27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

El passat mes de març va haver-hi una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

Aquesta setmana hi ha hagut una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

Fort creixement de CGT a les universitats

Redacció

En 12 anys la CGT ha experimentat un fort creixement a les universitats públiques catalanes, tant en el personal d’administració i serveis (PAS) com en el personal docent i investigador (PDI). Aquest creixement s’ha accelerat especialment el darrer any, en un context de conflictivitat i un marcat increment de la nostra acció sindical.

Seccions sindicals a totes les universitats

Les xifres parlen per si soles. L’any 2006 la CGT només disposava de dues seccions sindicals a les universitats públiques catalanes. Una a la Universitat de Barcelona (UB) i l’altra a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La primera era bàsicament d’afiliades del PAS mentre la segona ho era de PDI. Els darrers anys aquesta dualitat s’havia acabat i al les dues l’acció sindical es va expandir a tots els àmbits dels seus treballadors/es i es va crear la secció sindical de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). De totes maneres, el fort creixement  l’actualitat la CGT te seccions sindicals a totes les universitats públiques de Catalunya. El darrer any s’han creat seccions sindicals a les següents universitats: Universitat Pompeu Fabra (UPF), Universitat de Girona (UdG), Universitat de Lleida (UdL) i Universitat Rovira i Virgili (URV).

I més lluita sindical

L’expansió del sindicat ha tingut una forta repercussió en les lluites dels i les treballadores de les universitats i, en gran mesura, també ha sigut conseqüència d’aquestes lluites. L’augment de l’afiliació i la organització s’ha produït especialment en els àmbits més precaris. Està sent molt més destacat en els treballadors/es laborals, molts dels quals tenen contractes molt precaris, que en els funcionaris. I també en els sectors on aquesta precarietat és més exagerada.

Durant aquest període la CGT s’ha implicat en nombroses lluites a les universitats i en moltes d’elles n’està sent el referents. La més recent és la lluita per l’aplicació de millores en els contractes d’investigadors/es predoctorals, que ha comportat la realització de vagues, manifestacions, ocupacions, … i diverses accions legals a Inspecció i al TSJC. Fruit d’aquestes vagues a la UAB la lluita es va guanyar amb un acord directament amb CGT.

Altres lluites en les que el sindicat hi és present de forma constant són les del professorat associat, interins i altres figures de PDI precaris i les de la regularització dels contractes de PAS depenent de projectes. El sindicat també està present en lluites més globals i per mesures socials dins de les universitats, des de la de defensa de l’escola bressol a la UAB o les lluites contra retallades, privatitzacions i augment de les taxes a les universitats.

I augment de la representació sindical

L’expansió sindical de CGT també ha revertit en un increment de la presencia del sindicat en els comitès d’empresa. Aquest fet ha motivat que a data d’avui, i per primera vegada, la CGT estigui present a la mesa del PDI laboral, amb el 19,7% dels i les delegades al conjunt de Catalunya i del PAS laboral, amb més del 11% de delegats/des.

I de la repressió

Sovint aquesta lluita ha comportat denúncies i intents d’acomiadaments contra companyes del sindicat. Un dels casos va ser l’acomiadament de la Merce, de la UAB, qui havia destacat en la lluita contra el tancament de l’escola bressol que hi havia al campus de Bellaterra i que va ser acomiadada quan va figurar com a cap de la llista de CGT a les eleccions del PAS ara fa 4 anys. Un altre és el cas dels 27 i més, on es demana presó per 25 antics estudiants de la UAB i 2 treballadors, un d’ells afiliat a CGT. Altres exemples han sigut l’aplicació de penes per la llei mordassa a piquets, identificacions, etc. Tot plegat no ha frenat ni l’augment de la lluita i el creixement del sindicat.

Precariversitats: causes i conseqüències de la precarització a les universitats públiques

Secció sindical CGT UAB

La universitat pública s’ha rebel·lat contra la precarietat que pateixen moltes de les seves treballadores.

Les universitats, de la mateixa manera que la resta de l’ensenyament en general, han estat un dels sectors públics més castigats per la crisi de principis d’aquesta dècada, afectant no només a l’alumnat sinó també a les condicions de la gent que hi treballa. És molt significatiu que en el moment actual en que els grans poders polítics i mediàtics presumeixen de “recuperació econòmica”, el pressupost destinat segueix sota mínims. Tot plegat porta a entendre que la falta de diners és una excusa que amaga un canvi de model on la universitat, com la resta de serveis públics, es converteix en un negoci on uns pocs obtenen grans beneficis degradant les condicions laborals de la gent que hi treballa. Us expliquem breument el canvi de model que s’està duent a terme, com afecta als treballadors/es de la universitat i les diferents lluites que s’estan portant a terme.

El model neoliberal aplicat a la universitat

És difícil posar una data d’inici a la liberalització de la universitat, i és impossible entendre aquesta tendència sense tenir en compte els processos transversals de desmantellament dels serveis públics que es van iniciar als anys vuitanta.

S’ha de tenir en compte que els drets del personal PDI no només estan regulats per l’Estatut dels Treballadors sinó també per la LOU i la Llei de la Ciència, que dificulten la possibilitat d’estabilitzar-se en un lloc de treball en les categories més baixes. A diferència dels treballadors/es d’altres sectors on després de tres anys de treball al mateix lloc de treball es pot passar a duració indefinida, en el cas de la investigació i docència universitària, el personal no fix pot encadenar el mateix tipus de contracte en el mateix lloc de treball durant 10 i 20 anys i que aquest no sigui renovat l’any següent. De fet, actualment, hi han diverses treballadors/es afectades que poden ser acomiadades després de 15 i 20 anys de docència.

Als últims anys, hi ha hagut un congelament de les places de professorat i una manca de renovació de places de jubilats. Aquesta falta de places fixes ha estat compensada per la normalització de l’ús de figures contractuals “extraordinàries”, com ara els contractes de professorat associat, que han anat degradant les condicions laborals del professorat universitari no fix fins convertint-se en un col·lectiu pluriempleat i completament desestabilitzat. 

La figura del professor/a associat/da va ser ideada originalment per regularitzar l’activitat de professionals externs que amb certa freqüència acudien a la universitat per fer conferències o cursos concrets. Un exemple serien determinats advocats de prestigi o cirurgians d’hospitals que imparteixen pràctiques o seminaris a la universitat. El problema és que aquesta figura s’ha utilitzat per contractar professorat de forma barata ja que l’únic requisit legal es tenir una activitat laboral externa que a la pràctica no té perquè tenir res a veure amb el que fan a la universitat. Alhora, es tracta de contractes que acostumen a ser anuals, renovant-se, o no, any rere anys. Una figura que pot ser econòmica i fàcilment contractada i acomiadada que s’utilitza, per exemple, per cobrir baixes i suplències, però també per cobrir llocs estructurals. Actualment a les universitats representen entre el 52% de la plantilla de professorat (UAB) i més del 65% (Universitat Rovira i Virgili). Les contractacions acostumen a estar entre les sis hores i les 18 hores setmanals, tot i que el volum de treball real és molt superior, els salaris entre els 200 i els 800 euros en el millor dels casos. En diverses ocasions el col·lectiu d’associats ha intentat reivindicar millores i actualment existeixen assemblees de professorat associat com a mínim a la UAB, la UB i la UDL coordinades entre elles, que tenen previst iniciar mobilitzacions de cara a la tardor.

Pel que fa al personal investigador en formació (PIF), tot i l’aprovació de la Llei de Ciència en el 2011 per la qual (entre d’altres millores) es regularitzava la situació laboral dels/les investigadores predoctorals que fins llavors no cotitzaven a la seguretat social, la manca de suport pressupostari i de voluntat política ha suposat que aquesta llei hagi quedat en paper mullat. Per exemple, fins gener de 2019 no es va aprovar l’estatut propi del personal investigador en formació (l’EPIF), que ja s’havia establert a la llei de 2011, i fins ara, l’extensió obligatòria del termini dels contractes a 4 anys i les pujades de sou (16.127 euros els dos primers anys, 17.279 el tercer any i 21.533 l’últim any ) no s’han aplicat a cap universitat a Catalunya.

Conseqüències: salut mental i gènere

La situació de precarietat de docents i investigadors té conseqüències en termes de salut mental i desenvolupament personal, especialment per a col·lectius ja discriminats com les dones.  Aquesta situació empitjora, encara més a les etapes postdoctorals, en les quals la inestabilitat laboral i la pressió per l’ambient competitiu fa que moltes investigadores i docents abandonin la investigació. De fet, la dinàmica de competitivitat i mobilitat laboral forçada, sumada a la manca d’expectatives professionals i la bretxa salarial entre homes i dones fa que la universitat sigui un clar exemple del problema dels sostres de vidre, pel qual les dones aconsegueixen arribar a posicions de poder o estabilitat dins de la universitat en molta menor proporció que els homes. En aquest sentit, és remarcable que al voltant del 60% dels contractes del PDI predoctoral siguin obtinguts per dones amb currículums d’excel·lència, mentre que únicament un 22% arriben a obtenir una Càtedra universitària.

A més, cal afegir que, en molts casos, al PDI predoctoral o postdoctoral se’ls sobrecarrega amb feines administratives o docents estructurals, o amb responsabilitats tècniques als laboratoris, sense proporcionar-los sovint un espai de treball i eines adequades. Sistemàticament fan milers d’hores extraordinàries impagades. La mitjana d’hores treballades per aquest col·lectiu és d’entre 45 i 50 hores setmanals, segon les enquestes fetes a les treballadores universitàries, quan als seus contractes haurien de fer-ne 35 o 37,5h setmanals com a màxim. Aquesta situació laboral fa patir als treballadors predoctorals i postdoctorals malalties cròniques, derivades de la sobreexplotació laboral, que impliquen que una de cada 3 PIF ha hagut de rebre tractament mèdic per quadres d’ansietat, depressió o estrès durant la seva vida laboral.

Les cares de la precarietat universitària

La marató de la tesis

El doctorat de l’Ana s’ha convertit en una carrera d’ultra resistència. Després de fer el màster no sabia si volia investigar, però li van oferir participar en un projecte que tenia un transfons social, i això li va convèncer a demanar un ajut a la contractació. Després d’alguns mesos treballant en la preparació del projecte sense cobrar, li van confirmar que li havien donat l’ajut: un any de contracte que podia prorrogar fins un màxim de 3 anys, amb un sou de 14.400€ bruts anuals. Directament li van enviar a fer treball de camp a un lloc remot, on va haver d’avançar moltes de les despeses de la seva butxaca, que la universitat li tornava mesos després si presentava tota una sèrie de justificacions i papers. Quan l’aventura del treball de camp va acabar, l’Ana va passar d’estar al mig d’una situació d’aïllament i conflicte a passar més de 10h diàries al laboratori en una situació d’opressió per part del seu cap i supervisor de tesis.  I així va anar passant el temps. La seva última pròrroga va finalitzar sense haver-la acabat havent de mantenir-se mitjançant la prestació d’atur mentre seguia treballant. Aquesta situació tan precària, la vaa portar a una depressió i posteriorment a un esgotament i ansietat que li van diagnosticar com a síndrome d’esgotament professional o “burn-out”. Ara, per fi, ha acabat la tesis i treballa en una cosa completament aliena a la investigació. Cada vegada que li arriba un e-mail de la universitat li fa mal la panxa i encara un any després d’acabar, de vegades, té malsons relacionats amb la seva experiència.

ASSOCIADES

La C.P., que prefereix no donar el seu nom, és una d’aquestes professores associades. Va entrar a treballar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 2009 per cobrir una baixa però la seva activitat laboral s’ha anat allargant cobrint diverses assignatures troncals després de la jubilació dels professors titulars. El seu contracte li reconeixia una dedicació teòrica de 18 hores a la setmana però a la pràctica en feia moltes més ocupant també càrrecs de coordinació i gestió sense percebre retribució addicional. A més, havia de combinar aquesta activitat amb altres feines en règim de treballadora autònoma. El contracte es renovava any rere any i de vegades se la contractava vàries setmanes després d’haver iniciat el curs. Per tant, les primeres classes les impartia en situació d’atur. Actualment, tot i haver guanyat un concurs l’any passat, el seu departament li ha comunicat que el seu contracte no serà renovat l’any que ve, el que suposa un acomiadament de facto.

La història de mai acabar

La Sara és una investigadora tres voltes rebel. Després de fer la carrera, el màster i la tesi doctoral, li van oferir un contracte postdoctoral en un projecte de l’European Research Council (uns projectes altament competitius i prestigiosos), al mateix institut i en la seva temàtica. Tot i “la sort” d’haver aconseguit un contracte de 4 anys (encara que el projecte era de cinc) va descobrir que cobrava 5.000 euros l’any menys que els seus companys (homes) fent les mateixes tasques en el mateix projecte. I ara, en acabar el seu contracte, necessita espavilar-se ella mateixa per aconseguir el finançament per seguir treballant en el seu grup de recerca. Per aconseguir-ho haurà d’entrar en el món de la ultracompetitivitat, posant la traveta a les seves companyes per publicar més que elles, i anar a l’estranger per aconseguir tenir un perfil més “internacional”, que exigeixen la majoria de convocatòries d’ajuts a la contractació a les quals podria presentar-se. Després de més de 10 anys de lluitar per poder formar-se i treballar per avançar la seva línia d’investigació, la Sara no veu clar fins quan podrà mantenir aquesta situació.

Accions: Vaga 28M

El 28 de maig hi va haver una jornada de vaga del Personal Docent Investigador de totes les universitats públiques catalanes convocada per la CGT. En aquesta vaga es va exigir als equips de govern de les universitats l’aplicació de les millores que preveu l’Estatut del Personal Investigador en Formació entre les que destaquen els augments salarials i la possibilitat d’allargar els contractes a 4 anys si no s’ha acabat la tesi doctoral. Altres reivindicacions eren el manteniment per al proper curs de totes les actuals places de PDI contractat.

El Personal Investigador en Formació va ser el principal protagonista d’aquesta vaga amb aturades laborals a totes les universitats. Diverses reunions de professorat associat van convocar a secundar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat Pompeu Fabra. A les dues primeres hi van haver des de primera hora del matí accions de piquets informatius que es van notar en les retencions, a la UAB. Malgrat que la convocatòria comptava amb tots els requisits legals i la normalitat amb que s’estaven desenvolupant les accions, a la UAB, una dotació d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va retenir durant una estona a un dels piquets obligant-los a identificar-se, un acte d’intimidació gratuït que va ser rebutjat inclús pel propi equip de govern de la universitat. L’efecte de la vaga al campus es va notar amb nombroses aules buides. Finalment, per la tarda, una manifestació de PDI de les universitats que va aplicar a 1.500 treballadors/es va recórrer el centre de Barcelona des de plaça Urquinaona fins a la conselleria d’universitats.

Els motius del fort seguiment d’aquesta lluita i la forta implicació dels conjunts de les afectades i afectats els podem trobar en com s’ha preparat i organitzat la protesta. El màxim protagonisme ha estat de les assemblees dels diferents sectors de treballadors/es organitzades horitzontalment, concretament l’assemblea de doctorands/es en lluita i l’assemblea del professorat associat on s’ha plantejat que només s’aconseguiran les reivindicacions mitjançant l’acció directa i la solidaritat activa entre les diferents tipologies de personal laboral de les universitats. L’actuació de la CGT en aquesta lluita ha estat d’implicació i recolzament total facilitant les eines que tenim a l’abast i la utilització del comitè d’empresa com un mer altaveu de les demandes i lluites sorgides de l’assemblea de treballadors/es. A dia d’avui aquesta lluita continua amb força per pressionar per l’aplicació de l’EPIF, i es preveuen mobilitzacions a l’inici de curs per millorar la situació del professorat associat.

La universitat es rebel·la contra la precarietat.

Redacció

Avui el PDI (Personal Docent i Investigador) de les universitats públiques catalanes i del CSIC protagonitzen una jornada de vaga per exigir al govern de la Generalitat l’aplicació del famós EPIF, un Reial Decret del passat mes de març que millora alguna de les condicions dels i les doctorands. A hores d’ara, per les dificultats del propi sector, no es tenen dades de seguiment, tot i que en algunes universitats com la UAB ha estat majoritari. Les accions de protesta dels piquets han provocat cues quilomètriques a les carreteres catalanes.

D’on surt aquesta convocatòria?

Ja fa temps vam informar de l’aprovació del Reial Decret 103/2019, sobre l’Estatut del Personal Investigador en Formació (l’EPIF). A les universitats catalanes s’han realitzat assemblees dels col·lectius més precaris (UAB, UB, UdLL, UdG, UPF…). Aquests espais estan naixent amb la voluntat de posar rostre i posar sobre la taula un problema que s’arrossega des de fa molts anys: la precarietat laboral a les universitats catalanes. Des de la CGT, assumint que les assemblees de treballadores i treballadores són espais plenament democràtics, s’ha legalitzat la convocatòria de vaga per a totes les universitats catalanes i el CSIC.

Què demana aquesta vaga?

La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.

“Fruit de les mobilitzacions, tant la UdLL com la UAB ja s’han compromés a fer efectiu un increment salarial pel personal investigador en pràctiques”

Què demana aquesta vaga?

La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.

Perquè cal aplicar l’EPIF?

L’EPIF és un Reial Decret i la seva aprovació obliga a les universitats i institucions de recerca a aplicar-ho de forma immediata. No és justificable que les universitats argumentin la seva situació econòmica per no reconèixer uns drets emparats legalment dels seus treballadores i treballadors. L’aplicació de la pròrroga d’un quart any als contractes de PIF reconeix una situació de fet, que la majoria de tesis doctorals s’acaben després dels 3 anys de contracte predoctoral, amb els i les seves autores cobrant l’atur en el millor dels casos. Un quart any de contracte de PIF suposa també una clara millora per a la totalitat dels grups de recerca, que rebran un increment dels seus recursos de recerca i disposaran de més garanties per a completar les tesis doctorals.

Les mobilitzacions continuen

De moment, degut a les mobilitzacions, tant la Universitat de Lleida com la Universitat Autònoma de Barcelona s’han compromés a aplicar un increment salarial al personal investigador en formació a partir de la nòmina de juny.

Per aquesta tarda, es preveu una gran manifestació i una roda de premsa a la plaça Urquinaona de Barcelona a les 18h, on estan cridades totes les persones afectades pel precari model imperant a les universitats catalanes.