Els treballadors i treballadores han guanyat la batalla contra els ERTOs que volien aplicar les empreses que presten servei a l’Ajuntament de Barcelona.
La crisi del Coronavirus està desencadenant un seguit de greuges laborals que ponen de manifest la mala praxi de les empreses subcontractades i la necessitat de promoure i implementar la gestió directa de tots els serveis públics.
En aquest cas, els sectors més precaritzats de l’educació, que a l’Ajuntament de Barcelona és el personal de neteja, de cuina o de suport educatiu serien els que haguessin patit l’ERTO. Des del tancament de les escoles el passat 13 de març, han rebut notificacions per part de les empreses subcontractades per l’Ajuntament.
En un comunicat, la secció de la CGT de les escoles d’adscripció municipal felicita l’actuació del consistori barceloní, que el passat 23 de març publicava un Decret d’Alcaldia on es detallava l’indemnització a les emprees en concepte de despeses salarials abonades al personal adscrit al contracte i es prohibien de forma expressa realitzar ERTOs.
D’altra banda, la CGT denuncia la Generalitat per seguir les passes contràries i deixar al carrer el personal de menjadors via Decret del 8/2020 del 24 de març, pel que es veuran afectades més de 25.000 treballadores.
De la mateixa forma, la CGT denuncia a totes aquelles empreses que, tot i mantenir les administracions els contractes públics, estan executant ERTOs de forma fraudulenta, com per exemple l’empresa Serunión, que ha acomiadat recentment el personal vetllador.
Finalment, la secció fa una crida a denunciar públicament tots aquests casos d’abusos per part de les empreses i exigeixen la internalització i la gestió difecta de tots els serveis públics.
El
govern ha prohibit els acomiadaments mentre duri l’emergència pel COVID19, com
a Itàlia?
No. Per ara no hi ha cap disposició que prohibeixi o
limiti els acomiadaments.
Amb
els canvis sobre els ERTO tots seran iguals?
No. Es mantenen dos tipus d’ERTO, els de “Força
major” i els per “Causes organitzatives, tècniques, econòmiques o de la
producció”. Els mateixos que fins ara.
El RDL 8/2020 estableix canvis en cadascun dels dos tipus
d’ERTO que passem a detallar.
ERTO’s
per “Força major”
La tramitació dels ERTO’s per “Força major” continua
igual que ara. Els canvis que introdueix el RDL 8/2020 afecten a la
consideració de quines circumstàncies es poden considerar “Força major”.
En aquest sentit, s’entenen com a circumstàncies que
suposen una “Força major” situacions derivades de l’expansió del COVID-19 i les
mesures decretades per a la seva contenció, inclosa la declaració de l’estat
d’alarma. Dins d’aquest context, podran ser
“casa major” mesures degudament acreditades que impliquin:
la suspensió o cancel·lació
d’activitats de l’empresa
el tancament temporal
de locals d’afluència pública
les restriccions en el
transport públic i, en general, de la mobilitat de les persones i/o les
mercaderies
la falta de
subministres que impedeixin greument continuar amb el desenvolupament ordinari
de l’activitat
les situació urgents i
extraordinàries degudes al contagi de la plantilla o l’adopció de mesures
d’aïllament preventiu decretats per l’autoritat sanitària
Per a tramitar un ERTO per “Força major” l’empresa haurà
de presentar una sol·licitud a l’autoritat laboral, acompanyada d’un informe
relatiu a la vinculació de la pèrdua d’activitat com a conseqüència del COVID
19 i la corresponent documentació acreditativa.
Com ja preveu l’Estatut dels Treballadors, l’empresa
haurà de comunicar-ho als i les treballadors/es i traslladar la documentació referida
i l’informe a la representació legal dels treballadors/es si existeix.
L’autoritat laboral haurà de constatar que existeix
aquesta situació de força major en un termini màxim de 5 dies. I
inspecció de treball haurà de fer un informe, si ho sol·licita l’Autoritat laboral,
també en el termini màxim de 5 dies.
Si es constata l’existència de “Força major”, la
suspensió del contracte és vigent des de la notificació de l’ERTO.
En el cas dels ERTOS per “Força major” el govern estableix reduccions i exoneracions de les cotitzacions a la Seguretat social a les empreses. Les empreses de menys de 50 treballadors/es tindran una exoneració del 100%. En les empreses de 50 o més treballadors/es l’exoneració de la obligació de cotitzar serà del 75%. De cara al treballador/a en suspensió de contracte, es considerarà que cotitza igualment a la Seguretat Social.
El RD 8/2020 dictamina que l’empresa pot dur a terme una
suspensió de contracte o reducció de la jornada de la plantilla per causes
tècniques, organitzatives, econòmiques o de la producció relacionades amb el
COVID-19. En aquest cas, i només en aquest cas, hi ha canvis.
El procediment serà el que ja existia fins el moment però
amb les següents particularitats:
Escurça els terminis d’informació, negociació i resolució de l’ERTO. Ho
detallem més a baix
En aquelles empreses on
no hi hagi una representació legal dels treballadors/es (comitè d’empresa,
delegats de personal) la negociació de l’ERTO la realitzaran els sindicats
més representatius en el sector de l’empresa i que estiguin legitimats per
a la negociació del conveni col·lectiu d’aplicació. Aquests sindicats formaran
la comissió representativa durant el procés de negociació, amb les majories
proporcionals a la seva representativitat.
Si no es conformés
aquesta representació, la comissió s’integrarà per tres treballadors de la
pròpia empresa, de conformitat al procediment de l’article 41 de l’Estatut dels
treballadors.
Els terminis en els ERTO’s per “Causes organitzatives,
tècniques, econòmiques o de la producció” relacionats amb el COVID-19 s’escurcen
i passen a ser:
Constitució de la
comissió negociadora: 5 dies naturals
Període de consultes:
en cap cas superior a 7 dies naturals
L’autoritat laboral
podrà sol·licitar informe d’inspecció de treball (és potestatiu) i inspecció
l’haurà d’emetre en 7 dies.
Què
cobraré si he patit un ERTO?
Tant en els ERTOS per “Força major” com en els ERTOS “per
causes organitzatives, tècniques, econòmiques o de la producció” derivats de la
crisi del coronavirus tots els treballadors/es afectats/des cobraran l’atur,
fins i tot els que no hagin cotitzat el temps suficient i a cap se li computarà
el temps en que es percebi la prestació per desocupació de nivell contributiu.
Amb caràcter general, la prestació d’atur correspondrà a un 70% de la base de cotització .
CONSIDERACIONS
IMPORTANTS
Que es facilitin els
ERTO és una mala notícia per a la classe treballadora, ja que ens trasllada a
nosaltres una part molt important del cost de l’actual crisi
Des de CGT apostem
perquè les empreses cobreixin els salaris dels i les treballadores també en
aquesta situació de crisi. Empreses que generen beneficis milionaris han de
poder cobrir els nostres salaris durant un o dos mesos
La solució dels ERTO
tal i com s’ha plantejat, contribueix encara més a l’endeutament públic i això,
un cop passada la situació d’emergència, pot tenir repercussions nefastes pel
conjunt de la població
Tal i com s’ha
plantejat la reforma, les empreses trobaran més favorable als seus interessos
els ERTO per “Força major”, on a nivell legal no tenim quasi cap possibilitat
de resposta
Només amb l’acció sindical podem intentar millorar aquest
escenari, tractant d’evitar els ERTO o, com a mínim, condicionant la seva aplicació.
El
dret a adaptar-me o reduir-me la jornada laboral per cura d’un/a familiar és
automàtic?
No, requereix un acord amb l’empresa.
El treballador/a haurà de proposar a l’empresa com
adapta la jornada o la seva reducció. Segons el RDL 8/2020 la mesura haurà de
ser raonable i proporcionada i haurà de tenir en compte les necessitats de la
persona treballadora però també les necessitats d’organització de l’empresa.
Per a que sigui vàlida hi ha d’haver un acord entre
l’empresa i el treballador/a. Tal i com està redactat, el decret estableix
que la negociació és individual i en deixa al marge la representació
sindical. Aquest fet perjudica la capacitat (legal) d’acció col·lectiva.
En
què es pot concretar l’adaptació de la jornada?
L’adaptació podrà materialitzar-se en un canvi de torn, un
canvi en l’horari, definir un horari flexible, jornada partida o continuada,
canvi de centre de treball, canvi de funcions, canvi de forma de prestació del
treball incloent el treball a distància o en qualsevol altre canvi de
condicions que estigués disponible a l’empresa o que pogués implantar-se de
forma raonable i proporcionada, tenint en compte el caràcter temporal i
excepcional de de les mesures, que es
limita a la durada del COVID-19.
Què
passa si no em poso d’acord amb l’empresa?
El RD 8/2020 estableix que el canvi s’haurà de
conciliar amb l’empresa i si no s’arriba a cap acord haurem d’anar a judici a
discutir-ho. A la pràctica, deixa a l’empresa la capacitat d’aplicar-ho no no,
ja que el judici és una forma de tirar pilotes fora i endarrerir la resolució
del desacord per a quan ja hagin finalitzat les circumstàncies actuals.
En
què es pot concretar la reducció de la jornada?
El mateix decret diu els/les treballadores tenim dret a
la reducció de la jornada en les mateixes situacions que ja preveia l’Estatut
dels Treballadors (cura de menors de 12 anys, persones amb discapacitat) mentre
es donin les mateixes circumstàncies excepcionals relatades en l’adaptació de
jornada. Aquesta reducció de la jornada suposarà la corresponent reducció proporcional del
salari.
Per tenir reducció de jornada cal que ho comuniquem a
l’empresa en un termini de 24 hores d’antelació i podrà ser fins i tot del 100%
de la jornada si és necessari. Les peticions de reducció d’un 100% de la
jornada les haurem de justificar i hauran de ser raonables i proporcionades a
la situació de l’empresa. A la pràctica això les pot complicar ja que obre la
porta a que l’empresa s’hi negui. En aquest cas, si no hi ha acord amb
l’empresa ho haurem de batallar judicialment, amb les complicacions que això
comporta.
Realment
aquestes mesures en relació la conciliació són gaire excepcionals?
Presenten moltes limitacions i en certa manera agafen
drets que ja estan regulats a l’Estatut dels Treballadors i els tornen a
repetir.
És preocupant que no obliga a les empreses a implementar
aquestes mesures, sinó que les fa dependre d’un acord entre el o la
treballadora, a nivell individual, i l’empresa. Davant de la manca d’acord ens
planteja que siguem nosaltres, els i les treballadores, qui ho portem a judici.
Un judici que, en les circumstàncies actuals, pot tardar mesos en fer-se.
D’altra banda, el govern no ha pres cap mesura econòmica
relativa als pares i mares treballadors/es. No pagarà cap pensió a aquestes
persones perquè puguin faltar a la seva feina si no que haurem de reduir-nos la
jornada i el sou o esperar a que l’empresa no ens posi problemes a l’adaptació
de la jornada laboral.
Des de l’inici d’aquesta crisi sanitària sense precedents que està sent el COVID-19, molts ja prevèiem la tempesta que s’hi amagava al darrere per a la classe treballadora i la que ens podia caure a sobre. Crisi (en aquest cas sanitària, però crisi al cap i a la fi) i neoliberalisme no són mai una bona combinació. Algú acaba pagant sempre els plats trencats i des de fa massa temps, sempre som nosaltres.
La CGT, junt amb altres organitzacions sindicals i socials, va signar un decàleg d’exigències a les administracions quan es va declarar el període d’excepcionalitat que estem vivint que entre altres reivindicacions demanava la reversió de totes les retallades en sanitat dels últims anys, la intervenció dels serveis sanitaris privats sense costos, una moratòria dels lloguers i hipoteques, la cobertura del 100% del salari dels treballadors afectats, la prohibició d’acomiadaments (incloent-hi EROs i ERTEs) i ajudes (no préstecs) pels autònoms, entre altres mesures. El manifest va esdevenir gairebé profètic perquè només un dia després de la declaració d’estat d’alarma per part del govern espanyol, els acomiadaments van començar a arribar. Les xifres són esfereïdores, el 20 de març ja eren més de 152.000 els treballadors afectats per un ERTO i no ha parat de pujar.
Quan per fi el govern va sortir a explicar-nos les mesures econòmiques excepcionals que es prendrien arran de la crisi, totes anaven en la línia d’acontentar la patronal, i les ajudes gairebé estaven completament destinades a afavorir les mans privades. Pel que fa a les mesures en relació als acomiadaments, només es recomanava tèbiament que les empreses no fessin fora a ningú. Les remeses d’urgència que arriben a la increïble xifra de 200.000 milions d’euros, no van adreçades a les persones afectades, sinó a les empreses afectades. És a dir, la mateixa cantarella neoliberal de totes les crisis. I mentre a la França del neoliberal Macron i a Itàlia els seus respectius governs prohibien els acomiadaments durant tot aquest període, la coalició suposadament d’esquerres que governa l’estat només feia una trista recomanació.
“cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses”
Sobre moratòria de lloguers, ni un esment, només es contemplava una moratòria per a les hipoteques (que no condonen ni un cèntim, només ajornen el cobrament), malgrat actualment el 75% dels desnonaments són de persones en règims de lloguer. I encara vam haver d’empassar-nos les declaracions de la ministra Calviño preguntant-se què seria dels propietaris si es fes una moratòria, mostrant un menyspreu total a totes les famílies treballadores que abans que acabi el confinament no podran pagar els abusius preus dels “pobres” propietaris.
I pel que fa a les mesures d’urgència preses per a la sanitat, tot ocupant hospitals privats i fins i tot hotels per poder atendre des de la seguretat social, absolutament col·lapsada, l’allau de malalts, aquestes no ens sortiran de franc.
Les empreses privades “afectades” un cop acabada la crisi passaran la factura a l’estat. I no serà l’única factura que haurem de pagar entre tots, o algú es pensa que els 200.000 milions no els haurem de tornar? Recordem com els 60.000 milions de rescat a la banca (que mai van tornar) de la crisi econòmica es van traduir en retallades brutals, especialment en educació i en sanitat? Veiem possible que els mateixos que ahir van retallar la sanitat un cop i un altre i que avui tracten d’herois als esgotats i desbordats treballadors del sistema sanitari, tornin a retallar la sanitat després d’aquesta crisi? Podran arribar a aquest nivell de cinisme? Quantes vides es podrien haver salvat durant aquesta crisi si no haguessin retallat durant vint anys els pressupostos de sanitat? No ho sabrem mai. Però una cosa tinc clara, d’aquesta gent, m’ho espero. O més aviat, ja no espero res. Però no són ells els que em preocupen, sinó nosaltres, la classe treballadora. Perquè si aquesta crisi sanitària que encara no hem superat ha demostrat la solidaritat i la capacitat cívica de la majoria de la gent (això donaria per un altre article que valdria la pena escriure), també dibuixa un panorama desolador per quan per fi haguem superat (excepte aquells que no ho facin) aquest mal tràngol.
Aquesta és la cara i la creu del neoliberalisme i de la seva “doctrina del shock”. De cada crisi algú en treu profit, i d’alguna manera els pobres en sortim sempre més pobres i els rics, més rics. I quan aquest malson s’acabi, és previsible que en comenci un altre. Amb centenars de milers d’acomiadaments, una economia malmesa, i al cap de poc temps, conseqüències que hi estan associades, com una previsible allau de desnonaments, i unes arques públiques buides, les coses es posaran molt magres per a la classe treballadora, un cop més.
A les nostres mans està el no acceptar-ho, no fer-ho aquesta vegada. Podem dir prou. Perquè aquesta crisi l’han de pagar els rics. Aquest cop hem de fer que paguin ells. Per justícia, per sentit comú i fins i tot, per decència. Ens hem de preparar per tornar a omplir els carrers que avui per consciència, buidem. Probablement aquesta lluita serà de les més dures de les que haguem viscut mai. Cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses, que ens fa depenents dels qui no tenen altre objectiu que explotar-nos sense límits per omplir les seves arques. Hem de ser capaços de forçar canvis perquè tots aquells serveis que asseguren una vida digna, estiguin al servei de les persones i no del capital. És hora de perdre la por i que aquestes paraules passin a fets. Només fent-ho, hi podem guanyar.
El passat dia 16 de març, treballadors i treballadores de diferents seccions de la CGT de Catalunya van realitzar una roda de premsa telemàtica al local del sindicat on denunciaven la falta de recursos als centres sanitaris.
Representants sindicals de la CGT Catalunya han avisat que els falten
equips de protecció individual (EPIs) adequats per a poder-se protegir del
Covid-19 en els sectors hospitalari, de transport sanitari i d’atenció
domiciliaria. Denuncien que tal com estan treballant ara poden ser transmissors
del coronavirus a la població
En una roda de premsa telemàtica diversos representants sindicals del
sector sanitari de CGT Catalunya han avisat de la falta de recursos i prevenció,
i denunciant que els hi calen més i millors equips de protecció individual,
coneguts com a EPIs, per a poder continuar fent la seva feina sense posar en
perill a la població davant el Covid-19.
“Els EPIs són un material que necessitem de manera preventiva per no contagiar-nos”, ha dit Samuel López, treballador del sector de les ambulàncies. Per això, ha denunciat que en el transport sanitari no van disposar des del primer moment del material de protecció adequat i que ara els arriba de manera racionalitzada i insuficient.
“com a sanitaris no li tenim por a aquest virus, però no volem ser transmissors del virus a la població”
“Les bates i els barrets que ens donen no són impermeables”, com haurien de
ser per a protegir-se del Coronavirus, ha explicat López. “Maribel Ramírez
treballadora a l’Hospital Universitari de Bellvitge i delegada per CGT, a qui ja
vam entrevistar al darrer número, ha explicat que “com a sanitaris no li tenim
por a aquest virus, però tenim famílies i no volem ser transmissors del virus a
la població”.
“Si el personal sanitari no està ben protegit pot contagiar-se més
fàcilment i això pot causar que la ràtio de treballadors sigui menor i calgui
doblar torns. Això, al cap dels dies, pot fer que hi hagi un moment on els
sanitaris no arribin a tot, encara que intentin donar més del 100%”, ha afegit.
Celia Sanjuan, del sector de l’atenció domiciliària, ha denunciat que no
tenen resposta de l’administració davant d’aquesta manca de material de
protecció: “Aquest matí ens havien de donar el material i només ens han donat
pots d’aloe vera”. Ara mateix hi ha 4.000 treballadors d’aquest sector a
Barcelona, atenent 2.600 usuàries sense EPIs, ha explicat.
“Els nostres treballadors fan entre 4 i 5 visites al dia sense mascaretes i
sense poder-se netejar entre visites. Per això crec que cal que es posin
mesures ja, perquè el contagi cada vegada serà més gran”. Sanjuan també destaca
la diferència entre serveis d’atenció domiciliària i teleassistència privats i
municipals, ja que els darrers sí que disposen de materials de protecció. La
representant a l’Hospital de Bellvitge ha denunciat també que l’estat espanyol
és un dels darrers en llits hospitalaris, “Tenim 3 llits per cada 1.000
persones. Som dels darrers països amb llits hospitalaris”, ha denunciat
Ramírez.
Samuel López ha detallat que a les ambulàncies s’està portant pacients de
l’hospital a casa “per fer la quarantena, perquè són positius per Coronavirus,
sense mesures o amb mesures insuficients”. Això els fa patir pels pacients no
infectats que van als hospitals. “No podem garantir la seva protecció”, ha
denunciat. “Farem tot el que estigui a les nostres mans, però necessitem els
EPIs per no posar en perill més companys, ni famílies, ni pacients”.
Protocols canviants i insuficients
“Als hospitals anem pel sisè protocol en 5 o 6 dies i això suposa que, amb
unes càrregues de treball brutal, els treballadors no tenen temps d’aprendre’s
bé els protocols”. A més de la manca de protecció, els representants sindicals
també han volgut destacar el canvi de protocols que s’està vivint els darrers
dies. A l’Hospital de Bellvitge, per exemple, es canvien els protocols dues o
tres vegades al dia, ha explicat Ramírez.
López també ha explicat que a ells també els modifiquen els protocols dia a
dia segons el material del qual es disposa. “Si no tenen les mascaretes
impermeables, en posen de quirúrgiques; si no tenen guants, diuen que es posen
entrar sense… i als treballadors del transport sanitari no urgent fins i tot
els donen mascaretes de paper. Sabem que aquests materials són més cars, però
necessitem treballar de forma segura”. Tot plegat, un despropòsit que no només
deixa desemparades les treballadores sanitàries, sinó també a tota la població.
Vista la incompetència de les administracions públiques per protegir als i les treballadores del sector sanitari, la CGT de Catalunya ha fet una primera comanda de més de 10.000 mascaretes FFP2 (les que protegeixen d’infeccions) a un proveïdor amb llicència homologada del govern de la Xina.
El cost total d’aquesta primera comanda està sufragat amb 16.000€ aportats de diversos fons de CGT de Catalunya. Les mascaretes seran derivades a Hospitals de gestió pública i treballadors/es del transport sanitari d’ambulàncies, amb un èmfasi especial a l’Hospital d’Igualada que fa dies travessa una situació crítica. La recepció del material serà d’aquí a 5-7 dies a l’aeroport del Prat des del seu origen a la Xina.
A banda d’aquesta primera adquisició, s’està preparant una
segona comanda per la setmana vinent amb les aportacions que diverses
federacions, sindicats i seccions sindicals de la CGT de Catalunya estan fent en aquests moments.
Aquests contactes amb hospitals de la Xina i proveïdors tenen el seu
origen en campanyes solidàries d’enviament en que van participar seccions sindicals de la CGT el mes de gener cap al país asiàtic.
Alhora, actualment estem gestionant enviaments que volen fer hospitals
xinesos a Catalunya, en forma de més material, sense cost, com a mostra
de solidaritat mútua.
Les seccions sindicals de la CGT seguirem exigint la protecció dels i les treballadores amb els Equips de Protecció Individual (EPIs)
que mereixen. Però no ens quedarem de braços creuats mirant com la
incompetència o l’avarícia del sector privat posen trabes a protegir a
aquells que estan salvant vides de la població.
La dedicació de fons provinents dels nostres afiliats i afiliades a la protecció de la classe treballadora entronquen amb els valors anarcosindicalistes de solidaritat, suport mutu i acció directa.
Anàlisi jurídic i pràctic de l’aplicació de l’article 21 LPRL durant l’estat d’alarma
Durant l’aplicació de l’estat d’alarma, decretat pel Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19
s’han generat molts dubte als centres de treball i en el món sindical
sobre les possibilitats i límits de la paralització de l’activitat
productiva, tant pels representants unitaris (Delegats de Prevenció o
membres del Comitè d’Empresa) com pels propis treballadors.
Amb aquest
article intentarem desenvolupar l’àmbit legal i la jurisprudència de la
possibilitat de paralització de l’activitat productiva, intentant
respondre a les principals preguntes pràctiques que hem rebut al
Col·lectiu Ronda: quan ho puc aplicar? Quines infraccions empresarials
ho justifiquen? Qui ho pot aplicar? Quines conseqüències pot comportar?
Hem
de destacar però que la jurisprudència en cap cas ha analitzat una
situació anàloga a la que estem vivint, i per tant, actualment només
podem intentar aplicar les interpretacions legals passades a una
situació totalment nova, i que en els propers mesos de ben segur els
jutjats hauran de delimitar, en els seus límits i característiques.
En
tot cas, atenent al gran ventall dels múltiples casos concrets que
s’han donat aquests dies, és impossible analitzar-los tots
específicament en un article, i sempre destacarem que el marc legal pot
donar-nos eines, però només la lluita sindical dels propis treballadors
podrà garantir la salut laboral real a cada centre de treball.
El dret a la paralització de l’activitat productiva, article 21 LPRL
La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:
“Artículo 21. Riesgo grave e inminente.
(…)
3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo el
empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias
para garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los
representantes legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus
miembros, la paralización de la actividad de los trabajadores afectados
por dicho riesgo. Tal acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y
a la autoridad laboral, la cual, en el plazo de veinticuatro horas,
anulará o ratificará la paralización acordada.
El
acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por
decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte
posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del
personal.”
Aquesta capacitat també ve recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real
Decreto Legislativo 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el
texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores), que literalment determina:
“Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.
(…)
Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las
actividades podrá ser acordada por los representantes de los
trabajadores, por mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser
adoptado por decisión mayoritaria de los delegados de prevención cuando
no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de
representación del personal. El acuerdo será comunicado de inmediato a
la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en veinticuatro horas,
anulará o ratificará la paralización acordada”
Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21»,
els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa, estan facultats per a
paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent»
a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden realitzar
aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o (en
cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de
Prevenció.
Tal com determina la norma, un cop els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva ha estat adequada o no.
Què significa la la paralització de l’activitat?
Aquesta
paralització de l’activitat dels treballadors afectats pot tenir
múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar i «típica» és la
suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill
(greu i imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions
físiques), i es pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de
màquines o instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de
Prevenció o membres del Comitè d’Empresa detecten una màquina, eina o
cadena de muntatge que pot provocar un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.
Com
és evident, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que
hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del
coronavirus, però la seva aplicació pot ser múltiple, i per posar només
uns exemples:
– Paralització de centres de treball
complerts per incompliments greus preventius empresarials que comportin
un risc greu i imminent a tots els treballadors
–
Paralització d’activitats productives de tasques concretes, com
repartiment a una zona, del servei de menjador, o qualsevol activitat
que suposi riscos especials greus i imminents,… sense afectar al
conjunt d’activitat de l’empresa
– Paralització
d’un espai determinat del centre de treball on s’han donat casos de
positius i enviament a confinament als treballadors que hi han estat en
contacte durant períodes importants amb possible càrrega viral.
– Modificacions de número de treballadors en un espai per complir el requisit de distància mínima entre persones.
És
per tant aplicable a qualsevol activitat productiva o tasca dins el
centre de treball que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.
Què és un «risc greu i imminent»?
Per
a que existeixi aquesta situació, la normativa i la jurisprudència han
determinat que cal que es compleixi el requisit de que es donin indicis
racionals de que la continuació de la situació de risc pugui produir
danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg
termini.
El primer qualificatiu de «greu»
no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del
risc ha de ser real i demostrable (no pot ser una mera suposició o no
determinable, no pot basar-se en «rumors» o en informacions que no
puguin ser verificables públicament), podent produir un dany que ha de
ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física dels
treballadors.
El segon requisit del risc, «imminent»
té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar
immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot
produir atrapaments o cops), però també s’inclouen aquells riscos
actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podria causar
un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una
exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que
després d’anys de latència podrà causar greus patologies als
treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i
imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització
per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en
exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o
químics.
Aquesta definició de «risc greu i imminent» ve recollida a l’article 4.4 de la LPRL:
«Artículo 4. Definiciones.
(…)
4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que
resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato
y pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.
En
el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a
la salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e
inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un
futuro inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan
derivarse daños graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten
de forma inmediata.»
Com és evident
novament, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi
aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del
coronavirus. En els propers mesos i anys de ben segur que ja tindrem la
interpretació dels tribunals, però a data d’avui haurem d’intentar
aplicar aquests criteris a cada cas concret.
En tot cas, només la existència general d’una crisi sanitària pel coronavirus a l’Estat espanyol no és suficient per aplicar la paralització de l’activitat productiva actualment per si mateixa, i caldria una situació de risc concret, real i greu pels treballadors en el concret centre de treball en cas de continuar l’activitat productiva.
Qui pot prendre la decisió de la paralització?
Sempre
és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de
Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants unitaris dels
treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet
realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver
de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions
concretes a l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè
d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que
l’apliquen en la majoria de casos.
Pot aturar l’activitat productiva un treballador que no sigui Delegat de Prevenció ni membre del Comitè?
La
norma ens informa que teòricament també podria ser decidida pels
treballadors afectats (sense cap càrrec de representació), però és una
opció no recomanable, i que només es podria portar a terme en casos molt
extrems i en que no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni Comitè
d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar
sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent
a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant
la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre
difícil de predir a priori.
Pot aturar la producció un Delegat de Prevenció o membre del Comitèd’empresa sense el consens o acord de la majoria de Delegats de Prevenció o Comitè d’Empresa?
No. La norma és clara en el sentit; la paralització ha de ser acordada per la majoria del Comitè d’Empresa, i en el seu defecte per la majoria dels Delegats de Prevenció.
Es pot aplicar l’article 21 a totes les empreses?
Hi ha sectors que degut a l’excepcional situació d’alarma no poden paralitzar la seva activitat productiva, especialment el sector sanitari, tal com determina expressament el Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 en els articles 4, 8.2, 11 i 13, que determina prestacions personals «obligatòries» per a a la protecció de la salut pública.
Que fer un cop aplicada paralització?
Es
comunica immediatament a l’empresa, i es dona trasllat a la Inspecció
de Treball, que teòricament en el termini de 24 hores haurà d’emetre
informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i imminent»
per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball valida
la paralització, és evident que no es podrà reprendre l’activitat
productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.
A
la pràctica, i en la situació excepcional que estem vivint, la
Inspecció de Treball no està complint (per impossibilitat) el termini de
24 hores per personar-se al centre de treball i emetre informe. Això
comporta que la paralització de l’activitat productiva es pugui allargar
dies o setmanes, fins que actuí la Inspecció de Treball.
Qui és el responsable de la paralització?
Els
responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció o membres
del Comitè d’Empresa que ho han acordat, i no els treballadors que hagin
acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció o membres
del Comitè d’Empresa no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta
actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a
menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència
greu», o la inexistència del risc greu i imminent al·legat.
Per
tant, en el cas d’analitzar si aplicar o no la paralització, per part
dels Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa s’ha de
preveure poder demostrar documentalment o amb testimonis la existència
del risc greu i imminent quan es personi la Inspecció de Treball. És
important no aplicar aquesta paralització en base a rumors («es diu que
ha passat això») o a testimonis que posteriorment no estiguessin
disposats a certificar-ho davant de la inspecció o del jutjat (és molt
comú en dies excepcionals com els actuals rebre «informacions» que la
font no podria o voldria corroborar públicament).
En
cas de que l’empresari entengués que s’ha paralitzat una activitat
productiva sense la existència d’aquest risc greu i imminent, podria
demandar pels danys i perjudicis causats als membres del Comitè
d’Empresa o Delegats de Prevenció que ho hagin acordat. Fins ara, a la
pràctica en els casos en que s’ha aplicat la paralització s’ha fet per
situacions extremadament greus i riscos especialment severs en matèria
de salut laboral, però és evident que és una eina que s’ha d’accionar
amb cautela.
Per tant, és important poder
demostrar documentalment o amb testimonis fiables la existència real del
risc greu i imminent, i en aquest cas els que han aplicat la
paralització només podrien ser condemnats en cas d’haver actuat de «mala
fe» i no en defensa dels drets dels seus companys.
Sentències interessants en aquest àmbit:
Sentència Tribunal Suprem de 30/01/1989. Ponente: JUAN GARCIA MURGA VAZQUEZ
Sentència TSJ País Basc de 16/12/2014, Nº de Recurso: 2432/2014, Nº
de Resolución: 2438/2014. Ponente: MANUEL DIAZ DE RABAGO VILLAR«”La
conclusión es más patente cuando advertimos que otro de los supuestos
protegidos por la garantía de falta de perjuicios dispuesta en el art.
21.4 LPRL es el contemplado en el art. 21.2 LPRL, que es uno de los
escasos supuestos en que nuestro ordenamiento jurídico faculta al
trabajador para actuar por propia iniciativa en protección de su derecho
suyo, de tal forma que también él, individualmente, tiene derecho a
dejar de trabajar y abandonar el lugar de trabajo si considera que está
expuesto a un riesgo grave e inminente para su vida o su salud. Lo
importante no es que exista tal tipo de riesgo, sino que él crea que se
da, bastando con que su apreciación sea de buena fe y no constituya una
grave negligencia. En tal caso, su cese en el trabajo no le genera merma
en su derecho al salario.”»
Sentència TSJ Cantàbria de 17/01/2002, Nº de Recurso: 937/2000,
Nº de Resolución: 22/2002, Ponente: SANTIAGO EDUARDO PEREZ OBREGON
