Advocada kurda defensora dels drets humans assassinada per l’Estat Turc

Amada Santos. Dones Llibertàries

Després de 238 dies en vaga de fam, va morir l’advocada de drets humans i presa política Kurda Efru Timtik. Les lesions en el seu organisme pel seu dejuni, li van provocar una aturada cardíaca.

La mort es va produir el 27 d’Agost en el Bakırköy Dr. Sadi Konuk Research And Training Hospital de Istanbul. Timtik, estava condemnada a tretze anys i sis mesos de presó. Al costat d’ella, el seu company de professió Aytaç Ünsal, sentenciat a deu anys i sis mesos. Els dos formaven part del grup dels 18 advocats que van ser condemnats el març de 2019 a un total cent cinquanta-nou anys de presó. La sentència que els van aplicar va ser (segons el tribunal) per pertinença al proscrit Partit / Front Revolucionari d’Alliberament Popular (DHKP-C). Timtik i Unsal, van començar junts la vaga de fam, la van iniciar el febrer de 2020 pel dret a un “Judici Just”.

Timtik és la quarta persona presa turca que mor aquest any en vaga de fam. Anteriorment aquesta la mort de dos músics de la banda Grup Yorum, que exigien l’alliberament de set membres del grup; un d’ells *Mustafa Koçak, que també exigia un “judici just”.

Tots aquests activistes han estat víctimes d’assetjament judicial. Han lluitat per l’Estat de Dret i han defensat, entre altres, a persones considerades opositores al govern turc. Han defensat a famílies de miners massacrats en Soma i Ermenek, a poblacions expulsades de les seves llars com a víctimes de la transformació urbana, també a famílies de ciutadans assassinats sota tortura a comissaries i presons, així com a persones processades per expressar les seves opinions, inclosos funcionaris, treballadors i defensors de les llibertats”.

La mort de Timtik, va causar gran dolor a col·lectius feministes i de defensa de drets humans a Turquia. Es van enviar milers de missatges de condol per la mort de la lletrada, i s’ha qüestionat i es qüestiona el sistema judicial Turc. L’Associació d’Advocats Progressistes de Turquia (CHD) va informar sobre la mort d’Ebru Timtik “Acabem de perdre a la nostra amiga advocada i membre de CHD després d’haver estat, gairebé un any sense prendre aliments”. Els advocats defensors van criticar durament la falta d’accés a les proves, a més va acusar el tribunal d’acceptar testimonis anònims.

També s’han alçat diferents veus; intel·lectuals, polítics, directors de col·legis d’advocats, denunciant el no haver tingut en compte les protestes de la ciutadania. Igualment, a nivell mundial, han sorgit protestes i condemnes des de diferents països i diferents espais socials, contra la crueltat i intransigència de Govern Turc, concretament contra el President i màxim responsable, Recep Tayyip Erdoğan, de no haver volgut escoltar la demanda realitzada per Efrum, exigint un “Judici Just”, per a ella i per als 18 detinguts.

Aquest ha estat un tràgic procés, en el qual es van presentar recursos per a l’alliberament de Timtik i el seu company Ünsal. Els dos últims recursos es van fer al juliol i agost i tots dos van ser rebutjats. Al juliol El Tribunal Penal Superior d’Istanbul va denegar la sol·licitud d’alliberament al·legant l’existència d’un risc de fuga i la seva condemna era per càrrecs relacionats amb el terrorisme, i això era inqüestionable. La decisió del rebuig dels recursos, es va produir malgrat d’un informe mèdic en el qual es recomanava que no haurien de romandre a la presó, donat l’estat de deteriorament en què es trobaven.

Per aquestes circumstàncies el tribunal va demanar a la fiscalia que fossin remesos tots dos a un hospital, de manera que el 30 de juliol van ser ingressats en dos hospitals per separat a la ciutat d’Istanbul, tot això va ser realitzat sense el seu consentiment. Des d’aquest moment van renunciar a tota intervenció mèdica de manteniment.

El rebuig del segon i últim recurs que va tenir lloc a principis d’Agost l’al·legació que formulo el Tribunal va ser, “no hi ha perill greu per a la seva integritat material o immaterial” La vaga que va començar el febrer de 2020 amb l’exigència d’un Judici Just, estava clar, que la secundària fins a la mort.

Veus de denúncia interna

El músic turc Zülfü Livaneli va escriure al seu Twitter que la seva mort ha estat la “Mort de la humanitat, la justícia i la consciència” a Turquia.

“cal que no sigui una moda puntual sortir al carrer a reclamar drets humans”

La política turca Nesrin Nas va escriure al seu Twitter: “Ho sento molt. Ella només volia un judici just. Un estat que fa oïdes sordes a les peticions dels seus ciutadans demanant justícia, cap a on estem anant?” També el polític d’oposició turc, Sezgin Tanrıkulu, en una entrevista que li van fer, va criticar durament el poder judicial, la decisió de no posar-la en llibertat és una vergonya per a aquest país i aquest sistema.

Veus de denúncia Internacional

La Comissària de Drets Humans de Nacions Unides, Dunja Mijatović, va declarar: “La mort de Timtik és una tràgica mostra del sofriment humà causat per un sistema judicial a Turquia, que s’ha convertit en una eina per silenciar advocats, activistes, defensors dels drets humans i periodistes, a través del menyspreu sistemàtic pels més bàsics principis de l’estat de dret”.

L’associació European Democratic Lawyers tuiteó: “Des de totes parts del món vam fer tot el possible, però a causa de la injustícia del sistema judicial disfuncional de Turquia no vam poder rescatar-la.

Una declaració del Servei Europeu d’Acció Exterior (servei Diplomàtic de UE) va afirmar: “El tràgic resultat de la seva lluita per un judici just, il·lustra dolorosament la urgent necessitat que les autoritats turques abordin de manera real la situació en què es troba el país pel que fa als drets humans, aquests s’ha deteriorat greument en els últims anys, així com les greus deficiències que s’observen en el poder judicial”.

Advocats belgues van organitzar una vaga de fam simbòlica en solidaritat amb els col·legues turcs i per la mort de Timtik, “i esperen que sigui l’última mort. Ünsal segueix viu i exigint la seva llibertat”.

És una tragèdia passada, com infinitat d’altres que estan passant diàriament al món. Cal que no sigui una moda puntual sortir al carrer a reclamar drets humans. És indispensable, tenir molt present, que els éssers humans estan sent assassinats per diferents sistemes; al mar, en les guerres inútils, en els seus llocs de treball (de diferents maneres) en la defensa de la llibertat dels seus pobles i dels seus recursos naturals. No s’han d’oblidar, i cal incidir en les denúncies constants a aquests governants despòtics i criminals, sempre emparats per governs “democràtics”, sent alhora, utilitzats per ells per als seus objectius.

Que no ens manipulin més

*Mustafa Koçak va ser un músic i activista polític turc, cantant del grup musical Grup Yorum. Va morir per vaga de fam, en la qual reivindicava «el dret a un judici just», després de ser condemnat a cadena perpètua agreujada acusada de segrest i militància en organització terrorista.

Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema

Amada Santos i Rosalia Molina. Dones Llibertàries i Dones de CGT

Fotografies: Dídac Salau

L’actual situació d’alarma social, amb un decret de confinament a casa, agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Aquesta pandèmia, i la seva gestió, estan tenint i tindran més endavant un cost especialment alt per a les dones afegint-ne a les situacions on les dones ja ens trobem en situació de desigualtat. 

L’actual crisi sanitària que estem patint, amb: falta de personal, llits, d’EPIS, respiradors i un llarg etcètera, és la conseqüència directa de les retallades a la sanitat pública, i a tots els àmbits socials, que es van fer entre els anys 2010 i 2015, on la sanitat pública catalana va perdre 2.400 professionals i més de 1.100 llits hospitalaris durant els governs d’en Mas, tenint actualment una greu repercussió en la gestió d’aquesta crisi.

Aquestes retallades van ser denunciades per molts sectors socials, societat civil i des dels sindicats combatius, plataformes de defensa de la sanitat pública, al crit de : No a les retallades, per una sanitat pública digna i de qualitat.

Però tant el govern autonòmic com el central, basant-se en el sistema capitalista, van optar per retallar la sanitat pública i anar privatitzant gran part del sistema sanitari, amb el beneplàcit del món empresarial i dels sindicats afins al poder, que van callar davant aquest atemptat contra la salut públic.

La incorrecta gestió d’aquesta crisi està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’ajuda a domicili, cambreres de pis i treballadores domèstiques, moltes a temps parcial. La conseqüència immediata: augment de l’atur en les dones i pobresa femenina.

A més s’està produint un total incompliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions on ni se’ns fan tests de diagnòstic, reservats a la classe política i patronal. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.

No volem deixar de fer incidència en la greu problemàtica que representa per les dones maltractades, o en risc, el fet d’estar obligades a conviure 24 hores amb els seus maltractadors, on la violència s’amplifica amb el confinament. Malgrat aquestes situacions , no s’està duent a terme una política d’urgència davant això, com la separació de l’agressor de l’àmbit familiar, tot i que s’ha accentuat la violència i abusos físics i sexuals a nenes i nens.

Les situacions actuals, arrel del tancament dels centres educatius, llars d’infants, escoles bressol, llars d’avis, casals de joves, residències per a gent gran o dependent, centres de dia, centres per a persones amb diversitat funcional, etc. impliquen una doble càrrega en les cures, que desenvolupem majoritàriament les dones, havent de compaginar-les amb les feines remunerades, les tasques de llar, a més de les cures a les filles, persones grans, i/o dependents.

Totes aquestes situacions estan produint una sobrecàrrega física i mental per a moltes dones, així com depressions, estrès, trastorns de la son, etc..

És important exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar. A més d’exigir una corresponsabilitat de tota la societat en tot el treball de cures.

Aquesta càrrega es veu agreujada sobretot per a les famílies monoparentals, a qui el confinament els hi està suposant un malabarisme impossible, aquestes dones tenen unes dificultats afegides tant econòmicament, de tasques, de responsabilitats. Una reducció en els ingressos que les condemna a una pobresa energètica abocant-les a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa.

“les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables”

La conciliació de la vida familiar i laboral, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a la trampa que s’ha convertit el teletreball, trampa a escala econòmica; estàs utilitzant els teus recursos energètics i digitals: llum, telèfon, Internet, lloguer, materials, despeses que van a càrrec teu, així com una sobrecàrrega laboral on no existeixen horaris, estàs treballant tot dia, trampes laborals que serveixen a les empreses per no respectar l’horari, amb l’agreujant de no poder demanar reducció i conciliació laboral fent teletreball.

Altres situacions que no podem oblidar és la situació de les dones grans, aquestes dones segueixen arrossegant diverses formes de discriminació que les fan, molt més vulnerables. Havent estat sempre cuidadores, se’ls dificulta accedir a programes i beneficis socials, a subsidis, a pensions; així com poder accedir a programes d’educació permanent i espais de recreació; estan més exposades a patir abandonament i aïllament; pateixen majors taxes de violència, maltractament, abús… En qualsevol de les seves formes (físic, psicològic, patrimonial, sexual…) atemptant així contra la seva integritat, la seva dignitat, la seva llibertat. Es tracta, per tant, d’una discriminació multidimensional que exigeix mesures específiques orientades al col·lectiu de dones grans.

Sense oblidar la caòtica gestió que s’ha produït en moltes residències de gent gran, durant la pandèmia. El resultat ha estat el de residències amb pràcticament tots els residents i el personal contagiat i un nombre esfereïdor de morts. No hi ha hagut personal suficient per atendre adequadament les residents, perquè en massa casos existia un incompliment de les ràtios establertes. En molts centres hi ha hagut denuncies per homicidi d’imprudència, maltracte i abandonament i discriminació per raó de la seva edat. Cal denunciar la responsabilitat de la Generalitat per les retallades a Benestar Social, deixant les residències en mans de la gestió privada i sense cap mena de seguiment.

L’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es lluita per reivindicacions concretes com l’actual campanya de vaga de lloguers. Les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.

Al mateix temps es dóna la situació contradictòria on es fa una demanda de treball (campanya de la fruita), a persones migrades per treballar, però sense regularitzar-les i sense poder accedir a cap servei ni ajuda, donant-se una clara vulneració dels seus drets.

Ens indigna veure com s’intenta normalitzar la repressió. Un clar exemple és la brutalitat policial vers persones que caminen pel carrer que de vegades és criticada però en d’altres és aplaudida i a vegades reproduïda: veïnat que interpel·la, denuncia o agredeix, fent de policies de nosaltres mateixes. Davant d’aquests fets, cal tornar a valorar la importància de la solidaritat i la necessitat de la unió entre veïnes per lluitar en contra de la repressió i control policial i de l’Estat.

D’igual manera denunciem que cada compareixença del govern es faci mitjançant els cossos repressius i militars de l’estat, fent-nos assumir i normalitzar el país com un estat militaritzat. Tot això agreujat pels mitjans de comunicació que constantment ens emeten un discurs de por, de mentides, d’insolidaritat i de conformisme, mostrant els seus serveis al govern i als empresaris.Davant tot això, l’única manera d’aconseguir que aquesta crisi sanitària, econòmica i social, no la paguem les de baix és, sens dubte, l’organització de la classe treballadora, exercint el suport mutu, la solidaritat i lluitant per la justícia social. Perquè si tot ho produïm, tot ho decidim.
Volem una societat on la vida estigui al centre.

8M 2020. El Coronavirus visibilitzarà la crisi de cures

Manifestacions multitudinàries per les llibertats i els drets de les dones arreu del món

Amada Santos. Dones Llibertàries

Segons Nacions Unides encara hi ha restriccions legals que impedeixen a 2.700 milions de dones accedir a les mateixes opcions laborals que els homes. El 2019 menys del 25% dels parlamentaris eren dones, i una de cada tres dones va patir violència de gènere.

Aquest 8 de Març dia Internacional de les Dones Treballadores, milions de dones a tot el món vam sortir als carrers amb un únic objectiu comú: exigir els nostres drets i reclamar la igualtat.

Aquesta data s’ha convertit en l’acte reivindicatiu més important a nivell mundial, liderat pel moviment feminista. Aquests darrers anys, a partir de 2017, hi ha hagut una explosió de força al carrer, una marea de dones que ha arribat per quedar-se. A la Manifestació de Barcelona hi van participar, 200.000 persones. Per a les feministes i activistes “El 2020 és l’any de les dones”  i cridem a totes les dones a sortir al carrer i reclamar totes les causes històriques pendents.

El lema de la Marxa 8M ha estat: Juntes i Diverses per una Vida Digne. Autoorganització i revoltes Feministes Contra la Precarietat i els Fronteres. Una exigència que s’ incorpora any rere any d’una manera transversal en els diferents col·lectius i reivindicacions del 8 de Març, és el tema de les cures. Ve ja de molt lluny l’exigència de repartir les responsabilitats en la cura dels fills, de les persones grans, de persones discapacitades i de la llar.

Posar la vida al centre, reivindicació del feminisme, suposa assumir tenir-ne cura, i és un treball que s’ha de valorar i compartir. Hi ha d’haver una educació a les escoles des dels primers anys per conèixer la responsabilitat d’assumir al llarg de la vida el compromís de cuidar-la. Alhora, l’obligació de la societat i els governs de quantificar el valor econòmic que suposa, que les dones hagin assumit i assumeixin el fer-se càrrec de les cures de la família.

Moltes dones a Catalunya i de l’Estat Espanyol, estan treballant, conjuntament amb polítiques responsables d’igualtat, donant idees a posar en pràctica a l’Agenda 20/30 i portar-les a les trobades que es duen a les Nacions Unides, en el marc de Beijing 25.

Amb la Pandèmia del Coronavirus, sortirà a la llum la precarietat existent en aquest suposat Estat de Benestar, a causa de les retallades dutes a terme en anys anteriors. També, s’ha de posar en evidència, com es repartiran les cures de les persones contagiades.

“Si treball i cures ja eren dues tasques en conflicte, ara a més seran simultànies”

Mònica Grau, economista.

Xile, Argentina i Mèxic han liderat les protestes per exigir aturar la violència masclista, per la igualtat d’oportunitats i pel dret a l’avortament. La situació política i social de l’Amèrica Llatina durant els últims anys ha donat peu a les dones a organitzar-se en defensa dels seus drets. Es van pintar els carrers de verd i morat i el crit d'”Amèrica Llatina serà tota feminista” va ressonar arreu.

Les manifestacions han estat marcades per un creixent descontent i la demanda als governs llatinoamericans de millorar les condicions de vida de la meitat de la població. Les exigències són cada vegada més fortes davant la denúncia que els estats no han fet per augmentar la qualitat de vida de les dones.

Xile

La majoria dels presidents llatinoamericans no tenen perspectiva de gènere per dissenyar els seus programes de govern, i no s’han interessat en legislar en favor d’elles. Però el Moviment feminista segueix fent història: dos milions de dones van marxar per Santiago i altres ciutats el 8M. Una convocatòria històrica, segons les organitzacions. Als carrers el crit cap al President Piñeira i cap a la ministra Pla davant la repressió ha estat: “No els tenim por”. A la convocatòria es va difondre un manifest exigint la fi de les violacions dels Drets Humans i la formació d’una Comissió Independent de la Veritat, Justícia i Reparació. 

També el  9 de Març va ser la segona jornada de la Vaga General Feminista 2020. Dones de tot arreu del país es van adherir a la convocatòria feminista. Hi van participar: Moviment pel Avortament Lliure, el MeToo, i les estudiants. Cal recordar la lluita estudiantil contra l’abús i assetjament de 2016, així com també el 2018 i el 19. El nombre de participants ha estat superior a tots aquest esdeveniments.

La consigna aquest 2020 ha estat “contra el Terrorisme d’Estat”, una de les manifestacions més importants dels últims temps, mitjançant la performance de Las Tesis, que ha donat la volta al món: “El violador ets tu”.

Durant la manifestació hi va haver incidents amb  lesions i detencions. En acabar aquesta històrica mobilització, la Coordinadora Feminista 8M va llegir el seu manifest: “Exigim la fi de les violacions de Drets Humans, que mai més pretenguin fer-nos callar amb les mutilacions, les desaparicions, les tortures, els abusos, les violacions, els segrestos, les pallisses i la persecució”.

Van demanar la sortida de Sebastián Piñera i tot el seu Govern per haver-li declarat la guerra al poble. També la sortida de la ministra Plá pel seu silenci davant la violència política sexual. “Lluitem per una Comissió independent de Veritat, Justícia i Reparació i l’alliberament immediat de tots els i de totes les preses polítiques de la revolta”.

Mèxic

A Mèxic han augmentat els feminicidis i la indignació de les dones. Cada dia 10 dones són assassinades per raó de gènere. La mobilització de les dones ha anat augmentant en els últims mesos davant la impunitat en els casos de feminicidis. A mesura que s’ha anat coneixent la crueltat amb la qual s’han dut a terme, aquestes morts, les convocatòries han estat més nombroses. Van convocar una aturada nacional el 9 de Març, ja que tot i ser un 40% de la força laboral pateixen una bretxa salarial d’un 34%.  Van exigir igualtat d’oportunitats. La meitat de la població està vivint en situació de pobresa.

Durant la gran manifestació es van llegir eslògans “Ja n’hi ha prou”. El 2019, 1.000 dones van ser assassinades pel sol fet de ser dones, un 137% més respecte a l’any 2015, quan van començar els registres oficials. Aquests feminicidis han desencadenat la indignació de la societat i pressions perquè les autoritats se’n responsabilitzin.

Argentina

A l’Argentina les feministes van realitzar les protestes pel  9 de març sota el lema “Per l’autonomia dels nostres cossos i contra els fonamentalismes religiosos”. Una de les accions va ser  un “pañuelazo” el dia 8 davant de la catedral de Buenos Aires a favor de l’avortament legal, segur i gratuït, contestant d’aquesta manera a la missa convocada en contra per l’Església catòlica Argentina.

Aquest 2020, la reivindicació principal dels moviments feministes és aconseguir una llei de terminis per la interrupció voluntària de l’embaràs, i convertir-se  en el primer país d’Amèrica Llatina en legalitzar l’avortament. El president argentí, Alberto Fernández, ha enviat aquesta setmana el projecte de llei,. Serà el novè intent de canviar el Codi Penal vigent, on es contemplen penes de fins a quatre anys per a totes les dones que avortin, amb excepció del cas de violació o de risc per a la salut.

Aquesta és la primera vegada que la iniciativa parteix del Poder Executiu i no de la societat civil. Les dones argentines van sortir al carrer el 9 per exigir mesures contra els feminicidis. Tot i la gran mobilització social des de “Ni Una Menys”, en el 2015, els feminicidis no han baixat. 299 dones van ser assassinades l’any passat. Ha suposat un augment del 10% respecte al 2018. Aquest any ja s’han registrat 68 feminicidis, entre ells alguns que han commocionat l’opinió pública per la seva crueltat.