Obrim Fronteres contra l’explotació i el racisme institucional

Gemma Parera i Rosalia Molina, Ensorrem fronteres – CGT Catalunya

La Caravana Obrim Fronteres denuncia els assassinats a Melilla, i a tota la frontera sud, i l’explotació i racisme institucional cap a les persones migrants

La Caravana Obrim Fronteres —com a espai de denúncia itinerant format per diferents col·lectius de la península, entre ells CGT, i d’Itàlia (amb Carovane Migranti)— ha iniciat enguany el seu recorregut a Melilla el 24 de juny, just un any després d’una massacre en què van morir 37 persones que intentaven saltar la tanca i 77 segueixen desaparegudes. També s’ha recorregut Màlaga, Salobreña i Almeria, on s’han denunciat les condicions d’extrema explotació laboral —amb salaris de 3 i 4 euros l’hora— i d’habitatge precari de les persones migrants que treballen i viuen sota plàstic. El trajecte ha finalitzat l’1 de juliol a València mostrant els mecanismes que enforteixen el sistema de repressió migratori com el negoci de fronteres i el CIE. Han estat nou dies en què la caravana ha reflexionat i reivindicat en clau de drets, de dignitat i també de memòria i de solidaritat.

Llegeix més

Caravana Obrim Fronteres: participa-hi!

Propera Caravana Obrim Fronteres el juny a Melilla, sud peninsular i València per denunciar la massacre a la tanca de Melilla i la vulneració de drets i explotació de persones migrants

Del 23 de juny a l’1 de juliol es posarà en ruta de nou la Caravana Obrim Fronteres, una iniciativa per visibilitzar i denunciar les vulneracions de drets en territoris fronterers, les necropolítiques migratòries i la situació de les persones migrades en zones de trànsit i al conjunt d’Europa.

Llegeix més

Caravana Obrim Fronteres 2020

Rosalia Molina. Ensorrem Fronteres CGT

La Xarxa d’entitats i col·lectius que formem part de la Caravana Abriendo Fronteras hem tornat a organitzar la trobada anual, una Caravana feminista i europea amb l’objectiu de denunciar la violència i el silenci mortal de les fronteres. Fa just quatre anys, organitzàvem la primera caravana amb rumb a Grècia i continuaríem els anys següents assenyalant les violències i els assassinats a la frontera sud de l’Estat espanyol, arribant fins a Ceuta i Melilla, i fins i tot a Itàlia. Un rumb que ens ha permès articular vincles amb milers d’activistes d’arreu d’Europa i treballar per trencar el silenci de les polítiques migratòries de la Unió Europea, la vulneració dels drets humans i la militarització de les fronteres europees.

Com a membres d’Ensorrem Fronteres CGT, formem part de la xarxa a Catalunya, Obrim Fronteres. Aquest any, malgrat aquest format “atípic”, hem participat un important nombre de companyes de CGT, de diferents territoris.

Enguany, l’actual crisi sanitària ens va fer canviar el rumb de la Caravana que planejàvem cap a la Ruta Balcànica. Però aquesta situació no ha pogut amb la nostra xarxa, que ha seguit més activa mitjançant trobades virtuals i adaptant-nos a la nova situació, continuant amb la denúncia de la complicitat dels governs europeus en les guerres a l’Àfrica i Orient Mitjà, origen del desplaçament forçós de centenars de milers de persones. I enfortint la xarxa europea per donar una resposta a la situació de les persones migrades i refugiades que s’ha vist greument empitjorada per la pandèmia.

També vam denunciar les conseqüències del racisme institucional a casa nostra fent referència als milers de persones colpejades per la llei d’estrangeria i per a les quals s’exigeix una regularització incondicional com a mecanisme de justícia social.

Per tot això, la Caravana 2020 es va transformar en un programa simultani, del 26 al 30 d’agost, al País Valencià, el País Basc i Itàlia, amb els mateixos eixos de treball. Malauradament al País Basc van haver de modificar l’estructura inicial a causa de la normativa de restriccions a causa de la pandèmia, per accions de denúncia en diferents poblacions.

Un total de cinc dies plens d’activitats per denunciar la situació “insostenible” de les persones migrades i teixir aliances entre els diferents col·lectius

Els 4 eixos temàtics que es van treballar van ser:

1. Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani

2. Ports de Solidaritat i Ports de guerra

3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà

4. Drets Humans. Conclusions i Accions a Futur

Eix 1 Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani.

Frontera Balcans: a càrrec de No Name Kitchen. Frontera Sud Melilla & Nador al Rif. Solidary Wheels

Eix 2 Ports de Solidaritat i Ports de guerra. 

Mercaderes de muerte: Indra Aquest eix temàtic dels ports, s’ha treballat des de dues perspectives: ports de solidaritat i ports de guerra.

Els ports de guerra (Sagunt), són utilitzats per la indústria armamentística, i està dins del circuit internacional del comerç d’armes, facilitant el negoci de les guerres. Els ports anomenats de pau, son ports de solidaritat (Borriana), on arriben la majoria dels vaixells de rescat de ONGs europees que treballen al Mediterrani central, com el Alan Kurdi, el Sea Watch o l’Open Arms. El port els ofereix moltes facilitats per atracar i fer reparacions i avantatges en les taxes, sent així un lloc de referència per les organitzacions civils de rescats humanitaris. El vaixell Louise Michel, finançat per l’artista Bansky, havia marxat el dia abans.

A Burriana es va fer el debat: “Els reptes per a la pau i el desarmament a càrrec del Centre Delàs d’estudis per la pau.” Segons dades proporcionades per aquest centre el 2019 l’Estat espanyol va destinar 20.050 milions d’euros a la despesa militar.

En aquesta línia de visibilitzar la despesa militar i la indústria armamentística, les companyes de Catalunya vam presentar una acció de denúncia que es va fer a l’empresa Indra, que negocia amb la indústria armamentística i és una empresa líder en el control fronterer.

Eix 3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà. Explotació laboral i cadena invisible de cures

Denúncia de les vulneracions de drets en el treball agrari.

Col·lectius de suport i denúncia: El mar d’oliveres de Jaén i la taronja de València , Conca Minera i temporeres de Huelva, El mar de plàstic i horta d’Europa Almeria. València Acull.

Resistència i alternatives. Cooperatives agràries: Iniciatives solidàries: Associació Solidaritat del taxi de Sevilla, Autoorganització: Sindicat de Manters Madrid,Girona Acull.

Les cadenes invisibles de cures, amb perspectiva feminista.

Retrospectiva i mundialització i sistema de Cures. Models d’autoorganització: Sindillar Barcelona i Aiphyc València, on van denunciar la doble opressió per ser dona i migrant. Vam completar la jornada amb una manifestació exigint la regularització incondicional de totes les persones migrants que viuen a l’Estat espanyol en situació irregular.

Eix 4. Drets Humans. Conclusions i propostes de futur. 

L’últim dia es va celebrar una assemblea de valoració on se’n van compartir reflexions, i propostes de futur.

La taula de Drets Humans va treballar amb diferents associacions i entitats: Crida contra el racisme, CIES NO València, Azadi Jin, plataforma Solidaritat amb el poble Kurd

I amb aquests lemes, es va tancar la Caravana 2020

Respectant la distància de seguretat, però “acuerpándonos”

Rentant-nos les mans, però posicionant-nos.

Amb la mascareta, però sense callar.

Campament de Jineolojî a Catalunya

Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

En una localitat propera a Barcelona s’ha celebrat el segon campament de Joneolojî a l’estat espanyol, del 2 al 7 de juliol; una trobada en què van participar unes 60 dones amb l’objectiu de crear una xarxa d’experiències i de sabers, i escriure una història col·lectiva amb un nou imaginari proper a les dones, les seves vivències i resistències.

El campament va ser anomenat “Şehîd Sara Dorşîn” per conmemorar a la internacionalista i guerrillera Sarah Handelmann, assassinada en un atac aeri turc el passat 7 de abril. Van ser cinc dies intensos de xerrades per part de companyes que han investigat i estudiat diferents temes, de debats entorns opinions i experiències personals i familiars, d’àpats compartits també entre debats i coneixences i d’activitats més actives, com el taller de medicina natural, el taller d’autodefensa, balls i actuacions durant descansos i, sobretot, durant la nit del dissabte dedicada a generar més companyerisme i enfortir la moral col·lectiva, tot compartir poemes, cants, jocs i danses.

Durant aquests dies ens vam organitzar a través de comunes (petits grups de debat i de treball per gestionar les tasques diàries del campament), – anomenades cada una amb el nom d’una màrtir- que cada nit, al finalitzar la jornada, realitzaven un tekmil. En aquest es recollia de forma ràpida les crítiques (polítiques, de gestió o d’actitud, en cap cas a nivell personal o destructiu) acompanyades de propostes. Les principals reflexions i propostes es compartien a la trobada de tot el grup de cada matí. Una forma molt àgil, directa i participativa de gestionar el funcionament del campament de manera assembleària.

Una ciència de les dones

El terme Jineolojî significa “ciència de dones” i està relacionada amb el coneixement i saviesa de les dones, a més a més, també pot traduir-se com “ciència de la vida” per l’arrel que les paraules “vida” (jîn, jiyan)i “dona” (jin) comparteixen en kurd. La Jineolojî va ser proposada al 2008 pel líder del moviment d’alliberament kurd Abdullah Öcalan i desenvolupada pel moviment de dones. Actualment la Jineolojî treballa a les quatre parts del Kurdistan i a Europa, a través d’acadèmies, centres d’investigació, campaments, seminaris, conferències i comitès, entre alguns exemples. 

“la masculinitat ha colonitzat la societat, i fins que no ens descolonitzem no ens podrem alliberar”

Per entendre la Jineolojî cal situar-la, doncs, en el marc dels 40 anys d’història del moviment d’alliberament kurd. Al 1993 es van crear les primeres unitats de dones de la guerrilla vinculades al moviment i al 1995 la primera organització de dones kurdes que incloïa tant l’àmbit de la lluita armada com el de l’organització política social.  Es desenvolupà la teoria de la separació (tant física com mental) per tal de conèixer-nos com a dones, reflexionar sobre la dominació i “matar la masculinitat”. En el 1998 el moviment kurd presenta la teoria de l’alliberació de les dones, amb cinc punts fonamentals: welatparez, (amor a la cultura, a la història, a la terra); viure en base a una voluntat i pensament lliures; auto organitzar-se; determinació en la lluita; ètica (valors de llibertat) i estètica (amb la nostra actitud mostrem l’ètica de llibertat, com ens relacionem amb les companyes, els companys i amb l’entorn).

En aquest context, a la Modernitat Capitalista -basada en el capitalisme, l’Estat nació i l’industrialisme- i a la ciència positivista, – que té una perspectiva lineal de la història, és etnocentrista i vinculada al poder, amb una falsa idea d’objectivitat que separa subjecte i objecte a controlar-contraposen la revolució democràtica i la Jineolojî, -com a ciència universal, holística, connectada a les necessitats i a la vida-. És una ciència en sentit circular, en què totes aportem al coneixement. La societat té capacitat de generar coneixement, des de l’experiència, els sentits i l’estudi.

Vam parlar àmpliament dels mètodes que utilitza la Jineolojî: epistemologia, recuperar i generar el coneixement de les dones; etimologia, l’estudi de les paraules; l’ontologia, coneixement de l’univers, saber d’on venim i qui som; la història, especialment de resistències i moviments de lluita; la sociologia de la llibertat i l’anàlisi de moviments feministes.

De la societat natural al Franquisme i a la Transició, un recorregut per la nostra història amb mirada feminista

Un dels elements d’estudi del campament van ser les societats prepatriarcals, que es poden anomenar societat matriarcals enteses com a “principi o ordre de les mares”, no com a forma organitzada de dominació de les dones mares. Són realitats que volem conèixer ja que ens apropen a una altra manera d’entendre la societat més vinculada a la natura i a les necessitats de la vida.

Eren societats formades entorn de grups de parentesc de descendència matrilineal, sense jerarquia, amb una presa de decisions que seguia el principi del consens, on prevalia la figura de la dona-mare com a cuidadora de la comunitat, amb una economia compartida (economia de subsistència recíproca o del regal, sense propietat privada i basada en distribuir igualitàriament d’acord amb les necessitats). Hi havia una relació viva amb la natura i un fort sentiment de comunitat com a base de la vida social i de la supervivència.

cartell-catala.jpg

El patriarcat va subvertir aquest model passant del control de l’economia compartida per part de les dones a la propietat privada; de l’auto control del cos com a dones a una màquina de reproducció i violació; i a una cosmovisió que canvià l’estatus de les dones (iniciada durant la revolució neolítica entre 5.000 i 10.000 anys a.c.), i que s’ha desenvolupat al llarg del temps per la mitologia, les religions monoteistes, la filosofia i la ciència positivista.

Vam parlar, també, de com, des del segle XV, i durant 500 anys, la cacera de bruixes esdevé una persecució religiosa, social i de gènere a Europa que suposa un feminicidi que vol reapropiar-se de les pràctiques de la societat natural, els coneixements de sanació i el control sobre el part que tenien les dones, així com eliminar les dones que se sortien del perfil de feminitat. A Catalunya hi va haver 400 processades, – sobretot metzineres, comadrones, però també camperoles pobres i vídues-, la major part als Pirineus, en tribunals civils formats per senyors feudals i alcaldes. En aquests no importaven els fets sinó els rumors i moltes dones acusades de bruixeria acabaven penjades o, també, linxades pels propis veïns.

En relació a una època més recent, vam compartir coneixements i herències familiars entorn de la Segona República, un període d’adquisició de drets civils de les dones, com el matrimoni civil, la supressió del delicte d’adulteri, l’equiparació salarial, la pensió de maternitat o la coeducació, i fins i tot a Catalunya la despenalització de l’avort, la dispensació d’anticonceptius i la prostitució reglamentada.

Vam compartir experiències sobre les lluites obreres durant la Guerra Civil, la dura repressió, la por i el silenci que van seguir, i vam debatre sobre com avui encara ens queda tant per fer per recuperar la memòria històrica i per vincular-la a les lluites presents i futures.

Vam analitzar com la dictadura franquista va reinstaurar l’ordre patriarcal definint un model tradicionalista de família com a únic possible i hegemònic. Va desenvolupar la figura de l’àngel de la llar com a construcció de la burgesia, – en la qual les dones tancades a casa sostenen les cures de la vida sense reconeixement social-, mentre va empresonar 23.000 dones, violar i humiliar públicament, i robar els seus fills o filles.

Vam debatre entorn de com durant la Transició hem passat a ser un estat liberal democràtic que posa per davant l’individualisme, és a dir, l’individu aïllat, la propietat privada, l’etnocentrisme i el racisme, sense deixar que es trenqui del tot el teixit social per no desestabilitzar l’Estat.

En canvi, la revolució democràtica que proposa el moviment d’alliberament kurd i el Confederalisme Democràtic parteix d’un individu amb voluntat lliure i capacitat creativa, així com d’una identitat col·lectiva. En aquest punt, vam fer una reflexió sobre les nostres militàncies i en quina mesura reproduïm relacions liberals immediatistes i consumistes (a nivell material, de persones i d’ideologies). Ens plantegem fins a quin punt som capaces de renúncies i de construir comunitat o relacions col·lectives.

“el Confederalisme Democràtic parteix d’un individu amb voluntat lliure i capacitat creativa, així com d’una identitat col·lectiva”

Matar la masculinitat

Una reflexió central durant el campament va ser la de com matar la masculinitat; un concepte introduït per Abdullah Öcalan en una entrevista el 1996, on va dir que “la masculinitat ha colonitzat la societat, i fins que no ens descolonitzem no ens podrem alliberar”. Això va ser una provocació, va remoure tot i va regenerar el moviment. Sobretot, va significar que no cal esperar a fer la revolució per alliberar les dones, sinó que aquesta ha de ser la part prioritària de la revolució.

La definició de la masculinitat va més enllà de l’home, fa referència a una ideologia i política, en què es produeix una desconnexió de la societat amb la terra, és a dir de la dona amb la terra; la fi de l’economia de la reciprocitat i el regal per la de l’acumulació i la propietat privada, i una colonització del cos de la dona, amb el control sobre la seva sexualitat i el llinatge patern (el cos de la dona  com a reproductor de fills que no li pertanyen, que porten el nom del pare). Com a eines per “matar la masculinitat”, que significa també matar el poder i la desigualtat, es van esmentar l’educació; trencar l’aliança entre estat-patriarcat-capitalisme; generar un moviment autònom de dones que permeti matar el patriarcat en les mentalitats; fer acadèmies per a homes, com les que van començar a la guerrilla a les muntanyes de Kurdistan i després es van estendre a la societat.

Vam reflexionar, també, entorn de preguntes que havíem formulat a homes sobre com entenien la seva masculinitat.  Alguns consideraven que ser un home lliure suposa la superació del protagonisme, mostrar-se vulnerable, desaprendre valors,… però altres ho vinculaven al concepte de persona lliure sense diferenciació de gènere. Créixer com a home significa per a alguns rebre cures sense donar-les, mostrar seguretat, no mostrar sentiments…

Durant el campament, una companya va compartir les seves vivències al poble de Jinwar, a Rojava, on conviuen només dones i els seus fills i filles intentant crear una societat diferent.

Per tancar les jornades vam fer una reflexió sobre què ens aporta el moviment de dones kurd. A més d’una manera d’entendre el món, ens aporta, també, una manera d’organitzar-nos amb eines com les coportaveus o corepresentativitats, l’educació d’homes, els tekmil, o el companyerisme. 

Aturem la guerra i el genocidi; defensem la revolució de Rojava

Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

Dimecres 9 d’octubre començaven els primers bombardejos a les ciutats de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, també coneguda com a Rojava, per part de l’exèrcit turc. Era l’inici d’una invasió anunciada que arrassa la població i el projecte polític revolucionari de Rojava, una experiència pràctica de municipalisme llibertari sobre el que tantes esperances estan posades per construir un nou model de vida a l’Orient Mitjà i al món.

Que està en joc a Rojava?

En el marc de la guerra de Síria, Rojava (zona kurda del nord de Síria) va aconseguir la seva autonomia el 2012, i va establir una organització política, social i econòmica basada en el Confederalisme Democràtic, sorgit del gir ideològic que va fer Abdullah Öcalan (líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan) a inicis de la dècada dels 2000, inspirat pel municipalisme llibertari que planteja Murray Bookchin, pare de l’ecologia social, centrat en com crear una societat igualitària i llibertària tot combinant les institucions bàsiques existents i noves formes de decisió i estructura social.

És per això que parlem de la revolució de Rojava; perquè han creat un projecte polític que va més enllà de l’Estat-nació, basat en l’auto gestió, la democràcia directa, la convivència interètnica, l’alliberament de les dones, la defensa de l’ecologia i unes comunitats fortes i auto organitzades.

A nivell d’autogovern, les decisions es prenen en el marc dels consells de les comunes, les quals apleguen 100 o 150 llars que comparteixen un espai geogràfic. En els consells de les comunes totes les minories religioses i ètniques estan representades; el 50% dels seus membres són dones, i els joves també hi són representats. D’aquesta manera entenen la democràcia com la presa de decisions des de baix i creuen que un Estat no és necessari. Els consells de les comunes tenen una presidència i copresidència (que han de ser sempre un home i una dona) i comitès d’economia, educació, diplomàcia…, que han permès donar serveis a una població que fins ara havia estat abandonada i oprimida pel règim sirià.

“l’exèrcit turc està massacrant la població”

A més, han desenvolupat un model econòmic basat en el foment de cooperatives; un model social, cultural i educatiu de reconeixement i convivència entre les diferents ètnies i religions i, sobretot, de defensa de l’alliberament de la dona, amb una pràctica real de participació en la vida social i política a través d’organitzacions autònomes i de corepresentativitat en les organitzacions mixtes.

També cal assenyalar que l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, creada com a tal en la Constitució de 2016, acull centenars de milers de persones refugiades de tota Síria i que les seves forces militars d’autodefensa, les Unitats de Protecció Popular (YPG), i les unitats femenines (YPJ), integrades en les Forces Democràtiques Síries (FDS), han tingut un paper fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic a la regió.

Per què de l’atac d’Erdoğan a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria?

La revolució de Rojava forma part del moviment kurd d’alliberament iniciat el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que ha estat, junt amb totes les organitzacions ideològicament afins nascudes a Bakur (el Kurdistan de Turquia), i ja des dels anys 80 del segle passat, fruit de contínues persecucions, censures, detencions dels seus membres, tortures i assassinats per part del govern turc, així com la detenció i empresonament en solitari a l’illa d’Imrali del seu líder, Abdullah Öcalan. Ara el president turc Recep Tayyip Erdoğan vol acabar amb el partit “germà”, ideològicament afí, a Rojava, el Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD) i la seva branca armada, les YPG i les YPJ.

L’autogovern democràtic del Nord i Est de Síria ha fet tot el possible per negociar i evitar aquest atac. Es va arribar a un acord amb EEUU i Turquia, segons el qual les YPG i YPJ s’havien de retirar de la frontera, malgrat no hi havia hagut cap atac d’aquestes a la zona de Turquia. Però l’estat turc mai ha volgut una sortida diplomàtica; sempre ha volgut una guerra, una ocupació, un genocidi, una neteja ètnica i acabar amb el projecte polític de Rojava, d’esquerres, anticolonial i antipatriarcal. A més, l’AKP, partit governant encapçalat per Erdoğan, s’està debilitant, viu un retrocés a nivell electoral i el país pateix una greu crisi econòmica. Una interpretació força estesa és que Erdoğan  busca amb la guerra, l’exaltació del nacionalisme i la invasió la sortida a problemes interns.

Erdoğan ha posat com a excusa per justificar la invasió la reubicació al nord de Síria d’entorn un milió de refugiats que viuen a Turquia. Però al nord i est de Síria viuen cinc milions de persones entre kurds, àrabs, assiris, armenis, turcmans, circassians i jazidis, molts dels quals s’han convertit en desplaçats i refugiats. De fet, amb aquest ús utilitarista de les refugiades sirianes, Erdoğan no amaga que el que pretén fer és un canvi demogràfic a la zona del nord de Síria, com ja va fer a Afrin el gener de 2018. Aleshores, l’ocupació d’aquest territori que pertanyia a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i era un dels cantons de Rojava, va generar milers de morts, refugiats i una neteja ètnica.

“ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic”

El brutal atac d’Erdoğan a Rojava està propiciat per la retirada de l’exèrcit d’EEUU de la zona – aliat tàctic de Rojava en la lluita contra l’Estat Islàmic i que fins ara contenia la intervenció turca-, així com per Rússia que té control sobre l’espai aeri. També ho ha facilitat una descafeïnada reacció de les institucions europees i dels països europeus. Mentrestant, el govern espanyol manté tropes a la base militar turca d’on surten avions que estan bombardejant ciutats del nord i est de Síria. S’han compromès en un comunicat a sumar-se a l’embargament d’armes a Turquia, però serà difícil de controlar perquè des de 2014 hi ha un acord de confidencialitat.

En definitiva, es parla de traïció per part d’EEUU i d’Europa a Rojava i als seus sacrificis per combatre l’Estat Islàmic. Però més que traïció s’evidencia, un cop més, la naturalesa d’estats imperialistes que només miren pels seus interessos polítics i econòmics.

Què està passant a Rojava?

L’exèrcit turc està massacrant la població: hi ha més de 200 víctimes, la majoria en bombardejos, però també en execucions i tortures en les zones ocupades, com va succeir en una emboscada amb la líder del partit Futur de Síria (creat recentment amb el propòsit de buscar una solució pacífica per a tots els pobles de Síria), Hevrin Khalaf. El seu cadàver va ser a més mutilat. Entorn de 600 persones han estat ferides i més de 300.000 han fugit a altres zones del nord de Síria i estan dormint a les escoles i on poden.  A més, representants de l’Administració Autònoma han denunciat i confirmat que l’exèrcit turc ha utilitzat fòsfor i napalm com a arma de guerra a la ciutat de Serekaniye. 

A diferència de la lluita contra l’Estat Islàmic, les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons. Davant el que és terrorisme d’Estat per part d’un dels membres de l’OTAN, les forces d’autodefensa kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria, però no s’han fet passos en aquest sentit.

Un altre element en joc és el ressorgiment de l’Estat Islàmic a la regió després que ja n’escapessin de camps i presons 600 membres i familiars, al produir-se atacs a prop i sobre els centres mateixos de detenció. Una situació que mostra la complicitat entre el govern turc i l’Estat Islàmic, entre dos tipus de feixismes amb diferents cares.

També ha entrat en joc l’Exèrcit Regular Sirià d’Al-Assad que s’havia retirat de la zona. La invasió turca ha forçat a Rojava a demanar suport a l’Exèrcit d’Al-Assad com a última opció davant la submissió a Turquia. Tot i així, l’exèrcit siri s’ha ubicat en zones on no hi ha atacs i hi ha molts recels entorn de si la seva intenció és controlar de nou el territori, amb el beneplàcit rus, més que defensar-lo dels atacs turcs.

El 22 d’octubre s’ha firmat un acord entre Turquia i Rússia per retirar les forces kurdes de tota la franja del nord de Síria, fins a una profunditat de 30 quilòmetres, tal com exigeix Erdoğan, -i on hi ha les principals ciutats de Rojava-. Segons les últimes informacions, les FDS accepten retirar-se per protegir la població de més atacs.

En tot cas, la situació és incerta però una cosa està clara, ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic; si no al contrari, porten anys de destrucció i atacs contra aquest poble i la seva revolució. Està en les nostres mans, des de la solidaritat des de baix, des de les oprimides, les treballadores, les dones fer que pervisqui el projecte polític de Rojava i aturar un genocidi.

Què podem fer des de la solidaritat entre lluites?

El rebuig a la invasió ha portat a milers de persones de tot al món a sortir als carrers, a assenyalar les ambaixades, els consulats, els socis comercials de Turquia i les empreses turques amb relació amb el govern.

A Catalunya, el mateix dia d’inici de l’ocupació, una manifestació davant els mostradors de Turkish Airlines a l’Aeroport del Prat denunciava l’atac. A la tarda, milers de persones van baixar per Passeig de Gràcia per acabar protestant davant del consulat turc.

Des d’aleshores hi ha hagut manifestacions gairebé diàries entre els diferents territoris de Catalunya, coincidint amb l’esclat de ràbia davant les sentències als presos polítics. Això ha fet que en moltes de les mobilitzacions que han tingut lloc aquests dies estigués present la solidaritat entre els pobles de Catalunya i Rojava.


En groc: territori controlat per l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria
En blau: tropes turques i exèrcit nacional siri (forces gihadistes)
En vermell: zona controlada per l’Exèrcit Àrab Sirià (de Baixar al-Assad)
En taronja: zona d’on s’haurien de retirar les YPG i YPJ segons l’acord entre Turquia i Rússia; acord que no té el consentiment de les FDS.

A més, hi ha hagut centenars de mostres de suport a les xarxes socials; accions contra els interessos turcs a Catalunya com ara l’ocupació d’una botiga del Barça en denuncia de la seva col·laboració amb Beko, empresa d’electrodomèstics turca que patrocina l’equip. Ressaltar especialment la mobilització del moviment feminista que entenent que la lluita per l’alliberament de les dones ha de ser global i Rojava és un referent contra el patriarcat han abocat moltes energies en la solidaritat i en accions que sota el lema #WomenDefendRojava volen visibilitzar aquesta força global de dones contra l’ocupació.

I dia a dia creix i ens hem d’unir moltes més, i des del sindicalisme combatiu hi som i hem de seguir presents, en aquest moviment contra el feixisme, l’ocupació i el patriarcat, i per la justícia que s’alça des de Rojava, a Catalunya, a Xile, a Hong Kong, i a tants indrets on la gent ha dit prou, es rebel·la, resisteix i construeix alternatives de vida.