Categoria: Ermengol Gassiot

La trampa del debat sobre la violència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secretari general de la CGT de Catalunya

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertulians i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en si. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per a alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrere de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasel. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres, la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

“la validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat”

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrat a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluita i quins mitjans tenim i com els podem implementar perquè la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes: 1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent.

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

El passat mes de març va haver-hi una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

Aquesta setmana hi ha hagut una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

La trampa del debat sobre la violència

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Professor i secretari general de la CGT de Catalunya

Cada vegada que hi ha protestes que busquen ser efectives i anar més enllà d’una performance simbòlica, periodistes, tertulians i polítics obren el debat de la violència. Una violència que identifiquen bàsicament en qui protesta o, com a molt, en el fet de la protesta en sí. D’aquesta manera es relaciona la protesta (que pretén ser efectiva, és a dir, servir per alguna cosa) amb la paraula violència. Una paraula que s’assimila a situacions molt concretes i que aquestes mateixes tribunes acostumen a demonitzar i, de pas, negativitzen el reconeixement del conflicte que hi ha darrera de les protestes. Entrar en aquest debat ens fa caure en el seu parany. Ho estem veient en les actuals protestes per l’empresonament del cantant Pablo Hasél. M’intento explicar.

És dolenta la violència? En abstracte, evidentment que ho és. Però penso que aquesta no és la pregunta que cal fer-nos. Vivim en un món violent. Això és una certesa que no admet discussió. És violent en cada moment de la seva quotidianitat. Milers de migrants moren fugint de la misèria extrema. Una persona com l’Amancio Ortega acumula un patrimoni de gairebé el 200% del pressupost anual de la Generalitat, mentre moltes de les seves treballadores a molts països pateixen condicions properes a l’esclavitud. Cada dia esmorzem amb antiavalots repartint cops de porra en l’enèsim desnonament de la setmana. Moltes vegades a la feina ens veiem obligades a fer unes hores que no ens paguen i si ens queixem ens foten fora sense cap contemplació. La realitat és violenta i aquesta violència, que no ens agrada, ara mateix forma part de l’ADN de la nostra societat.

“La violència, que no ens agrada, forma part de l’ADN de la nostra societat”

Nosaltres, per la nostra banda, volem canviar aquest món. Per fer-ho, la primera passa és reconèixer com és aquest món. Això comporta identificar allò que és violent. Per exemple, que s’ofeguin cada dia persones a la Mediterrània no és una situació inevitable sinó que respon a unes determinades polítiques de la UE. Que cada any morin al món molts milers de dones assassinades per homes no és “natural” sinó que respon a una forma específica d’organització social. Un masclisme que, entre d’altres la publicitat perpetua de forma ben intencional. De la mateixa manera que l’atur i els sous de misèria de joves, dones i migrants és una decisió econòmica que algú l’ha pres, fora de tot control social. Aquest tipus de situacions, que són els pilars del món actual, responen a polítiques conscients. No apareixen en cap programa electoral, però hi ha qui les dissenya i qui les executa de forma totalment premeditada.

Davant d’això, la protesta social ha de ser efectiva perquè, si no, és simplement teatre. I per tal que una protesta sigui efectiva, cal que violenti allò contra el que protesta. Si això no ho tenim clar, no anem enlloc. Per tant, ens correspon pensar com podem obtenir aquesta efectivitat. Pot ser efectiu bloquejar un magatzem de distribució de vidres per cotxes a moltes automobilístiques per evitar acomiadaments? Potser sí. És violent? Doncs pels amos de l’empresa que fabrica vidres i per les empreses automobilístiques ho és. Podem aturar un desallotjament encenent un barri o una ciutat? De vegades sí. És violent? Doncs per qui ha conceptualitzat aquest desallotjament com una oportunitat per fer negoci, o pels polítics compromesos amb qui vol fer el negoci, ho és. Ocupar un rectorat i aturar la seva activitat o bloquejar un campus defensant taxes universitàries menys cares i frenar acomiadaments de professores precàries pot ser útil? Moltes vegades ho ha sigut, malgrat suposar un cost per gerents i per qui mercantilitza les universitats.

Penso que a nosaltres no ens pertoca entrar a debatre sobre la violència. Com deia, la violència existeix i quan lluitem, d’una forma o una altra l’apliquem en diferents graus. Per nosaltres el debat rellevant és quins objectius volem assolir quan promovem una protesta i de quins mitjans per fer-ho disposem per nosaltres mateixes. Aquests mitjans poden ser molts, diversos i canviants segons les situacions. Fer una assemblea i trencar l’individualisme en pot ser un, de la mateixa manera que bloquejar una via de circulació, aturar un servei de recollida d’escombraries o alçar barricades en flames també ho són. I molts d’altres que no anomenaré. La reflexió que per nosaltres és rellevant és identificar per què lluitem, qui som aquest nosaltres que lluitem i quins mitjans tenim i com els podem implementar per a que la nostra lluita serveixi per apropar-nos als objectius que la promouen. Per mi, el límit de tot això radica en l’efectivitat.

“La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat”

Evidentment en aquest debat hi ha tot de riscos que cal tenir presents. Un d’ells: les nostres accions també determinen com ens anem construint en cada moment. Això posa sobre la taula una dialèctica constant entre els nostres actes (a ningú ens agrada trencar vidres o tallar un carrer [sempre en abstracte], però de vegades potser ho fem) i com som. És un risc que hem de tenir present sense perdre de vista que la passivitat o el limitar-nos al simple teatre reivindicatiu simplement ens fan deixar de ser allò que som. Un altre: la nostra violència té sentit quan respon a una lluita col·lectiva, per molt que pugui prendre la forma d’accions individuals. Això comporta que el debat sobre objectius i els mitjans per assolir-los ha de ser col·lectiu, encara que sovint, i per la pròpia naturalesa del debat, sigui difícil tenir-lo de forma pública. Cal que la ràbia estigui organitzada. Ara bé, aquesta organització sempre ha de partir de qui la protagonitza i hem de fugir de qualsevol temptació de pretendre estructurar i canalitzar lluites i protestes de les quals no en som protagonistes. Aquest, però, és un altre debat.

En definitiva. La validesa de les nostres accions radica en la seva utilitat. Una utilitat que depèn de dos aspectes:  1) de l’efectivitat que proporcionen a la nostra acció col·lectiva davant un conflicte i 2) en com ens hi posiciona a nosaltres. El debat descontextualitzat de la resta sobre les formes d’aquestes accions, com la pregunta sobre si és o no és vàlid cremar un contenidor, simplement fa el joc a qui té el Poder. Un Poder que, com sabem per experiència, és violent. 

Anar al jutjat o anar a fer classe? La repressió i nosaltres

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya

Ahir havia d’anar a recollir un document a un jutjat penal. A la mateixa hora tenia classe. Una classe presencial en un curs on de classes presencials en podem fer molt poques. A més, estem a finals de semestre. Un semestre on tots/es hem fet el que hem pogut, professores i estudiants, per intentar mantenir l’essència del que haurien de ser els estudis universitaris: un espai per formar-nos, per compartir, per generar una visió del món reflexiva i autònoma, etc.

Ahir havia de decidir. O anava al jutjat i deixava inconclús el que havíem previst amb els i les estudiants fer aquest semestre o anava a classe, amb el que això comporta de desatendre el requeriment d’un jutjat. En un pla una mica més abstracte, la decisió basculava entre fer el que dictaminava un procediment repressiu o seguir sent el que un és. En el meu cas, i en aquest àmbit, un treballador de l’educació amb els compromisos que aquesta feina, al meu entendre molt bonica, comporta. Finalment, vaig optar per seguir sent jo mateix i vaig anar a classe, assumint les implicacions d’aquesta decisió.

Ho vaig fer convençut. Ja fa molt de temps que he patit episodis repressius. Alguns en pell pròpia i molts d’altres a través de companyes i companys. Citacions, multes, judicis, identificacions, agressions, etc. Potser ara se’n parla, d’una part de la repressió. Però sempre n’hi ha hagut i en segueix existint una que no ocupa cap espai als altaveus mediàtics. De l’experiència molts/es de nosaltres hem vist com la repressió, que sovint dura molts anys, juga amb les persones, buscant anul·lar-les com si fóssim hàmster fent rodar la roda que sempre ens manté allà on qui posa la roda a la gàbia, el poder, ens vol.

“mentre la repressió busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som”

Per vèncer la repressió, cal neutralitzar el seu objectiu que és anul·lar-nos. De formes repressives n’hi ha moltes, tant en el grau de la seva intensitat com en la seva qualitat. Això implica que de respostes a la repressió també n’hi ha d’haver moltes, quant a la forma com a mínim. Però l’objectiu d’aquestes respostes és sempre el mateix: intentar deixar sense efecte la repressió o revertir el cop i tornar-lo cap a dalt. La desobediència conscient de la repressió és una manera de fer-ho. Mentre ella busca normalitzar el fer-nos girar la roda, nosaltres ens reafirmem sent i fent allò que som. En el meu cas, per exemple, una manera de confrontar una acció repressiva per lluitar per un servei públic és seguir dedicant el meu temps a construir una educació crítica i radicalment pública.

Això també val per aquelles repressions quotidianes, que existeixen, però que sovint ens costa de reconèixer-les. Per exemple, quan en una empresa o en un barri ens organitzem col·lectivament com a treballadors/es o com a veïns/es, ho fem al marge i malgrat les institucions del món del treball i de l’àmbit local. Unes institucions que, a banda, veiem com a còmplices o com a part del problema contra el qual ens organitzem: precarietat i explotació laboral, especulació i privatització del dret a l’habitatge i l’espai públic, etc.

Hem viscut molts cops com aquestes institucions castren la nostra capacitat d’acció i d’organització col·lectiva. En l’àmbit sindical, per exemple, una forma molt efectiva de neutralitzar una lluita de treballadors/es és reconduir-la a reunions de comissions i de meses de vés a saber què. Quan hi entrem, ens situem en un terreny que qui té el poder ha dissenyat. On pot preveure tots els nostres moviments i anticipar-s’hi. On nosaltres perdem la iniciativa i la capacitat de sorprendre’l. En definitiva, un terreny que ens frena, ens imposa un marc de referència i ens erosiona la capacitat d’acció.

Podem anomenar com sigui aquests mecanismes, però són també una forma de (micro) repressió. Desobeir-los o, com a mínim, tenint clar que no són un camí obligatori és la via per deixar-la sense efecte i continuar sent nosaltres mateixos.