que ha passat, i el que he vist. Però no és això el més important, ho és el perquè i sobretot el qui. Qui era aquests dies al carrer? Qui són els protagonistes dels aldarulls?

Molt s’ha parlat d’infiltrats i de grups antisistema (hi ha qui diu que estrangers, els famosos 300 anarquistes italians que ningú ha vist) i sí, una mica d’això hi ha hagut, però els autèntics protagonistes de l’acció directa aquests dies eren majoritàriament xavals molt joves, alguns menors, i dels quals molt pocs pertanyien a alguna organització política. Ells eren els que defensaven i aixecaven les barricades, ells els que encenien els focs.

“aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti”

El perquè, com tots sabem, són les sentències del “judici”. Però en realitat pensar que es tracta només d’això és un error. Seria com dir que el que està passant a Xile és conseqüència d’una pujada dels preus del transport. El rerefons ho és tot, l’espurna no pren si no hi ha benzina. Els que ja no som tan joves hem crescut a l’ombra del mal anomenat estat del benestar, de la socialdemocràcia, del capitalisme de la pastanaga i el pal. Els nois que aquests dies ocupaven els carrers pertanyen a una altra generació i només han conegut el neoliberalisme més salvatge, a les pastanagues ni se les veu ni se les espera. El futur que se’ls hi dibuixa és d’atur o precarietat, habitatges de misèria a preus desorbitats i saben que l’ascensor social està sempre avariat. Estan molt cabrejats i amb raó, i fa anys que, veuen i participen en actes i manifestacions tant multitudinàries com pacífiques i presenciant la indiferència, quan no és la repressió, com a única resposta per part de l’estat. Un xaval que no tenia ni divuit anys em deia fa poc “si em ficaran a la presó per terrorista per no haver fet res, almenys que m’agafin per haver fet alguna cosa”. Fa pensar. Les presons espanyoles estan plenes de presos polítics, els mediàtics del Procés i els centenars més o menys anònims dels que no parlen els mitjans, i aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti. Qualsevol. No només l’independentisme. Era per això pel que cremaven els carrers, però també per tota la resta. Era per la socialització de la misèria, la pèrdua de drets laborals, individuals i col·lectius, el desmantellament del poc que ens queda de públic, la degradació d’un sistema democràtic que cada vegada és més un estat totalitari encobert on les multinacionals manen i els polítics obeeixen. Ja ni dissimulen la seva convivència amb règims genocides com amb el de la Turquia d’Erdogan… Fa temps que això ja no va únicament d’independència. És molt més gran. És l’insuportable i insostenible estat actual de les coses. La generació més preparada de la història ha sortit aquests dies a prendre els carrers i sembla que li estan agafant gust.

No perdré el temps discutint sobre violència, és una discussió pervertida ja des de la semàntica que m’irrita molt i que només convé al Poder, però sí que diré que l’única violència que he vist és la mateixa que porto veient tota la meva vida, la de la repressió de l’estat contra els que protesten, és a dir, la de les seves mal anomenades forces de l’ordre. Avui dia cinc persones han perdut un ull, i els ferits (dos molt greus) es compten ja amb tres xifres, el mateix que els detinguts, dels quals un de cada quatre es troba a la presó preventiva únicament per protestar. De l’altre costat només he vist legítima defensa contra els que disparen pilotes de goma, gasos lacrimògens i donen cops de porra i puntades, la majoria de les vegades contra ciutadans pacífics. I dels contenidors que no se’n parli més si us plau, els he vist cremar i us asseguro que ni xisclen ni es retorcen. Els contenidors no sofreixen, cremar-los no és violència, vandalisme com a màxim i ni amb això estic d’acord. Vandalisme no és que paguem entre tots uns quants contenidors, vandalisme són els milions de diners públics que s’ha embutxacat Florentino per El Castor, per posar un dels milers d’exemples que em vénen al cap.

“els anarquistes hem de ser-hi (…) sense renunciar a res, sense canviar qui som, però hem de ser-hi”

A ningú no se li escapa que són els néts de les àvies que van ser apallissades l’1 d’Octubre els que lluiten avui al carrer, i que ho fan contra la mateixa policia que està dirigida per un govern que es diu sobiranista, però que envia als seus gossos a reprimir al poble mentre des de les seves tribunes els arenga a resistir. L’esquizofrènia del govern de Catalunya, o més aviat la seva hipocresia mai ha estat tan evident ni tan vergonyosa. I a l’altre costat, que hi ha? Els mals anomenats partits constitucionalistes i la seva falta de visió a mitjà termini, incapaços de veure més enllà de la següent enquesta, que han reprimit com a única resposta i no han volgut mai buscar cap sortida al problema polític de Catalunya per por a perdre algun escó. Tot això ha estat el clima en què han crescut els que ara prenen els carrers. I tenen una altra cultura política, una de nova i que encara està evolucionant. Però tenen clar que ”sols el poble salva el poble”. I els crits d’independència s’encavalquen amb els de Catalunya antifeixista o “puta policia”. No veuen la tele ni escolten la ràdio. Només es comuniquen i s’informen a través de les xarxes socials dels seus mòbils. Tenen uns altres codis. I saben que són el futur, però també el present.

Havent arribat a aquest punt, que hem de fer doncs avui els anarquistes a Catalunya?

Hi ha molta dignitat, molt coratge i moltes raons per aplaudir la lluita que a Catalunya s’està desfermant aquests dies, i a tots aquells que diuen que estem defensant un govern nacionalista i neoliberal els hi diré sempre el mateix: que si, que hi ha moltes contradiccions i moltes coses que grinyolen en tot això que està passant. Però viure és conviure amb les contradiccions que ens envolten, les personals i les col·lectives, que el paper ho aguanta tot, però al carrer la vida no és en blanc i negre, i sobretot, que mai hem convenceran de quedar-me a casa davant una injustícia, i uns abusos com aquests, i encara menys perquè aquesta lluita no és anarquista. Un anarquista per definició és qui lluita contra la injustícia (aquesta frase no és meva, és de Durruti). I a Catalunya hem tingut injustícies a cabassos aquest últims tres anys. Els anarquistes han de ser i estar amb el poble i mai teoritzant en torres de marbre. Jo almenys ho veig així. Mentre col·lectius anarquistes de tota mena, de tot l’estat espanyol inclús de l’estranger, mostren la seva solidaritat amb Catalunya, moltes persones a la nostra organització semblen no poder (o no voler) entendre el moment polític actual. Mentre la CGT es queda al marge (almenys les sigles, perquè moltes afiliades érem allà), un sindicat que es declara interclassista i que sembla més interessat en organitzar aturades patronals que vagues generals, creix i tensiona el moviment sobiranista cap a posicions més properes al nacionalisme que al de la lluita de classes. Si els anarquistes no hi som, altres hi seran i la possibilitat que aquesta inèrcia de lluita als carrers desaparegui o sigui instrumentalitzada per aquells que només veuen en tot el que està passant una manera de guanyar vots es fa cada cop més patent. Crec que ens hem equivocat en ser més presents en aquesta lluita fermament i braç a braç amb el poble organitzat i empoderat. Amb un discurs propi i diferenciat, sense renunciar a res, sense canviar qui som i sense cap renúncia ideològica ni de cap mena. Però hem de ser-hi. No estar és, a parer meu, un error. Hem de ser-hi i ser nosaltres, el que volem és un canvi estructural, volem eliminar el poder de les elits, volem un socialisme descentralitzat, on les necessitats i la vida digne estiguin com a eix central de la societat. I la única manera d’explicar-ho i d’encomanar-ho es estant. Els corcons de twitter o biblioteca no els escolta ningú més que els seus amics corcons.

Però passi el que passi, ningú ens traurà l’experiència d’aquests dies, que han estat tan intensos. Per primera vegada en la meva vida he vist als antidisturbis passar por i això, es miri per on es miri, és molt gran. Hi ha hagut un salt qualitatiu en les protestes relacionades amb el mal anomenat “procés català”. Finalment l’estat ha descobert que allò que cridàvem que “qui sembra la misèria, recull la ràbia” era cert.

No sabem quant durarà això ni on ens condueix, però sí que sabem d’on venim i on no estem disposats a tornar. Quan em pregunten què està passant a Catalunya l’únic que em surt dir és que fa molt de temps que cridem això de “ni un pas enrere”, el que passa és que aquesta vegada ho diem molt de debò.

Pedagogia crítica a les aules. De debilitats, contradiccions i incoherències

CGT Ensenyament

Sovint, les discussions i debats pedagògics es fan al voltant de dues línies crítiques. D’una banda, la que ataca l’educació frontalment, amb l’afirmació que l’escola no reuneix les condicions necessàries per aprendre a causa de la pobresa de les seves infraestructures i del seu desfasament tecnològic. De l’altra, la que es basa en la crítica de l’educació tradicional i mecanicista que naturalitza l’explotació, genera i potencia desigualtats, limita la creativitat de l’individu i construeix relacions jerarquitzades, tant des de dins com des de fora de les escoles (instituts i altres institucions educatives), alhora retroalimentant-se del medi social capitalista.

Que des de l’escola s’eduqui, des de ben petits, en el pensament crític i divergent per ser capaços de transformar el nostre context a partir de l’acció i la reflexió, és un reclam recurrent dels agents de la comunitat educativa (universitat, escoles, mestres, administració, equips directius, sindicats, AMPES, AFES, etc). Ara bé, no ens enganyem, que es reclami no vol dir que es materialitzi, i el que és urgent, és que cada col·lectiu reflexioni sobre quin és el seu paper perquè aquesta demanda de paraules es transformi en fets.

Quan analitzem el dia a dia actual de mestres i professorat a l’hora d’afavorir la generació de pensament crític a partir de la seva pràctica, ens trobem amb uns fets que dibuixen un escenari poc optimista. Malgrat tot, situar-nos en el fatalisme no ajuda a avançar, sí que cal reflexionar sobre quina és o quina hauria de ser la manera de fer dels i les docents davant una situació cada vegada més precària i excloent, si de veritat el que es persegueix, és canviar-la. Ara mateix però, existeixen una sèrie de fets que apuntem tot seguit i que evidencien com d’allunyades estem de les condicions que haurien de permetre despertar la consciència crítica de l’alumnat.

Primer de tot, la manca de mobilització del professorat.

Costa d’entendre que un col·lectiu que va assolir les seves victòries a partir de lluites que incloïen vagues indefinides per la defensa dels seus drets, hagi caigut en la desmemòria i conseqüent inacció que comporta fets com que el seguiment d’una vaga convocada del sector, no superi el 15% de participació. Portem ja gairebé una dècada d’aplicació de mesures que afecten les condicions laborals dels treballadors i la qualitat del sistema educatiu: decret de plantilles, decret d’autonomia de centre, decret d’avaluació, privatització de l’escola pública, etc., i la resposta del col·lectiu docent ha estat minoritària i ineficaç.

Si callem, atorguem, i això és el que la majoria de mestres i professorat hem fet. Sense reacció aplanem el camí i donem carta blanca a l’administració de torn perquè dispari amb més força el gallet d’una arma mortífera.

La pregunta que se’n deriva és obligatòria, com podem arribar a pensar que eduquem per generar pensament crític i divergent si com a col·lectiu no donem exemple? Com exigim aquesta competència al nostre alumnat si mentrestant els adults tenim tendència a ser els grans obedients del sistema capitalista? Emerson en tenia una resposta:

El ruido de lo que somos llega a los oídos de nuestros alumnos con tanta fuerza que les impide oír lo que decimos

Els infants i joves aprenen dels seus mestres i professors allò que són i allò que fan, i no tant el que diuen ser o el que diuen fer. Cal exercir, com diu una màxima llibertària, la Propaganda pel Fet.

Un segon element que allunya els docents de generar una educació crítica és la universalització de l’educació, una arma adoctrinadora.

Els estats han tingut molt clar que l’educació és l’eina més poderosa per canviar el món. I han treballat per posar-la al seu servei. La idea de la institució escola neix de grans famílies capitalistes que decideixen adoptar el model pedagògic prussià i l’imposen “per al bé de tothom”, esdevenint les escoles un mitjà d’instrucció per al “consum indiscriminat” on els joves aprenen indirectament que viuen per comprar coses, sentir-se bé i obeir. Així, aquesta universalització, que a priori ens beneficia, estant al servei del poder se’ns gira en contra ja que és utilitzada per rellançar el capitalisme.

El poder té clar que l’escola és una eina poderosa per perpetuar el sistema i d’aquesta manera és utilitzada per consolidar la selecció que ens ve donada per la classe social en què naixem i per  inculcar les formes competitives que el neoliberalisme necessita per existir. Per mitjà d’exàmens, de premis, de càstigs, de divisions segons criteris d’edats i capacitats, etc. les desigualtats es perpetuen embolcallades dins una falsa prospecció d’oportunitat de futur, si seguim el camí de la competitivitat. I tot es fa des de la ideologia de la neutralitat, des de la invisibilitat. Aquesta invisibilitat és la manera que té el poder de condicionar la manera de fer de la població. Fer creure que l’educació és neutral és una manera inicial d’imposar el feixisme però sense que vegem qui són els responsables ni quins són els propòsits ideològics i polítics. Així, la gent no els podem identificar, assenyalar i rebel·lar-nos contra els culpables, perquè no els veiem. Aquest és un debat de fons que ha desaparegut del discurs de la comunitat educativa perquè s’ha acceptat i adoptat el model universal d’escola pública com a nostre, sense fer-hi una anàlisi de fons. Creiem que és un error, perquè tot i ser conscients de que la realitat és la que és i que ara mateix sol ens queda lluitar i transformar l’escola pública des de dins, aquesta postura fàcil i acomodada ens fa oblidar certes coses i no prendre consciència d’on som. Fent un símil, l’escola pública per a la classe treballadora és el mateix que la institució política (ajuntaments, diputacions, etc…) per als moviments socials. És a dir, és tant forta i tant absorbent que és impossible de canviar-la radicalment des de dins. Seguint les idees desescolaritzadores de Holt o de Illich, s’hauria de destruir per començar de zero.

La Nova Escola del segle XXI. Revolució pedagògica?

En un context de retallades que han afectat plenament la inversió en formació del professorat, apareix, a mode d’anunci, un nou producte revolucionari (fruit d’una aliança entre entitats i fundacions privades) que assegura que arriba per arreglar els problemes de l’educació d’aquest país. Parlem de l’EN21. Alguns centres escolars amb els seus claustres s’afegeixen a la iniciativa, sobretot perquè els prometen recursos (que no han arribat). En el seu relat hi inclouen com a vàlides les experiències reals i transformadores de la pedagogia llibertària de principis del segle passat. En els seus discursos hi ressonen les pràctiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, Celestin Freinet o Maria Montessori.

Amb aquesta entrada el que s’està produint és que unes entitats de caire privat, estiguin legitimant què és el que s’està fent bé i què no, dins de l’escola pública. En el seu discurs menystenen la feina i l’esforç del professorat i anuncien que s’ha de canviar perquè no s’està fent bé, fins al punt de verbalitzar que actualment només funciona l’escola privada.

Mestres i professorat, amb la tendència acrítica dels últims anys, han anat assimilant el discurs, en comptes de rebel·lar-se per demanar els recursos necessaris per treballar en condicions.

“el pensament crític a l’escola (…) no tan sols no el tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant”

El mutisme selectiu dels docents, també hi juga en contra

Més amunt apuntàvem la dificultat de canviar l’escola des de dins. Malgrat això, cal posar en valor les etapes en què s’havia aconseguit que els claustres fossin espais d’intercanvi, on es valoraven les aportacions i es construïa el projecte educatiu amb la participació de tothom. Ara mateix, la situació ha canviat radicalment i mentrestant ens omplim la boca dient que hem de passar d’una educació basada en l’obediència i l’autoritarisme a una educació basada en la coresponsabilitat, l’autogestió i la participació col·lectiva, els claustres s’han convertit en reunions informatives en detriment de l’intercanvi, el debat i la discussió. Com ens posicionem davant aquest atac frontal? Muts i a la gàbia en front una perspectiva neoliberal que imposa un decret de plantilles i d’autonomia de centre que provoca i perpetua una jerarquització, una estratificació i una fragmentació dels càrrecs a tots nivells (l’alumnat obeeix mestres i professors, aquests als caps de departaments i als directors, aquests als inspectors, aquests als delegats territorials i aquests als polítics de torn, etc.). S’atorga tant poder a les direccions dels centres que la democràcia ha desaparegut per si sola. Els llocs de treball depenen (no sempre) de la relació que es construeix entre patró (director) i mestres (obrers). “Si em porto bé, si no formo part de la dissidència, si sol obro boca als passadissos i no als espais de debat, etc., tinc bastantes possibilitats de continuar al lloc de treball sense tenir plaça. Tot dependrà del director o directora de torn que em confirmi i per això necessito quedar bé i no ser una veu crítica dins el claustre.” Aquest pensament passa per moltes ments del col·lectiu. Simplement ens autocensurem i ens vetem qualsevol capacitat crítica perquè ens hi va el lloc de treball. La reflexió en aquest punt seria: com hem d’educar els nostres alumnes en el pensament crític?

I el sindicat, què fa?

En un moment en què el paper dels sindicats com a eina útil per a la defensa de les treballadores es veu molt qüestionat, sobretot per la connivència que els sindicats majoritaris han tingut a l’hora de signar mesures que ens han anat en contra, creiem imprescindible plantejar un debat i una discussió profunda per intentar respondre certes qüestions que, de moment, queden a l’aire:

  • El discurs dels sindicats és prou obert, flexible i actual o s’està quedant desfasat?
  • Continuem amb els mateixos “mantres” de sempre respecte l’educació pública en general?
  • Es fa un qüestionament propi o es segueix en un immobilisme que no ens permet avançar?
  • Hi ha una reflexió profunda del nostre paper més enllà dels discursos de sempre?
  • Debatem sobre decrets, sobre retallades, sobre lluites socials, sobre mesures polítiques, etc.; però per què ho fem poc sobre pedagogia?
  • Quin ha de ser el posicionament del sindicat davant casos de companyes professionals que evidencien males pràctiques als centres educatius? Podem acceptar sense critica oberta que un sistema públic funcionarial assumeixi que la mediocritat pedagògica sempre hi serà i que en part el propi sistema dóna cobertura i protegeix a professionals tòxics? Quin ha de ser el filtratge per evitar-ho? Hi ha d’haver un filtratge? La nostra resposta ha de ser sempre el corporativisme professional abans que un posicionament públic en contra de la pràctica educativa de companys i companyes encara que això vulgui dir alinear-te amb l’administració (el patró)?  

O, d’altra banda, la reflexió també ha de ser sobre les dinàmiques pròpies:

  • Què passa quan dins els sindicats predomina el patriarcat i el tolerem en lloc de combatre’l?
  • Què passa quan dins el propi sindicat es veuen actituds intolerants i irrespectuoses entre els mateixos companys i companyes?

El focus d’aquest article és l’anàlisi del rol del professorat a l’hora de generar pensament crític a l’escola, i qüestionant el fet que, ara per ara, no tan sols no la tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant. Sense ànim fiscalitzador, el que es pretén és reflexionar sobre la importància del nostre fer, i la necessitat d’organitzar-nos per tenir la força suficient per generar el conflicte continu i col·lectiu perquè el canvi es faci realitat. El dubte i la pregunta han de ser la base del nostre plantejament de vida, i aquest dret no l’hauríem de deixar perdre.

Assumir debilitats i incoherències pròpies s’ha de convertir en l’inici del camí per canviar, després queda un llarg recorregut per transitar. Necessitem clarificar els qüestionaments que estem realitzant entorn als valors, principis i formes que assumiria un alternativa (llibertària?) en educació. Com diu el biòleg i filòsof Humberto Maturana, segurament tenim la necessitat de parlar contínuament de valors perquè realment no els vivim. Si aquests valors (nosaltres preferim parlar d’actituds) els visquéssim i els tinguéssim incorporats en el nostre fer diari, els infants i els joves ja no sol serien els receptaris de les concepcions morals de l’adult o del tècnic pedagògic. Ans el contrari, serien persones plenes, autònomes, amb capacitat de decisió que participen, inventen i estableixen relacions d’igual a igual amb els altres individus, tenint la possibilitat de sembrar i construir una nova societat.

També podríem parlar d’altres temes com són de la formació inicial de mestres (realment un “cementiri d’elefants” exigint un canvi educatiu que des de la universitat són incapaços d’implementar), les pràctiques educatives (mà d’obra gratuïta que no té cap mena de reconeixement ni cap als estudiants ni cap als tutors, però com sempre tothom es queixa i ningú es planta. Sol ho va fer el professorat de secundària), els continguts educatius i l’acció educativa (què se’ls està desprestigiant ja que no se li dona la importància que tenen tot i que  són bàsics per desenvolupar competències. No es parla de desigualtats socials, de racisme, de feminisme, de segregació, de pobresa, de misèria, de privilegis, de centralisme, i a més, si es treballen aquests continguts es fan des d’un àmbit teòric i abstracte, no des de l’acció col·lectiva i pública), el tant defenestrat currículum (podem parlar de currículum com a eina de transformació educativa? I tant! Nosaltres creiem que si, sols cal coneixement de causa i voluntat per part de qui ho aplica) o de la pedagogia llibertària (realment existeix o ha existit com a tal? la pedagogia anarquista ha sabut contemporaneïtzar el discurs o sols ens quedem en l’Escola Moderna, el CENU i l’Escola Activa? Com aprofitem el context actual per elaborar un nou discurs pedagògic llibertari? Com incorporar les arts, el discurs dels moviments socials, la misèria capitalista, la consciència de classe, etc… en la pedagogia? Com s’imbriquen aquests temes en el currículum oficial i en l’ocult?). Ja hem dit que podríem i ens agradaria parlar de tots aquests aspectes però ara no toca. En una altra ocasió hi incidirem. O potser no.