Categoria: Vaga

Saint-Gobain: molt més que un forn

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secció sindical CGT a Saint-Gobain

El passat dia 25 d’Agost l’empresa Saint-Gobain convoca al Comitè d’empresa per tal de tractar problemes de l’absentisme laboral, quina va ser la sorpresa dels representants dels treballadors quan es van adonar que aquesta reunió era una mentida a la qual els té acostumats aquesta empresa, en comptes de parlar de l’absentisme, van exposar el tancament de la Divisió Glass de la fàbrica i d’iniciar el període de consultes de l’ERO.

La decisió va agafar de sorpresa al Comitè, ja que durant el 2019 l’empresa va guanyar 10,5 milions d’euros i avui dia encara falten dos anys de vida útil del forn de vidre. A poc a poc es va anar descobrint una estratègia de l’empresa que va eliminar la fàbrica dels seus plans de futur l’any 2018 deslocalitzant la producció a Polònia amb una legislació laboral i mediambiental molt més laxa que la península. Després de dos anys enganyats decideixen tancar a correcuita sense tenir cap mena de sensibilitat amb la plantilla.

Després d’aquesta gran ofensiva de la patronal, la plantilla es va mobilitzar totalment i va aconseguir arrossegar en aquestes mobilitzacions a famílies, amics i veïns. A partir del 6 de setembre es va iniciar una vaga indefinida que significava una parada total de la planta. Veient la unió de la plantilla l’empresa va començar amb el joc brut, alliberant de l’ERO als representants dels treballadors i coaccionant a la plantilla posant en dubte futures recol·locacions. El que no sabia l’empresa és que aquestes tretes no van fer si mes no unir més que mai a un col·lectiu “cristalero” que òbviament va rebutjar qualsevol privilegi i no va tenir gens de por de la resta de coaccions.

Després d’uns dies de seguiment de la vaga del 100%, el col·lectiu es va adonar que l’empresa havia produït més que mai els darrers mesos i que el material havia d’estar a algun lloc. Aquella ubicació eren els magatzems de Bellvei on van descobrir que les portes no tenien gual, va ser el moment d’organitzar-se i dividir-se en 3 grups per ocupar les portes del magatzem amb 15 vehicles, 3 torns i set dies a la setmana. En aquell moment va començar #LaHuelgaDelVado.

L’empresa deixava passar els dies, no entrava en detalls a la negociació i es va negar a presentar-se a dues reunions al·legant falsos problemes de seguretat a l’entrada de fàbrica, jugava amb el temps però amb el tancament de Bellvei el temps el controlaven els treballadors. No van trigar en arribar els piquets de la patronal per fer-nos fora, per amenaçar amb multes, amb grues i amb furgonetes ARRO, però els Cristaleros van continuar asseguts a les seves cadires de plàstic, les mantes per dormir a la nit, el servei d’esmorzar, de dinar i sopar que venien des de l’Arboç on estaven la resta de companys a la porteria de la fàbrica. Els dies van anar passant i els estocs de les fàbriques d’automoció van caure en picat, la urgència per a Saint-Gobain era màxima.

El dijous es van alliberar tres camions de les naus de Bellvei per evitar parar vàries fàbriques a canvi d’un preacord que finalment no va ser ratificat per l’assemblea, perquè en bon criteri faltaven detalls importants per definir. El Comitè no ho van dubtar dues vegades i es va posar mans a l’obra per treballar en un futur acord. Mentre durava el tancament van rebre la visita de molts polítics que estaven més preocupats en fer-se la foto que en donar-los un salvavides al que agafar-se, un Secretari d’indústria, Raül Blanco, parlant pel mòbil en comptes d’escoltar-nos, un Secretari General del PSC, Miquel Iceta, que se li tancaven els ulls a la sala de premsa, però cal destacar un Conseller d’Empresa de la Generalitat, Ramon Tremosa, que per un costat afalagava l’orella als treballadors i amb l’altra mà els clavava un ganivet ben oxidat per l’esquena. Un Ramon Tremosa que la seva única preocupació era finalitzar el bloqueig de Bellvei i així salvar a les seves fàbriques i poder posar-se la primera medalleta del seu mandat. Cal recordar el seu tweet insultant a la classe treballadora pocs dies després de reunir-se amb la plantilla de Saint-Gobain. No tot han sigut desgràcies, afortunadament el PP i Ciutadans es varen quedar a les trinxeres de la patronal i no han sumat forces amb la ultradreta Catalana. Per sort Els comuns els van obrir les portes del Parlament i la CUP va bolcar-se en la nostra causa recolzant-nos en tot moment.

“la lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic”

La lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic de Saint-Gobain, en aquests moments els treballadors es van veure reforçats amb el suport solidari dels companys i companyes de les diferents confederacions de la CGT. El nerviosisme de l’empresa era patent, els intents de treure vidre de la nau eren cada vegada més desesperats arribant a intentar fer un forat a les parets de les naus al més pur estil delinqüència butronera. Les visites dels mossos d’esquadra cada vegada eren més intimidants, però la plantilla continuava a la vorera, amb cançons i somriures. El xantatge i la coacció es van convertir en pràctiques habituals demostrant una vegada més que el cos de mossos d’esquadra continua sent el braç ferotge de la ultradreta catalana, prenent nota de matrícules, apropant furgonetes ARRO per intimidar i arribant a coaccionar vàries vegades al Comitè d’empresa amb intervenir amb els antidisturbis si no deixàvem sortir algun camió.

L’empresa per la seva part va decidir que era millor obrir la via penal contra els seus treballadors en comptes de negociar i va procedir a realitzar vàries denúncies al col·lectiu de treballadors per coaccions, i els mossos van trigar poc a tornar a amenaçar-los, però en aquells moments ja era massa tard per tirar-se enrere i els “cristaleros” no van dubtar ni un moment a quedar-se a la seva nova llar “Bellvei”, cal dir que la jutgessa de Vendrell desestimà la denúncia interposada per Saint-Gobain, en no existir cap desordre públic. A mesura que avancen els fets, ens adonem que el Polígon està en una situació d’alegalitat i per això el gual no es pot tramitar a l’Ajuntament i l’empresa va decidir anar al basar dels xinessos i posar-los com a efecte intimidatori. El moviment de resistència ara tenia més força que mai, tanta força que ni en un moment tan crític com el dissabte al matí van cedir ni un mil·límetre.

Dissabte al matí la ultradreta Catalana instada per la Dreta rància Euskera perpetra un crim sagnant per qualsevol democràcia. El President de la Generalitat, El conseller d’interior i el Conseller d’Empresa, Quim Torra, Miquel Samper i Ramon Tremosa respectivament, decideixen que és bona idea saltar-se la resolució del jutjat de Vendrell, treure les competències als mossos de Vendrell i donar-se-les a la BRIMO de Sabadell, una BRIMO que van arribar amb 8 furgonetes amb poques ganes de negociar. I que van fer els Cristaleros/as? Òbviament quedar-se al polígon no sense patiment, interposar una denúncia contra als jutjats de guàrdia de Vendrell contra el Conseller d’Interior Miquel Samper. Es va fer una crida a treballador/es, veïns, familiars i companys i companyes de la CGT, que en tot moment del procés han demostrat la seva solidaritat, reforçant aquesta lluita.

Finalment la intervenció de la BRIMO no es va produir per la pressió exercida pel comitè davant la gran mobilització de la ciutadania i l’eco extensiu als mitjans de comunicació. Aquest exercici de pressió sobre els polítics de la ultradreta catalana, va provocar l’acceptació d’una mediació demanada pel Comitè d’empresa per abordar la legalitat del conflicte de la vaga. Mai ens oblidarem que Saint-Gobain i el govern del PdCat prefereix atonyinar-nos que asseure a negociar.

La direcció de Saint Gobain i els treballadors arriben a un acord per desconvocar la vaga | NacióDigital

La mediació va ser realitzada pel Sr. Josep Ginesta, Secretari General de Treball i Enric Vinaixa, Director General de Relacions laborals, va començar a les 12 del migdia amb una actitud de la patronal que ens va provocar vergonya aliena, arribant tard, demanant un recés fins a les 13:50 i per acabar dient que si a les 14 h no es tenia un acord per carregar dos camions per la Mercedes de Vitòria, s’aixecarien de la taula i marxarien. La representació dels treballadors no va acceptar aquesta coacció que va sorprendre tant als mediadors com a aquesta part. Després de 15 h de reunió i finalitzant a les 3 de la matinada, el procés va acabar amb acord de mínims, aturant la vaga i desbloquejant Bellvei. Acord:

– Es va garantir un 100% de recol·locacions mantenint els salaris i l’antiguitat.

– En el suposat de que qualsevol treballador recol·locat fora de la fàbrica de Sekurit, no s’adaptés pels motius que fossin al nou destí, podrà, dins dels tres primers mesos següents a la seva incorporació al lloc de destí, desistir de la mateixa i acollir-se a la percepció de les indemnitzacions per cessament pactades a la lletra

– Es negociarà un Pla Social, dins del període legal de consultes de l’ERO, que contempli les següents mesures: baixes incentivades pels treballadors amb edat superior a 60 anys que hauran d’anar acompanyades, a més de les indemnitzacions que es poguessin pactar amb aquest col·lectiu, d’un pla d’acompanyament fins l’edat legal voluntària de jubilació.

– Indemnitzacions per acomiadament: en cas de que algun treballador refusés la recol·locació que se li ofereixi, el seu contracte serà extingit a l’ERO i se i abonarà, al moment del cessament, una indemnització equivalent a 60 dies de salari per any de servei, sense límit. Així mateix, tindrà dret a una indemnització addicional a l’anterior de 30.000€.

– Viabilitat del Sekurit de deu anys com a mínim, en el cas d’un tancament total o parcial de la planta es garanteixen les condicions del present acord
Un acord que ha significat una victòria de la classe obrera davant dels lobbys econòmics, de la màfia politicopolicial i d’una empresa que no ha parat de mentir, humiliar i menysprear-nos en tot moment. Destacar que és una lluita d’uns 50 obrers contra el 10% del PIB Espanyol en el que queda demostrat que tot és possible, que la unió, la solidaritat i la lluita és l’única medicina contra aquells que ens volen esclafar.

“Els retorn a classe està sent un despropòsit”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Molt s’està parlant del retorn a les aules, de com el Departament d’Educació està gestionant aquesta crisi sanitària als centres educatius, de què poden fer les famílies i, en definitiva, de com està funcionant i qui està fer funcionar una institució tant important a la nostra societat com ho és l’Escola. Però com ho veuen les persones que treballen dia a dia amb la nostra canalla i joventut? Com s’enfronten a les diverses situacions que s’estan generant? Quines mancances denuncien i quines propostes fan? Entrevistem a l’Encarna Salguero, professora de Formació Professional, afiliada a la CGT i mare de dos nens de cinc i deu anys. 

Quants anys que portes treballant en el món de l’educació? Quina és la teva especialització?

Fa 14 anys que sóc docent. Sóc pedagoga i tinc diferents especialitats, Orientació Educativa, Serveis socioculturals (FP) i Formació i Orientació Laboral. Actualment, i des de fa set anys, sóc professora d’FP a l’especialitat de serveis a la comunitat.

Com s’està plantejant aquest retorn de l’alumnat als centres educatius per part del Departament d’Educació?

La situació ja era molt complexa i de límits, donades les retallades que portem patint des del 2010. La planificació del Departament ha estat caòtica, sense una ruta determinada i amb manca de sensibilitat cap a tots els elements de la comunitat educativa, alumnat, famílies i docents. Ha deixat fins a l’últim moment l’explicació de totes les mesures i no ha tingut en compte a cap representant ni a cap sindicat, tampoc als representants de riscos laborals dels centres. I amb una inversió i dotació de recursos pràcticament nul·la, sense ampliació de docents, ni baixar ràtios a secundària, ni postobligatòria.
El Departament segueix la sintonia de menyspreu i retallades que deixa als centres públics davant una desprotecció molt significativa i enquistada.

Què és el que plantegen els sindicats de l’ensenyament?

Tot i que hi ha un intent d’unió. i que tots veuen que les condicions laborals actuals no garanteixen la seguretat de les persones als centres educatius, hi ha una manca d’agilitat per donar resposta a una situació complexa i la vegada clara de defensa de les docents a Catalunya.
Cal dir que també hi ha poc seguiment i poca organització entre el col·lectiu docent i això també repercuteix en proposar accions contundents. Ara mateix hi ha damunt de la taula una enquesta sobre convocatòria de vaga, que vol fer reflexionar el professorat sobre la seva necessitat i el que decidiria cadascú, per veure si tindria força.
Personalment penso que cal anar a la vaga, ara més que mai necessitem fer pinya i defensar la tasca educativa, donar-li prestigi. Un treballador no pujaria a una bastida sense corda ni sistema de protecció, perquè nosaltres hi accedim a fer classes amb 30 alumnes en un espai tancat sense distància física

Les famílies no diuen res?

Les famílies s’han organitzat d’alguna manera per reivindicar que la situació actual no planteja seguretat real per a infants i adolescents. Tan sols alguns centres privilegiats poden plantejar ràtios reduïdes i personal suficient per desdoblar, donat que tenen l’espai adient. La majoria, però, no disminueixen les ràtios i els grups es troben al voltant de 25, quan les reunions i les trobades han de ser com a màxim de 10 persones i amb distància de seguretat.

Penses que el retorn a les aules no s’està fent amb les garanties suficients?

És un despropòsit, estan fent proves amb nosaltres, volen controlar i saber qui té i qui no el virus. No s’entén com pot ser que deixin que a cada centre faci la seva.
També sembla una prova a la capacitat de submissió i control del professorat. Pràcticament ningú es qüestiona els Plans de contingència dels centres i les normes estrictes que ens fan obeir sense pràcticament oposar resistència, i que no acaben d’assegurar ni garantir la salut ni de treballadores ni d’alumnes. A FP es podrien haver plantejat sistemes híbrids per reduir ràtios, també a Batxillerat; aquest aspecte l’han deixat a decisió de cada centre i ens trobem amb instituts massificats a les aules.

“aquestes trobades massives, sense distància en espais tancats no es donen en cap altre àmbit de la societat”

Les escoles i instituts no són segures ara mateix, no? 

No, és impossible. No es compleixen els requisits establerts en la resta de situacions de la vida diària. No puc fer una festa o un dinar amb la meva família que som 20, però si estar a classe amb vint-i-cinc, trenta, o trenta-cinc alumnes/companyes?
Recomanen que tot es faci a l’aire lliure, però hauré d’estar a la classe (espai tancat) durant tres hores seguides sense moure’m d’allà? I això no propiciarà que ens contagiem encara més?

Llavors, quines serien les mesures per una escolarització segura?

Reduir ràtios, distància física i augmentar docents (com a mínim 25.000 professors, al voltant d’un terç de la plantilla) que donin suport a l’alumnat i als desdoblaments realitzats.
En les etapes que no es puguin garantir grups reduïts, realitzar planificació híbrida, alternant presència amb feina a casa (si cal telemàtica). 

No s’hauria d’haver fet de forma completament presencial el retorn si no hi hales garanties de seguretat suficients?

L’escola és necessària per a garantir la igualtat d’oportunitats i la socialització entre l’alumnat, és necessària presencialment, realment és com té sentit a nivell educatiu i de trobada entre iguals. Ara bé, si tornem, tornem amb normalitat, no amb aquest seguit de condicions que no asseguren que estiguem sans i, a més, presenta una sèrie d’elements de control i submissió per part de tots els col·lectius implicats molt sospitosa. A altres països han tornat sense mascareta i fent vida normal a l’escola, tenen ràtios reduïdes i espais capacitats per desdoblaments. Les retallades que portem patint ens estan passant factura.

Retorn a les aules amb dos centres ja tancats per casos de covid | Catalunya | EL PAÍS Catalunya

Quins són els avantatges del l’educació telemàtica?

Garanteix una seguretat sanitàries en uns moments d’augment de casos de contagi al territori molt significativa. Permet treballar temàtiques i habilitats relacionades amb el món digital, que actualment són necessàries.

I els de la presencial?

La presencialitat als centres és la que garanteix les relacions entre els infants i adolescents, és un espai de trobada relacional imprescindible per desenvolupar les habilitats socials que ens caracteritzen i desenvolupen, a la vegada, la nostra personalitat.
També és el mitjà amb el que s’igualen aprenentatges i s’estableixen les mateixes oportunitats a nivell social, erradicant les diferències socials que es puguin donar per altres raons socioeconòmiques.

Com poden influir aquests canvis de funcionament a l’ensenyament al’alumnat? i a les famílies?

És difícil de predir, vivim un moment distòpic estrany i tothom estem intentant portar-ho amb ànims i recolzant-nos entre nosaltres. Voldria que fos un moment de canvi, que ens adonem que amb l’educació seguiran plantejant aspectes de mínims i que si no reclamem, ens deixaran sempre amb els mínims recursos perquè sempre tirem endavant, encara que sigui a costa de la nostra salut i de l’alumnat.
L’alumnat està rebent unes directrius molt marcades i serà molt necessari treballar aviat el respecte per les llibertats personals, de decisions individuals, perquè la idea d’haver de rebre constantment els passos a seguir fa que la manipulació sigui relativament senzilla.

Què penses de les propostes del moviment de famílies i professorat que novolen portar les noies i nois a l’escola i que defensen una educació virtual?

Estic a favor i les recolzo per l’organització que han realitzat, ja que el plantejament que realitzen és lícit i té coherència amb la manca de recursos i eficiència que ha demostrat el Departament d’Educació, que no garanteixen realment la salut als centres educatius.
L’únic punt en què discrepo és la llibertat d’escollir-ho, perquè quines són les famílies que poden permetre deixar els seus fills a casa? Les que disposen de recursos informàtics, línia d’Internet i capacitat d’estar a casa. Aquests aspectes no se’ls pot permetre tothom i això crearia diferències entre uns infants/adolescents i d’altres. Així, s’hauria de garantir que tothom, encara que tingui o no recursos, que vulgui quedar-se a casa, se li faci arribar i se li faciliti tot el que necessitin (inclús permís per poder conciliar a nivell laboral).

Els sindicats demanen l'ús de la mascareta a l'escola a partir dels 6 anys i insisteixen a reduir les ràtios | ACN | barcelona | Educació | El Punt Avui

Davant de la possibilitat d’haver de tancar grups o escoles, com creus que es poden organitzar les famílies?

És necessari la implicació de les empreses per poder conciliar en l’àmbit familiar. Sempre se li demanen esforços a l’escola, a les famílies, a l’alumnat… Ja és hora que les empreses facilitin aquesta conciliació si volem una societat saludable que té al centre la cura i l’acompanyament emocional i social d’infants, adolescents i dels seus mares i pares.

Creus que es podria aprofitar aquesta “nova situació” per plantejar canvis pedagògics al sistema educatiu?

Em sembla molt rellevant aquesta pregunta sobre aquesta “nova situació” de fer veure que “no passa res”.
Es podria aprofitar per repensar l’educació i tot el sistema educatiu, per part de tota la comunitat educativa. I justament era el moment ideal per baixar les ràtios i poder treballar en petits grups.

Es parla molt dels possibles contagis per part de l’alumnat, però quina proposta fa el Departament d’Educació enfront dels contagis al professorat?

És decebedora, no hi ha cap plantejament ni cap mena de previsió per tenir cura de les treballadores. Ens han enviat unes mascaretes que no estan incloses com a EPI ni com a element de seguretat individual. No hi ha coordinació amb els càrrecs de riscos laborals del centre ni dels sindicats.
Realment no hi ha intenció de cura envers el professorat, motiu que fa augmentar l’organització i coordinació entre treballadores, ara més que mai, parlar als centres, fer comunicats i denunciar-ho públicament, que no hi ha unes mesures reals de protecció laboral si et fan treballar durant quatre hores dins una aula de 20 m² amb 25 alumnes (en el millor dels casos) i que poden arribar a ser 40 a FP o Batxillerat. Algú em podria explicar en quin altre àmbit laboral/personal es produeixen aquestes trobades massificades en espais tancats i sense distància de seguretat? Exacte, en cap.



Discursos psicodèlics del Departament d’Educació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Federació d’Ensenyament de la CGT Catalunya

En aquesta societat delirar és ben fàcil, només cal que escoltis els discursos del Departament d’Educació que emeten els mitjans de comunicació, i creure-te’ls. Amb aquestes notícies totalment intencionades podràs crear-te un imaginari que esdevé un canvi profund i de qualitat de les polítiques educatives, tal com si t’haguessis pres al·lucinògens que et fan viatjar a un futurible ideal dins el món educatiu.

Però compte, millor que et quedi clar que els missatges que s’emeten des del departament estan dissenyats perquè pateixis una alteració de la realitat, és l’LSD de les xerrades del govern, i d’aquesta manera saber que quan s’acabi l’efecte de la droga, ens quedarà la realitat, com si fos el gat de Cheshire de la novel·la “Alícia al país de les meravelles”. Això és una advertència i una recomanació, ja que és preferible tocar de peus a terra per afrontar millor l’angoixa i la frustració de les evidències reals.

D’entrada però, pots creure que no ho vas entendre bé o que la pandèmia per la COVID19 t’ha afectat massa al cervell. En canvi, quan comparteixes la realitat dels centres amb els teus companys i companyes, te n’adones que són els polítics els que t’intenten fer ingerir aquestes píndoles fantasioses dins el teu pensament, i és amb aquests amb qui t’uneixes per encarar la perversió i depravació que pateixes com a docent que aposta per un sistema públic de qualitat.

De fet, de l’anàlisi de les polítiques educatives que ha aplicat el Departament d’Educació govern rere govern, se n’extreu una dada objectiva: les decisions que s’han pres han estat sistemàticament destinades a fer agonitzar el sistema educatiu públic en benefici dels interessos econòmics privats, fent-los prevaldre davant dels drets bàsics de la vida i de les persones.

Aquesta tendència no ha canviat en el context actual, el mantra de la COVID-19 com a oportunitat de canvis en benefici de totes s’ha anat esfumant a cada roda de premsa fins a fer-lo desaparèixer. Al principi de la pandèmia et converties en l’Alícia del país de les meravelles, entraves pel forat de l’arbre i arribaves a l’habitació on hi havia la porteta petita on treies el cap per veure les meravelles que et venien en els discursos governamentals, i bevies i menjaves pocions i pastissos màgics per poder gaudir-los.

La il·lusió feia creure que podries sortir del confinament sent petita al costat de tots els espais i mitjans que et proporcionarien, però que les promeses de contractació de professorat, i de ràtios reduïdes, permetrien fer-te gran. És clar que, quan hem trepitjat realitat i ens ha baixat l’efecte de l’al·lucinogen, ens hem adonat que, en el millor dels casos, ha acabat sent un més dels acudits absurds del personatge del barretaire.

Malauradament, ara ja podem constatar la intenció del govern de materialitzar l’obertura de centres sense abocar-hi recursos. Cal tenir molt present però, que aquesta és una decisió política, i que el Departament d’Educació tenia a les seves mans l’oportunitat de garantir el dret a l’educació de l’alumnat i de protegir la salut de la comunitat educativa prenent decisions acompanyades de recursos per minimitzar els riscos.

La crisi educativa ve de lluny
Fa molts anys que estem a peu de centre i a peu de carrer per denunciar una realitat que cada vegada empitjora més la situació de l’educació pública i de les seves treballadores. L’augment de l’horari lectiu del professorat, la manca de plantilles, el tancament de grups, el deteriorament dels edificis, la falta de recursos per a fer efectiva l’escola inclusiva, la pèrdua de condicions laborals i de democràcia els centres i la introducció d’un funcionament en clau competitiva que només fa que augmentar les desigualtats entre centres i alumnat i fer empitjorar un dels altres problemes endèmics de l’educació a Catalunya, la segregació escolar.
El confinament que es va iniciar el març passat va tenir un impacte molt greu en una educació pública ja malmesa i va agreujar aquesta crisi educativa. L’ensenyament telemàtic condicionat per la manca de recursos de personal i materials i per una manca d’instruccions clares, va provocar que la bretxa digital i de condicions sociofamiliars augmentessin encara més aquestes desigualtats.

Educació registra 95 nuevos grupos escolares confinados por covid y la cifra total se eleva a 789

Contractacions i reducció de ràtios insuficients i amb trampes
Al Departament no li han servit de res els errors comesos entre el març i el juny. Tants esforços en rodes de premsa per dir que es treballaria per baixar ràtios i trobar espais per poder fer classes reduïdes han quedat en paraules buides perquè de totes aquestes propostes, no n’ha volgut assumir el cost. I només un govern que aposta per una educació pública de ple dret, no hi escatimaria ni un recurs.

No han volgut planificar el curs en condicions.

S’hagués pogut fer diferent, s’hagués pogut tenir en compte la veu del professorat i dels sindicats, s’hagués pogut contractar el personal necessari, s’haguessin pogut buscar espais, s’hagués pogut assegurar la connectivitat de docents i d’alumnat, s’hagués pogut evitar que els centres hagin hagut de prendre la decisió d’eliminar l’educació especial i d’altres especialitats per poder fer un pla que ens permeti sobreviure aquest curs, s’haguessin pogut fer testos a mestres i professorat, especialment quan a hores d’ara ja coneixem els resultats en altres comunitats. En definitiva, des de la irrupció de la COVID el mes de març, hi ha hagut prou temps per assegurar la tan necessària educació presencial en condicions, no òptimes (això és impossible en un context de pandèmia mundial) però maximitzant la seguretat. Però una vegada més, poder no sempre va associat a voler. I el Departament, no ha volgut, i ha fet el que fa sempre, deixar-ho tot en mans de direccions, mestres, professorat i AMPAs i AFAs.

“obrir els centres sense abocar-hi recursos és una decisió política”

Això no s’acaba aquí, els personatges d”Alícia segueixen sent referents universals, i el Departament d’Educació justament ha escollit aquells que anirien en contra del que podem considerar acceptable dintre d’un servei públic. Així, també veiem com des de les instàncies educatives s’ordena tallar caps, igual que el Rei i la Reina de Cors. Tant és així, que està deixant desemparades dones embarassades que les obliguen a anar a treballar (depenent del servei territorial que hagis escollit), amb la mateixa virulència, el personal de risc que no coneix el criteri per passar d’un dia per l’altre a ser catalogat de personal vulnerable, o no, amb una total opacitat per prendre aquestes decisions. I si tens la mala sort de ser persona de risc i que no t’hagi tocat una vacant, sinó una substitució, ets un candidat a quedar-te sense feina, ja que el Departament obliga a renunciar al nomenament. També estan deixant sense nomenaments a aquelles persones que estan en quarantena per presentar símptomes de la COVID-19 o per haver-hi estat en contacte.

El deliri es converteix en malson

Des de CGT Ensenyament a l’abril ja vam exigir una reducció de les ràtios per permetre grups de 10-15 a infantil i primària i 20 a secundària amb el necessari increment proporcional de les plantilles, assegurant contractacions estables i l’adaptació d’espais suficients com a mesures imprescindibles per encarar aquest curs. Així veiem com, lluny d’escoltar-nos, el govern prohibeix les reunions de més de 10 persones i, en canvi, permet aules que superen els 25 i 30 alumnes, veiem com que no es posa d’acord en quina és la temperatura que determina marca un possible contagi, però en tot cas, deriva la decisió a una atenció primària que també ho haurà d’afrontar sense recursos addicionals.

Així mateix, des de la primera obertura de centres ja vam denunciar al Departament a Inspecció de Treball, per la manca de recursos per prevenir els riscos laborals i per la mala praxi en qüestions de seguretat i salut laboral. Creiem que la salut de les persones treballadores haurien de ser la prioritat, una salut que implica un personal docent capacitat per portar a terme les classes presencials, i donar una educació de qualitat a un alumnat que es mereix aquests recursos.

En canvi, d’un fet tan transcendent com l’obertura de centres educatius n’han fet un joc, i han obviat la priorització dels paràmetres més importants, reduir les quarantenes perquè tothom pugui treballar presencialment i d’altra banda, assumir el cost quan aquestes s’hagin de materialitzar, que serà ben aviat. Però no, en aquest cas també han decidit que el cost l’assumim les famílies.

Plantegem la mobilització per la vaga perquè els centres funcionin

Davant les conseqüències ja irreparables que es derivaran de les polítiques (no actuar també és política) del Departament d’Educació, des de CGT Ensenyament obrim el debat per prendre una decisió col·lectiva, que cada vegada s’apropa més a la necessitat de convocar una vaga educativa.

Granada. Educación suprime unidades y masifica ilegalmente las aulas. - Educación

Estem convençudes però, que la mateixa inèrcia d’indignació que portarà la incompetència del departament farà que el col·lectiu de docents vegi en la vaga i les mobilitzacions l’eina per reclamar, un cop més, la inversió adequada per garantir una educació pública de qualitat. És per tot això que demanem la immediata dimissió del conseller Bargalló i la resta del govern de la Generalitat per la seva mala praxi i la incompetència en la gestió d’aquesta pandèmia i ens reservem prendre mesures judicials més contundents en cas que el col·lectiu docent i no docent surt greument perjudicat d’aquesta mala gestió.

El preu que pagarem si no actuem és massa alt. És hora de passar a l’acció.
Mobilitzem-nos per:
• Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària.
• Increment de plantilles necessari per reduir la ràtio, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE. TEEIs, TIS…
• Dotació de personal sanitari a cada centre.
• Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
• Implementar les mesures de prevenció i protecció de salut: dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
• Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
• Compliment dels drets laborals per les persones substitutes, que no els hi treguin els nomenaments, i que puguin gaudir de les baixes laborals que els hi pertoca pel fet d’haver estat nomenats.

És l’hora de créixer com ho fa la protagonista de la novel·la, i plantar-li cara a uns polítics que ni tan sols davant una pandèmia mundial són capaços de ser valents i fer polítiques educatives pensant en tot el seu alumnat, és l’hora de passar a l’acció perquè el preu ja és impagable per a moltes persones, és hora de mobilitzar-nos contundentment i exigir tot allò que ens han promès, que ens ho han promès públicament perquè saben que en tenim el dret. N’estem fartes de discursos psicodèlics, volem realitats.

Victòria obrera a Saint-Gobain

Equip Comunicació CGT Catalunya
Daniel Mulero. Redacció Catalunya
@BelierMulero

La direcció de Saint-Gobain, amb el pretext de tractar l’absentisme amb el Comitè d’empresa, va convocar una reunió el passat 25 d’agost. En arribar a la reunió, els sindicats (tenen representació al Comitè UGT, CCOO i CGT) es van trobar amb la comunicació de l’empresa que tancaria la fàbrica d’Arboç.

La decisió de la multinacional, que es dedica a la producció de materials per a la construcció o subministres per a la indústria d’automoció, com és el cas de la fàbrica de la comarca del Baix Penedès on produeix vidre; estava meditada des de fa molt de temps. El 2018 va fer una gran inversió a Polònia per produir vidre per al sector de l’automòbil, on es vol endur tota la producció, i en els darrers mesos s’ha estat produint al màxim de capacitat per acumular estoc en el magatzem de Bellvei. Cal afegir que Saint-Gobain va declarar 10 milions d’euros de benefici l’any 2019 a la fàbrica de l’Arboç. A més, davant de la intenció de marxar del territori, la Generalitat va oferir pagar gairebé tot el cost d’un nou forn per mantenir la producció (l’actual forn es troba al final de la seva vida útil). Així i tot, l’empresa es negava a negociar res i es mantenia ferma en la seva decisió plena de supèrbia.

Davant d’aquesta ofensiva patronal, la plantilla va decidir mobilitzar-se en una vaga indefinida que va començar el 6 de setembre. Les 120 persones que treballen s’han unit en una mobilització admirable. No només han secundat la vaga, sinó que, a més, han aconseguit el suport de tota la comarca (amb diverses manifestacions) i la participació de treballadors d’altres rams. Fet a destacar ha estat una Assemblea de Treballadors i Treballadores compromesa i mobilitzada que no ha deixat en cap moment de pressionar el seu Comitè per mantenir viva la lluita, alhora que els hi demostrava un suport absolut. Aquesta combinació de factors mostra una acció sindical a replicar en futurs conflictes.

“en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè”

Per contrarestar la jugada de l’empresa d’acumular estoc abans de tancar, es van formar tres piquets de treballadors i treballadores, de 24 h cada dia, a les entrades del magatzem de Bellvei. Amb cotxes de la mateixa plantilla es va bloquejar tota possibilitat de fer sortir el material del magatzem. Les pressions per part del sector de l’automòbil van ser fortíssimes, ja que aquesta planta produeix tot el vidre necessaris per al sector de l’automòbil de tot l’Estat (Opel, Ford, SEAT, Peugeot, Mercedes…). També va haver-hi pressions polítiques com la notícia que es va fer ressò en la premsa de què el Lehendakari basc va pressionar al President de la Generalitat per desfer el bloqueig (ja que amenaçava seriosament la paralització de múltiples fàbriques). L’empresa va denunciar aquest fet davant dels jutjats però la jutgessa del cas va declarar que en estar el polígon sense tots els permisos en regla i que els guals no eren legals (no tenien el permís per posar-los) no es podia desallotjar per la força els piquets.

El conflicte va assolir la seva màxima intensitat quan des del Departament d’Interior, i també a instàncies de la vergonyosa actitud antiobrera del Conseller d’Empresa i Coneixement Ramón Tremosa, es va atorgar la potestat d’actuació en el polígon a la BRIMO de Sabadell. S’estava preparant un desallotjament del piquet per la força bruta, tot i la sentència judicial. Però gràcies a la mobilització de l’AT tant per xarxes socials com a peu de carrer, i el centenar de persones que van acudir en suport de la defensa de la lluita, l’empresa va haver de recular en els seus posicionaments autoritaris i va seure a negociar el diumenge 20 de setembre.

Després de més de 15 hores de negociació, es va aconseguir un acord en els termes expressats en l’AT del 18 de setembre. L’acord garanteix el 100% dels llocs de treball amb una recol·locació de tota la plantilla dins del grup de Saint-Gobain amb priorització del fet que sigui en la fàbrica de Sekurit d’Arboç o en tot cas dins de Catalunya. Per aquelles persones que no vulguin continuar treballant s’han pactat unes indemnitzacions abundants: 15.000 € per menys d’un any d’antiguitat, 30.000 € amb menys de quatre anys d’antiguitat, i 30.000 € més seixanta dies per any treballat sense límits per als qui tinguin més antiguitat. També s’inclou una garantia de deu anys d’ocupació per la planta de Sekurit.

En resum, podem valorar aquesta lluita com una victòria perquè la correlació de forces era molt desigual: 120 treballadors i treballadores contra una grandíssima multinacional, però que la plantilla ha posat contra les cordes a la mateixa empresa, ja que la paralització de tot el sector automòbil era imminent. A més, en tot moment la plantilla ha pres les decisions en assemblea i ha pogut guiar al seu Comitè (i no al revés com malauradament hem vist molts cops). Aquesta lluita ha de servir per recordar que les victòries són possibles, i que amb la unitat d’acció en la classe treballadora tot és possible.


Més enllà de la vaga, la pressió

Equip Comunicació CGT Catalunya
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
(@UnNouMon)

La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.

Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.

El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.

Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.

“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”

Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.

El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.

No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.

Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.

El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-1.png

Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.

És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe.
Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.

Preparem la resposta.

Montajes Rus acomiadarà més de 150 treballadores de les mines

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Acord entre el Comitè d’Empresa i la Direcció de Montajes Rus per acomiadar entre 154 i 162 treballadores de les mines de Vilafruns (Berguedà). La CGT, segon sindicat al Comitè, es desvincula de l’acord en considerar-ho “molt millorable”.

Montajes Rus, empresa subcontractada de la minera Iberpotash, que explota les mines de Vilafruns, situades entre Balsareny i Sallent, acomiadarà més de 150 treballadores després d’arribar a un acord amb la majoria de sindicats del Comitè d’Empresa (CCOO, UGT i CSC-Intersindical). 

El conflicte esclatà a finals de juliol, quan la direcció de l’empresa anuncià un ERO que afectava a 248 treballadors. Es dóna la situació que el passat juny van morir dos treballadors de l’empresa en diferents accidents laborals a la mina d’Iberpotash de Vilafruns. L’últim d’aquests accidents, ocorregut el passat 25 de juny, la direcció d’Iberpotash va aturar la producció a la mina per a que un grup d’experts revalués la situació a la mina i les mesures de seguretat.  Davant de l’aturada de la producció Montajes Rus plantejar l’expedient de regulació.

En un primer moment, tant el Comitè d’Empresa com la plantilla de Montajes Rus van rebutjar l’acord i van començar les mobilitzacions. En diverses ocasions els treballadors de Vilafruns, juntament amb companys de les mines de Sallent, es van concentrar en protesta pels acomiadaments, tallant diverses vies i l’entrada a la mina per mostrar el seu rebuig a la proposta de l’empresa.

“aquest acord no és el millor possible i pot ser traumàtic per moltes famílies”

Les negociacions van continuar fins el passat 18 d’agost, en que el Comitè d’Empresa va arribar a un acord amb la direcció de Montajes Rus per l’aplicació de l’ERO. L’acord arribà amb una rebaixa del nombre de persones que perdrien el seu lloc de treball, passant de 248 a entre 154 i 162, un marge que encara està per definir. En aquest acord es defineixen les condicions dels acomiadaments, amb unes indemnitzacions de 23 dies per any treballat amb un màxim de 12 mensualitats; amb un primer pagament d’11.000€ i la part restant 60 dies després. Estableix també aquest acord que es crearà una borsa de treball amb els empleats acomiadats, de forma que, en el supòsit que l’empresa necessiti fer noves contractacions, els primers en ser contractats haurien de ser aquells treballadors que han perdut la feina arrel d’aquest acord. L’acord va ser ratificat el dia 18 per l’assemblea de treballadors de la mina.

La CGT en contra de l’acord

La CGT és el segon sindicat més gran a l’empresa, i ha estat des del primer moment el sindicat que ha atiat la lluita i encoratjat a la plantilla a no desistir de les mobilitzacions com a mesura i posició de força davant les negociacions que Comitè d’Empresa i direcció estaven duent a terme, en les que el sindicat també hi participava. En aquest sentit, la participació de la CGT a les negociacions buscaven en tot moment un acord favorable pels treballadors, fet que consideren no s’ha acabat donant. És per això que CGT no ha signat l’acord en considerar que “no és el millor possible ni molt menys i pot ser traumàtic per a moltes famílies, sobretot en el context d’una comarca empobrida i amb poca feina”.

Segons un comunicat emès per la CGT Berguedà, federació a la qual pertany la secció sindical de Montajes Rus, els anarcosindicalistes no poden estar d’acord amb la pèrdua de llocs de treball i amb l’amenaça de més precarització de les condicions de treballs dels qui es queden treballant. Asseguren, així mateix, que continuaran lluitant per la seguretat al treball, per unes millors condicions laborals i per la conservació del treball a la comarca.

La CGT crida a la vaga a la mineria del Bages i el Berguedà després de dos accidents laborals mortals en tres setmanes

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció

Avui 30 de juny la CGT ha convocat una vaga a les mines de Sallent i Manresa. Els treballadors de les empreses mineres de Montages RUS, subcontracta d’Iberpotash, i ICL aniran a la vaga per protestar pels dos accidents laborals que en tant sols tres setmanes han matat a dos companys treballant.

El Sindicat de Mineria de la CGT de Sallent i la CGT de Berga inicien avui una vaga en denúncia de les dues morts que han tingut lloc darrerament a les mines catalanes.

La protesta reclama més mesures de seguretat a les mines, i es va convocar inicialment a conseqüència d’un accident que va acabar amb la vida d’un miner el 4 de juny passat. Ara, una segona mort ha precipitat la l’aturada, tot i que abans del sinistre s’havia arribat a un acord amb la direcció d’Iberpotash, que suposava obrir negociació sobre mesures de seguretat i prevenció.

La resta del Comitè d’Empresa s’ha sumat a la convocatòria realitzada per part de la CGT. La vaga, de fet, s’ha iniciat aquesta mateixa nit a les 22h del dia 29, coincidint amb el primer torn de nit del dia d’avui.



Crònica d’una jornada de vaga general a Barcelona

Equip Comunicació CGT Catalunya

Juntes, valentes  i lluitadores vam prendre els carrers el 8M

Dones de la CGT

Tot just començava el dia 8 i moltíssimes dones ja ens estàvem concentrant a les nostres poblacions o barris per fer una tasca d’extensió i informació de la vaga feminista del 8M

En moltes poblacions i barris s’havia estat treballant durant tota la setmana fent activitats reivindicatives del 8M:  xerrades, jornades, debats, pel·lícules, tallers, etc. i totes aquelles activitats que la imaginació ens va permetre dur a terme. A més de la manifestació nocturna i la marxa de torxes del dia 7, on les dones vam reivindicar que “La nit és nostra”.

Moltes companyes de CGT , anarcofeministes vàrem participar coordinadament amb la resta de grups feministes a les activitats que es van organitzar als llocs on vivim.  D’activitats es van fer moltíssimes, des de piquets informatius i reivindicatius , performances, denúncies a l’església catòlica, lectures de manifestos feministes, manifestació per la població, menjars col·lectius elaborats per companys que s’encarregaven de la tasca de cures, i marxa conjunta cap a la manifestació de la tarda.

Es va plantejar com un dia reivindicatiu i de lluita, i alhora festiu, fent incidència en activitats sobre la vaga de cures i de consum.

El piquet central de Barcelona, fent costat a Les Kellys van denunciar davant d’alguns grans hotels de Barcelona, la precarització i les condicions laborals de les dones. Als grans hospitals, com a la Vall d’Hebron o l’Hospital Universitari de Bellvitge on estava convocada la vaga, es van fer concentracions i piquets informatius davant els centres.

A Mataró es van fer denúncies en algunes empreses on s’havia donat casos de masclisme, com a la discoteca Cocoa. A l’Anoia es va participar conjuntament amb La Traca Feminista i entitats del poble. A Terrassa es va participar amb les companyes de col·lectius feministes anticapitalistes. Les accions i reivindicacions es van repartir al llarg de la setmana, llançant, cada dia, reivindicacions de diferents eixos: habitatge, treball productiu i reproductiu, serveis socials, antirracisme i cures.

El dia 8 al mati es va fer el mapeig de les violències de Terrassa, on es van assenyalar punts de la ciutat on s’ha exercit violència i abusos, des de llocs on hi treballen violadors i abusadors fins a les oficines dels serveis socials i l’església.

La vida al centre va ser el lema que van triar les companyes de Mollet Feminista pels  tallers que es van fer el dia 7, sobre: ginecologia, habitatge, sexualitat de les joves, salut mental i dones migrades.

A Barcelona es va començar amb un homenatge a “la Negreta”, una dona que va ser executada el 1769 per liderar, amb altres dones, la Revolta del Pa.

Enguany va ser molt important les denúncies directes a l’església catòlica, des d’accions davant les esglésies de diverses poblacions, com a Mollet, on es va demanar una jornada col·lectiva per apostatar de l’església catòlica, fins a companyes que van accedir dins d’una església denunciant com l’església vol tornar a prohibir l’avortament. O una performance davant de la catedral de Barcelona, amb l’objectiu de fer un homenatge a les dones assaïnades per la violència masclista, on un centenar de dones van fer una “processó” vestides de negre i tuls negres a les cares, fins arribar a la Catedral, carregant un taüt i flors. Un cop allà  es va  fer una performance, on es van denunciar els assassinats per violència de gènere, llegint el nom de les dones assassinades aquest any. L’acció va ser emocionant, entranyable i colpidora per a totes, es va posar un taüt, amb  flors i el nom de les dones assassinades, al bell mig de la Catedral. Aquesta acció es va fer conjuntament amb el piquet de la Comissió Laboral  8M i companyes de CGT.  

Els piquets també van ser molt imaginatius: des de canviar els rètols dels carrers per noms de dones, posar a les estàtues d’homes davantal i estris de neteja amb cartells on s’apel·lava al treball de cures compartit; i a les estàtues de dones cartells dient “Jo també faig vaga”. I un emotiu acte en record a les nenes assassinades de Guatemala davant el monument de Colon.

Els espais es van omplir de dinars col·lectius on la sororitat i la visibilització de les cures va ser present, on no van faltar la música, cançons, balls… i les paelles elaborades pels companys, com a Mollet… o dinars compartits entre veïnes i veïns, com a la vocalia de dones de l’esquerra de l’Eixample, on a més van okupar el carrer Aragó aprofitant que s’obria sense cotxes a la ciutadania.

Des de CGT Catalunya es va habilitar un espai per a cures al sindicat d’Espectacles, on moltes companyes i companys van poder gaudir d’un merescut descans després de les activitats del matí… i on es van reposar forces amb begudes i menjar preparats pels companys encarregats de les cures.

Després  de les activitats del matí, va arribar la manifestació de la tarda, convocada per tot el moviment feminista. Amb el lema “Autoorganització i revoltes feministes. Contra la precarietat i les fronteres. Juntes i diverses per una vida digna”.

Com els darrers anys les companyes i companys de CGT agafem l’espai d’inici del bloc mixt, darrera les companyes Perkudones. La participació va ser massiva i l’ambient de gresca, reivindicació, lluita i empoderament va ser molt important. Darrera de la pancarta  on continuem cridant: “Ens aturem perquè el món funcioni”, un munt de companyes i companys de molts territoris: Barcelona, Terrassa, Sabadell, Baix Llobregat, etc. vam marxar juntes amb la força que ens fa ser imparables en la lluita feminista.

El Comitè de Defensa Econòmica

Equip Comunicació CGT Catalunya

Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)

Manel Aisa Pàmplos. Historiador

Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.

Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.

Però a Barcelona va passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions laborals acceptables i horaris interminables.

Els projectes econòmics de Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la  Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del crack del 29.

Doncs bé, el primer sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal Catalana va decretar a Barcelona un Locaut i va paralitzar tota la ciutat.

El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”.  Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.

“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”

Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el  “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar  les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.

A partir d’aquell moment, el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem parlant de Oriol Anguera de Sojo.

A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns  feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…

 El Sindicat de la Construcció havia proposat que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona. Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i tots els obrers del sindicat detinguts.

Al final d’aquell any Pin i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat. Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”,  o “cases barates”, etc. que continuaven sense pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins de la revista El Llogater.

Coordinem els impagaments, suspenguem el lloguer

Equip Comunicació CGT Catalunya
Sindicat de Llogaters de Barcelona

A mitjans de març ja era una evidència que la pandèmia provocada pel coronavirus no seria només una emergència sanitària. Amb tota seguretat, tindrà també fortes conseqüències socials i econòmiques per la majoria de la població, particularment entre la classe treballadora i les persones que es veuen obligades a pagar un lloguer per accedir a un habitatge. La pandèmia ha revelat la fragilitat del nostre model econòmic i social. Diverses organitzacions que lluiten dia a dia per l’emancipació social, entre les qual estan la CGT i el Sindicat de Llogateres, vam acordar començar una campanya que s’anomenà Pla de Xoc Social, amb la qual volíem posar sobre la taula una sèrie de reivindicacions en matèria de treball, habitatge i sanitat, amb un objectiu clar i senzill: que la crisi no la tornem a pagar nosaltres.

Nosaltres, les llogateres, veiem com plou sobre mullat. Acumulem ja quatre anys d’augment sostingut del preu de les rendes de lloguer i d’extinció massiva dels nostres contractes d’arrendament. Tot emparat en una legislació que atorga plenes llibertats als propietàries de les nostres cases i pràcticament cap dret a nosaltres com a inquilines. L’escenari és particularment terrible per la recent entrada massiva de fons immobiliaris en el mercat de lloguer. Actualment al conjunt de l’estat espanyol, una família es desnonada cada dotze minuts i dos de cada tres llançaments es produeixen en llars on es viu de lloguer. La precarietat laboral i els retrocessos salarials acumulats de la crisi econòmica del 2008 tanquen el cercle: a Catalunya, de promig, es dedica el cinquanta per cent del salari a pagar la mensualitat de lloguer.

“el nostre missatge és clar: impaga amb nosaltres”

La ràpida aturada de l’economia a causa de la crisi del coronavirus, que patim principalment la gent treballadora en forma d’acomiadaments, de reducció en les contractacions, d’ERTEs…, i l’absència flagrant de mesures socials, per part del govern de l’estat, que protegeixin a les llogateres, ens situen com un col·lectiu clarament en risc. Estem davant d’una nova onada que amenaça amb ofegar-nos definitivament. No ens queda més alternativa que passar a l’acció. Si no ho fem, en els propers mesos podem patir un allau massiu de desnonaments per impagament. No ho permetrem.

Per tots aquests motius, el Sindicat de Llogateres de Catalunya, en coordinació activa amb Sindicats d’Inquilines d’altres ciutats de l’estat, ha començat a organitzar una campanya col·lectiva que aixoplugui els milers d’impagaments que es poden produir el proper mes d’Abril. Aquesta campanya té un doble objectiu, en primer lloc aixecar un moviment massiu i públic de llogateres en impagament, que forci al govern de Pedro Sánchez a suspendre el pagament del lloguer, sense que s’acumuli deute, fins que la situació torni a la normalitat. Si la economia productiva s’atura, l’extracció improductiva de rendes també ho ha de fer: si no treballem, no paguem el lloguer. En segon lloc, i amb l’escepticisme que ha de caracteritzar les lluites socials vers el poder polític, independentment de qui governi, cal organitzar una estratègia d’autodefensa inquilina. Com diem al nostre manifest, si el govern no adopta les mesures necessàries, serem nosaltres qui les apliquem. Acció sindical contra els propietaris que pretenguin denunciar per impagament a qui no hagi pogut pagar: unitat, organització i solidaritat. No deixarem a cap llogatera sola

La campanya l’hem articulat entorn de la web https://suspensionalquileres.org/. Qualsevol persona que es vegi en risc d’impagament pot omplir el formulari de dades que hi trobarà i descarregar-se una notificació per iniciar el contacte amb el seu propietari i demanar la suspensió del pagament del lloguer. En només dos dies hem rebut nou cents correus a l’adreça de contacte, covid19alquiler@gmail.com i mil cent persones s’han descarregat la notificació al propietari. A la web també es pot trobar una guia per resoldre dubtes, en format de preguntes freqüents i l’enllaç al manifest. Properament es presentaran els canals de comunicació per començar a organitzar-se telemàticament, un dels principals reptes que tenim per davant.

Els propers dies treballarem per difondre al màxim aquesta iniciativa i acumular el major nombre possible de casos. La temptació d’actuar individualment és elevada. El nostre missatge és clar: impaga amb nosaltres. Juntes podem defensar-nos de les injustícies. Individualment, només podem apel·lar a la consciència del nostre arrendador o resignar-nos front la seva decisió. El sindicalisme per l’habitatge ha avançat molt en aquests darrers anys. Potser encara no som una opció majoritària, però tenim capacitat de sobres per plantejar una lluita. La campanya promoguda pel Sindicat de Llogateres té també el repte de sumar a tots els col·lectius que lluiten per la desmercantilització de l’habitatge i el dret a la vida. Lluitem unides per no deixar ningú enrere.