Albert Camus i la Pesta

Ferran Aisa

En aquest temps d’estat d’alarma i de pandèmia, ha estat molta gent que ha buscat en la literatura el que ha passat en altres ocasions que la humanitat s’ha trobat en casos similars. Així, han sortit a la palestra obres com El Decameron, de Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; La mort a Venècia, de Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a nivell mundial ha estat La pesta del Premi Nobel de Literatura Albert Camus (1913-1960). 

La Pesta és una novel·la clàssica del segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora més actuals, per la seva temàtica universal. L’obra de Camus, construïda sobre una sòlida base moral i ètica, no ha perdut mai vigència. El món continua estant dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, l’ésser humà continua fent les mateixes barbaritats. 

La seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme. Quan Camus publica La pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger o Calígula. Totes elles d’una qualitat innegable, marcades per la seva filosofia existencial, tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif, en què confessa que ell sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu, i recrea aquest pensament de l’absurd.

El mite de Sísif, no és únicament la filosofia de l’absurd, sinó una exposició de com l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la seva vida, des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és viure l’absurd: Aquesta sensibilitat absurda la trobem a obres d’autors com Franz Kafka o també Samuel Beckett. Camus es serveix del clàssic mite grec Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins al cim d’una muntanya, per explicar-nos l’absurditat del món, la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota l’eternitat. 

És l’època de l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme, també s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum Mediterrània, el que denomina el pensament del migdia amb l’ètica i el caràcter llibertari que remarcarà clarament a l’assaig L’home revoltat. Per tant, la filosofia de l’absurd i de la revolta serà la base fonamental de la seva literatura. 

La pesta és la crònica d’una epidèmia imaginària a la ciutat d’Oran (Algèria). Amb el seu estil directe aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva plenitud literària. És la novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes febres i la presència de les rates que moren arreu ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la ciutat, en cert sentit ens recorda la figura del doctor Stockmann de l’obra d’Ibsen L’enemic del poble. 

A Oran passa el mateix, ningú vol parlar de què existeix una epidèmia: quan comencen a morir pacients, s’amaga la notícia. Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta és oficial i les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’on no podrà sortir ni entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i el ciutadà Jean Tarrou) lluitaran fins al final per salvar els seus semblants, però saben que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser desterrat del món. 

El doctor Rieux, malgrat els dificultats per lluitar conta l’epidèmia, sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és l’honradesa, però què significa això? Pel doctor, l’honradesa consisteix a exercir dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, qui d’haver cregut en la revolució, passa a veure com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: “Sí, he seguit tenint vergonya, he après que tots nosaltres vivim amb la pesta i hem perdut la pau. Encara avui la busco tractant de comprendre a tothom i de no ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no seguir essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau o, a falta d’aquesta, una bona mort. Això pot enlairar els homes i, encara que no salvar-los, almenys fer-los el menor mal possible i, fins i tot, de vegades, una mica de bé“. 

Tarrou es contagia de la pesta, va cap a una mort segura, el doctor li pregunta quina idea té per arribar a la pau, i es produeix aquest diàleg entre tots dos: “-Sí, la simpatia. En resum, el que m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu. –Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però, sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que m’interessa és ser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix, però jo sóc menys ambiciós“. 

L’epidèmia cedeix, Rieux s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de la ciutat, però el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada: Doncs “sabia el que ignorava el poble, aquest poble joiós i que pot llegir-se als llibres, que els bacteris de la pesta no moren ni desapareixen mai, que poden estar durant dotzenes d’anys adormits als mobles i a la roba, que esperen pacientment a l’habitació, als soterranis, als baüls, als mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç“.

Felip Cortiella i el teatre anarquista

Ferran Aisa. El Far

Felip Cortiella i Ferrer va néixer el 9 de novembre de1871 a Barcelona, al carrer Sant Jeroni, 36 (actual Rambla del Raval). A l’inici dels noranta es traslladà a Madrid on va connectar amb les associacions llibertàries. El 1894 retornà a Barcelona instal·lant-se aleshores amb la seva dona al carrer Viladomat, 15. Cortiella fou tipògraf de professió, naturista d’afició, agitador cultural, poeta, narrador, conferenciant i un destacat promotor del teatre anarquista, que va tenir la seva època daurada entre l’Exposició Universal de Barcelona i la Setmana Tràgica. Com a tipògraf va treballar de caixista a La Publicidad i, el 1897, a la revista modernista L’Avenç, que va irradiar-li una gran influència en el seu tarannà de defensor de la llengua catalana.

Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries. Va freqüentar l’Ateneu Obrer Barcelonès on es va aficionar al teatre i va participar a les activitats culturals de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Va ser fundador de la Societat Tipògrafa “La Solidària” que es va adherir el 1910 a la CNT. El 1895 va fundar la Companyia Lliure de Declamació estrenant obres d’Ibsen, Mirbeau, Peius Gener, Teresa Claramunt, Louise Michel i Pietro Gori. La seva agitació teatral la va portar als teatres, ateneus i centres socials. Escriví articles a les revistes Teatre Social i Ciencia Social. Les seves conferències tenien força ressò com la pronunciada al Teatre Lara (Poblesec) “El teatro y el arte dramático de nuestro tiempo” i la que va fer a l’Ateneu Enciclopèdic Popular “Irradiacions. De la simplicitat del cor i elevació moral i intel·lectual com a més alta creació i fruïció de la bellesa”, que foren publicades.

La seva tasca dramàtica la va continuar el 1904 al Centre Fraternal de Cultura i dos anys més tard fundà l’Agrupació Vetllades Avenir, societat teatral que va tenir un gran èxit entre el públic barceloní de caire proletari. Els principals col·laboradors teatrals de Cortiella foren Leopold Bonafulla, Josep Masgomeri, Joan Usón, Joanet Sallent, Joan Llunes, Albà Rosell i la companyia dels germans Enric i Miquel Guitart. També fundà els periòdics Avenir i Tramontana (1907) tots dos en català.

Vetllades Avenir publicava edicions barates de les obres teatrals que representaven. El teatre social d’ideologia anarquista va servir per difondre la cultura, la moral i l’ètica àcrata entre les classes populars. Les Vetllades Avenir realitzaven una mena de teatre-fòrum, els assistents rebien un butlletí on es parlava de l’obra que anaven a veure. Tota representació venia precedida d’una breu conferència amb el tema de l’obra a representar i una breu biografia del seu autor. L’apassionament formava part d’aquests espectacles dramàtics on el públic aplaudia els obrers rebels i xiulava als patrons explotadors. La conscienciació a través del teatre era tan real que de vegades després d’una representació es convocava una manifestació espontània.

El teatre de la rosa de foc va comptar amb diversos elencs, tant aficionats com professionals, per portar a escena obres de caire social tant en castellà com en català, algunes d’elles traduïdes d’altres llengües. A aquesta tasca de traducció van col·laborar gent com Pompeu Fabra, Adrià Gual, Joan Pérez Jorba i Felip Cortiella. Tots ells van traduir obres d’autors europeus: Henrik Ibsen, Octave Mirbeau, Gabriel Trarieux, Paul Herviu, Lucien Descaves, Eugéne Brieux, Maurice Donnay, Gerhard Hauptmann…

Autors que la companyia Vetllades Avenir estrenaren als teatres barcelonins Español, Apolo, Lara, Lope de Vega, Circ Barcelonès, Olimpo, Novetats, Euterpe de Sabadell, etc. Les Vetllades Avenir i altres grups teatrals com Alba Social van posar en escena el millor d’Ibsen: Espectres, Quan despertarem entre els morts, Nora o la Casa de Nines, Els pilars de la societat, Un enemic del poble, Rosmersholm; així com Mirbeau: Els mals pastors i l’Epidèmia.

“Cortiella fou autodidacta, la lectura de Déu i l’Estat de Bakunin i la influència del seu germà Josep el van encarrilar cap a les idees llibertàries”

Felip Cortiella no solament va traduir i representar als grans autors europeus, sinó que va escriure nombroses obres dramàtiques algunes de les quals van ser estrenades amb gran èxit com El goig de viure, Els artistes de la vida, Dolora, El morenet, La brava joventut i Flametes del gran amor. Cadascuna d’elles representa un tema moral de l’anarquisme: la defensa de l’individu, l’amor lliure, l’emancipació humana, la regeneració per l’anarquisme, el naturisme, l’amor a la cultura, la lluita contra l’explotació, l’ètica llibertària. També escriví narracions com El plor de l’auba (1901) i poesia com Anarquines (1908). Un altre dels factors promoguts per Cortiella és la defensa de la llengua catalana i més concretament dins dels mitjans llibertaris catalans. Per a Cortiella era fonamental escriure en català i per la mateixa idea fomentar la catalanització de l’anarquisme.

Malgrat això, no es considerava un nacionalista català sinó un internacionalista que ho era des del seu país i la seva llengua. Les Vetllades Avenir es van dissoldre l’any 1910, a partir d’aleshores Cortiella va passar etapes de depressió i malaltia, malgrat això va continuar treballant de tipògraf i escrivint per expandir la Idea emancipadora de l’anarquisme, però l’època daurada del teatre anarquista ja havia passat.

El 1917 li van oferir ésser director de Solidaridad Obrera, Cortiella va proposar que el diari sortís en català, hi hauria d’esperar trenta anys perquè la CNT publiqués un diari en català Catalunya, on abans de morir hi va arribar a publicar algun article. El 1918 havia publicat la novel·la curta Els precursors i el 1933 La vida gloriosa on recollia articles, poemes i obres de teatre escrites entre 1918 i 1927.

Cortiella va deixar una gran part de la seva obra inèdita que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Separat de la seva primera dona amb la que havia tingut dos fills, els seus darrers anys de vida els va viure al carrer Taquígraf Garriga amb la seva nova companya amb la qual tingué un fill. En aquest domicili va morir el 3 de juliol de 1937 essent enterrat al cementiri de Les Corts. L’Ajuntament republicà de Barcelona va decidir aquell mateix mes posar el seu nom al carrer dels Àngels.

La reconstrucció de la CNT i el MLE a la clandestinitat

Ferran Aisa. El Far

Els franquistes, acabada la Guerra Mundial, van continuar amb la sagnant repressió que ja havien aplicat a la seva pròpia rereguarda contra els opositors al règim tant a les ciutats com els pobles conquerits. Les cunetes de les carreteres del territori espanyol van convertir-se en un immens cementiri. El 1939 el franquisme imposava una cultura i un idioma uniformista oficial per a tot Espanya i relegava les cultures i les llengües pròpies (català, gallec i basc) a la categoria de marginalitat. Aquestes llengües passaren a parlar-se només a la intimitat familiar convertida en dialecte vernacle.

Paral·lelament s’omplien les presons espanyoles de sindicalistes, catalanistes, republicans i militants polítics de totes les tendències d’esquerres. Els processos sumaríssims condemnaven als republicans a dures condemnes de presó, a treballs forçats penes de mort. Milers de persones foren afusellades sense pietat pel franquisme. Segons l’estudi de l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, a La repressió franquista a Catalunya, es van produir més de quatre mil execucions. Només al Camp de la Bota de Barcelona, entre 1939 i 1952, van afusellar 1.717 persones. El nou règim polític va fer desaparèixer els drets humans de la península ibèrica. Espanya, com havia profetitzat un general franquista, va ésser passada a sang i foc. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la pau del cementiri.

Al final de la guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder fugir van patir directament la repressió franquista. Els republicans que van quedar atrapats al port d’Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals i a presons militars. Una gran majoria de soldats van ser enviats als camps de treball i de concentració. Els principals camps espanyols eren Los Almendros, Albatera, Miranda de Ebro, San Pedro de Cardeña, El Cànem (Barcelona), Cervera (Lleida), San Marcos de León, Horta (Barcelona), Los Merinales, Empúries (Girona), etc. Els presoners republicans van començar construir l’any 1940 el Valle de los Caídos, el gran panteó del franquisme, on són enterrats José Antonio i Franco.

Malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals. La feina era feixuga però s’obriren vies de resistència per refer els ponts del diàleg entre les organitzacions republicanes.

“malgrat la repressió, les organitzacions republicanes van començar una lenta reorganització dels moviments polítics i sindicals”

Les dues centrals majoritàries de Catalunya i d’Espanya, la CNT i la UGT, es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren els nuclis de militants. Però tot plegat semblava un miratge o una feina de ciclops. Malgrat la dura repressió franquista la CNT començaria la seva reorganització.

Dins d’aquest ambient de terror el moviment llibertari va retornar a la palestra. La CNT fou la primera entitat “política” a organitzar-se dins de l’Estat espanyol, doncs a primers de març de 1939 ja funcionava un primer comitè llibertari a Barcelona, que fou immediatament desarticulat per la policia. La caiguda dels cenetistes va significar la detenció de 23 joves de 16 a 18 anys, que havien militat a les Joventuts Llibertàries, dos dels quals, José Antonio Guevara i Antonio Céspedes, van ser condemnat a pena de mort i, posteriorment, indultats a la pena de 30 anys de presó major. La sort que van tenir aquests joves de salvar la vida no la van tenir altres persones que van ser passats per les armes.

L’abril de 1939 es celebrà una reunió clandestina de militants cenetistes a València, d’on va sortir elegit un Comitè Nacional del qual va ser el seu primer Secretari General Esteve Pallarols, en formaven part altres militants escapats del camp d’Àlbatera. El CN va convocar les tres branques del moviment llibertari (CNT-FAI-JJLL) i va elaborar el manifest “A todos los trabajadores revolucionarios de todo el mundo. La verdad sobre la guerra y la revolución en España”, que deia el següent:

“(…) El 18 de julio de 1936 se produjo en nuestro país una sublevación por medio de la cual, el Estado constituido como clase del Poder, la burguesía agraria e industrial, la aristocracia y la iglesia, querían anular la victoria que el pueblo alcanzó en febrero del mismo año (…). El Estado, al escindirse desapareció y la lucha contra los sublevados quedó encomendada a la improvisación popular (…). El conglomerado libertario fue en realidad el puntal de la resistencia y responsabilidad antifascista, el que impidió, en la medida de sus fuerzas, las debilidades y traiciones de unos y los excesos de otros.”

Per tant des del mateix any 1939 la CNT ja disposava de comitès a les presons, als camps de concentració i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. També s’havien elegit subcomitès que es mantenien encara més a l’ombra per fer-se càrrec de l’Organització quan la policia detenia als membres dels comitès. Els primers treballs dels anarcosindicalistes van estar encaminats a cercar ajuda humanitària i solidària pels presoners, abastir-los i oferir-los una mínima esperança i, alhora, posar-los en contacte amb les seves famílies. Els integrants del primer Comitè Nacional molt aviat van ésser detinguts per la policia. Pallarols fou jutjat sumaríssimament, i condemnat a mort, després d’uns quants anys a la presó va ésser afusellat el març de 1946.

Aquesta va ésser la tònica general dels comitès clandestins confederal. Des de 1939 fins a 1951 van caure en mans de la policia 14 comitès nacionals de la CNT, una gran part d’aquests militants confederals van ésser passats per les armes. Entre els secretaris general dels diversos Comitès Nacionals, a més d’Esteve Pallarols, van ocupar la secretaria general militants com Gregorio Gallego, Manuel Amil, Sigfrido Català, José Expósito Leyva, César Broto, Lorenzo Iñigo, Enrique Marco Nadal, Antonio Ejarque, Manuel Villar… Però, malgrat la repressió, la CNT es va mantenir organitzada durant els anys quaranta i gairebé tots els anys cinquanta.

Els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR)

Ferran Aisa
Resultado de imagen de comites sindicalistes revolucionaris
Àngel Pestaña, impulsor dels CSR

L’any 1922 a la capital catalana, malgrat que el Govern havia restablert les garanties constitucionals, els sindicats continuaven tancats per ordre governativa. Imperava l’autoritat del general Martínez Anido i feia, amb el beneplàcit de la patronal catalana i els pistolers del Sindicat Lliure, la vida impossible als cenetistes. Barcelona vivia sota el regnat de les Stars i les Browning. El Comitè Regional, el juliol de 1922, convocà una Conferència dels sindicats catalans. Malgrat la pressió que exercí Martínez Anido des de Barcelona per suspendre-la, la reunió va ser autoritzada pel governador civil de Girona, la qual va tenir lloc al cinema de Blanes, els dies 8, 9 i 10, i fou molt concorreguda amb assistència de la majoria de sindicats i federacions de Catalunya.

La Federació de Sindicats de Lleida, dominada pels pro-bolxevics, envià com a delegats a Pere Bonet i a Andreu Colomer. La Conferència va ratificar els acords de Saragossa. Sobre la Conferència, Lucha Social (15-7-1922)va denunciar les maniobres contra la tendència sindicalista revolucionària: “Se intentó discutir la orientación que imprime Lucha Social a los diversos problemas que afectan a la Batalla social y que hoy son candentes en los medios sindicales. (…) En realidad de lo que se trataba era de “excomulgar” Lucha Social, aunque para ello tuvieran que sacrificar los principios libertarios y federalistas de que tanto se alardea.”

A finals de 1922 se celebrà una reunió al Ateneu Enciclopèdic Popular de la tendència pro-bolxevic per tal de constituir el grup “La Batalla” que serà el principal promotor de la constitució dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Els sectors de la CNT que havien quedat derrotats en la Conferència de Saragossa, es van reunir a Bilbao, el 24 de desembre de 1922, a una Conferència a la que acudiren representants de diverses regionals, especialment del Nord, Catalunya, Astúries i Llevant. A la Conferència de Bilbao assistiren els líders cenetistes més destacats de la tendència pro-bolxevic: Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Pere Bonet, Jesús Ibáñez i Víctor Colomer.

Els CSR es va reorganitzar com a minoria dins de la CNT, seguint el model dels comunistes francesos a la CGT. Els CSR estaven inspirats en els grups francesos sindicalistes de “La Vie Ouvrière”, que tenia el seu principal dirigent en Pierre Monatte. Recolzaven l’acció directa” i la “violència col·lectiva” i, alhora, rebutjaven el reformisme i el terrorisme individual. Els CSR manifestaven el seu interès de construir amb la “massa” obrera de la  CNT la gran organització del proletariat espanyol i es pronunciaven a favor de la unificació i de continuar en el si de la Internacional Sindicalista Roja, així ho plantejaven al seu portaveu La Batalla (30-12-1922): “La CNT no debe ser una agrupación sectaria, sino un fuerte organismo de clase del que puedan pasar a formar parte todos los trabajadores de espíritu revolucionario, sea cual fuese su matiz ideológico”.

Els CSR recollien amb els seus plantejaments programàtics la idea del front únic proletari que, en aquells moments, defensava la Internacional Comunista. A la reunió del Bilbao van ser convidats a participar la CNT, la UGT, el PCE, la Federació de Grups Anarquistes i el PSOE. Els CSR els havia convidat amb la finalitat de començar el procés d’unificació de totes les organitzacions obreres sota els auspicis del front únic del proletariat. La influència dels CSR al si de l’Organització confederal va ser mínima.

Per la seva banda, la CNT, entre els problemes de reconstrucció, la dura repressió governamental i patronal i la propaganda bolxevic dins dels seus sindicats va convocar el mes de febrer de 1923, un Ple Nacional a Barcelona per tractar precisament sobre els CSR. La majoria de regionals es desentenien dels anomenats CSR. Els cenetistes els veien més com un apèndix de Moscou en la seva ingerència confederal, que no pas com uns companys de viatge. El Ple de Barcelona va acordar: “1ª. Que no debe reconocerse ninguna agrupación que intente constituirse en el seno de la organización que no acepte implícitamente los principios de la CNT. 2º. Que se haga intensa labor en el triple aspecto económico, revolucionario e ideológico para evitar que los comunistas, bajo el disfraz de sindicalistas, continúen su labor de proselitismo”.

L’anarcosindicalisme espanyol, davant l’experiència negativa de la revolució russa, esdevenia el més dur crític del comunisme. Els grups pro-bolxevics, malgrat això, es negaren a abandonar la CNT. Andreu Nin, des de Moscou, convidava a la CNT i al PCE a marxar plegats cap a l’emancipació del proletariat espanyol. Els CSR promogueren La Batalla, i tots els individus i grups prosoviètics es dedicaren a combatre l’anarquisme dins de la CNT i a vanagloriar  la revolució soviètica. El grup editor es definia: “La Batalla no es ni comunista ni anarquista; es periódico del sindicalismo revolucionario. En el terreno nacional defenderá que la CNT sea el gran organismo revolucionario de clase del que pase a formar todo el proletariado de España. Gran conquista la de los sindicatos de la industria -Sindicatos Únicos- procurará La Batalla que las modalidades de organización, a la vez que el aseguramiento de los Sindicatos Únicos, tienda hacia la imposición de los Consejos de Fábrica y la implantación del control sindical como manifestación principal de la fuerza revolucionaria del movimiento sindical. En la cuestión internacional La Batalla estará resueltamente por la Revolución rusa (…) y por la Internacional Sindical Roja”.

Resultado de imagen de comites sindicalistas revolucionarios

El juliol de 1924 una nodrida representació espanyola formada per militants dels CSR, la CNT i del PCE van marxar cap a Moscou per assistir al Tercer Congrés de la ISR. No cal dir que la CNT va desaprovar-la. La tendència pro-bolxevic de la CNT va restar en minoria però sobrevisqué refugiada a la Federació Provincial de Lleida i en la militància d’alguns sindicats com el de Transport i el de la Metal·lúrgia de Barcelona formant els CSR on destacaven Joaquim Maurín, Víctor Colomer i Hilario Arlandis. Posteriorment els elements pro-bolxevics van crear els seus propis partits com el Partit Comunista Català (1928) o el Bloc Obrer i Camperol (1930), aquest darrer es fusionaria el 1935 amb el partit d’Andreu Nin Esquerra Comunista creant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), organització que jugaria un paper destacat en la Revolució espanyola conjuntament a la CNT i a la FAI.

La tendència pro bolxevic de la CNT al congrés de la Internacional Comunista i Sindical Roja

Ferran Aisa. El Far
Resultado de imagen de andreu nin"

Les crítiques adverses que tingué la Revolució Russa entre els intel·lectuals llibertaris no fou excusa perquè molts anarcosindicalistes fessin sovint elogis a la revolució agrària bolxevic i, alhora, saludessin amb entusiasme el règim soviètic per la decisió que havien tingut de posar-hi fi a la guerra. Joaquim Maurín, militant cenetista pro bolxevic, manifestava: “La consigna bolchevique “paz, pan y tierra” se la hicieron suya los anarcosindicalistas. El campo andaluz, en 1918-1919, se sentía tan bolchevique o más aún que los obreros catalanes. Con un faro, aunque lejano, y una firme esperanza, el anarcosindicalismo en 1918-1919, al calor de la revolución rusa hizo avances enormes y progresos arrolladores. El mito del “Soviet” (consejo de obreros) estaba muy cerca del sindicato, y el anarcosindicalismo se lo hizo suyo. La adhesión del anarcosindicalismo a la revolución rusa fue intuitiva y sentimental. Lenin cautivaba a los anarcosindicalistas por lo que en él descubrían de jacobino y bakuninista”.

La CNT es mantenia provisionalment dins la Internacional Comunista, sobretot amb l’arribada als comitès confederals dels principals cenetistes pro bolxevics, Andreu Nin s’havia convertit en el secretari general del Comitè Nacional, Joaquim Maurín en el del comitè regional de Catalunya i Víctor Colomer es mantenia davant de la Federació Provincial de Lleida. Altres militants de la tendència pro-soviètica com José Díaz, Jesús Ibáñez, Hilario Arlandis, esdevenien els secretaris de les regionals andalusa, asturiana i valenciana respectivament. L’abril de 1921 en el Ple Nacional de Lleida es va elegir una delegació per assistir a la reunió del III Congrés de la Internacional Comunista i el I de la Internacional Sindical Roja. Ni el Comitè Nacional, ni el Ple, tenien constància, encara, de l’informe d’Àngel Pestaña sobre la seva estada a Rússia, el qual era a la presó igual que altres destacats militants anarcosindicalistes com Salvador Seguí.

L’estiu de 1921 la Revolució Russa es trobava en un cul de sac, per una banda els bolxevics havien guanyat la guerra civil i, malgrat el boicot econòmic, organitzat per França, Anglaterra i Estats Units, de moment se’n sortien. Els camperols, a poc a poc, disconformes de les giravoltes que havia pres la revolució, es separaven del proletariat industrial i retornaven a posicions individualistes.

Resultado de imagen de congres internacional comunista"

Un altre punt calent d’agreujament social fou la insurrecció dels obrers i mariners de Kronstadt, a tot això cal sumar-hi, la repressió de l’exèrcit roig contra els militants anarquistes ucraïnesos, entre els quals es trobava el guerriller Néstor Makhno. El dia 22 de juny de 1921, al saló de Sant Jordi del Kremlin, va començar el III Congrés de la Internacional Comunista. Els delegats espanyols, que havien arribat a Moscou, després de passar situacions “rocambolesques” en el seu trajecte per Europa, foren instal·lats a l’Hotel Lux, en la Tverskaia, al centre de la ciutat. Els delegats aprofitaven el temps lliure, per debatre qüestions d’organització amb els revolucionaris presents al Congrés, com Víctor Serge i Alfred Rosmer o amb intel·lectuals de la talla d’Alexandre Berkman, Emma Goldman i l’anarcosindicalista rus Alexandre Shapiro. Joaquim Maurín, manifestà: “Los delegados de la CNT, al llegar a Moscú tuvimos que constatar que la CNT había pasado a ser un invitado de segunda fila. La primera plaza la ocupaba un hipotético Partido Comunista Español cuyo líder máximo era Merino Gracia”.

El III Congrés de la IC va girar a l’entorn de la nova política soviètica a nivell nacional i internacional, que seguia la directriu de Lenin de fer un pas enrere i dos endavant. En aquest Congrés prevalia molt més l’opinió dels nous partits comunistes que no pas els dels vells grups sindicals. El tres de juliol, s’inicià el Congrés de la Internacional Sindical Roja, a la Sala de las Columnes de la seu dels Sindicats de Moscou, l’antic Club de la noblesa moscovita. Conforme els congressos de la Tercera Internacional s’anaven desenvolupant quedava més clar la divisió entre els partits polítics i els grups sindicals. Per això, Lenin, va proposar separar-los, d’aquí la fundació de la ISR. A Moscou es van celebrar els dos congressos, el del Komintern (partits comunistes) i el de la Profitern (organitzacions sindicals).

El Congrés va ser presidit pel Politburó en ple del partit comunista que llavors el formaven, Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kamenev, Stalin i, el representant dels sindicats russos, Tomsky (el qual va ser substituït per Lozovsky). Del Congrés en sortiren dues tendències, la dels partidaris d’una relació orgànica entre les dues internacionals (IC i ISR) i els que n’eren contraris. Els cenetistes formaren pinya amb els primers defensant la relació estable de les dues internacionals. El Congrés de la Profitern no va tenir l’alçada esperada, i tota la “glòria” va ser pels delegats del Congrés del Komintern. L’assistència al Congrés al Kremlin fou tota una lliçó de teoria revolucionària, eren moments històrics, Maurín ho descriu: “La delegación sindicalista española, vio, escuchó o habló a Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kalinin, Rikov, Tomsky, Dzerzhinsky, Lunacharsky, Radek, Krupaskaia, Kollontai… A quien no vio nunca fue a Stalin, que no existía entonces en el dominio de la política internacional de los bolcheviques”. La CNT no va acceptar la proposta de Lenin a Pestaña de convertir-se en el Partit Comunista d’Espanya, tampoc el PSOE, però sí una escissió socialista va promoure la creació del PCE. La CNT va formar part de la Internacional Comunista i de la Internacional Sindical Roja fins a la Conferencia de Sindicats celebrada el 1922 a Saragossa. Aquell mateix any els anarcosindicalistes s’adherien a l’Associació Internacional de Treballador (AIT) reconstruïda a Berlín. En aquesta nova etapa confederal Joan Peiró va ser elegit secretari del Comitè Nacional, restablint l’anarcosindicalisme a la majoria de l’Organització Confederal. Andreu Nin va restar a Rússia i els seus companys pro-soviètics van celebrar una reunió a Bilbao on van constituir els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) com una tendència minoritària dins de la CNT-AIT.