“La debilitat del sistema sanitari públic s’ha gestat amb les retallades”

Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Rosa Pahissa, metgessa de l’Atenció Primària. La Rosa desenvolupa la seva tasca professional a Rubí però viu a Sabadell, on és militant, també, dels moviments socials de la ciutat.


Bon dia Rosa, explica’ns, com esteu vivint aquesta situació d’excepcionalitat?

Amb una gran preocupació i sensació d’impotència davant la perspectiva d’un imminent col·lapse sanitari que podia i havia d’haver estat previst per les autoritats polítiques i sanitàries. A un nivell immediat, aquesta crisi podia haver-se abordat amb molta més antelació veient els exemples d’altres països; però a un nivell més general, la debilitat del sistema sanitari públic s’ha vingut gestant a base de successives onades retalladores tant dels governs estatals com autonòmics i ara en patim les conseqüències.

– Amb quina situació us trobeu actualment al CAP?

Ara per ara, ens trobem a l’expectativa davant l’absència d’una coordinació clara entre CAPs que fa que les funcions de cada centre es decideixen en funció de l’organització interna del personal. Era evident des d’un primer moment que serveis com el 061 serien els primers en saturar-se, i no s’ha tingut en compte la xarxa de CAPs com a eina potencial a l’hora de gestionar el pic de necessitat assistencial. Ara mateix, els CAPs haurien de funcionar en coordinació plena amb els hospitals, exercint de primera línia d’atenció i filtratge de pacients, realitzant alhora una funció informativa que permeti resoldre la gran quantitat de demanda informativa i assistencial de la població.

– Es nota la falta de recursos de la sanitat pública en moments així?

Absolutament. Els CAPs estan infradotats per atendre una emergència d’aquestes dimensions i es troben limitats a l’hora de contribuir a descongestionar els hospitals. En aquests moments ja s’està fent una crida al personal d’atenció primària per incorporar-se a l’atenció hospitalària, cosa que és absolutament necessària, però a la vegada implicarà deixar considerablement descobertes les funcions pròpies de l’atenció primària.

“la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi”

– Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral?

En aquest sentit hi ha una intensificació d’una situació de saturació i sobrecàrrega que s’arrossega des de fa temps. La cobertura de baixes de personal contagiat o en risc accentua la falta del personal que ja existia anteriorment. La situació actual implica un esforç de tots els professionals a adaptar-nos a les necessitats de la població, però sobretot caldrà un esforç per sobreposar-se a aquesta situació més endavant; No s’està pensant, per exemple, en com es gestionaran unes llistes d’espera que ja eren extremadament llargues abans de la pandèmia, amb una sanitat ja minvada de recursos.

– Patiu estres psicològic i/o emocional en situacions així?

Sí, la falta de material de protecció genera una gran sensació d’inseguretat i una por generalitzada a convertir-se en una font de contagi tant per a pacients com per al nostre entorn més proper. Per altra banda, estem en contacte amb els nostres companys que treballen als hospitals i veiem com la falta de material i de prevenció els està portant al límit de les seves forces físiques i mentals.

–  Quins EPIs feu servir vosaltres?

La dotació del CAP és totalment insuficient. Hi ha un nombre molt escàs d’EPIs i el seu ús s’ha de restringir, portant-nos a atendre pacients amb patologies respiratòries sense l’equipament adequat, amb el que això implica tant a nivell de risc personal com de contagi a altres.

– Què podem fer nosaltres per ajudar-vos?

Complir estrictament les mesures de confinament mentre duri l’emergència, i un cop acabada, sortir al carrer en massa a exigir responsabilitats polítiques i la construcció d’un veritable sistema de salut pública universal.

Ho farem.



La CGT de Catalunya aporta material sanitari per valor de 58.000€

Redacció Catalunya

La CGT de Catalunya ha aconseguit reunir fins a 58.000€ per a la compra de material sanitari per a donar-los als hospitals del sistema sanitari públic català.

La CGT compra 10.000 mascaretes per a sanitaris davant la ...

Mitjançant una campanya de solidaritat la CGT de Catalunya ha aconseguit reunir 58.000€ per a la compra de material sanitari. Aquest material anirà a parar als hospitals i centre d’atenció catalans, per tal de contribuir a pal·liar el dèficit de recursos en que es troben els treballadors i treballadores sanitàries. Aquesta comanda ha estat realitzada a un proveïdor homologat pel govern de Xina.

L’objectiu d’aquesta iniciativa és canalitzar la solidaritat directament entre treballadors i treballadores, al mateix temps que es denuncia la irresponsabilitat i falta de previsió de la Generalitat i el Ministeri de Sanitat per a fer front a les necessitats de la pandèmia.

La donació ha estat possible gràcies a l’aportació de multitud de seccions sindicals, sindicats, federacions i diversos ens de la CGT de Catalunya, així com aportacions d’altres organitzacions i col·laboracions individuals.


L’enviament de material que arribarà etiquetat amb missatges encoratjadors “Cuidar uns dels altres, una marea unida davant les dificultats. Manteniu-vos forts! Tots estem amb vosaltres!

PLA DE XOC: Que no passi el de sempre

Rubén Páez i Xavi Rojals. Redacció Catalunya

Des de l’inici d’aquesta crisi sanitària sense precedents que està sent el COVID-19, molts ja prevèiem la tempesta que s’hi amagava al darrere per a la classe treballadora i la que ens podia caure a sobre. Crisi (en aquest cas sanitària, però crisi al cap i a la fi) i neoliberalisme no són mai una bona combinació. Algú acaba pagant sempre els plats trencats i des de fa massa temps, sempre som nosaltres.

La CGT, junt amb altres organitzacions sindicals i socials, va signar un decàleg d’exigències a les administracions quan es va declarar el període d’excepcionalitat que estem vivint que entre altres reivindicacions demanava la reversió de totes les retallades en sanitat dels últims anys, la intervenció dels serveis sanitaris privats sense costos, una moratòria dels lloguers i hipoteques, la cobertura del 100% del salari dels treballadors afectats, la prohibició d’acomiadaments (incloent-hi EROs i ERTEs) i ajudes (no préstecs) pels autònoms, entre altres mesures. El manifest va esdevenir gairebé profètic perquè només un dia després de la declaració d’estat d’alarma per part del govern espanyol, els acomiadaments van començar a arribar. Les xifres són esfereïdores, el 20 de març ja eren més de 152.000 els treballadors afectats per un ERTO i no ha parat de pujar. 

Quan per fi el govern va sortir a explicar-nos les mesures econòmiques excepcionals que es prendrien arran de la crisi, totes anaven en la línia d’acontentar la patronal, i les ajudes gairebé estaven completament destinades a afavorir les mans privades. Pel que fa a les mesures en relació als acomiadaments, només es recomanava tèbiament que les  empreses no fessin fora a ningú. Les remeses d’urgència que arriben a la increïble xifra de 200.000 milions d’euros, no van adreçades a les persones afectades, sinó a les empreses afectades. És a dir, la mateixa cantarella neoliberal de totes les crisis. I mentre a la França del neoliberal Macron i a Itàlia els seus respectius governs prohibien els acomiadaments durant tot aquest període, la coalició suposadament d’esquerres que governa l’estat només feia una trista recomanació. 

“cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses”

Sobre moratòria de lloguers, ni un esment, només es contemplava una moratòria per a les hipoteques (que no condonen ni un cèntim, només ajornen el cobrament), malgrat actualment el 75% dels desnonaments són de persones en règims de lloguer. I encara vam haver d’empassar-nos les declaracions de la ministra Calviño preguntant-se què seria dels propietaris si es fes una moratòria, mostrant un menyspreu total a totes les famílies treballadores que abans que acabi el confinament no podran pagar els abusius preus dels “pobres” propietaris. 

I pel que fa a les mesures d’urgència preses per a la sanitat, tot ocupant hospitals privats i fins i tot hotels per poder atendre des de la seguretat social, absolutament col·lapsada, l’allau de malalts, aquestes no ens sortiran de franc. 

Les empreses privades “afectades” un cop acabada la crisi passaran la factura a l’estat. I no serà l’única factura que haurem de pagar entre tots, o algú es pensa que els 200.000 milions no els haurem de tornar? Recordem com els 60.000 milions de rescat a la banca (que mai van tornar) de la crisi econòmica es van traduir en retallades brutals, especialment en educació i en sanitat? Veiem possible que els mateixos que ahir van retallar la sanitat un cop i un altre i que avui tracten d’herois als esgotats i desbordats treballadors del sistema sanitari, tornin a retallar la sanitat després d’aquesta crisi? Podran arribar a aquest nivell de cinisme? Quantes vides es podrien haver salvat durant aquesta crisi si no haguessin retallat durant vint anys els pressupostos de sanitat? No ho sabrem mai. Però una cosa tinc clara, d’aquesta gent, m’ho espero. O més aviat, ja no espero res. Però no són ells els que em preocupen, sinó nosaltres, la classe treballadora. Perquè si aquesta crisi sanitària que encara no hem superat ha demostrat la solidaritat i la capacitat cívica de la majoria de la gent (això donaria per un altre article que valdria la pena escriure), també dibuixa un panorama desolador per quan per fi haguem superat (excepte aquells que no ho facin) aquest mal tràngol. 

Aquesta és la cara i la creu del neoliberalisme i de la seva “doctrina del shock”. De cada crisi algú en treu profit, i d’alguna manera els pobres en sortim sempre més pobres i els rics, més rics. I quan aquest malson s’acabi, és previsible que en comenci un altre. Amb centenars de milers d’acomiadaments, una economia malmesa, i al cap de poc temps, conseqüències que hi estan associades, com una previsible allau de desnonaments, i unes arques públiques buides, les coses es posaran molt magres per a la classe treballadora, un cop més.

A les nostres mans està el no acceptar-ho, no fer-ho aquesta vegada. Podem dir prou. Perquè aquesta crisi l’han de pagar els rics. Aquest cop hem de fer que paguin ells. Per justícia, per sentit comú i fins i tot, per decència. Ens hem de preparar per tornar a omplir els carrers que avui per consciència, buidem. Probablement aquesta lluita serà de les més dures de les que haguem viscut mai. Cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses, que ens fa depenents dels qui no tenen altre objectiu que explotar-nos sense límits per omplir les seves arques. Hem de ser capaços de forçar canvis perquè tots aquells serveis que asseguren una vida digna, estiguin al servei de les persones i no del capital. És hora de perdre la por i que aquestes paraules passin a fets. Només fent-ho, hi podem guanyar.

El personal sanitari denuncia la manca de protocols i mesures de protecció

Redacció Catalunya

El passat dia 16 de març, treballadors i treballadores de diferents seccions de la CGT de Catalunya van realitzar una roda de premsa telemàtica al local del sindicat on denunciaven la falta de recursos als centres sanitaris.

Representants sindicals de la CGT Catalunya han avisat que els falten equips de protecció individual (EPIs) adequats per a poder-se protegir del Covid-19 en els sectors hospitalari, de transport sanitari i d’atenció domiciliaria. Denuncien que tal com estan treballant ara poden ser transmissors del coronavirus a la població

En una roda de premsa telemàtica diversos representants sindicals del sector sanitari de CGT Catalunya han avisat de la falta de recursos i prevenció, i denunciant que els hi calen més i millors equips de protecció individual, coneguts com a EPIs, per a poder continuar fent la seva feina sense posar en perill a la població davant el Covid-19.

“Els EPIs són un material que necessitem de manera preventiva per no contagiar-nos”, ha dit Samuel López, treballador del sector de les ambulàncies. Per això, ha denunciat que en el transport sanitari no van disposar des del primer moment del material de protecció adequat i que ara els arriba de manera racionalitzada i insuficient.

“com a sanitaris no li tenim por a aquest virus, però no volem ser transmissors del virus a la població”

“Les bates i els barrets que ens donen no són impermeables”, com haurien de ser per a protegir-se del Coronavirus, ha explicat López. “Maribel Ramírez treballadora a l’Hospital Universitari de Bellvitge i delegada per CGT, a qui ja vam entrevistar al darrer número, ha explicat que “com a sanitaris no li tenim por a aquest virus, però tenim famílies i no volem ser transmissors del virus a la població”.

“Si el personal sanitari no està ben protegit pot contagiar-se més fàcilment i això pot causar que la ràtio de treballadors sigui menor i calgui doblar torns. Això, al cap dels dies, pot fer que hi hagi un moment on els sanitaris no arribin a tot, encara que intentin donar més del 100%”, ha afegit.

Celia Sanjuan, del sector de l’atenció domiciliària, ha denunciat que no tenen resposta de l’administració davant d’aquesta manca de material de protecció: “Aquest matí ens havien de donar el material i només ens han donat pots d’aloe vera”. Ara mateix hi ha 4.000 treballadors d’aquest sector a Barcelona, atenent 2.600 usuàries sense EPIs, ha explicat.

“Els nostres treballadors fan entre 4 i 5 visites al dia sense mascaretes i sense poder-se netejar entre visites. Per això crec que cal que es posin mesures ja, perquè el contagi cada vegada serà més gran”. Sanjuan també destaca la diferència entre serveis d’atenció domiciliària i teleassistència privats i municipals, ja que els darrers sí que disposen de materials de protecció. La representant a l’Hospital de Bellvitge ha denunciat també que l’estat espanyol és un dels darrers en llits hospitalaris, “Tenim 3 llits per cada 1.000 persones. Som dels darrers països amb llits hospitalaris”, ha denunciat Ramírez.

Samuel López ha detallat que a les ambulàncies s’està portant pacients de l’hospital a casa “per fer la quarantena, perquè són positius per Coronavirus, sense mesures o amb mesures insuficients”. Això els fa patir pels pacients no infectats que van als hospitals. “No podem garantir la seva protecció”, ha denunciat. “Farem tot el que estigui a les nostres mans, però necessitem els EPIs per no posar en perill més companys, ni famílies, ni pacients”.

Protocols canviants i insuficients

“Als hospitals anem pel sisè protocol en 5 o 6 dies i això suposa que, amb unes càrregues de treball brutal, els treballadors no tenen temps d’aprendre’s bé els protocols”. A més de la manca de protecció, els representants sindicals també han volgut destacar el canvi de protocols que s’està vivint els darrers dies. A l’Hospital de Bellvitge, per exemple, es canvien els protocols dues o tres vegades al dia, ha explicat Ramírez.

López també ha explicat que a ells també els modifiquen els protocols dia a dia segons el material del qual es disposa. “Si no tenen les mascaretes impermeables, en posen de quirúrgiques; si no tenen guants, diuen que es posen entrar sense… i als treballadors del transport sanitari no urgent fins i tot els donen mascaretes de paper. Sabem que aquests materials són més cars, però necessitem treballar de forma segura”. Tot plegat, un despropòsit que no només deixa desemparades les treballadores sanitàries, sinó també a tota la població.

El dret a la paralització de l’activitat productiva per «risc greu i imminent»

Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a la CGT.
@AlexTisminetzky

Anàlisi jurídic i pràctic de l’aplicació de l’article 21 LPRL durant l’estat d’alarma

Durant l’aplicació de l’estat d’alarma, decretat pel Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 s’han generat molts dubte als centres de treball i en el món sindical sobre les possibilitats i límits de la paralització de l’activitat productiva, tant pels representants unitaris (Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa) com pels propis treballadors.

Amb aquest article intentarem desenvolupar l’àmbit legal i la jurisprudència de la possibilitat de paralització de l’activitat productiva, intentant respondre a les principals preguntes pràctiques que hem rebut al Col·lectiu Ronda: quan ho puc aplicar? Quines infraccions empresarials ho justifiquen? Qui ho pot aplicar? Quines conseqüències pot comportar?

Hem de destacar però que la jurisprudència en cap cas ha analitzat una situació anàloga a la que estem vivint, i per tant, actualment només podem intentar aplicar les interpretacions legals passades a una situació totalment nova, i que en els propers mesos de ben segur els jutjats hauran de delimitar, en els seus límits i característiques.

En tot cas, atenent al gran ventall dels múltiples casos concrets que s’han donat aquests dies, és impossible analitzar-los tots específicament en un article, i sempre destacarem que el marc legal pot donar-nos eines, però només la lluita sindical dels propis treballadors podrà garantir la salut laboral real a cada centre de treball.

El dret a la paralització de l’activitat productiva, article 21 LPRL

La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:

Artículo 21. Riesgo grave e inminente.

(…) 3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo el empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias para garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los representantes legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus miembros, la paralización de la actividad de los trabajadores afectados por dicho riesgo. Tal acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en el plazo de veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada.

El acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal.”

Aquesta capacitat també ve recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real Decreto Legislativo 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores), que literalment determina:

Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.

(…) Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las actividades podrá ser acordada por los representantes de los trabajadores, por mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los delegados de prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal. El acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada”

Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21», els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa, estan facultats per a paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden realitzar aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o (en cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de Prevenció.

Tal com determina la norma, un cop els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva ha estat adequada o no.

Què significa la la paralització de l’activitat?

Aquesta paralització de l’activitat dels treballadors afectats pot tenir múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar i «típica» és la suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill (greu i imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions físiques), i es pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de màquines o instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa detecten una màquina, eina o cadena de muntatge que pot provocar un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.

Com és evident, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del coronavirus, però la seva aplicació pot ser múltiple, i per posar només uns exemples:

– Paralització de centres de treball complerts per incompliments greus preventius empresarials que comportin un risc greu i imminent a tots els treballadors

– Paralització d’activitats productives de tasques concretes, com repartiment a una zona, del servei de menjador, o qualsevol activitat que suposi riscos especials greus i imminents,… sense afectar al conjunt d’activitat de l’empresa

– Paralització d’un espai determinat del centre de treball on s’han donat casos de positius i enviament a confinament als treballadors que hi han estat en contacte durant períodes importants amb possible càrrega viral.

– Modificacions de número de treballadors en un espai per complir el requisit de distància mínima entre persones.

És per tant aplicable a qualsevol activitat productiva o tasca dins el centre de treball que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.

Què és un «risc greu i imminent»?

Per a que existeixi aquesta situació, la normativa i la jurisprudència han determinat que cal que es compleixi el requisit de que es donin indicis racionals de que la continuació de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg termini.

El primer qualificatiu de «greu» no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i demostrable (no pot ser una mera suposició o no determinable, no pot basar-se en «rumors» o en informacions que no puguin ser verificables públicament), podent produir un dany que ha de ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física dels treballadors.

El segon requisit del risc, «imminent» té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot produir atrapaments o cops), però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podria causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o químics.

Aquesta definició de «risc greu i imminent» ve recollida a l’article 4.4 de la LPRL:

«Artículo 4. Definiciones.

(…) 4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato y pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.

En el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a la salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan derivarse daños graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten de forma inmediata.»

Com és evident novament, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del coronavirus. En els propers mesos i anys de ben segur que ja tindrem la interpretació dels tribunals, però a data d’avui haurem d’intentar aplicar aquests criteris a cada cas concret.

En tot cas, només la existència general d’una crisi sanitària pel coronavirus a l’Estat espanyol no és suficient per aplicar la paralització de l’activitat productiva actualment per si mateixa, i caldria una situació de risc concret, real i greu pels treballadors en el concret centre de treball en cas de continuar l’activitat productiva.

Qui pot prendre la decisió de la paralització?

Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants unitaris dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.

Pot aturar l’activitat productiva un treballador que no sigui Delegat de Prevenció ni membre del Comitè?

La norma ens informa que teòricament també podria ser decidida pels treballadors afectats (sense cap càrrec de representació), però és una opció no recomanable, i que només es podria portar a terme en casos molt extrems i en que no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni Comitè d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre difícil de predir a priori.

Pot aturar la producció un Delegat de Prevenció o membre del Comitèd’empresa sense el consens o acord de la majoria de Delegats de Prevenció o Comitè d’Empresa?

No. La norma és clara en el sentit; la paralització ha de ser acordada per la majoria del Comitè d’Empresa, i en el seu defecte per la majoria dels Delegats de Prevenció.

Es pot aplicar l’article 21 a totes les empreses?

Hi ha sectors que degut a l’excepcional situació d’alarma no poden paralitzar la seva activitat productiva, especialment el sector sanitari, tal com determina expressament el Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 en els articles 4, 8.2, 11 i 13, que determina prestacions personals «obligatòries» per a a la protecció de la salut pública.

Resultado de imagen de paralización trebajo

Que fer un cop aplicada paralització?

Es comunica immediatament a l’empresa, i es dona trasllat a la Inspecció de Treball, que teòricament en el termini de 24 hores haurà d’emetre informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i imminent» per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball valida la paralització, és evident que no es podrà reprendre l’activitat productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.

A la pràctica, i en la situació excepcional que estem vivint, la Inspecció de Treball no està complint (per impossibilitat) el termini de 24 hores per personar-se al centre de treball i emetre informe. Això comporta que la paralització de l’activitat productiva es pugui allargar dies o setmanes, fins que actuí la Inspecció de Treball.

Qui és el responsable de la paralització?

Els responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa que ho han acordat, i no els treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc greu i imminent al·legat.

Per tant, en el cas d’analitzar si aplicar o no la paralització, per part dels Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa s’ha de preveure poder demostrar documentalment o amb testimonis la existència del risc greu i imminent quan es personi la Inspecció de Treball. És important no aplicar aquesta paralització en base a rumors («es diu que ha passat això») o a testimonis que posteriorment no estiguessin disposats a certificar-ho davant de la inspecció o del jutjat (és molt comú en dies excepcionals com els actuals rebre «informacions» que la font no podria o voldria corroborar públicament).

En cas de que l’empresari entengués que s’ha paralitzat una activitat productiva sense la existència d’aquest risc greu i imminent, podria demandar pels danys i perjudicis causats als membres del Comitè d’Empresa o Delegats de Prevenció que ho hagin acordat. Fins ara, a la pràctica en els casos en que s’ha aplicat la paralització s’ha fet per situacions extremadament greus i riscos especialment severs en matèria de salut laboral, però és evident que és una eina que s’ha d’accionar amb cautela.

Per tant, és important poder demostrar documentalment o amb testimonis fiables la existència real del risc greu i imminent, i en aquest cas els que han aplicat la paralització només podrien ser condemnats en cas d’haver actuat de «mala fe» i no en defensa dels drets dels seus companys.

Sentències interessants en aquest àmbit:

  • Sentència Tribunal Suprem de 30/01/1989. Ponente: JUAN GARCIA MURGA VAZQUEZ
  • Sentència TSJ País Basc de 16/12/2014, Nº de Recurso: 2432/2014, Nº de Resolución: 2438/2014. Ponente: MANUEL DIAZ DE RABAGO VILLAR«”La conclusión es más patente cuando advertimos que otro de los supuestos protegidos por la garantía de falta de perjuicios dispuesta en el art. 21.4 LPRL es el contemplado en el art. 21.2 LPRL, que es uno de los escasos supuestos en que nuestro ordenamiento jurídico faculta al trabajador para actuar por propia iniciativa en protección de su derecho suyo, de tal forma que también él, individualmente, tiene derecho a dejar de trabajar y abandonar el lugar de trabajo si considera que está expuesto a un riesgo grave e inminente para su vida o su salud. Lo importante no es que exista tal tipo de riesgo, sino que él crea que se da, bastando con que su apreciación sea de buena fe y no constituya una grave negligencia. En tal caso, su cese en el trabajo no le genera merma en su derecho al salario.”»
  • Sentència TSJ Cantàbria de 17/01/2002, Nº de Recurso: 937/2000, Nº de Resolución: 22/2002, Ponente: SANTIAGO EDUARDO PEREZ OBREGON