Categoria: Rubén Páez

“cal ampliar el sistema d’habitatge protegit”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Paez Pérez i Patricia Muñoz. Redacció Catalunya

Fa poc més d’un mes, s’aprovava una llei històrica al Parlament de Catalunya: la llei de regulació del lloguer. Aquesta llei és el fruit d’anys de lluita dels col·lectius en defensa de l’habitatge, un d’aquests és el Sindicat de Llogateres de Barcelona. Parlem amb Jaume Palomera, el seu portaveu. 

Com sorgeix el Sindicat de Llogateres i quin és el treball que feu en l’actualitat.

El sindicat neix el 2016, en un context d’injustícia flagrant i d’abús en el que milers de persones patien pujades de lloguer, expulsions i el que vam anomenar desnonaments invisibles, que és quan algú ha complert amb totes les seves obligacions de sobte s’ha d’anar de casa simplement perquè es vol especular. La nostra lluita va consistir en posar fi a aquesta situació d’injustícia ja que no existia cap organització que defensés a aquestes persones.

La primera campanya que vam impulsar la vam anomenar Ens quedem. La llei d’arrendaments permet pujar el lloguer sense límit o expulsar la gent de casa encara que hagin complert amb les seves obligacions. Amb aquesta campanya unes 2 mil famílies s’han plantat davant la llei d’arrendaments urbans i, sense pagar la pujada de lloguer i sense acceptar-la. 

Hi ha qui compara la crisi de l’habitatge del 2008 amb la crisi actual provocada per la Covid19. És una comparació encertada?

El coronavirus simplement ha agreujat una crisi profunda que venim arrossegant des de fa molt de temps i que va esclatar l’any 2008. És una crisi que té a veure amb el fet que el capitalisme global cada cop especula més amb els béns de primera necessitat i l’habitatge segurament n’és el paradigma, ja que és un dels béns de primera necessitat més fonamentals i és una porta d’entrada a molts altres drets. Aquesta tendència ha seguit i, de fet, hem vist com els bancs han estat parcialment desplaçats i substituïts per altres actors financers que són els fons voltor, els grans fons d’inversió privada, etc.

Quines problemàtiques us esteu trobant derivades de la situació actual?

Ja veníem duna situació molt greu, d’una crisi que es tradueix en un empobriment de la classe treballadora. Molta gent ha vist com els seus sous s’han estancat però cada cop s’ha exigit que paguin més pel seu habitatge, especialment les persones que viuen de lloguer– Estem parlant d’aproximadament un milió de persones que viuen de lloguer només a l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema actual és que, mentre que l’economia productiva ha patit una davallada important, l’economia immobiliària i financera segueix exigint els mateixos marges de benefici que tenia abans de la pandèmia. Això es tradueix en un procés d’empobriment i de despossessió molt accelerat.

Quines són les vostres línies estratègiques per afrontar l’actual problemàtica de l’habitatge?

El que cal és ampliar el sistema d’habitatge protegit i això es pot aconseguir per exemple mobilitzant tot l’habitatge buit que hi ha (l’últim cens de l’INE de 2011 deia que hi havien 3,5 milions d’habitatges buits a l’estat espanyol). En aquest sentit proposem altres línies amb altres organitzacions, com és aconseguir a Catalunya que l’habitatge que es construeixi hagi de ser de lloguer protegit. Més enllà d’això, la immensa majoria de persones que pateixen l’especulació immobiliària viuen dins del mercat del lloguer, pel que hem impulsat una regulació que no només impedeix pujades, sinó que fomenta baixades, que és la llei per regular els lloguers que hem aprovat a Catalunya després de molt de temps de lluita. També el que estem fent des de fa temps és lluitar per a que les famílies no siguin expulsades de casa de forma arbitrària sense cap justificació. Aquesta ha estat la batalla principal d’aquests anys.

Heu promogut la vaga de lloguers. Com ha estat la experiència i quin futur li veieu?

Ha estat una resposta a la decisió de l’Estat de prioritzar que es segueixin pagant els lloguers a preu d’or en plena pandèmia. Vam exigir a l’estat que es regulessin els lloguers i que es suspenguessin en el cas de les famílies afectades, però l’Estat ha prioritzat els pagaments i les ajudes econòmiques. La realitat és que són molt escasses, no han arribat a la majoria de la població. Amb la vaga hem aconseguit que moltes famílies puguin renegociar el preu del lloguer. Tot i així la resposta de l’Estat ha estat neutralitzar la vaga posant en marxa aquestes ajudes i, gràcies a la nostra actuació, prorrogar els contractes de lloguer, però això el que fa és posposar un problema que tornarà a esclatar. Nosaltres sabem que molta gent no podrà pagar el lloguer i que el problema no ha desaparegut, per això seguim exigint una reducció del pagament i que hi hagi una regulació en els preus.

Quina opinió teniu de la llei de regulació del preu del lloguer?

No s’explicaria si no fos per la lluita de gent que durant tants anys ha desobeït a una llei injusta i al mateix temps és una regulació de mínims. Si féssim el que recomana Nacions Unides, que és que una família destini només un terç dels seus ingressos a pagar l’habitatge i les despeses associades, els lloguers haurien de baixar globalment un 40%. Aquesta llei posa un topall a les pujades i, a més, assegura la baixada. Al mateix temps, s’està convertint en una referència a Europa i Amèrica, perquè és una llei global i a més promou un règim sancionador molt potent que assegura el compliment de la norma. Sancionant aspectes com no incloure el preu màxim en el contracte de lloguer o en l’anunci, o superar el preu màxim del lloguer establert per la llei, amb multes que oscil·len entre els 3.000€ i els 90.000€ per cada infracció. És un primer pas per canviar el paradigma dels últims 40 anys. 

A voltes amb l’okupació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Pérez Paez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de la CGT Barcelona

Fa uns dies el jutge Joaquim Bosch, de l’associació de jutges per la democràcia, deia en unes declaracions que: ”en setze anys com a jutge, no he tingut una sola ocupació de primer domicili” i assenyalava que ”s’ha d’aplicar la llei, però també garantir el dret a l’habitatge, sense generar por social per interessos econòmics”. Pocs mitjans s’han fet ressò d’aquestes paraules, i tanmateix, portem tot l’estiu assistint a un gran espectacle mediàtic en el qual semblen haver-se posat d’acord els interessos econòmics dels grans mitjans de comunicació, empreses de seguretat i determinats partits polítics per tal de generar una alarma social entorn d’un problema que afecta només al 0,01% dels habitatges que hi ha a Espanya. El percentatge de violacions de domicili a particulars és del 0,01% incloent-hi tant primera com segona residència. Tenint en compte que al nostre país existeixen més de 25 milions d’immobles, dels quals només un 0,3% es troben ”okupats”, i d’aquests, el 85% corresponen a entitats financeres i fons voltor, com pot ser que dia rere dia els mitjans de comunicació parlin de persones que surten a comprar el pa i en tornar es troben la seva casa okupada i la policia els diu que no es pot fer res? Tenint en compte que, de donar-se aquesta situació es tractaria d’un delicte penal que faria intervenir automàticament a la policia, és evident que ens menteixen descaradament, però llavors la següent pregunta és: per què?

Arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, destinar-hi entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou net. Amb la nova crisi, l´atur es dispara (i es preveu que encara ho farà més) i com a conseqüència l’impagament d’hipoteques, i sobretot, la incapacitat de moltes famílies de poder pagar els preus abusius dels lloguers al nostre país fan preveure una nova allau de desnonaments en els propers mesos. Quan el 2008 els diferents moviments socials que clamaven per la situació de l´habitatge vam mediatitzar els desnonaments, la percepció social de l’ocupació va canviar cap a positiu en un sector important de la classe treballadora, i això és quelcom que no poden permetre. La campanya de criminalització de l’okupació busca que la classe treballadora, sense adonar-se, compri el discurs hegemònic que el dret a l´habitatge està per sota del dret a la propietat privada, relat que va en contra dels interessos de la majoria de la gent. El 58% de la població amb ingressos més baixos ha de gastar més del 40% del que guanya per tal de pagar un sostre sota el que viure.

“arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou”

D’ençà que va començar la crisi, més de 160.000 famílies han sigut expulsades de les seves cases per no poder pagar la hipoteca al banc.

El drama no ha acabat, però la pèrdua del domicili clarament ara afecta més a famílies que viuen de lloguer. Des de 2013 a 2018, 217.000 famílies van abandonar casa seva per no pagar la renda mensual, i la xifra va augmentant. L’any passat, el nombre de desnonaments a inquilins va superar els 37.000, el que suposa 127 persones al dia.

Des de 2014 a 2019 el pagament per llogar una casa es va disparar un 25%, a Barcelona un 36% i a Madrid un 33%. Són les dades d’avui, i tothom sap que no milloraran, ans el contrari.

Hi ha una constant vulneració de drets per part dels fons voltor, que són corporacions internacionals multimilionàries. La seva raó de ser és el mercat, el comerç i el benefici. Per a ells, estan al mateix nivell les maragdes que l’habitatge: ambdues són susceptibles de ser comerciables. El factor humà no els importa.

Aquests fons voltors, amb el beneplàcit dels poders econòmics i el suport dels poders fàctics, s’han apoderat de la immensa majoria del mercat immobiliari. Ara es tracta de crear un ambient hostil en torn les associacions que defensen l’habitatge com un dret bàsic, i aquí entra en joc tot el poder mediàtic, que es posa a rentar la cara als voltors i vendre’ls com a coloms de la pau. La intenció és deixar una càrrega de profunditat amb l’objectiu de confondre a la població perquè rebutgi al dèbil i defensi al fort. L’aporofobia d’alguns mitjans de comunicació fa vergonya. Quan veurem un reportatge sobre famílies vulnerables i les causes estructurals que porten a ocupar en precari enfront de la falta d’alternatives reals?

Els poders, en el seu benefici, es dediquen a alienar (deixar sense criteri) i a codificar (crear autòmats) a la població. Així s’empobreix la capacitat de pensar i raonar.

La misèria no et responsabilitza, és la cultura i el fet d’enraonar el que et fa adquirir ideologia.

Hem de fer entendre als nostres germans de classe que si no apaguen aviat els televisors, la mentida del fet que són els okupes els que deixen a les famílies al carrer i no els bancs acabaran calant a les seves ments. Com deia Malcom X “si no aneu amb compte amb els mitjans de comunicació, us faran estimar a l’opressor i odiar a l´oprimit”. I així estem, a voltes, com sempre.

Joves immigrants al camp: Una nova forma d’esclavatge?

Equip Comunicació CGT Catalunya

Rubén Páez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de CGT Barcelona

El passat dimarts 7 d’Abril el ministre d’agricultura Luís Planas va anunciar en una roda de premsa un decret llei per permetre la regularització de tots els immigrants mal anomenats il·legals per treballar al camp durant la campanya de recollida de fruita d’enguany. Ho feia desenvolupant l’article 127 del Reial Decret 557/2011 que autoritza la residència de qualsevol persona en situació irregular quan “concorrin raons d’interès públic o de seguretat nacional”.

Quines raons hi ha darrere d’aquest decret? Senzill, l’aplicació de la llei d’estrangeria va permetre portar treballadors immigrants per treballar al camp durant el temps que dura una campanya concreta per després tornar-los al seu país. Així és com funciona el treball al camp a Espanya, gràcies a la mà d’obra estrangera (marroquina, búlgara i romanesa essencialment). Però aquest any, amb la tancada de fronteres imposada per la Covid-19, la patronal del camp ha alertat el govern que no podrà cobrir els llocs de treball perquè els 200.000 immigrants no arribaran. Mà d’obra barata, per recollir el nostre menjar.

El govern ha escoltat aquesta demanda. En un primer moment, fins i tot es va escoltar la proposta que els menors no acompanyats fossin explotats com a mà d’obra al camp. Un truc molt vell. Dir-ne una de molt grossa perquè el que s’aprova al final no sembli tan salvatge. Però ho és, ho és de totes, totes.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és 00-33.jpg

Deixant de banda altres aspectes rellevants com el fet que enmig d’una emergència sanitària on ens obliguen a quedar-nos a casa, el govern envia als immigrants irregulars a treballar (que ja és deixar molt de banda), la idea que es regularitzi a totes les persones que viuen en la il·legalitat pel sols fet d’haver emigrat per millorar la seva vida, podria ser atractiva per a molta gent. Però en un gest d’una mesquinesa difícil de pair, el ministre Planas va deixar ben clar que la regularització esmentada, només seria efectiva fins al 30 de Juny. Després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat prèvia. Després de garantir que certs productes de primera necessitat no faltessin als nostres supermercats, podran ser deportats o empresonats als forats negres buits de drets humans que són els CIES. I el pitjor de tot és que per a molts, és una sortida, potser l’única. No oblidem que els menors immigrants tutelats per l’estat en arribar als 18 se’ls dóna un permís de residència fins als 21 que no els permet treballar, abocant-los a la marginalitat.

El ministre va anunciar que per tal d’incentivar que els pobres autòctons se sumessin a la campanya de recollida, les persones aturades o que estiguessin cobrant un ERTO, podrien treballar al camp sense perdre la prestació, tot sabent que per menys de 800 € ningú que estigui cobrant un subsidi acceptaria anar-hi. Pel que sembla, el greuge comparatiu que això crea entre jornalers no preocupa a ningú. Com a mínim, a ningú d’aquest govern, que aplica polítiques destinades a acontentar la patronal. La nostra salut, i fins i tot la nostra dignitat, no entren en els seus càlculs. I no és que el menjar, un cop arriba a les grans superfícies perquè el consumim, sigui barat precisament, especialment quan ens fixem en la misèria que es paga per quilo als productors. Al final, i com sempre, són els intermediaris qui s’emporten el tall gros.

Aquesta situació d’emergència al camp, que ens recorda fins a quin punt depenem de la mà d’obra immigrant a Europa, podria haver-se solucionat de moltes maneres. Però francament, per més que ho penso no se me n’acut cap de pitjor, de més vergonyosa i de més inhumana. Especialment si atenem que, un cop més, les feines més necessàries són alhora, les més menyspreades.

“després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat”

No parlarem de la frustrada reforma agrària que mai no arriba (ni té pinta de fer-ho), perquè seria molt llarg i no és el tema. El que sí cal assenyalar són els salaris de misèria que es paguen al camp, motiu pel qual molts europeus, tot i estar a l’atur, no es plantegen treballar-hi com a temporers. Només cal recordar que el conveni del camp a Huelva permet salaris molt per sota del mínim interprofessional. I això és el que cobraran els immigrants, exposant-se a la Covid-19, per garantir que no ens falti res al rebost. Misèria. I és que a l’exposició durant la collita cal sumar-hi les situacions en què viuen els temporers i que fa anys que es denuncien des de molts col·lectius.

La patronal, que per llei hauria de facilitar-los un allotjament, rarament ho fa, i el més habitual és que els temporers s’organitzin en campaments improvisats amb unes condicions higièniques deplorables i que enmig d’aquesta pandèmia, haurien de ser considerades com criminals. Però tenint en compte que en condicions de “normalitat”, les inspeccions de treball al camp són pràcticament anecdòtiques, algú es pot creure que en situació de pandèmia, l’estat vetllarà perquè es respecti la llei i el treball al camp es realitzi amb seguretat pels treballadors? Vetllarà perquè se’ls pagui el que els toca?L’única solució real, humana i justa, passa necessàriament per una regularització de totes les persones migrades, i no tan sols per manca de mà d’obra, sinó per dignitat i respecte als drets humans. Hem de reclamar la sobirania alimentària. Un bé tan bàsic i de primera necessitat com és el de la producció del nostre menjar no pot estar en mans de voltors i especuladors.Hem de dignificar el treball del primer sector. Aquesta crisi (i la que vindrà) està destapant les misèries i mancances del sistema econòmic que ens domina.

Un sistema que no permet enterrar els nostres éssers estimats però sí que permet anar a treballar. No permet regularitzar persones, però permet explotar-les al camp en un règim de semiesclavatge. Aquest és el món al qual el capitalisme ens aboca. L’única alternativa és canviar-ho tot i ens hi hem de posar, ja. Abans que normalitzem la barbàrie. Perquè potser demà, serà massa tard.


És possible Una vaga general a Catalunya sense Comissions Obreres i UGT?

Equip Comunicació CGT Catalunya

Una vaga com la del 30 de Gener a Euskadi, és possible a Catalunya?

Rubén Paez. Sindicat de Transports de Barcelona

Llegint el titular molts em diran que és clar que sí. De fet, durant els dos últims anys en el nostre país s’han convocat fins a sis vagues generals  sense que a cap de les centrals sindicals majoritàries se les veiés ni se les esperés.

Ara bé, si no volem caure en fer-nos trampes al solitari, haurem d’admetre una sèrie d’elements que estan associats a aquestes vagues:

-primer: els textos de la convocatòria que es registrava a Treball incloïen reivindicacions laborals, però tots sabem que aquestes s’utilitzaven per embolcallar altres objectius i evitar la seva possible il·legalització. Per acabar-ho d’adobar, aquestes convocatòries no van ser ni tan sols vagues, sinó aturades de país, eufemisme que a mi, i imagino que a qualsevol sindicalista seriós li passa el mateix, em fa grinyolar les dents. Fins i tot en titllaria una d’elles com de tancament patronal i per tant, representaria l’antítesi del que representa una vaga general combativa.

-segon: si compartim la idea que una jornada de vaga té com a objectiu aturar el teixit productiu d’un país, també estarem d’acord que en aquest sentit, aquestes convocatòries van ser un fracàs. L’única que podríem qualificar d’exitosa és la del 3 d’octubre, reconeixent però que aquest èxit el van determinar les circumstàncies de repressió brutal patida només dos dies abans. Malgrat em dol dir-ho, els sindicats convocants en vam tenir més aviat poc a veure.

És veritat que algunes, no totes, van ser grans jornades de lluita i que utilitzant com a paraigües la convocatòria de vaga es van fer algunes accions espectaculars per part d’alguns moviments socials (no pas per part del moviment sindical). De tota manera, una jornada de lluita no és una vaga, i encara menys una vaga general.

-tercer: aquestes vagues mai no es van treballar seriosament com a vagues. Una vaga general no es convoca amb quinze dies, no es convoca sense fer assemblees en els centres de treball i sense promoure-la. Que hi hagi motius per fer-la (d’aquests sempre en sobren) no assegura el seu èxit, cal treballar perquè hi hagi una conjuntura favorable. Les condicions per a una vaga no només apareixen, també es creen. I això implica mesos de preparació, i tenir implantació en els centres de treball.  I aquí arribem al moll de l’os. Les vagues esmentades van ser convocades per sindicats  minoritaris, i ni tan sols amb consens entre les diferents centrals sindicals anomenades combatives o alternatives.

Arribats a aquest punt i havent deixat clar del que estic parlant, reformulo la pregunta: és possible una vaga general amb èxit, laboral i combativa, sense la participació de CCOO i UGT a Catalunya? La resposta és que fins ara, això ha estat impossible.

Fa dotze anys que sóc militant de la CGT i des de llavors sempre he comprovat, de vegades dolorosament, que al sindicalisme combatiu i de classe no li era possible convocar una vaga general amb èxit sense CCOO i UGT. No tan sols això, la part més dramàtica és saber que amb ells tampoc és possible perquè són gestors de la pau social, des de fa ja massa temps, i , ni volen, ni saben ser combatius. Aquesta situació ens ha deixat durant molts anys en un atzucac que semblava insalvable. L’única solució? Superar l’immobilisme de les grans centrals sindicals amb grans mobilitzacions i sobrepassar-los des del carrer, lluny dels despatxos i les taules on ells es fan forts. I a llarg termini, arrabassar-los la majoria sindical. Aquest és l’únic camí, la resta no ens serveix. Hem d’acceptar que mai hem tingut les condicions per poder fer-ho, i hi hem de sumar el fet que massa sovint hem prioritzat malgastar energies lluitant entre nosaltres i contra altres sectors de l’esquerra. D’aquesta manera ens hem allunyat d’afavorir la creació de la conjuntura d’una necessària vaga general. Amb tot, objectivament, en els dos últims anys les condicions han canviat favorablement per a nosaltres. I tot sembla indicar que ho continuaran fent. 

“No importa perquè no ens hi vam posar ahir, el que importa és perquè no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar”

El proper dia 30 de gener hi haurà una vaga general al País Basc, sense Comissions Obreres i sense UGT , convocada per ELA i LAB i impulsada des d’una carta de drets socials que no resumiré aquí, però que convido a tothom a fer-hi una ullada. Val la pena. Aquesta vaga l’han estat treballant els sindicats convocants des de fa un any, i la carta de drets socials que alhora fa de taula reivindicativa encara ha trigat més a fer-se perquè ha estat consensuada per la gran majoria dels moviments socials, amb poques excepcions, que conflueixen al País Basc. Parlem dels moviments feministes, els moviments per l’habitatge, els pensionistes, els ecologistes, les associacions de gent migrada. Hi són tots. I, què voleu que us digui, a mi em fa molta enveja . No els desitjo sort perquè no la necessiten, les coses ben fetes no necessiten de l’atzar.

I la pregunta sorgeix sola, per què no hem fet quelcom semblant a Catalunya? El debat subsegüent donaria per molts articles, i segur que no ens posaríem d´acord. En qualsevol cas no vull parlar ara d’allò que ja no té remei. No importa per què no ens hi vam posar ahir, el que importa és per què no ens hi posem ara, quan tenim al davant un exemple tan clar. I , al menys jo, no hi trobo cap motiu de pes per no fer-ho.

Crec que si tots els sindicats combatius i de classe que existeixen al nostre país som capaços de deixar de banda el que ens separa i  ens concentrem en crear un clima d’entesa i en centrar-nos en allò que ens uneix, no resultaria gaire difícil arribar a acords. Qui no esta en contra de la llei mordassa? O de les reformes laborals?  Qui no està per recuperar el poder adquisitiu que aquesta crisi li ha manllevat a la classe treballadora per donar-la als més rics? Qui no està en contra de la repressió cada cop més generalitzada tant als carrers com als llocs de treball? Qui no està per la igualtat real de sous entre homes i dones ? Qui no està en contra de la Llei Aragonès i de les privatitzacions i externalitzacions als serveis públics? Qui no està per revertir les retallades i pujar i blindar les pensions? Aquestes només són unes quantes reivindicacions laborals que ens  uneixen, les primeres que em venen al cap i crec que a tall d’exemple ja n’hi ha prou. Una de les coses que més se’ns retreu als sindicalistes és la nostra incapacitat per anar tots a una. Està clar que amb els majoritaris no anem enlloc (tampoc ells volen anar amb nosaltres, tenim agendes molt diferents ). Però, i amb la  resta d’organitzacions?  Tots els sindicats alternatius hem crescut en els últims anys en major o menor mesura. Això és degut a dos factors principalment. El primer és que es comencen a guanyar lluites concretes a determinats sectors. És veritat que encara no hem aconseguit grans canvis a un nivell mes ampli però cada mes a aquesta mateixa revista es poden llegir les cròniques de les nostres victòries. Estem creixent de forma constant i cada vegada que es guanya un conflicte ens fem més forts. I no se n’havien guanyat tants des de fa molts anys. El segon motiu es el descrèdit dels sindicats majoritaris, que han venut tants cops als treballadors i han desmobilitzat tantes vegades i d’una forma tan descarada que cada cop són menys els que se’ls creuen. Vivim un moment que pot ser una gran finestra d’oportunitat per a nosaltres. Hem de capitalitzar el desgast i l’enuig de la classe treballadora i ho hem de fer ara, abans que l’extrema dreta emergent ho faci. Ens ho juguem tot, però podem guanyar.

Es veritat que ELA i LAB tenen la majoria sindical al País Basc que desgraciadament no tenim encara aquí. Però també cal admetre que el nivell de presència als carrers i de mobilització a Catalunya és en aquests moments molt més alt que a Euskadi. I fins i tot allà les centrals sindicals han tingut la lucidesa, tot i tenir la majoria sindical, de no obviar que en aquest moment les vagues perquè tinguin èxit han de apel·lar també els moviments socials no estrictament laborals que cada lluiten al carrer per crear una alternativa social al model capitalista.  L’ecologisme, el feminisme, els moviments per un habitatge digne o les lluites antidepressives han de ser eixos fonamentals de les nostres reivindicacions, ja que travessen de punta a punta la realitat social de la classe treballadora, i actualment generen més consens que les reivindicacions laborals. Per què succeeix això? No ho sé però penso que hauríem de fer certa autocrítica. Un sindicat que perd el pols del carrer està perdut. Hem de trobar la manera de tornar a posar les lluites laborals al centre del discurs de les lluites al carrer . I per això necessitem fer nostres les reivindicacions dels moviments socials , sense tractar de controlar-los ni fagocitar-los, mai per davant ni per darrera de ells, sinó al costat, com a germans de lluita. 

A Catalunya hem deixat que les reivindicacions nacionals, que divideixen a la classe treballadora,  eclipsessin durant dos anys les reivindicacions laborals i socials que son aquelles que poden millorar inequívocament la nostra vida. I que ningú em mal interpreti, la lluita contra la repressió en totes les seves formes i el legítim exercici de autodeterminació de qualsevol poble del món em semblen lluites importantíssimes i legítimes, paro no més importants que la derogació de les reformes laborals i la restauració de tots els drets laborals i el poder adquisitiu perdut per la classe treballadora en els últims anys. Més aviat al contrari. Sé que el que plantejo és complicat i a molts dels meus companys d’organització els grinyola,  així com a altres que no ho són,  però si no abandonem les posicions tancades que ens impedeixen treballar juntes per crear les condicions necessàries mai podrem convocar una vaga general combativa i exitosa . Nomes amb grans mobilitzacions, només des del carrer, només amb la unió de la classe treballadora defensant els seus drets, trencarem el marc immobilista en què portem enclaustrats massa temps. Al cap i a la fi, un sindicat que no té capacitat real d’ incidir en la realitat social i laboral del món que l’envolta, per què serveix?  El repte és gran, però la recompensa és enorme. La paraula clau és generositat. La gent està prou farta i les condicions són bones, però no podem esperar a que els moments caiguin del cel. Hem de deixar de ser reactius i tornar-nos proactius, ser nosaltres qui marquem els passos a fer i no deixar aquest espai per als nostres enemics de classe. Les condicions sorgeixen de vegades, però també cal crear-les. I aquest és un bon moment per començar aquest procés.  Hem d’arremangar-nos i començar a treballar colze a colze amb tots aquells que volen derrotar el capitalisme. Per bastir fronts amplis, sense deixar de ser qui som, sense deixar de ser anarquistes. Però amb una ment oberta i amb una fita clara. Per sobrepassar CCOO i UGT ens fa falta una vaga general que els passi per sobre. I sols no podem.

Ens hi posem?

Què passa a Catalunya?

Equip Comunicació CGT Catalunya

Sobre la revolta popular, el paper del la joventut i la violència estructural d’un sistema que ens nega un futur digne.

Rubén Páez, afiliat al sindicat de Transports i Telecomunicacions de Barcelona

Ara, de cop i volta, tothom sembla tenir una anàlisi propi de com i perquè a Catalunya, en relació amb el moviment sobiranista, hem passat del més escrupolós dels pacifismes a imatges constants a la televisió que ens feien pensar més en la Barcelona de la setmana tràgica que no pas en la de les últimes diades de l’11 de Setembre. Tractaré de donar la meva visió de com hem arribat fins aquí, i la meva opinió d’allò que com anarquistes penso que hauríem de fer. Però anem a pams.

Molts es pregunten i ens pregunten què ha passat a Catalunya aquests últims dies. El que ha passat és evident i malgrat tota la intoxicació i males praxis periodístiques a les quals lamentablement estem ja tan acostumats, ve a ser el que amb un exagerat dramatisme s’ha pogut veure en tots els mitjans: disturbis en tota Catalunya, barricades i foc als carrers i enfrontaments amb la policia que s’ha vist desbordada per la virulència de les protestes. Al centre de Barcelona, mentre amb pics uns arrencaven llambordes per llançar-les, a pocs metres de la policia i rere barricades fetes amb mobiliari urbà la gent feia retrocedir la policia i tancava els carrers adjacents calant foc a tot allò que pogués cremar-se i estigues a mà. Alguns portaven ulleres, escuts i proteccions, i guants per retornar els gasos que tirava la policia sense cremar-se les mans. D’altres ni tan sols es tapaven la cara. Tot plegat un caos prou organitzat, si se’m permet la llicència poètica.

Això és el que ha passat, i el que he vist. Però no és això el més important, ho és el perquè i sobretot el qui. Qui era aquests dies al carrer? Qui són els protagonistes dels aldarulls?

Molt s’ha parlat d’infiltrats i de grups antisistema (hi ha qui diu que estrangers, els famosos 300 anarquistes italians que ningú ha vist) i sí, una mica d’això hi ha hagut, però els autèntics protagonistes de l’acció directa aquests dies eren majoritàriament xavals molt joves, alguns menors, i dels quals molt pocs pertanyien a alguna organització política. Ells eren els que defensaven i aixecaven les barricades, ells els que encenien els focs.

“aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti”

El perquè, com tots sabem, són les sentències del “judici”. Però en realitat pensar que es tracta només d’això és un error. Seria com dir que el que està passant a Xile és conseqüència d’una pujada dels preus del transport. El rerefons ho és tot, l’espurna no pren si no hi ha benzina. Els que ja no som tan joves hem crescut a l’ombra del mal anomenat estat del benestar, de la socialdemocràcia, del capitalisme de la pastanaga i el pal. Els nois que aquests dies ocupaven els carrers pertanyen a una altra generació i només han conegut el neoliberalisme més salvatge, a les pastanagues ni se les veu ni se les espera. El futur que se’ls hi dibuixa és d’atur o precarietat, habitatges de misèria a preus desorbitats i saben que l’ascensor social està sempre avariat. Estan molt cabrejats i amb raó, i fa anys que, veuen i participen en actes i manifestacions tant multitudinàries com pacífiques i presenciant la indiferència, quan no és la repressió, com a única resposta per part de l’estat. Un xaval que no tenia ni divuit anys em deia fa poc “si em ficaran a la presó per terrorista per no haver fet res, almenys que m’agafin per haver fet alguna cosa”. Fa pensar. Les presons espanyoles estan plenes de presos polítics, els mediàtics del Procés i els centenars més o menys anònims dels que no parlen els mitjans, i aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti. Qualsevol. No només l’independentisme. Era per això pel que cremaven els carrers, però també per tota la resta. Era per la socialització de la misèria, la pèrdua de drets laborals, individuals i col·lectius, el desmantellament del poc que ens queda de públic, la degradació d’un sistema democràtic que cada vegada és més un estat totalitari encobert on les multinacionals manen i els polítics obeeixen. Ja ni dissimulen la seva convivència amb règims genocides com amb el de la Turquia d’Erdogan… Fa temps que això ja no va únicament d’independència. És molt més gran. És l’insuportable i insostenible estat actual de les coses. La generació més preparada de la història ha sortit aquests dies a prendre els carrers i sembla que li estan agafant gust.

No perdré el temps discutint sobre violència, és una discussió pervertida ja des de la semàntica que m’irrita molt i que només convé al Poder, però sí que diré que l’única violència que he vist és la mateixa que porto veient tota la meva vida, la de la repressió de l’estat contra els que protesten, és a dir, la de les seves mal anomenades forces de l’ordre. Avui dia cinc persones han perdut un ull, i els ferits (dos molt greus) es compten ja amb tres xifres, el mateix que els detinguts, dels quals un de cada quatre es troba a la presó preventiva únicament per protestar. De l’altre costat només he vist legítima defensa contra els que disparen pilotes de goma, gasos lacrimògens i donen cops de porra i puntades, la majoria de les vegades contra ciutadans pacífics. I dels contenidors que no se’n parli més si us plau, els he vist cremar i us asseguro que ni xisclen ni es retorcen. Els contenidors no sofreixen, cremar-los no és violència, vandalisme com a màxim i ni amb això estic d’acord. Vandalisme no és que paguem entre tots uns quants contenidors, vandalisme són els milions de diners públics que s’ha embutxacat Florentino per El Castor, per posar un dels milers d’exemples que em vénen al cap.

“els anarquistes hem de ser-hi (…) sense renunciar a res, sense canviar qui som, però hem de ser-hi”

A ningú no se li escapa que són els néts de les àvies que van ser apallissades l’1 d’Octubre els que lluiten avui al carrer, i que ho fan contra la mateixa policia que està dirigida per un govern que es diu sobiranista, però que envia als seus gossos a reprimir al poble mentre des de les seves tribunes els arenga a resistir. L’esquizofrènia del govern de Catalunya, o més aviat la seva hipocresia mai ha estat tan evident ni tan vergonyosa. I a l’altre costat, que hi ha? Els mals anomenats partits constitucionalistes i la seva falta de visió a mitjà termini, incapaços de veure més enllà de la següent enquesta, que han reprimit com a única resposta i no han volgut mai buscar cap sortida al problema polític de Catalunya per por a perdre algun escó. Tot això ha estat el clima en què han crescut els que ara prenen els carrers. I tenen una altra cultura política, una de nova i que encara està evolucionant. Però tenen clar que ”sols el poble salva el poble”. I els crits d’independència s’encavalquen amb els de Catalunya antifeixista o “puta policia”. No veuen la tele ni escolten la ràdio. Només es comuniquen i s’informen a través de les xarxes socials dels seus mòbils. Tenen uns altres codis. I saben que són el futur, però també el present.

Havent arribat a aquest punt, que hem de fer doncs avui els anarquistes a Catalunya?

Hi ha molta dignitat, molt coratge i moltes raons per aplaudir la lluita que a Catalunya s’està desfermant aquests dies, i a tots aquells que diuen que estem defensant un govern nacionalista i neoliberal els hi diré sempre el mateix: que si, que hi ha moltes contradiccions i moltes coses que grinyolen en tot això que està passant. Però viure és conviure amb les contradiccions que ens envolten, les personals i les col·lectives, que el paper ho aguanta tot, però al carrer la vida no és en blanc i negre, i sobretot, que mai hem convenceran de quedar-me a casa davant una injustícia, i uns abusos com aquests, i encara menys perquè aquesta lluita no és anarquista. Un anarquista per definició és qui lluita contra la injustícia (aquesta frase no és meva, és de Durruti). I a Catalunya hem tingut injustícies a cabassos aquest últims tres anys. Els anarquistes han de ser i estar amb el poble i mai teoritzant en torres de marbre. Jo almenys ho veig així. Mentre col·lectius anarquistes de tota mena, de tot l’estat espanyol inclús de l’estranger, mostren la seva solidaritat amb Catalunya, moltes persones a la nostra organització semblen no poder (o no voler) entendre el moment polític actual. Mentre la CGT es queda al marge (almenys les sigles, perquè moltes afiliades érem allà), un sindicat que es declara interclassista i que sembla més interessat en organitzar aturades patronals que vagues generals, creix i tensiona el moviment sobiranista cap a posicions més properes al nacionalisme que al de la lluita de classes. Si els anarquistes no hi som, altres hi seran i la possibilitat que aquesta inèrcia de lluita als carrers desaparegui o sigui instrumentalitzada per aquells que només veuen en tot el que està passant una manera de guanyar vots es fa cada cop més patent. Crec que ens hem equivocat en ser més presents en aquesta lluita fermament i braç a braç amb el poble organitzat i empoderat. Amb un discurs propi i diferenciat, sense renunciar a res, sense canviar qui som i sense cap renúncia ideològica ni de cap mena. Però hem de ser-hi. No estar és, a parer meu, un error. Hem de ser-hi i ser nosaltres, el que volem és un canvi estructural, volem eliminar el poder de les elits, volem un socialisme descentralitzat, on les necessitats i la vida digne estiguin com a eix central de la societat. I la única manera d’explicar-ho i d’encomanar-ho es estant. Els corcons de twitter o biblioteca no els escolta ningú més que els seus amics corcons.

Però passi el que passi, ningú ens traurà l’experiència d’aquests dies, que han estat tan intensos. Per primera vegada en la meva vida he vist als antidisturbis passar por i això, es miri per on es miri, és molt gran. Hi ha hagut un salt qualitatiu en les protestes relacionades amb el mal anomenat “procés català”. Finalment l’estat ha descobert que allò que cridàvem que “qui sembra la misèria, recull la ràbia” era cert.

No sabem quant durarà això ni on ens condueix, però sí que sabem d’on venim i on no estem disposats a tornar. Quan em pregunten què està passant a Catalunya l’únic que em surt dir és que fa molt de temps que cridem això de “ni un pas enrere”, el que passa és que aquesta vegada ho diem molt de debò.