Diccionari Militant

Isabel Clara Simó, l’escriptora perseverant

4 de març de 202022 de març de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Sandra Montserrat. CGT Sanitat Atenció Primària ICS Barcelona

Mai he escrit res i reconec que sóc molt punyetera escollint les meves lectures, però quan alguna cosa m’agrada sóc molt insistent intentant transmetre aquesta sensació als altres. Vull compartir-la, vull transmetre l’experiència de l’emoció que jo he viscut. I avui espero que us resulti agradable la lectura d’aquesta no-escriptora.

Resultado de imagen de isabel clara simó

A la primera reunió de dones de la CGT Catalunya que vaig assistir el passat gener, les companyes que l’organitzaven van exposar que el projecte de l’edició del diari Catalunya de CGT del mes de març fos elaborat exclusivament per dones que escrivissin d’altres dones, commemorant el 8M. En aquell moment em va venir al cap instantàniament, com una il·luminació, la Isabel Clara Simó. Feia dos dies que ens havia deixat, i la notícia del seu traspàs em va afectar, doncs durant la meva adolescència, llegir-la va fer sorgir el meu feminisme adormit. A través de les seves lectures, el meu sentiment feminista es va reconèixer en les seves paraules.

Com moltes dones de la meva generació, jo no sabia que era feminista. Tampoc tenia molt clar què significava ser-ho. I dic que no ho sabia perquè per mi era quelcom innat, natural i lògic. Es podia ser d’una altra manera? No sabia tampoc què significava no ser-ho, però escoltar els arguments dels que es declaren no feministes m’ha fet adonar que jo sí que ho soc. Molt, com no pot ser d’una altra manera.

N’he après, i tant que n’he après! Cada dia més. És semblant a aquella sensació quan no et surt una paraula, un sinònim, i penses i busques… i de sobte, patapam! És aquesta paraula. Sí! Eureka! Aquesta és la meva sensació quan aprenc del feminisme: estic donant forma viva als sentiments a través de les paraules. Quina sensació tan agradable, quin confort sento quan encaixo les peces d’aquest moviment, d’aquest necessari -isme com a forma de vida.

La Isabel Clara Simó ha deixat orfes les paraules. Ja no ens escriurà més. És la sensació que vaig tenir quan em vaig assabentar de la seva malaurada mort. No llegiré res nou d’ella? M’he quedat òrfena de lectura, vaig pensar. Però fa uns dies que he decidit tornar a llegir els seus llibres en el mateix ordre que recordo haver-ho fet, en mode experiment. És a dir: llegir-la em va ajudar a redescobrir-me i a descobrir-la a ella. Ara, tot i que les paraules són les mateixes, el meu moment vital és un altre, l’apoderament sobre la meva pròpia existència és un altre, sóc jo la que ha canviat, soc una altra lectora, Isabel, en part gràcies a tu.

“és una sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut”

És una sensació que fragmenta la teva vida dintre de l’espai viscut. És com una ressonància magnètica, amb la qual a través de mil talls del cervell, es poden percebre totes les capes. L’experiència i el pas dels anys em deixa aquest paral·lelisme entre la lectura i els espais: la perspectiva de les coses canvia amb l’edat.

He començat a llegir “La Salvatge”,premi Sant Jordi 1993 iprimera novel·la de la Clara-Simó que vaig llegir sent una persona en construcció. Deixem algun dia de construir-nos? Definitivament, la perspectiva de les coses canvia amb l’edat. Criar dos fills amb una educació escolar lliure tant diferent a la meva ha fet que me n’adonés: resulta que sóc feminista i no ho sabia.

la Isabel Clara Simó va néixer el 4 d’abril del 1943 a Alcoi, on va morir el 13 de gener del 2020,es llicencia en Filosofia a la Universitat de València es dedica a l’ensenyament, El 1968 es casa amb el periodista Xavier Dalfó, fundador de la revista Canigó, aleshores de publicació mensual, que tenia prohibit, explícitament, publicar cap article en català, va proposar escriure’n per primera vegada un en català, va tenir tant èxit que va acabar sent una revista en català, la seva estimada llengua.

Va ser membre de l’Associació d’escriptors en llengua Catalana, ocupa el càrrec de vicepresidenta al Principat des de el 1985-1988.L’any 1996 va ser nomenada delegada del llibre del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya,en l’etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que exerceix fins al 1998. El 1999 la Generalitat de Catalunya li atorga la Creu de Sant Jordi.

El 1978 inicia la seva trajectòria literària amb la concessió del Premi Víctor Català, amb el recull És quan miro que hi veig clar (1979), en el qual ja es pot entreveure el camí que seguirà la producció de ficció de l’autora: una literatura d’ulls cap enfora, que pren com a referent el món real i interpel·la el lector des de la realitat quotidiana. Publica Alcoi-Nova York (1985), Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or, on l’autora fa patent la preocupació per la violència inútil, tema que té continuació a Perfils cruels (1995). Dones (1997) és objecte, l’any 2000, d’una versió cinematogràfica amb guió de Jordi Cadena i direcció de Judith Colell. Després de l’èxit de Dones, Isabel-Clara Simó elabora una caricatura mordaç de l’univers masculí a Estimats homes (una caricatura) (2002), que segueix el 2010 amb el recull de narrativa Homes. El 2004 publica Angelets, amb el qual analitza el cantó fosc de la infantesa.

El 2013 és nomenada filla predilecta i reconeguda amb la medalla d’Or de la seva ciutat natal, Alcoi, i també rep el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, atorgat per votació directa del col·lectiu d’escriptors.

El 2016 és nomenada degana de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec pel qual ocupa la presidència de la Junta de Govern, òrgan superior de la ILC, i la vicepresidència del Consell Assessor.

El 2017 la seva trajectòria és reconeguda amb un dels premis més prestigiosos del nostre àmbit cultural, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

L’enyorada escriptora Isabel-Clara Simó ens ha deixat una cinquantena llarga de llibres principalment de narrativa però també de poesia, teatre, assaig, guions radiofònics i televisius, prosa memorialística i traducció; a més dels articles publicats en premsa,la seva lluita inesgotable per la llengua i la cultura del nostre país amb el record d’una empenta que no va perdre ni quan li van diagnosticar una esclerosi mortal.

Trets Bibliogràfics de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Llarga vida al Catalunya!

10 de febrer de 202019 de febrer de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Manuel Quesada. Coordinador de la Revista Catalunya

@cienfuegosbd

En el temps de les barricades i la metralla, el temps de les col·lectivitzacions i les cartes de racionament, naixia la nostra publicació, la Revista Catalunya, òrgan d’expressió de la regional catalana de la Confederació, la CNT Catalunya.

Resultado de imagen de revista catalunya cnt — Portada del primer número del diari confederal Catalunya, 22 de febrer de 1937

El primer número sortí a la llum un 22 de febrer de 1937, a penes uns mesos abans dels famosos fets de maig del 37, en que la dualitat de poders imperants a la conjuntura del bàndol republicà, especialment a Catalunya, implosionà donant lloc a lluites intestines entre les faccions CNT-FAI-POUM i ERC-PSUC-Generalitat.

La impremta que el va veure néixer foren els tallers on s’editava fins abans de juliol de 1936 La Veu de Catalunya, una publicació d’ordre, dretana, molt vinculada a la Lliga Regionalista, aquell partit del Francesc Cambó que, tot i la seva suposada catalanitat i aversió contra el centralisme estatal, no dubtà en donar suport a l’alçament feixista i posteriorment al mateix franquisme. Doncs fou aquesta impremta que fou confiscada i col·lectivitzada pels mateixos treballadors.

Fou la primera publicació obrera íntegrament en català, i la segona gran publicació de la CNT, però no gaudí mai de l’audiència del seu homònim Solidaridad Obrera, que estava escrita en castellà. El títol de la nova publicació havia de ser en un primer moment “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar per evitar suspicàcies en relació al nacionalisme de l’època. La voluntat de la publicació no era altra que arribar a aquella població que no dominava prou bé el castellà.

La seva primera època fou accidentada i poc transcendent, amb continguts sense pretensions ideològiques. Fins i tot alguns treballadors es queixaven de la pèssima qualitat de la publicació. La revista gaudí de poca vitalitat, el sindicat edità pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social fou molt menor. A partir del desembre del mateix 1937 la revista deixà de distribuir-se a Girona, Lleida i Tarragona, quedant només rescindida a la ciutat comtal.

Durant uns mesos Joan Peiró dirigirà la publicació, millorant-ne els seus continguts, però les penúries de l’època i la predilecció de la CNT per la Soli farà que la publicació no arribi a superar les llacunes que l’havien de convertir en una publicació atractiva. Finalment, el 28 de maig de 1938 el Catalunya deixà de publicar-se.

Durant la llarga nit del franquisme el Catalunya continuarà desaparegut, fins que l’octubre de 1976 reapareix en la seva segona època, que durarà fins el maig de 1977. El subtítol llavors serà “Revista d’opinió confederal”, i en aquesta es publicaran, ara sí, textos d’indubtable interès, a més de les notícies relacionades de l’època.

Primer número de la segona època, octubre 1976

El 15 de març de 1978 torna a aparèixer com a Òrgan Regional de la CNT, i dirigida per Ramón Barnils, que tornà a impulsar la publicació tot i les resistències internes. Serà editada fins el 2001, amb la pretensió, poc exitosa, de convertir-se en diari. De fet, a partir del número 4 d’aquesta IV època, es repartirà dins de Solidaritat Obrera. Tindrà lapsus de publicació importants, com el que anirà des del juny de 1981 fins el maig del 1987, període conegut per l’anarcosindicalisme català per l’escissió de la Confederació. Tampoc s’editarà entre el 1989 i el 1998, amb un únic número el febrer de 1993.

Però hi hagué, també, un Catalunya paral·lel a l’esmentat, en consonància amb la dinàmica que patia en aquell moment la Confederació. El sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CNT de Catalunya agafa les regnes de la publicació, en ple procés d’escissió confederal (de fet, el número 4 d’aquesta cinquena època ja durà el distintiu de la CGT). Els director fou Josep Serra Estruch, i en aquests pocs números es marcarà una línia llibertària propera a l’independentisme. Hi col·laborarà gent com Ángel Bosqued (secretari d’informació i premsa) o Guillermina Peiró (filla de Joan Peiró). El primer número s’edità el maig de 1986, i l’últim, l’octubre del mateix any. Destaca en aquesta època la bona presentació de la publicació, en paper setinat i amb colors a les cobertes, amb abundants il·lustracions i fotografies.

Però és després de molts intents que el 1990 es crea una bona publicació amb informació sindical, i també social i cultural. En la seva VI època, i que anirà des de desembre de 1990 fins el novembre de 1991, el Catalunya ja serà el portaveu de la Confederació General del Treball de Catalunya. Durant la seva setena (1991-2005) època estarà dirigida per Mª Àngels Rodríguez i anirà variant el número de pàgines de 4 fins a 28.

Serà el 2005, en la seva vuitena època, que el Catalunya es consolida com a una publicació de qualitat amb una varietat important de temes i una llarga llista de col·laboradors i col·laboradores. El coordinador serà Jaume Sayrol en un primer moment, i Lluïsa Pahissa després, amb molts col·laboradors com Ricard Talens o Manolito Rastaman i un consell de redacció format per Àngel Bosqued, Emili Cortavitarte, Dani Montesinos… entre d’altres. A partir del número 20 desapareix el consell de redacció i apareix el Col·lectiu Catalunya, amb Jordi Martí al capdavant, que editarà la publicació a Reus amb una tirada que arribarà als 9.000 exemplars.

Els últims anys de la VIII època, el Catalunya continuarà editant-se a Reus, sota la coordinació de Joan Rossich, arribant als 13.000 exemplars i consolidant definitivament la publicació com a Òrgan d’Expressió de la CGT de Catalunya.

Finalment, a l’octubre de 2018, després del Congrés d’Òdena, l’actual equip del Catalunya ens fem càrrec de la publicació, començant la seva IX època amb l’actual publicació que teniu a les mans. Així, des de l’actual redacció de la Revista Catalunya no podem fer altra cosa que agrair profundament el treball i la dedicació de tants companys i companyes que han fet possible que el Catalunya arribi fins on ha arribat, sense dir noms, perquè ens caldria un número sencer, però agraint als que hi són i, sobretot, als que ja no hi són. I als que hi seran, dir-los amb tota convicció i alegria: Llarga vida a la premsa obrera!

Feixisme i antifeixisme

11 de gener de 202011 de gener de 2020 Equip Comunicació CGT Catalunya

Agustí Guillamon. Diccionari militant

Els mitjans de comunicació són la veu del seu amo i del gran capital que els finança. Els desacreditats, falsaris i corruptes socialistes i populars del partit únic PP-PSOE necessiten desesperadament l’espantall feixista per a mantenir-se en l’escenari polític, i, a més, com si fossin opcions diferents.

Drets i llibertats democràtiques han entrat en contradicció amb la defensa dels interessos del capital per part de l’Estat. Aquesta contradicció condueix a la burgesia a renunciar a la seva pròpia ideologia democràtica i revela el caràcter repressiu de l’Estat, que ha de defensar els interessos del gran capital per TOTS ELS MITJANS, inclosos els que suposen l’abolició dels drets i llibertats democràtics.

Democràcia i feixisme no s’oposen, sinó que es complementen; ja sigui de manera alternativa o a l’uníson. Podemos i la seva proposta d’aliança antifeixista es complementa amb el feixisme de Vox: es tracta de sotmetre el proletariat a l’alternativa entre feixisme o antifeixisme, obstruint qualsevol via anticapitalista.

Podemos fa una crida a defensar la democràcia capitalista, atiant l’espantall feixista de Vox: Cura que ve el llop! Defensem aquest sistema corrupte i explotador, perquè pitjor seria el feixisme!

El desdoblament polític de la burgesia, davant la constant amenaça del proletariat, sota els seus dos aspectes de feixisme (l’ultradretà Vox, però també de PP i Ciutadans) i democràcia parlamentària (PSOE, Podemos i nacionalistes) convergeixen en una estratègia comuna de la burgesia, en defensa dels seus interessos històrics de classe.
La funció de la socialdemocràcia (PSOE i Podemos) és la de desviar les lluites del proletariat del seu objectiu històric d´emancipació classista i, per tant, anticapitalista, per a portar-lo cap a la defensa de la democràcia burgesa. És necessari preparar l’altar de la sagrada unitat antifeixista de totes les classes, per a procedir a efectuar tots els sacrificis econòmics “necessaris”, incloses les llibertats democràtiques i el nivell de vida dels treballadors.

Vox manca de programa, perquè als cent punts del seu pretès projecte polític només se li pot denominar via lliure al capitalisme salvatge i esclavització del proletariat: el franquisme com a solució. El feixisme no és un producte de les capes reaccionàries de la burgesia, ni producte d’una societat feudal, sinó per contra producte d’un capitalisme avançat que, davant la galopant crisi econòmica que s’aveïna, passa a l’ofensiva.
Hi ha una continuïtat essencial entre democràcia i feixisme, d’igual manera que en el segle 19 va existir una continuïtat bàsica entre liberalisme i democràcia. Els mètodes socialdemòcrata i feixista en lloc d’alternar-se en el govern tendeixen a fusionar-se. Podemos i Vox són dues veus diferents per a defensar els mateixos interessos: els del gran capital financer i de les multinacionals.

PSOE i Podemos, i d´altres, ens demanen que acceptem joiosament l’actual capitalisme salvatge, corrupte i caduc per a salvar-nos del feixisme.

Feixisme i democràcia eren només dues formes diferents de govern del capitalisme. Però, avui, el capitalisme és un sistema obsolet, que només pot oferir-nos misèria, horror i mort. Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de la desaparició en el planeta de l’espècie humana i de tota mena de vida, a causa de l’explotació incontrolada i excessiva dels recursos naturals per un capitalisme salvatge i suïcida. Tanmateix, com això afecta als beneficis immediats de les multinacionals, els governs no poden fer res davant una catàstrofe anunciada.

L’alternativa no és feixisme o antifeixisme, perquè tots dos defensen el sistema capitalista, mentre ens enganyen amb un fals enfrontament.

Fa vuitanta anys, feixisme i democràcia eren dues formes diferents de govern de l’Estat capitalista; fa quaranta, eren dues formes alternatives, que els Estats aplicaven en funció de la relació de forces existent; avui, s’han fusionat i a penes són diferents tarannàs del mateix mètode de govern, explotació salvatge de la natura i atac generalitzat a les condicions de vida del proletariat.

Resultado de imagen de clase proletaria"

La globalització canvia lleument les regles de joc. Sorgeix una nova classe corporativa (inferior a l’un per cent de la població), gestora de les multinacionals, de caràcter, àmbit, vida, hàbits i interessos internacionals, oposada i diferent a la classe empresarial de caràcter i àmbit nacionals. Aquest enfrontament provoca nous fenòmens, com el Brexit o l’independentisme català. Els Estats nacionals son incapaços de conciliar o representar els interessos d´una classe mitjana proletaritzada i unes burgesies nacionals en perill d´extinció. La democràcia parlamentària dona pas a un totalitarisme democràtic, buit de drets i llibertats reals.

Entre els proletaris s’incrementa fins al paroxisme l’atur, la indigència i la precarietat. Sorgeixen fenòmens nous i descarnats com el treballador pobre, amb sous de fam i misèria. Aquesta nova classe corporativa manca d’arrelament geogràfic i és totalment indiferent i aliena a la qüestions socials, ecològiques o laborals. Els governs democràtics es converteixen en ostatges d’aquesta nova classe corporativa, que no controlen de cap manera, com poden fer encara amb les empreses de caràcter nacional.

D’aquesta forma, l’aparença formal de les democràcies occidentals oculta la gestió tirànica de l’economia internacional per aquesta minoritària i elitista classe corporativa, independent dels febles Estats nacionals, que ho sotmet i subordina tot als beneficis i interessos de les grans signatures multinacionals, que ni paguen impostos, ni compleixen la legislació vigent, contaminen sense límits ni mesura, o amenacen amb anar-se a un altre lloc.

Aprofundim, depurem i afilem la teoria, perquè les batalles del demà són d’una magnitud gegantesca i ens juguem l’existència com a espècie humana.

En el capitalisme no hi ha futur.

La nota de l’alcalde de Terrassa a un formulari obsolet (1919) (Primera Part)

23 de juliol de 20198 d'octubre de 2019 Equip Comunicació CGT Catalunya

Agustí Guillamón

Un dels moments més bonics del treball de recerca històrica és aquell en què trobes, entre centenars de documents insípids o repetitius d’un lligall, un full, o de vegades una senzilla nota, en la qual algú, revoltant-se contra l’estupidesa de les preguntes fora de lloc d’un imprès que ha d’emplenar, es decideix a explicar en una breu acotació que aquell formulari està antiquat i no pot intentar abastar la realitat existent perquè ja no és possible, ni en el paper, ni en la mentalitat del buròcrata que ho ha redactat amb cura per “arxivar” la realitat social i laboral.

Això em va passar fa poc, consultant un arxiu de la Junta de Reformes Socials de Terrassa. Es tractava d’una sèrie d’estadístiques i informes, empresa per empresa, ciutat a ciutat, més o menys interessants, sobre vagues, en els quals es detallava el nombre i el sexe dels vaguistes, la durada de les lluites, les bases de regulació del treball aprovades, i les conquestes aconseguides pels obrers, entre les quals constava sempre com a primer punt el reconeixement del sindicat únic, en segon lloc la setmana anglesa, en tercer l’augment de salaris i posteriorment una sèrie de reclamacions pròpies de cada ofici o branca industrial. I llavors va aparèixer una breu nota, mecanografiada a dues cares, adjunta al formulari oficial, que l’alcalde de la important ciutat fabril de Terrassa havia omplert per enviar a la Junta de Reformes Socials.

La nota, datada a l’octubre de 1919, deia ni més ni menys que “Des que es va constituir en aquesta ciutat el Sindicat únic […] han proclamat la norma de no voler res amb les autoritats, sigui qualsevol el caràcter d’aquestes, i al acordar una vaga, la plantegen i desenvolupen sense donar coneixement previ i sense admetre cap intervenció que no sigui la de part directament interessada, donant-se també el cas que si es tracta d’indagar quina és la Junta o la Comissió dirigent del moviment, contesten els interessats que entre ells no hi ha Junta ni Comissió de cap mena, que tots obren amb igual autoritat i representació, i que els seus assumptes no més volen tractar-los amb aquells que directament han de resoldre’ls”.

L’alcalde efectua una magnífica definició dels mètodes de lluita i d’acció de la classe obrera, descriu la vaga salvatge com a excel·lent exemple de la tàctica d’acció directa, característica essencial del sindicalisme revolucionari en 1919. Els impresos de l’Institut de Reformes Socials eren ja incapaços de recollir i reconèixer l’aparició del sindicat únic, que donava una força enorme a la classe obrera, fins llavors organitzada en societats de resistència. El 1919 la CNT ja no cabia en els formularis de l’Institut de Reformes Socials. La filosofia de mediació entre la Patronal i els obrers, pròpia de l’Institut, havia quedat obsoleta davant els mètodes d’acció directa, en què el sindicat únic tractava directament amb cada un dels empresaris, que quedaven així en una situació de major debilitat.

La Patronal respondria, en els mesos següents, a aquests nous mètodes de la lluita obrera amb el terrorisme patronal i els pistolers contractats per assassinar als sindicalistes de l’únic, amb la modernització i militarització del sometent, amb la complicitat de la policia i del exèrcit, per posar en pràctica el terrorisme d’Estat contra la classe obrera, amb troballes com l’anomenada “llei de fugues”, d’aplicació quotidiana a la sortida de la presó, o en les cordes de presos, quan els obrers detinguts eren traslladats a peu d’una a una altra presó.

Resultado de imagen de sindicat unic de terrassa

Però això està més enllà de la nota d’octubre de 1919, encara que aquest terrorisme estatal ja havia començat a manifestar-se. La importància de la nota rau en el crit d’impotència de l’alcalde contra els nous mètodes de lluita obrera. Els obrers que es presenten a negociar són comissions provisionals, nomenades per a cada ocasió, en les que poden intervenir obrers d’un altre ram de producció, que a més no es presentarien a la propera reunió, i que no responen a més criteri que la defensa dels acords presos en assemblea. Aquesta organització de delegats, de caràcter provisional, revocable, sense més capacitat de decisió que l’atorgat per l’assemblea, desorienta i enfureix a empresaris i autoritats.

La Junta de Reformes Socials es lamentava de la inoperància del seu propi paper, ja que “és valent-se d’informacions indirectes i tractant de les qüestions millor amb caràcter particular que amb caràcter oficial” com podien assabentar-se del que estava succeint, perquè els treballadors no reconeixien a les autoritats establertes cap poder de mediació. El sindicat únic negociava directament amb cada empresari.

Les vagues en curs, a l’octubre de 1919, “les parcials de serrallers, mecànics, paletes, fusters i del ram de l’aigua, i les totals de forners i llauners i lampistes” ja no es plantejaven entre la Patronal del sector i un comitè de vaga, amb la mediació de l’Institut, sinó que els obrers manifestaven “no voler res amb l’Autoritat”. D’altra banda l’Institut confessava el seu total naufragi, i afirmava: “no aconseguir mai saber si aquells que acudien a les seves cites, anomenats a l’atzar, tenien la representació necessària per a tractar de l’assumpte. El més freqüent és que en citar a la comissió de vaga dels fusters, per exemple, es presenti un fuster i quatre o més de diferents oficis: carreters, paletes, sabaters, etcètera”.

La organització dels obrers al sindicat únic i els mètodes d’acció directa havien fet saltar aquest organisme de mediació que era l’Institut de Reformes Socials, que havia estat creat en 1883 com un primer intent d’institucionalitzar a Espanya l’anomenada “qüestió social”.

La patronal recorreria aviat a un altre tipus de mediació, i a practicar també “la seva pròpia acció directa”: la llei de fugues i el locaut, amb la complicitat de la policia i l’exèrcit, el sometent i els pistolers a sou. Van ser els anomenats “anys del pistolerisme” a Catalunya, és a dir, la guerra de classes de 1917-1923, que va acabar brutalment amb la dictadura del general Primo de Rivera. L’objectiu no era altre que destruir el sindicat únic i la imposició individual a cada treballador de les condicions de treball elaborades per la empresa.

Els principis del sindicalisme revolucionari poden resumir-se en la capacitat de la classe obrera per enfrontar-se autònomament al capitalisme, desenvolupant la lluita de classes, mitjançant una tàctica que s’oposava a l’apropiació política o parlamentària per qualsevol partit obrer o burgès, de la lluita obrera.

Les dues conquestes fonamentals de la CNT, en vigílies del congrés de desembre de 1919, que va donar preponderància a l’anarcosindicalisme sobre el sindicalisme revolucionari a la CNT, van ser el sindicat únic d’indústria i la acció directa. Són precisament les dues conquestes que enlluernen en el text que hem exposat, i que tant sorprèn i indigna a l’alcalde de Terrassa.

Joan Puig Elias, una figura a reivindicar

18 de maig de 201918 de maig de 2019 Equip Comunicació CGT Catalunya

Joan Puig Elias va ser un personatge imprescindible en el seu temps, però, sorprenentment, oblidat per les generacions posteriors.

El món de l’educació no l’ha reconegut com cal i no forma part del temari d’història del Magisteri ni espanyol ni català. Els seus companys sindicalistes de l’anarquisme el mencionen sovint però no el reverencien com la figura de Durruti o Frederica Montseny. I fins i tot els seus veïns, els habitants de Sallent (el seu poble natal) ham trigat molt de temps en fer-lo fill predilecte de la població.

El que més l’agradaria a Joan Puig Elias si ara estigués viu seria, potser, ser qualificat com un mestre, un bon mestre racionalista, estimat i respectat per tot l’alumnat, director d’una escola obrera del barri del Clot de Barcelona (Escola Natura), seguidor de les idees de Ferrer i Guàrdia de forma heterodoxa, havent incorporat a l’antidogmatisme del racionalisme totes les grans incorporacions de l’Escola Activa dels anys vint. Va voler importar de Freinet, Piaget, Montessori… els seus grans ensenyaments afegits a les teories de Ferrer i Guàrdia. Així va fer sorgir una nova forma d’ensenyar bassada en la coeducació, l’ensenyament als alumnes obedients del temps de la Dictadura de Primo de Rivera del que significava el concepte llibertat, el protagonisme absolut de l’alumne, la necessitat d’explicació científica de qualsevol matèria fugint dels dogmes confessionals, l’aprenentatge a través de l’ experimentació, l’estimulació de la curiositat infantil, l’observació directa de la natura (excursions) i el coneixement de la realitat social (mercats, indústries), fomentant el pensament crític a través de conferències i debats, buscant l’educació integral: l’equilibri de coneixements intel·lectuals, físics i manuals, aconseguint la fraternitat mestre-alumne perquè creia ferventment que no hi ha coneixement sense emotivitat, eliminant els càstigs i els premis (portant a terme una disciplina assembleària), on l’art era imprescindible (els alumnes havien de sentir-se feliços amb teatre, música, dansa i la lectura directa dels clàssics) i on estaven incorporades les noves tecnologies de l’època (fotografia, cinema i redacció d’una revista periòdica). Feia que l’Escola fos la segona casa dels alumnes estant oberta a les famílies per les tardes i els diumenges, sent el mentor de la creació de nous professors racionalistes entre els alumnes i, en definitiva, utilitzant l’educació com l’instrument per a crear una nova societat, un Món Nou.

Aquestes noves idees que eren fonamentals en 1926 ara són les bases de la Nova Reforma educativa de, per exemple, Escola Nova XXI; però ningú ha mirat 90 anys enrere per veure si algú havia defensat aquestes teories pedagògiques amb anterioritat i quins resultats havia obtingut.

Però Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu. Joan Puig va concebre la Guerra com una oportunitat per portar a terme la Revolució pedagògica i ell la va encapçalar liderant tots els estaments. Des dels primers dies de la guerra va rebre les responsabilitats educatives de l’Ajuntament de Barcelona i va ser president de l’òrgan de la Generalitat dedicat a l’educació: el CENU. Posteriorment, l’any 1938, va afegir a aquestes responsabilitats la de ser Subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública de la República en temps de Segundo Blanco

La seva família i algun dels seus alumnes de l’Escola i de les Colònies de refugiats ens han parlat del seu caràcter afable, l’elegància en el tracte i en les formes, la seva capacitat d’intermediació, i la seva virtut de saber escoltar amb un pensament ferm i clar. Va fugir de tots els extremismes i va ser respectuós amb tots els que pensaven diferent que ell en el terreny religiós i polític, sense ser dèbil ni mal·leable.

Ha estat molt difícil descobrir noves dades sobre la biografia d’aquest home eminent. La participació de la seva família del Brasil i d’avis d’Aragó que havien estat nens refugiats de les colònies infantils que Joan Puig va crear a Barcelona i Ribes de Freser ens ha permès conèixer tot allò que passava a la seva vida i que les hemeroteques no podien recollir perquè no eren fets públics.

Hem sabut que un dels eixos fonamentals de la seva teoria pedagògica es va centrar en les Colònies de nens refugiats on l’educació era veritablement integral en aquestes llars de convivència total. Va organitzar una colònia infantil amb nens refugiats, principalment orfes (molts d’ells aragonesos) a l’expropiada Granja Vella d’Horta, també coneguda com casa de Martí Codolar. La seva companya sentimental en aquell moment, Emilia Roca Cufí (gran actriu a nivell nacional durant els anys vint), també es va fer càrrec d’una altra colònia infantil que es va crear a Ribas de Fresser, a la casa de colònies que feia servir l’escola Natura del Clot amb nens orfes de la Casa del Nen i fills de militars republicans ferits.

Joan Puig Elias va tenir contacte amb nombroses personalitats, però destaca una per sobre de totes perquè la va intentar implicar en la seva tasca de trobar ingressos econòmics per mantenir les colònies. Aquesta persona va ser Emma Goldman, activista anarquista internacional, que va visitar diverses vegades Barcelona durant la Guerra Civil. Emma va transcriure en el seu llibre Visió en flames l’experiència de visitar la ciutat de llibertat, la colònia infantil de Ribes de Freser. Tots els refugiats d’aquestes colònies que hem pogut entrevistar valorant aquests anys amb Puig Elies a Catalunya i a França com un dels moments més importants de la seva vida i quasi cap esdeveniment posterior els ha marcat amb més profunditat que aquesta convivència educativa.

Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu

En el moment de la pèrdua de la guerra, Joan Puig Elias va marxar a França amb el Govern i va fer evacuar les dues colònies en direcció a la nació veïna abans del tancament de les fronteres. Una vegada en territori francès, Emilia Roca va aconseguir la solidaritat d’agrupacions de mestres francesos que van trobar diferents llocs on refugiar als nens de les colònies i poder continuar la tasca pedagògica que portaven a terme. Finalment, van residir al poble de Lagnes (Provença) on van conviure amb els nens francesos a l’escola, van realitzar obres de teatre i exposicions, i van viure amb felicitat lluny dels problemes de la guerra. Malauradament, gran part dels nens van ser repatriats el 1941 per ordre de Franco.

A partir d’aquest moment, Joan Puig Elias va iniciar una vida eminentment política com a maquis i participant molt activament en la recuperació de la Generalitat i la CNT/MLE de l’exili a Toulouse. Però la impossibilitat de fer caure el govern de Franco i la visió del reconeixement internacional que va tenir el van derrotar i va acabar marxant a Brasil.

Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.

Glòria Campoy