El 9 de setembre de 2023 s`aixecarà un monòlit en honor a les víctimes dretanes de la matança del 9 de setembre de 1936 a Puigcerdà
L’acte públic
El 24 d´agost de 2023 es va celebrar a l´Arxiu Comarcal de la Cerdanya, a Puigcerdà, un acte polític públic de la dreta local, presidit per l´arxivera Erola Simon, amb assistència de l’actual alcalde i d´un representant del Memorial Democràtic. Era un acte tancat, sense possibilitats d´intervenir-hi ni debatre res.
El motiu de l´acte era la presentació d´un pòdcast sobre la matança del 9 de setembre del 1936 al Còrrec del Gavatx, a prop de Puigcerdà. La presentació fou feta per les seves autores: la periodista puigcerdanenca Teresa Turiera-Puigbó i la seva filla Neus Aldeguer, estudiant de periodisme.
Augustin Souchy Bauer (1892-1984) va néixer el 28 d’agost de 1892 a Racibórz, a l’Alta Silèsia (Polònia) i va morir l’1 de gener de 1984, a Munic (Alemanya).
Es va fer anarquista llegint a Gustav Landauer. El 1914
es va declarar insubmís i es va refugiar a Suècia, on va ser detingut per
difusió de pamflets antimilitaristes. A la presó va escriure un llibre sobre
Landauer, que havia estat assassinat el 2 de maig de 1919. Va tornar a Alemanya
a la fi d’aquest any i va entrar a la redacció del diari Der Syndicalist, òrgan
del sindicat anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), del
qual va ser editor entre 1922 i 1933.
El 1920 va participar en el congrés de la Tercera
Internacional a Rússia. Va contactar amb Kropotkin, quedant-se a viure a casa
seva. En tornar va escriure un llibre molt crític sobre el règim soviètic.
Al Congrés fundacional de l’AIT, reunit a Berlín el
1922-1923 va ser un dels tres secretaris de la nova AIT, amb Rudolf Rocker i
Alexandre Schapiro.
Al congrés de l’AIT, reunit a Berlín el 1930, va
defensar, al costat d´Ángel Pestaña, un sindicalisme extremadament reformista.
El Congrés va protestar àmpliament contra aquestes posicions reformistes i no
anarcosindicalistes. Valeriano Orobón Fernández va denunciar que aquest
reformisme, presentat per Souchy i Pestaña com a programa de la CNT, era una
falsificació.
Quan Hitler va pujar a el poder, Souchy es va refugiar a
França. Nombrosos militants el van acusar d’inacció i passivitat extrema davant
la confiscació dels arxius de l’AIT per part dels nazis.
Al juliol de 1936 va marxar a Barcelona, on va ser
nomenat responsable de relacions exteriors del Comitè Provincial de la FAI i
conseller polític del Comitè Regional de Catalunya i del Comitè Nacional de
la CNT. Consumat poliglot, dotat de qualitats diplomàtiques, un enorme prestigi
i fama internacionals, així com d’una gran experiència militant, es va
convertir en extremadament valuós per als comitès superiors cenetistes.
El 1936 i 1937 va actuar com a representant de la CNT en
tots els països i davant les diferents seccions de l’AIT. En l’estiu de 1937,
va operar com oficiós ambaixador de la CNT, amenaçant a les diferents seccions
amb l’abandonament cenetista de l’AIT, i la fundació d’una nova Internacional,
si no cessaven les crítiques internacionals a la tàctica col·laboracionista
dels comitès superiors.
Es va enemistar amb Helmut Rüdiger, secretari de l’AIT
delegat a Barcelona, perquè feia nosa a les seves funcions, sobretot en
Premsa i Propaganda, ja que els estrangers acudien a Souchy com si ell fos
l’autèntic delegat de l’AIT.
Al Congrés Extraordinari de l’AIT, reunit a París el
desembre de 1937, va intentar defensar-se, en va, de les acusacions d’un
informe de la delegació alemanya, que qualificava com difamatori, en el qual se
li presentava com a culpable de l’enfrontament entre la CNT i l’AIT. Ni
alemanys, ni francesos, ni polonesos van acceptar la seva presència al Congrés,
ni tan sols com a traductor. Tot just dissentia de les posicions ministerialistes
de la CNT, però s’oposava al descarat desistiment de principis d’Horaci
Martínez Prieto i d’altres.
El 1939 es va refugiar a França. Va escapar d’un camp de
treball i el 1942 va arribar a Mèxic, on va treballar com a periodista per als
sindicats.
El 1950 va tornar a Alemanya. En 1960 va ser convidat a
Cuba per les autoritats castristes. Va publicar un fullet, titulat Testimonis
sobre la Revolució Cubana, extremadament crític amb el règim estalinista
cubà.
Des de 1962 va recórrer el món com a prestigiós periodista i expert sindical o en educació, treballant per a agències laborals internacionals de caràcter burgès: Confederació Internacional de Sindicats Lliures i Organització Internacional del Treball. Filòleg i coneixedor d’onze idiomes va treballar un temps a les Escoles Berlitz.
Va publicar nombrosos llibres en llengua alemanya,
fonamentalment d’història, sindicalisme i pedagogia. Destaca Nacht über
Spanien/Noche sobre España.
En llengua espanyola cal constatar que el seu llibre Les
sagnants jornades de maig és un dels pocs relats d’un testimoni presencial
d’aquest episodi històric. De la mateixa manera, el seu llibre Entre pagesos
d’Aragó, està dedicat a l’estudi de les col·lectivitzacions camperoles a
Aragó durant la Guerra civil.
El 1983 es va reunir amb Clara Thalmann, per primera vegada des de 1937, tornant a Espanya per filmar el documental La llarga espera. Va morir de pneumònia als 91 anys. No hi va haver funeral ni sepultura, perquè el seu cos va ser donat a la ciència.
La manifesta incapacitat del règim liberal de la Restauració per enfrontar-se a la nova problemàtica, plantejada pel sindicat únic d´indústria i l’acció directa de la CNT a Catalunya, van donar pas a l’organització d’una resposta adequada de la burgesia, que va ser liderada per la Federació Patronal catalana.
En gener de 1919 es va reorganitzar i va modernitzar el sometent, format per vuit mil voluntaris armats sota tutela militar, és a dir, a les ordres del capità general Milans del Bosch, finançat per la Federació Patronal i amb la intervenció directa de destacats industrials catalans. Per al control i eliminació, si s´escau, de destacats militants cenetistes es va crear el fitxer del capità Lasarte, a la primavera de 1919, que depenia directament del governador militar, general Severiano Martínez Anido i del Cap de Policia general Miguel Arlegui. L’aliança de classe, en defensa dels interessos dels empresaris industrials, no va trobar cap obstacle, ni contradicció, entre el catalanisme dels empresaris catalans i el rígid centralisme espanyolista del capità general de Catalunya Joaquín Milans del Bosch, perquè res uneix més a les diferents faccions capitalistes que la prioritària defensa de l’ordre burgès davant la “barbàrie proletària”. Tampoc existia cap antagonisme entre obrers immigrants i nadius, units pels mateixos interessos de classe i idèntica explotació i formes de vida.
El 5 de febrer de 1919
es va iniciar una vaga de solidaritat amb vuit acomiadats a la
companyia elèctrica coneguda com “La
Canadenca” , perquè el principal accionista era el Canadian Bank of Comerce de
Toronto. El conflicte d’aquesta empresa, recolzat per la CNT, es va anar
estenent-se a altres empreses i sectors industrials fins a esdevenir una vaga
general que afectava a tota la ciutat de Barcelona. El 21 de febrer els obrers
dels sindicats d’electricitat, aigua i gas van declarar la vaga a totes les
empreses participades per La Canadenca, el que afectava també als Ferrocarrils
de Sarrià. Barcelona va patir una apagada total, els diaris no es publicaven,
els tramvies van deixar de circular i moltes fàbriques de Barcelona i rodalies
van quedar paralitzades. El 5 de març el general Milans del Bosch va
militaritzar a tots els treballadors del ram de l’electricitat, encara que el
seu bàndol, a causa de la censura obrera, només va ser publicat en el Diari
de Barcelona. Els cenetistes militaritzats es van negar a incorporar-se a
files, pel que van ser empresonats al Castell de Montjuïc. Es va arribar a empresonar
uns tres mil obrers.
El 17 de març, Lawton,
per La Canadenca, va negociar amb el comitè de vaga a la seu de l’Institut de
Reformes Socials, acceptant les condicions dels vaguistes. El 19 de març la CNT
va convocar una assemblea a la plaça de toros de Les Arenes a la qual
van assistir vint mil treballadors, que va aprovar els acords assolits,
donant un termini de setanta-dues hores per alliberar tots els obrers
empresonats. Salvador Seguí va tancar el míting en un clima de victòria. La
vaga havia acabat aconseguint el cobrament de la meitat dels dies de vaga i la
implantació de la jornada laboral de vuit hores.
“el 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT”
Tanmateix encara quedaven cinc obrers presos. Per obtenir la seva llibertat es va iniciar el 23 de març una nova vaga, a la qual l’exèrcit va respondre ocupant la ciutat de Barcelona. Els obrers eren escorcollats al carrer, i els soldats destruïen els carnets de la CNT. El 27 de març els obrers estaven disposats a donar per acabada la fracassada vaga, quan el governador civil es va negar a intervenir en el conflicte. El capità general Milans del Bosch, recolzat per l’oligarquia catalana, es va negar a alliberar els trenta-quatre obrers presos, que estaven sota la seva jurisdicció. Les garanties constitucionals van quedar en suspens, perseguint-se als militants de la CNT. El 31 de març la Guàrdia Civil assassinava a la porta de casa seva a Miguel Burgos, secretari del sindicat de blanquers de la CNT.
En l’última setmana
del mes de març, es va fundar la Federació Patronal Espanyola, el primer acord
va consistir en que per dur a terme la readmissió d’un treballador, aquest
havia de lliurar el carnet de la CNT i negociar un nou salari individualment.
Aquesta mesura era inacceptable per als obrers, de tal manera que la vaga va
continuar, tot i que el Comitè de vaga havia acordat que els diferents rams
negociessin la tornada a la feina. Finalment la vaga va concloure el 12
d’abril, amb un fracàs obrer, ja que la vaga no s’havia estès més enllà de la
ciutat de Barcelona. Des d’abril fins a juliol de 1919 es va acomiadar a
setanta mil obrers i es va empresonar a quaranta-tres mil, dels quals quinze
mil encara estaven presos a primers d’agost.
L´1 de desembre la
patronal catalana va iniciar un tancament de la indústria que va afectar a més
de cent cinquanta mil obrers, als quals s’exigia el lliurament dels carnets de
la CNT. El comte de Salvatierra va acabar amb el locaut el 26 de gener de 1920,
a petició de la patronal, sense que cap treballador lliurés el seu carnet.
*
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Amb el reflux del moviment de vagues de la Canadenca, la burgesia espanyola, amb la seva fracció catalana al capdavant, va desenvolupar un atac despietat contra els militants de la CNT. Es van organitzar bandes de pistolers, pagades per la patronal i coordinades pel Capità General i Governador militar de la regió, que perseguien als sindicalistes i els assassinaven en el més pur estil mafiós. Es va arribar a assolir la xifra de 30 morts diaris. Paral·lelament, les detencions es multiplicaven, alhora que tant policia com Guàrdia Civil van restablir la bàrbara pràctica de la “corda de presos”: els sindicalistes detinguts eren conduïts a peu a centres de detenció ubicats en ocasions a centenars de quilòmetres. Molts morien en el camí, víctimes de l’esgotament i les pallisses infligides, o simplement se’ls aplicava la “llei de fugues”.
Els organitzadors
d’aquesta guerra d’extermini del sindicalista van ser els propis burgesos
catalans, “moderns” i “democràtics”, que sempre havien retret a l’aristocràcia
castellana la seva brutalitat. Però la burgesia catalana havia patit en carn
pròpia l’amenaça revolucionària del proletariat i anhelava la
venjança. Cambó va impulsar la plaga dels pistolers. El governador militar,
Martínez Anido, vinculat a la rància aristocràcia castellana, i els
“progressistes” burgesos catalans es reconciliaven definitivament en la
persecució dels militants proletaris. El pacte era fruit de la nova situació:
ja no existien fraccions liberals o reaccionàries dins de la classe
burgesa, totescoincidien en la defensa brutal d’un ordre
social caduc.
Atrapada en una
espiral terrible, enmig d’una forta desmobilització de les masses obreres, la
CNT va respondre als pistolers amb l’organització de cossos d’autodefensa, que
tornaven cop per cop, i que van aconseguir abatre polítics, cardenals i patrons
destacats. No obstant això, aquesta dinàmica va degenerar ràpidament en una
cadena de morts sense fi, que van accelerar el cansament i la desmoralització
dels treballadors. D’altra banda, col·locada en un terreny on era
inevitablement la més feble, la CNT va patir una hemorràgia interminable de
militants assassinats, empresonats, ferits, fugits … Però eren molts més els
que es retiraven, completament desmoralitzats i perplexos. En l’última època, a
més, els grups de defensa cenetistes es van veure infiltrats, molt al seu
pesar, per tota classe d’elements tèrbols, ja fossin de la policia o mafiosos,
sense més objectiu que el robatori i l’assassinat, que no feien sinó
desprestigiar la CNT i aïllar-la políticament.
El 10 de març de 1923
van ser tirotejats, a la sortida del bar La Trona, a la cantonada del carrer
Cadenes amb Sant Rafael, els destacats cenetistes Salvador Seguí, “el Noi del
Sucre”, que va morir a l’instant, i Francisco Comes, el “Perones”, que moriria
pocs dies després. Les matances als carrers de Barcelona van durar fins a
setembre de 1923, quan es va instaurar la Dictadura del general Primo de
Rivera, mitjançant un cop d’Estat consentit i recolzat pel Rei. La Dictadura va
comptar amb el suport del PSOE-UGT. La CNT havia estat aniquilada de nou per
una repressió salvatge i ignominiosa.
La CNT que va
ressorgir de les seves cendres en els anys trenta era una altra CNT,
totalment diferent.
Avui sabem que no és suficient el sindicat
únic i l’acció directa. No n’hi ha prou amb la vaga general, si es redueix
només a la ciutat de Barcelona, o només a Catalunya, o només a Espanya. No
n’hi ha prou una victòria parcial, o una millora laboral. No n’hi ha prou amb
aconseguir la jornada de vuit hores. No n’hi ha prou amb el reconeixement del
sindicat únic. L’acció directa dels obrers no és suficient. Ara sabem que a la
guerra de classes només ens val la victòria total. No en va han passat ja
gairebé cent anys.
Però a l’octubre de
1919 l’alcalde de Terrassa havia redactat una nota, adjunta a un formulari ja
obsolet, que no entenia què era el sindicat únic i l´acció directa.