El fet que aquest any el 8 M sigui un dia festiu ha obert una sèrie de debats entorn si és necessari o no mantenir una vaga feminista un diumenge, si tindrà prou seguiment o no aquesta convocatòria de vaga, i ha generat opinions diverses, com diverses som totes les persones i les condicions laborals que tenim cadascuna.
No per ser vaga un diumenge serà menys
“vaga” i seran menys vigents els motius que ens porten a fer- la a totes un
dilluns o un divendres. No podem continuar justificant-nos dient “però
si aquest any cau en diumenge, no cal fer vaga”
Aquest any, més que mai, és necessari
centrar-nos en perquè sí que té sentit
convocar una vaga general un diumenge.Diumenge, festiu, aquell
dia en què molts/es treballador/es acostumen a tenir un descans de la seva
jornada laboral setmanal remunerada. Però la realitat és que hi ha moltes
persones i, en concret, moltíssimes
dones, que no troben en els diumenges un dia de descans si no un dia més de
feina dins de la seva jornada laboral setmanal. I estem parlant
d’aquelles feines remunerades però
també de les no remunerades.
Cal visibilitzar la importància i la dignitat del treball domèstic i de cura, imprescindible per al desenvolupament de la vida personal i social i tradicionalment exercit per les dones i denunciar la hipocresia del sistema capitalista i patriarcal, que s’aprofita d’aquesta situació i la fomenta abusant de les dones treballadores: quan fem aquest treball dins de l’àmbit familiar, el fem de manera gratuïta i sense cap reconeixement social; si el fem dins del mercat laboral és en condicions d’enorme precarietat que pot arribar a l’explotació.
“el fet que aquest any el 8 M sigui diumenge, dia festiu d’algunes feines, no és motiu per no continuar proposant Vaga Feminista el 8M”
El treball en la llar i les tasques de cures
suposen en les dones treballadores una doble jornada de treball: d’un costat el
treball assalariat i d’un altre, el treball domèstic no remunerat. Existeixen
fortes dificultats en l’accés i promoció en l’ocupació i una alta taxa de
jornades parcials en les dones com a conseqüència del treball domèstic que
desenvolupen o per cura de fills i filles i altres familiars.
No, no és tan estrany fer una vaga diumenge. Aquest dia festiu, ens pot fer veure
i reflexionar sobre la quantitat de feines i tasques que es desenvolupen els
dies festius. Es dona el fet que moltes de les dones que treballen en dies
festius són les més precàries laboralment, les que pateixen més la precarietat
laboral i econòmica, amb unes condicions laborals a vegades d’explotació:
treballadores de la llar, hoteleria, etc. on la conciliació de la seva vida
laboral i familiar és impossible del tot. I on la majoria són dones sense
contracte laboral i a vegades fins i tot sense permís de residencia. Els sectors amb major taxa de feminització (neteja, sector
domèstic i atenció sanitària, telemàrqueting) no són casuals.
Això és el reflex de la
reclusió històrica de les dones en les llars privades per al desenvolupament de
totes aquestes tasques.
Les tasques domèstiques
han complert un paper fonamental en el funcionament del mercat i l’economia. El
treball invisibilitzat de les dones en la llar ha permès a l’Estat retallar i
privatitzar els serveis sanitaris i educatius. Les polítiques de l’Estat
capitalista no ofereixen guarderies, residències de persones ancianes, centres
de salut ni hospitals que prestin serveis amb eficàcia, capaces d’atendre a la
societat.
Cal tenir clar
que una Vaga Feminista es planteja en els diferents aspectes de la vida:
Vaga de cures, vaga de consum, vaga
laboral i vaga estudiantil.
Per tant cal
fer incidència precisament aquest any festiu, en potenciar la vaga de cures i
la vaga de consum, per
continuar lluitant contra el consum capitalista globalitzat, per una economia
sostenible, justa i solidària que gestioni els recursos bàsics i naturals de
manera pública, col·lectiva, comunitària.
Amb la vaga de curesen la família i la societat, donem
visibilitat a una feina que ningú vol reconèixer, ja sigui a la casa, o com a
economia submergida. Perquè el nostre treball reproductiu queda invisible i està desvaloritzat pel sistema, per
ser un treball que únicament pertany a l’àmbit de les dones. El sistema es
col·lapsaria sense el nostre treball quotidià de cures.
Cal que
s’eduqui en la col·laboració i implicació de la tasca de les cures a tota la societat,
conscienciar entorn d’elles, per poder redistribuir-les.
De consumir,
per demostrar que sense nosaltres no funcionen els mercats dels nostres barris,
dels nostres pobles , de les nostres ciutats, que sense consumir, no hi haurà
fronteres, no hi haurà carnisseres i no hi haurà consumidores. Per construir un
consum alternatiu que respecti els nostres drets i les nostres vides
I és per
aquests motius, per les quals es necessari també convocar
vaga laboral feminista aquest 8m. Per un canvi real en les condicions socials i laborals de les
dones, lliures de violències, per una vida digna.
El 8M anem a la vaga feminista. No hi ha
polítiques feministes si no es deroguen les reformes laborals”
Aurora Pulido i Rosalia Molina. Sindicat Administració Pública Barcelona i sindicat Ensenyament Barcelona
Des de fa temps el moviment feminista i les organitzacions que ens definim feministes hem iniciat un procés per a no callar més, no callar davant del sistema patriarcal, que ens està assassinant, explotant, culpabilitzant. Ens hem aixecat ben fortes i juntes per eradicar i soscavar el Sistema patriarcal i el capitalisme que ataca fonamentalment, la dignitat de les dones. I hem dit i diem PROU.
Les Vagues Generals Feministes del 8 de març de
2018 i de 2019, varen néixer i suposar una gran onada promoguda pels moviments feministes internacionals
autoorganitzats, a les quals van donar suport i cobertura compromesa
alguns sindicats (com la CGT,
la CNT i IAC) i
que va ser secundada en més de 170 països.
Ara bé, aquesta Vaga General Feminista del 8M compta també amb un llegat… és hereva d’altres propostes i iniciatives, i idees i marcs conceptuals claus.
En aquesta línia, i només per esmentar una part
d’aquesta herència, cal dir que ja l’any 2017 va haver un impuls per desplegar una Vaga Feminista internacional promoguda per les companyes argentines i que, el mateix
any, van haver fortes i intenses mobilitzacions per part de les companyes poloneses davant del
greu atac sobre els seus drets sexuals i reproductius, per l’intent de
modificació de la llei de l’avortament polonesa. Els moviments feministes
internacionals impulsors portaven des del 2017 escalfant motors, fruit
d’un treball transversal i horitzontal i coordinat.
Igualment, cal esmentar que a Catalunya des de l’any 2014 el moviment de Vaga de Totes ha anant desplegant múltiples iniciatives i actuacions que s’estava coent i parint des de feina mesos, i que van cristal·litzar en les reivindicacions del 8M-2018.
“Y nos plantamos y luchamos como hacemos las mujeres en todos ladosdonde el hambre de ganancia pone en riesgo la posibilidad de todo tipo de vida…”
Clarisa Ercolano, 2009. La voz de la tierra
I, no podem deixar de visibilitzar el gran deute
que tenim amb les pensadores marxistes
feministes i les economistes
feministes, que des de la dècada dels anys 70 del segle XX, van començar
a fer-nos veure que els treballs domèstics, reproductius, de cura, de suport
emocional, sexuals… que majoritàriament despleguem les dones arreu del món,
també són treballs… i que aquesta dedicació desigual dels usos del temps per
part de dones i homes -a més d’un greuge- genera profundes inequitats en el
mercat de treball remunerat i en els drets de ciutadania, sempre, en detriment
de les dones.
Algunes d’aquestes dones il·luminadores -històriques i més recents- són la Nancy Fraser (EUA), la Christine Delphy (França), la Silvia Federici (Itàlia), la Cristina Carrasco Bengoa (Xile i Catalunya), l’Amaia Pérez-Orozco (Espanya), només per citar algunes. Aquestes intel·lectuals, pensadores i activistes feministes compromeses han posat sobre la taula el conflicte entre capital-treball i el conflicte entre capital-vida, és a dir, el sistema capitalista mata, el sistema capitalista és biocida, el sistema capitalista és insostenible perquè aniquila la vida humana i no-humana.
Ens sobren
els motius per fer Vaga General Feminista el 8M
Hem decidit donar visibilitat a totes les violències que
patim les dones de tot el món, en tots els àmbits i espais de les nostres
vides:
A la llar: El treball no
remunerat o de cures suposa un obstacle insalvable per a la participació de les
dones en el mercat de treball, en
l’esfera política, en la lluita sindical, en igualtat de condicions respecte
als cisteherohomes. Encara avui, s’accepta socialment que el salari dels
cisheterohomes ha de permetre el sosteniment de la família, i que el salari de
les dones és complementari en l’economia familiar.
Al treball: La bretxa salarial
en l’Estat espanyol és de 23% de mitjana i la bretxa de pensions de les dones
és de 36% més baixa que la dels homes. Dels contractes a temps parcial el
73,86%, són realitzats per dones, és a dir, 3 de cada 4 ocupacions.
Als espais públics: transport,
carrers, places… ens assetgen, ens violen i ens diuen –indirectament- que
l’espai públic i de gaudi no és el nostre espai “natural”, no és el nostre
lloc.
Amb la parella, la família,
l’entorn laboral, la societat i les institucions de l’Estat, a causa del
sistema patriarcal i capitalista que vivim i patim.
Quines van són les reivindicacions que demanem per la Vaga General
Feminista del 8M?
La jornada de Vaga General Feminista del 8M, de 24 hores,
es planteja igual que els 2 anys anteriors (2018 i 2019), amb diferents tipologies
de vagues, a partir de definir diferents eixos vertebradors: treball
assalariat, treballs de cura, defensa del cos de les dones i eradicació de les
violències de gènere. Aquestes tipologies de vagues són:
Vaga laboral: Vaga de
treball assalariat ,convocant a tota la classe treballadora; i per tant també Vaga
de treballs sexuals.
Vaga de treballs de cura: Vaga
de treballs domèstics, que evidenciï la sobrecàrrega i invisibilitat de les
cures, l’absència de corresponsabilitat en el treball domèstic i de cura i
permeti la visibilitat màxima de les dones.
Vaga de consum: la millor eina
per lluitar contra el capitalisme i potenciar l’economia feminista que posi la
vida al centre és deixar de consumir, és deixar d’alimentar el sistema biocida.
Vaga educativa i estudiantil
I a partir d’aquests eixos i tipus de vagues s’han marcat diversos objectius:
Visibilitzar els treballs de les dones que sostenen la vida (i no es reconeixen), eradicació de les desigualtats de gènere en tots els àmbits i manifestacions; eradicació de les violències vers les dones (cis, trans i bolleres)
Van plantejar un gran ventall de reivindicacions: trencar amb les desigualtats laborals (bretxa salarial, infravaloració dels “treballs femenins”, equiparació de les treballadores de la llar al règim general, eradicació de l’assetjament sexual i per raó de sexe en el llocs de feina, igualtat material de dones migrades i refugiades, drets de les treballadores sexuals, entre d’altres); reconèixer com a treballs les tasques domèstiques, de cura, emocionals, organitzatives, reproductives, sexuals…; visibilitzar com les retallades sanitàries i serveis socials suposen una sobrecàrrega que recau en les dones; aconseguir una educació lliure de valors patriarcals (pública, laica, feminista…); dret a decidir sobre el propi cos (reproducció/mètodes anticonceptius/dret a l’avortament, com vestir, alliberament de la pressió estètica, diversitats sexuals); no a les guerres com a control dels territoris i de les persones (noies i dones refugiades, noies i dones migrades forçoses, noies i dones victimitzades, noies i dones violades…); llibertat per circular pels territoris i els espais sense por i sense ser violades; sostenibilitat de la vida i del planeta (espais habitables, biodiversitat, sobirania alimentària dels pobles); prou assassinats de dones!!
Les reivindicacions dels moviments feministes mereixen
una Vaga general feminista de 24 hores
Aquest procés que estem duent a terme unides, contra el patriarcat
i disposades a donar la batalla per construir unes vides millors, ens porta a
plantejar i demanar, conjuntament amb el moviment feminista una Vaga General
Feminista el 8 de març: Dia de les dones treballadores, de totes les dones
(cis, trans i bollos) per què totes treballem realitzant treballs assalariats o
treballs de cura i de sosteniment de la vida (humana i no humana).
L’objectiu és aturar la vida en tota la seva extensió i
visibilitzar el paper protagonista que tenim les dones en l’engranatge
d’aquesta vida. La vida no se sosté sola. Per tant volem:
Acabar amb la desigualtat en
l’àmbit laboral, econòmic i social de les dones respecte dels
cisheterohomes.
Posar fi a la desigualtat
constatada de la divisió sexual del treball en aquest sistema capitalista,
patriarcal i biocida.
La retirada de les polítiques,
lleis i actuacions del capital que comporten la discriminació i desiguals
oportunitats.
L’adopció de mesures concretes
i immediates que acabin amb la bretxa salarial i la desigualtat en les
pensions.
Modificar els estereotips de
gènere i la persistència dels valors masculins en les estructures de les
organitzacions i de la societat.
Control sobre les
implantacions dels Plans d’Igualtat en les empreses amb una visió eixamplada
que tingui en compte totes les persones vulnerades les sistema sexe/gènere.
L’eradicació del persistent
assetjament sexual i per raó de sexe en l’àmbit laboral, la precarietat
laboral, temporalitat i l’alta taxa de contractes amb jornades parcials que
pateixen les dones.
L’establiment de polítiques
laborals socials i econòmiques que facin efectives l’equilibri real de la vida
familiar, laboral i personal, així com la corresponsabilitat en les cures.
Consideració de les tasques de
cures com a treball amb dret a remuneració i dret a les seves prestacions
contributives independents.
L’equiparació efectiva i real
de les Empleades de la Llar
al règim general.
L’exigència al govern de
mesures concretes i efectives contra les violències masclistes i criteris clars
d’actuació per protegir a les dones i
les seves filles i fills dels seus agressors.
Eradicar les violències
masclistes i del mercat que ens (mal)tracten com a objectes, possessions del
mercat, dels homes que ens violen, assetgen, maltracten i assassinen. Però
també de les institucions i les seves lleis que reprodueixen actituds i
conductes cisheteropatriacals masclistes.
Cessament de la
criminalització de les persones migrants i de les lluites socials antiracistes.
La igualtat efectiva de les dones migrants i refugiades.
Aconseguir una sanitat
pública i de qualitat que no tracti com a malalties la vida de les dones. Que
la medicina reconegui i respecti els nostres cossos i les nostres vides.
Exigim una educació feminista
implantada d’una forma efectiva i sense discriminació per opció sexual.
Exigim que la religió no
continuï incidint, ni volent controlar les nostres vides. Volem ser
propietàries dels nostres cossos, els nostres desitjos i llibertats.
Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge
@galiextrelana
Aquests dies parlant entre companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment feminista, i aquest així es pronunciés.
A moltes de les lluites
que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem
o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes
vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es
provar-ho.
Tots els 8 de Març, a totes nosaltres, se’ns omple el cap d’ aquelles dones que ens van
obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré
noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes.
I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les
nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.
Aquest any, el dia
internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans
que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que
prenen valor amb l’escalf de la família
i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre
entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?
Aquesta és la nostra realitat, qui ens portaria la
cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra
gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a
jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els
dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles
treballen els seus fills, parelles i amics descansen.
Voldria compartir un
pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són
dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure.
La societat ha transformat l’únic dia de
descans, d’unes jornades laborals
maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes
necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest
és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles
companyes que, per necessitat, només
tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.
Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes
“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”
Al sector de l’hostaleria,
potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra
l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu
que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a
les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de
feina; lo gozaríamos!!!
Aquest mateix pensament
es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la
conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols
de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari
seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar
en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?
Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla com les religions: parlen molt i prohibeixen més.
Fem una ullada als
nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes
que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i
oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la
nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent
de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per
portar a endavant qualsevol canvi a la societat.
Està tant normalitzada la
poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que
no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer
que aquestes es sentin menyspreades.
Una gran majoria
treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen jornades contràries a tothom. Crec que aquest
any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar
la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge
han d’anar als seus llocs de feina.
El 8 de Març no és un dia
qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades per un empresari. En uns moments laborals molt
precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota
mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita
s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries.
Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per
tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on
totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.
La meva opinió del que
produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana,
dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem
dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”
Sortim al carrer el 8
Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.
Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.
Ningú donava
un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista?
No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer
parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts
territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues
generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més
ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars
de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de
les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol
crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.
Amb l’energia
que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga
general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat
fins aquí?
La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.
Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.
“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”
Arran les passades convocatòries, tenim companyes
condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a
buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb
por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un
poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la
submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la
nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.
L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.
Les dones que treballen en
l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen
també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més
violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions
laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem
de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general
persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.
Entenem la
desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes
vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere
dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte
performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8
de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una
jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem
el que hem treballat
seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.
L’hivern de
1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a
deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del
preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte
visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que
van culminar en revoltes.
Enguany, es
proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a
priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal
aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta
proposta són estratègics.
Fa cinc anys,
ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem
mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada,
més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit.
Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal,
en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.
Per aquest
motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens
podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis
també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.
Hem de seguir
fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els
motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les
seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per
totes les meves companyes. Lluitarem
fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!
Una vaga com la del 30 de Gener a Euskadi, és possible a Catalunya?
Rubén Paez. Sindicat de Transports de Barcelona
Llegint
el titular molts em diran que és clar que sí. De fet, durant els dos últims
anys en el nostre país s’han convocat fins a sis vagues generals sense que a cap de les centrals sindicals majoritàries
se les veiés ni se les esperés.
Ara bé, si no volem caure en fer-nos trampes al solitari, haurem d’admetre una sèrie d’elements que estan associats a aquestes vagues:
-primer: els textos de la convocatòria que es registrava a Treball incloïen reivindicacions laborals, però tots sabem que aquestes s’utilitzaven per embolcallar altres objectius i evitar la seva possible il·legalització. Per acabar-ho d’adobar, aquestes convocatòries no van ser ni tan sols vagues, sinó aturades de país, eufemisme que a mi, i imagino que a qualsevol sindicalista seriós li passa el mateix, em fa grinyolar les dents. Fins i tot en titllaria una d’elles com de tancament patronal i per tant, representaria l’antítesi del que representa una vaga general combativa.
-segon:
si compartim la idea que una jornada de vaga té com a objectiu aturar el teixit
productiu d’un país, també estarem d’acord que en aquest sentit, aquestes
convocatòries van ser un fracàs. L’única que podríem qualificar d’exitosa és la
del 3 d’octubre, reconeixent però que aquest èxit el van determinar les circumstàncies
de repressió brutal patida només dos dies abans. Malgrat em dol dir-ho, els
sindicats convocants en vam tenir més aviat poc a veure.
És
veritat que algunes, no totes, van ser grans jornades de lluita i que
utilitzant com a paraigües la convocatòria de vaga es van fer algunes accions
espectaculars per part d’alguns moviments socials (no pas per part del moviment
sindical). De tota manera, una jornada de lluita no és una vaga, i encara menys
una vaga general.
-tercer: aquestes vagues mai no es van treballar seriosament com a vagues. Una vaga general no es convoca amb quinze dies, no es convoca sense fer assemblees en els centres de treball i sense promoure-la. Que hi hagi motius per fer-la (d’aquests sempre en sobren) no assegura el seu èxit, cal treballar perquè hi hagi una conjuntura favorable. Les condicions per a una vaga no només apareixen, també es creen. I això implica mesos de preparació, i tenir implantació en els centres de treball. I aquí arribem al moll de l’os. Les vagues esmentades van ser convocades per sindicats minoritaris, i ni tan sols amb consens entre les diferents centrals sindicals anomenades combatives o alternatives.
Arribats a aquest punt i havent deixat clar del que estic parlant, reformulo la pregunta: és possible una vaga general amb èxit, laboral i combativa, sense la participació de CCOO i UGT a Catalunya? La resposta és que fins ara, això ha estat impossible.
Fa dotze anys que sóc militant de la CGT i des de llavors sempre he comprovat, de vegades dolorosament, que al sindicalisme combatiu i de classe no li era possible convocar una vaga general amb èxit sense CCOO i UGT. No tan sols això, la part més dramàtica és saber que amb ells tampoc és possible perquè són gestors de la pau social, des de fa ja massa temps, i , ni volen, ni saben ser combatius. Aquesta situació ens ha deixat durant molts anys en un atzucac que semblava insalvable. L’única solució? Superar l’immobilisme de les grans centrals sindicals amb grans mobilitzacions i sobrepassar-los des del carrer, lluny dels despatxos i les taules on ells es fan forts. I a llarg termini, arrabassar-los la majoria sindical. Aquest és l’únic camí, la resta no ens serveix. Hem d’acceptar que mai hem tingut les condicions per poder fer-ho, i hi hem de sumar el fet que massa sovint hem prioritzat malgastar energies lluitant entre nosaltres i contra altres sectors de l’esquerra. D’aquesta manera ens hem allunyat d’afavorir la creació de la conjuntura d’una necessària vaga general. Amb tot, objectivament, en els dos últims anys les condicions han canviat favorablement per a nosaltres. I tot sembla indicar que ho continuaran fent.
“No importa perquè no ens hi vam posar ahir, el que importa és perquè no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar”
El proper
dia 30 de gener hi haurà una vaga general al País Basc, sense Comissions
Obreres i sense UGT , convocada per ELA i LAB i impulsada des d’una carta de
drets socials que no resumiré aquí, però que convido a tothom a fer-hi una
ullada. Val la pena. Aquesta vaga l’han estat treballant els sindicats
convocants des de fa un any, i la carta de drets socials que alhora fa de taula
reivindicativa encara ha trigat més a fer-se perquè ha estat consensuada per la
gran majoria dels moviments socials, amb poques excepcions, que conflueixen al País
Basc. Parlem dels moviments feministes, els moviments per l’habitatge, els pensionistes,
els ecologistes, les associacions de gent migrada. Hi són tots. I, què voleu
que us digui, a mi em fa molta enveja . No els desitjo sort perquè no la necessiten,
les coses ben fetes no necessiten de l’atzar.
I la
pregunta sorgeix sola, per què no hem fet quelcom semblant a Catalunya? El
debat subsegüent donaria per molts articles, i segur que no ens posaríem d´acord.
En qualsevol cas no vull parlar ara d’allò que ja no té remei. No importa per què
no ens hi vam posar ahir, el que importa és per què no ens hi posem ara, quan
tenim al davant un exemple tan clar. I , al menys jo, no hi trobo cap motiu de
pes per no fer-ho.
Crec que si tots els sindicats combatius i de classe que existeixen al nostre país som capaços de deixar de banda el que ens separa i ens concentrem en crear un clima d’entesa i en centrar-nos en allò que ens uneix, no resultaria gaire difícil arribar a acords. Qui no esta en contra de la llei mordassa? O de les reformes laborals? Qui no està per recuperar el poder adquisitiu que aquesta crisi li ha manllevat a la classe treballadora per donar-la als més rics? Qui no està en contra de la repressió cada cop més generalitzada tant als carrers com als llocs de treball? Qui no està per la igualtat real de sous entre homes i dones ? Qui no està en contra de la Llei Aragonès i de les privatitzacions i externalitzacions als serveis públics? Qui no està per revertir les retallades i pujar i blindar les pensions? Aquestes només són unes quantes reivindicacions laborals que ens uneixen, les primeres que em venen al cap i crec que a tall d’exemple ja n’hi ha prou. Una de les coses que més se’ns retreu als sindicalistes és la nostra incapacitat per anar tots a una. Està clar que amb els majoritaris no anem enlloc (tampoc ells volen anar amb nosaltres, tenim agendes molt diferents ). Però, i amb la resta d’organitzacions? Tots els sindicats alternatius hem crescut en els últims anys en major o menor mesura. Això és degut a dos factors principalment. El primer és que es comencen a guanyar lluites concretes a determinats sectors. És veritat que encara no hem aconseguit grans canvis a un nivell mes ampli però cada mes a aquesta mateixa revista es poden llegir les cròniques de les nostres victòries. Estem creixent de forma constant i cada vegada que es guanya un conflicte ens fem més forts. I no se n’havien guanyat tants des de fa molts anys. El segon motiu es el descrèdit dels sindicats majoritaris, que han venut tants cops als treballadors i han desmobilitzat tantes vegades i d’una forma tan descarada que cada cop són menys els que se’ls creuen. Vivim un moment que pot ser una gran finestra d’oportunitat per a nosaltres. Hem de capitalitzar el desgast i l’enuig de la classe treballadora i ho hem de fer ara, abans que l’extrema dreta emergent ho faci. Ens ho juguem tot, però podem guanyar.
Es
veritat que ELA i LAB tenen la majoria sindical al País Basc que
desgraciadament no tenim encara aquí. Però també cal admetre que el nivell de
presència als carrers i de mobilització a Catalunya és en aquests moments molt
més alt que a Euskadi. I fins i tot allà les centrals sindicals han tingut la
lucidesa, tot i tenir la majoria sindical, de no obviar que en aquest moment
les vagues perquè tinguin èxit han de apel·lar també els moviments socials no
estrictament laborals que cada lluiten al carrer per crear una alternativa social
al model capitalista. L’ecologisme, el
feminisme, els moviments per un habitatge digne o les lluites antidepressives
han de ser eixos fonamentals de les nostres reivindicacions, ja que travessen
de punta a punta la realitat social de la classe treballadora, i actualment
generen més consens que les reivindicacions laborals. Per què succeeix això? No
ho sé però penso que hauríem de fer certa autocrítica. Un sindicat que perd el
pols del carrer està perdut. Hem de trobar la manera de tornar a posar les
lluites laborals al centre del discurs de les lluites al carrer . I per això necessitem
fer nostres les reivindicacions dels moviments socials , sense tractar de controlar-los
ni fagocitar-los, mai per davant ni per darrera de ells, sinó al costat, com a germans
de lluita.
A
Catalunya hem deixat que les reivindicacions nacionals, que divideixen a la classe
treballadora, eclipsessin durant dos
anys les reivindicacions laborals i socials que son aquelles que poden millorar
inequívocament la nostra vida. I que ningú em mal interpreti, la lluita contra
la repressió en totes les seves formes i el legítim exercici de autodeterminació
de qualsevol poble del món em semblen lluites importantíssimes i legítimes, paro
no més importants que la derogació de les reformes laborals i la restauració de
tots els drets laborals i el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora
en els últims anys. Més aviat al contrari. Sé que el que plantejo és complicat
i a molts dels meus companys d’organització els grinyola, així com a altres que no ho són, però si no abandonem les posicions tancades
que ens impedeixen treballar juntes per crear les condicions necessàries mai
podrem convocar una vaga general combativa i exitosa . Nomes amb grans mobilitzacions,
només des del carrer, només amb la unió de la classe treballadora defensant els
seus drets, trencarem el marc immobilista en què portem enclaustrats massa
temps. Al cap i a la fi, un sindicat que no té capacitat real d’ incidir en la
realitat social i laboral del món que l’envolta, per què serveix? El repte és gran, però la recompensa és
enorme. La paraula clau és generositat. La gent està prou farta i les
condicions són bones, però no podem esperar a que els moments caiguin del cel.
Hem de deixar de ser reactius i tornar-nos proactius, ser nosaltres qui marquem
els passos a fer i no deixar aquest espai per als nostres enemics de classe.
Les condicions sorgeixen de vegades, però també cal crear-les. I aquest és un
bon moment per començar aquest procés.
Hem d’arremangar-nos i començar a treballar colze a colze amb tots
aquells que volen derrotar el capitalisme. Per bastir fronts amplis, sense
deixar de ser qui som, sense deixar de ser anarquistes. Però amb una ment
oberta i amb una fita clara. Per sobrepassar CCOO i UGT ens fa falta una vaga
general que els passi per sobre. I sols no podem.
