Categoria: Legislació laboral

El Pacte de Toledo proposa una nova retallada de les pensions

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

«Treballar més anys, jubilar-se més tard i amb pensions més petites». Aquesta és l’objectiu estratègic sobre el que s’ha reformat i retallat el sistema de pensions a l’Estat espanyol des de 2007, i sembla que en els propers mesos viurem un pas més en la mateixa línia. L’anomenat «Pacte de Toledo» ha publicat el seu quart i darrer informe (els anteriors van ser de 1995, 2003 i 2011), i com en els anteriors marca el camí de les reformes legals que de ben segur en els propers mesos es convertirà en llei al Parlament espanyol.

Un breu repàs de les reformes des de 2007

La Seguretat Social és un terreny especialment sensible, que després de molts anys de lluites populars ha aconseguit donar cobertura a les situacions de risc dels treballadors. Fa no tant poques dècades els treballadors no tenien cap ingrés en cas de malaltia, maternitat, accident de treball, manca de feina o simple edat avançada, restant per a grans capes de la població la única sortida de la indigència i la caritat.

Però els avenços aconseguits en dècades de lluita obrera, estan retrocedint acceleradament: els darrers anys, amb un continu degoteig de reformes legals que han disminuït considerablement els càlculs de les pensions.

L’executiu de Zapatero va obrir la veda al 2007, amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, rebaixant les pensions d’invalidesa, dificultant la jubilació parcial i obrint el gran meló de la reforma de la jubilació, la gran partida pressupostària que anhelen les entitats financeres per a engrandir les pensions privades.  

Però la primera gran reforma va ser aprovada al 2011, novament pel president Zapatero del PSOE, i novament amb el suport dels sindicats CCOO i UGT, en forma d’augment de l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys, i amb nous càlculs que reduïen les pensions pràcticament al 20%, segons estudis de la pròpia CEOE.

Malgrat la contundent rebaixa de la jubilació del PSOE, el nou executiu del PP de Rajoy no en va tenir prou, i en entrar a la Moncloa a l’abril del 2013 va aprovar dificultar la jubilació anticipada, fent-la de difícil accés per gran part de la població, sobretot a les dones i col·lectius precaris i amb carreres de cotització curtes.

Dificultar les jubilacions anticipades abans dels 67 anys.

El document presentat pels representants d’aquest acord parlamentari (que inclou la gran majoria dels partits polítics) presenta 20 propostes per a reformar el sistema de pensions, que haurien de servir de «consens» per a aprovar al Parlament una reforma amb un ampli suport dels grups polítics.

L’extens document, malgrat intentar confondre amb eufemismes i paraules genèriques, es fonamenta principalment en intentar dificultar al màxim (i encara més del que ho han fet les anteriors reformes de 2011 i 2013) les jubilacions anticipades a l’edat ordinària de jubilació, que les darreres reformes ha augmentat a 67 anys. L’objectiu és que cada vegada menys treballadors es jubilin abans dels 67 anys.

Les darreres reformes de 2011 i 2013 han anat augmentat l’edat de jubilació ordinària de 65 a 67 anys (un augment que va pujant cada any), permetent mantenir la jubilació ordinària respecte als 65 anys només als treballadors que hagin cotitzat 38 anys i mig, una petita minoria del conjunt de la classe treballadora. I es permet jubilar-se anticipadament a aquesta edat ordinària en dos supòsits, als 61 anys (només si s’ha patit un acomiadament per causa de la crisi, ERO,… i es compta amb 33 anys cotitzats) o als 63 anys (només els que tinguin 35 anys cotitzats).

Amb la normativa actual, la gran majoria de treballadors (si no tenen 35 anys cotitzats o no venen d’un acomiadament d’ERO, objectiu o de situació de crisi) hauran de jubilar-se als 67 anys. I la proposta del «Pacte de Toledo» és que aquests requisits s’endureixin encara més.

Per tant, és esperable una proposta de reforma en els propers mesos que faci encara més difícil la jubilació abans dels 67 anys per a la gran majoria de la classe treballadora (sobretot dones, precaris,…), permetent-la anticipadament només per a un molt reduït col·lectiu de treballadors amb carreres de cotització molt llargues i ingressos alts.

Plans privats de pensions

Alhora, el «Pacte de Toledo» proposa facilitar la creació de plans privats de pensions, creant un «régimen fiscal y jurídico adecuado y diferenciado» per a que siguin més «atractius».

El discurs és tant clar com terrible: les pensions públiques cada cop seran més petites, així que si vols tenir una pensió digna, i te la pots pagar, t’has de fer un pla de pensions privat, pagat per tu mateix o per la teva empresa. El problema és que només se’l podran pagar col·lectius molt minoritaris de la classe treballadora, o en unes poques empreses, i la gran majoria de la població restarà amb les pensions públiques i cada cop més paupèrrimes.

Però a pesar de la propaganda estatal i privada, la gran majoria dels treballadors segueixen sense voler (i/o poder) fer-se plans privats de pensions, i el govern espanyol ha decidit incentivar-los cada cop més, per privatitzar el sistema de pensions, i donar la gestió de grans quantitats de diners a bancs i caixes, en el que podria ser el gran negoci del segle.

Altres propostes

No podem deixar de mencionar, encara que breument, altres de recomanacions del document, també prou importants.

Un important apartat que mereix atenció especial és la revalorització de les pensions, que porten perdent poder adquisitiu des de 2011, amb augments molt per sota de l’IPC. Concretament, des de 2011 a 2014 es van congelar des dels diferents executius espanyols de PSOE i PP (cada any amb la promesa de que seria l’últim). I davant de l’escassa resposta popular, el govern del PP va aprovar al 2014 congelar per llei, amb un complicat càlcul que intenta amagar que les pensions han augmentat des de 2015 al 2020 només al 0,25%, mentre la realitat del carrer crida que molt més han pujat els productes de primera necessitat (gas, llum, aliments,…). Cada any, des de 2011, els pensionistes han pogut comprar menys amb pensions cada cop més devaluades.

La recomanació del «Pacte de Toledo» inclou literalment «la revalorización anual de las pensiones en base al IPC real», però el govern espanyol ja ha fet públic que la llei intentarà un nou càlcul diferent a l’IPC que encara està per concretar. Per tant, haurem d’estar alerta a la lletra petita de la reforma per comprovar si s’aplica un dels apartats que podrien suposar una millora en les pensions, la seva actualització anual segons l’IPC,

Respecte a les prestacions de viduïtat, es proposa «acomodar la configuración de la pensión a las nuevas realidades sociales y familiares». Malgrat no dir-ho de forma clara, és possible (i desgraciadament probable) que es proposi incloure en els matrimonis el requisit de la dependència econòmica entre el beneficiari de la pensió i el causant, com la normativa actual només aplica a les parelles de fet. Aquesta reforma deixaria sense prestació de viudetat a milers de persones que amb la llei actual hi tindrien accés.

Finalment, i malgrat no es menciona explícitament a les recomanacions del document del «Pacte de Toledo», l’executiu espanyol ha fet pública la seva intenció d’augmentar de 25 a 35 anys el període de càlcul de la prestació de jubilació, una reforma que, segons un diari tan oficilista com «El Pais», suposarà una rebaixa immediata del 5,5% de les noves pensions.

Crònica d’una nova reforma anunciada

El resultat d’aquest quart i darrer informe del «Pacte de Toledo» està més que clar: l’aprovació els propers mesos d’una nova llei de reforma i retallada de les pensions. I novament, tal com va passar al 2011 i 2013, mentre redueix les pensions, precaritza la vida de la classe treballadora i beneficia  als bancs i caixes, comptarà amb un molt ampli suport dels partits polítics, i possiblement fins i tot de CCOO i UGT.

Només la lluita als centres de treball, barris i pobles podrà aturar aquest degoteig constant de reformes que van reduint les pensions públiques.

Acomiadament Barat pels treballadors malalts?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

La indignació s’ha anat estenent als centres de treball alhora que es coneixia el redactat d’una de les darreres sentències del Tribunal Constitucional (nº118/2019, de 16 d’octubre de 2019). I alhora també sorgien mil i unes preguntes; em poden acomiadar només per estar malalt? És igual si és per un Accident de Treball? què pot fer el sindicat per evitar-ho?… Amb aquest article intentarem explicar els fonaments d’aquesta resolució judicial i respondre alguns d’aquests dubtes.    

Acomiadament objectiu per faltes d’assistència a la feina, fins i tot justificades

La polèmica norma apareix recollida a l’actual redactat de l’article 52.d) de l’Estatut dels Treballadors, en el seu darrer redactat introduït per la Reforma Laboral de 2012, i indica que serà causa d’acomiadament objectiu (amb la indemnització de 20 dies per any treballat i un tope d’una anualitat)

“Per  faltes  d’assistència  a  la  feina,  fins  i  tot  justificades,  però  intermitents,  que arribin al vint per cent de les jornades hàbils en dos mesos consecutius sempre que el total de faltes d’assistència en els dotze mesos anteriors arribi al cinc per cent de les jornades hàbils,  o  el  vint-i-cinc  per  cent  en  quatre  mesos  discontinus  dins  d’un  període  de  dotze mesos“.

A efectes d’aquest càlcul, el mateix article exclou expressament (entre d’altres supòsits) del còmput les absències derivades d’accident de treball, les jornades de vaga, les que tinguin relació amb els supòsits d’embaràs, part i lactància, les que deriven de la necessitat de rebre tractament per un càncer o una altra malaltia greu, les vinculades amb els patiments físics o psicològics causats per situacions de violència de gènere, o les baixes mèdiques que tinguin una durada mínima de 20 dies (per tant una Incapacitat Temporal de més de 21 dies no computarà a efectes de l’aplicació d’aquest acomiadament «barat»).

Recordem que l’acomiadament objectiu és el més «barat» per l’empresari, i la seva indemnització és inferior a l’acomiadament improcedent (que no té causa).

Dubtes de la seva constitucionalitat

El redactat de la norma sembla clar, literal i sense possibles interpretacions, però la seva aplicació real als centres de treball representa un atac directe al dret dels treballadors, i des de diversos àmbits jurídics es va debatre si l’article vulnera drets fonamentals. El Jutjat Social 26 de Barcelona, ​​es va trobar aplicant el citat article en el cas d’una treballadora acomiadada aplicant aquesta norma per patir una lumbàlgia severa que li va causar una situació d’Incapacitat Temporal de nou dies en dos mesos, i va elevar qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional raonant que el redactat de l’article 52.d) suposava un element d’amenaça i coerció als treballadors, que es podien veure obligats a renunciar a la cura de la pròpia salut per por a perdre el lloc de feina amb una indemnització mínima. En aquest sentit, el jutjat 26 de Barcelona argumenta que el càlcul de l’absentisme hauria d’excloure els dies d’absència que tinguin origen en una situació de baixa mèdica degudament acreditada, ja que la no assistència a la feina és completament aliena a la voluntat del propi treballador, especialment en aquells casos en els quals es pateixi “una malaltia crònica de curs fluctuant” o que presenti manifestacions recurrents però episòdiques.

Una sentència qüestionada i qüestionable

El ple Tribunal Constitucional ha sentenciat el passat 16 d’octubre de 2019 -amb la veu discrepant de tres magistrats que han emès contundents vots particulars- que l’article 52.d) no vulnera cap principi constitucional. Ni el dret a la feina, ni a la integritat física de la classe treballadora ni, segons sembla, el dret a la protecció de la salut als centres de treball. Per contra, assenyala el Tribunal Constitucional que la norma serveix a un «objectiu legítim» com és el de combatre l’absentisme per, d’aquesta manera, protegir drets constitucionalment reconeguts com «la llibertat d’empresa i la productivitat» que, hem de suposar, els magistrats de Tribunal Constitucional consideren molt més rellevants i mereixedors de protecció que la integritat física dels treballadors.

Amb un redactat altament qüestionat socialment, considera el Tribunal Constitucional que la legislació s’erigeix ​​en aquest punt en un instrument “adequat i proporcionat” per a la consecució de “l’objectiu legítim” de “preservar el dret a la llibertat d’empresa i la defensa de la productivitat“.

En un salt argumental vertiginós, l’alt tribunal espanyol argumenta que el fet que el redactat de l’article 52.d) ja exclogui del còmput determinades situacions (les ja citades) i prevegi una indemnització (encara que mínima) per a les persones que vegin extingida la seva relació laboral per acumulació d’absències suposa protecció «suficient» contra la possibilitat que les empreses facin un ús discriminatori d’aquesta via extintiva barata.

Resumint, el Tribunal Constitucional entén que la «llibertat d’empresa» i la sacrosanta «productivitat» permeten a l’empresari  restriccions de drets als seus treballadors, alguns d’ells tant important com la pròpia integritat física.


Vots discrepants

Una prova més del controvertit criteri recollit en aquesta sentència és el fet que fins a tres els magistrats del Ple del Tribunal Constitucional van emetre vots particulars en oberta oposició al criteri majoritari. Concretament, els magistrats signats dels vots particulars han expressat la seva discrepància respecte la validesa en termes de constitucionalitat d’executar l’acomiadament d’un treballador fonamentant-se en la reiteració de les seves absències com a conseqüència, per exemple, de problemes de salut.

D’una manera o altra, tots els magistrats discrepants consideren que l’article 52.d) conculca el dret a la pròpia salut i suposa acceptar que l’incompliment de les obligacions contractuals per part del treballador que pugui derivar de causes no imputables al propi treballador es constitueix com a motiu d’acomiadament objectiu, la qual cosa contravé el principi que tota extinció ha de tenir “una causa justa“.

Particularment interessant resulta el vot particular de la magistrada María Luisa Balaguer que, a més de compartir aquests raonaments, afegeix a la seva valoració de la qüestió d’inconstitucionalitat un interessant element de discriminació per raó de gènere que fins ara no s’havia tingut en compte a l’ hora de valorar aquesta polèmica norma.

Efectivament, a l’Estat espanyol, les dones causen més processos d’incapacitat temporal que els homes. Al llarg d’aquest any, segons dades facilitades per les Mútues col·laboradores actualitzades a data d’agost de 2019, els dies de baixa causats per dones arriba a la xifra de 56.017.639 mentre que els que afecten homes se situen en 43.636.836. I també la durada mitjana i el nombre de processos d’incapacitat temporal per contingències comunes durant aquest període és més elevat pel que fa a les dones que als homes. Així, les dones han causat 1.485.052 incapacitats temporals amb una durada mitjana de 37,72 dies mentre que els homes han causat 1.289.145 amb una durada mitjana de 33,85 dies.

La magistrada María Luisa Balaguer considera que, darrera de l’aparença suposadament neutre de la norma, s’oculta una pràctica discriminatòria per raó de gènere ja que aquesta major incidència de la incapacitat temporal té origen en el sobreesforç que suposa per a la dona seguir portant el pes de la feina domèstica un cop finalitzada la seva jornada laboral així com la major prevalença entre elles de les afeccions de sistema múscul-esquelètic que són una de les principals causes de baixa mèdica.

A més a més, la magistrada adverteix que la norma no pren en consideració les diferents característiques fisiològiques d’homes i dones pel que fa, per exemple, “al malestar general que algunes dones pateixen mensualment o pels canvis provocats per la menopausa“.

Resultado de imagen de acomiadament barat"

Recursos a la jurisdicció europea

Un cop més, el marc regulador de les relacions laborals a l’Estat espanyol retorça els seus propis principis per donar cabuda a fórmules concebudes per ampliar les potestats de les empreses capitalistes, sense tenir en compte els drets fonamentals de la classe treballadora establerts a la seva pròpia Constitució, ni els determinats als Convenis Internacions i normatives europees. Resulta inadmissible que el Tribunal Constitucional, responsable màxim de la interpretació de la seva pròpia Constitució, ampliï d’una manera absolutament artificiosa els límits lògics de el dret a la llibertat d’empresa fins a eclipsar alguns dels drets essencials que, com és el cas de el dret a la pròpia salut o la integritat física.

No hi ha dubte que, més aviat que tard, aquests debats jurídics acabaran en recursos al Tribunal de Justícia de la Unió Europea perquè es pronunciï sobre la possible inadequació a la legislació comunitària i internacional d’una norma com l’espanyola que considera que la protecció de la “productivitat” pot passar per sobre del dret dels treballadors i treballadores a una cosa tan bàsica com descansar i restablir-se quan el seu estat de salut no els permet anar a la feina.

En tot cas, com sempre que s’ha trobat en situacions de regressió de drets laborals, la classe treballadora només compta amb la seva lluita per revertir-los. Els eterns recursos jurídics seguiran el seu tortuós i imprevisible camí, però una agressió tan radical als drets laborals només podrà ser realment vençuda des de l’acció sindical. Serà la pràctica del sindicalisme al carrer i als centres de treball l’única eina que podrà aturar aquesta infame norma que privilegia la sacrosanta propietat privada capitalista per sobre de la integritat i la salut de la classe treballadora.