Categoria: Opinió

No ens fa falta la policia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell, politòloga i treballadora de la UAB

Les arrels del mot ertzaintza reflecteixen la creença general que la policia hi és per protegir-nos: literalment, la policia en eusquera és qui cuida el poble. I bona part de nosaltres continuem creient que la policia existeix per protegir-nos de lladres, assassins i, com s’ha vist recentment, de manifestants violents. Hi ha qui distingeix entre els polis bons i els polis dolents, o corruptes, i aquí a Catalunya, hi ha qui matisa entre la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra, i la BRIMO. Però per molt que es matisi, la idea de fons segueix igual: que la policia hi és per protegir-nos.

Aquest mite i els matisos que sovint se’n fan blanquegen la policia com a institució. Penso que els cossos policials no estan per protegir el bé comú o defensar la justícia social, ni són agents neutres en el sistema econòmic. Al contrari, les tasques de la policia són controvertides i defensen interessos parcials, i penso que faríem bé de contestar l’impacte que té la policia en les vides de la classe treballadora. Aquí em centraré en dues conseqüències de la tasca policial que tenen caràcter sistèmic: criminalitzar la pobresa i desmobilitzar els moviments socials.

De forma indirecta, la policia gestiona les desigualtats econòmiques que produeix el sistema econòmic. I fixeu-vos que dic gestiona i no pas resol perquè la policia no resol cap dels problemes de fons, sinó que els agreuja. Els que tenen el poder polític i econòmic encarreguen a la policia gestionar les conseqüències del sistema capitalista, sigui la manca d’habitatge assequible, l’alta tassa d’atur, la pobresa, les condicions laborals precàries o les desigualtats econòmiques cada cop més extremes. La policia criminalitza els perdedors i les perdedores del sistema econòmic, desallotjant famílies de casa seva i detenint qui s’hi oposi. Com sovint s’ha vist, la policia posa la propietat privada, dels que en disposen, és clar, per davant de la nostra integritat física. (A la policia els hi fot més un contenidor cremat que un ull buit, per entendre’ns.) Ben mirat, la policia protegeix l’estatus quo, criminalitzant de pas la pobresa i castigant la part més vulnerable de la classe treballadora.

Mentre hi hagi desigualtat, la policia serà una constant en la nostra societat. I tot fa pinta que sí. Perquè la pobresa extrema no para de créixer, el preu de l’habitatge tampoc. El salari mínim encara no arriba als mil euros mentre les places a les escoles bressol públiques són escasses, i la tassa de les llar d’infants privades volten al 450 euros al mes. Les retallades van empetitir l’estat de benestar mentre els sectors privats en sanitat, pensions, cura de la gent gran, educació i molts altres serveis socials són cada cop més potents. Els desnonaments tornen a nivells dels pitjors anys de la crisi, tot i que la crisi, segons el relat oficial, s’hagi acabat. I tot fa pinta que l’hem pagada la classe treballadora: els ingressos reals dels més pobres han disminuït un 35 per cent respecte a l’any 2007, mentre els més rics han augmentat els ingressos més de 20 per cent.

“el problema no és la BRIMO, ni la Guàrdia Civil. El problema és la policia com a institució”

I quan els perdedors de la crisi i del sistema econòmic ens organitzem per lluitar contra les múltiples injustícies, la policia hi és per desmobilitzar-nos. En un reportatge del març del 2020, la Directa revela la tasca d’intel·ligència de la policia catalana espiant sindicats alternatius, inclosa la seu de CGT a Barcelona, moviments socials, l’anarquisme, i el periodisme alternatiu. La Directa calcula que s’hi van destinar uns 300,000 euros anuals entre els anys 1998 i 2017. Quan amenacem el poder econòmic amb vagues generals o manifestacions massives, la policia és l’eina que es fa servir per controlar i dificultar les nostres activitats i restablir l’ordre, i sobretot per mantenir la correlació de forces entre la classe treballadora i l’elit. 

La classe treballadora no necessitem la policia. Tot al contrari, necessitem una societat justa on la policia no fa falta. I quan dic justa, em refereixo a una societat on tothom té accés a l’habitatge, on no patim pobresa, on les condicions laborals són dignes, on no hi ha desigualtats socioeconòmiques extremes. I fixeu-vos que la policia i l’elit polític empren la paraula justícia en el sentit de complir les lleis, unes lleis que estan lluny de garantir una societat justa, com ara la llei de desallotjament exprés aprovada al Congrés l’any 2018. És a dir, l’objectiu de la policia – i dels qui la fan servir – no és pas construir una societat justa sinó mantenir l’estatus quo i les injustícies que l’acompanyen. I la classe treballadora hem de tenir clar que en una societat justa la policia no pintaria res.

I acabo amb un raig d’esperança agredolça. A ningú se li escapa que la policia manté la seva autoritat amb l’ús de la força, i que les armes que fan servir els cossos policials són cada vegada més militaritzades (i fins aquí la part agre). Això assenyala una crisi fonamental en la legitimat de la policia i en la credibilitat d’aquest mite que vol fer creure que la policia és ertzaintza, que hi és per protegir el poble. I si els cossos policials empren cada vegada més força, és també perquè veuen la seva autoritat erosionant-se. En aquest forat de legitimitat hi són oportunitats de replantejar-nos el rol de la policia en la nostra societat. Mentre ens organitzem per construir una societat més justa, no deixem d’avaluar de forma crítica l’impacte de la policia en les nostres vides.

Un assaig inesperat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. Afiliat a CGT Ensenyament Barcelona

Quan Susan George va publicar el seu primer Informe Lugano, molts van pensar que es tractava d’un simple exercici d’imaginació, però la majoria dels implicats en la lluita contra la globalització vèiem que era una hipòtesi més que plausible.

La hipòtesi consistia en aventurar que la societat de mercat s’acostava a una situació de col·lapse. Les elits dominants, conscients que el seu món s’ensorrava, decideixen crear un grup d’estudi que proposés un pla d’acció que permetés, encara que fos a costa de l’eliminació de milions de persones, la supervivència de les estructures fonamentals del sistema capitalista.

La idea de col·lapse civilitzatori no ha deixat d’estar present en les últimes dècades, encara que ja des de principis dels 70, l‘Informe Meadows, Els límits del creixement, ja ens ho anunciava. Més recentment, Jorge Richman ha editat un llibre amb el “suggerent” i al temps inquietant títol de Otro fin del mundo és posible, decían los compañeros, on dóna per fet que el col·lapse climàtic és inevitable i produirà un veritable genocidi. El nostre admirat Carlos Taibo, que ja ens anunciava la necessitat del decreixement, la destecnologització, la despatriarcalització, la desurbanització i l’autogestió com a camí per evitar el desastre, anunciava les tendències suïcides que avancen per l’autopista del capitalisme salvatge. En la seva obra, Col·lapse: capitalisme terminal, transició ecosocial, ecofascismo, ens parla dels camins pels quals el sistema ens aboca a noves formes d’autoritarisme polític. Antonio Turiel, científic del CSIC, ​​ja porta temps demostrant des del seu blog Oil Crash, com els recursos energètics fonamentals (el petroli i altres combustibles fòssils) estan arribant al seu zènit màxim de producció i que aniran a la baixa en els propers anys. Sense alternatives viables que no passin pel desmuntatge del capitalisme, el col·lapse civilitzatori serà inevitable.

Davant aquesta parafernàlia d’anuncis sobre el difícil i incert futur, són moltes les veus que ens parlen que l’evolució dels sistemes polítics s’endinsa en un espai desconegut en què fórmules d’allò que Taibo anomena ecofeixisme s’aniran generalitzant.

“La por és la millor eina en mans del poder, la població entra en un estat de submissió que la porta a l’obediència més estricta”

Ara bé, tota aquesta potencial evolució no deixa indiferent a les elits dominants. Saben que no poden perdre el control de la situació en contextos d’emergència política o social. Que la situació no se’ls escapi de les mans implica impulsar polítiques de control social generalitzades que no només passin per la repressió directa, sigui policial o militar. Les elits necessiten també que les seves polítiques lliberticides siguin acceptades majoritàriament per la ciutadania.

Naomi Klein ja ens va deixar una obra mestra sobre els mecanismes que poden posar-se en marxa. Ella el va anomenar La doctrina de l’xoc. És a dir, es tracta de provocar, o aprofitar, una situació d’emergència social profunda, que no sigui entesa com a crisi del sistema económicosocial, sinó com un fenomen sobrevingut i incontrolable, com va poder ser el tsunami a Indonèsia o l’atemptat a les Torres Bessones.

En les últimes setmanes estem assistint a fórmules de control social que mai haguéssim imaginat. Veiem com s’aïllen comunitats senceres, s’impedeix la llibertat de moviments, s’impulsa el confinament de milions de persones, es prohibeixen manifestacions, es limita el dret de reunió, es fan crides al tancament de llocs d’oci i cultura, actes multitudinaris de profund arrelament i tradició social són suspesos, es paralitzen ciutats senceres, es bloquegen carreteres, aeroports, ports, es tanquen escoles i universitats, veiem com s’apliquen noves tecnologies al control individual de les persones per part de l’Estat (aplicacions que controlen els teus movimientos , el teu estat de salut, etc.), s’assagen experiències massives de treball a distància, el pànic s’estén, psicosi de manca de productes de primera necessitat, por al desproveïment, reforçament dels poders de l’Estat, desplegament de l’exèrcit, i sense capacitat de resposta.

S’em dirà que és una situació d’emergència sanitària en la qual ens juguem la vida i que tots hem d’actuar amb responsabilitat. I és cert. Però ningú hauria de dubtar que aquesta emergència està sent estudiada amb deteniment. És un assaig magnífic, potser imprevist, no només de control social en situacions d’emergència, sinó, sobretot, de la reacció de la ciutadania en un context en què se l’ha convençut que la situació és alarmant. La por és la millor eina en mans del poder, la població entra en un estat de submissió que la porta a l’obediència més estricta, però sobretot a dipositar en els seus líders una confiança irracional i a donar suport a les mesures necessàries, encara que impliqui la restricció de llibertats fonamentals, i tot això sense dir ni piu, obeint les ordres que s’imposen des de l’Estat, moltes d’elles revestides d’un halo de recomanació per fer-les més digeribles.

Es tracta d’una veritable prova d’estrès de la qual les elits extreuran importants conclusions: es pot controlar a la població amb relativa facilitat, fins i tot a aquelles que són més geloses dels seus drets fonamentals. La doctrina de l’xoc pot ser aplicada de manera global. Les lliçons que s’extrauran d’aquesta experiència seran fonamentals en els propers anys davant el possible col·lapse que anuncia el final del recursos naturals fonamentals i l’emergència climàtica. 



Les 5 noves punyalades del govern, la patronal i CCOO-UGT a la classe treballadora

Equip Comunicació CGT Catalunya

Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya

Imagen

Avui diumenge el BOE publica el Real Decreto Ley 10/2020, de 29 de marzo de 2020, por el que se regula un permiso retribuido recuperable para las personas trabajadoras de los servicios no esenciales (RDL 10/2020). Els sindicats CCOO-UGT s’han afanyat a aplaudir la mesura. Nosaltres, en canvi, considerem imprescindible denunciar-la i lluitar-hi en contra perquè suposa un greu atac contra la classe treballadora. O expliquem ràpidament.

Llegeix més

Aquest 8 de març també fem vaga general feminsta

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rosalia Molina. CGT Ensenyament Barcelona

El fet que aquest any el 8 M sigui un dia festiu ha obert una sèrie de debats entorn  si és necessari o no mantenir una vaga feminista un diumenge, si tindrà prou seguiment o no aquesta convocatòria de vaga, i ha generat opinions diverses, com diverses som totes les persones i les condicions laborals que tenim cadascuna.

No per ser vaga un diumenge serà menys “vaga” i seran menys vigents els motius que ens porten a fer- la a totes un dilluns o un divendres. No podem continuar justificant-nos dient “però si aquest any cau en diumenge, no cal fer vaga”

Aquest any, més que mai, és necessari centrar-nos en perquè sí que té sentit convocar una vaga general un diumenge.Diumenge, festiu, aquell dia en què molts/es treballador/es acostumen a tenir un descans de la seva jornada laboral setmanal remunerada. Però la realitat és que hi ha moltes persones i, en concret, moltíssimes dones, que no troben en els diumenges un dia de descans si no un dia més de feina dins de la seva jornada laboral setmanal. I estem parlant d’aquelles feines remunerades però també de les no remunerades. 

Cal visibilitzar la importància i la dignitat del treball domèstic i de cura, imprescindible per al desenvolupament de la vida personal i social i tradicionalment exercit per les dones i denunciar la hipocresia del sistema capitalista i patriarcal, que s’aprofita d’aquesta situació i la fomenta abusant de les dones treballadores: quan fem aquest treball dins de l’àmbit familiar, el fem de manera gratuïta i sense cap reconeixement social; si el fem dins del mercat laboral és en condicions d’enorme precarietat que pot arribar a l’explotació.

“el fet que aquest any el 8 M sigui diumenge, dia festiu d’algunes feines, no és motiu per no continuar proposant Vaga Feminista el 8M”

El treball en la llar i les tasques de cures suposen en les dones treballadores una doble jornada de treball: d’un costat el treball assalariat i d’un altre, el treball domèstic no remunerat. Existeixen fortes dificultats en l’accés i promoció en l’ocupació i una alta taxa de jornades parcials en les dones com a conseqüència del treball domèstic que desenvolupen o per cura de fills i filles i altres familiars.

No, no és tan estrany fer una vaga diumenge. Aquest dia festiu, ens pot fer veure i reflexionar sobre la quantitat de feines i tasques que es desenvolupen els dies festius. Es dona el fet que moltes de les dones que treballen en dies festius són les més precàries laboralment, les que pateixen més la precarietat laboral i econòmica, amb unes condicions laborals a vegades d’explotació: treballadores de la llar, hoteleria, etc. on la conciliació de la seva vida laboral i familiar és impossible del tot. I on la majoria són dones sense contracte laboral i a vegades fins i tot sense permís de residencia. Els sectors amb major taxa de feminització (neteja, sector domèstic i atenció sanitària, telemàrqueting) no són casuals.

Això és el reflex de la reclusió històrica de les dones en les llars privades per al desenvolupament de totes aquestes tasques.

Les tasques domèstiques han complert un paper fonamental en el funcionament del mercat i l’economia. El treball invisibilitzat de les dones en la llar ha permès a l’Estat retallar i privatitzar els serveis sanitaris i educatius. Les polítiques de l’Estat capitalista no ofereixen guarderies, residències de persones ancianes, centres de salut ni hospitals que prestin serveis amb eficàcia, capaces d’atendre a la societat.

Cal tenir clar que una Vaga Feminista es planteja en els diferents aspectes de la vida: Vaga  de cures, vaga de consum, vaga laboral i vaga estudiantil.

Per tant cal fer incidència precisament aquest any festiu, en potenciar la vaga de cures i la vaga de  consum, per continuar lluitant contra el consum capitalista globalitzat, per una economia sostenible, justa i solidària que gestioni els recursos bàsics i naturals de manera pública, col·lectiva, comunitària.

Amb la vaga de curesen la família i la societat, donem visibilitat a una feina que ningú vol reconèixer, ja sigui a la casa, o com a economia submergida. Perquè el nostre treball reproductiu  queda  invisible  i està desvaloritzat  pel sistema, per ser un treball que únicament pertany a l’àmbit de les dones. El sistema es col·lapsaria sense el nostre treball quotidià de cures.

Cal que s’eduqui en la col·laboració i implicació de la tasca   de les cures a tota la societat, conscienciar entorn d’elles, per poder redistribuir-les.

De consumir, per demostrar que sense nosaltres no funcionen els mercats dels nostres barris, dels nostres pobles , de les nostres ciutats, que sense consumir, no hi haurà fronteres, no hi haurà carnisseres i no hi haurà consumidores. Per construir un consum alternatiu que respecti els nostres drets i les nostres vides

I és per aquests motius, per les quals es necessari també  convocar  vaga laboral feminista aquest 8m. Per un canvi real en les condicions socials i laborals de les dones, lliures de violències, per una vida digna.

Més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.

Equip Comunicació CGT Catalunya
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
@moner80

Han passat molts anys des de la implantació de les ETT, jo era petit quan vaig anar a les primeres manis i accions per tal de tancar-les, era a finals dels 90. Anys després, de jove, i amb una FP acabada, a mitjans dels 2000, la majoria de feines que trobava eren a través d’ETT. El que el meu pare trobava una aberració, treballar uns mesos aquí uns mesos allà sense formació i amb poques mesures de seguretat, a mi ja em semblava normal. Eren els anys en què ser mileurista era ser un pena, però tenir un treball temporal s’acceptava.

Després va venir la «Crisi» dels 2009, els ERO’s es multiplicaven, el nombre d’aturats s’enfilava i els sous es desinflaven, pocs conflictes i vagues es guanyaven, «doctrina del Shock». Els mitjans bombardejaven amb notícies de crisi, acomiadaments, atur, pobresa i desnonaments. Terreny perfecte per implantar una reforma laboral. Una no, dos! El PSOE el 2010 i el PP, amb el suport de CiU, el 2012. Amb l’excusa de flexibilitzar la contractació, regenerar l’economia i combatre l’atur, ens van cardar dues hòsties bones.

Dues reformes laborals neoliberals en dos anyets. Representants de la més casposa, ambiciosa i retrògrada classe empresarial, junt amb els polítics de torn, van decidir dinamitar el model de negociació col·lectiva, es van ampliar les causes per a l’acomiadament objectiu, i fortes rebaixes a les indemnitzacions, entre altres coses. Es van comptabilitzar quasi 1.200.000 de treballadors afectats per expedients, només els tres anys següents de ser aprovada la reforma laboral del 2012. La classe treballadora vam esdevenir simples titelles en mans d’un poder empresarial desorbitat i unilateral.

Els sindicats majoritaris, després d’anys de sintonia amb els governs i la patronal de torn, corrupteles vàries i desprestigi mediàtic per part dels mitjans del poder, tenien la imatge pels terres i molt poca credibilitat entre els treballadors. Mentre que els sindicats combatius, no estàvem preparats ni érem prou forts per a plantar cara al monstre capitalista. Ens ho vam empassar tot. El neoliberalisme va tornar a guanyar i avui en patim els resultats.

“si la temporalitat segueix, el poble, o el barri, han de ser la nova secció sindical”

El passat 2019 a l’estat espanyol es van signar 22,5 milions de contractes laborals. Només un 10% han estat indefinits. Un 45% han tingut una durada inferior a un mes i un 27% una durada de 7 dies o menys. O dit d’una altra manera, per cada 100 llocs de treball es fan 122 contractes o els nous treballadors firmen un nou contracte cada deu mesos de mitja. Per altra banda els contractes a temps parcial (de menys de 40 h setmanals) han augmentat considerablement. El 36% del total de contractes fets el 2019 són parcials, un 41% si ens centrem en els contractes indefinits.

Sospito que aquest augment dels contractes a temps parcial, fins a un terç del total, és a causa de l’ajustament de les empreses a l’augment del salari mínim. Per ajustar-se a la llei, redueixen la jornada al contracte, però després treballes les mateixes hores, cobrant el mateix. Les ETT controlen el 23% de les noves contractacions.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) es feia ressò fa uns dies de l’enorme caiguda de les rendes del treball (salaris) en favor de les del Capital (diners guanyats a través d’inversions o la plusvàlua dels treballadors). Passant d’un 66,6% del PIB el 2009 a un 61,2% el 2017. El que significa que uns 64.500 milions d’euros que cobràvem els treballadors ara ho guanyen especuladors i empresaris. Despossessió i empobriment de les treballadores. Tot el que vam guanyar en un segle ho estem perdent en unes dècades.

Per capgirar la situació hem de ser pragmàtics, hem de ser més àgils i ràpids que el capital, que està en constant renovació. No podem combatre amb les mateixes tàctiques que fa cent anys si veiem que no donen resultat.

Per això si la temporalitat segueix, el poble o el barri, han de ser la nova secció sindical. Si les lleis que ens protegeixen no entren als llocs de treball, s’ha de gravar al patró per demostrar-ho. Si el patró no compleix, se l’ha de sacsejar. Si les empreses només entenen de beneficis se’ls ha de parlar en pèrdues. Si l’enemic no és un objectiu accessible apuntem als seus clients o socis.

Per fer això possible ens necessitem a totes. Participatives i despertes. Intel·ligència col·lectiva per crear aquest nou món, que, o es llaura cada dia entre totes, o no brota, no creix. I necessitem créixer. Créixer per poder guanyar batalles empresa a empresa, barri a barri, poble a poble. Créixer per la classe treballadora torni a ser conscient de si mateixa. Créixer per poder saltar a negociar convenis i mobilitzar sectors. Créixer fins que el sindicalisme combatiu pugui mirar cara a cara a la patronal. És l’única manera de fer un salt a la Història. El nostre futur està en joc. Podem acabar més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.