No feia gaires dies, a través de la pàgina web de l’Ateneu Enciclopèdic, em van donar l’oportunitat de parlar d’un document del fons de Diego Camacho en el qual Diego tenia anotacions en un escrit a màquina amb què, des del Canadà, Eduard Vivancos, va enviar la traducció de la famosa entrevista de Van Paassen a Durruti, publicada al diari de Toronto “Star” el 18 d’agost de 1936. Però des d’Amsterdam ens arriba una informació que aclareix aquella històrica entrevista.
En aquest temps d’estat d’alarma i de pandèmia, ha estat molta gent que ha buscat en la literatura el que ha passat en altres ocasions que la humanitat s’ha trobat en casos similars. Així, han sortit a la palestra obres com El Decameron, de Boccaccio; Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; La mort a Venècia, de Thomas Mann i, tal vegada alguns més, però l’obra que ha tingut més èxit a nivell mundial ha estat La pesta del Premi Nobel de Literatura Albert Camus (1913-1960).
La Pesta és una novel·la clàssica del segle XX d’un dels autors més compromesos i alhora més actuals, per la seva temàtica universal. L’obra de Camus, construïda sobre una sòlida base moral i ètica, no ha perdut mai vigència. El món continua estant dominat pels mateixos de sempre, l’absurd continua regnant al planeta terra, l’ésser humà continua fent les mateixes barbaritats.
La seva trajectòria com escriptor i pensador la va desenvolupar a través de la novel·la, l’assaig, el teatre, la crònica i el periodisme. Quan Camus publica La pesta el 1947, ja és un autor consagrat amb obres com El dret i el revés, Noces, El Mite de Sísif, El malentès, L’estranger o Calígula. Totes elles d’una qualitat innegable, marcades per la seva filosofia existencial, tal vegada recollida en major intensitat al seu assaig El mite de Sísif, en què confessa que ell sempre serà estranger a si mateix i al món en què viu, i recrea aquest pensament de l’absurd.
El mite de Sísif, no és únicament la filosofia de l’absurd, sinó una exposició de com l’ésser humà percep i pateix aquest absurd que omple tots els racons de la seva vida, des del naixement fins a la mort. Camus considera que viure és viure l’absurd: Aquesta sensibilitat absurda la trobem a obres d’autors com Franz Kafka o també Samuel Beckett. Camus es serveix del clàssic mite grec Sísif, condemnat a arrossegar una roca fins al cim d’una muntanya, per explicar-nos l’absurditat del món, la roca tornarà a rodar i de nou l’haurà de tornar a pujar i així per tota l’eternitat.
És l’època de l’existencialisme de Jean-Paul Sartre, també escriptor i filòsof. Però Camus que ha deixat enrere el marxisme, també s’apartarà de l’existencialisme, la seva obra estarà marcada per la llum Mediterrània, el que denomina el pensament del migdia amb l’ètica i el caràcter llibertari que remarcarà clarament a l’assaig L’home revoltat. Per tant, la filosofia de l’absurd i de la revolta serà la base fonamental de la seva literatura.
La pesta és la crònica d’una epidèmia imaginària a la ciutat d’Oran (Algèria). Amb el seu estil directe aconsegueix emocionar al lector amb una obra que toca el cim de la seva plenitud literària. És la novel·la de la condició humana enfrontant-se al mal, el del condemnat a mort davant la seva execució. La pesta ha aparegut de cop a Oran, l’anunci d’unes febres i la presència de les rates que moren arreu ho fan palès, però ningú ho vol acceptar i la vida continua com si res no hagués començat a passar. El doctor Bernard Brieux anirà descobrint amb evidències clares que hi ha una epidèmia a la ciutat, en cert sentit ens recorda la figura del doctor Stockmann de l’obra d’Ibsen L’enemic del poble.
A Oran passa el mateix, ningú vol parlar de què existeix una epidèmia: quan comencen a morir pacients, s’amaga la notícia. Naturalment, arriba un moment que l’epidèmia de pesta és oficial i les autoritats declaren la ciutat en quarantena, d’on no podrà sortir ni entrar ningú. Comença la lluita contra la mort, dos homes (el doctor Rieux i el ciutadà Jean Tarrou) lluitaran fins al final per salvar els seus semblants, però saben que la seva victòria mai serà definitiva perquè la pesta, el mal, no podrà ser desterrat del món.
El doctor Rieux, malgrat els dificultats per lluitar conta l’epidèmia, sap que l’únic mitjà per lluitar contra ella és l’honradesa, però què significa això? Pel doctor, l’honradesa consisteix a exercir dignament el seu ofici. Tarrou, per la seva part, manté un diàleg de desencís polític amb el doctor Rieux, qui d’haver cregut en la revolució, passa a veure com els mateixos que es deien revolucionaris la traïen: “Sí, he seguit tenint vergonya, he après que tots nosaltres vivim amb la pesta i hem perdut la pau. Encara avui la busco tractant de comprendre a tothom i de no ser enemic mortal de ningú. L’únic que sé és que he de fer el necessari per no seguir essent un contagiat i que això és l’únic que pot fer-nos esperar la pau o, a falta d’aquesta, una bona mort. Això pot enlairar els homes i, encara que no salvar-los, almenys fer-los el menor mal possible i, fins i tot, de vegades, una mica de bé“.
Tarrou es contagia de la pesta, va cap a una mort segura, el doctor li pregunta quina idea té per arribar a la pau, i es produeix aquest diàleg entre tots dos: “-Sí, la simpatia. En resum, el que m’interessa és com es pot arribar a ser un sant. –Però vostè no creu en Déu. –Justament. Pot arribar-se a ser sant sense Déu i aquest és l’únic problema concret en què crec avui en dia. –És possible –respon el doctor Rieux-, però, sap vostè, jo em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. El que m’interessa és ser home. –Sí –contesta Tarrou-, els dos busquem el mateix, però jo sóc menys ambiciós“.
L’epidèmia cedeix, Rieux s’allunya d’Oran, mentre camina sent els clams d’alegria que omplen el cel de la ciutat, però el doctor sap que aquesta alegria viurà sempre amenitzada: Doncs “sabia el que ignorava el poble, aquest poble joiós i que pot llegir-se als llibres, que els bacteris de la pesta no moren ni desapareixen mai, que poden estar durant dotzenes d’anys adormits als mobles i a la roba, que esperen pacientment a l’habitació, als soterranis, als baüls, als mocadors i els papers i que, tal vegada, vindrà un dia en què, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertarà a les seves rates i les enviarà a morir a una ciutat feliç“.
El 14 d’abril de 1931 s´havia proclamat la República. El 25 d’abril, onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals reunit a Madrid, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adoptar dues mesures organitzatives que assolirien un enorme èxit posterior: la formació dels sindicats de barri i la fundació dels comitès de defensa.
La
CNT en els anys trenta no era només un sindicat entès a la manera clàssica com
una organització que defensa els drets laborals dels seus afiliats. La CNT
formava part d’una xarxa llibertària de solidaritat i acció, que abastava tots
els aspectes de la vida del treballador, tant els socials com els culturals,
familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa estava formada pel
sindicat de barri, els ateneus (amb les seves selectes biblioteques), les
escoles racionalistes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que
s’oposava als desnonaments), els grups d’afinitat anarquistes, els grups de
defensa (coordinats a nivell de barri
i després de districte i ciutat) i els sindicats de barri; constituint en la
pràctica quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, amb
valors alternatius als capitalistes.
Si no
entenem la importància d’aquesta xarxa llibertària de solidaritat i acció, no
comprendrem mai la força i radicalitat del moviment llibertari a Barcelona i
Catalunya durant la Guerra civil, ni les seves conseqüències:
1.
Negació, en la seva totalitat, de
la forma de vida imposada pel capital, assajant en teoria, i sobretot en la
pràctica, noves vies en les relacions socials i individuals, en la cultura, en
l’economia, etcètera. Ara parlaríem d´una
mena de contracultura.
2.
Negació teòrica i pràctica de l’Estat en la futura societat postrevolucionària,
que posicionava contra l’auge de l’estatisme en els partits reformistes
socialistes i contra-estalinistes, així com en contra de tota mena de
col·laboracionisme en les institucions estatals.
3.
Pràctica de noves relacions socials i assajos de noves societats al marge dels
diners, del salari, la propietat privada, la jerarquia social i la
mercantilització de la vida quotidiana. Les expropiacions, les
col·lectivitzacions i la socialització de l’economia van ser assajos i
experiències pràctiques d’un moviment subversiu profundament revolucionari, que
tendia a transformar la utopia en realitat palpable.
4. No
es combatia per una ideologia abstracta, sinó en una experiència col·lectiva
pràctica que transformava la societat i la realitat.
5. Els comitès revolucionaris de barri eren el moviment social real que en la seva pràctica quotidiana substituïa totes les funcions estatals i que amb la seva mera existència encarnaven la revolució social en curs.
“la CNT als anys trenta no era només un sindicat”
El
1923, Joan García Oliver havia
aixecat l’organització pràctica del que es va anomenar “gimnàstica
revolucionària”, secundat per Aurelio Fernández
i Ricardo Sanz. Era el final dels anys del pistolerisme. La
CNT havia hagut de defensar la vida dels seus militants de la liquidació física
a què eren sotmesos per l’aliança del terrorisme de la patronal i l’Estat, que
finançaven als pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca
als assassinats dels sindicalistes de la CNT per part de la policia i de la
guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de fugues”,
consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del seu trasllat o
alliberament, pretextant un intent de fugida.
En
1931, la creació dels comitès de defensa significava la refundació dels grups
d’acció dels anys del pistolerisme (1917-1923), encara que ara orientats no
només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions reivindicatives,
sinó com a garantia indispensable per exercir els drets fonamentals de reunió,
expressió, associació, premsa, manifestació, sindicació o vaga, encara no
reconeguts per una República constituent que havia d’aprovar una constitució,
però que tanmateix no havia dissolt a la ciutat de Barcelona als sometents,
això és, a l’odiosa guàrdia cívica dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els
sindicalistes.
L’1
de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per primera vegada
unes enormes ensenyes roig-i-negres com a senyal d’identitat de la CNT. Es va
acordar elaborar una plataforma de reivindicacions que serien portades en
manifestació al Palau de la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça
de Sant Jaume (on hi són les seus de l’Ajuntament de Barcelona i de la
Generalitat) van ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels
comitès de defensa, va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que es
lliuressin les reivindicacions a l’autoritat i alguns treballadors sortissin al
balcó de la Generalitat per a dissoldre la manifestació.
Els
comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup “terrorista”
o militar, aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça més,
indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu, l´escola racionalista o la cooperativa. Els
comitès de defensa protegien els drets dels treballadors, perquè no existien
més drets que els apropiats per la lluita de carrer, perquè no existien més
drets que els que podien defensar-se, posant-los en pràctica.
Però
la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”,
consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàniament el
comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar que la resta del
país s’unís a la insurrecció va mostrar aviat els seus límits, i sobretot, els
seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de gener de 1932 i de
gener i desembre de 1933 havien desarmat als comitès de defensa, sotmesos a una
fortíssima repressió que havia conduït a la majoria dels seus components a la
presó, de manera que la tàctica de la “gimnàstica revolucionària” no
havia fet més que desmantellar als comitès de defensa. Calia donar un cop de
timó i canviar de tàctica.
Xavier Caixal i Baldrich. Traductor i afiliat a CGT Tarragona
Acaba de veure la llum la primera traducció del filòsof anarco-primitivista John Zerzan al català, i per partida doble, dos llibres en un sol volum: El crepuscle de les màquines (Twilight of the Machines, 2008) i El poble en la història de la civilització (A People’s History of Civilization, 2018), publicat per l’editorial tarragonina Lo Diable Gros.
La idea d’aquesta duplicitat va sorgir quan Zerzan, a banda
d’escriure de bon grat el pròleg específic per la primera edició d’una obra
seva en català que li havia demanat, em va passar l’original d’un llibre que
estava a punt de publicar per si també el volia traduir, el segon de l’actual
publicació. Tots dos llibres assajos recopilats d’acord amb la temàtica del
llibre.
Després de molts anys d’activisme —per exemple, va ser arrestat el 1966 per participar en el bloqueig pacífic del pas d’un camió militar carregat de napalm en el transcurs d’una marxa contra la guerra del Vietnam— i d’escriure articles i assajos, John Zerzan va fer-se molt conegut en el món anarquista a nivell mundial arrel de la seva participació i les seves declaracions a Seattle el desembre de 1999, durant les grans manifestacions en contra de la celebració de la cimera de l’Organització Mundial del Comerç. La revolta que es va produir va fer fracassar la cimera. Van ser molts els manifestants que van seguir les consignes de Zerzan contra la civilització i el consumisme. «Després de dues llargues dècades de passivitat, de consumisme i de creixents nivells de buidor i deteriorament, el poble s’ha tornat a alçar, ha tornat a parlar a Seattle. Ha tornat l’hora de l’acció», va declarar aleshores. Va ser a partir d’aquell moment que el moviment antiglobalització es va propagar com una reguera de pólvora per tot el món i es va assenyalar Zerzan com un dels seus ideòlegs i impulsors, fet que ell nega rotundament perquè el que ell propugna més enllà, el seu camp de batalla és el de l’anticivilització.
Precisament és la crítica a la civilització el fil que uneix els assajos que conformen El crepuscle de les màquines. El llibre es divideix en dues parts, «Orígens de la crisi» i «La crisi de la civilització». La primera és una anàlisi crítica, profunda i ben documentada dels orígens del que considera els errors fundacionals de la civilització, un per un, tots ells entrelligats: la simbologia, l’agricultura, el patriarcat, la guerra, la religió i les ciutats, principalment. La segona part ens transporta a l’època moderna i a l’actualitat, i ens fa evident que les crisis que vivim són la conseqüència lògica de tot allò que va originar la civilització, i que, ben analitzat, en el fons poc ha canviat en els milers d’anys transcorreguts. S’ha de trencar amb la civilització.
Molts
crítics han acusat Zerzan d’incoherent amb les seves idees primitivistes
anticivilització perquè utilitza una màquina d’escriure —i fa alguns anys un
ordinador—, emet un programa setmanal de ràdio i no viu en una cova, entre
altres coses. Però trencar amb la civilització no vol dir necessàriament això,
es tracta de recuperar l’essència humana, les relacions cara a cara, i d’erradicar
tot allò que ho impedeix; en definitiva, un canvi de paradigma. La civilització
està al caire del col·lapse i qualsevol arranjament per mirar de sortir d’una
crisi no és més que un pedaç que afavoreix a uns pocs sense aturar
l’acceleració cada cop més perceptible cap al col·lapse imminent; per Zerzan, civilització i
crisi són dos termes inseparables. Sempre s’ha construït sobre el que ja estava
fet, la civilització no s’ha reiniciat mai globalment, i això és precisament el
que, segons Zerzan, cal fer. És una utopia que podria ser realitzable a llarg
termini, però és extremadament urgent i no sembla que hi hagi temps per dur-la
a terme. Així doncs, en aquesta era de la tecnologia i de les presses el més
realista probablement seria començar resetejant-la tantes vegades i a
tants llocs com sigui necessari.
El segon llibre del volum, El poble en la història de la civilització, conté, com diu el mateix Zerzan a la introducció, els quinze assajos més estrictament històrics que ha escrit. Des del naixement de l’agricultura fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, passant per Mesopotàmia, Roma i la Revolució Industrial, entre altres, aquests assajos descriuen amb precisió documental i anàlisi crítica el patiment i la lluita del poble en diversos moments de la història, i són un complement perfecte per El crepuscle de les màquines ja que fa com d’enllaç entre les seves dues parts amb un recorregut per la història que ens permet veure com ha evolucionat la civilització des dels seus orígens fins gairebé l’actualitat i quin paper ha jugat el poble.
Quan vaig traduir l’assaig sobre la Primera Guerra Mundial
em va sorprendre especialment perquè vaig tenir la sensació que la situació
general els anys previs a la guerra era molt similar a la situació actual. «Si les
coses continuen així, d’aquí a tres anys Alemanya haurà entrat de ple en una
guerra o en una revolució» i «si no hi hagués hagut una guerra europea l’estiu
de 1914, Gran Bretanya podria haver degenerat cap a… l’anarquia» són dues
frases documentades que evidencien la situació revolucionària i de
descontentament social que es vivia arreu del continent europeu. Aquella guerra
va apagar moltes veus antisistema, i les que es van mantenir van acabar
esclafades com, per exemple, la Revolta Espartaquista després de la guerra que
es va saldar amb més de quatre-cents morts als carrers de Berlín i l’assassinat
de dos dels seus líders, Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.
Durant
les dues dècades posteriors als fets de Seattle les mostres de malestar popular
s’han anat multiplicant i engrandint fins que, en un moment en què els
moviments contraris a l’statu quo estaven fent-se forts simultàniament a molts
llocs del món (Xile, França, Hong Kong…), ha arribat la pandèmia de la
Covid-19 i tot ha quedat sobtadament estroncat, de manera similar a com va
passar quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. El que ara està augmentant
desproporcionadament és la vulneració de drets, recolzada per una propagació
desmesurada de la por, el virus més contagiós de tots; un virus que anul·la la
capacitat de pensar i raonar en positiu. Ara s’evidencia més que mai l’esperit
totalitari de la civilització i les paraules de Zerzan ressonen amb
contundència. Carlos Taibo comenta en el seu pròleg que Zerzan és un pensador
desmesurat, però que sovint només els pensadors desmesurats ens obren els ulls
davant allò que és darrere del que veiem —i creiem entendre— amb excessiva
comoditat. Cal deixar de banda aquesta comoditat, obrir els ulls i actuar en
conseqüència.
Vsevolod Mikhaïlovitch Eichenbaum (1882-1945), més conegut pel pseudònim de “Volin” va néixer l´11 d´ agost de 1882 a Vorónezh. De família burgesa acomodada; els seus pares eren metges. Matriculat a la Facultat de Dret de San Petersburg, aviat l’abandonà per a dedicar-se plenament a la militància al Partit Socialista Revolucionari.
El 9 de gener de 1905 era a les primeres files de la manifestació del Diumenge Sagnant, bàrbarament reprimida per les tropes tsaristes. L’endemà (10) va participar en la fundació del primer soviet, creat per a ajudar a les víctimes i perseguits de la matança del dia anterior. Mesos després participà en la fundació del Soviet de San Petersburg. En 1906 va intervenir a una insurrecció contra el tsarisme a Kronstad. Va ser detingut i empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, i després deportat a Sibèria, d´on va aconseguir evadir-se el 1907. Arribà a França, on evolucionà cap a l’anarquisme, acabà els seus estudis i sovintejà els cercles revolucionaris.
En 1915 va ser detingut per les seves activitats antimilitaristes. L’estiu de 1916 va ser deportat a un camp de concentració pel govern Millerand, aconseguint fugir i embarcar a Burdeus en un vaixell cap als Estats Units. En aquest país, treballà a la Federació d’Unions Obreres Russes, on s’encarregà de l’edició de Golos Trudà/La Veu del Treball. Va fer conferències i mítings per tot arreu dels Estats Units i el Canadà.
El 4 de gener de 1917, davant les primeres notícies d’aldarulls revolucionaris a Rússia, va decidir tornar-hi com a militant anarcosindicalista a Petrograd, on va patir la feblesa i divisió del moviment anarquista. Va ser redactor del Golos Trudà fins a la firma de la pau de Brest-Litovsk (3 de març de 1918), quan va decidir deixar el periòdic i Petrograd, davant l’omnipotència dels bolxevics.
Se’n va anar a Brobov, on treballà al soviet d’aquesta ciutat. S’encarregà de la redacció del diari Nabat (Toc d’Alarma), editat a la regió. Va sumar-se als organitzadors de la Conferència de Kursk, encarregada de redactar una declaració d’unificació de les diverses tendències anarquistes en conflicte. Volin va formular la seva tesi de la Síntesi Anarquista. A la tardor de 1918, Volin creà, amb d’altres companys, la Federació Anarquista d’Ucraïna, coneguda amb el nom de Nabat, organització amb gran capacitat de mobilització.
El 1919, Volin s’afegí al moviment makhnovista i fou responsable de la secció de cultura i educació de l’exèrcit insurreccional. Aquest mateix any, Volin va ser designat president del Consell d’Insurgents, on treballà intensament durant sis mesos. Va emmalaltir de tisis el desembre de 1918 i fou hospitalitzat a Moscou, on va ser fàcilment detingut pels bolxevics el 14 de gener de 1920. Entregat a la Tcheka, fou alliberat a l’octubre de 1920, gràcies a l’aliança firmada entre l’Exèrcit Negre i l’Exèrcit Roig, amb l’objectiu de lluitar conjuntament contra les tropes blanques del baró de Wrangel. D’altra banda, Nèstor Makhnò havia exigit expressament la llibertat de Volin.
Volin es traslladà a Jàrkov, on col·laborà amb la Confederació Nabat a la preparació d’un Congrés anarquista, convocat pel 25 de desembre. El dia anterior, els bolxevics van detenir a Volin i a tots els anarquistes compromesos amb Makhnò.
Empresonat primer a Butyrka i després a Lefòrtovo, va patir les brutalitats de la Tcheka. Va fer vaga de fam, que terminà feliçment gràcies a la sobtada intervenció d’Emma Goldman, Alexander Berkman i Alexander Shapiro, delegats del sindicalisme europeu que participaven en un Congrés del Profintern (juliol de 1921). Aquests sindicalistes aconseguiren el compromís dels bolxevics d’alliberar a deu d’ells, entre els qui apareixia el nom de Volin.
Va poder-se refugiar amb la seva família a Alemanya, acollit per la Unió Obrera Lliure de Berlín, que publicà el seu opuscle La persecució de l’anarquisme a la Rússia Soviètica. Traduí el llibre de Piotr Arxinov sobre la història del moviment makhnovista. Sebastián Faure el va invitar a residir a França, on arribà amb la seva família a l’estiu de 1925. Col·laborà a l’Enciclopèdia Anarquista i edità diversos opuscles i articles. També amb Arxinov, participà en la publicació de Dielo Trudà (Causa Obrera), del Grup d’Anarquistes Russos a l’Estranger.
Arran de la publicació de la controvertida Plataforma Organitzativa dels Comunistes Llibertaris, en 1926, Volin va trencar amb Nèstor Makhnò, Piotr Arxinov i d’altres. La tempestuosa disputa va marcar una profunda divisió en el si del moviment anarquista rus a l’exili.
En abril de 1927 Volin, Sobol, Schwartz, Senya Fléchine, Mollie Steimer i d´altres van publicar una “Resposta a la Plataforma”, que atacava i refutava la Plataforma de Dielo Trudà, alhora que reclamava un humanisme universal que negava la lluita de classes com a horitzó únic. Veien en la creació d’un centre polític i un exèrcit revolucionari la defensa del principi d’autoritat.
Volin oposava a la Plataforma, una organització de Síntesi Anarquista, que anés cap a la superació de les divisions teòriques i organitzatives existents entre els llibertaris: anarcosindicalisme, anarco-comunisme i individualisme. La polèmica es generalitzà i s’enverinà, fins al punt de què els partidaris de la síntesi van acusar els plataformistes de voler inocular el virus bolxevic al pensament anarquista.
El 1934, Prudhommeaux i Volin van fundar Terre Libre. A petició de la CNT espanyola, Volin es va encarregar de la publicació a París del periòdic en llengua francesa L’Espagne Antifasciste. El gener de 1937 Leo, fill de Volin, arribà a Barcelona com a milicià. Prudhommeaux i Volin van criticar fermament el col·laboracionisme cenetista a L’Espagne Nouvelle i Terre Libre.
El juny de 1940 es traslladà a Marsella, on acabà La Revolució Desconeguda, publicada pòstumament el 1947. Les privacions de la lluita clandestina contra els nazis minaren la seva salut. Va morir de tuberculosi, a Paris, el 18 de setembre de 1945.
