Violències masclistes a l’aula

Ingrid Chavarria de Ros. Secretaria de gènere CGT Ensenyament Barcelona

“el tracte diferenciat passa a tots els nivells educatius”

El pes de les motxilles escolars que el nostre alumnat ha de carregar a diari per anar al seu centre educatiu és un tema recurrent. Llegim crítiques i articles sobre anatomia i creixement que assenyalen com de maligna és aquesta càrrega per a les espatlles dels nostres fills i filles. Parlem d’aquestes motxilles, de les visibles. En canvi, no és tan comú parar-nos a analitzar una altra càrrega, igual o més nociva, però invisible. Estudiants, però també tota la resta de personal que es dedica a l’atenció educativa, mestres, professorat, conserges, terapeutes, traspassen les portes de les escoles i instituts, amb una motxilla invisible que conté els elements que moltes vegades poden generar violències masclistes.

Seria il·lús pensar que els rols que s’estableixen i adquirim en una societat patriarcal desapareixen, com per art de màgia, quan entrem al centre. I aquí és on es planteja la reflexió d’aquest article. 

Què fem mestres i professorat per evitar les violències masclistes entre el nostre alumnat?

A primera instància, quan es detecten relacions tòxiques amb component violent entre nois i noies, utilitzem les eines (no sempre efectives) que tenim a mà: parlem amb l’alumnat, apliquem els protocols d’assetjament, fins i tot, en ocasions ens adrecem a serveis socials. Quan podem, també intentem fer alguna activitat de prevenció, amb sessions reflexives a l’aula utilitzant els recursos dissenyats per a aquesta finalitat.

Ara bé, la paradoxa apareix quan, com a docents o personal d’atenció educativa, abans d’abordar aquesta situació no hem fet el treball previ i imprescindible de revisar el nostre fer i les actituds diàries.

Si no ens revisem, si no prenem consciència, potser que sense adonar-nos-en, estiguem perpetuant les violències de gènere. És el que anomenem el currículum ocult, allò que ensenyem quan interactuem, quan fem i que massa vegades presenta incoherències amb les nostres paraules. 

Negar-ho, seria negar la realitat. Acceptar-ho i intentar canviar les coses és un pas imprescindible per posar-hi remei i revertir-ho. Existeixen estudis que demostren com des que un nadó neix, i fins i tot abans, és tractat d’una manera diferenciada segons sigui el gènere de la persona a qui ens adrecem. El treball La Mente En Pañales és molt il·lustratiu. En aquest vídeo s’observa com en una habitació posen un nadó amb un pijama rosa i fan que diferents adults entrin i hi interactuïn. L’adult aleshores presuposa que és una nena, i se li adreça dient que és molt guapa, que serà una princesa, o una ballarina, o una infermera, se l’acarona amb moviments suaus. Més tard, al mateix nadó se’l vesteix amb pijama blau. Aleshores, la forma de parlar-li canvia completament, se li diu que és un noi molt fort, se’l sacseja amunt i avall, es fa que es posi dret i se li prediu un futur de policia o de bomber.

Com es reprodueixen els rols masclistes dintre dels centres escolars?

L’experiència del vídeo serveix moltes vegades per ajudar a analitzar-nos. Per fer-nos la pregunta, nosaltres, com a docents, també ho fem això? Malauradament la resposta és afirmativa. Mestres i professorat afirmem que la nostra manera d’adreçar-nos és diferent segons el gènere dels nostres interlocutors. En general es dedica més atenció als nois que a les noies, però també és cert que a primària i secundària hi ha un percentatge més alt de nois que tenen comportaments disruptius i per tant l’atenció del professorat es centra més en els nois, sovint per corregir el seu comportament – i aquí ser home no és cap privilegi atès que el fracàs escolar és clarament masculí. Ens hem de preguntar doncs perquè no es fan estudis preceptius de gènere  en l’entorn escolar. Els únics referents són els informes PISA, que són rankings que només contemplen l’eficiència des d’un punt de vista neoliberal, amb referents dictats per l’economia capitalista. 

El tracte diferenciat passa a les escoles bressol, a les escoles de primària, a les de secundària, als cicles i a la universitat. És a dir, a tots els nivells educatius. Fins i tot professores universitàries afirmen que sense adonar-se’n valoren millor les maneres de participar dels nois (generalment més vistoses) que les de les noies (que solen ser menys públiques). 

En l’àmbit universitari, professores joves comenten que molts estudiants les respecten menys, sovint les tracten com una colega més, cosa que no passa amb els professors. I pel que fa als càrrecs a la universitat és molt significatiu també el baix percentatge de catedràtiques. També en l’àmbit universitari, en la carrera de pedagogia, és sorprenent que a les classes hi hagi un 90% de dones com alumnes però la meitat del professorat siguin homes, això significa que el poc percentatge d’homes en una carrera majoritàriament femenina  promouran a llocs de treball amb més prestigi que la resta de companyes. 

Tornant a les escoles i instituts, una altra violència és l’espai de l’esbarjo, els patis. Si ens fixem en la majoria d’escoles els nois ocupen un espai molt més gran i central, mentre que les noies es queden als marges, parlant o jugant a jocs més tranquils. Un factor per a que això passi és que hi ha pistes de basket o camps de futbol que ocupen molt d’espai i un espai central als espais d’esbarjo i que aquests esports són practicats majoritàriament pels nois. 

D’altra banda també existeix una violència de baixa intensitat entre el professorat, és notable, en les reunions del professorat, que quan intervé un home se li dóna més importància al que diu, fins i tot quan està repetint alguna cosa que acaba de dir una dona. És el que en diuen  “manexplaining”. Per altra banda,  tot i haver-hi un major percentatge de dones que es dediquen a la docència hi ha un percentatge molt més alt d’homes directors de centres educatius. Això té a veure amb el repartiment de tasques segons els rols de gènere de la societat patriarcal i amb els drets laborals atès que un càrrec directiu no pot gaudir de les reduccions de jornada per cura d’infants, i aquestes reduccions les sol·liciten majoritàriament les dones.

Què fa el Departament d’educació per revertir-ho?

El més greu però és el paper que està fent el Departament d’educació. El passat 16 de novembre es va celebrar la 2a Jornada vers les Escoles Feministes, on hi va intervenir Montse Payés, cap del Servei de Currículum d’Infantil i Primària i alhora responsable del programa “Coeduca’t”. El que en s’hi va poder extreure de la seva intervenció, és que l’ús del reflexiu desprèn un “fes-t’ho tu”, que va en sintonia amb el contingut.

L’explicació de la responsable del programa no va convèncer les oients. Una altra vegada, el Departament d’Educació tirava endavant una iniciativa que difícilment provocaria els canvis profunds i imprescindibles perquè els centres educatius esdevinguin espais coeducadors. 

Una transformació d’aquestes característiques necessita que al professorat se li assignin hores per poder formar-se i impulsar canvis. Un altre element rellevant que fa qüestionar el projecte, és l’alt grau d’improvització amb que han començat. De moment, no s’han posat en contacte amb cap de les professionals que ja estan treballant des de fa molt de temps per impulsar una educació coeducadora i feminista.

El “Coeduca’t” tampoc incideix en el currículum ocult, la revisió del qual és tant o més important que el del contingut acadèmic.

Sense tenir aquests paràmetres com a base per a la transformació (disposició d’hores, formació…), la situació actual és que el treball coeducador el dur a terme professorat motivat, i si no hi és, no es fa res.

No podem permetre que en molts centres, l’únic taller que s’ofereix a l’alumnat respecte violències és impartit per part de la policia, els mossos d’esquadra, que van a escoles i instituts amb uniforme i amb la pistola a la cintura. I això és perquè són els únics tallers que hi ha gratuïts. Fa anys que es demana que la intervenció dels mossos d’esquadra a escoles i instituts s’eradiqui. 

Només queda un camí: autodefensa feminista. 

La violència física que aniquila a centenars de dones cada any és doncs la punta de l’iceberg. Hem de tenir clar que les diferents violències de baixa intensitat descrites en el món educatiu, des de com ens adrecem a l’alumnat fins la inacció del Departament d’Educació són factors que contribueixen a la desigualtat i a la cosificació de les dones, que és en última instància el que dóna alè a la violència masclista. 

Afortunadament, les alumnes van prenent consciència i s’han mobilitzat molt en els dos últims 8 de març. Comença a haver-hi un canvi també en la percepció de l’amor romàntic i les nostres adolescents estan preparades per començar a canviar les coses. També ajuda la major acceptació de les diferents inclinacions sexuals, tot i que encara es produeixen actituds homòfobes, en 10 anys s’ha pogut percebre un canvi. Els nois, per altra banda també es van conscienciant, sobre tot els més joves. En edats més avançades, en plena adolescència costa més i sí s’observen violències masclistes en les relacions entre adolescents. 

La feina que queda és immensa, cal que el Departament posi els mitjans pel canvi, cal que el responsable d’igualtat als centres educatius tingui hores per exercir el càrrec, si no, és paper mullat, cal formació pel professorat, tallers de noves masculintats pels joves (i els adults, es clar), tallers feministes subvencionats i que s’obligui a fer una revisió amb perspectiva de gènere dels currículums i de com el professorat actuem a l’aula. 

Cal doncs arremangar-se, tots i totes, un altre cop, com han fet les dones des de fa dècades, per aconseguir acabar amb el patriarcat i construir un món sense violències i més just per tothom.

Les de les “Bates Vermelles”: obreres tèxtils contra el Franquisme

Cynthia Luz Burgueño. Dones Llibertàries

Fa quaranta-sis anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de la fàbrica Valmeline a Tarragona, conegudes com les de les “bates vermelles”.

La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.

El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat perquè al segle XX, el treball assalariat femení havia crescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i des-jerarquització del treball de la dona fora de la llar.

D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).

Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme.

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones patien unes condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, juntament amb les tasques reproductives que significaven una pesada càrrega.

En aquest context, l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 es va anomenar Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades als setanta a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com la direcció, cap de producció, encarregat o tècnic, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.

A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que “les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora. Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que hi havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.

“el seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista”

La primera vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.

A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar una activa treballadora dins del món sindical de l’època.

En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores –anteriorment van ser 500-amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni de l’empresa el juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer una aturada que van començar el 10 de juliol, cada dia durant una hora. L’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores.

La decisió de la plantilla va ser continuar la vaga ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques difonent la seva situació. Fins i tot van enviar una comissió informativa a Alemanya on estava la seu de l’empresa, amb la finalitat que la vaga tingués repercussió internacional.

Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”

Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat deien “Què Vénen les de les bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat, especialment al sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant vint-i-vuit dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.

Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca necessària. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar en l’actualitat.

Dones indígenes, rebels i zapatistes

Cristina Grau. Secretària General del sindicat d’Hostaleria de CGT Barcelona

El zapatisme és, ara per ara, la resposta més acabada, la proposta més completa a les lluites mundials de resistència. Resistència i lluita en contra d’ambicions desmesurades que també estan acabant amb el planeta. Aquells que ho neguen o el reneguen són els que mai van comprendre a fons les seves propostes radicals d’una altra forma de fer política; una altra forma de governar; una altra forma de quotidianitat on les dones tinguem dret a la mateixa dignitat i respecte que els homes. Es tracta d’una manera “molt altra” de definir i resoldre les mancances i anhels de tots els desposseïts i, entre ells, els pobles indis. Sobretot els pobles indis.

M’agradaria ressaltar que el primer aixecament de l’EZLN va ser el març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes… Com va començar? Abans de l’aixecament armat de 1994 el poble indígena vivia en una esclavitud i horror, treballant les seves pròpies terres amb els patrons que deien ser propietaris de les finques, una vida infrahumana plena d’humiliació i sofriment. Per part de les dones, cap va aprendre mai a llegir ni a escriure perquè els amos les consideraven animals, tampoc parlaven castellà. Afirmen haver nascut en famílies que, per generacions, “no prenem dolç” perquè no ho permetia el patró. Però ni l’escuma de la mel el dóna a llepar als nens, no podien agafar ni un trosset de canya. Encara que, és clar, el bestiar del cacic podia donar-se els seus desitjos, com llepar sal tranquil·lament per estar mòlt, gràcies a la pell cuita de les mans índies.

Existia el dret de cuixa, de com són violades les jovenetes amb la mateixa naturalitat amb què el sol surt i es posa. Això ja no succeeix a les comunitats en resistència de l’EZLN, on van fer fora els patrons. Però sabem que passa a moltes finques del país mexicà i per això segueix fent mal. Si alguns homes i pares protestaven i s’organitzaven, la seguretat pública violava i assassinava a les seves dones, filles, etc. fins que va arribar la informació que podien organitzar-se clandestinament i es van formar milicianes i insurgents, és quan els fundadors de l’EZLN van arribar a les muntanyes de Chiapas.

(Fragment de la Carta del Subcomandante Marcos sobre la vida quotidiana a l’EZLN del 26 de gener de a 1994)

“Susana, Tzotzil està enutjada. Fa estona la burlaven perquè, diuen els altres de l’CCRI (Comitè Clandestí Revolucionari Indígena), ella va tenir la culpa del primer alçament de l’EZLN, el març de 1993. “Estic brava”, em diu. Jo, mentre esbrino de què es tracta, em protegeixo darrere una roca. “Els companys diuen que per culpa meva es van alçar els zapatistes l’any passat”. Jo em començo a apropar cautelós. Després d’una estona descobreixo de què es tracta: el març de 1993 els companys discutien el que després serien les “Lleis Revolucionàries”. A Susana li va tocar recórrer desenes de comunitats per parlar amb els grups de dones i treure així, del seu pensament, la “Llei de Dones”.

Quan es va reunir el CCRI a votar les lleis, van anar passant una a una les comissions de justícia, llei agrària, impostos de guerra, drets i obligacions dels pobles en lluita, i la de dones. A Susana li va tocar llegir les propostes que havia ajuntat del pensament de milers de dones indígenes. Va començar a llegir i, a mesura que avançava en la lectura, l’assemblea de l’CCRI es notava més i més inquieta. Se sentien rumors i comentaris. En chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mam, zoque i castellà, els comentaris saltaven d’un costat i altre. Susana no es va acovardir i va seguir envestint contra tot i contra tots: “Volem que no ens obliguin a casar-nos amb qui no volem. Volem tenir els fills que vulguem i puguem tenir cura. Volem dret a tenir càrrec en la comunitat. Volem dret a dir la nostra paraula i que es respecti. Volem dret a estudiar i fins i tot de ser xofers “. Així va seguir fins que va acabar. A la fi va deixar un silenci pesat. Les “lleis de dones” que acabava de llegir Susana significaven, per a les comunitats indígenes, una veritable revolució. Les responsables de dones estaven encara rebent la traducció, en els seus dialectes, del que s’ha dit per Susana. Els homes es miraven els uns als altres, nerviosos, inquiets. Tot d’una gairebé simultàniament, les traductores van acabar i, en un moviment que es va anar agregant, les companyes responsables van començar a aplaudir i parlar entre elles. No cal dir que les lleis de dones van ser aprovades per unanimitat. Algun responsable tzeltal va comentar: “El millor és que la meva dona no entén espanyol, que si no …” Una oficial insurgent, tzotzil i amb grau de major d’infanteria, se li tirà al damunt: “chingaste perquè ho anem a traduir en tots els dialectes “. El company baixa la mirada. Les responsables de dones estan cantant, els homes es rasquen el cap. Jo, prudentment, declaro un recés. Aquesta és la història que, segons em diu Susana ara, va sortir quan algú de CCRI va llegir una nota periodística que assenyalava que la prova que l’EZLN no era autènticament indígena és que no podia ser que els indígenes s’haguessin posat d’acord en iniciar la seva alçament el primer de gener. Algú, de broma, va dir que no era el primer aixecament, que el primer havia estat al març de 1993. Van fer broma a Susana i aquesta es va retirar amb un contundent “vagin a la chingada” i una mica més en tzotzil que ningú es va atrevir a traduir. Aquesta és la veritat: el primer aixecament de l’EZLN va ser al març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes. No hi va haver baixes i van guanyar. Coses d’aquestes terres”.

Les comandantes Ramona i Susana van ser les impulsores i encarregades d’informar per les comunitats sobre la llei de les dones. Aquestes van ser les deu primeres peticions de la llei revolucionària de les dones, el 1996 es van ampliar fins a 33, incloent entre d’altres, la prohibició de begudes alcohòliques, i plantació i consum de drogues a comunitats zapatistes.

Llei revolucionària de dones:

Primera.- Les dones, sense importar la seva raça, credo o filiació política tenen dret a participar en la lluita revolucionària en el lloc i grau que la seva voluntat i capacitat determinin.

Segona.- Les dones tenen dret a treballar i rebre un salari just.

Tercera.- Les dones tenen dret a decidir el nombre de fills que poden tenir i cuidar.

Quarta.- Les dones tenen dret a participar en afers de la comunitat i tenir càrrec si són elegides lliurement i democràticament.

Cinquena.- Les dones i els seus fills tenen dret a atenció primària en la seva salut i alimentació.

Sisena.- Les dones tenen dret a l’educació.

Setena.- Les dones tenen dret a triar la seva parella i llevat obligades per la força a contraure matrimoni.

Vuitena.- Cap dona pot ser colpejada o maltractada físicament ni per familiars ni per estranys. Els delictes d’intent de violació seran castigats severament.

Novena.- Les dones podran ocupar càrrecs de direcció en l’organització i tenir graus militars a les forces armades revolucionàries.

Desena.- Les dones tindran tots els drets i obligacions que assenyalen les lleis i els reglaments revolucionaris.

Durant tots aquest anys, han continuat treballant les comunitats i avançant en les seves propostes. Una cosa és clara, en les comunitats zapatistes no hi ha feminicidis.

Penso que el repte és saber escoltar veus indígenes, especialment veus de dones en aquests mons indígenes. Poder-les comprendre i després arribar a la necessària sistematització que faig com a persona compromesa amb un món més just.

A través dels anys, he escoltat en silenci i après d’elles, les zapatistes indígenes, com veuen el món, la natura, com es veuen a si mateixes, els seus fills, els seus companys i com conceben el seu cos de dona encastat en creences ancestrals. Començar amb les veus múltiples d’aquestes dones. Què diuen? Com ho diuen? Què esperen? Què reclamen? Què aporten des de la seva visió del món?

assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món””

Però jo vull començar a baix, a baix i a l’esquerra. Vull començar amb les veus de les zapatistes i altres dones indígenes del continent. Necessito unir aquests dos mons, el de la teoria feminista, que encara que em fascini, no inclou l’espectre del que viuen i narren en profunditat les pràctiques i veus indígenes. He de fer-ho però a la meva manera i “d’una altra manera”.

Així que assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món” amb les meves contribucions modestes com persona que dóna suport al zapatisme i les seves dones. Les veig com la millor esperança d’un altre camí on dones i homes comparteixin les seves lluites, les seves disjuntives, les seves decisions cap a un altre món millor possible i més equitatiu per a elles i ells. “… Construeixen noves realitats que necessiten una altra reflexió teòrica”, diu el finit sub Marcos en el seu escrit “Una altra teoria?”.

La meva única experiència en territori zapatista, de moment, va ser l’octubre 2016. Vaig anar a Chiapas un mes, a banda de estar amb ells al 20è aniversari del Congres Nacional Indígena, vaig complir un dels meus somnis, poder visitar i estar d’observadora al cargol de la realitat, on van assassinar el mestre Galeano i destruir l’escola clínica que hi havia a la comunitat, va ser molt especial, ja que des de CGT vam fer campanya per ajudar a reconstruir i des de Barcelona, amb l’ajuda de tots els companys dels sindicats, vam fer molta difusió i col·laboració.

Les dones zapatistes abracen els feminismes del món a Chiapas - directa.cat

Un de tants moments meravellosos que vaig passar a la comunitat va ser parlant amb una joveneta de 15 anys, quan venia per llenya cada matí, la seva claredat en veure la vida i la informació que tenia de com estava el mon, allà en plena selva lacandona, jo li preguntava si tenia por, dels paramilitars, la contra insurgència que fa servir l’Estat contra ells, per que són els mateixos veïns que conviuen amb ells, són gent indígena també que són comprats per partits politics, que es venen per un cotxe, un televisor, enganyats, després els treuen les terres, i es queden sense res, i ella rient em deia: “no, jo ja em sé defensar”; i li contestava que si veiés que et passa quelcom, aniria a ajudar-te, i reia mes fort: “tranquil·la que ja li faria córrer a cops de puny”. Rèiem les dues. Vam parlar també de com estaven les dones, ella em va dir que tenien completa llibertat de casar-se amb qui volguessin, que ja no era com abans, a l’època de la seva àvia, que era el pare qui decidia i la venia per un animal, pesos o beguda (quan els cacics s’havien apropiat de les seves terres). Ara si ja no volien estar amb el company, ho parlaven i es separaven, comunicant-ho a la Junta del Bon Govern.

El que vaig observar és que per a elles no hi ha problema, ni que tinguin dificultat a reclamar els drets com a dones ni com a poble, per que no pensen els drets individualment si no en col·lectiu. En la relació amb la parella, una dona insurgent, deia que no hi ha problema perquè l’acord el resolien amb l’espòs. Perquè “l’acord” es pren col·lectivament, és l’acord de l’assemblea. Si la companya ha de sortir tres dies per complir la seva tasca com a comissària agrària o si ha d’atendre problemes a mitjanit, o si ha de deixar els nens i no pot preparar el pozol ni la torrada, cap problema. Això va dir aquesta companya i moltes més. “L’acord” fa d’intermediari freqüentment les relacions home/dona, les opressions i limitacions exercides per l’home sobre la dona i recolzades freqüentment pels usos i costums i influències patriarcals de la societat dominant. Equilibri i harmonia que reflecteixen la forma feminista zapatista de cercar l’equitat amb l’home.

La coeducació als centres educatius de Catalunya: Paper mullat

Ingrid Chavarria i Elena Calvo. Secretaria de Gènere de CGT Ensenyament Barcelona. 

Des dels últims 8 de març, amb vagues generals convocades, manifestacions massives i gran ressò mediàtic dels greuges que patim les dones en tots els àmbits de la vida pública i privada, la societat en general està prenent consciència que el sistema patriarcal castiga de moltes maneres, entre d’altres, la meitat de la població. I anem pel bon camí: hem de continuar promovent el feminisme a través de tot tipus de lluites perquè pensem que sense aquesta perspectiva no és possible aconseguir un món més just per a tothom.

En l’entorn escolar, com a reflex de la nostra societat, també s’han remogut consciències i tant professorat com famílies fan passes per construir una educació igualitària i no discriminatòria ni de les dones, ni dels infants i joves amb diversitat funcional. Sempre hi ha hagut docents implicats de manera individual amb aquesta tasca però ara, davant de, per exemple, les conseqüències més flagrants del masclisme, com la violència de gènere, la societat mira l’escola i reclama aquesta tasca formadora i preventiva. 

Cal preguntar-se doncs què s’està fent des de l’administració per impulsar i acompanyar aquests canvis que la societat demana. S’estan fent passes endavant?

El Departament d’Ensenyament fa anys que va redactar un Pla per a la igualtat de gènere en el sistema educatiu, també va preveure que als Consells escolars hi hagués un referent de coeducació. Què s’ha fet en aquest sentit?

Les actuacions previstes s’han deixat a la bona voluntat i al temps extra dels docents. I el referent de coeducació pot ser qualsevol membre del Consell Escolar, com una mare o un membre de l’alumnat, sent evident en aquests casos la manca d’espais per coordinar-se amb el professorat -que és qui ha de dur a terme les accions educatives a les aules i els centres amb l’alumnat-. Què han estat aquestes directrius i documents? Paper mullat.

I ara?: COEDUCA’T 

La propaganda sobre el programa Coeduca’t ha arribat a alguns centres educatius del país. 

L’objectiu d’aquest programa és ajudar els centres a treballar aspectes bàsics de coeducació, de perspectiva de gènere i de sexualitat de forma explícita, sistemàtica, rigorosa i respectuosa

El programa preveu incorporar aquests continguts en currículums, tutories, sortides, temps de menjador… i implicar també les famílies. Un programa ambiciós.

“les actuacions previstes s’han deixat a la bona voluntat i al temps extra dels docents”

I en la pràctica? El programa són tres fulls on s’explica un pla eteri on (a part d’oferir recursos en el web d’xtec) s’ofereix formació per dues persones de cada centre (20h: 15, presencials i 5 de treball al centre) El Pla ja està en marxa. Però trobem moltes mancances de pes:

  • El programa Coeduca’t s’ha fet des de l’administració, sense posar-se en contacte (per recolzar-los) amb docents i centres que estan portant a terme projectes de manera voluntària. 
  • No s’han modificat els currículums, en ells continua sense aparèixer la paraula coeducació. Tampoc s’ha fet una revisió dels currículums explícits i ocults.
  • No hi ha una oferta formativa en coeducació on hi puguin accedir totes les persones interessades. 
  • Tampoc es parla d’on surt el temps de formació (les 20 h) de l’equip impulsor dels centres interessats. És que la formació també s’ha de fer en el temps de la vida privada del professorat? I les 5 hores “de treball al centre” s’han de treure d’hores de guàrdia o d’altres activitats imprescindibles per a la marxa del centre? Quin centre pot assumir prescindir de 2 docents durant aquestes hores?
  • I el més important, el programa en cap cas implica establir temps i espais de reflexió als centres per poder implementar els canvis que es requereixen.

On són els recursos necessaris per poder portar a terme aquest programa? 

El propi títol sembla sarcàstic, és un reflexiu, és a dir, “ja t’ho faràs”. I és tal qual, perquè en cap  moment parla d’invertir recursos per poder dur a terme aquesta actuació que la societat reclama.

Denunciem que el programa Coeduca’t i la resta de plans i documents del departament sobre coeducació són paper mullat! 

Denunciem el departament d’Educació per l’atac que fa a la conciliació de la vida privada i laboral dels docents, en suposar-nos una implicació de superherois i la voluntat de treballar moltes hores extra. Denunciem que és negligent en calcular les plantilles necessàries als centres per desenvolupar aquests programes i, en general, per fer rutllar els centres i les aules en el dia a dia. I també denunciem que la voluntat real del departament d’Ensenyament d’incorporar la coeducació a l’escola d’aquesta manera sistemàtica, rigorosa i respectuosa és nul·la.

Solucions? Si no hi ha recursos a la pública, queda com sempre l’oferta i les condicions de la privada: tallers per a alumnes i xerrades de sensibilització dirigides a les famílies. Per a tothom? No. La bretxa de classe també afecta la coeducació dels nostres infants i joves atès que en centres on les AMPAs i AFAs estan organitzades -generalment en centres on l’alumnat es de classe mitjana- i tenen sensibilitat respecte el tema, troben els recursos necessaris -demanant subvencions o mitjançant els copagaments directament- per oferir tallers i xerrades als centres educatius. En canvi, als centres on no hi ha una AMPA o AFA forta, o on no hi ha professorat sensibilitzat, els tallers gratuïts que s’ofereixen són impartits majoritàriament pels mossos d’esquadra, qui no representen un model antiviolent i antipatriarcal precisament. 

Cal doncs que els programes que impulsi el Departament contemplin la promoció d’aquests tallers i xerrades amb fons públics fugint dels copagaments que suposaran sempre segregació escolar. 

Per tot això cal que: 

  1. El referent de coeducació dels centres sigui un membre del claustre. 
  2. La comissió de coeducació sigui prescriptiva i oberta a tota la comunitat educativa. 
  3. Hi hagi dotació de plantilla perquè els referents de coeducació puguin formar-se i fer la seva tasca impulsora i de coordinació al centre. És l’única manera amb que es podran rendir comptes de la seva tasca i així assegurar-se que el tema de la coeducació no és paper mullat. 
  4. El professorat dels centres educatius tenen una càrrega de feina ingent, cada cop més burocràtica, amb l’increment d’hores lectives que no s’ha revertit des de la crisi i les retallades, i ara pretenen que les persones motivades treballin més encara per implementar programes de coeducació. El que acaba passant, i és natural, és que no es fa res o com a màxim es revisen els documents de centre per a que utilitzin llenguatge inclusiu. Cal doncs que el membre del claustre referent de coeducació tingui hores per realitzar la seva tasca. És la única manera amb que es podran rendir comptes de la seva tasca i així assegurar-se que el tema de la coeducació no és paper mullat. 

Els 750€ del Pacte Nacional contra la violència masclista. 

Per altra banda, el govern de l’estat Espanyol, a través del Pacto de Estado en materia de violencia de género, en concret a partir de la pàgina 122, enumera mesures generals en matèria de coeducació. 

Una de les mesures que ha arribat als centres de secundària és la dotació de 750€ per comprar llibres enfocats a aquest objectiu. Aquesta mesura però és opaca en tant que no s’ha informat d’on surt aquesta dotació o qui ha decidit traduir les mesures del pacte a aquesta dotació que per una banda només es dirigeix als centres de secundària i d’altra no inclou la possibilitat de rebre formació per part del professorat ni d’oferir xerrades o tallers a l’alumnat i les famílies, actuació que creiem més efectiva que omplir la biblioteca de llibres, que també és necessària. 

Per això des de la secretaria de Gènere de CGT Ensenyament Barcelona vam registrar instància sol·licitant els canvis pertinents a la normativa, demanant explicacions respecte la dotació per materials coeducatius i sol·licitant una reunió amb els responsables; i estem proposant als Claustres i Consells escolars una petició similar a la que hem fet com a CGT, reclamant hores de desgravació pel referent de gènere, reclamant fer prescriptiva la comissió de gènere, i reclamant  explicacions sobre la dotació de 750€. 

Per una coeducació real en els centres educatius!

Dones i Ciència

Merce Márquez Martínez. Científica a la UAB i delegada de la secció sindical de la CGT a la UAB.

El passat mes de febrer vàrem ser testimonis de la gran campanya de màrqueting, orquestrada pel mitjans de comunicació i grans institucions de recerca com el CSIC i el CIBER, amb notícies, articles i tallers visibilitzant el paper de les dones a la ciència. I és que a l’any 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir dedicar el dia 11 de febrer a les dones i nenes científiques.

L’ONU reconeix que menys del 30% de la comunitat científica està integrada per dones i que és imprescindible aconseguir igualtat plena en l’accés i participació a la ciència de dones i nenes. La realitat però és que lluny de millorar la situació aquesta empitjora any rere any,  el nombre de dones investigadores no augmenta des del 2009 mentre que el d’homes no para de créixer, com ho certifica el Informe sobre dones investigadores del CSIC. La matriculació de dones en estudis de l’àmbit biosanitari, segons un informe de la UNESCO, és majoritari però es troba per sota del 8% en disciplines de les anomenades ciències dures i les tecnologies.

En aquest article desgrano el que, al meu entendre, són alguns dels principals causants d’aquesta desigualtat i el perquè les polítiques de màrqueting i de conciliació no són suficients per aconseguir un accés, progrés i estabilitat igualitària entre homes i dones dins la ciència.

Referents silenciades

El món científic ha estat dissenyat per i per a l’home deixant fora les dones, però al llarg de tota la història, tot i els grans obstacles, hi ha hagut sempre dones extraordinàries que han sobresortit també en l’àmbit de les ciències i que se les ha silenciat. Una invisibilització que avui en dia encara perdura, a escoles, instituts, universitats i mitjans de comunicació, on la majoria de referents són masculins, passant per alt les grans aportacions femenines.

Tothom ha sentit a parlar de Isaac Newton, Albert Einstein o Charles Darwin, però què hi ha dels descobriments i treballs de dones científiques més enllà de Marie Curie i Hipatia d’Alejandria?

Sabíeu que la Rosalind Franklin va descobrir l’ADN i que els seus companys, els famosos Watson i Crick, se’n van apropiar emportant-se així el premi Nobel, i que encara avui en dia sovint se’ls hi continua atorgant a ells el mèrit?

Que l’Ada Lovelance, coneguda com la mare de la informàtica, va crear el llenguatge de programació, treball que va haver de signar amb nom d’home per que no li censuressin?

Que la Lise Meitner va descobrir la fissió nuclear, però que qui se’n va emportar el Nobel va ser el seu col·lega Otto Hahn?

Que la Maria Goeppert Mayer va obtenir el premi Nobel per l’obtenció de l’estructura nuclear del nucli atòmic?

O que la Sophie Germain va elaborar la teoria de l’elasticitat de cossos i teoria de l’aritmètica?

Mujeres y ciencia: los inventos que cambian el mundo - Cuarto Poder

Sabies que la recent fotografia d’un forat negre va ser possible gràcies a l’algoritme de l’enginyera informàtica Katie Bouman? O que les tecnologies Wifi, Bluetooth i GPS són avui en dia possibles gràcies al desenvolupament del salt de freqüència de la Hedy Lamarr? O que nou llenguatges de programació varen ser inventats per dones? Les matriculacions de dones, però, en disciplines informàtiques cau any rere any, i el que no sabem és que les dones vàrem ser pioneres en estudis informàtics.

La llista de grans treballs científics a mans de dones és extraordinàriament llarga. Molts dels seus descobriments però se’ls van apropiar els seus companys homes rebent el reconeixement de la comunitat científica i quedant en l’oblit les verdaderes descobridores; i la de casos que no hauran sortit a la llum! Un llarg etcètera de dones que són i van ser capaces de dur a terme treballs extraordinaris fa dècades i segles enrere sense el suport social ni econòmic, amb una càrrega completa de les tasques domèstiques i sabent-se robades pels companys homes.

El menor reconeixement que han obtingut les dones científiques al llarg de la història queda ben palès en el desequilibri de premis Nobel en ciències: 572 a mans d’homes versus 17 a mans de dones.

No és que no hi hagi referents de dones científiques, sinó que se les ha invisibilitzat i se les continua silenciant. Les referents hi són, només cal donar-les llum i el merescut reconeixement i que arribi al jovent. No es pot seguir explicant i estudiant el món només des de la perspectiva dominant de l’home obtenint-se així una visió esbiaixada de la realitat que ens envolta.

Llenguatge no inclusiu

La invisibilització de dones científiques es produeix cada dia per la forma en que es comunica la ciència on sempre s’empra el masculí genèric: sempre són científics, investigadors, doctors, enginyers… què hi ha de les científiques, investigadores, doctores o enginyeres? La utilització del masculí genèric invisibilitza les dones i el seu paper a la ciència. És especialment escandalós que s’empri el masculí genèric fins i tot a aquells textos que pretenen denunciar la discriminació de la dona en la ciència, com es pot veure a molts articles publicats el passat 11 de febrer o fins i tot en els informes del  CSICo la UNESCO.

“es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones”

Un experiment sociològic recent, una endevinalla4: un pare i el seu fill tenen un accident de cotxe, el pare mor i el fill queda molt mal ferit, a l’hospital veuen que el nen necessita d’una operació molt complexa per salvar-li la vida i criden a una eminència mèdica. Quan arriba l’eminència  diu: “no puc operar a aquest nen perquè és el meu fill“ Com s’explica això? Doncs bé, respostes van haver-hi de totes classes per justificar que l’eminència era el pare, que no havia mort a l’accident, que era fill de dos homes, etc. A poques persones se les va ocórrer que aquella eminència era la mare! Tenim interioritzat que la ciència de qualitat i la perícia està en mans dels homes.

En el moment que els diferents mitjans de comunicació, i la societat en general, deixi de fer servir el masculí genèric ja no ens sonarà estrany que gran descobertes científiques vinguin de dones científiques, i no de científics en general.

Mercantilització i model androcèntric de la ciència

Des de meitats de segle passat es produeix un auge del neogerencialisme a la recerca: braç organitzacional del neoliberalisme basat en l’aplicació de pràctiques pròpies del sector privat a les institucions públiques. Aquesta neoliberalització produeix una mercantilització de la recerca fomentada en una constant auditoria, avaluació i rendiment de comptes del treball acadèmic a través de criteris orientats a la producció científica intensiva. Un capitalisme de la ciència amb lògica productivista que busca la potenciació de la producció de coneixement en nom de l’excel·lència.

L’excel·lència científica és avaluada en base a principis individualistes, on hi ha una gran pressió en la consecució de resultats que han de ser publicats a revistes de prestigi i han de ser citats de manera massiva per altres grups de recerca. La consecució de recursos econòmics, i per tant la continuïtat de la línia de recerca i dels contractes laborals,  depenen exclusivament de l’esforç individual produint un augment de les hores de dedicació.  

Aquesta forma d’organització de la recerca potencia la cultura meritocràtica i instaura un model de carrera professional basat en l’individualisme, amb autoresponsabilitat de les trajectòries professionals normalitzant la concatenació de contractes temporals com a mode de supervivència al mon científic amb la conseqüent incertesa laboral i pèrdua de drets laborals.

L’Estratègia de Lisboa, orquestrada pel Consell Europeu l’any 2000, va empitjorar la situació de la ciència a Europa instaurant canvis encara més mercantilistes de la ciència amb el propòsit de fer una Europa més competitiva i innovadora a ulls de la resta del món. Aquesta estratègia, a més, va suposar una intensificació de la necessitat de mobilitat internacional per poder fer carrera científica

Es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones que, amb major responsabilitat social i familiar, han de compaginar els múltiples rols amb el ritme sacrificat de la ciència. Això es tradueix en un freqüent abandonament de la ciència per part de les dones o ralentitzacions en les seves carreres. Carreres complexes i fragmentades, amb interrupcions per necessitats de conciliació produint-se vuits en els seus currículums que són penalitzats a la ciència competitiva.

Però la conciliació no és l’únic impediment de les dones en la progressió de la seva carrera científica sinó que s’afegeix la solitud que sovint senten les científiques per falta de reconeixement dels seus companys homes, mancant així de xarxes acadèmiques de suport tan necessàries per poder promocionar-se. En contrapartida grups d’investigadores han creat xarxes de suport femenines demostrant que la sororitat i el treball conjunt les reporta més èxits i major benestar dins del mon científic.

Les polítiques d’igualtat en ciència s’han centrat en la maternitat i sobre com conciliar amb la vida laboral fent recaure així el pes del problema sobre les dones, que han d’adaptar-se a un model hegemònic patriarcal, en comptes de centrar-se en fer canvis estructurals a les institucions científiques. Les transformacions han de ser globals per tal de no responsabilitzar les dones sobre les seves decisions com la maternitat.

La manca de dones en posicions de gestió a les institucions científiques dificulta però la posada en marxa de la necessària transformació del model científic,  com podria ser per exemple enfocar la mobilitat internacional a les famílies/parelles més que de manera individual o que als mèrits es valorin factors individuals i socials, etc.

Als darrers temps però, un grup creixent de científiques de tot el món està liderant el moviment Slow Sciene (Ciència lenta). Aquest moviment critica el ritme tan accelerat de la recerca que no dona espai a la reflexió i debat profund obtenint-se una ciència de poca qualitat; i demanden la necessitat d’adoptar altres models de treball científic, de ritme més pausat que afavoreixi la qualitat científica i personal. Un canvi de model a una ciència més lenta ajudaria sens dubte a una millor integració de la dona al món de la ciència en igualtat de condicions. D’aquesta manera la ciència s’adapta a la realitat de les dones i no al revés. 

Conclusions

La responsabilitat de la baixa representació de les dones a la comunitat científica no és responsabilitat d’elles ni de les seves decisions sinó del sistema patriarcal en sí mateix que afecta tots els àmbits de les nostres vides, a la ciència també. Cal doncs una transformació profunda a nivell global que passa per derrotar el patriarcat i, entre d’altres coses:

– Incloure referents femenins a nivell de tota la societat però amb especial èmfasi al sistema educatiu i als mitjans de comunicació i difusió.

– Acabar amb l’ús del masculí genèric i emprar llenguatge inclusiu a tots els àmbits.

– Canviar l’actual model neoliberal androcèntric de producció científica per un basat en ciència lenta de qualitat atenent a les diversitats individuals i socials.

– Fer una distribució de responsabilitats socials i familiars més equitativa entre dones i homes.

AGRAÏMENTS

A totes les dones científiques, o que ho han sigut en algun moment de la seva vida i que han hagut d’abandonar la seva carrera, vull agrair-les i felicitar-les per la seva dedicació, el seu esforç i la seva gran contribució al coneixement científic.

Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema

Amada Santos i Rosalia Molina. Dones Llibertàries i Dones de CGT

Fotografies: Dídac Salau

L’actual situació d’alarma social, amb un decret de confinament a casa, agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Aquesta pandèmia, i la seva gestió, estan tenint i tindran més endavant un cost especialment alt per a les dones afegint-ne a les situacions on les dones ja ens trobem en situació de desigualtat. 

L’actual crisi sanitària que estem patint, amb: falta de personal, llits, d’EPIS, respiradors i un llarg etcètera, és la conseqüència directa de les retallades a la sanitat pública, i a tots els àmbits socials, que es van fer entre els anys 2010 i 2015, on la sanitat pública catalana va perdre 2.400 professionals i més de 1.100 llits hospitalaris durant els governs d’en Mas, tenint actualment una greu repercussió en la gestió d’aquesta crisi.

Aquestes retallades van ser denunciades per molts sectors socials, societat civil i des dels sindicats combatius, plataformes de defensa de la sanitat pública, al crit de : No a les retallades, per una sanitat pública digna i de qualitat.

Però tant el govern autonòmic com el central, basant-se en el sistema capitalista, van optar per retallar la sanitat pública i anar privatitzant gran part del sistema sanitari, amb el beneplàcit del món empresarial i dels sindicats afins al poder, que van callar davant aquest atemptat contra la salut públic.

La incorrecta gestió d’aquesta crisi està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’ajuda a domicili, cambreres de pis i treballadores domèstiques, moltes a temps parcial. La conseqüència immediata: augment de l’atur en les dones i pobresa femenina.

A més s’està produint un total incompliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions on ni se’ns fan tests de diagnòstic, reservats a la classe política i patronal. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.

No volem deixar de fer incidència en la greu problemàtica que representa per les dones maltractades, o en risc, el fet d’estar obligades a conviure 24 hores amb els seus maltractadors, on la violència s’amplifica amb el confinament. Malgrat aquestes situacions , no s’està duent a terme una política d’urgència davant això, com la separació de l’agressor de l’àmbit familiar, tot i que s’ha accentuat la violència i abusos físics i sexuals a nenes i nens.

Les situacions actuals, arrel del tancament dels centres educatius, llars d’infants, escoles bressol, llars d’avis, casals de joves, residències per a gent gran o dependent, centres de dia, centres per a persones amb diversitat funcional, etc. impliquen una doble càrrega en les cures, que desenvolupem majoritàriament les dones, havent de compaginar-les amb les feines remunerades, les tasques de llar, a més de les cures a les filles, persones grans, i/o dependents.

Totes aquestes situacions estan produint una sobrecàrrega física i mental per a moltes dones, així com depressions, estrès, trastorns de la son, etc..

És important exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar. A més d’exigir una corresponsabilitat de tota la societat en tot el treball de cures.

Aquesta càrrega es veu agreujada sobretot per a les famílies monoparentals, a qui el confinament els hi està suposant un malabarisme impossible, aquestes dones tenen unes dificultats afegides tant econòmicament, de tasques, de responsabilitats. Una reducció en els ingressos que les condemna a una pobresa energètica abocant-les a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa.

“les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables”

La conciliació de la vida familiar i laboral, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a la trampa que s’ha convertit el teletreball, trampa a escala econòmica; estàs utilitzant els teus recursos energètics i digitals: llum, telèfon, Internet, lloguer, materials, despeses que van a càrrec teu, així com una sobrecàrrega laboral on no existeixen horaris, estàs treballant tot dia, trampes laborals que serveixen a les empreses per no respectar l’horari, amb l’agreujant de no poder demanar reducció i conciliació laboral fent teletreball.

Altres situacions que no podem oblidar és la situació de les dones grans, aquestes dones segueixen arrossegant diverses formes de discriminació que les fan, molt més vulnerables. Havent estat sempre cuidadores, se’ls dificulta accedir a programes i beneficis socials, a subsidis, a pensions; així com poder accedir a programes d’educació permanent i espais de recreació; estan més exposades a patir abandonament i aïllament; pateixen majors taxes de violència, maltractament, abús… En qualsevol de les seves formes (físic, psicològic, patrimonial, sexual…) atemptant així contra la seva integritat, la seva dignitat, la seva llibertat. Es tracta, per tant, d’una discriminació multidimensional que exigeix mesures específiques orientades al col·lectiu de dones grans.

Sense oblidar la caòtica gestió que s’ha produït en moltes residències de gent gran, durant la pandèmia. El resultat ha estat el de residències amb pràcticament tots els residents i el personal contagiat i un nombre esfereïdor de morts. No hi ha hagut personal suficient per atendre adequadament les residents, perquè en massa casos existia un incompliment de les ràtios establertes. En molts centres hi ha hagut denuncies per homicidi d’imprudència, maltracte i abandonament i discriminació per raó de la seva edat. Cal denunciar la responsabilitat de la Generalitat per les retallades a Benestar Social, deixant les residències en mans de la gestió privada i sense cap mena de seguiment.

L’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es lluita per reivindicacions concretes com l’actual campanya de vaga de lloguers. Les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.

Al mateix temps es dóna la situació contradictòria on es fa una demanda de treball (campanya de la fruita), a persones migrades per treballar, però sense regularitzar-les i sense poder accedir a cap servei ni ajuda, donant-se una clara vulneració dels seus drets.

Ens indigna veure com s’intenta normalitzar la repressió. Un clar exemple és la brutalitat policial vers persones que caminen pel carrer que de vegades és criticada però en d’altres és aplaudida i a vegades reproduïda: veïnat que interpel·la, denuncia o agredeix, fent de policies de nosaltres mateixes. Davant d’aquests fets, cal tornar a valorar la importància de la solidaritat i la necessitat de la unió entre veïnes per lluitar en contra de la repressió i control policial i de l’Estat.

D’igual manera denunciem que cada compareixença del govern es faci mitjançant els cossos repressius i militars de l’estat, fent-nos assumir i normalitzar el país com un estat militaritzat. Tot això agreujat pels mitjans de comunicació que constantment ens emeten un discurs de por, de mentides, d’insolidaritat i de conformisme, mostrant els seus serveis al govern i als empresaris.Davant tot això, l’única manera d’aconseguir que aquesta crisi sanitària, econòmica i social, no la paguem les de baix és, sens dubte, l’organització de la classe treballadora, exercint el suport mutu, la solidaritat i lluitant per la justícia social. Perquè si tot ho produïm, tot ho decidim.
Volem una societat on la vida estigui al centre.

Una mirada feminista a la Covid-19

Georgina Monge. Politòloga, militant feminista i afiliada al sindicat d’Adminisitració Pública de CGT Barcelona

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia. No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, que sigui neutra al gènere i a la classe.

La pandèmia global provocada per la Covid19 està venint de la mà d’una crisi que té efectes presents, però que tindrà efectes futurs devastadors en l’economia.

Els impactes d’aquesta crisi s’han vist agreujats per un històric de quatre dècades de neoliberalisme, que han comportat una desinversió sistemàtica en el sectors relacionats amb els treballs de reproducció social, i per una crisi econòmica recent que va imposar a la població greus retallades en el sistema públic sota el pretext de l’austeritat. Aquestes retallades van acarnissar-se especialment en sectors com la sanitat, l’educació o la dependència. Tots ells sectors molt feminitzats i molt precaris. I tots ells cabdals en la crisi actual de la Covid19.

No ens podem permetre una aproximació a aquesta pandèmia, i a la crisi social i econòmica que hi va associada, que sigui neutra al gènere i a la classe.

Els treballs de reproducció social al centre de la pandèmia

Els treballs de reproducció social són aquelles activitats i capacitats de la societat necessàries per reproduir tots els éssers humans. En aquest sentit, no només inclouen les tasques més evidents que són les que es dirigeixen a qualsevol persona amb cert grau de dependència (infància, gent gran, persones amb diversitat funcional…) sinó que incorporen tots els treballs imprescindibles per reproduir qualsevol persona. Tots els éssers humans requerim de cures i afectes. El grau o la intensitat d’aquests pot variar en funció del període vital. Però no hi ha cap moment en què no necessitem del treball de reproducció social per sobreviure. No existeix el miratge liberal de l’ésser adult i autònom: som sempre i necessàriament interdependents.

Foto: Pixabay

Tal com apunta l’autora Nancy Fraser, els treballs de reproducció social inclouen tot el treball que té a veure amb la reproducció biològica, però també aquells orientats al benestar de la població (és a dir, totes les tasques de cures i afectes de totes les persones, en especial les més dependents) i les de reposició social (és a dir, totes les tasques necessàries perquè les persones adultes tinguin les condicions mínimes per poder ser força de treball en les millors facultats).

La paradoxa de tot plegat és que malgrat ser un treball del qual depenem cada dia per la nostra pròpia subsistència, tant a nivell individual com col·lectiu, ha estat el treball més devaluat pel sistema capitalista, ja que s’ha pressuposat que ni que no es pagui o es pagui malament, se seguirà fent. Tal com exposa Amaia Pérez Orozco no s’ha donat una responsabilitat social en el sosteniment de la vida. La responsabilitat d’aquest sosteniment de la vida s’ha traslladat a les dones, feminitzant-se, invisibilitzant-se i privatitzant-se. Davant d’aquesta situació, l’única solució que han proveït les polítiques neoliberals ha estat la mercantilització dels treballs de cura com a via per pal·liar la sobrecàrrega de treball de les dones.

A més de tot plegat, també cal tenir present que, tal com exposen autores com Silvia Federici, sota el sistema econòmic capitalista, la producció del treball material s’ha separat del treball de reproducció social. Aquesta divisió no es dona en societats precapitalistes ni en societats on el capitalisme no s’ha desenvolupat extensament. En paraules de Vandana Shiva «l’economia es basa en una visió fragmentada i estreta creada pel patriarcat capitalista, [que] defineix la realitat d’una manera molt limitada. […] Si produeixes el que consumeixes, no produeixes». Així doncs, aquesta divisió entre producció i reproducció social té unes bases irracionals que fa que s’entengui que una dona cuidant a la seva mare no està treballant ni sent productiva, però si ho fa cuidant a altres mares a residències de gent gran sí que ho està sent.

Tot el treball que s’ha visibilitat és o bé el productiu, o bé el treball de reproducció social que s’ha traslladat al sector privat, on el que ha primat són les bases de l’acumulació

A la vegada, també és un tret característic exclusivament del capitalisme el fet que tot el treball que s’ha visibilitat és o bé el productiu, o bé el treball de reproducció social que s’ha traslladat al sector privat, on el que ha primat són les bases de l’acumulació. Un exemple molt clar d’això és el que està passant amb les residències de gent gran: moltes d’elles estan sent comprades per fons voltors tant nacionals com estrangers, amb la cerca exclusiva de la rendibilitat. I cal recordar que a les residències catalanes ja han mort més de 7.097 persones des que va esclatar la crisi del Covid19 segons el Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. I també cal no perdre de vista que és un sector on la gran majoria de treballadores són dones, que treballen en condicions molt precàries. De fet, s’estan donant moltes baixes laborals en aquest sector, i no s’està trobant gent per substituir-les ja que, òbviament, no hi ha masses persones disposades a exposar-se tant al risc de contagi (són llocs de focus d’infecció de coronavirus molt alt, on el personal sovint no té els equips de protecció mínim necessaris) per un salari que es mou entre els 600 i 850 euros de salari mitjà. Caldrà veure si la crisi econòmica que detonarà amb aquesta pandèmia engreixarà l’exèrcit de reserva del qual parlava Karl Marx i abocarà a la gent a haver de sotmetre’s necessàriament a aquest tipus de relacions laborals absolutament precàries.

Foto: Pixabay – sabinavanerp

Noves configuracions de la classe treballadora

Un fenomen característic d’aquesta crisi sanitària i social és que s’està donant una nova estratificació de la classe treballadora. Per una banda, hi ha totes les persones que poden treballar des de casa i rebre algun tipus de salari. Per l’altra, hi ha totes aquelles persones que no poden treballar des de casa. D’entre aquestes, existeixen dos subtipus. En primer lloc, es troben les que han de seguir treballant presencialment. Són totes i tots els treballadors de serveis essencials: caixeres de supermercat, dependentes de farmàcia, treballadores de sanitat de primera línia… Molts d’aquests treballs estan molt feminitzats[i]. I són persones que s’estan exposant més que ningú al virus. I, el que és molt important, són treballs que mai havien tingut un reconeixement ampli i que, en canvi, ara tothom se n’adona del valor fonamental que tenen. Nancy Fraser ho expressa en els següents termes: «sota condicions de coronavirus tothom entén per què el seu treball és tan essencial i per què hem de fer el que calgui per assegurar que poden treballar».

Dins del grup de persones que no poden treballar des de casa hi ha un segon subtipus, conformat per tothom qui no està estan sent pagat i ha d’estar a casa. A la vegada, dins d’aquest grup de persones hi ha totes aquelles persones que treballen al sector informal, les quals no estant rebent ni salaris ni prestacions derivades de mesures com els ERTOS o altres ajudes que sí que reben les persones que han estat al mercat laboral formal. I moltes d’elles són dones, de classe obrera i sovint migrades. Això inclouria les treballadores de la llar que treballen sense contracte (i que, per tant, no poden rebre el subsidi especial que s’ha establert per les que treballen en el Sistema Especial d’Empleades de la Llar de la Seguretat Social, i el qual també presenta mancances, tal com han exposat des del Col·lectiu Ronda), persones que cuiden criatures per hores, prostitutes…

En qualsevol cas, enmig d’aquesta pandèmia, la capacitat de resistir i tirar endavant dependrà, principalment, de la classe, el gènere i la raça.

El treball de reproducció social, més visible que mai

Amb la pandèmia del Covid19, més que mai, s’ha visibilitat la importància del sector públic i del seu paper a l’hora de donar suport, creant i proveint reproducció social. Ara estem sols/es cuidant i educant les nostres filles i fills (no tenim recolzament d’escoles, ni d’àvies, ni de cangurs…); ningú pot comptar amb una ajuda a l’hora de realitzar totes les tasques de neteja de la llar que podien estar proveint les treballadores de la llar; moltes malalties s’han de passar a casa perquè les urgències estan col·lapsades; s’ha de gestionar aïlladament el patiment que et pot provocar tenir una àvia que està sola; hem d’anar a comprar al supermercat el menjar per la nostra mare i deixar-li a la porta… Tots aquests treballs de reproducció social han canviat dràsticament i en la situació actual s’ha fet més visible que mai com constantment els necessitem per sobreviure.

L’Estat ha de tenir un paper cabdal en la socialització dels treballs de reproducció

Alhora, està quedant palès com la família com a institució econòmica encarregada de proveir tots aquests treballs no és suficient per arribar a tot, i com d’important és l’Estat en la provisió de treballs de reproducció social. Per començar, en paraules de Pérez Orozco, les llars són institucions econòmiques profundament desiguals. I si no es promouen polítiques de foment de la conciliació i la coresponsabilitat entre homes i dones, seran les dones qui les acabaran assumint (tal com mostren les enquestes d’usos del temps), veient incrementat el seu volum total de treball i empitjorant el seu benestar i la seva salut. La major part de les tasques de reproducció social poden ser cobertes per part de l’Estat i les institucions públiques. Però no totes: les més evidents són aquelles que tenen a veure amb els afectes, l’acompanyament i el suport psicològic de les persones amb qui tenim un vincle emocional. S’han de buscar fórmules perquè totes les tasques de cures que no es poden traslladar al sector públic siguin assumides per la col·lectivitat, i que quan són realitzades dins del nucli familiar, hi hagi una coresponsabilitat entre els membres.

Foto: Pixabay – Engin Akyurt

Alhora, l’Estat ha de tenir un paper cabdal en la socialització dels treballs de reproducció. Per això pren tot el sentit la frase d’Engels que cal «abolir la condició de la família individual de ser la unitat econòmica de la societat», a través del canvi de rol de la dona respecte l’economia. Perquè hi ha una part de totes aquestes tasques que abans les cobria l’Estat (malgrat que les retallades en sanitat i educació de la crisi del 2008 ja van afectar molt aquests sectors), com per exemple l’educació de les criatures, i que en canvi, arran d’aquesta pandèmia, es cobreixen quasi exclusivament des de casa i en condicions precàries. Això implica un augment de la càrrega de treball de cures, que si ens guiem pel que ha passat en crisis anteriors, acabaran assumint les dones pràcticament en solitari. També s’ha posat sobre la taula com el sistema públic de sanitat forma part de la cura. I com quan es desinverteix sistemàticament en sanitat o educació, inevitablement es deterioren les cures.

En qualsevol cas, durant aquesta pandèmia el caràcter essencial dels treballs de cura i reproducció social s’ha mostrat més evident que mai.

No hi ha producció sense reproducció… Però tampoc hi ha reproducció sense producció

Així doncs, la crisi sanitària per la Covid-19 ha mostrat el valor de la cura i s’ha vist reforçat el clàssic lema feminista que sense els treballs de reproducció social, no hi ha producció possible. Està més clar que mai com la societat arriba a dependre d’aquestes tasques de cura.

Però, com apunta Nancy Fraser, al mateix temps, podem veure el revers d’aquest lema, i és com la reproducció social depèn de la producció. Per poder cuinar cal que hi hagi menjar al supermercat i cal que algú l’hagi conreat. Per poder cuidar les persones infectades pel virus cal que algú produeixi el desinfectant, les màscares i els guants protectors. Alhora, necessitem infraestructures (hospitals, escoles…) per poder fer cures. Si no es disposa de tots aquests recursos i mitjans el treball de reproducció social no és possible. Així doncs, sense l’organització i la distribució d’aquesta producció, no hi ha reproducció possible.

En aquest sentit, queda clara la imbricació mútua entre producció i reproducció social. Cap dels dos sistemes pot funcionar sense l’altre, ja que es dona una relació d’interdependència entre ambdós. I per tant,la divisió capitalista de treball productiu versus reproductiu té unes bases absurdes.

El sector productiu segueix sent central, però agafen protagonisme els treballadors i treballadores de la distribució i de treballs de reproducció social.

Es fa més necessari que mai organitzar la reproducció social per tal que encaixi de manera coherent amb la producció.

Els treballs de reproducció social, la punta de llança de la política de classes

La crisi per la Covid19 ha fet evident que el capitalisme no se sosté sense el treball de les dones. Si el sistema s’ha mantingut és perquè aquest treball o bé no es paga, o bé es paga molt per sota del cost de reproducció social (en aquest sentit, no es paga el preu real del treball, no es paga el cost de reproducció del treballador/a i encara menys el cost de reproducció de la família).

Foto: Flickr – Santiago Sito

Així doncs, es pot afirmar que el treball de reproducció social és expropiat per part del capitalisme, tal com exposa Nancy Fraser quan explica com el capital sempre ha intentat evitar pagar per aquest treball de cures absolutament necessari quan paral·lelament s’ha apropiat dels seus fruits.

Després de dècades d’expropiació dels treballs de cures, de privatització del sector públic i de desinversió en aquests àmbits per part de l’estat, amb la crisi actual se n’ha pogut veure la importància i l’essencialitat dels mateixos perquè la vida funcioni. I tots aquests treballs de reproducció social (sanitat, alimentació, residències de gent gran, serveis bàsics per abordar la violència masclista des de les institucions[ii]…) que s’han declarat essencials i que, com s’ha dit anteriorment, estan molt feminitzats, estan esdevenint la punta de llança de la política de classes. Perquè com ja s’ha exposat, el sector productiu segueix sent central, però agafen protagonisme els treballadors i treballadores de la distribució i de treballs de reproducció social.

El capitalisme és incapaç de resoldre aquesta crisi sanitària de manera satisfactòria

Un sistema econòmic com aquest és incapaç de resoldre la present crisi sanitària i social de manera satisfactòria. El neoliberalisme, en la seva història, no ha mostrat tenir una forma d’organització que satisfaci les necessitats de les persones, ja que sempre ha avantposat els interessos del capital als de la vida. I amb aquesta crisi s’ha visibilitat més que mai.

És moment també d’imaginar-se un futur més feminista i més socialista, que desplaci els interessos privats i d’acumulació

Per tant, és un moment clau perquè l’esquerra imposi agenda i mostri com de necessari és reestructurar l’ordre econòmic i social. S’ha d’aprofitar aquesta crisi per pensar en un sistema que proveeixi més benestar i que no es centri en les necessitats d’acumulació del capital sinó en les necessitats de vida de les persones.

Conclusions

La crisi econòmica i de cures és anterior a l’esclat d’aquesta crisi sanitària. És una crisi sistèmica, basada en una permanent desinversió i en una no socialització (per part de l’Estat) ni co-responsabilització (per part dels homes) dels treballs de reproducció social. Però amb la crisi provocada pel coronavirus s’ha vist clarament com d’essencials són tots els treballs de reproducció social. Cal posar en valor (simbòlic, però sobretot material) totes les tasques de reproducció social, i reconèixer la centralitat que tenen en la creació i reproducció de vida i de benestar entre les persones. I per fer-ho, és necessari socialitzar, nacionalitzar, planificar i dotar d’inversió tots els treballs que tenen a veure amb la producció i reproducció de vida.

Foto: Flickr – Helfhot H B

Citant de nou a Engels,  només passant d’uns mitjans de producció privats a la propietat comú «la família individual deixa de ser la unitat econòmica de la societat. Els afers domèstics es converteixen en una indústria social. La cura i l’educació dels fills es converteixen en un assumpte públic». En la mateixa línia, tal com va expressar Inessa Armand al 1919, calen serveis comunitaris que es facin càrrec de moltes de les tasques que ara fan individualment les dones a les llars. Ella va exposar com«mentre les velles formes de la família, la vida domèstica, l’educació i la cura dels fills no siguin abolides, serà impossible acabar amb l’explotació i l’esclavitud, serà impossible crear la nova persona, impossible construir el socialisme».  I va sostenir que per tal que es doni una igualtat real cal una reestructuració de la família i de les relacions socials, amb l’ajuda de l’estat. Amb la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19 s’ha posat de manifest la importància de planificar l’economia al servei les necessitats vitals per a la supervivència i el benestar del conjunt dels membres de la nostra societat.

És un moment de crisi global i massiva molt oportuna per desfer-se del capitalisme. I és moment també d’imaginar-se un futur més feminista i més socialista, que desplaci els interessos privats i d’acumulació, i s’orienti a construir societats basades en la cura de les persones i el medi ambient, en la interdependència, en la solidaritat i en la igualtat.

——————————————————-

[i] Per posar tres exemples, les dones són el 84,2% del personal d’infermeria, el 67,41% del d’educació i el 83,54% d’assistència en establiments residencials a nivell estatal (2018. Font: Ine).

[ii] En aquest punt es fa necessari recordar el confinament ha replegat la població a les llars, i cal tenir present que aquestes no sempre són espais segurs per les dones. De fet, a l’Estat Espanyol han augmentat un 47,3%  les trucades al 016.


Article publicat a Catarsi Magazine

La Pèrdua de la Innocència

Descobreixo que he perdut la innocència quan llegeixo el llibre de la Mabel Lozano: El proxeneta. La historia real sobre el negocio de la prostitución; Alreves, Barcelona, 2017.
Si, cap persona és innocent davant el relat que s’hi exposa del negoci de la prostitució. A partir d’ara veuré amb altres ulls, captaré la subtilitat de tantes i tantes realitats que tenim al voltant; que  donem per suposades; que no ens fan alertar perquè tenen el denominador comú de ser admeses per una societat que tanca els ulls al dolor de tantes i tantes persones que pateixen. El sexe és aquell tabú que està relativitzat en tots els aspectes. A casa, a l’escola, en les relacions personals. No parlem amb claredat sobre ell.
Va ser dolorós veure el documental El proxeneta i molt més llegir el llibre, on l’ex proxeneta, Miguel, el Músic, ens parla clarament sobre aquest fenomen social que és el negoci multimilionari de la prostitució, del sexe de pagament i el que hi ha al darrere. En honor a l’autora del llibre i directora del documental, Mabel Lozano, transcric l’epíleg amb les seves conclusions sobre la manca de drets humans vers les dones i nenes víctimes de la tracta, del tràfic de persones.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Epíleg

La història que acaben de llegir no és un altre més sobre la tracta, és la història de la tracta contada per un ex proxeneta, un extraficant de persones, condemnat en sentència ferma i executada, la qual cosa ja li atorga credibilitat al seu relat amb rigor de llei.

“Soc un proxeneta…” Amb aquestes breus però impactants paraules es presentava, des de l’altre costat del telèfon, Miguel, àlies el Músic.

“Sóc un proxeneta i em dic Miguel.” Per a donar-me seguretat, Miguel va dir-me que teníem un bon amic comú, José Nieto Barroso, inspector cap de la UCRIF, que fou precisament qui li havia proporcionat el meu número directe… Nieto fou la paraula clau, perquè és un bon amic, a més d’un policia honrat, compromès i especialista en tracta d’ésser humans.

Al començament em va contactar tímidament, fins que va deixar clares les seves intencions: volia contar la veritat i treure-li a la prostitució, a l’explotació sexual, aquest aire de glamur, llibertat, diner i festa. Contar amb tot luxe de detalls el que s’amaga de veritat al darrere de les llums de neó que veiem i normalitzem quan passem per la carretera davant d’un puticlub. La seva prioritat, la de Miguel, com també la meva, és intentar que cap dona més sigui sotmesa a les vexacions de la tracta.

La tracta i la prostitució van de la mà, i són conseqüència de la vulnerabilitat de les dones sense a penes eines, sense recursos i també de la desigualtat de gènere. En centenars d’ocasions, per parlar d’ambdues coses es fa únicament prenent com a referència a les dones; que si “probrissones” que si “alguna sabia al que venia”, que si és un “ofici digne” i “com un altre qualsevol”. I, tanmateix, sempre amb l’accent posat sobre el morbo dels seus cossos despullats i no en la despulla dels seus drets. També, lamentablement, es parla sempre dels perfils de les dones encasellant-les, posant-les etiquetes i, en la majoria del casos, revictimitzant-les encara més. Tot està contat en tercera persona, a més, perquè són molt poques les ocasions que podem escoltar-les a elles, a les pròpies víctimes, degut a la seva por, a l’estigma, al silenci com a lloc de supervivència, i perquè són víctimes també de l’exclusió social i legal. Per contra, mai parlem de perfils dels mascles puters, còmplices d’aquest delicte, als que anomenem “clients”, com a tampoc es parla dels proxenetes explotadors, als que inclús se’ls anomena “empresaris de clubs d’alterne” i no pel seu nom, “delinqüents”. Per això era molt important aquest llibre, per posar veu a aquest silenci i contar la veritat del que hi ha al darrere d’aquest gravíssim delicte i negoci multimilionari.

I així, el Músic i jo vam començar a parlar, i poc a poc em va anar introduint en la seva història. D’aquelles llargues converses va sorgir el seu testimoni, el que apareix en les pàgines d’aquest llibre que jo conto en primera persona, i al qual afegeixo pinzellades de realitat producte de la investigació que he realitzat aquests darrers dotze anys, treballant i documentant-me contra la tracta amb finalitat d’explotació sexual, tant en els països d’explotació con en el països d’origen de moltes de les víctimes; així mateix, col·laborant amb la policia, fiscalia i diferents associacions que treballen per eradicar aquest delicte, a més a més d’entrevistar a moltes dones i nenes víctimes de tracta per a l’explotació sexual que amb tanta valentia i generositat van compartir amb mi el seu viatge a l’horror.

Miguel, el Músic, fou un dels primers tractants que va veure clar el gran  negoci que suposava captar directament a les dones en els seus països d’origen, per després un cop convertides en una propietat, i deshumanitzades a través d’amenaces i coaccions, vendre-les i llogar-les en múltiples ocasions.

“Ningú decideix un dia ser puta, simplement et donen caça persones com jo. No hi ha mes”. Si la prostitució professionalitzada per sí sola deixava molt diner, en la tracta el benefici era i és…. ¡infinit! La seva radiografia del negoci de la prostitució com el que és en realitat –-tracta d’ésser humans, comerç d’esclaves sexuals- es tremendament reveladora.

Gran part de la història que conta Miguel ja l’havia escoltat abans en les declaracions de les víctimes, també l’havia escoltat de les diferents associacions que treballen en contra de la tracta, i per part de la policia i de la fiscalia, però mai abans un proxeneta, un delinqüent condemnat i sentenciat, amo de múltiples negocis, ho havia admès i corroborat.

Allò lamentable és que molts d’aquests negocis que en el seu dia regentava el Músic amb els seus socis, en l’actualitat segueixen funcionant a ple rendiment, i no solament això, si no que han après i segueixen tres passos per davant de la llei. Així, avui en dia ja no envien les dones directament als grans bordells, sinó que primer són alliçonades durant un parell de mesos en pisos particulars, cases de cites o xalets privats, lluny del control de la policia especialitzada, que, per suposat, també va aprendre a identificar les víctimes. Un cop que estan alliçonades  van apareixent indocumentades pels clubs, on de nou se les assessora per aconseguir els seus anhelats papers.

Els ex socis de Miguel i els antics associats estan obrint aquestes cases de cites, on resulta molt difícil localitzar les dones, tant per part de la policia com de les diferents ONG. És aquí, en primer lloc, on està arribant la nova remesa de colombianes després de tants anys, així com les paraguaianes, que continuen sent captades i explotades pels proxenetes espanyols i també, directament, per les seves pròpies famílies, i és aquí on se les posa a patinar.

També en els darrers temps proliferen en el nostre país nois molt joves i transsexuals arribats des de Veneçuela amb la farsa promesa que en el món de la prostitució trobaran la sortida a les seves dificultats i la obtenció de diner fàcil. Aquesta tracta sexual no és recent, però ara serà cada cop més sorollosa perquè el nombre de víctimes es cada cop major i també perquè els homes han de ser explotats més ràpidament i la seva data de caducitat és més curta que la de les dones.

Resulta molt difícil lluitar contra un fenòmen criminal com la tracta d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual en un país en el qual conviuen amb impunitat els cartells de neó anunciant els cents de puticlubs repartits al llarg i ample del nostre territori, on tots els dies ens trobem propaganda de dones semi despullades en els parabrises dels nostres cotxes, on encara hi ha diaris de gran tirada que publiquen anuncis de dones que ofereixen sexe a canvi de diners, dones que, en la seva immensa majoria, presten serveis per compte d’un tercer a qui enriqueixen –observen la coincidència dels números de telèfon de molts d’ells-… En definitiva, en un país on no està perseguit penalment el proxenetisme en totes les seves formes. Cóm ho expliquem als nostres fills i filles?  ¿De veritat una societat democràtica i lliure pot garantir de forma segura la dignitat i el respecte als drets humans de les dones tolerant les formes més comunes de proxenetisme?

Mabel Lozano

8M 2020. El Coronavirus visibilitzarà la crisi de cures

Manifestacions multitudinàries per les llibertats i els drets de les dones arreu del món

Amada Santos. Dones Llibertàries

Segons Nacions Unides encara hi ha restriccions legals que impedeixen a 2.700 milions de dones accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. El 2019 menys del 25% dels parlamentaris eren dones, i una de cada tres dones va patir violència de gènere.

Aquest 8 de Març dia Internacional de les Dones Treballadores, milions de dones a tot el món vam sortir als carrers amb un únic objectiu comú: exigir els nostres drets i reclamar la igualtat.

Aquesta data s’ha convertit en l’acte reivindicatiu més important a nivell mundial, liderat pel moviment feminista. Aquests darrers anys, a partir de 2017, hi ha hagut una explosió de força al carrer, una marea de dones que ha arribat per quedar-se. A la Manifestació de Barcelona hi van participar, 200.000 persones. Per a les feministes i activistes “El 2020 és l’any de les dones”  i cridem a totes les dones a sortir al carrer i reclamar totes les causes històriques pendents.

El lema de la Marxa 8M ha estat: Juntes i Diverses per una Vida Digne. Autoorganització i revoltes Feministes Contra la Precarietat i els Fronteres. Una exigència que s’ incorpora any rere any d’una manera transversal en els diferents col·lectius i reivindicacions del 8 de Març, és el tema de les cures. Ve ja de molt lluny l’exigència de repartir les responsabilitats en la cura dels fills, de les persones grans, de persones discapacitades i de la llar.

Posar la vida al centre, reivindicació del feminisme, suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família.

Moltes dones a Catalunya i de l’Estat Espanyol, estan treballant, conjuntament amb polítiques responsables d’igualtat, donant idees a posar en pràctica a l’Agenda 20/30 i portar-les a les trobades que es duen a les Nacions Unides, en el marc de Beijing 25.

Amb la Pandèmia del Coronavirus, sortirà a la llum la precarietat existent en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les retallades dutes a terme en anys anteriors. També, s’ha de posar en evidència, com es repartiran les cures de les persones contagiades.

“Si treball i cures ja eren dues tasques en conflicte, ara a més seran simultànies”

Mònica Grau, economista.

Xile, Argentina i Mèxic han liderat les protestes per exigir aturar la violència masclista, per la igualtat d’oportunitats i pel dret a l’avortament. La situació política i social de l’Amèrica Llatina durant els últims anys ha donat peu a les dones a organitzar-se en defensa dels seus drets. Es van pintar els carrers de verd i morat i el crit d'”Amèrica Llatina serà tota feminista” va ressonar arreu.

Les manifestacions han estat marcades per un creixent descontent i la demanda als governs llatinoamericans de millorar les condicions de vida de la meitat de la població. Les exigències són cada vegada més fortes davant la denúncia que els estats no han fet per augmentar la qualitat de vida de les dones.

Xile

La majoria dels presidents llatinoamericans no tenen perspectiva de gènere per dissenyar els seus programes de govern, i no s’han interessat en legislar en favor d’elles. Però el Moviment feminista segueix fent història: dos milions de dones van marxar per Santiago i altres ciutats el 8M. Una convocatòria històrica, segons les organitzacions. Als carrers el crit cap al President Piñeira i cap a la ministra Pla davant la repressió ha estat: “No els tenim por”. A la convocatòria es va difondre un manifest exigint la fi de les violacions dels Drets Humans i la formació d’una Comissió Independent de la Veritat, Justícia i Reparació. 

També el  9 de Març va ser la segona jornada de la Vaga General Feminista 2020. Dones de tot arreu del país es van adherir a la convocatòria feminista. Hi van participar: Moviment pel Avortament Lliure, el MeToo, i les estudiants. Cal recordar la lluita estudiantil contra l’abús i assetjament de 2016, així com també el 2018 i el 19. El nombre de participants ha estat superior a tots aquest esdeveniments.

La consigna aquest 2020 ha estat “contra el Terrorisme d’Estat”, una de les manifestacions més importants dels últims temps, mitjançant la performance de Las Tesis, que ha donat la volta al món: “El violador ets tu”.

Durant la manifestació hi va haver incidents amb  lesions i detencions. En acabar aquesta històrica mobilització, la Coordinadora Feminista 8M va llegir el seu manifest: “Exigim la fi de les violacions de Drets Humans, que mai més pretenguin fer-nos callar amb les mutilacions, les desaparicions, les tortures, els abusos, les violacions, els segrestos, les pallisses i la persecució”.

Van demanar la sortida de Sebastián Piñera i tot el seu Govern per haver-li declarat la guerra al poble. També la sortida de la ministra Plá pel seu silenci davant la violència política sexual. “Lluitem per una Comissió independent de Veritat, Justícia i Reparació i l’alliberament immediat de tots els i de totes les preses polítiques de la revolta”.

Mèxic

A Mèxic han augmentat els feminicidis i la indignació de les dones. Cada dia 10 dones són assassinades per raó de gènere. La mobilització de les dones ha anat augmentant en els últims mesos davant la impunitat en els casos de feminicidis. A mesura que s’ha anat coneixent la crueltat amb la qual s’han dut a terme, aquestes morts, les convocatòries han estat més nombroses. Van convocar una aturada nacional el 9 de Març, ja que tot i ser un 40% de la força laboral pateixen una bretxa salarial d’un 34%.  Van exigir igualtat d’oportunitats. La meitat de la població està vivint en situació de pobresa.

Durant la gran manifestació es van llegir eslògans “Ja n’hi ha prou”. El 2019, 1.000 dones van ser assassinades pel sol fet de ser dones, un 137% més respecte a l’any 2015, quan van començar els registres oficials. Aquests feminicidis han desencadenat la indignació de la societat i pressions perquè les autoritats se’n responsabilitzin.

Argentina

A l’Argentina les feministes van realitzar les protestes pel  9 de març sota el lema “Per l’autonomia dels nostres cossos i contra els fonamentalismes religiosos”. Una de les accions va ser  un “pañuelazo” el dia 8 davant de la catedral de Buenos Aires a favor de l’avortament legal, segur i gratuït, contestant d’aquesta manera a la missa convocada en contra per l’Església catòlica Argentina.

Aquest 2020, la reivindicació principal dels moviments feministes és aconseguir una llei de terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, i convertir-se  en el primer país d’Amèrica Llatina en legalitzar l’avortament. El president argentí, Alberto Fernández, ha enviat aquesta setmana el projecte de llei,. Serà el novè intent de canviar el Codi Penal vigent, on es contemplen penes de fins a quatre anys per a totes les dones que avortin, amb excepció del cas de violació o de risc per a la salut.

Aquesta és la primera vegada que la iniciativa parteix del Poder Executiu i no de la societat civil. Les dones argentines van sortir al carrer el 9 per exigir mesures contra els feminicidis. Tot i la gran mobilització social des de “Ni Una Menys”, en el 2015, els feminicidis no han baixat. 299 dones van ser assassinades l’any passat. Ha suposat un augment del 10% respecte al 2018. Aquest any ja s’han registrat 68 feminicidis, entre ells alguns que han commocionat l’opinió pública per la seva crueltat.

Crònica d’una jornada de vaga general a Barcelona

Juntes, valentes  i lluitadores vam prendre els carrers el 8M

Dones de la CGT

Tot just començava el dia 8 i moltíssimes dones ja ens estàvem concentrant a les nostres poblacions o barris per fer una tasca d’extensió i informació de la vaga feminista del 8M

En moltes poblacions i barris s’havia estat treballant durant tota la setmana fent activitats reivindicatives del 8M:  xerrades, jornades, debats, pel·lícules, tallers, etc. i totes aquelles activitats que la imaginació ens va permetre dur a terme. A més de la manifestació nocturna i la marxa de torxes del dia 7, on les dones vam reivindicar que “La nit és nostra”.

Moltes companyes de CGT , anarcofeministes vàrem participar coordinadament amb la resta de grups feministes a les activitats que es van organitzar als llocs on vivim.  D’activitats es van fer moltíssimes, des de piquets informatius i reivindicatius , performances, denúncies a l’església catòlica, lectures de manifestos feministes, manifestació per la població, menjars col·lectius elaborats per companys que s’encarregaven de la tasca de cures, i marxa conjunta cap a la manifestació de la tarda.

Es va plantejar com un dia reivindicatiu i de lluita, i alhora festiu, fent incidència en activitats sobre la vaga de cures i de consum.

El piquet central de Barcelona, fent costat a Les Kellys van denunciar davant d’alguns grans hotels de Barcelona, la precarització i les condicions laborals de les dones. Als grans hospitals, com a la Vall d’Hebron o l’Hospital Universitari de Bellvitge on estava convocada la vaga, es van fer concentracions i piquets informatius davant els centres.

A Mataró es van fer denúncies en algunes empreses on s’havia donat casos de masclisme, com a la discoteca Cocoa. A l’Anoia es va participar conjuntament amb La Traca Feminista i entitats del poble. A Terrassa es va participar amb les companyes de col·lectius feministes anticapitalistes. Les accions i reivindicacions es van repartir al llarg de la setmana, llançant, cada dia, reivindicacions de diferents eixos: habitatge, treball productiu i reproductiu, serveis socials, antirracisme i cures.

El dia 8 al mati es va fer el mapeig de les violències de Terrassa, on es van assenyalar punts de la ciutat on s’ha exercit violència i abusos, des de llocs on hi treballen violadors i abusadors fins a les oficines dels serveis socials i l’església.

La vida al centre va ser el lema que van triar les companyes de Mollet Feminista pels  tallers que es van fer el dia 7, sobre: ginecologia, habitatge, sexualitat de les joves, salut mental i dones migrades.

A Barcelona es va començar amb un homenatge a “la Negreta”, una dona que va ser executada el 1769 per liderar, amb altres dones, la Revolta del Pa.

Enguany va ser molt important les denúncies directes a l’església catòlica, des d’accions davant les esglésies de diverses poblacions, com a Mollet, on es va demanar una jornada col·lectiva per apostatar de l’església catòlica, fins a companyes que van accedir dins d’una església denunciant com l’església vol tornar a prohibir l’avortament. O una performance davant de la catedral de Barcelona, amb l’objectiu de fer un homenatge a les dones assaïnades per la violència masclista, on un centenar de dones van fer una “processó” vestides de negre i tuls negres a les cares, fins arribar a la Catedral, carregant un taüt i flors. Un cop allà  es va  fer una performance, on es van denunciar els assassinats per violència de gènere, llegint el nom de les dones assassinades aquest any. L’acció va ser emocionant, entranyable i colpidora per a totes, es va posar un taüt, amb  flors i el nom de les dones assassinades, al bell mig de la Catedral. Aquesta acció es va fer conjuntament amb el piquet de la Comissió Laboral  8M i companyes de CGT.  

Els piquets també van ser molt imaginatius: des de canviar els rètols dels carrers per noms de dones, posar a les estàtues d’homes davantal i estris de neteja amb cartells on s’apel·lava al treball de cures compartit; i a les estàtues de dones cartells dient “Jo també faig vaga”. I un emotiu acte en record a les nenes assassinades de Guatemala davant el monument de Colon.

Els espais es van omplir de dinars col·lectius on la sororitat i la visibilització de les cures va ser present, on no van faltar la música, cançons, balls… i les paelles elaborades pels companys, com a Mollet… o dinars compartits entre veïnes i veïns, com a la vocalia de dones de l’esquerra de l’Eixample, on a més van okupar el carrer Aragó aprofitant que s’obria sense cotxes a la ciutadania.

Des de CGT Catalunya es va habilitar un espai per a cures al sindicat d’Espectacles, on moltes companyes i companys van poder gaudir d’un merescut descans després de les activitats del matí… i on es van reposar forces amb begudes i menjar preparats pels companys encarregats de les cures.

Després  de les activitats del matí, va arribar la manifestació de la tarda, convocada per tot el moviment feminista. Amb el lema “Autoorganització i revoltes feministes. Contra la precarietat i les fronteres. Juntes i diverses per una vida digna”.

Com els darrers anys les companyes i companys de CGT agafem l’espai d’inici del bloc mixt, darrera les companyes Perkudones. La participació va ser massiva i l’ambient de gresca, reivindicació, lluita i empoderament va ser molt important. Darrera de la pancarta  on continuem cridant: “Ens aturem perquè el món funcioni”, un munt de companyes i companys de molts territoris: Barcelona, Terrassa, Sabadell, Baix Llobregat, etc. vam marxar juntes amb la força que ens fa ser imparables en la lluita feminista.