El col·lectiu de
doctorandes ocupen la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i
Recerca per reclamar l’aplicació de l’EPIF
CGT UAB i Doctorands en Lluita
Des de març de 2019 la CGT i el col·lectiu de Doctorands en Lluita van
emprendre un camí conjunt de lluita sindical i acció directa, on el compromís
per millorar les condicions de treball d’un col·lectiu laboral vulnerable, el
personal investigador en formació de les universitats públiques, fa que l’escalada
de tensió patronal-classe treballadora vagi en augment.
Hem d’ubicar el començament d’aquesta lluita al mes de març de 2019.
L’Estat Espanyol va aprovar per Reial Decret una llei, l’Estatut del Personal
Investigador en formació (a partir d’ara l’anomenarem EPIF) que suposa la millora substancial de milers d’investigadors
predoctorals arreu de l’Estat, ja que es regula aquesta figura com a personal
laboral i fixa unes retribucions salarials mínimes. Aquesta nova conjuntura era
especialment important a Catalunya, on un bon nombre dels ajuts predoctorals provenen
de la Generalitat de Catalunya i són finançats en gran part per fons europeus.
Aquests tenen una durada total de tres anys, temps insuficient per assolir
l’objecte del seu contracte, és a dir, un tema de recerca innovador que es
materialitzi en la defensa d’una tesi doctoral. La realitat és esfereïdora: un
gran nombre d’investigadors predoctorals, infrafinançats, ha de finalitzar el
seu projecte doctoral acollint-se a l’atur, el que comporta continuar assistint
al lloc de treball sense cap mena de contracte laboral que asseguri un salari
digne i unes mínimes condicions de seguretat laboral, posant en condició de
risc al treballador en benefici de les empreses.
És una situació, si fa no fa, tragicòmica, ja que l’article 6 de l’EPIF no
deixa dubte: si el doctorand no ha acabat la seva recerca, el contracte s’ha
d’aplicar automàticament i no ha de dependre de la bona voluntat de la empresa
ni de decisions arbitràries de la política institucional. Amb l’aplicació de
l’EPIF i la pròrroga del contracte a totes les persones que disposin, n’hi
hauria prou per cobrir aquella franja de temps que cal per dur a terme amb
qualitat científica la recerca. La realitat demostra que tres anys són insuficients,
veient-se la qualitat de la recerca minvada quan es plantegen projectes de
recerca doctoral molt acurats en el temps, a banda de l’alt grau d’estrès
psicològic que acompanya aquest col·lectiu per múltiples raons. Entre aquestes,
per exemple, pel simple fet d’haver de dur a terme amb èxit un projecte de
recerca infravalorat en temps i salari, la manca d’oportunitats laborals
lligades a la recerca un cop finalitzada l’etapa predoctoral, l’obligació de
buscar continuïtat laboral a l’estranger amb l’alt cost personal que comporta,
etc.
Si fem marxa enrere en el temps, el conflicte es va guanyar el mes de maig a la Universitat Autònoma de Barcelona, on s’ha aplicat la llei en la seva totalitat gràcies a les mobilitzacions dutes a terme pel Personal Docent i Investigador amb la solidaritat d’una gran part de la comunitat universitària. La vaga del 28 de maig va arreplegar més d’un centenar de treballadors plenament conscienciats que la lluita és l’únic camí. L’acció directa va permetre que la següent convocatòria de vaga vigent, organitzada coincidint amb el dies de selectivitat a principis del mes de juny, no s’hagués de portar a terme, ja que la UAB va acceptar aplicar la llei proveint a les treballadores i treballadors doctorals de l’ampliació del contracte al quart any.
“se’ns obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball”
Tanmateix, la situació no és tan favorable a la resta d’universitats de
Catalunya, centres de recerca adscrits i centres de recerca de Catalunya
(CERCA), que han aplicat de forma irregular l’increment salarial, però neguen
la possibilitat de prorrogar els contractes vigents, provocant que, a dia
d’avui, 79 investigadors i investigadores de Catalunya hagin finalitzat el seu
contracte i continuïn treballant a l’atur. Si l’EPIF no s’aplica amb urgència,
d’ara al més d’abril al voltant de 240 treballadores aniran al carrer només a
Catalunya.
A més a més, la Generalitat ha tornat a ofertar els ajuts a la contractació de personal predoctoral amb un pressupost acurat per tres anys, obrint la possibilitat a les universitats i centres de recerca a negar-s’hi novament. Per això, la CGT ha interposat una demanda de conflicte col·lectiu al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra les universitats i centres de recerca catalans (tret de la UAB) per l’incompliment de l’anteriorment esmentat a l’article 6 del Reial Decret 103/2019. Aquesta primera denúncia ha motivat que Inspecció de Treball iniciï un procés contra les universitats per inaplicació de l’EPIF que els pot suposar importants sancions econòmiques.
Tot això sense deixar de tenir present la importància de l’acció directa: desprès
de l’acte de protesta en la jornada d’inici de curs a les Universitats
Catalanes, la patronal i el govern de la
Generalitat va interpel·lar el col·lectiu a tot un seguit de reunions sense cap
tipus de voluntat negociadora i simplement per allargar el temps d’inacció
política, argumentant la manca de fons per finançar els treballadors més
precaris del sistema públic. En aquest context, vam decidir ocupar durant 24
hores la seu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i Recerca, ubicada al
Passeig Lluís Companys de Barcelona, exigint responsabilitats respecte a les
treballadores.
Tanmateix, la lluita del personal precari a la universitat i centres de recerca públics no finalitza només en aquest punt, havent-hi molts fronts oberts. Al personal acadèmic i investigador de les universitats públiques, precari i amb data de caducitat, se li obre un llarg camí de lluita per davant abans d’aconseguir millores en les condicions de treball. Per aquesta raó, l’EPIF connecta directament amb els conflictes d’investigadores postdoctorals i professorat associat i interí, que pateix els excessos de les dinàmiques privatitzadores que són cada cop més evidents des de les retallades de l’any 2010 i lluita per l’obertura de places públiques a les universitats i centres que assegurin fer ciència i docència en condicions de dignitat.
” Si l’EPIF no s’aplica (…) 240 treballadores aniran al carrer només a Catalunya “
Cal remarcar l’exemple de lluita sindical en col·lectius tan segmentats com
són els acadèmics, on les dinàmiques competitives segreguen i aïllen els
treballadors en detriment de la força col·lectiva. En aquest cas, el treball de
dia a dia, el contacte entre persones, l’organització d’assemblees, l’acció
directa i el suport mutu estan donant els seus fruits. I no tenim cap dubte que
guanyarem. Qui sap què sembra, no tem la collita.
En 12 anys la CGT ha experimentat
un fort creixement a les universitats públiques catalanes, tant en el personal
d’administració i serveis (PAS) com en el personal docent i investigador (PDI).
Aquest creixement s’ha accelerat especialment el darrer any, en un context de
conflictivitat i un marcat increment de la nostra acció sindical.
Seccions sindicals a totes les universitats
Les xifres parlen per si soles.
L’any 2006 la CGT només disposava de dues seccions sindicals a les universitats
públiques catalanes. Una a la Universitat de Barcelona (UB) i l’altra a la
Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La primera era bàsicament d’afiliades
del PAS mentre la segona ho era de PDI. Els darrers anys aquesta dualitat s’havia
acabat i al les dues l’acció sindical es va expandir a tots els àmbits dels
seus treballadors/es i es va crear la secció sindical de la Universitat
Politècnica de Catalunya (UPC). De totes maneres, el fort creixement l’actualitat la CGT te seccions sindicals a
totes les universitats públiques de Catalunya. El darrer any s’han creat
seccions sindicals a les següents universitats: Universitat Pompeu Fabra (UPF),
Universitat de Girona (UdG), Universitat de Lleida (UdL) i Universitat Rovira i
Virgili (URV).
I més lluita sindical
L’expansió del sindicat ha tingut una forta repercussió en les lluites dels i les treballadores de les universitats i, en gran mesura, també ha sigut conseqüència d’aquestes lluites. L’augment de l’afiliació i la organització s’ha produït especialment en els àmbits més precaris. Està sent molt més destacat en els treballadors/es laborals, molts dels quals tenen contractes molt precaris, que en els funcionaris. I també en els sectors on aquesta precarietat és més exagerada.
Durant
aquest període la CGT s’ha implicat en nombroses lluites a les universitats i
en moltes d’elles n’està sent el referents. La més recent és la lluita per
l’aplicació de millores en els contractes d’investigadors/es predoctorals, que
ha comportat la realització de vagues, manifestacions, ocupacions, … i
diverses accions legals a Inspecció i al TSJC. Fruit d’aquestes vagues a la UAB
la lluita es va guanyar amb un acord directament amb CGT.
Altres
lluites en les que el sindicat hi és present de forma constant són les del
professorat associat, interins i altres figures de PDI precaris i les de la
regularització dels contractes de PAS depenent de projectes. El sindicat també
està present en lluites més globals i per mesures socials dins de les
universitats, des de la de defensa de l’escola bressol a la UAB o les lluites
contra retallades, privatitzacions i augment de les taxes a les universitats.
I augment de la representació sindical
L’expansió
sindical de CGT també ha revertit en un increment de la presencia del sindicat
en els comitès d’empresa. Aquest fet ha motivat que a data d’avui, i per
primera vegada, la CGT estigui present a la mesa del PDI laboral, amb el 19,7%
dels i les delegades al conjunt de Catalunya i del PAS laboral, amb més del 11%
de delegats/des.
I de la repressió
Sovint aquesta lluita ha comportat denúncies i intents d’acomiadaments contra companyes del sindicat. Un dels casos va ser l’acomiadament de la Merce, de la UAB, qui havia destacat en la lluita contra el tancament de l’escola bressol que hi havia al campus de Bellaterra i que va ser acomiadada quan va figurar com a cap de la llista de CGT a les eleccions del PAS ara fa 4 anys. Un altre és el cas dels 27 i més, on es demana presó per 25 antics estudiants de la UAB i 2 treballadors, un d’ells afiliat a CGT. Altres exemples han sigut l’aplicació de penes per la llei mordassa a piquets, identificacions, etc. Tot plegat no ha frenat ni l’augment de la lluita i el creixement del sindicat.
Sovint, les discussions i debats pedagògics es fan al voltant de dues línies crítiques. D’una banda, la que ataca l’educació frontalment, amb l’afirmació que l’escola no reuneix les condicions necessàries per aprendre a causa de la pobresa de les seves infraestructures i del seu desfasament tecnològic. De l’altra, la que es basa en la crítica de l’educació tradicional i mecanicista que naturalitza l’explotació, genera i potencia desigualtats, limita la creativitat de l’individu i construeix relacions jerarquitzades, tant des de dins com des de fora de les escoles (instituts i altres institucions educatives), alhora retroalimentant-se del medi social capitalista.
Que
des de l’escola s’eduqui, des de ben petits, en el pensament crític i divergent
per ser capaços de transformar el nostre context a partir de l’acció i la reflexió,
és un reclam recurrent dels agents de la comunitat educativa (universitat,
escoles, mestres, administració, equips directius, sindicats, AMPES, AFES,
etc). Ara bé, no ens enganyem, que es reclami no vol dir que es materialitzi, i
el que és urgent, és que cada col·lectiu reflexioni sobre quin és el seu paper
perquè aquesta demanda de paraules es transformi en fets.
Quan
analitzem el dia a dia actual de mestres i professorat a l’hora d’afavorir la
generació de pensament crític a partir de la seva pràctica, ens trobem amb uns
fets que dibuixen un escenari poc optimista. Malgrat tot, situar-nos en el
fatalisme no ajuda a avançar, sí que cal reflexionar sobre quina és o quina
hauria de ser la manera de fer dels i les docents davant una situació cada vegada
més precària i excloent, si de veritat el que es persegueix, és canviar-la. Ara
mateix però, existeixen una sèrie de fets que apuntem tot seguit i que
evidencien com d’allunyades estem de les condicions que haurien de permetre
despertar la consciència crítica de l’alumnat.
Primer de tot, la manca de mobilització del professorat.
Costa
d’entendre que un col·lectiu que va assolir les seves victòries a partir de
lluites que incloïen vagues indefinides per la defensa dels seus drets, hagi
caigut en la desmemòria i conseqüent inacció que comporta fets com que el
seguiment d’una vaga convocada del sector, no superi el 15% de participació. Portem
ja gairebé una dècada d’aplicació de mesures que afecten les condicions
laborals dels treballadors i la qualitat del sistema educatiu: decret de
plantilles, decret d’autonomia de centre, decret d’avaluació, privatització de
l’escola pública, etc., i la resposta del col·lectiu docent ha estat
minoritària i ineficaç.
Si
callem, atorguem, i això és el que la majoria de mestres i professorat hem fet.
Sense reacció aplanem el camí i donem carta blanca a l’administració de torn
perquè dispari amb més força el gallet d’una arma mortífera.
La
pregunta que se’n deriva és obligatòria, com podem arribar a pensar que eduquem
per generar pensament crític i divergent si com a col·lectiu no donem exemple?
Com exigim aquesta competència al nostre alumnat si mentrestant els adults
tenim tendència a ser els grans obedients del sistema capitalista? Emerson en
tenia una resposta:
El ruido de lo que somos llega a los oídos de nuestros
alumnos con tanta fuerza que les impide oír lo que decimos
Els infants i joves aprenen dels seus mestres i professors allò que són i allò que fan, i no tant el que diuen ser o el que diuen fer. Cal exercir, com diu una màxima llibertària, la Propaganda pel Fet.
Un segon element que allunya els docents de generar una
educació crítica és la universalització de l’educació, una arma adoctrinadora.
Els
estats han tingut molt clar que l’educació és l’eina més poderosa per canviar
el món. I han treballat per posar-la al seu servei. La idea de la institució escola
neix de grans famílies capitalistes que decideixen adoptar el model pedagògic
prussià i l’imposen “per al bé de tothom”, esdevenint les escoles un mitjà d’instrucció
per al “consum indiscriminat” on els joves aprenen indirectament que viuen per
comprar coses, sentir-se bé i obeir. Així, aquesta universalització, que a
priori ens beneficia, estant al servei del poder se’ns gira en contra ja que és
utilitzada per rellançar el capitalisme.
El
poder té clar que l’escola és una eina poderosa per perpetuar el sistema i
d’aquesta manera és utilitzada per consolidar la selecció que ens ve donada per
la classe social en què naixem i per
inculcar les formes competitives que el neoliberalisme necessita per
existir. Per mitjà d’exàmens, de premis, de càstigs, de divisions segons
criteris d’edats i capacitats, etc. les desigualtats es perpetuen embolcallades
dins una falsa prospecció d’oportunitat de futur, si seguim el camí de la
competitivitat. I tot es fa des de la ideologia de la neutralitat, des de la
invisibilitat. Aquesta invisibilitat és la manera que té el poder de
condicionar la manera de fer de la població. Fer creure que l’educació és
neutral és una manera inicial d’imposar el feixisme però sense que vegem qui
són els responsables ni quins són els propòsits ideològics i polítics. Així, la
gent no els podem identificar, assenyalar i rebel·lar-nos contra els culpables,
perquè no els veiem. Aquest és un debat de fons que ha desaparegut del discurs
de la comunitat educativa perquè s’ha acceptat i adoptat el model universal
d’escola pública com a nostre, sense fer-hi una anàlisi de fons. Creiem que és
un error, perquè tot i ser conscients de que la realitat és la que és i que ara
mateix sol ens queda lluitar i transformar l’escola pública des de dins,
aquesta postura fàcil i acomodada ens fa oblidar certes coses i no prendre
consciència d’on som. Fent un símil, l’escola pública per a la classe
treballadora és el mateix que la institució política (ajuntaments, diputacions,
etc…) per als moviments socials. És a dir, és tant forta i tant absorbent que
és impossible de canviar-la radicalment des de dins. Seguint les idees
desescolaritzadores de Holt o de Illich, s’hauria de destruir per començar de
zero.
La Nova Escola del segle XXI. Revolució pedagògica?
En
un context de retallades que han afectat plenament la inversió en formació del
professorat, apareix, a mode d’anunci, un nou producte revolucionari (fruit
d’una aliança entre entitats i fundacions privades) que assegura que arriba per
arreglar els problemes de l’educació d’aquest país. Parlem de l’EN21. Alguns
centres escolars amb els seus claustres s’afegeixen a la iniciativa, sobretot
perquè els prometen recursos (que no han arribat). En el seu relat hi inclouen
com a vàlides les experiències reals i transformadores de la pedagogia
llibertària de principis del segle passat. En els seus discursos hi ressonen
les pràctiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, Celestin Freinet o Maria
Montessori.
Amb
aquesta entrada el que s’està produint és que unes entitats de caire privat,
estiguin legitimant què és el que s’està fent bé i què no, dins de l’escola
pública. En el seu discurs menystenen la feina i l’esforç del professorat i anuncien
que s’ha de canviar perquè no s’està fent bé, fins al punt de verbalitzar que
actualment només funciona l’escola privada.
Mestres i professorat, amb la tendència acrítica dels últims anys, han anat assimilant el discurs, en comptes de rebel·lar-se per demanar els recursos necessaris per treballar en condicions.
“el pensament crític a l’escola (…) no tan sols no el tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant”
El mutisme selectiu dels docents, també hi juga en contra
Més
amunt apuntàvem la dificultat de canviar l’escola des de dins. Malgrat això,
cal posar en valor les etapes en què s’havia aconseguit que els claustres
fossin espais d’intercanvi, on es valoraven les aportacions i es construïa el
projecte educatiu amb la participació de tothom. Ara mateix, la situació ha
canviat radicalment i mentrestant ens omplim la boca dient que hem de passar
d’una educació basada en l’obediència i l’autoritarisme a una educació basada
en la coresponsabilitat, l’autogestió i la participació col·lectiva, els
claustres s’han convertit en reunions informatives en detriment de
l’intercanvi, el debat i la discussió. Com ens posicionem davant aquest atac
frontal? Muts i a la gàbia en front una perspectiva neoliberal que imposa un
decret de plantilles i d’autonomia de centre que provoca i perpetua una
jerarquització, una estratificació i una fragmentació dels càrrecs a tots
nivells (l’alumnat obeeix mestres i professors, aquests als caps de
departaments i als directors, aquests als inspectors, aquests als delegats
territorials i aquests als polítics de torn, etc.). S’atorga tant poder a les
direccions dels centres que la democràcia ha desaparegut per si sola. Els llocs
de treball depenen (no sempre) de la relació que es construeix entre patró
(director) i mestres (obrers). “Si em
porto bé, si no formo part de la dissidència, si sol obro boca als passadissos
i no als espais de debat, etc., tinc bastantes possibilitats de continuar al
lloc de treball sense tenir plaça. Tot dependrà del director o directora de
torn que em confirmi i per això necessito quedar bé i no ser una veu crítica
dins el claustre.” Aquest pensament passa per moltes ments del col·lectiu. Simplement
ens autocensurem i ens vetem qualsevol capacitat crítica perquè ens hi va el
lloc de treball. La reflexió en aquest punt seria: com hem d’educar els nostres
alumnes en el pensament crític?
I el sindicat, què fa?
En
un moment en què el paper dels sindicats com a eina útil per a la defensa de
les treballadores es veu molt qüestionat, sobretot per la connivència que els
sindicats majoritaris han tingut a l’hora de signar mesures que ens han anat en
contra, creiem imprescindible plantejar un debat i una discussió profunda per intentar
respondre certes qüestions que, de moment, queden a l’aire:
El discurs dels sindicats és prou obert, flexible i
actual o s’està quedant desfasat?
Continuem amb els mateixos “mantres” de sempre respecte
l’educació pública en general?
Es fa un qüestionament propi o es segueix en un
immobilisme que no ens permet avançar?
Hi ha una reflexió profunda del nostre paper més enllà
dels discursos de sempre?
Debatem sobre decrets, sobre retallades, sobre lluites
socials, sobre mesures polítiques, etc.; però per què ho fem poc sobre
pedagogia?
Quin ha de ser el posicionament del sindicat davant casos
de companyes professionals que evidencien males pràctiques als centres
educatius? Podem acceptar sense critica oberta que un sistema públic
funcionarial assumeixi que la mediocritat pedagògica sempre hi serà i que en
part el propi sistema dóna cobertura i protegeix a professionals tòxics? Quin
ha de ser el filtratge per evitar-ho? Hi ha d’haver un filtratge? La nostra
resposta ha de ser sempre el corporativisme professional abans que un
posicionament públic en contra de la pràctica educativa de companys i companyes
encara que això vulgui dir alinear-te amb l’administració (el patró)?
O,
d’altra banda, la reflexió també ha de ser sobre les dinàmiques pròpies:
Què passa quan dins els sindicats predomina el patriarcat
i el tolerem en lloc de combatre’l?
Què passa quan dins el propi sindicat es veuen actituds
intolerants i irrespectuoses entre els mateixos companys i companyes?
El
focus d’aquest article és l’anàlisi del rol del professorat a l’hora de generar
pensament crític a l’escola, i qüestionant el fet que, ara per ara, no tan sols
no la tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant. Sense ànim fiscalitzador,
el que es pretén és reflexionar sobre la importància del nostre fer, i la
necessitat d’organitzar-nos per tenir la força suficient per generar el
conflicte continu i col·lectiu perquè el canvi es faci realitat. El dubte i la
pregunta han de ser la base del nostre plantejament de vida, i aquest dret no
l’hauríem de deixar perdre.
Assumir debilitats i incoherències pròpies s’ha de convertir en l’inici del camí per canviar, després queda un llarg recorregut per transitar. Necessitem clarificar els qüestionaments que estem realitzant entorn als valors, principis i formes que assumiria un alternativa (llibertària?) en educació. Com diu el biòleg i filòsof Humberto Maturana, segurament tenim la necessitat de parlar contínuament de valors perquè realment no els vivim. Si aquests valors (nosaltres preferim parlar d’actituds) els visquéssim i els tinguéssim incorporats en el nostre fer diari, els infants i els joves ja no sol serien els receptaris de les concepcions morals de l’adult o del tècnic pedagògic. Ans el contrari, serien persones plenes, autònomes, amb capacitat de decisió que participen, inventen i estableixen relacions d’igual a igual amb els altres individus, tenint la possibilitat de sembrar i construir una nova societat.
També
podríem parlar d’altres temes com són de la formació inicial de mestres (realment un “cementiri d’elefants”
exigint un canvi educatiu que des de la universitat són incapaços
d’implementar), les pràctiques
educatives (mà d’obra gratuïta que no té cap mena de reconeixement ni cap
als estudiants ni cap als tutors, però com sempre tothom es queixa i ningú es
planta. Sol ho va fer el professorat de secundària), els continguts educatius i l’acció educativa (què se’ls està desprestigiant
ja que no se li dona la importància que tenen tot i que són bàsics per desenvolupar competències. No
es parla de desigualtats socials, de racisme, de feminisme, de segregació, de
pobresa, de misèria, de privilegis, de centralisme, i a més, si es treballen
aquests continguts es fan des d’un àmbit teòric i abstracte, no des de l’acció
col·lectiva i pública), el tant defenestrat currículum (podem parlar de currículum com a eina de transformació
educativa? I tant! Nosaltres creiem que si, sols cal coneixement de causa i
voluntat per part de qui ho aplica) o de la pedagogia llibertària (realment existeix o ha existit com a tal? la
pedagogia anarquista ha sabut contemporaneïtzar el discurs o sols ens quedem en
l’Escola Moderna, el CENU i l’Escola Activa? Com aprofitem el context actual
per elaborar un nou discurs pedagògic llibertari? Com incorporar les arts, el
discurs dels moviments socials, la misèria capitalista, la consciència de
classe, etc… en la pedagogia? Com s’imbriquen aquests temes en el currículum
oficial i en l’ocult?). Ja hem dit que podríem i ens agradaria parlar de tots
aquests aspectes però ara no toca. En una altra ocasió hi incidirem. O potser no.
