Augustin Souchy Bauer (1892-1984) va néixer el 28 d’agost de 1892 a Racibórz, a l’Alta Silèsia (Polònia) i va morir l’1 de gener de 1984, a Munic (Alemanya).
Es va fer anarquista llegint a Gustav Landauer. El 1914
es va declarar insubmís i es va refugiar a Suècia, on va ser detingut per
difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre
Landauer, que havia estat assassinat el 2 de maig de 1919. Va tornar a Alemanya
a la fi d’aquest any i va entrar a la redacció del diari Der Syndicalist, òrgan
del sindicat anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), del
qual va ser editor entre 1922 i 1933.
El 1920 va participar en el congrés de la Tercera
Internacional a Rússia. Va contactar amb Kropotkin, quedant-se a viure a casa
seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic.
Al Congrés fundacional de l’AIT, reunit a Berlín el
1922-1923 va ser un dels tres secretaris de la nova AIT, amb Rudolf Rocker i
Alexandre Schapiro.
Al congrés de l’AIT, reunit a Berlín el 1930, va
defensar, al costat d´Ángel Pestaña, un sindicalisme extremadament reformista.
El Congrés va protestar àmpliament contra aquestes posicions reformistes i no
anarcosindicalistes. Valeriano Orobón Fernández va denunciar que aquest
reformisme, presentat per Souchy i Pestaña com a programa de la CNT, era una
falsificació.
Quan Hitler va pujar a el poder, Souchy es va refugiar a
França. Nombrosos militants el van acusar d’inacció i passivitat extrema davant
la confiscació dels arxius de l’AIT per part dels nazis.
Al juliol de 1936 va marxar a Barcelona, on va ser
nomenat responsable de relacions exteriors del Comitè Provincial de la FAI i
conseller polític del Comitè Regional de Catalunya i del Comitè Nacional de
la CNT. Consumat poliglot, dotat de qualitats diplomàtiques, un enorme prestigi
i fama internacionals, així com d’una gran experiència militant, es va
convertir en extremadament valuós per als comitès superiors cenetistes.
El 1936 i 1937 va actuar com a representant de la CNT en
tots els països i davant les diferents seccions de l’AIT. En l’estiu de 1937,
va operar com oficiós ambaixador de la CNT, amenaçant a les diferents seccions
amb l’abandonament cenetista de l’AIT, i la fundació d’una nova Internacional,
si no cessaven les crítiques internacionals a la tàctica col·laboracionista
dels comitès superiors.
Es va enemistar amb Helmut Rüdiger, secretari de l’AIT
delegat a Barcelona, perquè feia nosa a les seves funcions, sobretot en
Premsa i Propaganda, ja que els estrangers acudien a Souchy com si ell fos
l’autèntic delegat de l’AIT.
Al Congrés Extraordinari de l’AIT, reunit a París el
desembre de 1937, va intentar defensar-se, en va, de les acusacions d’un
informe de la delegació alemanya, que qualificava com difamatori, en el qual se
li presentava com a culpable de l’enfrontament entre la CNT i l’AIT. Ni
alemanys, ni francesos, ni polonesos van acceptar la seva presència al Congrés,
ni tan sols com a traductor. Tot just dissentia de les posicions ministerialistes
de la CNT, però s’oposava al descarat desistiment de principis d’Horaci
Martínez Prieto i d’altres.
El 1939 es va refugiar a França. Va escapar d’un camp de
treball i el 1942 va arribar a Mèxic, on va treballar com a periodista per als
sindicats.
El 1950 va tornar a Alemanya. En 1960 va ser convidat a
Cuba per les autoritats castristes. Va publicar un fullet, titulat Testimonis
sobre la Revolució Cubana, extremadament crític amb el règim estalinista
cubà.
Des de 1962 va recórrer el món com a prestigiós periodista i expert sindical o en educació, treballant per a agències laborals internacionals de caràcter burgès: Confederació Internacional de Sindicats Lliures i Organització Internacional del Treball. Filòleg i coneixedor d’onze idiomes va treballar un temps a les Escoles Berlitz.
Va publicar nombrosos llibres en llengua alemanya,
fonamentalment d’història, sindicalisme i pedagogia. Destaca Nacht über
Spanien/Noche sobre España.
En llengua espanyola cal constatar que el seu llibre Les
sagnants jornades de maig és un dels pocs relats d’un testimoni presencial
d’aquest episodi històric. De la mateixa manera, el seu llibre Entre pagesos
d’Aragó, està dedicat a l’estudi de les col·lectivitzacions camperoles a
Aragó durant la Guerra civil.
El 1983 es va reunir amb Clara Thalmann, per primera vegada des de 1937, tornant a Espanya per filmar el documental La llarga espera. Va morir de pneumònia als 91 anys. No hi va haver funeral ni sepultura, perquè el seu cos va ser donat a la ciència.
La grippe de 1918 va conèixer la seva onada més virulenta a la fi de la Gran Guerra. La neutralitat havia permès els empresaris espanyols l’acumulació d’enormes beneficis venent als contendents. Un industrial de l’època, Gual Villalbí (futur ministre amb Franco) va arribar a dir: “Fou una època fantàstica, un somni portentós en el qual tots els negocis foren pròspers i fàcils, fou una vertadera orgia de guanys i beneficis”.
Les classes treballadores no van viure aquesta època amb la mateixa alegria. L’exportació massiva de productes alimentaris bàsics com l’arròs, les patates, els cigrons, l’oli, etc., va provocar una pujada de preus exorbitant a conseqüència de la seva escassetat al mercat interior. Aquesta situació va generar una vertadera crisi de subsistència que va accentuar les miserables condicions de vida en què es trobaven les classes populars. La situació es feia encara més indignant en la mesura que la riquesa generada durant el període era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió.
Fam, inexistència de polítiques de salut pública, serveis de neteja urbana insuficients, higiene pública molt pobre, falta d’assistència mèdica, col·lapse de cementiris, suïcidis de persones terroritzades pel virus, habitatges amuntegats, falta d’aigua corrent, falta de vàter a les cases, higiene personal deficient, poc costum de rentar-se les mans o dutxar-se, patis interiors amb animals, convivència amb animals a cases i balcons, cadàvers sense recollir, cementiris col·lapsats, especulació amb els preus de funeràries i de productes bàsics. Pandèmia classista, ja que els burgesos viuen en barris més higiènics i en cases més saludables, tallers infectes, insalubres, sense llum natural, amb sostres baixíssims, en atmosferes plenes de pols asfixiant pel cotó o altres materials, sense menjador, sense lavabos, sense lloc on rentar-se o dutxar-se després de la feina, jornades de més de 10 hores, treballant els dissabtes, sense condicions especials per a les treballadores embarassades… Aquesta era la “cantarella” que acompanyava les denúncies que Solidaritat Obrera feia durant l’epidèmia de grip de 1918. Vegem-ho.
Ja des dels primers dies se’ns explica com a Freila (Granada) els 800 malalts detectats vivien en coves insalubres, o com a Noja (Santander) els casos s’atribuïen a les males condicions higièniques del cementiri. Pocs dies després, s’alertava que a Benavente (Zamora) havien mort tots els metges i la població s’havia quedat sense assistència, o com a Valdeverdeja (Toledo) es propagava l’epidèmia “per les males condicions higièniques del poble on els carrers són femers. Com són tots els carrers d’Espanya”. A Ourense, un metge es trobava a tres malalts en un mateix llit. Es tractava d’un matrimoni i una filla. La nena afectada de meningitis, la mare de pneumònia i el pare amb grip. De Salamanca es deia: “Les notícies que vénen d’aquesta regió respecte a l’epidèmia són aterridores. (Són diversos pobles on) l’epidèmia causa veritables estralls. El focus és Béjar, on hi ha més de 3.000 afectats (…) La situació és paorosa perquè a l’epidèmia s’uneix la misèria de la gent malalta (…) Moltes fàbriques, tallers i comerços no tenen més del 50% de personal“. L’informant acabava denúncia-ciant a les autoritats: “Com es veu, tot i els informes oficials, l’epidèmia ha arribat per la incúria dels governants i de les Juntes de Sanitat a assolir proporcions aterridores“. A Barcelona l’extensió de la grip afectava massivament a treballadors de sectors estratègics com correus i tramvies, que havien deixat de funcionar a causa de la gran quantitat d’infectats.
“la situació (…) era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió”
En aquesta ciutat, els bàndols d’alcaldia i les informacions que arribaven dels mateixos veïns reflectien les condicions de vida a les àrees populars, on a moltes cases es convivia amb gallines, coloms o altres animals, situats en petites terrasses o balcons. Una carta a la Soli deia: “… en els patis interiors de les cases núm. 11 del carrer Sant Jeroni i 8, 22 i 21 del carrer Cadena hi ha gallines, conills i ànecs, i els veïns no poden obrir els balcons doncs és insofrible l’olor que desprenen tants animals“. No eren animals “de companyia”, sinó que habitualment servien com a complement alimentari. També es denunciava com al carrer Cremat existia un magatzem de peix o un altre de plàtans prop de la redacció de la Soli: “les condicions higièniques contribuí a propagar l’epidèmia… en barris d’alta densitat de població“.
En aquestes condicions, les pompes fúnebres estaven completament desbordades. Un col·laborador de la Soli denunciava com, a l’edifici on habitava, tots els pisos tenien infectats i que havia mort un nen el cadàver del qual portava dos dies sense recollir, amb la família convivint amb ell. El dia 18 es deia: “Al carrer Robador núm. 7, 4º1ª va morir una senyora, el dia 13 i segueix sense enterrar. En el mateix pis queden dos fills de la difunta, i respirant les emanacions de el cos de la seva mare, sense mitjans i sense que les autoritats es preocupin per res tot i que se’ls ha avisat. I com aquest cas que relatem hi ha molts a Barcelona“. Es qüestionaven també les mesures de l’ajuntament sobre la desinfecció dels carrers, ja que “les creiem inútils mentre que els morts per la epidèmia romanguin tres dies i de vegades més, sense rebre sepultura“.
Una nota d’aquest mateix dia 18 qüestionava l’optimisme de les autoritats respecte a la davallada d’infectats i es deia: “L’espectacle que Barcelona ofereix és poc consolador. Per tot arreu se senten laments contra l’abandonament sanitari en què es té a la ciutat, el que permet que, en ocasions com la present, calgui resignar-se a esperar la mort creuats de braços, ja que tot el que es fa individualment resulta estèril a causa del mal estat sanitari de la població en el seu conjunt“.
A les presons, on s’amuntegaven centenars de sindicalistes, la pandèmia causava estralls, però no a tots afectava de la mateixa manera quan es relatava el cas de Bravo Portillo (policia flagell de sindicalistes que es trobava pres arran d’una denúncia de CNT): “… mentre que per a Bravo Portillo té llit a la infermeria, per a altres processats no les ha hagut i se’ls ha deixat morir com gossos a les cel·les sense assistència de cap tipus“
La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic d´indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.
En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per vuit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control i eliminació, si s´escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer del capità Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament del governador militar, general Severiano Martínez Anido i del Cap de Policia general Miguel Arlegui. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia cap antagonisme entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.
El 5 de febrer de 1919
es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la
companyia elèctrica coneguda com “La
Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de
Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, es va anar
estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga
general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers
dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les
empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils
de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven,
els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies
van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va
militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el
seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari
de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a
files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar
uns tres mil obrers.
El 17 de març, Lawton,
per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de
Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes. El 19 de març la CNT
va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual
van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits,
donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers
empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La
vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la
implantació de la jornada laboral de vuit hores.
“el 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT”
Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT.
En l’última setmana
del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord
va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest
havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment.
Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va
continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams
negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12
d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la
ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a
setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze
mil encara estaven presos a primers d’agost.
L´1 de desembre la
patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més
de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de
la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920,
a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.
*
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Els organitzadors
d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos
catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia
castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn
pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la
venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar,
Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els
“progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la
persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació:
ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe
burgesa, totescoincidien en la defensa brutal d’un ordre
social caduc.
Atrapada en una
espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres, la
CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que
tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons
destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una
cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització
dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era
inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de
militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els
que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a
més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu
pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos,
sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó
desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament.
El 10 de març de 1923
van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer
Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí, “el Noi del
Sucre”, que va morir a l’instant, i Francisco Comes, el “Perones”, que moriria
pocs dies després. Les matances als carrers de Barcelona van durar fins a
setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de
Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va
comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per
una repressió salvatge i ignominiosa.
La CNT que va
ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT,
totalment diferent.
Avui sabem que no és suficient el sindicat
únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix
només a la ciutat de Barcelona, o només a Catalunya, o només a Espanya. No
n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb
aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del
sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la
guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja
gairebé cent anys.
Però a l’octubre de
1919 l’alcalde de Terrassa havia redactat una nota, adjunta a un formulari ja
obsolet, que no entenia què era el sindicat únic i l´acció directa.
Una eina del moviment obrer (La CNT Barcelona 1931)
Manel Aisa Pàmplos. Historiador
Les condicions de vida i d’habitatge de la classe obrera, eren pràcticament igual a tota l’Europa a principis del segle XX, per què la misèria estava instal·lada en tots els indrets del continent, a banda que amb dues guerres mundials, en molt poc temps, la joventut estava desfeta.
Entre mig, en acabar la Primera Guerra Mundial, una bona part dels països del nord d’Europa van començar a legislar i protegir el teixit social en qüestions com l’habitatge, pel que barris pròxims al centre de la ciutat estiguessin regentats per obrers que podien permetre’s lloguers assequibles a prop del lloc de treball.
Però a Barcelona va
passar tot el contrari, tot i que era un moment efervescent amb grans projectes
del capitalisme i la rehabilitació de la ciutat, pel que necessitaven una gran
quantitat de ma d’obra, sempre molt mal pagada i explotada, sense condicions
laborals acceptables i horaris interminables.
Els projectes econòmics de
Barcelona, principalment foren: primer durant el període de la Primera Guerra Mundial abastir d’uniformes de
l’exèrcit com de màquines de matar, és a dir, el sector del tèxtil i del metall
a ple rendiment (subministrant als dos exèrcits bel·ligerants); després, la
construcció del metro i el projecte de l’exposició Universal de 1929: fer del
carrer Balmes una via ràpida soterrant els ferrocarrils catalans i tota la monumental
obra de l’eixample barceloní, fins l’acabament de l’exposició i l’arribada del
crack del 29.
Doncs bé, el primer
sindicat de llogaters a Barcelona va néixer el desembre de 1919 en un moment
molt convuls on, després de la vaga de la Canadenca, la resposta de la patronal
Catalana va decretar a Barcelona un Locaut
i va paralitzar tota la ciutat.
El Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmara de la Propietat, durant el final d’aquell 1919 i l’any de 1920, que els lloguers es negociaven a la baixa. Però aleshores els petits i mitjans empresaris, que també tenien llogats els baixos pel comerç de la ciutat, va buidar de contingut el Sindicat Llogaters i en poc temps es varen fer amb el control del sindicat i el convertiren en una “Cámara del Inquilino”. Aquest període de Martínez Anido com a governador amb la concomitància de la burgesia catalana va permetre un període de forta repressió a Catalunya amb la que els especuladors eren uns dels gran beneficiaris del moment, la falta d’habitatge i l’especulació van fer irrespirable l’ambient.
“el Sindicat de Llogaters va servir per parar el cop feixista de la patronal i la Càmera de Propietat”
Amb l’arribada de la República, els obrers van creure que els polítics republicans serien molt més sensibles a les seves demandes d’abaratir els lloguers, demanant una reducció d’un 40%. Mentrestant, el Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona creà el “Comité de Defensa Económica”, fent un estudi dels preus del lloguer a tots els barris perifèrics de la ciutat. Paral·lelament la CNT preparava el míting del 1er de Maig a les portes del Saló de les Belles Arts. Els encarregats de gestionar aquell míting, la F.L. de CNT, cediren l’acta al sindicat de la Construcció, que convertirà el míting en una assemblea oberta de més de 100.000 persones. Acabat l’acte els manifestant marxaren fins la plaça Sant Jaume per entregar les conclusions d’aquella assemblea al nou president de la Generalitat Francesc Macià. Pel camí a la plaça es produiran els primers morts.
A partir d’aquell moment,
el sindicat, a través de conferències i mítings a barris i pobles dels volts de
Barcelona, després de veure que la Càmera de la Propietat amb el seu president Joan
Pich i Pon no volien asseure’s a negociar cap tipus de rebaixa. Aquesta Càmera
es va dotar, com sempre, dels seus aliats: el Govern de Madrid, tots els cossos
repressius de l’estat i un Governador civil que va resultar molt agressiu. Estem
parlant de Oriol Anguera de Sojo.
A partir d’aquell moment el Comitè de Defensa Econòmica anava assessorant a aquelles famílies que demanaven un recolzament per deixar de pagar un lloguer abusiu, sobretot en temps de fam. La Càmera de la Propietat lluitava per fer front als impagaments, els desnonaments d’inquilins es multiplicaren. En un primer moment els mateixos obrers i veïns feien front als desnonament tornant a pujar els mobles a l’habitatge, fins que la República es dotà d’un cos repressiu: la Guàrdia d’Assalt, que a Barcelona estaran operatius l’1 d’agost de 1931. A partir d’aleshores la repressió serà brutal, carregant contra manifestacions de dones als barris de Barcelona com el Clot , Sant Andreu, Hospitalet…
El Sindicat de la Construcció havia proposat
que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Comitè de Defensa Econòmica
per fer un seguiment de la lluita i tenir el recolzament de l’organització, en
definitiva, per què les famílies no es sentissin soles. La tasca principal del
Sindicat la podem situar entre els mesos d’abril a desembre de 1931, amb el
punt més àlgid del conflicte el mes d’agost a on més de 100.000 persones van
deixar de pagar el lloguer. Amb tot això, Anguera de Sojo decideix detenir a
tot el comitè de Defensa Econòmica i els dirigents del sindicat de la
Construcció, tancats com a presos governatius un cop a la Model de Barcelona.
Al despatx, el director Anguera crida un a un els presos i se’n fot de tots
ells, sobretot de Santiago Bilbao, que era l’home visible del Comitè de Defensa
Econòmica. Aquesta actitud d’Anguera provocà un motí a la presó, la repressió del
qual serà brutal. Al dia següent a Barcelona hi haurà una vaga solidaria que
provocarà enfrontaments als carrers, sobretot al centre de la ciutat, que acabà
amb l’assalt del local del sindicat de la Construcció al carrer Mercaders 25, i
tots els obrers del sindicat detinguts.
Al final d’aquell any Pin
i Poch es donava per guanyador ja què tot el sindicat de la Construcció estava empresonat.
Però Santiago Bilbao feia una altra lectura, per què calculava tot allò que les
famílies havien deixat de pagar, que no era inferior als 40 milions de
pessetes. A inicis de 1932 hi havia barris i espais, “casas pasillos”, o “cases barates”, etc. que continuaven sense
pagar el lloguer, i la gran majoria de la població havia entrat en la dinàmica
de la reducció del lloguers a tota la ciutat, tal com s’aprecia als butlletins
de la revista El Llogater.
El cinema primitiu va néixer entre les mans d’Alice Guy. I no deixa de ser frustrant que el gruix de la societat ni tan sols hagi sentit parlar d’ella. Els efectes de la indiferència i l’oblit cap a figures clau de la cultura i les arts suposen una pèrdua irrecuperable per la humanitat en el seu conjunt, però quan aquest oblit s’ha centrat principalment en les dones, encara sobreviu un vel de justificació que li resta importància. I no, no només és important, sinó que hi ha casos com aquest en què aquesta indiferència resulta flagrant, per no dir vergonyosa.
Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema. Per això, escriure sobre ella i donar-la a conèixer no és només un acte de justícia cap a una sola dona, sinó cap a la història i la indústria del cinema en el seu conjunt. És posar-hi nom a la mare del setè art, perquè més enllà de si l’Alice Guy va dirigir o no la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema (fita atribuïda històricament a George Mèliés), el que està fora de tot dubte és que tant la seva figura com la seva aportació tècnica i creativa, així com la seva ingent obra, indispensables pel naixement del cinema a França i els Estats Units, han estat sistemàticament ignorades i silenciades.
El 1895, l’Alice Guy, secretària de la companyia fotogràfica de Léon Gaumont, es trobava al centre de l’univers. S’acabava de construir la Torre Eiffel. En un París accelerat pel canvi de segle, envoltada d’un ambient de constant estimulació i innovació tècniques, va conèixer als germans Lumière, que la van convidar a la primera projecció privada de presentació del cinematògraf, a la qual van assistir un nombre molt reduït de persones. Tot anava molt ràpid i inicialment les imatges que s’havien projectat com a demostració només s’utilitzaven per documentar la realitat. Filla d’un editor, amant dels llibres i dotada d’una imaginació desbordant, a l’Alice se li va encendre una llum des del primer moment. Aquell aparell podia servir per explicar històries. I amb l’excusa d’ajudar al seu cap, el prestigiós Gaumont, a vendre la càmera, li va proposar que la deixés utilitzar-la. Així seria més fàcil vendre-la. Convençut amb aquesta idea, en Léon va accedir a deixar-li la càmera, com qui li deixa una joguina a una nena per jugar, doncs ni tan sols ell era conscient del potencial que tenien entre mans, amb una condició: que no deixés de banda la seva feina com a secretària.
Així va ser com, en un pati de formigó darrere de l’empresa, l’Alice va rodar, abans de maig de 1896, La Fée aux Choux, un conte tradicional francès que explicava que les nenes naixien de les cols i els nens de les roses. Començava aquí la seva carrera com a cineasta, i també la història del cinema.
“Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema”
L’Alice portava el cinema a les venes abans que el cinema existís. I va ajudar a gestar-lo i a fer-lo créixer fins que la van deixar. La seva vida és fascinant, i no tenim aquí espai per explicar tot el que va aconseguir, però a continuació farem un tast de les seves fites principals: va rodar la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema; va descobrir nombrosos trucs d’imatge que després s’utilitzaven habitualment; va ser la primera a utilitzar el pla curt com a recurs narratiu; va ser la primera persona a rodar una pel·lícula íntegrament amb actors negres; va ser la primera a pintar a color a mà el negatiu; va ser la primera persona a realitzar fonoescenes (antecedent de l’ús del so en el cinema); va ser l’única dona directora durant 17 anys; va ser la primera dona propietària d’un estudi cinematogràfic –la Solax company-; va construir una carrera importantíssima a França i després als Estats Units; va rodar més de 750 pel·lícules.
El seu nom no es va incloure en els primers compendis d’història del cinema, i les seves pel·lícules van ser atribuïdes a altres, majoritàriament al seu marit. No cal dir molt més.
És cert que en els últims anys de la seva vida va rebre la Legió d’Honor francesa com a reconeixement a la seva indispensable aportació al món del cinema. Tenia 82 anys, i feia més de trenta que no agafava una càmera.
A la seva mort, el 24 de març de 1968, l’Alice no havia aconseguit recuperar cap de les seves pel·lícules, ningú havia volgut publicar les seves memòries ni cap diari va publicar la seva esquela. La mare del cinema acabava de morir en un silenci tan dens com el que va regnar en la segona meitat de la seva vida.
Però poc a poc, algunes i alguns van començar a destapar vels. El 1999 un ferroveller que buidava cases va trobar quinze pel·lícules de nitrat que es van identificar com obres de l’Alice. Diversos llibres i documentals han estudiat la seva figura, i amb l’auge del feminisme, cada cop son més les veus que la reivindiquen. El 2012, una comissió de cinema va recaptar fons per dotar a la tomba de l’Alice, a New Jersey, d’una làpida que reflectís qui va ser aquesta dona, doncs en l’anterior tan sols apareixia el seu nom i les dates de naixement i decés.
Una frase seva resumeix la seva història: “La meva joventut, la meva inexperiència, el meu sexe, tot conspirava contra mi”. Jove, inexperta i dona i, malgrat tot, l’Alice va desenvolupar en un món eminentment masculí una carrera tant extraordinària com la invisibilitat a la qual es va veure sotmesa al llarg de la seva existència. Per sort, gairebé 150 anys després del seu naixement, hem recuperat les seves memòries, més de cent pel·lícules i la reivindicació d’una figura essencial per a tots els amants del cinema.
