Categoria: Mireia Bazaga

Mireia Bazaga. Advocada i afiliada a CGT

Des que dilluns dia 14 de setembre es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna a presó a nou polítics institucionals i a dos activistes, els carrers s’han omplert de manifestacions liderades per les més joves que amb barricades s’han intentat protegir de la repressió policial. I dic les més joves i prou, perquè la veritat, aquest és el seu comú denominador, ser les més joves de la societat catalana. Els orígens, doncs molt diversos. I els missatges: que han perdut la por, que estan fartes de la repressió, de la manca de llibertats, que tot plegat va molt més enllà de la independència.

Paral·lelament, al nostre sindicat hem pogut veure diverses reaccions a les mobilitzacions: aquelles que s’han unit i participat de forma directa, aquelles que s’ho han mirat amb bons ulls però des de la distància, aquelles que les han criticat i les han titllat de moguda  burgesa dirigida per la casta política… 

En aquest context, dilluns vaig haver d’anar a jutjats a assistir una jove, la Raquel, detinguda abans de començar la manifestació antirepressiva que s’havia convocat a Barcelona en resposta a la brutal repressió que s’està patint per tota Catalunya les darreres setmanes. El seu delicte: sortir a manifestar-se i dur una ronyonera.

Com no, la fiscalia va demanar presó provisional per la noia i els dos joves que havien estat detinguts amb ella. De fet, com sabem, la fiscalia està demanant sistemàticament presó per totes les persones detingudes en el marc de les mobilitzacions contra la sentència.

Aquesta vegada vam tenir sort, la Raquel va poder sortir en llibertat amb càrrecs. I dic que vam tenir sort perquè la cosa ja no depèn de si existeixen els motius legalment establerts per dictaminar presó provisional o de si les lletrades fem millor o pitjor en la nostra feina. Tot plegat depèn només de si et trobes davant un jutge mínimament racional o no. I aquesta vegada el jutge ho va ser, i va veure que no concorrien els motius per dictar presó provisional.

Quan vam anar a esperar que la Raquel sortís dels calabossos de la ciutat de la Justícia, vam poder veure com sortien tot de nois ben joves per la porta per la que esperàvem que sortís la Raquel.

¡Ai Papa, que mal lo he pasado!» cridava un jove mentre s’abraçaven

No, jo no vaig veure allà Torras, ni Puigdemonts, ni Martes Rovira. Ni les joventuts de Convergència democràtica (o PDCat o com es diguin ara), jo allà vaig veure gent de barri, fills de treballadors i treballadores, que parlaven català o castellà, de diversos orígens, amb els seus xandalls o texans de moda que podem veure en la típica foto d’Instagram de qualsevol post adolescent.

Un d’ells quan sortia cridava «¡Ai Papa, que mal lo he pasado!» mentre s’abraçaven. Allà hi havia alguns nois que el jove ja coneixia però també d’altres que havia conegut durant la detenció. Tots ells a mesura que anaven sortint dels calabossos s’anaven abraçant entre rialles de descans i fins i tot aquells que no els esperava ningú eren abraçats pels familiars dels altres (va ser molt emocionant, malgrat jo sigui enemiga fervent de les abraçades, el moment s’ho valia). Tots convençuts que podrien haver-se quedat en presó provisional, alguns referint-se al comentari que la Mossa de torn els havia fet quan havien declarat «Lo tuyo pinta muy mal» (com sempre, posant la por al cos).

Alguns d’ells segurament detinguts pel racisme que es respira en la societat i en aquest cas concretament a les forces i cossos de seguretat de l’estat. Doble opressió, per manifestar-se i pel color de la pell.

Un cop fets els rituals de les abraçades, els joves van acomiadar-se dels seus familiars i van decidir anar a fer unes birres. No van decidir anar-se’n a tancar a casa a plorar pel patiment viscut (que també es recomanable i és molt probable que finalment ho acabessin fent), no, van decidir anar a prendre unes birres amb els joves que havien conegut i que havien estat detinguts pels mateixos motius.

Aquests i aquestes joves fartes d’una existència sense futur, que han crescut en un clima d’opressió generalitzada, en un sistema que els titlla de frívols i de poc preparats. Ells fan una lluita per la llibertat que els uneix, que genera vincles. I els vincles que han generat les detencions. Potser aquests vincles, aquestes idees, aquestes emocions, no es passen d’un dia a l’altre i molt menys per una detenció, potser la detenció comporta l’efecte contrari? Potser s’ha plantat una llavor, una llavor que ja feia temps que s’havia plantat i ara creix poc a poc el fruit? I qui som nosaltres per  pensar que aquests joves s’han deixat manipular per les voluntats de quatre polítics encara que sigui indirectament? No, no crec que tingui res a veure, en absolut. Que d’altres se’n vulguin aprofitar ja és diferent. Però…

Si aquesta no és la gent per la què i amb la què volem construir un món nou, llavors qui? Si no ens movem per ells, aleshores per què? Si deixem passar aquesta oportunitat, llavors quan?

No em serveixen de res les excuses, companyes. Prefereixo conviure amb algunes contradiccions que no viure. Anarcopuristes, go home! O millor dit: rest at home.

Mireia Bazaga, advocada laboralista i afiliada a la CGT.

Nosaltres, els advocats i les advocades, no som ni hem de ser els portaveus ni els caps pensants dels sindicalistes en un conflicte col·lectiu. Nosaltres quan participem de qualsevol negociació col·lectiva ho fem com a assessors amb coneixements jurídics. A partir d’aquí la nostra participació a la negociació s’ ha de limitar a això, a assessorar als i les treballadores en termes jurídics. I punt.

De sospesar les forces i veure com actuar en cada moment, de les tècniques a seguir, dels mitjans mentre dura la negociació s’ han d’encarregar els i les sindicalistes, és a dir, els i les treballadores.
No és tan difícil, en un conflicte sabem que la probabilitat d’èxit rau en la força que mostrin els i les treballadores davant l’ empresa, no de les paraules tècniques que usi en base a la legalitat vigent un lletrat assessor. Per això ja està l’ àmbit judicial, on tot i així, la probabilitat d’èxit també ha de raure en la pressió que es faci des de la col·lectivitat de treballadors/es. En la negociació no ens hem d’ emparar en el que podríem aconseguir o no legalment, si no les millores a nivell laboral no s’ haguessin aconseguit mai.

O a cas les 8 hores de jornada diària van sorgir d’una negociació entre advocats d’empresa i de sindicats? No, companys i companyes, no. Si volem ajudar en una negociació, animem als treballador/es a aconseguir els seus objectius amb les seves pròpies eines, perquè d’altra manera, amb la legislació laboral vigent, sabem que ben poc està a les nostres mans.

Estem allà per explicar què podem i què no podem treure a l’empresa d’acord amb la legalitat vigent o com redactar un determinat article en una negociació de conveni per tal d’afavorir els interessos de la part obrera, però els qui decidiran què i com ho volen, són els i les treballadores, no ho oblidem. Perquè la llei ara mateix empara molt poc la classe obrera, perquè l’estatut dels treballadors erra en el seu nom, això prou que ho sabem.

“Si volem ajudar en una negociació, animem als treballador/es a aconseguir els seus objectius amb les seves pròpies eines”

És bàsic i fonamental no permetre a l’empresa que es senti còmode en una negociació, tot parlant amb un lletrat o una lletrada, en termes legals, generant una alienació total dels qui han de confrontar-se amb l’empresa realment. Perquè l’empresa no estigui còmode caldrà quelcom més que conceptes jurídics i converses polides, així, les reunions aniran passant i la consecució de drets no arribarà. Qui ha de parlar en una negociació són les parts afectades. I en una negociació on és evident que les posicions no són d’igualtat perquè uns són els que ocupen i els altres els que es troben subjectes a les ordres dels ocupadors, cal deixar clara una posició de força on la veu que sigui escoltada sigui la de l’assemblea, la de la secció sindical, però no la d’un lletrat/da alienat del conflicte i que a fi de comptes pot ser que acabi emportant-se un tall del pastís pactat.

Els advocats i les advocades que assessorem la CGT hem de tenir, sota el meu parer, una ideologia propera a la del sindicat, evitar que la finalitat de la negociació sigui obtenir diners més enllà de salvar llocs de treball (per alguna cosa a la CGT no pactem ERO’s). Hi hem de ser per garantir llocs de treball, no per suprimir-los. Potser caldria recordar-ho.

Si els i les advocades que estem assessorant al sindicat som aliens als principis del mateix i només busquem benefici econòmic, aquest no hauria de ser el nostre sindicat, perquè la CGT té uns objectius clars, o els hauria de tenir. I, a la inversa, quan escollim assessors, potser que ens fixem en si busquen ajudar-nos en la mida que sigui possible a nivell jurídic o si simplement van comptant el número de persones afectades per veure quina quantitat s’enduran al final de cada conflicte.