Parlem amb en José Alberto Villaverde, secretari general de la CGT Administracions Públiques de Barcelona, per la convocatòria de vaga general del 28 d’octubre en el sector públic.
Per quins motius es convoca aquesta vaga general del sector públic?
El motiu principal és el RDL 14/2021, conegut com a «Icetazo», que tracta sobre la precarietat en l’Administració Pública. És un decret que profunditza més en la precarització tant de les condicions laborals de les persones que hi treballen com de la qualitat dels serveis públics. Es vol imposar el fet de no aprovar un procés selectiu s’equipari a un acomiadament procedent, sent vint dies per any treballat. Pensem en els milers de persones que porten anys i anys treballant per a l’Administració i que es poden veure al carrer amb una ínfima indemnització. A més, aquest decret no sanciona a l’Administració que és la veritable responsable que moltes treballadores es trobin en aquesta situació de precarietat per la temporalitat en els seus contractes: personal que no es fix a l’Administració, tot i portar anys en molts casos, i que poden treure la plaça que ocupa a concurs. La temporalitat estructural és una forma de precarietat, sense dubte.
Porto treballant a l’hostaleria des dels 16 anys i he treballat tant en hotels, com en restaurants i cafeteries. I realment, la precarietat d’aquest sector era enorme ja abans de la pandèmia. Era habitual treballar en jornades de moltes hores, podies estar treballant més de 10 dies seguits sense descans, i els salaris sempre són molt baixos, i sovint no es paguen les hores extres. A més, els horaris són dolentíssims, no et permeten conciliar la feina amb la vida social, els estudis o la vida familiar.
“A l’hosteleria la precarietat existeix abans de la Covid”
Com a dona migrant i racialitzada tota aquesta situació de precarietat és molt pitjor. Jo estic vivint aquí des dels 12 anys, i tinc la nacionalitat des dels 17. Si bé jo no he sofert tant el problema dels papers, igualment he viscut molta discriminació per la meva procedència i per ser negra. A segons quines feines no t’accepten pel teu color de pell, i també pel nostre tipus de cabell afro. De fet a una entrevista de feina que vaig fer en un hotel em van vetar directament per aquest tema, tractant el meu cabell com si fos “poc higiènic”. El cabell afro en general no està ben vist per treballar de cara el públic i et discriminen molt per aquest tema.
Per altra banda, quan estàs treballant, com que ets negra, pressuposen que ets més “forta”, i et demanen que facis aquelles tasques més feixugues i que altres persones no volen fer. I ni parlar de totes aquelles dones immigrants sense papers, com per exemple les treballadores de la llar, que moltes s’han quedat a l’atur, i sense rebre cap tipus d’ajuda.
Amb el tancament de bars i restaurants aquesta situació s’ha vist greument afectada deixant a milers de treballadores i treballadors del sector sense feina. Penso que l’actual crisi està sent molt pitjor que la del 2008. Jo estic en ERTO des del març. I realment es va fer tot molt malament a la meva feina. Després de l’anterior confinament quan es va tornar a reobrir el restaurant a la majoria de treballadors ni ens van avisar, jo em vaig assabentar per les xarxes socials que s’obria. Van obrir amb molt menys personal, i ens van prometre que mica en mica ens anirien reincorporant. Però no ens donaven cap altre possibilitat de buscar una altra feina, o de sortir de la ciutat en aquell moment, perquè havíem d’estar 100% disponibles per quan ens avisessin per tornar.
No obstant, ja veus, ara tots tornem a estar a l’ERTO. En aquell moment sols van reincorporar a pocs companys i a més la majoria estaven a mitja jornada, i amb condicions empitjorades, les hores extres els hi pagaven pitjor i tampoc els hi garantien les mesures de protecció adequades. De fet, les mascaretes que portaven se les havien de pagar de la seva butxaca, i l’únic gel hidroalcohòlic que podien fer servir era el mateix que hi havia a l’entrada del bar pels clients. I evidentment, aquesta situació encara ha empitjorat més, estem cobrant només un 70% del salari, que amb prou feines m’arriba per pagar el menjar i les factures. Si el salari dels cambrers i cambreres ja era precari d’abans, imagina’t ara. I això sense parlar que una gran part dels treballadores i treballadors del sector encara seguien cobrant una part o la totalitat de la seva jornada en negre, és a dir, que ara no tenen pràcticament cap ajuda.
Sobre la gestió que ha fet el govern central del PSOE y Unidas Podemos sobre la qüestió dels ERTOs, penso que ho han fet molt malament, hi ha moltíssimes persones que van estar molt de temps sense cobrar o que segueixen sense cobrar l’ERTO. En el seu moment ho van vendre com una mesura social amb la qual suposadament ningú es quedaria sense subsidi, i després hem vist que no va ser així. Els que “millor” ho van passar són els que, com a mínim, no van cobrar fins després de dos mesos. I l’excusa per aplicar tot tipus de mesures restrictives és perquè no se saturi el sistema sanitari, però mentre ens estan deixant a tots els treballadors i treballadores de l’hostaleria i d’altres sectors al carrer, no han reforçat la Sanitat Pública.
És indispensable que ens organitzem perquè s’acabin els ERTOs, no pot ser que aquests hagin de sortir de les nostres pròpies butxaques i amb els nostres impostos, mentre les grans cadenes de restaurants, com per exemple, les de menjar ràpid sempre s’han enriquit a costa de la nostra explotació i precarietat.
És per això, que ens estem organitzant des de la Xarxa de precaris i precàries en diverses ciutats de l’Estat espanyol, com Barcelona, Madrid, Saragossa, Bilbao o Burgos. Estem farts que sempre siguem els mateixos els que paguem i sofrim les conseqüències de la crisi!
Volem posar fi a la precarietat en l’hostaleria i del delivery, però també amb la dels altres sectors. Cal organitzar-nos perquè aquesta crisi la paguen els capitalistes!
Rubén Páez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de CGT Barcelona
El passat dimarts 7 d’Abril el ministre d’agricultura Luís Planas va anunciar en una roda de premsa un decret llei per permetre la regularització de tots els immigrants mal anomenats il·legals per treballar al camp durant la campanya de recollida de fruita d’enguany. Ho feia desenvolupant l’article 127 del Reial Decret 557/2011 que autoritza la residència de qualsevol persona en situació irregular quan “concorrin raons d’interès públic o de seguretat nacional”.
Quines raons hi ha darrere d’aquest decret? Senzill, l’aplicació de la llei d’estrangeria va permetre portar treballadors immigrants per treballar al camp durant el temps que dura una campanya concreta per després tornar-los al seu país. Així és com funciona el treball al camp a Espanya, gràcies a la mà d’obra estrangera (marroquina, búlgara i romanesa essencialment). Però aquest any, amb la tancada de fronteres imposada per la Covid-19, la patronal del camp ha alertat el govern que no podrà cobrir els llocs de treball perquè els 200.000 immigrants no arribaran. Mà d’obra barata, per recollir el nostre menjar.
El govern ha escoltat aquesta demanda. En un primer moment, fins i tot es va escoltar la proposta que els menors no acompanyats fossin explotats com a mà d’obra al camp. Un truc molt vell. Dir-ne una de molt grossa perquè el que s’aprova al final no sembli tan salvatge. Però ho és, ho és de totes, totes.
Deixant de banda altres aspectes rellevants com el fet que enmig d’una emergència sanitària on ens obliguen a quedar-nos a casa, el govern envia als immigrants irregulars a treballar (que ja és deixar molt de banda), la idea que es regularitzi a totes les persones que viuen en la il·legalitat pel sols fet d’haver emigrat per millorar la seva vida, podria ser atractiva per a molta gent. Però en un gest d’una mesquinesa difícil de pair, el ministre Planas va deixar ben clar que la regularització esmentada, només seria efectiva fins al 30 de Juny. Després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat prèvia. Després de garantir que certs productes de primera necessitat no faltessin als nostres supermercats, podran ser deportats o empresonats als forats negres buits de drets humans que són els CIES. I el pitjor de tot és que per a molts, és una sortida, potser l’única. No oblidem que els menors immigrants tutelats per l’estat en arribar als 18 se’ls dóna un permís de residència fins als 21 que no els permet treballar, abocant-los a la marginalitat.
El ministre va anunciar que per tal d’incentivar que els pobres autòctons se sumessin a la campanya de recollida, les persones aturades o que estiguessin cobrant un ERTO, podrien treballar al camp sense perdre la prestació, tot sabent que per menys de 800 € ningú que estigui cobrant un subsidi acceptaria anar-hi. Pel que sembla, el greuge comparatiu que això crea entre jornalers no preocupa a ningú. Com a mínim, a ningú d’aquest govern, que aplica polítiques destinades a acontentar la patronal. La nostra salut, i fins i tot la nostra dignitat, no entren en els seus càlculs. I no és que el menjar, un cop arriba a les grans superfícies perquè el consumim, sigui barat precisament, especialment quan ens fixem en la misèria que es paga per quilo als productors. Al final, i com sempre, són els intermediaris qui s’emporten el tall gros.
Aquesta situació d’emergència al camp, que ens recorda fins a quin punt depenem de la mà d’obra immigrant a Europa, podria haver-se solucionat de moltes maneres. Però francament, per més que ho penso no se me n’acut cap de pitjor, de més vergonyosa i de més inhumana. Especialment si atenem que, un cop més, les feines més necessàries són alhora, les més menyspreades.
“després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat”
No parlarem de la frustrada reforma agrària que mai no arriba (ni té pinta de fer-ho), perquè seria molt llarg i no és el tema. El que sí cal assenyalar són els salaris de misèria que es paguen al camp, motiu pel qual molts europeus, tot i estar a l’atur, no es plantegen treballar-hi com a temporers. Només cal recordar que el conveni del camp a Huelva permet salaris molt per sota del mínim interprofessional. I això és el que cobraran els immigrants, exposant-se a la Covid-19, per garantir que no ens falti res al rebost. Misèria. I és que a l’exposició durant la collita cal sumar-hi les situacions en què viuen els temporers i que fa anys que es denuncien des de molts col·lectius.
La patronal, que per llei hauria de facilitar-los un allotjament, rarament ho fa, i el més habitual és que els temporers s’organitzin en campaments improvisats amb unes condicions higièniques deplorables i que enmig d’aquesta pandèmia, haurien de ser considerades com criminals. Però tenint en compte que en condicions de “normalitat”, les inspeccions de treball al camp són pràcticament anecdòtiques, algú es pot creure que en situació de pandèmia, l’estat vetllarà perquè es respecti la llei i el treball al camp es realitzi amb seguretat pels treballadors? Vetllarà perquè se’ls pagui el que els toca?L’única solució real, humana i justa, passa necessàriament per una regularització de totes les persones migrades, i no tan sols per manca de mà d’obra, sinó per dignitat i respecte als drets humans. Hem de reclamar la sobirania alimentària. Un bé tan bàsic i de primera necessitat com és el de la producció del nostre menjar no pot estar en mans de voltors i especuladors.Hem de dignificar el treball del primer sector. Aquesta crisi (i la que vindrà) està destapant les misèries i mancances del sistema econòmic que ens domina.
Un sistema que no permet enterrar els nostres éssers estimats però sí que permet anar a treballar. No permet regularitzar persones, però permet explotar-les al camp en un règim de semiesclavatge. Aquest és el món al qual el capitalisme ens aboca. L’única alternativa és canviar-ho tot i ens hi hem de posar, ja. Abans que normalitzem la barbàrie. Perquè potser demà, serà massa tard.
El Coronavirus està afectant els sectors més precaris de l’educació i del treball en general. En el marc de l’administració, les persones contractades per empreses externes que fan serveis a Ajuntaments, Consells Comarcals o a diferents Departaments de la Generalitat com per exemple el d’Educació, són les que pateixen les condicions més precaritzades amb contractes de caràcter de fix-discontinu o d’obra i servei.
La vulnerabilitat d’aquestes condicions de treball s’ha fet palesa ara més que mai. Poques hores després que la conselleria d’educació va instar a tancar escoles, aquestes treballadores començaven a rebre notificacions des de les seves empreses comunicant-los que quedaven afectades per un ERTO.
A partir de la informació que ha arribat a
CGT Ensenyament es pot confirmar que Aramark, Ausolan, Pere Tarrés o Fundesplaisón algunes de les empreses que estan
practicant aquest abús, però és altament probable que n’hi hagi d’altres.
Aquesta situació, a banda d’injusta, és
constituent de frau, atès que segons el Decret Llei 7/2020, del 17 de març, de
la Generalitat de Catalunya, les administracions públiques mantindran les
licitacions i contractes a les empreses que presten serveis als ens públics. És
a dir, que si tiren endavant els ERTOs, aquestes rebran els diners públics,
però no hauran de pagar les treballadores, incrementant així els seus beneficis
a costa de les treballadores i buidant les arques públiques.
Apel·lem a la responsabilitat ètica
d’aquestes empreses i desitgem que aviat notifiquin que no acomiadaran cap
treballadora. Un possible escenari després de la crisi pot ser aquell en el qual
la patronal aprofiti per endurir les condicions de treball de la plantilla
restant o completi amb noves contractacions a través d’ETTs. Sabem que el
Capital no contempla l’ètica, sinó que es mou per l’augment dels beneficis
propis, fins i tot en temps de Coronavirus. Hem d’estar preparades per fer les
accions que calgui per a la defensa dels llocs de treball. Des de CGT hi
estarem.
CGT Ensenyament també exigeix a les administracions públiques que apliquin mesures contundents a les empreses de l’administració que executin ERTOs o no readmetin de forma immediata el personal substitut. Les mesures que exigim són cancel·lació de contractes i la impossibilitat que puguin concursar en altres licitacions.
Si ets una de les treballadores afectades,
RECORDA:
1. Si et fan signar alguna cosa, NO SIGNIS, o signa NO CONFORME.
2. Posa’t en contacte amb les teves companyes i estigueu connectades per actuar col·lectivament.
3. Demana explicacions al teu Comitè d’Empresa, si n’hi ha. En el cas que no existeixi, comenceu a organitzar-vos per crear el comitè d’empresa. Des de la CGT, us podem ajudar.
4. Posa’t en contacte amb la CGT, organitza’t i lluita pels teus drets.
Per tot això que ha passat i per molt més,
tornem a exigir la gestió directa de tots els serveis públics i per tant la
internalització del personal de cuina i menjador, de suport educatiu i de
neteja que treballen a les nostres escoles i de tot el personal que treballa
pels ens públics.
Que el coronavirus no serveixi per tapar una
crisi estructural del capitalisme, un sistema econòmic que destrossa la vida de
milions de persones i del propi planeta.
Que el coronavirus no sigui la coartada per
una nova, l’enèsima, retallada de drets i transferència de recursos públics a
les empreses privades.
Informem-nos, organitzem-nos i defensem els
nostres drets. Ara, precisament, amb més força.
Soazig Noirault. CGT Ensenyament BCN – Sector social
L’àmbit social és un sector altament feminitzat en el qual més del 75% de les persones contractades som dones (i gairebé un 60% de les persones voluntàries). Les desigualtats es poden observar en el tipus de feina que es desenvolupa, en els salaris i en els càrrecs.
Aquest fenomen de la “feminització
de les cures” vol dir que les dones som les que majoritàriament
desenvolupem les tasques vinculades a les cures, és a dir, les relatives a
l’atenció precoç, l’atenció domiciliària, a la gent gran, a les persones amb
diversitat funcional, a les dones i infants víctimes de violència masclista, a
les persones en situació de sensellarisme
i l’acollida a les persones migrades entre altres. Els homes acostumen a treballar en àmbits “més
reconeguts”, com els serveis sociosanitaris (atenció a persones amb problema de
consum per exemple) o amb un rol de model com els educadors socials en l’àmbit
de l’atenció a infància i adolescència.
Les desigualtats també
s’observen en els tipus de càrrecs dins de les organitzacions. Segons el model
d’organització del centre de treball (grans empreses o petites entitats), les
dones no accedim en les mateixes condicions als càrrecs directius. Els homes
ocupen més càrrecs directius o presidències i, quan ho fan, dirigeixen entitats
que generen volums econòmics més alts mentrestant les dones que aconseguirem
accedir a càrrecs ho farem dins de les organitzacions més petites.
Amb la capitalització de les cures també veiem com la pobresa té nom de dona. Les treballadores ens trobem en situació de progressiva precarització i hem de fer front a una situació de violència patronal que patim tant professionals com persones usuàries, amb la complicitat de les institucions.
“moltes empreses estan fent negoci de les necessitats d’aquells sectors de la societat més exclosos”
Una de les principals raons
és la subcontractació de serveis bàsics per empreses privades. La gran
majoria dels serveis socials i de l’educació estan externalitzats a entitats
privades i aquí està el gran engany del “Tercer Sector Social”, que
suposadament estaria format per entitats sense ànim de lucre però la realitat
és que moltes empreses estan fent negoci de les necessitats d’aquells sectors
de la societat més exclosos. Trobem tant a
grans fundacions que funcionen com veritables empreses capitalistes, suposades
cooperatives socials i educatives que també exploten i precaritzen com SUARA o
EDUVIC així com grans empreses com Accent Social (antiga CLECE) propietat del
Florentino Pérez, que també és president d’ACS, una de les principals empreses
de l’IBEX 35. De fet l’actual “Ajuntament del canvi” d’Ada Colau va continuar
renovant el contracte amb Accent Social per a la gestió d’una gran part del
Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) per a persones majors i dependents de la
ciutat, oferint beneficis milionaris a l’empresa de Florentino Perez. A més,
Accent Social també té la gestió d’altres serveis de la ciutat com a albergs
socials per a persones en situació de sensellarisme.
Arrel
de denúncies de la CGT
també s’estan investigant en l’Oficina Antifrau irregularitats i pràctiques
sospitoses de fundacions com Plataforma educativa (dirigida per Ricard Calvo,
antic Director general de la
DGAIA) i la
Fundació Salut i Comunitat.
Un altre exemple és el de les vetlladores (docents de suport) o les monitores de temps lliure a les escoles públiques. Molts dels serveis de menjador escolar actualment són gestionats per empreses externes que contracten a les seves treballadores amb condicions molt precàries (contractes fixos-discontinus, jornades parcials, sous irrisoris – molts amb pagament en ‘espècie’ considerant el menjar part del salari). A més moltes vegades es contracten empreses que poc tenen a veure amb l’àmbit educatiu.
Amb l’externalització dels
serveis, se’ns aplica convenis de l’àmbit privat amb salaris que no arriben als
1000€ al mes i amb sous congelats des de fa anys perquè no hi ha prou voluntat
de part de les patronals ni dels sindicats majoritaris de negociar els convenis
del sector amb millores significatives (hores que no es paguen, contractacions
per sota de conveni, jornades eternes, horaris canviants, etc.).
Tampoc se’n reconeixen les
mateixes condicions que si fóssim treballadores contractades directament per
l’Administració pública. Ens veiem abocades a situacions de dificultats per
conciliar la vida personal i familiar, dificultats per agafar la baixa laboral
en cas que el nostre lloc de feina sigui de risc durant un embaràs (cosa que
passa sovint al treballar amb persones en risc d’exclusió social o en
situacions vulnerables).
També patim una
sobrecàrrega laboral a causa dels canvis de ràtios imposats per la Generalitat com pot
ser el cas en els centres d’acollida per a joves estrangers, centres
residencials per a infants i adolescents o residències i centres de dia per a persones
amb diversitat funcional i mental.
La connivència i
complicitat entre la patronal i l’Administració és alarmant i denigrant per la
classe treballadora. Fa que ens convertim en usuàries dels mateixos serveis en
els que treballem i que no només les treballadores de l’àmbit social patim un
biaix de gènere, sinó també els col·lectius que atenem. Les xifres de risc de
vulnerabilitat i altres indicadors així ho constaten. Les dones són les grans
damnificades per la crisi i la pobresa estructural.
Per tot això, farem vaga el
8M. Bé, farem vaga les que podem perquè els serveis mínims pactats són
malauradament molt similars al nombre de professionals que tenim en el nostre
dia a dia!
