Campament de Jineolojî a Catalunya

Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

En una localitat propera a Barcelona s’ha celebrat el segon campament de Joneolojî a l’estat espanyol, del 2 al 7 de juliol; una trobada en què van participar unes 60 dones amb l’objectiu de crear una xarxa d’experiències i de sabers, i escriure una història col·lectiva amb un nou imaginari proper a les dones, les seves vivències i resistències.

El campament va ser anomenat “Şehîd Sara Dorşîn” per conmemorar a la internacionalista i guerrillera Sarah Handelmann, assassinada en un atac aeri turc el passat 7 de abril. Van ser cinc dies intensos de xerrades per part de companyes que han investigat i estudiat diferents temes, de debats entorns opinions i experiències personals i familiars, d’àpats compartits també entre debats i coneixences i d’activitats més actives, com el taller de medicina natural, el taller d’autodefensa, balls i actuacions durant descansos i, sobretot, durant la nit del dissabte dedicada a generar més companyerisme i enfortir la moral col·lectiva, tot compartir poemes, cants, jocs i danses.

Durant aquests dies ens vam organitzar a través de comunes (petits grups de debat i de treball per gestionar les tasques diàries del campament), – anomenades cada una amb el nom d’una màrtir- que cada nit, al finalitzar la jornada, realitzaven un tekmil. En aquest es recollia de forma ràpida les crítiques (polítiques, de gestió o d’actitud, en cap cas a nivell personal o destructiu) acompanyades de propostes. Les principals reflexions i propostes es compartien a la trobada de tot el grup de cada matí. Una forma molt àgil, directa i participativa de gestionar el funcionament del campament de manera assembleària.

Una ciència de les dones

El terme Jineolojî significa “ciència de dones” i està relacionada amb el coneixement i saviesa de les dones, a més a més, també pot traduir-se com “ciència de la vida” per l’arrel que les paraules “vida” (jîn, jiyan)i “dona” (jin) comparteixen en kurd. La Jineolojî va ser proposada al 2008 pel líder del moviment d’alliberament kurd Abdullah Öcalan i desenvolupada pel moviment de dones. Actualment la Jineolojî treballa a les quatre parts del Kurdistan i a Europa, a través d’acadèmies, centres d’investigació, campaments, seminaris, conferències i comitès, entre alguns exemples. 

“la masculinitat ha colonitzat la societat, i fins que no ens descolonitzem no ens podrem alliberar”

Per entendre la Jineolojî cal situar-la, doncs, en el marc dels 40 anys d’història del moviment d’alliberament kurd. Al 1993 es van crear les primeres unitats de dones de la guerrilla vinculades al moviment i al 1995 la primera organització de dones kurdes que incloïa tant l’àmbit de la lluita armada com el de l’organització política social.  Es desenvolupà la teoria de la separació (tant física com mental) per tal de conèixer-nos com a dones, reflexionar sobre la dominació i “matar la masculinitat”. En el 1998 el moviment kurd presenta la teoria de l’alliberació de les dones, amb cinc punts fonamentals: welatparez, (amor a la cultura, a la història, a la terra); viure en base a una voluntat i pensament lliures; auto organitzar-se; determinació en la lluita; ètica (valors de llibertat) i estètica (amb la nostra actitud mostrem l’ètica de llibertat, com ens relacionem amb les companyes, els companys i amb l’entorn).

En aquest context, a la Modernitat Capitalista -basada en el capitalisme, l’Estat nació i l’industrialisme- i a la ciència positivista, – que té una perspectiva lineal de la història, és etnocentrista i vinculada al poder, amb una falsa idea d’objectivitat que separa subjecte i objecte a controlar-contraposen la revolució democràtica i la Jineolojî, -com a ciència universal, holística, connectada a les necessitats i a la vida-. És una ciència en sentit circular, en què totes aportem al coneixement. La societat té capacitat de generar coneixement, des de l’experiència, els sentits i l’estudi.

Vam parlar àmpliament dels mètodes que utilitza la Jineolojî: epistemologia, recuperar i generar el coneixement de les dones; etimologia, l’estudi de les paraules; l’ontologia, coneixement de l’univers, saber d’on venim i qui som; la història, especialment de resistències i moviments de lluita; la sociologia de la llibertat i l’anàlisi de moviments feministes.

De la societat natural al Franquisme i a la Transició, un recorregut per la nostra història amb mirada feminista

Un dels elements d’estudi del campament van ser les societats prepatriarcals, que es poden anomenar societat matriarcals enteses com a “principi o ordre de les mares”, no com a forma organitzada de dominació de les dones mares. Són realitats que volem conèixer ja que ens apropen a una altra manera d’entendre la societat més vinculada a la natura i a les necessitats de la vida.

Eren societats formades entorn de grups de parentesc de descendència matrilineal, sense jerarquia, amb una presa de decisions que seguia el principi del consens, on prevalia la figura de la dona-mare com a cuidadora de la comunitat, amb una economia compartida (economia de subsistència recíproca o del regal, sense propietat privada i basada en distribuir igualitàriament d’acord amb les necessitats). Hi havia una relació viva amb la natura i un fort sentiment de comunitat com a base de la vida social i de la supervivència.

cartell-catala.jpg

El patriarcat va subvertir aquest model passant del control de l’economia compartida per part de les dones a la propietat privada; de l’auto control del cos com a dones a una màquina de reproducció i violació; i a una cosmovisió que canvià l’estatus de les dones (iniciada durant la revolució neolítica entre 5.000 i 10.000 anys a.c.), i que s’ha desenvolupat al llarg del temps per la mitologia, les religions monoteistes, la filosofia i la ciència positivista.

Vam parlar, també, de com, des del segle XV, i durant 500 anys, la cacera de bruixes esdevé una persecució religiosa, social i de gènere a Europa que suposa un feminicidi que vol reapropiar-se de les pràctiques de la societat natural, els coneixements de sanació i el control sobre el part que tenien les dones, així com eliminar les dones que se sortien del perfil de feminitat. A Catalunya hi va haver 400 processades, – sobretot metzineres, comadrones, però també camperoles pobres i vídues-, la major part als Pirineus, en tribunals civils formats per senyors feudals i alcaldes. En aquests no importaven els fets sinó els rumors i moltes dones acusades de bruixeria acabaven penjades o, també, linxades pels propis veïns.

En relació a una època més recent, vam compartir coneixements i herències familiars entorn de la Segona República, un període d’adquisició de drets civils de les dones, com el matrimoni civil, la supressió del delicte d’adulteri, l’equiparació salarial, la pensió de maternitat o la coeducació, i fins i tot a Catalunya la despenalització de l’avort, la dispensació d’anticonceptius i la prostitució reglamentada.

Vam compartir experiències sobre les lluites obreres durant la Guerra Civil, la dura repressió, la por i el silenci que van seguir, i vam debatre sobre com avui encara ens queda tant per fer per recuperar la memòria històrica i per vincular-la a les lluites presents i futures.

Vam analitzar com la dictadura franquista va reinstaurar l’ordre patriarcal definint un model tradicionalista de família com a únic possible i hegemònic. Va desenvolupar la figura de l’àngel de la llar com a construcció de la burgesia, – en la qual les dones tancades a casa sostenen les cures de la vida sense reconeixement social-, mentre va empresonar 23.000 dones, violar i humiliar públicament, i robar els seus fills o filles.

Vam debatre entorn de com durant la Transició hem passat a ser un estat liberal democràtic que posa per davant l’individualisme, és a dir, l’individu aïllat, la propietat privada, l’etnocentrisme i el racisme, sense deixar que es trenqui del tot el teixit social per no desestabilitzar l’Estat.

En canvi, la revolució democràtica que proposa el moviment d’alliberament kurd i el Confederalisme Democràtic parteix d’un individu amb voluntat lliure i capacitat creativa, així com d’una identitat col·lectiva. En aquest punt, vam fer una reflexió sobre les nostres militàncies i en quina mesura reproduïm relacions liberals immediatistes i consumistes (a nivell material, de persones i d’ideologies). Ens plantegem fins a quin punt som capaces de renúncies i de construir comunitat o relacions col·lectives.

“el Confederalisme Democràtic parteix d’un individu amb voluntat lliure i capacitat creativa, així com d’una identitat col·lectiva”

Matar la masculinitat

Una reflexió central durant el campament va ser la de com matar la masculinitat; un concepte introduït per Abdullah Öcalan en una entrevista el 1996, on va dir que “la masculinitat ha colonitzat la societat, i fins que no ens descolonitzem no ens podrem alliberar”. Això va ser una provocació, va remoure tot i va regenerar el moviment. Sobretot, va significar que no cal esperar a fer la revolució per alliberar les dones, sinó que aquesta ha de ser la part prioritària de la revolució.

La definició de la masculinitat va més enllà de l’home, fa referència a una ideologia i política, en què es produeix una desconnexió de la societat amb la terra, és a dir de la dona amb la terra; la fi de l’economia de la reciprocitat i el regal per la de l’acumulació i la propietat privada, i una colonització del cos de la dona, amb el control sobre la seva sexualitat i el llinatge patern (el cos de la dona  com a reproductor de fills que no li pertanyen, que porten el nom del pare). Com a eines per “matar la masculinitat”, que significa també matar el poder i la desigualtat, es van esmentar l’educació; trencar l’aliança entre estat-patriarcat-capitalisme; generar un moviment autònom de dones que permeti matar el patriarcat en les mentalitats; fer acadèmies per a homes, com les que van començar a la guerrilla a les muntanyes de Kurdistan i després es van estendre a la societat.

Vam reflexionar, també, entorn de preguntes que havíem formulat a homes sobre com entenien la seva masculinitat.  Alguns consideraven que ser un home lliure suposa la superació del protagonisme, mostrar-se vulnerable, desaprendre valors,… però altres ho vinculaven al concepte de persona lliure sense diferenciació de gènere. Créixer com a home significa per a alguns rebre cures sense donar-les, mostrar seguretat, no mostrar sentiments…

Durant el campament, una companya va compartir les seves vivències al poble de Jinwar, a Rojava, on conviuen només dones i els seus fills i filles intentant crear una societat diferent.

Per tancar les jornades vam fer una reflexió sobre què ens aporta el moviment de dones kurd. A més d’una manera d’entendre el món, ens aporta, també, una manera d’organitzar-nos amb eines com les coportaveus o corepresentativitats, l’educació d’homes, els tekmil, o el companyerisme. 

La resistència de les dones a Rojava

Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

Des del 9 d’octubre de 2019, Turquia i els seus aliats gihadistes, amb el nom de l’Exèrcit Nacional Siri (opositor a Al Asad) estant envaint els territoris de nord i est de Síria (Rojava).

Turquia té l’objectiu d’ocupar el territori, desplaçar la població que ara hi viu per tal de turquificar-lo (imposant la llengua, les escoles i l’administració turca) i poblar-lo amb famílies de combatents gihadistes que estan saquejant i apoderant-se de cases i propietats de les persones que van fugir dels bombardejos (com està passant a les zones recentment ocupades de Serêkaniyê i Girê Spi, i a Afrin des de fa dos anys). A més de fer una neteja ètnica, el president turc Erdogan també pretén destruir el projecte polític que la població ha estat construint al llarg dels darrers vuit anys entorn de la democràcia directa, l’ecologia i l’alliberament de les dones.

Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món: tenen organitzacions no mixtes i participen en tots els espais polítics i representatius; impulsen cooperatives i altres projectes per a l’autonomia econòmica; hi ha acadèmies, centres culturals i mitjans de comunicació de dones, així com tribunals no mixtes responsables d’abordar casos com la violència masclista. Una altra experiència a destacar és l’espai de convivència comunitària entre dones al poble de Jinwar, ara amenaçat per la guerra.

Cal recordar, també, la dura lluita que el poble kurd i altres pobles de nord i est de Síria, a través de les Forces Democràtiques Síries, han lliurat i lliuren contra l’Estat Islàmic. Les dones tenen un paper molt important, a través de les YPJ (unitats de protecció de les dones) en què moltes donen la seva vida. L’objectiu de les YPJ és l’autodefensa, així com aconseguir l’alliberament de les dones a través de la lluita contra la mentalitat patriarcal i els atacs militars. Per això les YPJ, a la vegada que lluiten al front també eduquen les dones, intel·lectualment i culturalment, perquè aprenguin a defensar-se elles mateixes, mentalment i física. És clau la lluita de les dones contra la mentalitat patriarcal, a les escoles, als barris, a les famílies, a les institucions polítiques… 

Kongra Star és una estructura paraigua dels grups de dones en Rojava amb l’objectiu de construir un Orient Mitjà democràtic i que promogui la llibertat de les dones. Kongra Star es va crear al 2005; l’organització va ser clandestina sota el règim Baaz i es va enfrontar a moltes dificultats. Durant la revolució va tenir un paper clau en l’organització de les dones i des d’aleshores no ha parat de créixer.  

“Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món”

Des del 9 d’octubre les dones han estat un objectiu directe de les forces d’ocupació i s’han convertit en víctimes de desplaçaments massius, bombardejos, segrestos, execucions i violacions. Fins i tot, les milícies gihadistes aliades de Turquia han difós en vídeos les seves atrocitats, per tal de destruir la voluntat i resistència de les dones, com van fer amb l’assassinat i mutilació del cos de Hevrîn Xalef, una política i activista pels drets de les dones, la unitat dels pobles i la pau a la ciutat de Raqqa. 

No obstant això, les dones de tot el nord i est de Síria s’estan organitzant per resistir a aquests atacs. La seva mentalitat no és en absolut de víctimes, sinó que diuen: “aquí la resistència és vida i desenes de milers de dones de tot el nord i est de Síria viuen amb aquest principi”. La resistència de les dones es du a terme a través de les YPJ, com a força de defensa de les dones i de la societat en contra de l’opressió de l’Estat islàmic o de qualsevol agressor, avui l’estat turc i els seus grups armats aliats gihadistes. Dins les YPJ hi ha dones de diferents grups ètnics: la majoria són kurdes i àrabs, però també n’hi ha de siríaques, assíries i d’altres, a més de les internacionalistes d’altres països i regions. Defensen la importància de connectar la defensa de les dones contra els atacs patriarcals i militars de tot el món. “Si estem unides, la nostra força i la nostra voluntat es tornen més fortes”, diu Zenûbîya Athro.

També existeixen les Forces de Protecció de les Dones de Bethnahrin HSNB, una força militar siríaca formada exclusivament per dones. Els siríacs inclouen assiris, caldeus i arameus, pobles originaris de l’Orient Mitjà supervivents, així com els armenis, del genocidi que l’Imperi Otomà va dur a terme contra ells entre 1915 i 1917. Aquestes organitzacions de defensa que van néixer per fer front a l’Estat Islàmic, integrades en les Forces Democràtiques Síries, s’enfronten avui també a la invasió turca i temen un nou genocidi cap al seu poble. 

Resultado de imagen de rojava women

L’autodefensa ha arribat també a les comunitats. Les Forces de Dones d’Autodefensa de la Comunitat, HPC-Jin van ser fundades en 2014 per a la seguretat de les comunitats i els barris, la defensa contra qualsevol tipus de violència contra les dones i també per a l’educació, la medicació i el canvi de mentalitats. La majoria de les dones que treballen en HPC-Jin són mares, àvies i dones grans, algunes d’elles tenen entre 60 i 70 anys. Però també hi participen dones joves de totes les comunitats. Actualment tenen un paper molt important en la lluita contra les cèl·lules dorments de l’Estat Islàmic perquè no s’infiltrin ni ataquin les poblacions. 

Les dones són també majoria entre el personal de la Mitja Lluna Roja Kurda (Heyva Sor), una ONG local que organitza el suport mèdic a les zones atacades- sovint en grans condicions de risc perquè el personal sanitari és objecte dels atacs-  i ajuda als desplaçats. 

Són moltes les periodistes que denuncien els crims de guerra, i els atacs indiscriminats contra la població civil, fins i tot amb armes químiques. El 13 d’octubre l’exèrcit turc va bombardejar un comboi de cotxes de civils i periodistes que anava a Serêkaniyê a evacuar els ferits. Onze persones van ser assassinades, entre elles dues periodistes. Una periodista de Jin TV, una cadena de notícies no mixta,  també va ser ferida cobrint la guerra. 

Són dones també les que mantenen la moral alta, es donen suport mutu i comparteixen el dolor com a mares de shehids (màrtirs) i formen part del Consell de les Famílies dels Màrtirs, fundat el 2014 per proporcionar ajuda, tant moral com material, a les famílies, i recordar als que han donat la via en la lluita. 

“empreses espanyoles com Indra, Maxa, La Caixa o Banc Sabadell donen suport militar i logístic a Turquia”

Des que va començar la invasió, hi ha hagut manifestacions massives, accions de protesta, i també demandes a organitzacions internacionals de drets humans, tant per part del moviment de dones com de totes les organitzacions civils. El moviment de dones joves també ha dut a terme accions independents. 

Arran de la invasió, més de 300.000 persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars. Moltes han estat acollides pels seus familiars en altres ciutats o han trobat refugi en escoles i altres allotjaments organitzats, però la majoria viuen en camps de desplaçats, on sobretot hi ha dones i nens. Però les dones no són només víctimes del desplaçament: treballen per Heyva Sor de Kurdistan, les ONG locals i les forces de seguretat dels campaments. I formen part de les comunes, el sistema d’organització del camp, tal com a les ciutats i pobles. Les comunes de camp estan organitzades amb el sistema de copresidència, el que vol dir que una dona i un home són igualment portaveus. La Fundació de Dones Lliures de Rojava, creada el 2014, dona suport a les dones als camps de refugiats amb cursos de formació per a la salut, tallers de suport psicològic, projectes educatius…  i també acompanyen a dones exmembres de l’Estat Islàmic. 

La resistència de les dones, una lluita global

WomenDefendRojava és la campanya internacional per a la defensa de la revolució de Rojava i per enfortir els vincles entre les lluites de les dones arreu del món. Silava Şêxmûs, jove kurda que treballa en la campanya explica que “Women Defend Rojava tracta sobre donar-se suport mútuament”. 

També han llençat la campanya “Boicot a Turquia”, que fa un crida a deixar de consumir productes turcs, així com anar de turisme a Turquia, per minar l’economia de la guerra. I, evidentment, a posar fi al comerç d’armament amb Turquia. 

Acabem amb la venta d’armament a Turquia

L’estat espanyol dona suport logístic i militar a Turquia en el marc de l’OTAN: protegeix amb els seus míssils Patriot i un total de 150 militars la base d’Incirlik, des la qual s’enlairen cada dia els avions turcs que bombardegen la població del Nord i Est de Síria. 

D’un banda, són moltes les empreses armamentístiques espanyoles – com Maxam que fabrica explosius i mines antipersona, Indra amb els seus components electrònics, per esmentar-ne algunes – que venen els seus productes a Turquia. I el suport financer d’aquestes empreses prové de bancs com ara el BBVA, el Banc Sabadell, La Caixa o Bankia. De l’altra, el consorci europeu Airbus ha subministrat a Turquia els avions A400M que estan sent utilitzats per a transportar material militar, tropes turques i milícies gihadistes per a l’ocupació.

Per tot això, des de la secció sindical de CGT Airbus Getafe, CGT SOV del sud de Madrid i altres organitzacions han fet un acció de protesta el 18 de febrer davant l seu de l’empresa en aquesta ciutat. 

Cal que des de l’acció sindical, des de les organitzacions socials, des de tots els moviments socials utilitzem les armes del boicot, la protesta, la denúncia i, sobretot, la solidaritat per aturar el genocidi al nord i est de Síria, per defensar la revolució de les dones i unir-nos contra els estats patriarcals, capitalistes, colonials i les polítiques de guerra.

Aturem la guerra i el genocidi; defensem la revolució de Rojava

Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

Dimecres 9 d’octubre començaven els primers bombardejos a les ciutats de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, també coneguda com a Rojava, per part de l’exèrcit turc. Era l’inici d’una invasió anunciada que arrassa la població i el projecte polític revolucionari de Rojava, una experiència pràctica de municipalisme llibertari sobre el que tantes esperances estan posades per construir un nou model de vida a l’Orient Mitjà i al món.

Que està en joc a Rojava?

En el marc de la guerra de Síria, Rojava (zona kurda del nord de Síria) va aconseguir la seva autonomia el 2012, i va establir una organització política, social i econòmica basada en el Confederalisme Democràtic, sorgit del gir ideològic que va fer Abdullah Öcalan (líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan) a inicis de la dècada dels 2000, inspirat pel municipalisme llibertari que planteja Murray Bookchin, pare de l’ecologia social, centrat en com crear una societat igualitària i llibertària tot combinant les institucions bàsiques existents i noves formes de decisió i estructura social.

És per això que parlem de la revolució de Rojava; perquè han creat un projecte polític que va més enllà de l’Estat-nació, basat en l’auto gestió, la democràcia directa, la convivència interètnica, l’alliberament de les dones, la defensa de l’ecologia i unes comunitats fortes i auto organitzades.

A nivell d’autogovern, les decisions es prenen en el marc dels consells de les comunes, les quals apleguen 100 o 150 llars que comparteixen un espai geogràfic. En els consells de les comunes totes les minories religioses i ètniques estan representades; el 50% dels seus membres són dones, i els joves també hi són representats. D’aquesta manera entenen la democràcia com la presa de decisions des de baix i creuen que un Estat no és necessari. Els consells de les comunes tenen una presidència i copresidència (que han de ser sempre un home i una dona) i comitès d’economia, educació, diplomàcia…, que han permès donar serveis a una població que fins ara havia estat abandonada i oprimida pel règim sirià.

“l’exèrcit turc està massacrant la població”

A més, han desenvolupat un model econòmic basat en el foment de cooperatives; un model social, cultural i educatiu de reconeixement i convivència entre les diferents ètnies i religions i, sobretot, de defensa de l’alliberament de la dona, amb una pràctica real de participació en la vida social i política a través d’organitzacions autònomes i de corepresentativitat en les organitzacions mixtes.

També cal assenyalar que l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, creada com a tal en la Constitució de 2016, acull centenars de milers de persones refugiades de tota Síria i que les seves forces militars d’autodefensa, les Unitats de Protecció Popular (YPG), i les unitats femenines (YPJ), integrades en les Forces Democràtiques Síries (FDS), han tingut un paper fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic a la regió.

Per què de l’atac d’Erdoğan a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria?

La revolució de Rojava forma part del moviment kurd d’alliberament iniciat el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que ha estat, junt amb totes les organitzacions ideològicament afins nascudes a Bakur (el Kurdistan de Turquia), i ja des dels anys 80 del segle passat, fruit de contínues persecucions, censures, detencions dels seus membres, tortures i assassinats per part del govern turc, així com la detenció i empresonament en solitari a l’illa d’Imrali del seu líder, Abdullah Öcalan. Ara el president turc Recep Tayyip Erdoğan vol acabar amb el partit “germà”, ideològicament afí, a Rojava, el Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD) i la seva branca armada, les YPG i les YPJ.

L’autogovern democràtic del Nord i Est de Síria ha fet tot el possible per negociar i evitar aquest atac. Es va arribar a un acord amb EEUU i Turquia, segons el qual les YPG i YPJ s’havien de retirar de la frontera, malgrat no hi havia hagut cap atac d’aquestes a la zona de Turquia. Però l’estat turc mai ha volgut una sortida diplomàtica; sempre ha volgut una guerra, una ocupació, un genocidi, una neteja ètnica i acabar amb el projecte polític de Rojava, d’esquerres, anticolonial i antipatriarcal. A més, l’AKP, partit governant encapçalat per Erdoğan, s’està debilitant, viu un retrocés a nivell electoral i el país pateix una greu crisi econòmica. Una interpretació força estesa és que Erdoğan  busca amb la guerra, l’exaltació del nacionalisme i la invasió la sortida a problemes interns.

Erdoğan ha posat com a excusa per justificar la invasió la reubicació al nord de Síria d’entorn un milió de refugiats que viuen a Turquia. Però al nord i est de Síria viuen cinc milions de persones entre kurds, àrabs, assiris, armenis, turcmans, circassians i jazidis, molts dels quals s’han convertit en desplaçats i refugiats. De fet, amb aquest ús utilitarista de les refugiades sirianes, Erdoğan no amaga que el que pretén fer és un canvi demogràfic a la zona del nord de Síria, com ja va fer a Afrin el gener de 2018. Aleshores, l’ocupació d’aquest territori que pertanyia a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i era un dels cantons de Rojava, va generar milers de morts, refugiats i una neteja ètnica.

“ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic”

El brutal atac d’Erdoğan a Rojava està propiciat per la retirada de l’exèrcit d’EEUU de la zona – aliat tàctic de Rojava en la lluita contra l’Estat Islàmic i que fins ara contenia la intervenció turca-, així com per Rússia que té control sobre l’espai aeri. També ho ha facilitat una descafeïnada reacció de les institucions europees i dels països europeus. Mentrestant, el govern espanyol manté tropes a la base militar turca d’on surten avions que estan bombardejant ciutats del nord i est de Síria. S’han compromès en un comunicat a sumar-se a l’embargament d’armes a Turquia, però serà difícil de controlar perquè des de 2014 hi ha un acord de confidencialitat.

En definitiva, es parla de traïció per part d’EEUU i d’Europa a Rojava i als seus sacrificis per combatre l’Estat Islàmic. Però més que traïció s’evidencia, un cop més, la naturalesa d’estats imperialistes que només miren pels seus interessos polítics i econòmics.

Què està passant a Rojava?

L’exèrcit turc està massacrant la població: hi ha més de 200 víctimes, la majoria en bombardejos, però també en execucions i tortures en les zones ocupades, com va succeir en una emboscada amb la líder del partit Futur de Síria (creat recentment amb el propòsit de buscar una solució pacífica per a tots els pobles de Síria), Hevrin Khalaf. El seu cadàver va ser a més mutilat. Entorn de 600 persones han estat ferides i més de 300.000 han fugit a altres zones del nord de Síria i estan dormint a les escoles i on poden.  A més, representants de l’Administració Autònoma han denunciat i confirmat que l’exèrcit turc ha utilitzat fòsfor i napalm com a arma de guerra a la ciutat de Serekaniye. 

A diferència de la lluita contra l’Estat Islàmic, les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons. Davant el que és terrorisme d’Estat per part d’un dels membres de l’OTAN, les forces d’autodefensa kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria, però no s’han fet passos en aquest sentit.

Un altre element en joc és el ressorgiment de l’Estat Islàmic a la regió després que ja n’escapessin de camps i presons 600 membres i familiars, al produir-se atacs a prop i sobre els centres mateixos de detenció. Una situació que mostra la complicitat entre el govern turc i l’Estat Islàmic, entre dos tipus de feixismes amb diferents cares.

També ha entrat en joc l’Exèrcit Regular Sirià d’Al-Assad que s’havia retirat de la zona. La invasió turca ha forçat a Rojava a demanar suport a l’Exèrcit d’Al-Assad com a última opció davant la submissió a Turquia. Tot i així, l’exèrcit siri s’ha ubicat en zones on no hi ha atacs i hi ha molts recels entorn de si la seva intenció és controlar de nou el territori, amb el beneplàcit rus, més que defensar-lo dels atacs turcs.

El 22 d’octubre s’ha firmat un acord entre Turquia i Rússia per retirar les forces kurdes de tota la franja del nord de Síria, fins a una profunditat de 30 quilòmetres, tal com exigeix Erdoğan, -i on hi ha les principals ciutats de Rojava-. Segons les últimes informacions, les FDS accepten retirar-se per protegir la població de més atacs.

En tot cas, la situació és incerta però una cosa està clara, ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic; si no al contrari, porten anys de destrucció i atacs contra aquest poble i la seva revolució. Està en les nostres mans, des de la solidaritat des de baix, des de les oprimides, les treballadores, les dones fer que pervisqui el projecte polític de Rojava i aturar un genocidi.

Què podem fer des de la solidaritat entre lluites?

El rebuig a la invasió ha portat a milers de persones de tot al món a sortir als carrers, a assenyalar les ambaixades, els consulats, els socis comercials de Turquia i les empreses turques amb relació amb el govern.

A Catalunya, el mateix dia d’inici de l’ocupació, una manifestació davant els mostradors de Turkish Airlines a l’Aeroport del Prat denunciava l’atac. A la tarda, milers de persones van baixar per Passeig de Gràcia per acabar protestant davant del consulat turc.

Des d’aleshores hi ha hagut manifestacions gairebé diàries entre els diferents territoris de Catalunya, coincidint amb l’esclat de ràbia davant les sentències als presos polítics. Això ha fet que en moltes de les mobilitzacions que han tingut lloc aquests dies estigués present la solidaritat entre els pobles de Catalunya i Rojava.


En groc: territori controlat per l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria
En blau: tropes turques i exèrcit nacional siri (forces gihadistes)
En vermell: zona controlada per l’Exèrcit Àrab Sirià (de Baixar al-Assad)
En taronja: zona d’on s’haurien de retirar les YPG i YPJ segons l’acord entre Turquia i Rússia; acord que no té el consentiment de les FDS.

A més, hi ha hagut centenars de mostres de suport a les xarxes socials; accions contra els interessos turcs a Catalunya com ara l’ocupació d’una botiga del Barça en denuncia de la seva col·laboració amb Beko, empresa d’electrodomèstics turca que patrocina l’equip. Ressaltar especialment la mobilització del moviment feminista que entenent que la lluita per l’alliberament de les dones ha de ser global i Rojava és un referent contra el patriarcat han abocat moltes energies en la solidaritat i en accions que sota el lema #WomenDefendRojava volen visibilitzar aquesta força global de dones contra l’ocupació.

I dia a dia creix i ens hem d’unir moltes més, i des del sindicalisme combatiu hi som i hem de seguir presents, en aquest moviment contra el feixisme, l’ocupació i el patriarcat, i per la justícia que s’alça des de Rojava, a Catalunya, a Xile, a Hong Kong, i a tants indrets on la gent ha dit prou, es rebel·la, resisteix i construeix alternatives de vida.

Trenquem amb l’aïllament

En suport a la vaga de fam de Leyla Güven y les 7.000 activistes que la secunden

Ensorrem Fronteres

CGT Catalunya, a través del Comitè de Resistència Internacionalista (CRI), ens sumem a la campanya internacional en suport i solidaritat amb Leyla Güven i les més de 7.000 persones preses en vaga de fam en protesta per les condicions d’aïllament imposades a Abdullah Öcalan, president del PKK, empresonat des de 1999 per l’estat turc i en règim d’aïllament a l’illa d’Imrali, el que li impedeix rebre amb regularitat visites dels seus familiars i advocats.

Resultado de imagen de leyla guven huelga de hambre

Leyla Güven , impulsora d’aquesta massiva protesta, ha dit que “hi ha violacions molt greus de drets humans a les presons. La resistència a les presons és molt valuosa”. Violacions de drets, aïllament i morts a les presons és també una realitat que trobem a l’estat espanyol. I la vaga de fam és també una forma de resistència utilitzada per les persones preses a l’estat espanyol, on una trentena van començar el primer de maig una vaga de fam col·lectiva en defensa d’una taula reivindicativa de catorze punts exigent respecte als seus drets fonamentals. En ambdós casos, coincideix, també, el silenci mediàtic i la repressió cap a les que alcen les seves veus a les presons.

Donar suport a la vaga de fam iniciada per Leyla Güven és una forma de trencar amb la impunitat dels estats i de les seves armes de guerra i repressives, com les presons, i donar suport a la resistència de les dones kurdes, dels presos i preses i de totes les persones que lluiten per una vida digna, contra tota forma d’opressió, ja sigui de l’estat, el patriarcat, el capitalisme o el colonialisme. Alcem la veu abans que sigui massa tard!

Més de 700 persones en vaga de fam

El 8 de novembre de 2018 Leyla Güven va començar la vaga de fam a la que s’han sumat 7.000 persones, a les presons, activistes a Kurdistan i a la diàspora. A Estrasburg 14 activistes kurdes estan també en vaga de fam.

A Turquia s’enfronten a la repressió dins de les presons; estan en aïllament, s’impedeix la seva comunicació amb l’exterior, mitjançant càstigs disciplinaris que no els permeten rebre visites de familiars, fer trucades, o enviar i rebre correus. Estan sotmeses a violència física i psicològica, i es troben en risc de tenir danys irreversibles; la pressió arterial i la pèrdua de pes no es mesuren regularment, no se’ls està proveint la quantitat adequada de sal, sucre, carbó, llimona i suc de fruita, el que tenen els és confiscat, i si volen comprar als mercats de la presó els cobren el doble.

Aquesta és una mesura de resistència extrema que ja ha portat a la mort a diverses persones, la majoria dones, que s’han suïcidat a la presó a Turquia. El 20 de febrer el militant kurd Ugur Sakar es va immolar a Alemanya com a protesta contra el silenci d’Europa respecte a les vagues de fam. Va morir el 22 de març a conseqüència de les ferides.

Amb aquesta lluita, les autoritats turques han permès al germà d’Abdullah Öcalan, Mehmet, visitar-lo el gener d’aquest any, per primera vegada des de 2016. I també ha rebut una visita dels seus advocats el 2 de maig (la primera des de juliol de 2011). Tot i que Öcalan va manifestar que no volia que ningú morís per ell, Leyla Guven va decidir continuar una lluita que és pels drets humans.

L’obertura d’un raig d’esperança

Leyla Güven afirma que si es garanteixen els drets legals, si s’acaba amb l’aïllament d’Öcalan, hi haurà un raig d’esperança i la possibilitat que les negociacions de pau tornin a l’agenda.

Leyla és copresidenta del Congrés de la Societat Democràtica (DTK) i parlamentària de Hakkari pel Partit Democràtic dels Pobles (HDP). Ha estat alcaldessa de Küçükdikili el 2004 i de Viransehir el 2009. Ha lluitat sempre contra la repressió del govern turc, el que li ha ocasionat problemes amb la justícia de l’estat turc. Ha estat detinguda en vàries ocasions, la última el 2018, per oposar-se a l’atac i la invasió de l’exèrcit d’Afrin, regió kurda situada a Síria. Al juny d’aquest mateix any, estant a la presó, va ser escollida diputada pel HDP a l’Assemblea Nacional turca. La diputada va ser alliberada el 25 de gener de 2019 a causa del seu deteriorat estat de salut però contínua en espera de judici i mantén a casa la seva vaga de fam, només pren Vitamina B i líquids salats i dolços.

La vida de Leyla Güven és un exemple de la resistència i lluita de la població kurda per la llibertat, la justícia, l’alliberament de la dona i l’ecologia, i també és una de les persones que ha patit la brutalitat del règim turc contra pobles, treballadors i treballadores i dones.

“Erdogan està intentant acabar amb tota forma d’autoorganització, democràcia de base i autonomia kurda arreu de Kurdistan”

La repressió de l’estat turc

Recep Tayyip Erdogan és responsable de milers de detencions d’activistes del moviment per l’alliberament del Kurdistan i després de la ruptura del procés de pau el 2015, centenars d’alcaldes i diputats kurds, periodistes, sindicalistes, professors i activistes han estat empresonats o s’han hagut d’exiliar. Tots els que s’oposen al règim autoritari d’Erdogan poden ser detinguts.

L’última acció antidemocràtica del govern d’Erdogan ha estat impedir que els regidors kurds, elegits en els últims comicis municipals del 31 de març, ocupin els seus càrrecs. Ha arribat a anul·lar les eleccions municipals a Istanbul perquè havia perdut el seu candidat i s’ha de repetir les eleccions.

Erdogan està intentant acabar amb tota forma d’autoorganització, democràcia de base i autonomia kurda arreu de Kurdistan. Des de desembre passat amenaça també amb una invasió de Rojava, després de que el gener de 2018 envaís Afrin (el cantó més a l’oest de Rojava) amb l’Exèrcit Lliure de Síria, on perduren els  saquejos i incendis de cases i comerços, l’espoli de les seves collites d’olives, i els assassinats i segrestos de la població.

Silenci internacional

Fins al dia d’avui, tot i les cartes i les trucades de persones preses i familiars al govern turc, als organismes i al Parlament Europeu, al Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura (CPT), i a parlamentaris de diversos estats, organismes i organitzacions de drets humans (9000 correus s’han enviat amb la campanya ‘Aixeca la teva veu per Leyla’), no hi ha hagut cap resposta.

Totes les institucions mundials i, en particular, la Unió Europea, es mantenen en silenci tot i ser testimonis de totes les accions repressives i antidemocràtiques de Turquia. Leyla Güven ha dit que “crec que si el govern del AKP ignora totalment els acords internacionals dels quals forma part, és perquè se sent animat pel silenci de la Unió Europea”.

La col·laboració espanyola amb Turquia és important sobretot en l’àmbit militar tant en el marc de l’OTAN com en el de l’exportació d’armament a aquest país. Turquia és el segon comprador d’armament a l’estat espanyol. El 2016 , Turquia va comprar armament per valor de casi un milió d’euros, el que representa el 17% de les exportacions espanyoles d’armament. Armes que s’utilitzen contra la població kurda de Bakur (el Kurdistan de Turquia), o d’altres estats (Rojava a Síria o Basur a Iraq, on Turquia està bomberdejant). A més, l’Estat espanyol ha importat de Turquia 10.000 tones d’oli d’oliva, entre les que es troba oli robat d’Afrin.

Iniciativa Aixeca la teva veu per Leyla

Davant d’aquesta aliança entre els poders dels estats i organitzacions afins, ens hem d’unir els pobles i les classes treballadores. El 2 de març de 2019, diferents organitzacions socials i de drets humans, activistes, periodistes i parlamentaris d’esquerres van posar en marxa la Iniciativa “Aixeca la teva veu per Leyla” per trencar amb el silenci internacional amb l’incompliment de drets i garanties a les presons, posar fi a l’aïllament carcerari i denunciar la complicitat dels estats europeus amb el règim feixista d’Erdogan.

Com a part d’aquesta iniciativa, el CRI ha realitzat tres accions a Barcelona. El divendres 3 de maig, encartellades en suport a la vaga de fam i de denúncia del règim d’aïllament d’Erdogan, al portal del Consolat Turc i a la seu de la Unió Europea al Passeig de Gràcia de Catalunya.

El dijous 9 de maig, ens vam sumar a la convocatòria internacional del Moviment de dones kurd, fent una nova concentració davant el consolat i la darrera acció per el moment, ha estat una concentració de protesta a l’oficina d’Amnistia Internacional a Barcelona, el dilluns 13 de maig per denunciar la complicitat d’aquest organisme amb el règim turc, el seu silenci davant la situació de les preses en vaga de fam a les presons turques i fins i tot el desallotjament de companyes kurdes que protestaven a la seva seu a Londres.

Les accions no s’aturen aquí. Seguim ampliant la nostra veu per donar a conèixer la lluita del poble kurd, la total vulneració de drets de les seves preses, les vagues de fam com a acció radical i sostinguda, fins a aconseguir trencar el silenci còmplice de la Unió europea.

*Nota editorial: El passat 26 de maig es va posar fi a la vaga de fam a petició de Abdulà Ocalan a l’haver aconseguit els objectius de la mateixa*

Vídeo de Leyla Güven