Aquesta pandèmia està generant, desgraciadament, molts obituaris. Habitualment són notícies que ens posen tristes les que ens arriben. Però no sempre pensem que és tan injusta la vida amb qui mor. Avui ha mort un torturador confés i no penedit. Confés perquè centenars de persones han atestat sobre les tortures que van rebre a les mans de la policia franquista i sota la direcció d’aquest pistoler, per això el seu sobrenom de “Billy el Niño”.
S’ha anat un ser gris i mediocre però molt violent, que es
va dedicar com a activitat professional a torturar als qui intentaven perforar
el règim franquista després de més de tres dècades de dictadura. S’ha anat
algú, que com s’ha demostrat en l’actualitat, estava protegit per l’Estat pels
“bons serveis” realitzats. D’aquí les medalles que engreixaven el seu ego i la
seva pensió de funcionari de les forces repressives. Per això, ni amb un Govern
“progressista” en el qual es troben declarats enemics la impunitat franquista,
ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal ni retirades les medalles que
va aconseguir per torturar.
“ni amb un Govern “progressista” ha estat públic l’expedient d’or d’aquest criminal”
Avui és un dia molt trist per a la justícia. S’ha mort un imputat en un procés de drets humans sense haver-se realitzat una recerca correcta sobre els delictes comesos per González Pacheco i altres, per les traves que ha posat el mateix sistema judicial i el govern. I així, les querelles interposades contra ell també moren en decaure la responsabilitat penal. Però no així les causes contra el franquisme que mantenen vives les víctimes. Primer, perquè l’estratègia de persecució als antifranquistes no se li va ocórrer a Antonio González Pacheco, per molt sàdic i malalt que estigués. Les tortures infligides a les persones que militaven en agrupacions i associacions contra la dictadura i per la llibertat estaven ordenades pel sistema repressiu del règim franquista en un pla sistemàtic i organitzat per a afeblir l’oposició al cabdill. Així, juntament amb Pacheco (que ha estat el més conegut pel seu exhibicionisme natural), hi ha més policies denunciats en les querelles presentades en els Jutjats de Plaza de Castella.
Per això, no poden acabar els processos oberts en els quals Billy el Niño sigui un dels acusats. I, a més, les víctimes de les tortures i els qui els donem suport en aquesta lluita no pararem fins que es faci Justícia i es declarin delictes d’Estat aquelles tortures comeses per a blindar el règim del dictador. Malgrat les seves pallisses, les idees dels qui van lluitar contra Franco no s’han vist ressentides sinó que han estat enfortides, i amb la comunitat reeixida amb la Querella Argentina la xarxa s’ha fet més extensa.
CGT només lamenta que hagi estat el Coronavirus i no els
tribunals els que hagin fet justícia amb la vida d’aquest lamentable subjecte
que gaudia produint dolor físic i psíquic en les seves víctimes, i que mai ha
mostrat el menor penediment pels crims comesos. Però el més indignant és la
impunitat que continuen gaudint personatges com González Pacheco.
L’èxode republicà de 1939 fou l’inici de la
reorganització de les institucions i de tots els moviments polítics i sindicals
derrotats pel franquisme. La Diputació Permanent de les Corts Espanyoles es van
reunir a París el 27 de juliol de 1939, però la guerra mundial va deixar-la
inoperant fins que va reconstruir-se l’agost de 1945 a Mèxic, sota la
presidència interina de Diego Martínez Barrios, aleshores la presidència del
govern republicà espanyol va recaure en José Giral. També es va reorganitzar a
l’exili els governs de la Generalitat de Catalunya i del poble basc. Després de
l’afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 al Castell de
Montjuïc, el president del parlament català Josep Irla va assumir-hi la presidència
interinament. El lehendakari del govern basc a l’exili va continuar essent el
membre del PNB José Antonio Aguirre.
Malgrat que la feina era feixuga, era necessari obrir
vies de resistència per refer els ponts del diàleg i lluitar per recuperar les
llibertats perdudes. Davant les dificultats, els partits realitzen reunions per
tal de reorganitzar-se com és el cas del PSUC i el PCE, l’ERC, els socialistes,
i també els moviments sindicals: CNT i UGT. Les dues centrals majoritàries
d’Espanya es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món
on s’instal·laren nuclis de militants. Les dues centrals ho feren
paral·lelament als camps de concentració de França, malgrat la condició de
refugiats, els cenetistes, ja havien muntat a l’hivern de 1939 un comitè dins
d’Argelers. Paral·lelament, es creaven comitès a l’Àfrica del Nord. Els
cenetistes crearen tota mena d’activitats culturals i educatives als mateixos
camps per tal d’enlairar la moral dels refugiats espanyols.
La CNT també fou la primera entitat sindical a organitzar-se clandestinament dins de l’Estat espanyol, ja l’any 1939 disposava de comitès a les presons, els camps de treball i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. Poc després s’organitzava la UGT, que va seguir, més o menys, el mateix model dels anarcosindicalistes, doncs el primer objectiu era l’ajuda als refugiats dels camps de concentració de França i als que estaven patint repressió dins de les presons espanyoles. Els Consells Militars se succeïen condemnat a milers de persones a la presó, als camps de concentració o directament a ser afusellats. La UGT i la CNT van crear a meitat dels anys quaranta un Comitè d’Enllaç a la imatge dels que ja havien existit durant l’etapa de la Guerra Civil. El Comitè d’Enllaç era un organisme per coordinar les lluites contra el franquisme. El setembre de 1946 van treure un òrgan del Comitè Nacional d’Enllaç CNT-UGT, Fraternidad. En aquest primer número es presentaven, alhora que es dirigien al proletariat espanyol: “(…) Nace Fraternidad como consecuencia lógica de la que realmente existe entre los trabajadores de la UGT y de la CNT, fraternidad adquirida, tanto por la igualdad en el castigo y en el sufrimiento dados por querer pensar de que por ser común el mal, común ha de ser el remedio, es pues Fraternidad una publicación conjunta de la CNT y de la UGT. (…) Saludamos con la máxima emoción a los que, por no adaptarse a la esclavitud, purgan en cárceles y penales el delito de desear una España en la que no haya privilegios y resplandezca e imperen el deseo de vivir y la alegría en los rostros de sus ciudadanos, desterrando para siempre el espectro del mañana en unos, y la trágica realidad del presente en otros. Podemos y debemos poseer todo ese gesto de rebeldía que supieron mantener ante el frío y cruel penitenciario cuando intentan escarnecer su dignidad y torturar su consciencia.”
El franquisme, per llei de 9 de febrer de 1939, reprimia
a les associacions Culturals i socials: (Escoles Racionalistes, Ateneus
Llibertaris, Ateneus Populars, Casals catalanistes, Cases del Poble,
Cooperatives de Cases Barates, etc.) i totes les Lògies Maçòniques. Amb la
victòria de Franco el nacionalcatolicisme s’imposava a tots els espanyols amb
la creu i l’espasa. L’Església catòlica va jugar un paper determinant en el nou
sistema totalitari imposat per la força de les armes a Espanya. Els matrimonis
civils van ser anul·lats, els divorcis de l’època republicana van deixar de
tenir efecte. L’Església va dedicar-se a fer misses a espais públics per expiar
els “dimonis ateus” de la República.
L’educació de l’escola va retornar als pitjors temps de
l’exaltació de la pàtria imperial espanyola i del catolicisme més conservador.
La repressió moral va afectar a la censura del cinema, del teatre, del
music-hall, de la literatura, de la història, etc. La censura s’aplicava a tots
els mitjans de comunicació, tant la ràdio com la premsa, fins i tot els mitjans
que eren controlats per l’anomenat “Movimiento Nacional”. Tot havia de passar pel
sedàs de la censura la qual era controlada per l’Església, la Falange Espanyola
o per el Ministeri d’Informació i Turisme. Les úniques organitzacions que
imperaven eren aquelles que exaltaven els valors del nacionalcatolicisme: FET i
de les JONS, OJE, AC, Auxilio Social, Secció Femenina de FE i SEU. La Falange
Espanyola i l’Església catòlica imposaven una estricta moral carrinclona als
súbdits del règim franquista. Els costums del poble eren manipulats pels
vencedors. Espanya retrocedia dos segles…
En la immediata postguerra la propaganda del règim va girar a favor de Hitler i de Mussolini. Franco es va entrevistar amb els dos mandataris europeus, amb Hitler ho féu a Hendaya el 23 d’octubre de 1940, acompanyat dels ministres d’afers estrangers Ramon Serrano Suñer i Joachim Von Ribbentrop; i amb Mussolini a Bordigera (Alps italians), el 12 d’abril de 1941, novament amb el seu cunyat Serrano Suñer i el ministre Conde Ciano. Espanya no va entrar a la guerra mundial, però va enviar els voluntaris de l’anomenada “División Azul” a combatre amb els nazis al front de Rússia.
La relació del règim amb Alemanya va continuar durant la guerra mundial, sobretot mentre els nazis anaven ocupant Europa. Molts espanyols van anar a Alemanya a treballar a les seves fàbriques, era un avanç de la gran immigració dels anys seixanta. A finals de 1940 va visitar Espanya el cap de les SS Heinrich Himler, que va recórrer en olor de multitud Madrid, Toledo, Burgos, Sant Sebastià i finalment Barcelona. El cap de les SS fou rebut al port de Barcelona amb arcs triomfals i amb la desfilada de les Joventuts Hitlerianes de l’Escola Alemanya i de l’OJE. Himler va visitar una txeca i va pujar fins a Montserrat tal vegada cercant el Sant Grial o mites esotèrics estrets de Parsifal. Malgrat les simpaties nazi-feixistes del règim franquista, aquest va sobreviure als seus aliats alemanys i italians, gràcies a l’inici de la guerra freda entre el món occidental i la URSS.
