Categoria: Laura Gómez-Pintado

Precarietat laboral i de gènere

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laura Gómez-Pintado – Grup de Treball de Gènere Ensenyament

Treball reproductiu i treballs relacionats amb les cures, al punt de mira del sistema capitalista i patriarcal.

El gener de 2020 la direcció de FEMAREC SCCL acomiadava la Silvia, treballadora d’aquesta falsa cooperativa, dos dies després d’haver comunicat oficialment que vivia un embaràs d’alt risc. A ni tan sols 10 minuts de l’hora de plegar, amb presses i manipulacions vàries, l’empresa li fa signar una carta de finalització de contracte amb data 20 de desembre de 2019. Aquell dia era 9 de gener de 2020. Aquell dia l’estaven acomiadant i donant un missatge clar: si et quedes embarassada perds la feina.

A Femarec no teníem secció sindical, algunes treballadores observàvem la injustícia des de la frustració i la soledat de qui pateix la desigualtat però no està organitzada. El Comitè d’empresa, format per CCOO i CSC, amb un llarg historial de mentides, pactes amb la patronal, mala praxis, manipulacions i sobretot, la gran habilitat de “fer veure que aquí no passa res”, no era una opció per nosaltres. Així que vàrem decidir acudir a l’advocada del Sector Social del sindicat d’Ensenyament de BCN i a les companyes de Gènere. Les nostres opcions a partir de llavors: demanda judicial i molta acció sindical. Calia fer una passa endavant, organitzar-nos i prendre consciència. 

Era el primer cop que ens empoderàvem per moure una campanya de denúncia contra l’empresa. El primer cop que lideràvem una presa de decisions en allò relacionat amb les estratègies d’acció sindical que calia emprar. En aquell moment la majoria de companyes que estàvem donant suport i volíem iniciar l’acció sindical, ja no estàvem treballant a Femarec, molt menys a una secció sindical o amb presència al Comitè. Això ens porta a fer una referència a la imperant i extensa necessitat de la nostra Organització d’actualitzar-se en allò relacionat amb les noves maneres de fer acció sindical. Ens trobàvem també davant una d’una acció sindical que havia de focalitzar-se en la crítica al sistema patriarcal i havia d’implicar també, d’alguna manera, una socialització de la perspectiva feminista en l’acció sindical de l’anarcosindicalisme.

Femarec no és el primer cop que acomiada una treballadora per motiu d’embaràs i, a més, algunes portàvem mesos o anys treballant allà, vivint el maltractament i l’explotació que com a mètode la direcció de Femarec (amb la connivència del Comitè d’Empresa) empra cap a treballadores i usuàries. “No són casos aïllats” la conclusió indiscutible. No són casos aïllats a Femarec i no són casos aïllats al Sector Social perquè no són casos aïllats a un mercat laboral que s’alimenta de la misèria que generen patriarcat i capitalisme, l’aliança més criminal que coneixem. 

El judici se celebraria el 24 de gener de 2021 i, per llavors, hauríem iniciat una campanya de visibilització del cas amb un doble objectiu: donar suport a la companya i denunciar la doble precarietat a la que ens veiem abocades les dones. No només ens enfrontàvem a una empresa molt poderosa a dins del sector social, amb molts contactes polítics, sinó també a una justícia que és de per sí profundament patriarcal i burgesa. 

Finalment el judici no va celebrar-se perquè nosaltres havíem ampliat la demanda el dia abans, però l’empresa va voler pactar amb una quantitat irrisòria, reconeixent que l’acomiadament “no s’havia fet correctament”. La companya tenia clar no negociar i així ho va fer. El judici es farà el proper mes de novembre. Nosaltres seguirem amb la nostra campanya de visibilització i denuncia, recollint testimonis (que són molts) i duent a terme les estratègies de l’acció sindical que considerem més oportunes. Aprenent dia a dia i des de l’anarcosindicalisme, l’acció directa, la solidaritat, el suport mutu i el feminisme; perquè si ens toquen a una, responem totes.

Per acabar, d’aquest conflicte és inevitable destacar com de transversal és la precarietat que ens travessa. Com et toca quan pertanys a la classe treballadora i com és pràcticament impossible desfer-te d’ella quan ets dona, trans, de gènere dissident, migrant o amb diversitat funcional. També cal fer èmfasi en la precarietat del sector social. Un sector feminitzat, com ho està tot allò relacionat amb les cures. Allò més castigat i desvaloritzat pel sistema capitalista i l’economia mercantilista. Aquest sistema també ha estat l’encarregat de desvaloritzar el treball reproductiu, eix que aquesta lluita sindical també ha tocat. No ens cansarem de dir que és aquest treball reproductiu el que sosté la vida. 

Feminisme de classe i sindicalisme combatiu

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laura Gómez-Pintado. CGT Ensenyament Sector Social

El moviment feminista ha crescut exponencialment els darrers anys, prenent diferents formes, aglutinant diverses maneres de concebre la desigualtat i exposant-se i defensant-se diàriament de les crítiques d’aquelles ideologies més reticents a la seva visibilització. El nostre feminisme concep la lluita de classes, és un feminisme que creu en el suport mutu, la solidaritat, la postura antiautoritària i llibertària i l’autogestió vers un sistema capitalista i patriarcal que exclou a qui no li segueix el ritme. I aquest és el feminisme en el que creiem, el que s’està guanyant el suport social a força de lluita, autodefensa, sororitat i autogestió. Anarquistes i feministes concebem la lluita contra l’autoritat i les relacions de poder i ens organitzem de manera no jeràrquica, essent aquest un nexe inqüestionable entre nosaltres.

Tanmateix, és cert que no tots els feminismes tenen aquest rerefons (llibertari, de classe). De fet, habitualment es comet l’error de concebre la lluita feminista com una sola, i no és així, dins del moviment feminista hi podem trobar idees i principis molt diferents, fins i tot oposats en alguns temes concrets. Evidentment el feminisme que ens defineix a les dones de l’Organització, és el feminisme de classe però sabem que la part “de classe” no sempre és compartida per totes les altres companyes feministes. Resulta imprescindible doncs, que les anarcosindicalistes participem al moviment i, des de dins, ajudem a incorporar aquesta perspectiva d’una manera transversal. De la mateixa manera que les idees feministes han d’incorporar-se, assentar-se, al sindicalisme combatiu.

Tot i això, penso que cada cop està més clara la perspectiva de classe a dins del moviment feminista, essent aquesta una part prou representativa, de la qual participem moltes de nosaltres, les anarcosindicalistes. És a dir, la gran part del moviment, és de classe, exactament igual que ho és el sindicalisme combatiu. Cada espai amb la seva identitat i funcionament, però amb moltes reivindicacions anàlogues, algunes molt concretes que, especialment pel 8 de Març, s’haurien de lluitar de forma conjunta. Aquesta gran part del feminisme, és llibertària en essència. Sense aquest feminisme la lluita obrera perd sentit. Ambdues som lluites organitzades que avancen, que prenen consciència, que creixen i que no donen cap pas enrere, apropant-se a la gent, creant justícia social, lluitant contra l’opressió, l’explotació, el poder i la precarietat. L’ideari feminista, en part, ens representa com Organització ja que som lluites properes, és, doncs aquest, un motiu per confiar i donar suport a les seves propostes, especialment pel 8M. 

“nosaltres hem de nodrir-nos del moviment i el moviment ha de nodrir-se de nosaltres”

A més, és el moviment feminista combatiu qui coneix i viu completament aquella realitat, qui s’ha mantingut fort i constant, qui s’ha defensat, qui ha lluitat, qui ha demostrat saber guanyar, mesurar forces, ampliar l’eina de la vaga sense deixar de cuidar-la, de ser conseqüents amb ella i lluitar molt dur pel seu reconeixement. Aquest em sembla un altre motiu per argumentar la nostra responsabilitat com a Organització de donar-li suport.

I serà el nostre paper, la nostra lluita afegida, focalitzar i donar forma i més cabuda en el moviment feminista les reivindicacions anarcosindicalistes; seguir incloent el sindicalisme combatiu al feminisme de classe, seguir treballant de manera conjunta. Nosaltres hem de nodrir-nos del moviment i el moviment ha de nodrir-se de nosaltres. Ens necessitem. Perquè com ja he comentat, és cert que alguns sectors del moviment feminista requereixen ampliar, definir o reivindicar la seva consciència de classe, lluita que a vegades queda en un segon pla. Però això ho hem de fer des de dins, des del formar-hi part, des de la participació, el suport i el compartir les reivindicacions. 

És cert que crec que el que el moviment feminista proposi ha de ser defensat per la nostra Organització, però això no vol dir que no tinguem una línia pròpia o que sempre hem de donar-li suport sense ser crítiques amb allò que no compartim. Sinó que en allò relatiu a la Vaga General Feminista, qui encapçala la jornada és el moviment feminista, i la resta de col·lectius tenen la responsabilitat de donar suport i participar-hi. En un acte de confiança en qui coneix i pateix la seva realitat, de suport mutu, de solidaritat i, sobretot, de defensa i creença en les seves reivindicacions. Essent cada cop lluites més transversals i conjuntes.

La lluita de la classe obrera, contra el poder i la jerarquia és també un acte feminista. Donem, doncs, suport al moviment feminista, perquè no és paral·lel a nosaltres, sinó que és part de nosaltres.

Per aquests motius, vaig proposar la ponència que, en definitiva, intentava argumentar la responsabilitat que considero tenim com a Organització de donar suport a les propostes del moviment feminista combatiu. Essent el més conseqüent per part nostra convocar, tot els anys, en allò relatiu a la vaga general feminista del 8M, el que el moviment feminista acordi. Sense que això ens impedeixi esdevenir crítiques amb les parts del moviment que no comparteixen la nostra lluita, ni tenen consciència del que implica per nosaltres, les persones sindicades convocar una vaga, per exemple. Penso que és imprescindible que les mateixes dones que formem part del moviment feminista i també som anarcosindicalistes fem aquest treball de donar a conèixer a dins del moviment les nostres causes, i així compartir-les i ser més fortes, de la mateixa manera que, com he comentat, moltes reivindicacions, pràctiques i tipus d’acció del moviment feminista han d’incorporar-se urgentment al sindicalisme combatiu.

“Però si només t’he dit que ets molt guapa!”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Laura Gómez-Pintado. Dones Llibertàries

La lluita de les dones es troba constantment qüestionada en qualsevol context i encara hi ha qui la posa en dubte, fins i tot en les mateixes organitzacions socials i sindicals. Per això, no ens cansarem de reivindicar la necessitat del feminisme i la perspectiva de gènere als carrers i a tots els àmbits.

La desigualtat de gènere és una realitat social que es sustenta en un sistema patriarcal i capitalista que ens educa en la normalització de la desigualtat de tota mena. Anys i anys de desigualtats de gènere, raça i classe no poden desaparèixer fàcilment perquè les estructures de poder que les perpetuen tenen massa força.

En aquesta missió de lluitar per una societat lliure cal crear consciència, fer pedagogia. Per això, m’agradaria exposar una breu reflexió sobre com la normalització de determinades conductes quotidianes suposa l’enfortiment de les desigualtats.

És una realitat que la majoria de les dones hem patit o potser patirem algun tipus d’assetjament sexual. Perquè sempre hi haurà algú que ens considerarà un objecte que té el deure d’agradar, de somriure, d’estar maca, callada.  Per exemple, segons sembla, sempre hi haurà algú que es cregui amb el dret d’escridassar-nos pel carrer i dir-nos lo maques que som. Explica-li a aquest home que no necessites ni vols la seva opinió (-¡Encima que te digo algo bonito!-). Ens resulta difícil perquè a vegades no tenim forces (ni l’obligació) d’estar constantment explicant per què determinades conductes com aquesta són clarament masclistes. Ni volem que se’ns valori per la nostra aparença, ni necessitem cap mena d’aprovació masculina.

Recordo que durant una època de la meva adolescència només em sentia segura de mi mateixa si els nois em deien coses pel carrer. Havia normalitzat la necessitat d’aprovació externa d’aquesta manera. De fet, just abans de sortir de casa quan feia l’últim repàs al meu maquillatge i pentinat pensava: “Bueno, si vaig guapa o no, ja m’ho faran saber els tios pel carrer”. Una realitat incòmoda de reconèixer que correspon a un sistema que normalitza conductes aparentment inofensives però que tenen una base masclista (igual succeeix amb el racisme i altres discriminacions).

Il·lustració de Sara Pachón

Recordo que durant una època de la meva adolescència només em sentia segura de mi mateixa si els nois em deien coses pel carrer. Havia normalitzat la necessitat d’aprovació externa d’aquesta manera. De fet, just abans de sortir de casa quan feia l’últim repàs al meu maquillatge i pentinat pensava: “Bueno, si vaig guapa o no, ja m’ho faran saber els tios pel carrer”. Una realitat incòmoda de reconèixer que correspon a un sistema que normalitza conductes aparentment inofensives però que tenen una base masclista (igual succeeix amb el racisme i altres discriminacions).

Dedicar un temps a parlar sobre el tema amb amigues és suficient per adonar-nos de la problemàtica que ens suposa, o ens ha suposat en algun moment de la nostra vida, sentir-nos intimidades o assetjades. Crec que el fet de compartir aquest tema amb els nostres companys homes pot ser una eina de sensibilització molt forta, fer-los partícips i convidar-los a escoltar les nostres històries. Sempre que he comentat anècdotes d’aquest estil amb els meus companys he pogut observar la seva sorpresa en conèixer-les. Això m’ha fet observar que el que per moltes dones és una realitat habitual, per molts homes és un món desconegut i que si compartim aquestes experiències amb ells, estem contribuint a des-normalitzar-les i a al fet que ells mateixos les denunciïn quan les observin.

No s’ha de perdre de vista que qualsevol relació de poder té una base sòlida que s’alimenta, justament, de desigualtats menys visibles. És a dir, la violència de gènere es pot representar com un iceberg, a la punta del qual hi trobem les violències més explícites i visibles sustentades en una base de conductes que tendim a normalitzar i catalogar de quotidianes o innocents. Com a persones implicades en el canvi, hem de detectar-les i denunciar-les.

El fet que a un home li pugui semblar normal intimidar a una dona que no coneix amb un comentari sobre el seu físic, ens dóna un missatge sobre la magnitud i el poder que té el patriarcat per endinsar-se a les nostres vides.

Després ens preguntem com pot ser que hi hagi persones i sentències judicials que justifiquin assetjaments i violacions amb la premissa que “les dones anem provocant”. Aquesta premissa parteix d’una concepció de les dones com quelcom que ha d’estar al servei dels homes, que, malauradament, encara tenen algunes persones. Encara que sigui a una menor escala, justificar les intimidacions pel carrer està relacionat amb justificar, amb l’argument de la suposada provocació femenina, altres agressions sexuals més greus.

Tenim normalitzats tants actes que tenen una base masclista que de cop i volta ens sembla romàntic que un noi es dediqui a encartellar la seva ciutat en busca d’una noia de la qual es va “enamorar bojament” una nit a un tramvia. O, fins i tot, ens sembla creïble que una noia de 18 anys entri a un portal amb 5 nois per mantenir relacions sexuals per voluntat pròpia. Tot i existir una denúncia d’ella.

Exemples com aquests només són un aspecte més de la violència masclista. Accions que, com deia, sustenten una espiral d’atacs sota una normalització de conductes violentes i relativització de les seves causes i conseqüències.

Relacionat amb això, acostumem a parlar del concepte “consentiment”. No només “no” vol dir “no”, l’absència de sí també és no, atès que la víctima podria no estar conscient en aquell moment, estar sent coaccionada, en estat de xoc, etc. El missatge que et dóna la societat és que davant d’una agressió cridis molt fort (crida “¡Fuego!”, perquè si no ningú vindrà), crida, mossega, despista, resisteix-te… Ens proporcionen moltes estratègies però potser el missatge hauria de dirigir-se als homes per tal que prenguin consciència.

No s’ha de perdre de vista que qualsevol relació de poder té una base sòlida que s’alimenta, justament, de desigualtats menys visibles

Recordem les últimes campanyes en contra de les agressions i la violència de gènere, on es feia partícips també als homes, amb el ja conegut eslògan “Vull caminar tranquil·la pel carrer”.  Es va  incidir també en un eslògan adreçat als nois: “Vull que el meu fill (amic, company, etc.) torni a casa sense haver maltractat, ni violat, ni agredit a cap dona”. Va ser un primer reconeixement a que cal canviar i adreçar els missatges de canvi als nois i els homes.

Que el missatge es dirigeixi a les dones i no als homes no és casual, ja que, com comentava, la idea que les dones d’alguna manera “provoquem” les agressions que patim, segueix incorporada a moltes ments. És imprescindible seguir amb el canvi, educar a nois i noies en el respecte, la igualtat i, sobretot, la no-violència. Hem de treballar per eradicar la violència ja des de petites i fer entendre que aquesta no només és física, sinó també psicològica, social, econòmica, laboral… També hem de mostrar i donar a conèixer les diferents formes d’agressions i violacions, tant a dins de la parella, com en altres entorns. En definitiva, entendre que els assassinats masclistes només són la punta d’un iceberg que té una base molt sòlida d’accions menys visibles que cal detectar per poder enderrocar.

Per concloure, cal fer referència a la perillositat del missatge que ens donen les institucions tipificant les agressions sexuals de forma tan insuficient. Tal com he exposat, aquest missatge és el de normalitzar conductes molt greus. Un altre exemple d’això l’observem fàcilment si encenem la televisió i ens trobem que a moltes escenes de sèries el fet d’utilitzar “burundanga” per violar dones es representa com un acte graciós i quotidià. Aquesta és l’educació que estem rebent. Un altre missatge perillós és el de culpabilitzar i assenyalar a les víctimes de violacions i abusos sexuals que, en molts casos, opten per no denunciar i així evitar-se ser revictimitzades per la societat, la policia, el seu entorn proper, etc. Efectivament, aquest és el missatge que ens estan donant: a nosaltres, no denuncieu perquè no només no serveix de res sinó que possiblement es posarà en dubte la vostra paraula perquè hi ha coses a les que us heu d’acostumar. No exagereu. I a ells, no passa res si un dia teniu una conducta inapropiada, a qualsevol li pot passar.

En definitiva, hem de denunciar totes les conductes violentes, les més quotidianes, també. I, com deia, l’eina per atacar aquestes situacions és la sensibilització i l’educació, les quals hem de fer servir també a dins de les organitzacions. Valgui aquest article com una humil contribució a la millora de la consciència antipatriarcal dels nostres companys. Som conscients dels canvis que s’estan produint però com a dones llibertàries i feministes no podem ni volem deixar de lluitar per una societat més justa i això també implica revisar aspectes com aquest.