Feminisme de classe i sindicalisme combatiu

Laura Gómez-Pintado. CGT Ensenyament Sector Social

El moviment feminista ha crescut exponencialment els darrers anys, prenent diferents formes, aglutinant diverses maneres de concebre la desigualtat i exposant-se i defensant-se diàriament de les crítiques d’aquelles ideologies més reticents a la seva visibilització. El nostre feminisme concep la lluita de classes, és un feminisme que creu en el suport mutu, la solidaritat, la postura antiautoritària i llibertària i l’autogestió vers un sistema capitalista i patriarcal que exclou a qui no li segueix el ritme. I aquest és el feminisme en el que creiem, el que s’està guanyant el suport social a força de lluita, autodefensa, sororitat i autogestió. Anarquistes i feministes concebem la lluita contra l’autoritat i les relacions de poder i ens organitzem de manera no jeràrquica, essent aquest un nexe inqüestionable entre nosaltres.

Tanmateix, és cert que no tots els feminismes tenen aquest rerefons (llibertari, de classe). De fet, habitualment es comet l’error de concebre la lluita feminista com una sola, i no és així, dins del moviment feminista hi podem trobar idees i principis molt diferents, fins i tot oposats en alguns temes concrets. Evidentment el feminisme que ens defineix a les dones de l’Organització, és el feminisme de classe però sabem que la part “de classe” no sempre és compartida per totes les altres companyes feministes. Resulta imprescindible doncs, que les anarcosindicalistes participem al moviment i, des de dins, ajudem a incorporar aquesta perspectiva d’una manera transversal. De la mateixa manera que les idees feministes han d’incorporar-se, assentar-se, al sindicalisme combatiu.

Tot i això, penso que cada cop està més clara la perspectiva de classe a dins del moviment feminista, essent aquesta una part prou representativa, de la qual participem moltes de nosaltres, les anarcosindicalistes. És a dir, la gran part del moviment, és de classe, exactament igual que ho és el sindicalisme combatiu. Cada espai amb la seva identitat i funcionament, però amb moltes reivindicacions anàlogues, algunes molt concretes que, especialment pel 8 de Març, s’haurien de lluitar de forma conjunta. Aquesta gran part del feminisme, és llibertària en essència. Sense aquest feminisme la lluita obrera perd sentit. Ambdues som lluites organitzades que avancen, que prenen consciència, que creixen i que no donen cap pas enrere, apropant-se a la gent, creant justícia social, lluitant contra l’opressió, l’explotació, el poder i la precarietat. L’ideari feminista, en part, ens representa com Organització ja que som lluites properes, és, doncs aquest, un motiu per confiar i donar suport a les seves propostes, especialment pel 8M. 

“nosaltres hem de nodrir-nos del moviment i el moviment ha de nodrir-se de nosaltres”

A més, és el moviment feminista combatiu qui coneix i viu completament aquella realitat, qui s’ha mantingut fort i constant, qui s’ha defensat, qui ha lluitat, qui ha demostrat saber guanyar, mesurar forces, ampliar l’eina de la vaga sense deixar de cuidar-la, de ser conseqüents amb ella i lluitar molt dur pel seu reconeixement. Aquest em sembla un altre motiu per argumentar la nostra responsabilitat com a Organització de donar-li suport.

I serà el nostre paper, la nostra lluita afegida, focalitzar i donar forma i més cabuda en el moviment feminista les reivindicacions anarcosindicalistes; seguir incloent el sindicalisme combatiu al feminisme de classe, seguir treballant de manera conjunta. Nosaltres hem de nodrir-nos del moviment i el moviment ha de nodrir-se de nosaltres. Ens necessitem. Perquè com ja he comentat, és cert que alguns sectors del moviment feminista requereixen ampliar, definir o reivindicar la seva consciència de classe, lluita que a vegades queda en un segon pla. Però això ho hem de fer des de dins, des del formar-hi part, des de la participació, el suport i el compartir les reivindicacions. 

És cert que crec que el que el moviment feminista proposi ha de ser defensat per la nostra Organització, però això no vol dir que no tinguem una línia pròpia o que sempre hem de donar-li suport sense ser crítiques amb allò que no compartim. Sinó que en allò relatiu a la Vaga General Feminista, qui encapçala la jornada és el moviment feminista, i la resta de col·lectius tenen la responsabilitat de donar suport i participar-hi. En un acte de confiança en qui coneix i pateix la seva realitat, de suport mutu, de solidaritat i, sobretot, de defensa i creença en les seves reivindicacions. Essent cada cop lluites més transversals i conjuntes.

La lluita de la classe obrera, contra el poder i la jerarquia és també un acte feminista. Donem, doncs, suport al moviment feminista, perquè no és paral·lel a nosaltres, sinó que és part de nosaltres.

Per aquests motius, vaig proposar la ponència que, en definitiva, intentava argumentar la responsabilitat que considero tenim com a Organització de donar suport a les propostes del moviment feminista combatiu. Essent el més conseqüent per part nostra convocar, tot els anys, en allò relatiu a la vaga general feminista del 8M, el que el moviment feminista acordi. Sense que això ens impedeixi esdevenir crítiques amb les parts del moviment que no comparteixen la nostra lluita, ni tenen consciència del que implica per nosaltres, les persones sindicades convocar una vaga, per exemple. Penso que és imprescindible que les mateixes dones que formem part del moviment feminista i també som anarcosindicalistes fem aquest treball de donar a conèixer a dins del moviment les nostres causes, i així compartir-les i ser més fortes, de la mateixa manera que, com he comentat, moltes reivindicacions, pràctiques i tipus d’acció del moviment feminista han d’incorporar-se urgentment al sindicalisme combatiu.