“La debilitat del sistema sanitari públic s’ha gestat amb les retallades”

Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Rosa Pahissa, metgessa de l’Atenció Primària. La Rosa desenvolupa la seva tasca professional a Rubí però viu a Sabadell, on és militant, també, dels moviments socials de la ciutat.


Bon dia Rosa, explica’ns, com esteu vivint aquesta situació d’excepcionalitat?

Amb una gran preocupació i sensació d’impotència davant la perspectiva d’un imminent col·lapse sanitari que podia i havia d’haver estat previst per les autoritats polítiques i sanitàries. A un nivell immediat, aquesta crisi podia haver-se abordat amb molta més antelació veient els exemples d’altres països; però a un nivell més general, la debilitat del sistema sanitari públic s’ha vingut gestant a base de successives onades retalladores tant dels governs estatals com autonòmics i ara en patim les conseqüències.

– Amb quina situació us trobeu actualment al CAP?

Ara per ara, ens trobem a l’expectativa davant l’absència d’una coordinació clara entre CAPs que fa que les funcions de cada centre es decideixen en funció de l’organització interna del personal. Era evident des d’un primer moment que serveis com el 061 serien els primers en saturar-se, i no s’ha tingut en compte la xarxa de CAPs com a eina potencial a l’hora de gestionar el pic de necessitat assistencial. Ara mateix, els CAPs haurien de funcionar en coordinació plena amb els hospitals, exercint de primera línia d’atenció i filtratge de pacients, realitzant alhora una funció informativa que permeti resoldre la gran quantitat de demanda informativa i assistencial de la població.

– Es nota la falta de recursos de la sanitat pública en moments així?

Absolutament. Els CAPs estan infradotats per atendre una emergència d’aquestes dimensions i es troben limitats a l’hora de contribuir a descongestionar els hospitals. En aquests moments ja s’està fent una crida al personal d’atenció primària per incorporar-se a l’atenció hospitalària, cosa que és absolutament necessària, però a la vegada implicarà deixar considerablement descobertes les funcions pròpies de l’atenció primària.

“la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi”

– Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral?

En aquest sentit hi ha una intensificació d’una situació de saturació i sobrecàrrega que s’arrossega des de fa temps. La cobertura de baixes de personal contagiat o en risc accentua la falta del personal que ja existia anteriorment. La situació actual implica un esforç de tots els professionals a adaptar-nos a les necessitats de la població, però sobretot caldrà un esforç per sobreposar-se a aquesta situació més endavant; No s’està pensant, per exemple, en com es gestionaran unes llistes d’espera que ja eren extremadament llargues abans de la pandèmia, amb una sanitat ja minvada de recursos.

– Patiu estres psicològic i/o emocional en situacions així?

Sí, la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi tant per a pacients com per al nostre entorn més proper. Per altra banda, estem en contacte amb els nostres companys que treballen als hospitals i veiem com la falta de material i de prevenció els està portant al límit de les seves forces físiques i mentals.

–  Quins EPIs feu servir vosaltres?

La dotació del CAP és totalment insuficient. Hi ha un nombre molt escàs d’EPIs i el seu ús s’ha de restringir, portant-nos a atendre pacients amb patologies respiratòries sense l’equipament adequat, amb el que això implica tant a nivell de risc personal com de contagi a altres.

– Què podem fer nosaltres per ajudar-vos?

Complir estrictament les mesures de confinament mentre duri l’emergència, i un cop acabada, sortir al carrer en massa a exigir responsabilitats polítiques i la construcció d’un veritable sistema de salut pública universal.

Ho farem.



Dones amagades darrera l’espectacle

La lluita per aconseguir una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Redacció Catalunya

Elles són algunes de les dones que treballen en el sector de l’espectacle, algunes  darrera del teló, però sense elles, l’espectacle no seria possible. Són dones que treballaran el diumenge 8M, i tots els dies festius, per tal que la resta de la societat en puguem gaudir. Als horaris que han de fer, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. Per això ens volem endinsar en aquest sector que utilitzem molt sovint, però que coneixem molt poc, malgrat que és un sector, també, molt feminitzat.

Entrevistem a diferents dones, amb feines molt diverses dins del món de l’espectacle: Guisela Zannerini, treballadora del Liceu com a mezzosoprano estable en el cor d’aquesta institució. Pilar Martin, treballadora a l’àrea d’imatge de TV3, al departament de disseny de vestuari; i Betlem Zamora, documentalista de TV3.

En què consisteix la vostra tasca.

Gisela: la meva feina consisteix en prendre part en la programació artística de la temporada del Teatre del Liceu en concert i òperes. A més de les actuacions assagem gairebé cada dia per tal de preparar la programació prevista.

Pilar: la meva feina consisteix en vestir a partir de pautes tècniques, de realització i del tipus de programa (personatges de ficció, informatiu, magazine…). Construir looks a partir de cessió de fabricants, compra o reciclatge de la roba que solem guardar a la “vestiteca” per donar-li nova utilitat i sobretot, estalviar en programes amb poc pressupost. Un cop preparat el vestuari, seguim la gravació per possibles rècords, perquè no sempre es grava en ordre cronològic ni en el mateix dia. A més, compagino la meva feina amb la representació de CGT al Comitè d’empresa.

Betlem: jo sóc documentalista a TV3. Treballo a l’arxiu d’imatges, catalogant tots els programes que s’emeten per després poder recuperar imatges segons les necessitats de cada programa.

Com podeu conciliar la vida laboral i familiar?

G: Degut al  tipus de feina hi ha moltes restriccions que dificulten la conciliació amb la vida familiar. Malauradament pot passar que ens posin també assajos en aquests dies que més necessitaríem estar amb la família. D’aquesta manera és veritablement un repte poder conciliar, de forma plena, la vida personal amb la vida laboral.

B: Tenim horaris de torns, perquè l’empresa no tanca mai. Els treballs a torns fa difícil conciliar la vida laboral i familiar, així que ho fem fent equilibris en segons quins moments i comptant amb l’ajuda familiar.

P: La reivindicació que més ens preocupa és la de la conciliació, la de ficar la vida de les persones en el centre, per sobre dels interessos econòmics i productius del capitalisme i de l’empresa.   

Hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?

P: Sí, això és així. Ho hem constatat amb les dades que hem aconseguit amb la negociació del Pla d’igualtat. Les dones patim una bretxa salarial del 8’6% dins la mateixa categoria, i en els complements de tots els sostres de vidre sota els que treballem, arriba al 50,6%. Hem de recordar que som una empresa pública amb un conveni col·lectiu propi, i amb més homes que dones dins la plantilla.

B: Imaginem que també per un major compromís de les dones en relació a les responsabilitats i cures  familiars, cosa que no significa un menor compromís amb la feina. A més, evidentment les dones en categories inferiors i en situacions més precàries són les que pateixen una major discriminació laboral.

Constateu que hi ha bretxa salarial entre les dones?

G: Les xifres parlen per sí soles, la constatació és real en el dia a dia. En molts casos el salari és el mateix, però encara s’ha de treballar molt en la percepció del nostre col·lectiu en relació a l’equitat a nivell de feina. De fet, sovint, ens trobem amb comentaris molt masclistes que ens acusen de treballar molt menys.

Teniu Plans d’igualtat a les vostres empreses… es compleixen?

P: Estem negociant el Pla d’acció, és a dir, la segona etapa. Com ens va costar molt aconseguir una bona diagnosi per aconseguir reduir la bretxa salarial i les discriminacions de les dones evidents en les dades quantitatives, malgrat ser una empresa pública, les dades ara mateix les hem d’actualitzar perquè ja són del 2015. En tot aquest temps no hem millorat ni tampoc s’ha trencat cap sostre de vidre amb la promoció de les dones. Encara que no tenim el Pla d’igualtat, estem contentes del que hem estat aconseguint com a CGT en tota la llarga i duríssima negociació.

Quines demandes urgents teniu?

P: Aconseguir un Pla d’igualtat real, en la pràctica, de la vida dins i fora de la empresa. Demanar a l’empresa una veritable manera de conciliar la vida laboral i familiar. Acabar amb la discriminació salarial i laboral de les dones, amb el sostre de vidre que no ens permet treballar amb igualtat de condicions només pel simple fet de ser dones. I aconseguir, d’una vegada per totes, una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Aquest 8M Vaga de consumir, també de consumir espectacles

“Tot suport és benvingut i l’Andrea ho agrairà molt”

Redacció

L’Andrea és una sabadellenca que actualment està privada de llibertat a la presó Wad Ras. Va ser detinguda el 16 d’octubre durant les manifestacions que es realitzaren aquella setmana arreu de Catalunya. Parlem amb Txell Valls, membre del Grup de Suport de l’Andrea i del Centre Social l’Obrera de Sabadell.

Bon dia Txell, ens trobem a l’Obrera, un centre social de Sabadell okupat ara fa més de dos anys. Quina vinculació té l’Andrea amb l’Obrera?

L’Andrea és una jove que, com tantes altres, participa d’aquest espai i el fa un lloc millor amb el seu esforç, les seves ganes i seu compromís. Ella participa a diferents activitats que s’hi duen a terme dins d’aquest petit espai que hem arribat a sentir com casa nostra. Per exemple, a la Sobirana, una xarxa solidària d’aliments i roba del sud de Sabadell, s’encarrega d’anar a buscar els aliments juntament amb altres companyes per poder-lo repartir els dissabtes al matí. També participa del gimnàs Rukeli on hi va a fer boxa, on aprèn envoltada de companys i companyes que treballen i entrenen juntes. A la Madrasseta, l’escola popular del sud, hi anava a aprendre llengua de signes i, cada dues setmanes, anava a les converses en francès. És membre del Grup de Dones de l’Obrera i, a tot això, se li ha de sumar les hores incomptables d’assemblees, de jornades d’adequació de l’espai, d’actes i campanyes que s’han preparat i realitzat. En definitiva, és una noia molt estimada per totes nosaltres i bolcada 100% en el que creu.

Com assumiu el seu entorn militant la detenció i posterior empresonament de la companya?

Nosaltres creiem que es tracta d’una detenció molt injusta i totalment arbitrària. Des de l’Obrera es troba molt a faltar la seva presència, dia sí i dia també, entre les quatre parets que formen aquest espai. No podem fer una altra cosa que lluitar des dels moviments socials tirant endavant aquest projecte tant gran que tenim a les nostres mans. El grup de suport, juntament amb la família, és el que va tirant del carro en tot aquest procés, i nosaltres, com a Obrera, ens adherim a les accions que proposa, ja sigui en compartir per les xarxes socials, enviant cartes de suport o ajudant en el que faci falta.

Quines accions teniu previstes?

Tenim una campanya per enviar cartes de suport a la nostra companya, per poder-li enviar tot el suport, estima i força des d’aquí fora. Perquè sàpiga que pensem en ella i lluitem per ella i totes les altres preses polítiques cada dia. Qui vulgui, pot fer arribar la seva carta al correu següent:  cartesawadras@gmail.com . Tot suport és benvingut i l’Andrea ho agrairà molt, ja que allà dins, el simple fet de rebre cartes de persones conegudes o desconegudes, la fa desconnectar unes mil·lèsimes de segon de la realitat que està vivint ara mateix. A aquest correu també ens podeu enviar vídeos que li podem fer arribar des del Youtube, ja que des de la biblioteca de la presó es pot connectar a internet una vegada al dia i pot veure els vídeos penjats des del nostre compte. Li encanta veure aquests vídeos siguin del que siguin.

A part, justament pel 16 de novembre, aquest pròxim dissabte, estem preparant un esdeveniment on hi haurà diverses xerrades, concerts i paradetes del grup de suport tant de l’Andrea, com de la Xènia i de la Paula, les companyes ja alliberades de Wad-Ras. Trobareu més infirmació a les nostres xarxes socials d’Instagram o Twitter: @andreallibertat.  Tret d’aquest esdeveniment no en tenim cap més amb data establerta, però estem treballant per altres accions que més endavant es comunicaran. 

Hi ha alguna previsió judicial de llibertat condicional?

Ara per ara, no podem fer gaire cosa més ja que restem a l’espera de la resolució de l’últim recurs interposat a l’Audiència Provincial.

és important reivindicar tots els cassos de les companyes presses”

Què penseu de la “Revolta Catalana”?

L’Obrera és un espai apartidista, on hi ha gent amb ideologies i sensibilitats molt diferents, però totes tenim un front comú. En aquest cas és que totes estem a favor de la lluita pels drets i les llibertats fonamentals, especialment les de la classe obrera.  És per això que no estem d’acord amb aquests empresonaments i no pararem de lluitar en contra de tota repressió i fins que l’Andrea i les altres detingudes siguin lliures.

Digueu-nos què podem fer des de la Revista Catalunya.

Com us he dit anteriorment, tot suport i ajuda és benvinguda. Considerem que el fet de difondre el cas és imprescindible i ajuda moltíssim perquè pugui arribar al major nombre de persones possible i sàpiguen què és el que verdaderament està passant. Creiem que és important que no només reivindiquem el cas de la nostra companya i amiga Andrea, sinó també tots els cassos de les altres companyes presses.

També creiem que és molt important respectar el silenci de les famílies de totes les preses, i deixar-los el seu espai per poder expressar-se lliurement, si és que ho volen fer en qualsevol moment. Això, no només va dirigit a tots els mitjans de comunicació, sinó que també fa referència a totes les persones a títol individual.

Contra la seva repressió, la nostra solidaritat.

“La idea s’inspira en el Congrés de Sants organitzat el 1918”. Parlem amb Aitor Terradelles

Redacció

Durant aquests mesos s’està duent a terme el procés per l’organització del Congrés d’Habitatge de Catalunya. Parlem amb Aitor Terradelles, membre del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca i membre del Grup Motor del Congrés d’Habitatge de Catalunya, que ens explica què és i quina importància té aquest congrés.

– Primer de tot, explica’ns què és això del Congrés d’Habitatge. 

En poc temps la lluita pel dret a l’habitatge ha canviat molt. Els preus de lloguer tenen una importància que fa 5 anys no tenien. La PAH s’ha centrat en la ILP i a tot el territori (especialment a l’AMB i al Maresme) han aparegut nous col·lectius d’habitatge amb les seves pròpies dinàmiques. 

Des d’algunes militants del moviment, volíem intentar reflexionar sobre el moment on ens trobàvem i, sobretot, veure cap allà on podíem anar conjuntament. Malauradament, la dinàmica sindical dels nostres col·lectius (molts amb poca experiència) no ens permet dedicar-li temps a tenir debats profunds i sabíem que no volíem construir una coordinadora que no durés més d’un any degut a les diferents opinions. 

Vam pensar que l’organització d’un congrés, preparat amb temps i impulsat per un grup motor, podria ser la fórmula per trobar punts en comú, teixir estratègies i plantejar models organitzatius. Així doncs, el Congrés d’Habitatge de Catalunya és tot un procés que va començar cap al juny de l’any passat i on hi trobem diverses fases de debat i decisió.

– Entenem llavors que és una iniciativa dirigida a posar en comú i dotar d’una mateixa coherència totes les iniciatives relacionades amb la lluita per l’habitatge?

Sí, la idea de tot plegat és trobar diverses línies des d’on abordar aquest conflicte conjuntament. No volem que aquesta lluita s’apagui quan ja no tinguem més força o idees, hem d’aprofitar ara, que estem amb ganes, per implementar noves estratègies i formes de lluita i passar al següent nivell. 

En aquest sentit, la idea s’inspira en el Congrés de Sants organitzat el 1918 (ara farà 101 anys) quan els sindicats van decidir canviar el seu model organitzatiu i com això va suposar una gran millora en la lluita, resultant en la Vaga de la Canadenca de l’any següent.

– Perquè, com al Congrés de Sants, pel que fa a la participació al congrés, hi poden participar multitud de col·lectius i entitats, sense perjudici de la seva naturalesa organitzativa?

El Congrés és tot un procés i, en cada un, hi participen uns agents concrets. Creiem que, qui lideri aquest procés i qui en tregui les línies finals hem de ser els grups d’habitatge que ja treballem en base al suport mutu (PAH’s, Sindicats de Llogaters, grups i xarxes d’habitatge, etc.).

“la idea de tot plegat és trobar diverses línies des d’on abordar aquest conflicte conjuntament”

Entenem també que, en diversos pobles del territori, on hi ha menys activitat, hi han col·lectius que fan feina d’una mica de tot: no els hi volem barrar al pas a participar. L’únic requisit és que treballin el tema de l’habitatge a través del suport mutu entre afectades.

Dit això, ara hem tingut uns debats locals on hem donat veu al veïnat perquè aportessin les seves idees. Tenim planejat diversos debats sectorials (laboral, feminisme, cooperatives, jovent) on volem que hi vinguin els actors claus de cada àmbit. Hem de plantejar línies de cooperació entre altres àmbits de lluita, doncs els problemes d’habitatge sempre van junts amb problemes de salari, d’edat, de gènere, origen…

– En aquest sentit, hem vist que en el decurs del procés d’aquest Congrés hi ha diferents fases. Perquè?

No volíem posar tota la llenya a un intensíssim cap de setmana i, potser, no posar-nos d’acord. Sabem com funcionen les dinàmiques de debat i no és sa ni productiu plantejar grans debats d’aquesta manera. A més, partim de bases ideològiques diferents. Per això, plantegem diverses jornades i moments on fer les preguntes adequades. D’altra banda, això ens ajuda a mantenir els nostres ritmes de militància, que no són baixos, mentre les diferents comissions treballen. A part, com ja hem dit, volíem que hi participessin col·lectius molt diferents i, fer-ho en diferents fases ens ha permès anar reclutant gent i fer el congrés més extensiu.

– Tenim data per la trobada, per la celebració del Congrés en si?

La trobada final, on s’aprovaran les ponències generals, es celebrarà, aproximadament, a principis de Novembre.

– Quantes organitzacions estan participant a hores d’ara?

Ara mateix tenim més de 20 col·lectius que han aprovat la seva participació i estem, pràcticament, en permanent expansió. Hi ha especialment presència a l’AMB i al Maresme. Dins les possibilitats de cada grup, s’aporten mans a treballar en les diferents comissions del grup motor, que és l’òrgan que va impulsant les fases del procés. També hi ha grups que no poden aportar gent i simplement confirmen que participaran de les decisions més claus, que també és una forma de participar.

– El mes passat vam assistir a mobilitzacions a Barcelona. Es fan de forma coordinada? Quin pes tenen aquestes mobilitzacions en el Congrés d’Habitatge?

La majoria de grups participants ja estem coordinades de manera informal, ja que la nostra militància es creua per casos que portem conjuntament o campanyes que creiem interessants.  Les mobilitzacions són una part important dels debats que hem de tenir i hem de reflexionar sobre quines són les seves oportunitats i debilitats.

– La PAH, per exemple, porta molts anys de lluita per l’habitatge digne i, a més, a infinitat de modes: escraches, manifestacions, okupacions, etc. Hi ha una aposta per algun tipus de mobilització determinada per part del Congrés d’Habitatge?

Justament volem posar totes aquestes dinàmiques que hem estat practicant fins ara sobre la taula i dir: “ens estan sent útils? Què volem aconseguir amb elles?” No apostem per res en concret perquè existeixen moltes postures i el que fa falta és posar-se d’acord.

– Sindicat de Llogaters. Quina relació i quin pes té amb el Congrés?

El Sindicat de Llogaters participa al Congrés com un actor més, aportant gent a les comissions i impulsant tot aquest procés.

– Finalment, anima’ns a participar d’aquest Congrés. 

Per les persones que ja participin en grups d’habitatge: poseu-vos en contacte amb nosaltres i estarem 100% disponibles a resoldre-us tots els dubtes i pors que tingueu. No volem que es tracti d’un procés tancat a quatre assembles de Barcelona, sinó que volem que sigui extens i plural, encara hi sou a temps! Per qui no participi dels grups d’habitatge: si coneixeu col·lectius que tractin aquesta problemàtica, poseu-los en contacte amb nosaltres. 

Per últim, si ja participeu d’altres sectors en lluita, estigueu atentes als debats sectorials que s’aniran donant.

Tots els Regnes de la Terra

Aquest mes al tinter, parlem amb Daniel Bastús, militant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. El Dani, com el coneixen a Sabadell, és professor de secundària a un institut de Terrassa i, des de fa poques setmanes, també escriptor. Parlem amb ell del seu primer llibre “Tots els Regnes de la Terra. Una Història de la PAH”, una novel·la que gira al voltant de la militància i els processos de concienciació dels que menys tenen.

Resultado de imagen de tots els regnes de la terra

-Professor de secundària, militant dels moviments socials, què et porta a escriure un llibre com aquest?

Per una banda, jo fa anys que milito a la PAHC, que és una organització que està atapeïda de gent que és important per mi i que té unes històries de les quals he après moltíssim. A banda d’això, l’any passat vaig fer un postgrau de periodisme literari, el treball final del qual consistia, justament, en un reportatge novel·lat de llarga extensió. Quan em vaig assabentar del que havia de fer, de seguida vaig tenir clar que volia escriure sobre la PAHC: perquè al seu interior hi ha tota una sèrie d’històries que són apassionants i que mereixen, com a mínim, ser explicades.

-Tots els Regnes de la Terra. Explica’ns el perquè d’aquest nom.

Sense entrar al fons, perquè és una expressió que apareix en dues ocasions a dins de la novel·la, d’una forma en què –espero- s’explica prou a si mateixa… és un gir, una expressió d’un text preciós de C.K.Chesterton, l’autor britànic, i que alhora té una relació immediata amb la PAH. Chesterton era un pensador conservador, però conservador en el sentit que avorria la societat moderna, amb tota la seva desigualtat, explotació i alienació. El text en qüestió és un text que és llegit públicament en un moment important de la història de la PAH i que constitueix tot un manifest sobre la ètica, la justícia i la lluita de classes. Dit això, no vull estar-me d’agrair el meu amic Albert per, mentre llegia el manuscrit, haver-me donat la idea del títol. Trobo que li escau molt a la novel·la.

-Per què has pensat que és important escriure un llibre sobre això?

Hi ha diversos nivells aquí. Per una banda, el personal: perquè les persones que apareixen a la novel·la són totes persones molt importants per a mi  i tenia ganes de retre’ls una mena d’homenatge. Però no és només això: a banda de ser importants per mi, aquestes històries tenen molt de pes en si mateixes. Crec que hi ha herois de la literatura que tenen una història força més plana que la Sandra, la Deboh o la Urimari, que són companyes de la PAHC de Sabadell. I aquí anava, en realitat: diria que l’experiència de la PAHC de Sabadell ens pot donar moltes pistes sobre com són els processos de desalienació i subjectivació política. La PAHC és una organització on –un nombre prou important de vegades com perquè sigui una tendència a subratllar- les persones hi arriben com a afectades i en surten com a militants. Què significa això? Que persones que arriben a l’assemblea soles, petites, enfonsades, de vegades amb prejudicis racistes, o amb pràctiques masclistes, sovint; i en tot cas sempre amb l’objectiu únic de resoldre els seus problemes particulars d’habitatge… hi viuen un procés de transformació -lent, llarg i persistent-, després del qual la lluita pels drets de totes els passa a ser una necessitat de primer ordre. Un dels objectius del llibre, en aquest sentit, era intentar desentranyar i reconstruir la forma com es donen aquest tipus de processos.

-Tu has estat militant de la PAHC de Sabadell. Què t’ha aportat això personalment i militant?

En la vida militant, tot. La PAHC m’ha capgirat la meva forma d’entendre l’acció política. Té a veure amb el que parlàvem tot just ara. Quan vaig entrar a la PAH, jo venia de militar en petites organitzacions on consideràvem que si proclamàvem molt fort els nostres principis i exhibíem la nostra pulcritud moral la gent correria a sumar-se a nosaltres. Al final, és clar, érem sempre els mateixos, i no teníem la menor capacitat agregadora. Hi ha un breu text molt lúcid que em va passar fa anys el meu amic Juky i que jo mai em canso de recomanar, que parla d’aquest tipus d’organitzacions. És del Hal Draper, un marxista dels EUA, va ser escrit pels 60-70, i es titula “Hacia un nuevo comienzo… por otro camino. La alternativa a la micro-secta”. Es pot trobar molt fàcilment per internet i dona moltes respostes.

Però bé, tornant a la PAH. La PAH ens ha ensenyat una sèrie de principis que –tot i que per moltes siguin obvis- intentaré sintetitzar. 1) Que la militància política ha de tenir com a base la solució immediata de les necessitats materials de les persones (combatre un ERO, disputar una pujada del lloguer, poder mantenir un espai al barri on dur a terme activitats socials gratuïtes…) i ha d’estar fonamentada en la perspectiva d’assolir petites victòries. I 2)  Que aquesta lluita per solventar les necessitats materials s’ha de dur a terme de forma col·lectiva, democràtica i pràctica. Col·lectiva: perquè hem de prendre consciència que els conflictes que sovint vivim de forma atomitzada tenen una dimensió més àmplia, que només els podem plantar cara a partir de l’agrupació entre iguals i perquè, en fer-ho, no només resolem el nostre conflicte original sinó que hi guanyem una comunitat. Democràtica: perquè les persones que arriben a les nostres organitzacions, encara que d’entrada no tinguin ni experiència ni una sèrie d’habilitats, han de decidir sobre el rumb i el sentit de les mateixes en el mateix rang que qualsevol altre. La temptació d’escurçar els processos deliberatius per part d’un grup de persones més bregades té com a revers la limitació o esmussament de molts processos d’aprenentatge i subjectivació. Bona part dels quadres polítics més complets i carismàtics que conec fa pocs anys estaven a les seves pròpies antípodes ideològiques. I pràctica: perquè, a falta de lleis que ens protegeixin, hem de resoldre els nostres conflictes materials de forma directa i pràctica, amb les nostres pròpies mans, a través de l’acció (aturar un desnonament, recuperar un bloc de pisos per a la gent).

Al llarg de tot aquest procés, aconseguim col·locar (part de) les nostres condicions d’existència, abans en mans de poders desconeguts, sota el nostre control col·lectiu i democràtic. Tot aquest procés, que és un procés de desalienació a través de la praxi, ens fa més lliures, més complets i més feliços.

-Per què decideixes donar-li la forma que li has donat al llibre (una novel·la)?

Perquè –i això ho hem comentat molts cops amb companyes de la PAHC- si la tesi feminista els 70 deia amb encert que “el personal és polític”, la cita, al seu torn, es deixa acabar de completar, fins a dir també: “el polític és personal”. Amb això vull dir que els grans processos històrics de transformació política no passen al marge ni per sobre de la vida concreta de la gent, sinó precisament a través de la seva quotidianitat. Si ens plantem, doncs, en el terreny de la vida personal de les persones, es pot entendre que la novel·la –i concretament, la novel·la de no-ficció- sigui un gènere que es pugui moure amb més comoditat que l’assaig.

-La protagonista del teu llibre és una dona. Per què?

És una bona pregunta. No és ni tan sols una decisió personal: és que no podia ser d’altra manera. La PAHC és una organització, a part de feminista, majoritàriament femenina. Les dones de la PAHC ho expliquen molt bé: sovint, quan les famílies es troben en una situació tan límit com que estan a punt de perdre l’habitatge, l’home, proclamat o autoproclamat en moltes llars cap de família, s’ensorra, desorientat, embargat per una mena de consciència de fracàs vital. En aquesta situació, enmig del naufragi, és la dona la única qui, en moltíssimes ocasions, manté el cap prou clar com per recollir les regnes de la situació. Així, és la dona qui va buscar ajuda a la PAHC, qui explica el seu cas i comença a col·locar els fonaments per la seva resolució. Mentre l’home segueix ensorrat, la dona ja ha començat un procés d’activació personal i política que tindrà un llarguíssim recorregut. Hi ha un capítol a la novel·la centrat justament en aquesta qüestió.


-Recomana’ns el teu llibre, sense spoilers.

Les persones que apareixen al llibre diuen que us el pilleu. Jo, com a mínim, no acostumo a portar-los la contrària.