El silenci no ens protegirà

Laura Muñoz. Sector Social Ensenyament -Barcelona

El que no té nom, no existeix. Ja ve de llarg.
La magnitud del silenci és immensa entorn del patiment psíquic.

En l’estudi de Dones i bogeria, Phyllis Chesler analitza el paper històric i el biaix de gènere/classe/origen entorn dels malestars psíquics.

Construeix el seu relat posant èmfasi en el fet de polititzar els malestars. Fa que aquests puguin tenir veu i puguin ser reconeguts i vistos més enllà del propi estigma o de l’ostracisme social condemnatori per a les persones que els pateixen.

La paraula ofereix la possibilitat de canvi en termes de comprensió.

Quan la societat no entén/no vol entendre unes certes malalties el primer que fa és negar que sigui real, impossibilitar la realització d’un exercici de significació, o bé rebutjar a qui l’evidencien a través de l’exclusió. La mera presència del malestar genera una sèrie de preguntes incòmodes. I la incomoditat pot generar fissures en aquesta falsa pau social que ens envolta.

És per això que els problemes es queden en la intimitat i els draps bruts es renten a casa, sembla que no ens esquitxin o interpel·lin.

Aquesta dessensibilització (a vegades existent com a mer mecanisme de supervivència social) li fa niu a la violència i la perpètua.

El castell de cartes entorn de les misèries humanes és fràgil. Tan fràgil com que amb una bufada, de vegades, es trenqui i quedi tot en evidència. Però tot segueix, fins que segueix.

I Fins que prenem la paraula. I aquesta, ens porta a l’acció.

Posar damunt de la taula és un acte polític urgent per a poder prendre les regnes i que aquest castell de cartes pugui desmuntar-se sense aixafar-nos.

L’herència d’un pensament patriarcal ens posa molt difícil poder entendre la vulnerabilitat com un atribut intrínsec a l’ésser humà i no llevar-li valor o menysprear-lo.

La vulnerabilitat es vincula amb la falta de productivitat necessària per a poder operar dins de la lògica capitalista, de pèrdua de caixet social, de rendiment, de falta de voluntat, etc.

Aquesta lògica es revesteix ara amb discursos tipus New age, on posen l’accent de la recuperació de la persona en la motivació o ganes pròpies des d’un lloc individualista i buit d’anàlisi polític on s’evidenciï la correlació amb la lògica i cultura capitalista.

L’auge de vendes de cursos de sanació, teràpies, coachings, etc. impregnades d’un discurs “positivista” tòxic fan que seguim sense atendre la resta de realitat social que ens envolta. Aquests discursos provoquen culpa, invisibilitzen arrels de les problemàtiques i tapen opressions, ja que segueixen tenint en compte els condicionants i desigualtats socials, la comunitat que acompanya a cadascun i la pròpia realitat social que configura el relat.

No qüestiono la possible efectivitat que puguin arribar a tenir com a eines concretes, però sí que qüestiono profundament el seu caràcter reaccionari si es desdibuixa del context.

“és necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social”

L’impacte de les crisis econòmiques, problemàtiques ambientals o pandèmies no castiga a tothom per igual. No hem descobert la sopa d’alls. Sempre és amb major cruesa als pobres. I a això se li sumen altres opressions per motiu de gènere, classe, origen, normativitat física o psíquica, etc. El biaix sempre té un component interseccional, ja que des del lloc d’opressió en el qual es col·loca a cada individu radica també la capacitat de resistir d’una manera o un altre o en la mateixa duresa de l’impacte.

En termes de patiment psíquic i contextualitzant-ho en aquests temps de pandèmia, podem veure que hi han hagut factors que han estat condicionants d’això.

És necessari poder parlar de l’estrès, angoixa i augment de la precarietat per la situació d’inestabilitat econòmica i social. Aquí cal tenir en compte els índexs de feminització de la pobresa (bretxes salarials existents amb biaix de gènere, economia submergida, tasques de cures no reconegudes, etc.) i la falta de garanties de supervivència a les quals les condemna.

Un altre factor necessari de nomenar ha estat el pes afegit a les persones que es dediquen especialment al treball de cures (sanitaris, àmbit social), majoritàriament també feminitzat); així com el fet de l’absència de possibilitats de poder conciliar a nivell laboral les pròpies cures del treball domèstic o familiar.

Una altra qüestió rellevant ha estat el factor d’aïllament social obligat, factor tan determinant per a la nostra supervivència física i psíquica.

Massa masclisme - CCOO CAT

Aquest aïllament ha estat un fenomen portat a l’extrem i que evidentment ha tingut unes conseqüències immediates negatives a nivell psicològic.

Aquesta situació de restricció de mobilitat i interacció ha provocat limitacions a l’hora de buscar ajuda. I, per tant, un augment del risc.

Moltes dones no han pogut decidir lliurement conviure amb els seus agressors i menys en aquest escenari. Els condicionants externs i interns han tingut un pes important en aquesta presa de decisions. La llibertat d’agència està compromesa a aquests condicionants i greument afectada. I davant situacions vulnerables, aquesta capacitat s’agreuja.

En termes de violència, podem esmentar augments de crides de denúncia (durant el confinament total van augmentar un terç) i evidències d’indicis suficients sobre augment de violències de control, psicològiques, físiques i sexuals potenciades per la situació ( Segons Vicky Rosell, Delegada del Govern per a la Violència de gènere).

Una anàlisi en profunditat requereix tenir en compte tota la situació. Punt de partida previ, desenvolupament i perspectives de futur. Si realment parlem en clau col·lectiva i de prevenció.

Les conseqüències de la violència es tradueixen en símptomes i xifres indicatives cap a les dones i/o altres identitats dissidents.

Hipermedicalització de les dones, increments dels casos de depressió/ ansietat, adjudicació de patologies diverses relacionades amb vivències de violència masclista, aïllament social, etc.

Davant aquest panorama, la gestió política és clarament insuficient.

La precarietat dels recursos públics disponibles (tant cap a les condicions de treball de les pròpies professionals, com de les dones ateses) són alarmants.

Durant la pandèmia, diferents recursos han exercit denúncies públiques d’aquest maltractament i precarietat. Parlem de falta de recursos econòmics, de places públiques (només 42 treballadores per a l’índex de violències diàries existents) i d’acords específics que regulin i dignifiquin la situació de les treballadores.

Un d’aquests serveis, el SARA (Servei D’Atenció, Recuperació i Acollida de la Dona) va denunciar públicament al setembre aquesta situació arran de la negativa d’aquesta revisió en clau positiva per part de la Regidoria de Feminismes i LGTBI.

Altres recursos i entitats també estan al límit per la falta de suport per part de l’Administració. Per exemple, Tamaia (entitat amb més de 28 anys de trajectòria en treball d’abordatge de violències masclistes), que va tancar les seves portes a causa de la situació provocada per la pandèmia i l’absència de gestió.

La violencia machista "silenciada" por la pandemia

Un altre recurs actualment també en perill es tracta d’AADAS (per a l’atenció de dones víctimes ateses per violència sexual).

La magnitud de la problemàtica és profunda i ja s’estan llançant les primeres pedres per a trencar aquest profund de llarg.

Que ja ens ve de llarg tot això i precisament per això també tenim una trajectòria que ens ajuda a teixir camins de dissidència.

Perquè “La millor forma de resistència a la violència, no és enfrontar-la soles, és ajuntar-nos, crear formes de vida i reproducció més col·lectives, enfortir els nostres vincles i així veritablement crear una xarxa de resistència que posi fi a tota aquesta massacre”. F. Federicci.

Sindicalisme feminista per uns serveis públics de qualitat contra la violència masclista

Angie Diaz. Assemblea de Treballadores del SARA

El Servei d’Atenció Recuperació i Acollida (SARA) és el recurs municipal de la ciutat de Barcelona especialitzat en l’atenció i recuperació de les violències masclistes.

L’1 d’octubre del 2016, el SARA és municipalitzat per l’Ajuntament de Barcelona tot i que no ha sigut fins a inicis del 2021 quan s’ha arribat a un acord sobre el conveni específic del servei, finalitzant amb èxit una lluita molt desgastant com a assemblea de treballadores.

El SARA neix l’any 2014 de la fusió de dos serveis de llarga trajectòria, l’EAD (Equip d’Atenció a Dones) i el SAN (Servei d’Atenció a Nens i Nenes que han patit violència masclista). Ho fa de la mà de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) amb l’objectiu de centralitzar l’atenció i recuperació de les violències masclistes, així com ampliar l’atenció a altres persones que també la pateixen, com ho són persones de l’entorn, joves i persones del col·lectiu LGTBIQ+.

L’espurna que engega el 2015 la secció sindical del SARA i desemboca en una llarga lluita de gairebé sis anys és l’incompliment del conveni col·lectiu d’acció social per part de FSC. Aquesta configuració com assemblea de treballadores neix per reclamar els nostres drets laborals i –vist amb perspectiva– ens ha ajudat a preparar-nos i a sentir-nos més fortes i unides pel moment de la internalització.

La municipalització es dóna com a resultat d’un pacte pressupostari durant la legislatura passada entre el govern municipal de Barcelona en Comú i la Candidatura d’Unitat (CUP), que va pressionar durant la negociació dels nous comptes municipals perquè es municipalitzessin els serveis d’atenció a violència masclista de la capital catalana.

Les treballadores del SARA rebem la municipalització del servei com una victòria, l’aposta per un servei públic i de qualitat que acompanya la recuperació de les violències masclistes; la visibilització i dignificació d’una realitat que atempta diàriament contra milers de dones i infants.

Malgrat que amb la municipalització esperàvem canvis dirigits a beneficiar la qualitat en l’atenció del servei, les condicions laborals de les treballadores i un plantejament de la gestió dels recursos humans feminista, això no estava sent així.

Una de les primeres mesures que s’implementen –val a dir que s’ha fet de manera progressiva- és el dimensionament del servei. Tot i que l’espai físic de treball és el mateix, està previst que el servei passi de tenir vint-i-tres treballadores a quaranta-dos.

L’entrada de les treballadores interines suposa una de les primeres contradiccions i injustícies comeses per l’administració municipal; mentre les vint-i-tres treballadores subrogades tenim contractes segons les condicions del conveni col·lectiu d’acció social -conveni no existent dins de l’administració pública-, les companyes que entren de la borsa d’interines estan regides pel conveni general de l’Administració.

Això suposa un greuge comparatiu entre treballadores d’un mateix servei que, malgrat que complim les mateixes funcions, tenim diferents condicions laborals (sous, permisos, etc.). Aquesta desitjada ampliació de la plantilla significa, més que una millora, un greuge discriminatori mai revertit per part de l’administració, provocant una de les etapes més dures que hem patit com a servei.

“posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea”

Alhora que l’Ajuntament difon l’existència del SARA com a referent municipal de les violències masclistes, la realitat portes endins és que no s’està dotant el servei del personal ni dels recursos necessaris per poder donar una resposta de qualitat. Així doncs, la municipalització acaba tenint un elevat impacte tant en la salut de les treballadores com en el de les dones ateses.

No és fins al maig del 2017 que signem un primer acord que comportarà l’equiparació de les condicions laborals entre treballadores i un horari que permeti flexibilitzar i conciliar les nostres vides. En aquest sentit, tanquem una lluita que resultarà no ser la definitiva, ja que a mesura que avancen els mesos segueix faltant personal, recursos i no es compleix l’acord horari justificant que la infraestructura és insuficient.

El SARA és un servei amb anys d’història que s’ha bastit a partir de molta il·lusió i implicació de les treballadores que n’han format part des dels inicis i de les que en formen part en l’actualitat. Moltes companyes s’han vist obligades a abandonar el servei malgrat tenir un fort compromís amb aquest i moltes altres s’han vist obligades a deixar-lo, temporalment o de manera definitiva, per qüestions de salut, situació que per activa i per passiva hem traslladat a les autoritats competents.

Finalment, el juliol de 2018 s’aprova el conveni general de l’Ajuntament i s’inicien les negociacions dels horaris de tots els serveis específics, però no és fins un any i mig després que som convocades. El consistori ens fa una proposta que ens sembla abusiva i decideixen bloquejar la negociació davant la reacció negativa de l’assemblea de treballadores.

L’assemblea dóna una pas endavant i decidim iniciar accions. Ens mobilitzem a les portes de l’acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona anualment amb motiu del 8 de març i a la Comissió de Drets Socials celebrada el 17 de novembre de 2020. Fruit de l’impacte de les mobilitzacions ens convoquen de nou amb una actitud més facilitadora, que finalitza amb la firma del nou conveni específic del SARA el 5 de febrer de 2021.

Com a assemblea de treballadores el nostre objectiu és molt clar: reclamem millores al servei dirigides a beneficiar l’atenció de les usuàries i que s’alliberi la sobrecàrrega de feina. Si aquesta darrera condició no es dóna, som plenament conscients que té un impacte directe en la qualitat del servei i afecta negativament en el procés de recuperació de les dones i infants que atenem.

El conflicte laboral s'enquista al servei d'atenció a la violència  masclista de Barcelona | NacióDigital

Sabem que no hi ha una equiparació real de les condicions laborals amb la resta de treballadores de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS); tot i això creiem que s’han aconseguit millores significatives que abans semblaven impossibles. Posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea i la voluntat que finalment s’hi ha posat.

Hem millorat el nostre horari i hem aconseguit que sigui equitatiu entre les treballadores, el que suposa un pas endavant en la conciliació i una millora en el descans professional. Hem aconseguit equiparar el nostre calendari laboral al dels altres serveis socials de la ciutat.

Com Assemblea de treballadores valorem molt positivament aquesta lluita. Per a nosaltres ha estat una militància política, una lluita de caràcter feminista i sindical. Hem aconseguit tenir veu pròpia i situar al centre allò que és bàsic. Per això, volem posar en valor una lluita col·lectiva, una lluita que és de totes i per a totes, amb l’objectiu de defensar dues cares d’una mateixa moneda: els nostres drets com a treballadores i el dret de la ciutadania a poder accedir a un servei públic i de qualitat. Al cap i a la fi, poder oferir atenció i acompanyament de la màxima qualitat i facilitar vides lliures de violències masclistes. Seguim endavant!

Les dones som i serem a primera línia

Rosalia Molina. Dones Llibertàries de CGT

Som essencials, però som precàries. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Per entendre i analitzar com ha estat aquest 8M enmig una pandèmia, cal partir de la situació que aquesta crisi sanitària ens està portant.

Aprofitant la pandèmia l’Estat ha creat unes mesures més repressives per a nosaltres. Mentre ens empresonen dins de les nostres cases, condemnant-nos a la sobrecàrrega que suposa assumir totes les cures i paralitzen les nostres vides, ens obliguen a mantenir actiu el sistema capitalista mitjançant el teletreball. Vulneren els nostres drets conquistats imposant Ertes, flexibilització total d’horaris… donant així, continuïtat a l’aspiració eterna de la patronal que a poc a poc va aconseguint el seu propòsit: treballadores disponibles en un breu espai de temps, sense drets i sense protestes.

Anomenar i visibilitzar les desigualtats que sofrim és imprescindible per a prendre consciència cap aquesta transformació per un món lliure i igual.

Una vegada més, les dones ens hem autoorganitzat per a cobrir totes aquestes mancances que la classe política no ha volgut reparar. Nosaltres mateixes hem creat xarxes de suport per ajudar a les persones vulnerables, a les dones que han estat tancades amb el seu maltractador i a tot aquest gran sector feminitzat que forma part de l’economia submergida, i són oblidades pels mitjans de comunicació i els estats.

La represa gradual de l’activitat en els serveis no essencials, l’estafa del permís retribuït recuperable, el teletreball reconegut com a mesura de conciliació i no com a mesura preventiva per a evitar l’exposició al contagi de la Covid-19, l’omissió de permisos retribuïts per a conciliar, les escasses mesures de protecció en els centres de treball i la pèrdua d’ocupació que ha derivat en molts casos en la pèrdua de l’habitatge, han colpejat amb major intensitat en els sectors feminitzats i en conseqüència sobre les dones i les famílies monoparentals femenines, sotmetent-nos a l’augment de totes les bretxes que sofrim pel fet de ser dona i classe treballadora. Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible.

Perquè l’actual pandèmia, a més de la crisi sanitària, està agreujant la crisi política, social, laboral i de drets civils. Ha intensificat una situació crítica i estructural de desigualtats i precarietats, expressades en el conjunt de les nostres vides i que afecta de manera desigual diferents col·lectius com les dones migrants i racialitzades, les dones joves i grans, les persones diverses de gènere dissidents, les dones amb diversitats funcionals i sensorials i les treballadores sexuals.

La pandèmia ha donat més visibilitat a la precarització de les dones, especialment les migrades, i ha donat lloc també a situacions de violència de gènere i una “falsa conciliació familiar i laboral sota el paraigua del teletreball”.

Per tot això, aquest any, malgrat la situació de pandèmia que estem vivint, que no ens va permetre visibilitzar-nos juntes i multitudinàries, vam decidir no renunciar a prendre els carrers, al nostre dret democràtic de manifestar-nos, d’ocupar els carrers perquè històricament se’ns havia llevat aquest dret a les dones, i sense por, les dones de tot Catalunya, com ho han fet les feministes d’arreu del món, hem ocupat espais, carrers i places a tots els territoris amb les nostres denúncies i reivindicacions per construir una societat digna fora del sistema capitalista, heteropatriarcal i colonial, i en contra la decisió de prohibir les manifestacions pel 8-M a Madrid, vam tenir clar que no van poder amb nosaltres. I com els últims anys pel 8 de març, ens hem pogut comptar per milions. I tot i les restriccions i les mesures, vam cridar ben fort a tots els carrers i places: Aquí estem. Som un moviment imparable.

La nova situació d’emergència sanitària ens va fer pensar i repensar, noves iniciatives, fent-nos encara molt més creatives. D’aquesta manera es van plantejar fer les accions de manera descentralitzada replicades a totes les poblacions, barris i territoris, proposant concentracions estàtiques, fent soroll als balcons per protestar contra les condicions de les treballadores essencials, i una proposta més pel dia anterior, el dia 7, que es van fer passejades feministes per reivindicar el dret de passejar tranquil·les, per poder viure sense pors ni violències en espais solitaris, i reivindicar espais de salut. Aquestes passejades van ser molt nombroses i van tenir molt èxit a tot arreu, tant a les ciutats recuperant els parcs i espais, com a poblacions compartint i gaudint dels espais naturals de l’entorn.

“precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M”

I precisament davant aquesta crisi de la Covid-19 es va tornar absolutament necessària una convocatòria de Vaga general feminista el 8M, ja que en aquests moments sembla impensable arribar a un 8 de març sense la convocatòria d’una vaga general feminista. Una convocatòria de vaga feminista, que des dels últims anys tota la societat té clar que ha suposat un desenvolupament polític del moviment feminista.

Per això La CGT, juntament amb la IAC, vam fer una crida a la vaga general feminista el 8 de març, amb el suport de Sindillar i el Sindicat de Periodistes.

Un dels motius per fer-la va ser la reivindicació dels drets laborals de les dones, moltes de les quals es troben en una situació de més vulnerabilitat com les transsexuals o les racialitzades immigrants.

“No volem ser invisibles. Som essencials, però som precàries. Per això vam decidir anar a la vaga. També per les que no en poden fer”. Vam cridar a la Vaga Feminista, de cures, de feina assalariada i de consum. I amb el lema Juntes, diverses i rebels som imparables! Sempre feministes!

Com a dones de CGT, i coordinades amb la secretaria de Gènere de Catalunya, es va treballar i participar en la comissió laboral Vaga 8M, així el dia 8M, conjuntament amb les companyes de la comissió laboral, es van organitzar piquets reivindicatius i informatius amb caire de denúncia a les empreses que acomiaden a les dones. Amb els# Imparables. I Juntes som més fortes. Lliures i combatives. Rabiosament actives, radicalment feministes. Per les dones de CGT cada dia és 8M. Lluitem juntes contra l’explotació i la discriminació laboral de les dones del món!

El recorregut que vam fer durant aquests piquets, sempre assenyalant les empreses o entitats que discriminen o exploten a les dones va ser:

SOC. A l’oficina de Treball. Contra l’explotació i la precarietat. Mútua Universal. La gestió nefasta de les mútues durant la pandèmia de la Covid-19. Les mútues han estat al costat del capítol i no de les dones treballadores. Institut Català de Salut: Per les reivindicacions de les treballadores de la sanitat, cap a la vaga del 10M. El Corte Inglés: prou acomiadaments, Aturem els acomiadaments ,volen acomiadar 3000 dones durant la pandèmia. Ajuntament de Barcelona: Ajuntament externalitza! I a les dones precaritza! No a l’assetjament sexual a les dones a Parcs i Jardins. Foment del Treball. Mort a la patronal. Derogació de les reformes laborals. CCOO: Per denunciar a Comissions i UGT sindicats del poder, que venen obreres.

Al mateix temps es van intentar feminitzar les ciutats canviar noms de carrers, amb noms de dones, proposant noms de dones significatives i oblidades o silenciades. Participant després en les concentracions que es van fer a cada ciutat i població.

Per nosaltres, dones de CGT, cada dia és 8M. Som anarcofeministes, volem un món nou, però no aquesta nova normalitat. Per un món en el qual la igualtat no sigui una utopia, sinó aquesta realitat que les dones lliures lluitem per construir.

Per què les dones continuem sent invisibles per a la medicina?

Rosalía Molina. Dones Llibertàries

Una mirada amb perspectiva de gènere

Per què quan un home acudeix amb dolor toràcic a urgències se li sotmet immediatament a un electrocardiograma i quan és una dona qui presenta idèntics símptomes se li dóna un ansiolític? Per què una dona estressada és titllada d’histèrica i en canvi l’home pateix amb tota probabilitat el pes de la responsabilitat? Per què les dones continuen sent invisibles per a la medicina? El càncer de mama, les malalties cardiovasculars, les malalties mentals sense tractament, englobades encara sota el trist qualificatiu freudià d’histèria, l’osteoporosi i altres malalties associades a la menopausa no són més que alguns exemples que, al costat de l’anorèxia o la bulímia, filles del tirànic culte al cos, clamen per una medicina adaptada a la dona.

Per poder respondre a totes aquestes preguntes i moltes més, hem pogut parlar amb la Carme Valls, que ens ha ajudat a entendre que és la ciència de la diferència i com s’ha de treballar amb perspectiva de gènere.
La Carme és metgessa especialitzada en endocrinologia, pediatra i medicina interna amb perspectiva de gènere que exerceix des de fa més de quaranta anys. Sempre treballa i ha treballat per visibilitzar les diferències entre homes i dones en el disseny i l’anàlisi d’estudis sobre malalties i tractaments. El seu últim llibre –i que recomanem en aquest número – ‘Mujeres invisibles para la medicina’, tracta sobre la importància d’aplicar perspectiva de gènere en el diagnòstic i tractament de les dones.

Però a més parla de feminisme. Ho fa posant el cos de les dones en context, és a dir, en la societat d’avui dia, amb la càrrega de les cures a la seva esquena, que pesen i emmalalteixen (físicament i psicològica). D’una banda, pretén demostrar com el poder científic essencialment masculí, minimitza patologies com la fibromiàlgia o l’artrosi. Per un altre, encoratja a les dones a empoderar-se, a prendre decisions per si mateixes i a rebel·lar-se.

Hi ha un prejudici de gènere a com percebem el geni creatiu

Ens explica que ella va començar a treballar de metgessa per diagnosticar bé, en l’especialitat de pediatria, però arran del 1r cas mal diagnosticat, va decidir estudiar endocrinologia i medicina interna a l’escola Iberoamericana de Madrid, continuant després a Argentina durant tres anys.

Després va veure que el cicle menstrual ningú l’estava abordant, només se’ls donava fàrmacs, cada mes. Aquest fet li va fer començar a treballar en el cicle menstrual, on després van encunyar el terme Morbiditat diferencial en el Congrés Dona i Salut a Barcelona l’any 1990.
Va començar aquestes recerques arran de les malalties de tiroides i del cicle menstrual. Quan feia 15 anys que treballava va adonar-se’n que les dones demandaven a les consultes coses diferents que els homes. Elles anaven perquè estaven cansades, o que tenien dolors en alguna part del cos. Ells no anaven per un malestar. Les dones tenim més malalties cròniques i si la 1a visita no hi ha un bon tractament, i no es busca la causa del perquè de la malaltia, se li donin ansiolítics o antidepressius, medicació per calmar el dolor, com el cas de la fibromiàlgia.

És membre del CAPS, Centre Anàlisi i Programa Sanitari, ONG científica des de 1983, actualment hi ha una Xarxa -RED CAPS-, xarxa de professionals sanitàries, on tot són dones. També existeix la Xarxa de “Dona per la Salut”, xarxa d’associacions de dones que treballen per temes de la salut des d’àmbits diversos: lactància, sida, llevadores… fent xerrades, formació, i col·laborant amb el moviment feminista.

Al llarg d’aquests quaranta anys de professió ha escrit bastants llibres. El 1r conjuntament amb el Dr. Corbella, “Davant d’una edat difícil” referent a l’adolescència, allí es va atrevir a escriure. També va dirigir la col·lecció del Círculo de Lectores, Salud y calidad de vida (24 títols).

Els altres títols d’ella: Dones i homes, salud y diferencia/ Mujeres invisibles/Mujeres, salud y poder/ Medio ambiente y salud. Mujeres y Hombres en un mundo de nuevos riesgos. L’últim: Mujeres invisibles para la medicina. Pel llibre “Mujer, medio ambiente y salut” li han donat el premi Ángeles Duran a la UA de Madrid, que cada any s’atorga a treballs amb perspectiva feminista.

Las mujeres copan Medicina en la UPV: siete de cada diez graduados en el  último curso son chicas . El Correo

Creu que és molt important denunciar i assenyalar aquesta invisibilitat de les dones en l’àmbit de la salut, es necessita fer un canvi en la recerca mèdica, s’ha de treballar amb perspectiva de gènere i diferenciant entre sexes. No s’haurien d’acceptar treballs ni recerques que no compleixin aquests requisits.

Si no hi ha bona recerca, no pot haver-hi bona docència. Falta incorporar la ciència de la diferència, incorporar una perspectiva de gènere. Les facultats de les Ciències de la Salut les han d’incloure i incorporar en els currículums. El procés que es fa en la ciència és: Investiguem, ensenyem, assistència (practica professional).

Si no hi ha ciència de la diferència, la pràctica professional no pot ser completa. En els anys 91 ens vam adonar que les medicines i els assajos clínics només se’ls havia aplicat i investigat en homes, no en dones; pel prejudici de pensar que és el mateix per homes que per les dones, per una mala praxi de la ciència. La ciència no veu l’específic, i confon el que pot passar entre homes i dones. Si no està investigat amb les dones, no podem donar-les un tractament adient.

Existeix un gran biaix de gènere en la medicina, per tant provoquen biaixos en prevenció i promoció de la salut. Totes les ciències han sigut androcèntriques. Quan investiguen homes, es deixen a les dones, provocant un biaix conscient. Ara es demana que les dones han de ser incloses en totes les recerques, no es publicarà cap article on no es facin diferències i incloure a tots els sexes, homes i dones i a més a les ètnies, és molt important visibilitzar totes les minories, però en les dones no som minories, som una majoria de la població.

Ara el 38% de les investigacions ja inclouen a les dones, però falta el 62 % que no hi som, i encara en el llenguatge s’utilitza el terme “los pacientes”.
Hi ha també una invisibilització de les malalties que produeixen dolor, existeixen 32 malalties de predomini femení, i no es treballen, són les que s’han estudiat menys. Si no els pots identificar, no es donen respostes, se’ns medicalitza habitualment, i se’ns dóna més fàrmacs per ignorància i per fer-nos callar, ens tracten amb ansiolítics perquè callem, sense observar que està passant no es pot respondre a les seves causes.

Segueix existint una Invisibilització de la dona i de les seves patologies. Les malalties més especifiques de les dones (menstruació, embaràs, part, postpart, menopausa, cicle menstrual, etc. no s’estudien, són les àrees menys estudiades, però les que més es medicalitzen, es donen fàrmacs per l’anticoncepció, teràpia hormonal a la menopausa (no investigades), el postpart no es valora gens, no se’ls fa tractament, es confon depressió per tiroïditis.

El mateix passa amb la cardiologia vascular, es tracta més tard, la ciència no veu l’específic, malgrat que actualment és la primera causa de mort de les dones, tenen símptomes més difusos, i com no hi ha ciència de la diferència, es pensen que és una altra cosa.

Encara existeixen els estereotips de gènere, sobretot en 3 nivells:
1-fer invisibles a les dones; i un cop som visibles, 2- menysvalorar-nos, desvaloritzar-nos, 3- i sempre, sempre volen controlar el cos de les dones. Sempre fent agressions patriarcals en el cos de les dones, controlar-nos amb una medicació per a tot, cicle menstrual, menopausa… i amb constants ordres: Ara toca totes a parir, totes amb anticonceptius, totes amb fàrmacs per menopausa, i un llarg etc.

Tampoc s’estudia les causes del càncer de mama, ara s’està observant que té més conseqüències en dones amb estrès i treballant en torns de nit i en les teràpies hormonals…

Prevenir y curar las 10 enfermedades femeninas más frecuentes – Todo  Estética y Belleza

Països com Dinamarca estan indemnitzant a les dones que pateixen càncer de mama i treballen torns de nit, reconeixent-ho com a malalties professionals. Cal entendre que les condicions de vida i treball estan afectant els problemes de la salut, i aquestes tenen relació amb el benestar físic i psíquic de les dones. No hi ha cap valoració de les condicions de vida i treball i la sobrecàrrega psicosocial.

Cal fer un context de la nostra salut, cal tenir en compte la relació amb l’estat físic, psíquic, social, així com el medi ambient influeix en la salut, si no es valoren les condicions de vida i treball (pobresa, solitud, dobles jornades, rol de cuidadora, filles, dificultat econòmica, aïllament…), és difícil donar un tractament adient. Abans era impensable pensar que el càncer de mama fos per les dioxines de l’ambient.

Cal entendre i estudiar les causes del medi ambient, sense aquest canvi no s’entén la salut. Es necessita fer un canvi també a nivell mediambiental.
Les dones patim més problemes psicològics en bona part perquè la societat ens els genera. La salut mental de la dona està agredida perquè sempre des de molt joves se’ns ha dit que no valem res, no se’ns escolta, no se’ns té en compte, això provoca molta angoixa, però no s’ha de tractar amb ansiolítics, no se soluciona amb medicació sinó analitzant que ens està passant. Cal potenciar i pujar l’autoestima de les dones, per millorar la nostra salut, S’ha de tractar amb un canvi cultural i social. És un procés que hem de fer en les nostres vides per poder canviar.

Abans, no es valorava gens a les dones. Ara ens estem empoderant i cop més lluitem per fer-nos visibles, tot el que fem per donar-nos visibilitat, dóna valor a tot el col·lectiu. Les dones joves estan agafant empenta.

Ara les metgesses joves s’atreveixen a presentar les diferències en tots els estudis i recerques. Comencen a haver-hi molts canvis, bastants avenços. Fins fa poc a la facultat no se’ls ensenyava res de tot això, inclús es ridiculitzava i reien dels estudis i articles que treballen la diferència.
Actualment s’han fet 83.000 estudis de la Covid, però encara els més importants no fan cap diferencia entre sexes, per tant no podran entendre com la síndrome post Covid afecta més a les dones.

Malgrat el camí que falta perquè la medicina i la societat assumeixi aquesta perspectiva de gènere, les dones ens hem de treballar la força de l’empoderament, cal fer una invitació a gaudir la vida, aconseguir una bona salut, no per patir, sense dependències, no volem ser víctimes, ja som víctimes del patriarcat (també els homes) Hem de canviar, cultivar els nostres desitjos, espais de llibertat, escoltar música, poesia, menjar bé, tocar, voluntat de canvi, cal una oda a la sensualitat, i a tots els plaers de la vida que ens han reprimit des de sempre, potenciar la sexualitat i la sensualitat.

I per a qui no sàpiga, hi ha algunes claus: la transgressió, l’autoconeixement, saber ser lliures i desenvolupar gustos que ens estimulin la sensualitat.

Després de poder parlar llargament durant quasi una hora amb la Carme, només ens queda agrair-li tota la seva tasca, i encoratjar a totes les dones a fer aquest canvi, i demanar a la societat sencera una nova visió de les ciències de la salut.

L’armari que encara hi és a les aules

Irene Puig Rocher. Dona trans, professora i militant de CGT-Ensenyament.

La lluita de les persones LGTBI+ pel seu dret a desenvolupar-se plenament com a persones a la societat és una lluita continua que comprèn tots els àmbits en què vivim. Un dels més importants són les aules. Tant perquè tothom passem per elles, com pel fet que són l’àmbit laboral per moltes persones que ens guanyem la vida amb l’educació. Ja siguem docents, tècniques especialistes o personal de serveis.

La intenció d’aquest informe subjectiu és doble. D’una banda explicar com veig l’estat actual de les persones LGTBI+ a les aules. Explicat com professora, activista feminista i dona trans.
D’altra banda vull explicar que la lluita pel reconeixement del dret a la diversitat sexual i afectiva sempre ve marcada per dos verbs, estimar i ser, que sovint marquen la gran diferència al col·lectiu LGTBI+. La diversitat afectiva i la diversitat d’identitat de gènere.

De la diversitat afectiva en parlem molt. Hem viscut lluites, normatives, protocols, formacions. Hem escoltat testimonis que ens parlen de patiment unes vegades, de lluita altres. Aplicat mesures. Impartit lliçons. Fa anys que, afortunadament, se’n parla a les classes.

Com docent m’he trobat sovint amb casos d’alumnes que ixen o volen eixir “de l’armari”. I cada vegada els casos són més acceptats, menys freqüents i menys traumàtics.
Menys freqüents perquè cada vegada tenim més normalitzat que una persona pugui estimar de forma diferent sense que això hagi d’implicar cap explicació per part de la persona. Hem après que la forma com estimen les altres persones forma part de llur intimitat.

I sí, sabem que encara queda molt per fer. Molta feina perquè les persones LGB+ puguin desenvolupar-se plenament a dintre del sistema educatiu sent elles mateixes. Però hem avançat molt. Especialment en l’última dècada. He escrit LGB+ expressament, no he oblidat la T ni la I.

“aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats a les aules”

Parlem de l’altre verb, de ser. Parlem d’identitat. La T representa les persones amb identitats de gènere discordants amb el model hetera patriarcal establert. En aquest model només existeixen dues identitats possibles, home o dona. I a més amb rols socials molt marcats. Rols que canvien d’una societat a altra però molt marcats.

El concepte “clàssic” de transsexualitat fa referència a aquelles persones que des del seu naixement són assignades a un gènere concret, normalment en funció dels seus genitals, però la seva identitat com a persones es correspon amb l’altre gènere. Però sempre dins d’aquest model d’home i dona.

Per la nostra societat ha estat relativament senzill entendre que les persones podem estimar de forma diferent. Entendre que una persona pot sentir-se del gènere diferent del que se li ha assignat costat més, però dins d’aquest concepte binari és acceptable.

Ara bé, a la sigla T ens trobem un gran espectre de formes de ser respecte al gènere. Persones que no es troben en un gènere concret, que varien amb el temps la seua identitat. O simplement, que no accepten el rol assignat al gènere de què se senten.
Que un professor pugui donar classe amb els ulls pintats, sentint-se i declarant-se com home, sense que ningú li digui que “no és convenient”. Que una estudiant pugui un dia venir amb una roba “masculina” i altre amb una de “femenina”, sense que se l’enviï al psicòleg o la tutora es vulgui reunir amb els pares per parlar-me.

I la sigla I, la intersexualitat. Per parlar-ne caldria que inventéssim una paraula que no existeix, el dinem-ne “inning”.

L’estat actual a les aules de les persones transsexuals és força millor. Gràcies en part a l’avanç en la visibilització que hem fet el professorat trans. Gràcies en part a la lluita d’associacions i sindicats com CGT-Ensenyament. Hem passat de quan a una treballadora, o alumna, canviava de gènere se la canviava de lloc de treball. Que l’anomenada “transició” es faci al propi centre. Tenim protocols fixats per llei que obliguen els centres a tenir-nos en compte. Però encara ens trobem sovint amb la falta de suport al personal docent per dur a terme la seua tasca. La falta de formació tant vers treballadores dels centres, no oblidem que això inclou a docents, com vers les famílies. Els principals topalls amb què ens hi trobem les persones transsexuals són l’assetjament o la negació de la nostra realitat. Però també trobem que simplement no se’ns entén. Cal formar la societat en què és la realitat trans i aquesta no és la nostra tasca, la de les persones trans. És tasca del sistema educatiu i de la societat en conjunt.

Aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats trans i la intersexualitat a les aules, ocultant-les, no deixant que les persones es desenvolupen segons la seua pròpia forma de ser.
I en part és perquè la resta de persones no coneix la nostra realitat. Temem allò que no coneixem. Allò que no comprenem.
Per això en un futur m’agradaria explicar-vos com són aquestes realitats trans, perquè aquesta és just la missió de les persones que ens declarem com docents. Explicar. Educar. Ajudar que les persones ens comprenguem i estimem.