Eloi Redón. Portaveu de la Plataforma Aturem Hard Rock
Eurovegas, BCN World i, ara, Hard Rock. Han passat deu anys des de l’anunci del megaprojecte que s’hauria d’ubicar entre Vila-seca i Salou i que havia de salvar el Camp de Tarragona assegurant un futur, segons deien, pròsper i enriquidor. Pluja de milions, milers de llocs de feina, estabilitat laboral i mil promeses més que intenten emmascarar un model econòmic depredador dels dos principals recursos que l’alimenten: la natura i les treballadores. Enmig d’aquest rebombori, tenim l’oportunitat i la necessitat de plantejar el debat sobre quin país i quin territori volem.
Dani Marinova. Sindicat d’Activitats Diverses CGT Sabadell i Vocal de Bicicleta Club Catalunya @petroleuse_sbd
Fotografia: Xavi Calvo
Dades de diversos municipis, barris i escoles a Catalunya apunten que les classes populars patim la contaminació en mesura desproporcionada. Malgrat que la ciència demostri de manera contundent els efectes perjudicials que té la contaminació en la salut pública, la contaminació s’ha problematitzat relativament poc en el sindicalisme. A la CGT Catalunya, la lluita contra la contaminació està en segon pla, darrere la precarietat laboral, les retallades en serveis públics i l’accés a l’habitatge digne. Defenso que la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també.
La contaminació perjudica la classe treballadora
Igual que la riquesa, la contaminació de l’aire no està distribuïda equitativament. La proximitat a fonts de contaminació, siguin polígons industrials o autopistes urbanes, fan d’aquests municipis i barris uns llocs poc desitjables on viure. Les persones que disposen de recursos econòmics tendeixen a abandonar els municipis i barris altament contaminats i s’instal·len on hi ha una bona qualitat de l’aire. Això fa baixar el valor de la propietat i el preu dels lloguers i, com a conseqüència, les classes populars, i sovint la part més vulnerable, habitem els barris i els municipis més contaminats.
Entre els municipis amb renda més alta a Catalunya, com ara Bellaterra o Matadepera, en general hi ha una bona qualitat de l’aire. En una gran part dels municipis del Vallès i el Baix Llobregat coincideixen rendes baixes amb alts nivells de contaminació atmosfèrica. En juliol de 2019, la Comissió Europea va portar Espanya davant del Tribunal de Justícia per la pèssima qualitat de l’aire en les zones urbanes de Madrid, Barcelona i del Vallès-Baix Llobregat. En totes s’han superat els límits de diòxid de nitrogen -a causa del trànsit de vehicles motoritzats- de manera persistent.
I si ens fixem en els barris dins de la mateixa ciutat, el patró es repeteix: els barris a prop d’autopistes, autovies urbanes, aeroports o polígons industrials són barris obrers, sovint amb una alta concentració d’immigrants i de persones en risc de pobresa. Un estudi de la Universitat Autònoma de Madrid indica que els immigrants tendim a viure en carrers i barris amb pitjor qualitat de l’aire, tant a la ciutat de Barcelona com a Madrid.
Els efectes de la contaminació en la salut perjudiquen la qualitat i l’esperança de vida. La contaminació atmosfèrica coincideix amb la incidència de malalties cròniques, respiratòries i cardiovasculars. El col·lectiu més perjudicat per la contaminació són els nostres infants. El desenvolupament dels seus sistemes respiratori, immunològic i cognitiu es veu danyat pel diòxid de nitrogen i per altres gasos contaminants. Un estudi amb dades de la ciutat de Barcelona demostra que la contaminació a les escoles té efectes negatius, crònics i aguts, en el desenvolupament cognitiu i en la salut mental dels infants. La plataforma veïnal, L’Eixample Respira, ha anat recollint dades dels nivells de contaminació a les escoles i instituts de Barcelona. Aquí també es fa palesa la desigualtat amb què patim la contaminació atmosfèrica. Els infants a les escoles a Vallvidrera i Sarrià gaudeixen de la millor qualitat de l’aire a Barcelona; al final de la llista ens trobem escoles a l’Eixample i el Raval.
A causa de la contaminació més alta als barris obrers, és molt probable que la Covid-19 hagi repercutit més en la classe treballadora. En una entrevista, Xavier Querol, expert en l’àmbit de contaminació atmosfèrica, defensa que viure en ciutat és entre les patologies prèvies de caràcter ambiental pel que fa a la Covid-19. Efectivament, s’ha parlat molt de les patologies prèvies de caràcter individual que fan de la Covid-19 una malaltia més greu i mortal, però s’ha dit ben poc dels riscos ambientals que tenen el mateix efecte. Respirar aire contaminant ens exposa a major risc de contagiar la Covid-19 i de tenir un pronòstic greu. Tot i que encara no tenim dades oficials, tot apunta al fet que les persones que habitem municipis i barris amb contaminació més elevada també patirem més contagi i més morts. Gràcies a la contaminació atmosfèrica, les classes populars sortirem més malparades de l’actual crisi sanitària.
La influència del lobby de l’automòbil
Fent referència a la contaminació atmosfèrica, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va negar els seus efectes en la salut: “Ningú ha mort d’això,” va dir en una entrevista a la Cadena SER. Tampoc és habitual sentir als mitjans de comunicació que l’automòbil és la principal font de contaminació atmosfèrica a les ciutats. Efectivament, els polítics estan sotmesos a una forta pressió per part del lobby del cotxe (l’Associació Nacional de Fabricants d’Automòbils i Camions, ANFAC). Aquest té un interès econòmic en mantenir l’actual model de ciutat dissenyada per circular-hi amb el cotxe i, a més, en ampliar les infraestructures existents.
Mentre la classe política minimitzen o directament neguen les conseqüències de la contaminació en la salut pública, es concedeixen subvencions desmesurades al sector de l’automòbil. Aquest aporta un 5 per cent del PIB i dóna feina a 460.000 treballadors, però ha aconseguit el 10 per cent del pla de recuperació en l’actual crisi sanitària. Per posar aquesta xifra en context, el govern espanyol no s’ha compromès ni amb el sector turístic ni amb el cultural, ambdós molt perjudicats per la crisi sanitària. El turístic aporta un 15 per cent del PIB -tres vegades més que el de l’automòbil- mentre el cultural dóna feina a 690,000 treballadors i treballadores -un 50 per cent més que el sector automobilístic-.
“la contaminació és un problema de classe i la resposta n’ha de ser també”
A més de la influència que té sobre les administracions públiques, l’ANFAC fa un constant xantatge a la classe treballadora. Quan entitats veïnals i de mobilitat pressionem per reduir la contaminació atmosfèrica, l’ANFAC assenyala que limitar l’ús del cotxe perjudicarà la indústria de l’automòbil, que perdrem llocs de treball i que el comerç es veurà danyat. Aquests arguments tenen poc fonament empíric. Segons dades de la Comissió Europea, la mobilitat en bicicleta estimula l’economia local i el petit comerç, incrementant-ne les vendes fins a 49% respecte a la mobilitat en cotxe. I sabem que l’economia basada en el petit comerç i local ofereix llocs de treball més dignes que les grans superfícies i les empreses multinacionals.
El lobby automobilístic també ha tingut força influència en l’opinió pública. Les campanyes publicitàries del sector ens han fet creure que tenir un cotxe en propietat eleva l’estatus social, i hi han tingut èxit: tothom vol lluir un cotxe. Aquestes campanyes han tingut èxit en un altre sentit probablement més clau: com a classe treballadora, hem acceptat que el transport fins al lloc de treball és responsabilitat individual i no de les administracions públiques ni de la patronal. Amb això també hem acceptat pagar per poder anar a treballar.
I d’aquí ve la resistència de molts treballadors a limitar la circulació de cotxes: l’escàs transport públic, la manca d’infraestructura per desplaçar-se amb seguretat en bicicleta, i la dependència a l’automòbil privat per poder arribar al lloc de treball. Es produeix la paradoxa que mentre majoritàriament volem reduir la contaminació i volem un entorn més verd i més saludable per a les nostres famílies (un 82 per cent, segons una enquesta publicada a la Vanguardia el mes de juny), una gran part de la classe treballadora no tenim accés a mitjans de transport alternatius i no podem renunciar a l’ús diari del cotxe privat.
La lluita de classe des del sindicat de classe
La contaminació repercuteix de manera desproporcionada en la salut de la classe treballadora i no es pot desvincular de les desigualtats econòmiques, de la precarietat laboral, de les retallades en serveis públics o de l’escàs accés a l’habitatge digne, entre altres problemes que perjudiquen les classes populars. La implicació de la CGT en la lluita contra la contaminació és clau.
Des dels sindicats, podem començar a visibilitzar la contaminació com un dels problemes de primer grau que pateix la classe treballadora. Hem articulat un discurs contundent en l’actual crisi sanitària i cal aplicar-lo a la contaminació persistent de l’aire: la nostra salut va per davant del negoci. És necessari qüestionar i desmuntar la idea, tan arrelada en la nostra societat, que hem de pagar per anar a treballar i que, a més a més, ho hem de fer a costa de la nostra salut. S’ha de reduir dràsticament la circulació de cotxes tot buscant-ne alternatives de mobilitat col·lectius que no perjudiquin la nostra salut. I des de CGT podem recolzar iniciatives veïnals per ampliar la xarxa i els horaris del transport públic, eixamplar les infraestructures per desplaçar-nos diàriament en bicicleta, i fomentar la seguretat i l’espai per a vianants.
Moltes afiliades de CGT militem en aquestes lluites des de les entitats veïnals, les AMPAs i els col·lectius de mobilitat i ecologistes. El passat 11 de juny vam convocar manifestacions i concentracions en dotze ciutats de Catalunya sota el lema «Confinem els cotxes. Recuperem la ciutat». Reclamem canvis en el model de mobilitat, reduint la circulació de vehicles contaminants en un 50 per cent per tal de complir amb les normatives vigents d’emissions de gasos contaminants. Les entitats -entre d’altres, l’Eixample Respira, Promoció del Transport Públic, Plataforma per la Qualitat de l’Aire, i Bicicleta Club de Catalunya- reclamem més espai per caminar, infraestructura segura per la mobilitat quotidiana en bicicleta, i fomentar el transport públic. Actualment, la campanya compta amb el suport de 660 entitats arreu el país. La CGT Catalunya també ha de donar suport.
A les 18.41h del 14 de gener la població del Camp de Tarragona patia un dels pitjors efectes que comporta viure al costat d’un complex on es produeix el 25% de tota la indústria química de l’estat espanyol (el més gran dins d’aquest territori, i 5è dins de l’àmbit europeu) i l’1% de la fabricació mundial. L’errada d’un reactor d’òxid d’etilè va provocar l’explosió de l’empresa que el fabrica, Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada a la banda sud del polígon químic del Camp de Tarragona, a la població de La Canonja. Fruit de l’accident, 3 persones van morir (2 n’eren treballadores), 8 en van quedar ferides, i multitud de veïns i veïnes es troben amb vivendes i vides afectades.
El sòl del camp… dels
conreus fèrtils a la indústria química
Corrien temps franquistes, cap a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es va iniciar el procés d’industrialització de la terra més rica i fèrtil del Camp de Tarragona. A la banda del sud, les empreses s’instal·larien en terrenys agrícoles molt plans i a prop del mar; a la banda nord es van ubicar a la llera del Riu Francolí.
En aquell moment, el canvi de model socioeconòmic,
geogràfic i ambiental es va percebre com un símbol de progrés. Per a la
pagesia, la venda dels terrenys va representar una entrada de diners ràpida. Primer,
s’hi van instal·lar indústries químiques, afavorint d’aquesta manera que al
1971 s’hi construís la refineria. L’expansió des d’aleshores ha estat tan gran
que ara mateix, a banda de la refineria, s’hi troben 46 indústries de producció
variada. Aquest fet provoca que l’espectre de compostos químics sigui molt més
ampli del que es pot trobar en un nucli urbà.
No van caler massa anys per adonar-se
que les promeses de progrés eren un regal enverinat que ha hipotecat els veïns
i veïnes de la zona a viure sota fums, olors i sorolls i supeditats a un model
econòmic que precisament no ha enriquit la població, sinó que l’ha fet més
vulnerable i depenent d’unes empreses poderoses que s’enriqueixen a costa de la
desprotecció de qui hi treballa i de qui hi conviu.
El
mantra de la no toxicitat…
Les persones tenim instint de
supervivència. Seria inviable viure en sensació de pànic constant i seria
insofrible pensar que la fumera que un veu quan aixeca la persiana a primera
hora del matí és la que l’acabarà matant. És bastant habitual passejar-se per
pobles de l’entorn de la petroquímica i escoltar que en realitat, a ells no els
afecta, perquè el vent bufa en direcció contrària i evita que els tòxics hi
arribin.
Aquest seria un primer factor que ha
afavorit que hagi costat molt d’esforç que les veus crítiques tinguessin
altaveu. Però no és l’únic, n’hi ha d’altres que són molt més perversos i molt
més nocius.
Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química, a més, molts dels que ocupen cadires, alhora treballen en aquestes empreses. Això fa que durant molts anys, aquests lobbies que hi són amb la finalitat d’augmentar els seus ingressos, hagin comprat el silenci i hagin fet que al Camp hi ressoni com un mantra que no cal patir pel fum que s’hi veu, que si s’hi veu, és que no és tòxic.
“Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química”
El cas és que a hores d’ara encara no se sap què s’hi respira. Les relacions clientelars entre empreses, Ajuntaments i Generalitat han impedit que es fessin les anàlisis que permetrien conèixer-ho.
Davant
la desinformació, més pressió
En els últims anys s’han produït alguns
canvis. Les veus i accions d’entitats com GEPEC,
Canonja 3 i la PlataformaCel Net han posat en qüestió el fals concepte
de nivell segur que tan s’ha volgut repetir des de tots els altaveus possibles.
La producció de documentals com La Vall
del Francolí, l’alè del Camp, de Produccions Saurines, que van poder tirar
endavant gràcies a un micromecenatge i És
a l’Aire, de Un Capricho Producciones han fet visible el contrast entre la
versió de l’administració, que assegura tenir-ho tot controlat i sota nivells
permesos, i la versió dels tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya,
que són els qui s’han encarregat de dur a terme l’estudi de la qualitat de
l’aire del Polígon Nord. Des del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la
UPF es posen en qüestió els paràmetres amb què treballa la Generalitat. D’entrada,
aquesta administració tan sols analitza el benzè i ignora les emissions del 1,3-butadiè,
un contaminant també carcinogen i genotòxic. I no és que no ho faci perquè no
existeixin els mitjans tècnics, al contrari, aquest compost s’està analitzant a
diari des de fa més de 12 anys en zones d’altres països que comparteixen les
mateixes característiques. No fer-ho, és una decisió política.
D’altra banda, els límits amb què
treballa la Generalitat per determinar si les emissions són contaminants i afecten
la salut de la població estan per damunt dels que marquen els criteris de
qualitat de la Unió Europea. Cal tenir en compte però, que l’afectació a la
salut hi és sempre, tant si els nivells que s’hi detecten estan per damunt, com
si estan per sota dels recomanats. També hi és quan els fums no són visibles.
L’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon
Nord, que finalment es va aconseguir gràcies a la pressió exercida per Cel Net,
s’ha realitzat en diferents fases. La primera, el 2014, va evidenciar l’alt
nivell de 1,3-butadiè que es respira a les poblacions del Morell i de Puigdelfí
i també es va detectar la presència de benzè a Constantí. Les anàlisis de 2015
i 2016 van mostrar una disminució d’aquest compost, en canvi, el 2017 va tornar
a repuntar.
Malauradament, l’aire que es respira al
Polígon Sud continua sent una incògnita. Fins ara, l’Ajuntament de Tarragona,
ha aturat tots els intents per fer-ho possible. Fins a dia d’avui, no hi ha cap
govern que hagi vetllat per tenir informada la població, forçar que les
empreses redueixin les emissions i fer prevaldre la vida dels veïns i veïnes
davant els interessos de la petroquímica.
Els
culpables i els seus còmplices
Els primers a assenyalar quan parlem de
responsables serien els que de la precarietat, tant laboral com mediambiental,
en treuen beneficis. Aquests són els empresaris, els inversors i directors
generals de les empreses que s’agrupen a l’Associació d’Empreses Químiques de
Tarragona i que de ben segur no viuen a prop del complex, doncs aquesta zona la
guarden per a la gent més empobrida.
Ara bé, això no ho poden fer sols. Per
poder mantenir-se en la impunitat requereixen d’una xarxa que els ajudi a
reforçar la falsedat que tot està sota control. Es tracta dels seus còmplices,
i per tant corresponsables del que està passant. I en aquest grup hi trobaríem
els consistoris municipals, la Generalitat, els mitjans de comunicació,
universitats, i sindicats afins al poder que signant reformes laborals
provoquen l’augment de la precarietat laboral. A través de les relacions
clientelars que s’estableixen entre ells, els lobbies químics tenen via lliure per precaritzar, contaminar i
saltar-se qualsevol normativa que els podria fer afluixar el ritme d’ingressos.
Per tal de fer justícia, cal posar en
valor la feina de mitjans independents com Porta
Enrere, que amb el periodista Rafa Marrasé al davant, ha fet que l’opacitat
existent amb tot allò relacionat amb les irregularitats que es cometen en
aquestes empreses es redueixi.
A tall d’exemple, l’elaboració de
l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord comptava inicialment amb la
col·laboració de quatre ajuntaments, el del Morell, el de Vilallonga, el de
Perafort i el de Puigdelfí (el de La Pobla de Mafumet se’n va desmarcar per
decisió del seu alcalde). En la segona i posteriors fases només hi va
participar l’ajuntament del Morell. Les pressions que van rebre van fer que els
altres no continuessin.
Els treballadors, els més
afectats
Tenint en compte que el nivell
d’afectació pot variar depenent de diversos factors com poden ser les hores
d’exposició, la proximitat geogràfica, la climatologia, si el contacte que s’hi
ha tingut és inhalat o ingerit, etc., és deduïble que treballar en un complex
químic té conseqüències per se i per
tant és als treballadors a qui més cal protegir per minimitzar els riscos a què
estan sotmesos.
La realitat però, és ben diferent. Les legislacions
permissives, les reformes laborals que han comportat una flagrant precarització
s’han aprofitat a les químiques per reduir les seves plantilles, per augmentar
la temporalitat, a deixar-les subjectes a condicions laborals d’estrès. Quan la
lògica empresarial és fer diners a costa del que sigui, hi ha d’haver una
administració que aboqui els recursos humans necessaris per fer complir la
normativa. Això seria de mínims, tenint en compte fer només això, de ben poc
serviria, ja que les sancions estan fetes perquè les empreses, o bé les puguin
assumir, o bé les ignorin, sense que en pateixin cap conseqüència. Forçar la
inversió en formació i que aquesta sigui adequada al lloc de treball que s’ha
d’ocupar, prohibir els contractes de pràctiques, no permetre les
subcontractacions, que han demostrat ser de facto, cessions legals de
treballadors, o dit d’altra manera, mecanismes de precarització de les
condicions de treball i de salut laboral.
Malgrat es vulgui desmentir, els
accidents al complex químic no són fets aïllats. El maig del 2019 una explosió
a l’empresa Carburos Metálicos, de La Pobla de Mafumet, causava la mort d’un
treballador i 13 ferits. Aquesta empresa, tot just un any abans de l’accident
havia rebut el reconeixement de FEIQUE (Federació Empresarial de la Indústria
Química Espanyola) atorgant-li el premi especial de seguretat 2018.
Afortunadament, la sinistralitat laboral no sempre implica la pèrdua de la
vida. Els incidents són constants i variats, des de baixes per estrès laboral,
accidents, etc. Un cas flagrant que s’ha pogut demostrar gràcies a una
sentència que ha fallat a favor d’un treballador de REPSOL Petróleo S.A.
acreditant que el càncer que pateix (un limfoma funicular) va venir originat
per l’exposició als compostos químics presents a l’empresa i per tant es
tractava d’una malaltia laboral. Les traves que el treballador s’ha trobat per
acreditar la categoria d’aquesta malaltia són immesurables. L’empresa fins i
tot va intentar oferir-li diners per no haver d’anar a judici. La seva
sentència ha causat jurisprudència.
IQOXE no n’era una
excepció
La informació que es destapa arran de l’explosió
d’IQOXE posa en evidència que les irregularitats que es cometen en les empreses
químiques i que posen en risc la vida de qui hi treballa, així com la dels
veïns i veïnes, estan basades en fets reals. Les pràctiques d’aquesta empresa
són representatives de tot el que les veus crítiques alertaven sobre la
situació del complex químic.
A IQOXE hi coincidia tot: un empresari ric (entre els 200 més rics de l’estat espanyol) i precarització dels treballadors i exposició a situacions de risc. Arran de l’explosió molta més gent s’ha atrevit a parlar i s’ha pogut saber que aquesta empresa ha acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys.
Les veus
dels treballadors finalment han ressonat, i han explicat les condicions en què
els feien dur a terme la seva tasca. Un recull de declaracions recollides per
diferents mitjans durant els darrers dies ens fa un retrat del que s’hi cou. Destaquen
que a partir del 2014, amb l’entrada del grup empresarial Cristian Lay, van
augmentar les retallades, es va reduir la inversió en manteniment i en personal
qualificat. Alhora, prioritzant la producció i l’estalvi en despeses es
compraven els materials més econòmics. Els treballs de manteniment es treien a
subhasta, sempre escollint l’oferta més barata; l’increment dels acomiadaments
provocava un nivell d’estrès laboral insuportable. L’acomiadament del bomber de
planta es va poder evitar perquè la normativa no els ho va permetre.
Farts de
callar, també assenyalen els responsables: Ricardo Leal, l’amo; José Luís
Morlanes, el conseller delegat i Juan Manuel Rodríguez Prats, director.
“IQOXE havia acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys”
D’altra banda, és arran de l’accident que s’ha publicat que l’empresa havia estat sancionada fins a quatre vegades per d’Inspecció de Treball de la Generalitat. D’aquestes, tres estaven relacionades amb la salut i el medi ambient, i l’última, amb les condicions de treballs dels seus treballadors. Val a dir, que aquestes sancions es van saldar amb multes d’entre 2.000 i 8.000€, quantitats insignificants per aquest tipus de negocis.
L’empresa també ha estat assenyalada per
incompliments en matèria mediambiental, els informes d’inspecció d’aquesta
matèria que s’han fet a IQOXE els últims 6 anys, certifiquen que s’han produït
incompliments pel que fa a la contaminació atmosfèrica, funcionament de
l’activitat i residus. Aquesta informació es troba publicada a la pàgina de
medi ambient de la Generalitat. I, quines conseqüències ha tingut? Cap.
L’explosió d’IQOXE ha fet evident que ni
l’empresa ni la Generalitat treballen amb un pla de minimització de riscos. No
van sonar les alarmes, van negar la toxicitat de l’òxid d’etilè. En resum, ells
s’emporten els beneficis, nosaltres els morts. I això cal revertir-ho.
Activar l’organització,
solidaritat entre territoris
La distribució territorial que ja es va
començar a dissenyar en temps de pujolisme va atorgar a Tarragona la tasca de
producció d’energia i de recollida de residus. Els i les habitants de més avall
de Barcelona porten molts anys batallant contra els monstres que representen
les centrals nuclears, cementiris nuclears, la central elèctrica ENRON, les
centrals eòliques, el transvasament de l’Ebre, el Castor, la petroquímica, els
abocadors de Tivissa i de Ribaroja d’Ebre, la construcció Barcelona World… I
normalment, tot i que amb algunes excepcions, han batallat soles.
L’explosió d’IQOXE hauria de ser el
detonant per activar la solidaritat
entre els territoris, generar el debat necessari per respondre contundentment
davant de tanta ignomínia. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho va aconseguir
i ara cal tornar-hi.
Fins ara, mai cap concentració de
denúncia a la situació del complex químic havia aplegat més de 50 persones. El
dia 15, això va canviar. La gent va trencar el silenci i no va fallar a les
crides, a la Plaça de la Font se’n van ajuntar més de 3.000. Les associacions
de veïns també han reaccionat convocant una manifestació i una marxa pel dia 28
de gener. Esperem que cap temporal s’emporti les ganes de lluitar i de fer
justícia. Cal estar a l’alçada i treballar conjuntament perquè sindicats
combatius i plataformes facin que els empresaris i responsables dels lobbies sentin l’alè de lluita al seu
clatell.
El divendres 6 de desembre la ciutadania i nombroses organitzacions de la societat civil tornaran a omplir els carrers en la Marxa pel Clima. És una mobilització mundial que tindrà lloc a Santiago de Xile i Madrid, després de la decisió unilateral del govern xilè de cancel·lar la COP25 i el seu posterior acolliment a Espanya. Aquestes marxes comptaran amb una veu única. Enfront de la inacció dels governs, la ciutadania s’aixeca davant l’emergència climàtica i socioecològica.
L’any 2019 ha marcat un abans i un després en la lluita pel planeta. Mobilitzacions com el 15M, el 27S i el 7O han fet història no només a nivell estatal, sinó també mundial, amb milions de persones als carrers demanant mesures immediates davant la crisi ecològica i social. La col·laboració entre multitud de col·lectius (socials, ecologistes, estudiantils, etc.) ha permès articular un moviment que el passat 27 de setembre es comprometia, sota el lema “Totes pel clima”, a generar un despertar col·lectiu davant un sistema depredador en allò social i ambiental. Aquesta nova onada de mobilitzacions, la coordinació entre diverses organitzacions de la societat civil, i d’una ciutadania cada vegada més compromesa constitueixen el context en el qual arriba la COP25 a Madrid, convertint aquest esdeveniment en una oportunitat per a la classe política de demostrar que aposten per la vida i el futur del planeta.
El trasllat de la cimera de Santiago de Xile a Madrid ha suposat un esforç logístic sense precedents pels grups activistes de totes dues localitzacions, però seria injust obviar que aquest canvi d’ubicació no és un mer obstacle, sinó que ha suposat la pèrdua de veus vitals que ja no seran escoltades a la cimera, com les dels pobles indígenes. Les organitzacions convocants de la Marxa pel Clima condemnen de manera taxativa i sense embuts la violació de Drets Humans a Xile i exigeixen el seu cessament. La repressió contra el poble xilè per part del seu govern és un atac a la democràcia i a la lluita per la justícia social i ambiental. La Marxa pel Clima fa aquesta condemna extensible a la resta de zones del món on s’estan produint els mateixos processos o semblants.
Per tots aquests motius i molts més, la societat sortirà al carrer per deixar clar a la classe política que els ulls del món estan posats a la cimera. El proper 6 de desembre es produiran dues mobilitzacions mundials a Santiago de Xile i a Madrid, unes manifestacions que amb una veu única traslladaran que enfront de la inacció dels governs les persones estem disposades a plantar cara davant l’emergència climàtica. Continuar tolerant les polítiques extractivistes i fòssils, com les zones de sacrifici xilenes, són inadmissibles. La falta de voluntat de les nacions d’enfrontar l’emergència socioecològica només comporta major degradació ambiental, l’alarmant pèrdua de biodiversitat, majors desigualtats, la impossibilitat de reduir la fam en el món o millorar l’accés a l’aigua i un llarg etcètera.
L’emergència climàtica ja no és un concepte susceptible de ser debatut. És aquí, és real i són moltes les veus diverses necessàries per a fer-li front. Les de les dones, tantes vegades fetes callar i invisibilitzades, compleixen un rol fonamental en les lluites tant des del Sud com des del Nord global, no sols com a víctimes del sistema si no també com a agents actives del canvi. Les de la joventut mobilitzada pel clima, que veuen perillar el seu futur, i el seu present. Les de les comunitats i poblacions indígenes, que cada dia es juguen defensant els béns naturals comuns i pateixen les pitjors conseqüències del canvi climàtic. I les de tota la vida en el planeta.
El món va despertar davant l’emergència climàtica
El setembre passat van sortir al carrer milions de persones per reclamar el dret a un present i futur digne, sense deixar a ningú enrere. Milers de municipis van acollir manifestacions impulsades per una joventut mobilitzada pel clima que exigien que, enfront de l’emergència climàtica, són necessàries mesures capaces d’atacar un sistema que genera una creixent i inacceptable degradació social i ambiental.
Després de la renúncia del Brasil a presidir la COP25, acompanyada de polítiques anticlimàtiques que han portat a la major desforestació de la selva amazònica en els últims anys, les decisions del govern xilè de Sebastián Piñera de cancel·lar la celebració de la COP25 a Xile –ignorant els moviments socials xilens i de la resta d’Amèrica Llatina i el seu treball previ de mesos– i del govern en funcions de Pedro Sánchez d’acollir l’esdeveniment, situen a Madrid com l’altaveu de les persones que ja estan patint les conseqüències de la crisi climàtica i aquelles que les sofriran en les pròximes dècades.
Condemnem de manera taxativa i sense embuts la violació de Drets Humans a Xile i exigim el seu cessament. La repressió contra el poble xilè per part del seu govern és un atac a la democràcia i a la lluita per la justícia social i ambiental. Fem aquesta condemna extensible a la resta de zones del món on s’estan produint els mateixos o semblants processos.
“és inadmissible que (…) institucions públiques segueixin lliurades a les pressions de les grans empreses”
L’últim informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), publicat l’agost passat, assenyala que la reducció de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de tots els sectors és l’única manera de mantenir l’escalfament global per sota de 1,5 °C. La comunitat científica alerta del deteriorament d’un gran nombre d’ecosistemes, tant terrestres com marins, així com del punt de no retorn enfront del canvi climàtic. Els recents informes sobre l’estat de la biodiversitat del IPBES (Plataforma Intergovernamental de Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics) assenyalen que al voltant d’un milió d’espècies entre animals i plantes es troben a la vora de l’extinció com a conseqüència de les activitats humanes. Així mateix, no respondre amb suficient rapidesa i contundència a l’emergència climàtica, ecològica i social suposarà la mort, el desplaçament i l’augment de la pobresa extrema per a milions de persones, a més de l’extinció de moltes espècies i, fins i tot, d’ecosistemes complets. La realitat és que les emissions continuen incrementant-se a nivell global mentre que la falta d’ambició dels estats condemna el planeta a un escalfament molt superior a 1,5°C.
L’any vinent hauria de començar a aplicar-se l’Acord de París. No obstant això, moltes de les qüestions claus segueixen bloquejades o sense resoldre’s. La COP25, a més de tancar les normes sobre comptabilitat i presentació dels compromisos, el conegut com a llibre de normes, hauria de suposar un avenç clar en la provisió de fons suficients i importants millores en instruments com el Fons Verd pel Clima o el Mecanisme de Varsòvia per a les pèrdues i danys, unes eines fonamentals per a pal·liar les pitjors conseqüències que ja ha provocat i provocarà la contínua crema de combustibles fòssils.
És inadmissible que tants governs, parlaments, partits polítics i institucions públiques segueixin lliurats a les pressions de les grans empreses, els bancs i els mercats financers, en lloc de vetllar pel bé comú, per les persones i el planeta que ens sosté. Afrontar l’emergència climàtica és incompatible amb el fet que els combustibles fòssils continuïn rebent centenars de milers de milions d’euros d’ajudes públiques tots els anys. Exigim als governs participants en la COP25 que reconeguin que la inacció climàtica actual i insuficient ambició que reflecteixen els compromisos més ambiciosos dels països ens conduiran a un escalfament global desastrós per a la vida, que superaria els 3,5°C.
És irresponsable que a un any de l’inici de l’aplicació de l’Acord de París segueixi sense existir cap mecanisme capaç de forçar accions i mesures que obliguin al fet que els compromisos nacionals s’ajustin una ruta de descens de les emissions compatible amb les indicacions científiques. La COP25 ha de fixar la voluntat expressa de tots els països d’elevar l’ambició dels seus compromisos abans de la COP26 de 2020. Aquest compromís de major ambició ha de ser liderat per la Unió Europea i el G20, més ara que acull la celebració de la cimera al seu territori, i el govern d’Espanya ha d’alinear-se inequívocament amb aquesta crida a una major ambició, que ha de plasmar en objectius i mesures més exigents que els actuals en totes les polítiques econòmiques, energètiques, de transport, agrícoles, ramaderes, de conservació dels ecosistemes i de cooperació internacional. De la mateixa manera, la transició ecològica requereix de la participació de tota la ciutadania en la presa de decisions. L’establiment de mecanismes reals i efectius de proposada execució i avaluació de les polítiques climàtiques ha de permetre la plena participació de tota la ciutadania.
Un model de desenvolupament capitalista i depredador basat en un creixement econòmic infinit és incompatible amb els límits planetaris. És necessària una transició cap a models ecosocials sostenibles, amb menor consum de materials i energia, que no desbordin els límits biofísics del planeta. Apostar per un nou model energètic rebutjant les falses solucions com l’energia nuclear, la geoingeniería o els biocombustibles com l’oli de palma.
Conscients de l’emergència ecològica en la qual vivim i de la temerària inacció dels governs mundials, diverses organitzacions, plataformes i moviments socials, sindicals i ambientals de tot l’estat espanyol; ens unim a la crida realitzada per tota la comunitat internacional, i especialment de la joventut mobilitzada pel clima en Fridays for Future, de tornar a sortir al carrer exigint dissabte vinent 6 de desembre mesures reals i ambicioses a la comunitat internacional reunida en la COP25.
Una manifestació en solidaritat amb les persones i els pobles que pateixen amb especial virulència la degradació ambiental i social que han suposat les polítiques neoliberals esteses pel planeta. A Xile i per tot el món hi ha clars exemples de com es vulneren sistemàticament drets humans i ambientals. A Xile la política extractivista, les zones de sacrifici i la política hidràulica devastadora amb regions completes són exemples del que no és permissible. La denúncia d’aquests fets hauria de tenir el seu altaveu en la COP25 i una transició justa i equitativa.
Gairebé no queda temps per frenar l’emergència climàtica i necessitem que se senti la veu de tots els pobles i persones, a Santiago de Xile i a Madrid, la veu de la joventut mobilitzada pel clima, de les poblacions indígenes que pateixen les causes i les conseqüències del canvi climàtic, de les dones que compleixen un rol fonamental en la lluita climàtica i la veu de tota la vida en el planeta.
