D’on sorgeix el naixement de les xarxes de suport mutu als barris i pobles? Què ha succeït durant aquests anys per tal que, de cop i volta, la solidaritat entre veïnes fossi l’esclat d’aquests últims dies?
Als nostres barris i pobles
portem anys teixint llaços entre col·lectius i moviments que van néixer amb la
crisi econòmica el 2008, la qual mai vam arribar a superar, sinó tot el
contrari, la classe treballadora va haver d’assumir i patir les conseqüències.
El Govern Espanyol liderat
pel PP ens va ensenyar que era la ciutadania la que havia de rescatar a la
banca amb la famosa nacionalització de Bankia el 2012 per un cost de 100
milions d’euros. «Austeritat» era el gran lema per un govern que culpabilitzava
i responsabilitzava el poble mentre aquest patia desnonaments a les seves llars
i acomiadaments als seus centres de treball. La classe treballadora va haver
d’assumir que això era el que tocava: pagar la crisi que havia generat el poder
polític i la banca.
Més de 10 anys més tard,
encara seguim aquí, patint desnonaments i observant com les condicions laborals
als centres de treball van empitjorant.
Tanmateix, en aquests últims anys hem viscut un ressorgiment de les lluites als nostres barris. En aquesta última dècada el feminisme s’ha anat posant al front de les reivindicacions socials i ha trencat amb el que suposadament era «normal», posant de manifest quelcom nou: deixar de normalitzar la violència i reivindicar una vida digna lliure de qualsevol opressió.
“el discurs d’extrema dreta deixa pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari”
S’han generat nous espais
autogestionats i sindicats que també anhelaven un benestar comú: sindicats
d’habitatge, les Plataformes de Persones Afectades per la Hipoteca (PAH’s),
cooperatives de consum, entre d’altres. Gent organitzada que, de manera
assembleària i horitzontal, han planificat i creat accions per aturar
desnonaments, exigir un habitatge digne o regular els preus del lloguer. Un
dels objectius d’aquests últims anys ha estat aturar a empreses i persones
propietàries que, amb la massificació turística descontrolada, han provocat
migracions demogràfiques de la classe treballadora. També a nivell laboral, els
sindicats combatius s’han mantingut ferms durant tota aquesta dècada convençuts
que una feina digna és una vida digna.
Va arribar el 8 de març del
2020, vaga general feminista, on els diferents pobles es van organitzar en
xarxa durant mesos per sortir als carrers, ocupar carreteres, fer piquets i, en
definitiva, tornar a cridar que estem fartes. I sense dies de reflexió apareix
a Catalunya el Co-Vid19 que sacsejarà tant al poder polític com al poble.
Quan a Catalunya i a l’Estat
Espanyol es va fer evident el contagi, el poder polític, sense haver pres
anteriorment mesures preventives, va optar per mostrar el seu poder imposant el
tancament dels establiments i, posteriorment, imposant el confinament de tota
la població (a excepció que vagis a treballar, és clar).
Benvingudes al caos.
Esclaten els dubtes: “Qui cuidarà a les meves filles i fills mentre jo he
d’anar a treballar? Si l’ empresa tanca què passa amb el meu sou? Si he tingut
contacte amb alguna persona afectada pel Co-vid 19 què he de fer?’’
Com ni els governs ni les autoritats van preparar res per una situació que, òbviament, havia d’arribar, ens trobem en canvi constant. Informacions al BOE, declaracions del Consell de Ministres i mitjans de comunicació que exposen informacions no contrastades. Cada matí hem d’encendre el mòbil per entendre què està succeint allà fora.
És en aquest precís moment
on neixen les Xarxes de Suport Mutu entre veïnats. Després de la “ressaca
emocional” del 8 de març la solidaritat entre nosaltres esclata en un
moment on el poder polític no dóna resposta i el suport mutu comença a
estructurar-se. El 15 de març ja ens trobàvem amb mil cartells rulant per les xarxes socials, on la
gent es començava a organitzar rere el nom de “Xarxa de Suport Mutu”.
No havíem viscut abans les assemblees a partir de videotrucades compartides ni prendre
decisions de manera on-line, tot era nou.
Comença a néixer la relació
entre veïnes i és només a partir del diàleg que s’ha anat construint totes i cadascuna
de les xarxes, sempre localment i sense cap altre interès que no sigui oferir
ajuda. En alguns barris aposten per oferir la selva ajuda mitjançant comunicats
escrits a les escales dels edificis, els petits comerços implementen el
lliurament a domicili adaptant-se a totes les necessitats i d’altres impulsem,
amb altres organitzacions, una crida col·lectiva al Govern per tal d’exigir que
s’implementi el Pla de Xoc per garantir un salari i un habitatge digne durant
aquest estat d’alerta.
La població comença a veure
com el Govern arriba tard a una situació límit, imposa mesures amenaçant amb
multes econòmiques i, paral•lelament, la Monarquia Borbònica es torna a
retratar entre versos rapers “Los Borbones son unos ladrones”. Però
el poble respon i surt als balcons amb cassoles per demostrar el rebuig a la
monarquia espanyola.
Finalment, hem de reconèixer
la gran funció que des dels diferents àmbits d’atenció a les persones es
segueixen desenvolupant i que, una vegada més, la situació de crisi deixa veure
que formen part del pilar fonamental de qualsevol societat. Personal sanitari,
treballadores de l’àmbit social, personal de neteja, transports, abastiment de
recursos bàsics, comerç, etc. Totes elles cada dia reben aplaudiments als
balcons i agraïments per les xarxes socials pel seu sacrifici.
És així com, de mica en mica,
el discurs d’extrema dreta, abans imperant en una societat fràgil, ha perdut
territori deixant pas al sorgiment d’un discurs comunitari i solidari entre
pobles, proclamant la necessitat que el Govern Espanyol assumeixi la
responsabilitat per tal que no sigui la classe treballadora la que una vegada
més pagui la crisi.
Tornem a aprendre que no
serà l’Estat qui ens cuidi o ens protegeixi. Sols el poble salva el poble.
El Coronavirus està afectant els sectors més precaris de l’educació i del treball en general. En el marc de l’administració, les persones contractades per empreses externes que fan serveis a Ajuntaments, Consells Comarcals o a diferents Departaments de la Generalitat com per exemple el d’Educació, són les que pateixen les condicions més precaritzades amb contractes de caràcter de fix-discontinu o d’obra i servei.
La vulnerabilitat d’aquestes condicions de treball s’ha fet palesa ara més que mai. Poques hores després que la conselleria d’educació va instar a tancar escoles, aquestes treballadores començaven a rebre notificacions des de les seves empreses comunicant-los que quedaven afectades per un ERTO.
A partir de la informació que ha arribat a
CGT Ensenyament es pot confirmar que Aramark, Ausolan, Pere Tarrés o Fundesplaisón algunes de les empreses que estan
practicant aquest abús, però és altament probable que n’hi hagi d’altres.
Aquesta situació, a banda d’injusta, és
constituent de frau, atès que segons el Decret Llei 7/2020, del 17 de març, de
la Generalitat de Catalunya, les administracions públiques mantindran les
licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. És
a dir, que si tiren endavant els ERTOs, aquestes rebran els diners públics,
però no hauran de pagar les treballadores, incrementant així els seus beneficis
a costa de les treballadores i buidant les arques públiques.
Apel·lem a la responsabilitat ètica
d’aquestes empreses i desitgem que aviat notifiquin que no acomiadaran cap
treballadora. Un possible escenari després de la crisi pot ser aquell en el qual
la patronal aprofiti per endurir les condicions de treball de la plantilla
restant o completi amb noves contractacions a través d’ETTs. Sabem que el
Capital no contempla l’ètica, sinó que es mou per l’augment dels beneficis
propis, fins i tot en temps de Coronavirus. Hem d’estar preparades per fer les
accions que calgui per a la defensa dels llocs de treball. Des de CGT hi
estarem.
CGT Ensenyament també exigeix a les administracions públiques que apliquin mesures contundents a les empreses de l’administració que executin ERTOs o no readmetin de forma immediata el personal substitut. Les mesures que exigim són cancel·lació de contractes i la impossibilitat que puguin concursar en altres licitacions.
Si ets una de les treballadores afectades,
RECORDA:
1. Si et fan signar alguna cosa, NO SIGNIS, o signa NO CONFORME.
2. Posa’t en contacte amb les teves companyes i estigueu connectades per actuar col·lectivament.
3. Demana explicacions al teu Comitè d’Empresa, si n’hi ha. En el cas que no existeixi, comenceu a organitzar-vos per crear el comitè d’empresa. Des de la CGT, us podem ajudar.
4. Posa’t en contacte amb la CGT, organitza’t i lluita pels teus drets.
Per tot això que ha passat i per molt més,
tornem a exigir la gestió directa de tots els serveis públics i per tant la
internalització del personal de cuina i menjador, de suport educatiu i de
neteja que treballen a les nostres escoles i de tot el personal que treballa
pels ens públics.
Que el coronavirus no serveixi per tapar una
crisi estructural del capitalisme, un sistema econòmic que destrossa la vida de
milions de persones i del propi planeta.
Que el coronavirus no sigui la coartada per
una nova, l’enèsima, retallada de drets i transferència de recursos públics a
les empreses privades.
Informem-nos, organitzem-nos i defensem els
nostres drets. Ara, precisament, amb més força.
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT
Durant els darrers dies un intens debat ocupa a jutges, magistrats, advocats, comitè d’empresa i (és clar) treballadors: s’aplica la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (L31/1995) durant el període d’estat d’alarma pel coronavirus?
És un debat intens, i respon a l’allau de demandes de mesures cautelars presentades per sindicats i comitès d’empresa demanant el compliment de les mesures preventives (mascaretes, guants, ulleres de protecció, etc…) en treballs declarats «essencials» durant l’estat d’alarma establerts a partir del RD 463/2020. El debat jurídic té importants repercussions pràctiques; per exemple, poden els treballadors sanitaris reclamar als jutjats que s’apliquin les mesures preventives que estableix la llei? O han d’acceptar treballar amb evidents riscos laborals atenent a la situació excepcional d’alarma? Poden reclamar ara els sanitaris o han d’esperar a que passi l’estat d’alarma?
Els
tribunals i jutjats estan donant respostes diverses, i fins i tot marcadament
contradictòries. En aquest article, però, analitzarem els arguments només dels
autos i resolucions judicials que han entès aplicable les llei de prevenció de
riscos laborals durat l’estat d’alarma, desenvolupant els seus arguments.
Existeixen múltiples resolucions judicials que han interpretat en sentit
totalment contrari (com entre d’altres, l’Auto 226/2020 del Jutjat 1 de Mataró
de 2/3/2020, o el contundent Auto del Jutjat Social 34 de Madrid de 30/3/2020),
però en el present text analitzarem els arguments que han esgrimit les
resolucions judicials favorables a la existència de tots els drets en matèria
preventiva i de salut laboral durant l’estat d’alarma.
El
TSJC defensa l’aplicació dels drets en matèria preventiva durant l’estat
d’alarma
Fins
a la data d’avui, dues resolucions han resolt mesures cautelars del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya (TSJC, autos 8/2020 i 9/2020) i han estimat
les reclamacions, requerint que es proporcionin les mesures de protecció
necessàries.
Com
sempre, és d’especial menció i d’imprescindible lectura l’auto en que ha actuat
de ponent el Magistrat Carlos Hugo Preciado Domenech (auto 9/2020, de 2 d’abril),
on es repassa la normativa aplicable, que segons la resolució no és només la
LPRL (L31/1995), sinó també normativa europea i la seva interpretació pel TJUE,
desenvolupant els Convenis de la OIT, i les resolucions judicials fins al
moment, per concloure, de forma clara i explícita que;
«El estado de alarma no ha suspendido el
derecho fundamental a la salud, a la vida y a la integridad física, no podría
-mediante el RD 462/2020-, ni tampoco el derecho a la prevención de riesgos»
Alertant
el TSJC alhora que:
«La Sala tampoco puede dejar de valorar
que la falta de medidas de prevención solicitadas no sólo pueden afectar a la
salud, la integridad física y la vida de quienes prestan servicios esenciales
en esta crisis (sanitarios, policias, etc.) sino a los ciudadanos en general,
que al entrar en contacto con miembros de dichos servicios que carecen de
protecciones individuales elementales, pueden sufrir contagios»
Per
tant, la interpretació del TSJC fins al moment és clara i explícita; la Llei de
Prevenció de Riscos Laborals no ha estat derogada per l’estat d’alarma, ni tan
sols podia fer-ho, i els treballadors dels serveis declarats «essencials» no
només tenen dret a les proteccions preventives necessàries, sinó que si no es
protegeix aquests col·lectius es podria posar en risc de contagi a la resta de
la població.
Alhora,
la sala del TSJC entra a valorar també el fet que existeix per la situació
excepcional una mancança evident a la realitat de tot tipus de proteccions
preventives (EPIs, mascaretes, roba adequada,…), tal com argumenten les
empreses i autoritats, però argumenta que:
«La Sala no ignora la existencia de escasez de estos medios (…) nuestra función se limita a garantizar la tutela judicial efectiva de quienes, nombrados como servicios esenciales, tienen por función principal garantizar la seguridad y el ejercicio de los derechos de la población, sin que esta circunstancia implique el deber de sacrificio de sus derechos a la salud y a la protección eficaz en materia de prevención».
Però
aquesta, tal com dèiem, no ha estat la única resolució en aquest àmbit del
TSJC. En el seu auto número 8/2020, de 31 de març, es determina literalment:
«Todo ello pues, evidencia una verdadera
situación de riesgo a la que se ven abocados muchos profesionales, en especial
los que prestan servicios sanitarios, entre ellos los médicos, que han de
desarrollar su cometido en contacto con personas afectadas por esa enfermedad
diagnosticadas o no.»
Per
estimar posteriorment la demanda de mesures cautelars, i fallar en el següent
sentit:
«requerir
al INSTITUT CATALA DE LA SALUT y a las treinta i dos entidades más que se
contienen en el inicio del escrito (…) para que proporcionen a los médicos de
esas instituciones, todas las medidas de protección necesarias para que puedan
desarrollar sus funciones en condiciones de seguridad, en el momento que
reciban los EPIS y demás medidas de protección.»
Altres
autos arreu l’Estat espanyol
El
TSJC no ha estat l’únic tribunal o jutjat que ha hagut de resoldre demandes com
les descrites anteriorment. La llista és llarga de resolucions judicials en
aquest àmbit (al final de l’article n’he recollit unes quantes).
En
totes elles l’argumentació és anàloga a la del TSJC. Així, a l’Auto 320/2020 de
Mesures Cautelars del Jutjat Social 10 de València, de 26 de març de 2020,
s’estimen les mesures cautelars, argumentant que:
«no cabe sino
concluir que la entidad demandada se halla obligada a entregar de manera
inmediata, y en un plazo máximo de 24 horas, las medidas de prevención
requeridas por la parte actora, pues las mismas se consideran absolutamente
necesarias para que los médicos y titulares sanitarios puedan desarrollar sus
funciones de atención y cuidado del paciente con unas mínimas condiciones de
seguridad, con el fin de evitar el riesgo de ser contagiados o de incrementar
más el contagio»
I en
idèntic sentit podem observar l’Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat
Social 6 d’Alacant, de 26 de març de 2020:
«Es evidente que
existe la obligación general de suministro, incluso urgente, de Equipos de
protección de los trabajadores (EPI) a todos y cada uno de los profesionales
sanitarios, así como a cualquier otro profesional implicado en la atención a
terceros, para evitar el riesgo de contagio que constituye el periculum in mora
y también es evidente que es prioritario el riesgo expositivo de los
profesionales sanitarios»
La
urgència de la mesura també és analitzada, tal com podem observar a l’Auto de
Mesures Cautelars del Jutjat Social 4 de Castelló, de 27 de març de 2020, que
determina:
«También es
hecho notorio la urgencia de dichas medidas, que no sólo del deber de seguridad
impuesto a la Administración sanitaria o del derecho del trabajador a ser
protegido, sino también del derecho del paciente a ser atendido adecuadamente
por el personal sanitario, con el fin de proteger su salud y sobre todo de
salvar el mayor número de vidas posible»
Com podreu observar a la llista final de l’article, els Autos han estat de múltiples jutjats socials territorials (Madrid, Palencia, León, Santander, Gasteiz,…) i han afectat diferents col·lectius amb feines declarades «essencials» durant l’estat d’alarma, principalment personal sanitari, com metges, infermers, personal d’ambulàncies,… i també altres feines, com personal de jutjats, entre d’altres.
Conclusió
Una
part dels jutjats i tribunals estan estimant les demandes de mesures cautelars
de treballadors de serveis declarats «essencials» durant l’estat d’alarma pel
coronavirus. Aquestes resolucions determinen clara i expressament que la declaració
d’estat d’alarma en cap cas ha derogat l’aplicació de la normativa en matèria
preventiva.
Les
resolucions citades són clares i explícites; les mesures preventives dels
treballadors de sectors declarats «essencials» no només son d’obligat compliment
per les empreses i autoritats pel dret a la integritat física i la salut, sinó
que a més representen una seguretat pel conjunt de la població, que podrien
patir un augment del risc de contagi amb treballadors declarats «essencials»
sense prestant els seus serveis sense les mínimes mesures de seguretat laboral.
Per
tant, i a l’espera de que la jurisprudència vagi interpretant tot el conjunt de
darreres normatives i l’estat excepcional que vivim, és evident que una part
dels jutjats i tribunals ha respost que malgrat l’estat d’alarma no s’ha
derogat la llei de prevenció de riscos laborals, i la seva aplicació ha de ser
urgent. Altres resolucions judicials han determinat en sentit radicalment
contrari.
El resultat a cada centre de treball, com sempre, no només serà el resultat del debat jurídic, sinó que dependrà de la lluita i organització dels propis treballadors, utilitzant les eines jurídiques al seu abast, però sobretot les eines sindicals i de mobilització.
Autos de Mesures Cautelars favorables a l’aplicació de
la LRPL durant l’estat d’alarma
– Interlocutòria 9/20202 de Mesures Cautelars del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 2 d’abril de 2020
– Auto 8/2020 de Mesures Cautelars del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, de 31 de març de 2020
– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 31 de
Madrid, de 25 de març de 2020
«SE REQUIERE a la CONSEJERIA DE SANIDAD DE LA
COMUNIDAD DE MADRID para que en el término de 24 horas provea a todos Centros
de la Red del SERVICIO MADRILEÑO DE SALUD, Hospitalarios, Asistenciales de
Atención Primaria, SUMMA 112, SAR, Centros con pacientes institucionalizados,
así como todos los demás Centros asistenciales de la Comunidad de Madrid, ya
sean públicos o privados, y cualesquiera otras Dependencias habilitadas para
uso sanitario, de BATAS IMPERMEABLES, MASCARILLAS FPP2, FPP3, GAFAS DE
PROTECCIÓN y CONTENEDORES GRANDES DE RESIDUOS»
– Auto 30/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
41 de Madrid, de 19 de març de 2020
«Requerir a las Administraciones demandadas a fin de
que se provea de forma inmediata, en el término de 24 horas, en todas las sedes
judiciales, a los Letrados de la Administración de Justicia que deban realizar
funciones presenciales durante la vigencia de la pandemia del COVID-19 de
mascarillas, guantes, gel desinfectante, y gafas si fuera posible.»
– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 4 de
Castelló, de 27 de març de 2020
«REQUIÉRASE a la
CONSELLERIA DE SANITAT a fin de que con carácter urgente e inmediato, en cuanto
sea posible, provea a los centros sanitarios de la provincia de Castellón
(hospitales, centros de salud, SAMU, PAC…) a los que no se haya proporcionado
el material de protección individual (batas impermeables, mascarillas FPP2 y
FPP3, gafas de protección, calzas específicas y contenedores grandes de
residuos)»
– Auto 320/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
10 de València, de 26 de març de 2020
«REQUIÉRASE a la
CONSELLERIA DE SANITAT a fin de que con carácter urgente e inmediato, en el
término de 24 horas, provea a todos los centros sanitarios (hospitales, centros
de salud, SAMU, PAC…) de la provincia de Valencia, de batas impermeables,
mascarillas FPP2 y FPP3, gafas de protección, calzas específicas y contenedores
grandes de residuos, para garantizar la salud y protección de los citados
profesionales sanitarios.»
– Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
6 d’Alacant, de 26 de març de 2020
«Requerir a la Consejería de
Sanidad de la Generalidad Valenciana para que provea con carácter urgente y en
el menor tiempo posible a todos los Centros Sanitarios de la provincia de
Alicante de Batas Impermeables, Mascarillas FPP2, FPP3, Gafas de Protección,
Calzas Específicas y Contenedores de Grandes Residuos, a fin de garantizar la
salud y protección de los profesionales sanitarios de la provincia de
Alicante.»
– Auto 21/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
2 de Salamanca, de 30 de març de 2020
– Auto 20/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de León, de 27 de març de 2020
«Requerir a la CONSEJERÍA DE
SANIDAD DE CASTILLA Y LEÓN–GERENCIA REGIONAL DE SALUD DE CASTILLA Y
LEÓN-GERENCIA DE LAS ÁREAS DE LEÓN-GERENCIA DE ATENCIÓN ESPECIALIZADA DE
LEÓNGERENCIA DE ATENCIÓN PRIMARIA DE LEÓN-GERENCIA DE ASISTENCIA SANITARIA DEL
BIERZO, para que provea con carácter urgente e inmediato, y a más tardar en el
término de 24 horas, en cantidad suficiente y de forma continuada de BATAS
IMPERMEABLES, MASCARILLAS FPP2 y FPP3, KITS PCR DIAGNÓSTICO COVID-19 Y SUS
CONSUMIBLES, KITS DE DIAGNÓSTICO RÁPIDO (DETECCIÓN DE ANTÍGENO), GAFAS Y
PANTALLAS DE PROTECCIÓN, HISOPOS y CONTENEDORES GRANDES DE RESIDUOS en todos
los Centros hospitalarios, Centros asistenciales de Atención Primaria,
Servicios de Emergencias, Centros con pacientes institucionalizados, así como
todos los demás Centros asistenciales de la provincia de León, ya sean públicos
o privados y cualesquiera otras dependencias habilitadas para uso sanitario»
– Auto 193/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de Santander, de 27 de març de 2020
– Auto 13/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de Gasteiz, de 30 de març de 2020
– Auto 3/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1
de Palencia, de 27 de març de 2020
– Auto de Mesures Cautelars del Jutjat Social 1 de
Guadalajara, de 27 de març de 2020
– Auto 14/2020 de Mesures Cautelars del Jutjat Social
1 de Zamora, de 27 de març de 2020
La “grip espanyola”,
primera gran epidèmia contemporània, es diu així a causa de la censura que els
països bel·ligerants en la 1ª Guerra Mundial exercien sobre la premsa. Com
Espanya no estava en guerra es podia publicar informació sobre la pandèmia i
els metges debatien sobre el tema, per aquest motiu finalment es va adoptar
aquest nom.
La pandèmia va ser tan letal que se suposa que van morir entre 25 i 50 milions de persones a tot el món. En el cas d’Espanya, es va produir en tres onades; la primera durant la primavera de 1918, la segona entre setembre i octubre de el mateix any, i la tercera entre febrer i maig de 1919.
Segons es va publicar a la
revista Mèdica Espanya, a primers de
gener de 1919, menys d’un any després de ser detectada i quan encara faltaven
diversos mesos per a la seva eradicació, havien mort a Espanya, a conseqüència
de la grip, 120.000 persones.
Un parell de mesos abans d’aquest diagnòstic tan cru sobre el desenvolupament de la grip i la indiferència amb què va ser considerada pels governs de torn, Solidaritat Obrera publicava informacions diàries sobre el desenvolupament de la mateixa en diferents províncies d’Espanya, en què es mostrava el grau de pobresa i misèria de la població treballadora sobre la qual s’abatia l’epidèmia. Dues editorials, un el 14 d’octubre i un altre durant els dies 27 a el 30 d’octubre van mostrar l’anàlisi que els cenetistes feien de la situació des d’un punt de vista social. La pobresa generalitzada, la fam “epidèmica”, la manca d’higiene col·lectiva en pobles i ciutats per falta de serveis de neteja, els dèficits sanitaris, els cadàvers no enterrats per col·lapse de pompes fúnebres, habitatges que semblaven porqueres, tallers inadequats i sense serveis higiènics bàsics, etc. Tot això era el que abonava l’expansió del “microbi” i produïa milers de morts entre les classes treballadores.
“es feia una crida a les organitzacions obreres a que no esperessin res de l’Estat”
Es feia una crida a que les
organitzacions obreres prenguessin a les seves mans aquestes reivindicacions, afegint-les
a les d’augment salarial i reducció de jornada. I és que no calia esperar res
de l’Estat. Ja es veia com la burgesia es desplaçava cap a llocs més sans,
deixant els suburbis i barris obrers en complet abandó d’higiene social i, per
tant, no es prenien mesures de salut pública. Era per tant responsabilitat dels
propis treballadors incorporar en les seves taules reivindicatives millores
d’higiene i seguretat en fàbriques i tallers, així com serveis higiènic-sanitaris
públics en pobles i ciutats.
En alguns aspectes, la pandèmia actual té elements comuns amb la de 1918. Llavors, les mesures a adoptar depenien, en general, de les autoritats municipals i provincials, per aquest motiu hagués poques normes generals per a tot l’Estat, però algunes són com ara: col·lapse dels serveis sanitaris i mort de sanitaris contagiats pels malalts, tancament d’escoles i universitats, crides a evitar les concentracions multitudinàries, lentitud en la presa de decisions governamentals, etc. És evident que el desenvolupament tecnològic ha permès, en la situació actual, que el control de l’Estat sobre la població sigui enormement gran i que les conseqüències posteriors per als nostres sistemes socials i polítics seran, probablement també, molt més grans que llavors.
Us reproduïm, a continuació, l’editorial del Solidaritat Obrera sobre l’epidèmia de grip el 14 d’octubre de 1918.
L’estat sanitari de tota la península és per altre llastimós. L’epidèmia regnant, la grippe, ha estat necessària, amb el seu seguici de víctimes, amb els centenars de morts que ha causat, perquè ens adonem de l’existència d’una altra epidèmia que, tot i que viu silenciosa, no per això és menys terrible. Era, ha calgut que aquest flagell ens fustigui a tots la cara, que ens despertés del somni olímpic en què tots estaven, perquè nosaltres no ho estàvem, perquè la realitat, amb la seva cruesa i amb el seu seguici de desgràcies ens assenyalés l’existència d’aquest flagell que de mica en mica, uns avui i altres demà, condueix a la tomba a milers d’éssers humans. Necessitava aquesta part de l’opinió pública que viu en anestèsia contínua, en perpètua somnolència, que vingués aquesta grippe o còlera, perquè ens sembla que de tot hi ha, a dir-los que més silenciosa que aquesta, però molt més cruel, hi ha una altra epidèmia que porta al sepulcre un seguici interminable de víctimes sense que s’alarmin els que avui s’escandalitzen. Aquesta epidèmia que sega vides sense mirar edats ni sexes i que tenaçment prossegueix la seva obra, perquè és ja endèmica al poble espanyol i a la qual nosaltres (il·legible) sostreure’ns, i que es converteix en fidel col·laboradora de la grippe actual: la fam. La fam, tan crònica en aquest país, patrimoni únic i exclusiu de les classes treballadores, mal endèmic que mina l’existència de milers de semblants nostres, als que es condemna a un patiment i a una tortura moral i material, indescriptible per a qui no l’ha patit, és una epidèmia que patim i de la qual no es preocupen mai aquests mateixos senyors que, astorats i confusos no saben què fer davant el temor de l’epidèmia que tantes víctimes ocasiona. La fam que ha patit i pateix el poble espanyol, agreujada per les conseqüències que la guerra provoca, és la fidel col·laboradora de l’epidèmia regnant. La fam agermanada a la manca d’higiene que predomina entre el poble espanyol, són els vehicles més eficaços perquè, en moments com els presents, un bacil qualsevol pugui estendre i causar centenars de víctimes. Perquè si bé és veritat que la fam causa estralls perquè la falta d’aliments debilita l’organisme, abonant el terreny per a la profilaxi infecciosa, la manca d’higiene, els desconeixements que entre la classe treballadora n’hi ha, dels principis elementals d’higiene, són els col·laboradors de l’obra de destrucció i mort. Perquè si ignorància patim els treballadors en tots els assumptes que es relacionen amb la conservació de la salut, en el que es refereix i en tot el que afecta la higiene, desconeixem el més elemental, el més essencial, i allò que és més necessari. Aconsellar a un obrer espanyol que és indispensable rentar-se la cara cada dia, rentar-se les mans abans de seure a taula a les hores de menjar, banyar-se almenys un cop per setmana per a la neteja de el cos en general, canviar-se de roba quan es ha acabat la jornada al taller, i, en fi, totes quantes regles són necessàries per prevenir-se de les infeccions, que si bé, algunes d’elles, en principi, no tenen importància, moltes solen comportar conseqüències lamentables, és perdre el temps per ara, i, no obstant això, ho creiem útil i necessari. La propagació de la grippe, la verola, el tifus i altres tantes malalties que periòdicament es reprodueixen, ocasionant sempre víctimes, tenen el seu origen en aquestes dues causes, la fam i la manca d’higiene. La fam, afeblint l’organisme, abona el terreny, la falta d’higiene i la brutícia, formen el conjunt que depaupera la raça, aniquila l’organisme i abona el terreny perquè qualsevol canvi de temperatura pugui ocasionar víctimes incomptables i perquè tothom s’espanti, com actualment succeeix. I quan això passa, llavors tothom es lamenta i reclama de l’Estat, com si l’Estat pogués resoldre aquestes qüestions, mesures d’ordre general sobre higiene. L’Estat, senyors tots, en aquest cas, com en molts altres, no pot resoldre aquestes qüestions, i això per diferents causes, i a més, perquè no hem d’esperar que se’ns faci fet allò que podem i que tenim l’obligació de fer nosaltres mateixos, perquè en això estem directament interessats. I perquè no hem d’esperar que des de la «Gaceta» s’ordeni quan ens hem de rentar les mans, desinfectar la casa en què vivim, ni el taller en què treballem. Cal que cadascú, pel seu compte, procuri higienitzar, confiant al seu propi esforç el que interessa a la conservació de la seva pròpia existència. Quan així es faci i quan tots ens preocupem directament d’aquestes qüestions, obligant als propietaris a que posin en condicions d’higiene les zahúrdas (porqueres) en què vivim i els tallers en què treballem, no succeirà com ara succeeix, ni es propagaran amb tanta rapidesa epidèmies com la que patim. Així com els sindicats es preocupen de l’augment dels sous i de la disminució d’hores de treball, han de preocupar també de la higienització dels tallers, perquè fer-ho així implica també millorar la nostra condició material. I al marge d’aquesta acció, les Societats d’inquilins que imposin als propietaris el sanejament dels habitatges. Tot el que no sigui obrar així, és a exposar-nos a que una epidèmia com l’actual ens arrabassi als éssers estimats o a nosaltres mateixos, i que l’altra epidèmia, la fam, amb la manca d’higiene, ens consumeixi lentament en una agonia horrible i espantosa que es perllonga i a la fi ens venç.
La CGT de Catalunya ha aconseguit reunir fins a 58.000€ per a la compra de material sanitari per a donar-los als hospitals del sistema sanitari públic català.
Mitjançant una campanya de solidaritat la CGT de Catalunya ha aconseguit reunir 58.000€ per a la compra de material sanitari. Aquest material anirà a parar als hospitals i centre d’atenció catalans, per tal de contribuir a pal·liar el dèficit de recursos en que es troben els treballadors i treballadores sanitàries. Aquesta comanda ha estat realitzada a un proveïdor homologat pel govern de Xina.
L’objectiu d’aquesta iniciativa és canalitzar la solidaritat directament entre treballadors i treballadores, al mateix temps que es denuncia la irresponsabilitat i falta de previsió de la Generalitat i el Ministeri de Sanitat per a fer front a les necessitats de la pandèmia.
La donació ha estat possible gràcies a l’aportació de multitud de seccions sindicals, sindicats, federacions i diversos ens de la CGT de Catalunya, així com aportacions d’altres organitzacions i col·laboracions individuals.
L’enviament de material que arribarà etiquetat amb missatges encoratjadors “Cuidar uns dels altres, una marea unida davant les dificultats. Manteniu-vos forts! Tots estem amb vosaltres!”
