Diego L. Fernández Vilaplana, Col·lectiu #Revolta1873
La primera vaga general al País Valencià va acabar, com molts altres conflictes de l’època, a trets. Ara fa 150 anys, una assemblea de treballadores i treballadors d’Alcoi, convocats per l’AIT, va decidir no tornar a la feina fins que reduïren la jornada i els jornals augmentaren.
Des del 9 d’octubre de 2019, Turquia i els seus aliats gihadistes, amb el nom de l’Exèrcit Nacional Siri (opositor a Al Asad) estant envaint els territoris de nord i est de Síria (Rojava).
Turquia té l’objectiu d’ocupar el territori, desplaçar la població que ara hi viu per tal de turquificar-lo (imposant la llengua, les escoles i l’administració turca) i poblar-lo amb famílies de combatents gihadistes que estan saquejant i apoderant-se de cases i propietats de les persones que van fugir dels bombardejos (com està passant a les zones recentment ocupades de Serêkaniyê i Girê Spi, i a Afrin des de fa dos anys). A més de fer una neteja ètnica, el president turc Erdogan també pretén destruir el projecte polític que la població ha estat construint al llarg dels darrers vuit anys entorn de la democràcia directa, l’ecologia i l’alliberament de les dones.
Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món: tenen organitzacions no mixtes i participen en tots els espais polítics i representatius; impulsen cooperatives i altres projectes per a l’autonomia econòmica; hi ha acadèmies, centres culturals i mitjans de comunicació de dones, així com tribunals no mixtes responsables d’abordar casos com la violència masclista. Una altra experiència a destacar és l’espai de convivència comunitària entre dones al poble de Jinwar, ara amenaçat per la guerra.
Cal recordar, també, la dura lluita que el poble kurd i altres pobles de nord i est de Síria, a través de les Forces Democràtiques Síries, han lliurat i lliuren contra l’Estat Islàmic. Les dones tenen un paper molt important, a través de les YPJ (unitats de protecció de les dones) en què moltes donen la seva vida. L’objectiu de les YPJ és l’autodefensa, així com aconseguir l’alliberament de les dones a través de la lluita contra la mentalitat patriarcal i els atacs militars. Per això les YPJ, a la vegada que lluiten al front també eduquen les dones, intel·lectualment i culturalment, perquè aprenguin a defensar-se elles mateixes, mentalment i física. És clau la lluita de les dones contra la mentalitat patriarcal, a les escoles, als barris, a les famílies, a les institucions polítiques…
Kongra Star és una estructura paraigua dels grups de dones en Rojava amb l’objectiu de construir un Orient Mitjà democràtic i que promogui la llibertat de les dones. Kongra Star es va crear al 2005; l’organització va ser clandestina sota el règim Baaz i es va enfrontar a moltes dificultats. Durant la revolució va tenir un paper clau en l’organització de les dones i des d’aleshores no ha parat de créixer.
“Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món”
Des del 9 d’octubre les dones han estat un objectiu directe de les forces d’ocupació i s’han convertit en víctimes de desplaçaments massius, bombardejos, segrestos, execucions i violacions. Fins i tot, les milícies gihadistes aliades de Turquia han difós en vídeos les seves atrocitats, per tal de destruir la voluntat i resistència de les dones, com van fer amb l’assassinat i mutilació del cos de Hevrîn Xalef, una política i activista pels drets de les dones, la unitat dels pobles i la pau a la ciutat de Raqqa.
No obstant això, les dones de tot el nord i est de Síria s’estan organitzant per resistir a aquests atacs. La seva mentalitat no és en absolut de víctimes, sinó que diuen: “aquí la resistència és vida i desenes de milers de dones de tot el nord i est de Síria viuen amb aquest principi”. La resistència de les dones es du a terme a través de les YPJ, com a força de defensa de les dones i de la societat en contra de l’opressió de l’Estat islàmic o de qualsevol agressor, avui l’estat turc i els seus grups armats aliats gihadistes. Dins les YPJ hi ha dones de diferents grups ètnics: la majoria són kurdes i àrabs, però també n’hi ha de siríaques, assíries i d’altres, a més de les internacionalistes d’altres països i regions. Defensen la importància de connectar la defensa de les dones contra els atacs patriarcals i militars de tot el món. “Si estem unides, la nostra força i la nostra voluntat es tornen més fortes”, diu Zenûbîya Athro.
També existeixen les Forces de Protecció de les Dones de Bethnahrin HSNB, una força militar siríaca formada exclusivament per dones. Els siríacs inclouen assiris, caldeus i arameus, pobles originaris de l’Orient Mitjà supervivents, així com els armenis, del genocidi que l’Imperi Otomà va dur a terme contra ells entre 1915 i 1917. Aquestes organitzacions de defensa que van néixer per fer front a l’Estat Islàmic, integrades en les Forces Democràtiques Síries, s’enfronten avui també a la invasió turca i temen un nou genocidi cap al seu poble.
L’autodefensa ha arribat també a les comunitats. Les Forces de Dones d’Autodefensa de la Comunitat, HPC-Jin van ser fundades en 2014 per a la seguretat de les comunitats i els barris, la defensa contra qualsevol tipus de violència contra les dones i també per a l’educació, la medicació i el canvi de mentalitats. La majoria de les dones que treballen en HPC-Jin són mares, àvies i dones grans, algunes d’elles tenen entre 60 i 70 anys. Però també hi participen dones joves de totes les comunitats. Actualment tenen un paper molt important en la lluita contra les cèl·lules dorments de l’Estat Islàmic perquè no s’infiltrin ni ataquin les poblacions.
Les dones són també majoria entre el personal de la Mitja Lluna Roja Kurda (Heyva Sor), una ONG local que organitza el suport mèdic a les zones atacades- sovint en grans condicions de risc perquè el personal sanitari és objecte dels atacs- i ajuda als desplaçats.
Són moltes les periodistes que denuncien els crims de guerra, i els atacs indiscriminats contra la població civil, fins i tot amb armes químiques. El 13 d’octubre l’exèrcit turc va bombardejar un comboi de cotxes de civils i periodistes que anava a Serêkaniyê a evacuar els ferits. Onze persones van ser assassinades, entre elles dues periodistes. Una periodista de Jin TV, una cadena de notícies no mixta, també va ser ferida cobrint la guerra.
Són dones també les que mantenen la moral alta, es donen suport mutu i comparteixen el dolor com a mares de shehids (màrtirs) i formen part del Consell de les Famílies dels Màrtirs, fundat el 2014 per proporcionar ajuda, tant moral com material, a les famílies, i recordar als que han donat la via en la lluita.
“empreses espanyoles com Indra, Maxa, La Caixa o Banc Sabadell donen suport militar i logístic a Turquia”
Des que va començar la invasió, hi ha hagut manifestacions massives, accions de protesta, i també demandes a organitzacions internacionals de drets humans, tant per part del moviment de dones com de totes les organitzacions civils. El moviment de dones joves també ha dut a terme accions independents.
Arran de la invasió, més de 300.000 persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars. Moltes han estat acollides pels seus familiars en altres ciutats o han trobat refugi en escoles i altres allotjaments organitzats, però la majoria viuen en camps de desplaçats, on sobretot hi ha dones i nens. Però les dones no són només víctimes del desplaçament: treballen per Heyva Sor de Kurdistan, les ONG locals i les forces de seguretat dels campaments. I formen part de les comunes, el sistema d’organització del camp, tal com a les ciutats i pobles. Les comunes de camp estan organitzades amb el sistema de copresidència, el que vol dir que una dona i un home són igualment portaveus. La Fundació de Dones Lliures de Rojava, creada el 2014, dona suport a les dones als camps de refugiats amb cursos de formació per a la salut, tallers de suport psicològic, projectes educatius… i també acompanyen a dones exmembres de l’Estat Islàmic.
La resistència de les dones, una lluita global
WomenDefendRojava és la campanya internacional per a la defensa de la revolució de Rojava i per enfortir els vincles entre les lluites de les dones arreu del món. Silava Şêxmûs, jove kurda que treballa en la campanya explica que “Women Defend Rojava tracta sobre donar-se suport mútuament”.
També han llençat la campanya “Boicot a Turquia”, que fa un crida a deixar de consumir productes turcs, així com anar de turisme a Turquia, per minar l’economia de la guerra. I, evidentment, a posar fi al comerç d’armament amb Turquia.
Acabem amb la venta d’armament a Turquia
L’estat espanyol dona suport logístic i militar a Turquia en el marc de l’OTAN: protegeix amb els seus míssils Patriot i un total de 150 militars la base d’Incirlik, des la qual s’enlairen cada dia els avions turcs que bombardegen la població del Nord i Est de Síria.
D’un banda, són moltes les empreses armamentístiques espanyoles – com Maxam que fabrica explosius i mines antipersona, Indra amb els seus components electrònics, per esmentar-ne algunes – que venen els seus productes a Turquia. I el suport financer d’aquestes empreses prové de bancs com ara el BBVA, el Banc Sabadell, La Caixa o Bankia. De l’altra, el consorci europeu Airbus ha subministrat a Turquia els avions A400M que estan sent utilitzats per a transportar material militar, tropes turques i milícies gihadistes per a l’ocupació.
Per tot això, des de la secció sindical de CGT Airbus Getafe, CGT SOV del sud de Madrid i altres organitzacions han fet un acció de protesta el 18 de febrer davant l seu de l’empresa en aquesta ciutat.
Cal que des de l’acció sindical, des de les organitzacions socials, des de tots els moviments socials utilitzem les armes del boicot, la protesta, la denúncia i, sobretot, la solidaritat per aturar el genocidi al nord i est de Síria, per defensar la revolució de les dones i unir-nos contra els estats patriarcals, capitalistes, colonials i les polítiques de guerra.
“La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).
El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.
A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar els sous.
L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans dels empleats que les ocupaven.
El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.
No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.
La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000 pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les 250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van constituir la col·lectivitat del Metro.
En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a 1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid i pagaments a banquers, polítics i periodistes.
Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions. Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10 pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars, persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb algun tipus de minusvalidesa.
Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.
Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat, de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de guerra i acordada per unanimitat.
Van experimentar una equiparació salarial de les diferents professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal), experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la puja d’un 15% del salari de mitjana.
Per a més informació:
Mintz, Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.
Obra colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el exilio.
Paz, Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.
Memòria 1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.
Memòria 1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.
Diari Solidaridad Obrera, Barcelona, 1936-1937.
Per entendre, el perquè els treballadors catalans al 1936 van ser capaços de posar en marxa l’obra constructiva de l’anarquisme espanyol, hem d’entendre primer tot el camí traçat en les lluites socials del segle XX.
Els obrers en la seva gran majoria a Catalunya es van afiliar a la CNT, i van tenir la necessitat de construir el que hem entès com la “Societat Paral·lela”, aquesta consistia en autoformar-se en el treball i en els barris, a través de Cooperatives de Consum, de Construcció, economats, escoles racionalistes, ateneus populars, les prestacions mutualistes, les caixes de resistència que procuraven portar a bon terme els propis sindicats i a partir del Congrés Regional de Sants de 1918 l’organització per sectors industrials.
Amb aquest bagatge d’aprenentatge dels obrers, davant els esdeveniments que es van produir amb l’aixecament militar feixista que a Catalunya els obrers el van fer fracassar, i als pocs dies d’aquell 19 de juliol de 1936 i després d’una setmana de vaga general per celebrar la festa de l’eufòria revolucionària, els comitès orgànics de la CNT van prendre un camí decisiu. Sabent que els carrers eren dels anarcosindicalistes, van deixar de banda la proposta de Garcia Oliver, Aurelio Fernández, etc., aquella coneguda com “a pel tot ” i van optar pel “Comitè de Milícies Antifeixistes” on cabien la resta d’organitzacions sindicals i partits. Els obrers, sense esperar cap ordre i davant l’absència de la gran majoria d’empresaris; i amb l’experiència acumulada d’anys anteriors de societat paral·lela, no van dubtar. I com a primer símptoma es veurà la imatge dels tramvies circulant per Barcelona.
Els obrers van tornar a les fàbriques, majoritàriament van ser els qui van decidir reprendre l’activitat laboral i econòmica, gairebé sense esperar cap consigna ni tant sols dels sindicats. Van ser ells els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques. Després va ser el Sindicat de la CNT amb les seves estructures els que parlarien de col·lectivitzacions i, encara dies més tard, el Comitè de Milícies (Consell d’Economia de Catalunya, 14 d’agost de 1936) i després la Generalitat amb el seu Decret de Col·lectivitzacions i control Obrer (26 d’ octubre del 1936), i a tot això s’apuntaria al carro també la UGT.
“Van ser els obrers els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques”
A Catalunya durant el període revolucionari 1936-1939 pràcticament tots els sector econòmics van quedar col·lectivitzats i altres socialitzats. excepte el sector bancari que fou misteriosament respectat per problemes de política internacional. Empreses confiscades pels treballadors i col·lectivitzades on la propietat va passar a ser del conjunt dels treballadors, que van establir a través dels seus comitès de control obrer i per mitjà de l’autogestió i l’assemblea, la direcció, el control de la producció, la seva administració i organització interna. Empreses controlades on la direcció i la gestió eren compartides entre l’antic propietari o gerent i el comitè de control obrer. Ningú no podia prendre cap decisió unilateral i tot era consensuat.
Podem ressaltar també la socialització de sectors econòmics important i vitals per la subsistència, com per exemple les elèctriques, la coneguda Canadenca, el sector de la fusta, o també el sector de l’espectacle sobre tot el cinema i el teatre.
Així, des del primer moment el Sindicat de la Fusta de la CNT va decidir socialitzar el sector, tot començant pels tallers més petits, que aleshores aplegava uns 3.000 treballadors. Per això necessitava ocupar espais més grans i deixar de banda els locals petits e insalubres. Van ocupar l’església de Santa Madrona del carrer de Tapioles i altres locals del carrers de Radas i Blai, Reina Amàlia, etc. El Sindicat va socialitzar tot el procés de la fusta des de la matèria primera (l’arbre) fins a la venda del moble. Per això, va necessitar desplegar-se per tot Catalunya i adaptar-se a les fustes del país. Els obrers es van especialitzar en cada una de les fustes i el seu procés industrial, ja fossin cadires, somiers, mobles, etc. Tot aquest procés es va anar desenvolupant durant els anys 1936 i 1937.
Va ser un sector que tot i els problemes de les matèries primeres, no va voler estar subvencionat ni pel Comitè de Milícies, ni per la Generalitat. Sempre va voler respondre per ell mateix i va arribar fins al final, ja que consideraven que d’altra manera es convertirien en una mena de cooperativistes de l’Estat. Tant es així, que també van intervenir en la creació d’un altre sector important per la fusta com va ser el Sindicat de la Indústria de l’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT, que tenia la seva seu al carrer de Bailèn 11 de Barcelona. Seguint les directrius de la Federació de Sindicats de la Indústria, la gent implicada en la construcció d’habitatges havia de considerar que la fusta era un element important en la construcció. A finals de 1938, eren unes 7.000 persones les que treballaven en aquest sector.
Pel que fa al Sindicat de l’Espectacle, molt arrelat al Paral·lel, cal dir que abans del 19 de juliol del 1936 hi havia constituïdes diverses societats com autors, músics, operadors de cinema, electricistes, porters, etc. Aquestes societats, en assemblea el 23 i 24 de juliol de 1936, van decidir entrar en bloc al Sindicat l’Espectacle de la CNT. Pocs dies després de l’assemblea el sindicat va decidir confiscar tots els cinemes i teatres de Catalunya. Pel bé del públic, es pretenia acabar amb la claca, la revenda, la propina, etc. La represa de la plena normalitat dels teatres i els cinemes va arribar el 15 d’agost de 1936 amb uns preus molt més assequibles al públic i amb el sector socialitzat. Pel que fa a les obres de teatre, el sindicat va optar per fer representacions en la seva majoria per a la distracció del públic, això sí, traient les connotacions burgeses a cada una de les obres representades, cosa que portà algun problema amb les Joventuts Llibertàries, que apostaven per un teatre més social i d’avantguarda.
El Sindicat de l’Espectacle, en el seu informe aparegut durant l’any 1937 presentava detalladament unes despeses de més de dos milions de pessetes entre els impostos que pagava i les despeses de manteniment i sous dels obrers i artistes. Els teatres que s’obriren foren uns 15 a tot Catalunya, encara que en el decurs de la guerra se’n tancaren alguns i, sobretot, a l’hivern hi havia una programació més reduïda. També tingueren l’ocasió, encara que fou per minories, de tirar endavant nous projectes de companyies de teatre com Teatre Experimental i Teatre de l’Art.
Pel que fa referència a la indústria de l’energia a Catalunya, hi havia cinc empreses que es dedicaven a vendre energia. La més gran i potent amb diferència era Riegos y Fuerzas del Ebro S.A., coneguda popularment pel nom de la Canadenca. Aquesta empresa distribuïa fluid elèctric a tota Catalunya i tenia uns 6.000 treballadors. Per tant, era una de les empreses més grans de Catalunya. La seu principal estava a la Plaça Catalunya, però és ben coneguda la seva central tèrmica de l’avinguda del Paral·lel amb les seves tres xemeneies.
Recordem que en aquell moment La Canadenca continuava en expansió. Des de l’endemà de la revolució i després que la major part dels tècnics marxessin del país, els treballadors es van fer càrrec de l’empresa. El control obrer des del primer moment va garantir la normalitat energètica a tot el territori. Així, a mitjans d’agost de 1936, els comitès de les cinc empreses catalanes de l’energia, conjuntament amb els sindicats de la CNT i UGT, van confiscar les empreses de l’aigua, del gas i de l’electricitat de Catalunya a fi de socialitzar el sector. Aquesta incautació obeïa a que, mentre la Generalitat no intervingués amb una clara vocació de fer rutllar el sector, els obrers se’n feien càrrec.
En conseqüència, els obrers van crear el Comitè Central del Control Obrer de Gas i Electricitat, que tenia els seus subcomitès tant del gas com de l’electricitat i que es mantingué pràcticament fins al final de la guerra, potser amb més controls i comitès intermediaris.
“La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).
El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.
A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar els sous.
L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans dels empleats que les ocupaven.
El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.
No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.
La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000 pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les 250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van constituir la col·lectivitat del Metro.
En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a 1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid i pagaments a banquers, polítics i periodistes.
Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions. Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10 pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars, persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb algun tipus de minusvalidesa.
Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.
Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat, de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de guerra i acordada per unanimitat.
Van experimentar una equiparació salarial de les diferents professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal), experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la puja d’un 15% del salari de mitjana.
Per a més informació:
Mintz, Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.
Obra colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el exilio.
Paz, Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.
Memòria 1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.
Memòria 1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.
Diari Solidaridad Obrera, Barcelona, 1936-1937.
