Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
Es superen les 3.000 noves afiliacions anuals. Quart any consecutiu de superació de màxims històrics
18350 persones afiliades. Nou any de màxim amb un increment net del 8% respecte un any enrere
Les noves afiliacions es reparteixen pràcticament al 50% entre dones i homes
Sens dubte aquest 2020 quedarà marcat per l’arribada de la pandèmia de COVID19 que ha trasbalsat tots els aspectes de les nostres vides. El sindicat ha hagut d’adaptar-se ràpidament als canvis bruscs per tal d’oferir respostes a l’emergència sanitària, caos en la distribució d’EPIs, lluites contra els ERTOs, anàlisis de les normatives, així com la forma de trobar noves formes de coordinació i lluita col·lectiva. Aquest shock ha estat aprofitat per empreses i governs per justificar nous retrocessos en matèria de drets i condicions laborals, enfront dels quals el sindicat ha estat un cop més mur de contenció i espai de lluita.
Hem continuat fent vagues, campanyes, concentracions o manifestacions malgrat els impediments i dificultats. Aturant ERTOs a serveis públics o purament privats, presentats amb l’únic interès de satisfer cobdícia empresarial.
Voldríem, en aquest moment de fi del període anual, fer una aturada i revisar quatre pinzellades de les dades referents a la situació del sindicat i la seva influència dins la classe treballadora a Catalunya.
Creixement de l’afiliació
Tot i un cert fre en els mesos de confinament degut al tancament de seus del sindicat o empreses, arribem per primer cop a les 3000 altes anuals, concretament 3031. És el quart any consecutiu de superació de registres anteriors. La mitja de les altes dels darrers 4 anys és un +71% més elevada que la mitja d’altes dels 4 anys anteriors.
Pel que fa al total net entre altes i baixes, arribem a les 18.350 afiliats i afiliades, un increment del 8% d’afiliació respecte de les persones sindicades a desembre de 2019.
Afiliació per gènere
El 2020 s’han organitzat als sindicats de la CGT de Catalunya pràcticament el mateix número de dones (49,8%) que d’homes (50,02%). Un petit increment respecte de l’any passat on les entrades de dones suposaven el 48% de les altes.
Aquesta tendència ja de fa temps està modificant clarament la composició del sindicat a nivell de gènere, que pel que fa a tota l’afiliació és el dia d’avui del 39,6% dones i 60,04% homes.
Afiliació per edat
Les noves altes del 2020 als sindicats de la CGT de Catalunya estan en línia amb l’edat mitjana per trams dels assalariats/ades segons IDESCAT. Tenim un lleuger increment en el tram de menors de 30 anys i de més de 60 anys respecte a les noves afiliacions de 2019.
Expansió a empreses i eleccions sindicals
El creixement que estem experimentant s’articula en la creació de noves seccions sindicals pel territori. Conèixer el seu increment total i distribució és força complicat doncs cada sindicat territorial té la seva pròpia gestió.
El que sí que podem fer és observar a quants processos electorals hem participat un determinat any respecte dels que es van fer 4 anys enrere. El valor no representa la totalitat de les nostres seccions, doncs no es mostren les que no es presenten a eleccions, però sí que marca una tendència prou propera.
Ara bé, aquest any i el següent no es podrà fer aquest estudi a causa de l’impacte de la pandèmia als centres de treball, el que desvirtua les dades per poder comparar. L’aturada dels processos d’eleccions durant gairebé 4 mesos i la represa d’aquests a baix nivell (molts comitès on som presents estan postergant la renovació a l’any vinent) fa que no podem tenir visions homogènies.
Amb dades del mes de novembre, s’han fet aproximadament 3279 eleccions sindicals a Catalunya aquest 2020, el que suposa només el 52% de les de 4 anys enrera.
De les ja realitzades, es constata forts increments de la CGT a noves empreses dels sectors sanitaris, neteja, sector social així com en l’àmbit territorial, especialment al Camp de Tarragona i Àrea Metropolitana de Barcelona.
Respecte a la representativitat de les eleccions de 2016, incrementem en uns 0,71 punts aquest 2020. Cal, de nou, tenir en compte que moltes empreses on estem presents han postergat els processos d’eleccions pel 2021, pel que caldrà esperar al any vinent per tenir una foto més exacta. El que sí que es pot constatar és que segueix el lògic increment de representació a conseqüència de l’organització de la nova afiliació en més seccions sindicals per tots els sectors productius.
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya (@UnNouMon)
La primera vaga documentada té una data tan llunyana com el 1152 aC durant el regnat de Ramsés III a Egipte: seixanta artesans que es van negar a treballar perquè no se’ls proporcionava el menjar i vestits acordats. Es desconeix el resultat d’aquella protesta però ben segur que no va ser el primer cop que aquest mecanisme es produïa, segurament tan antic com l’establiment de les relacions de poder a les societats.
Una vegada darrere l’altre són les classes socials baixes les que llaurem la terra, construïm, fabriquem, generem els béns i serveis que proveeixen de recursos la societat sencera però, especialment, als estaments alts de qualsevol estructura moderna organitzada per classes. Almenys, no en conec cap en què no sigui així.
El mecanisme de la vaga, les no emmarcades en un context revolucionari, és molt simple i per això tan efectiu: sense disputar un objectiu immediat de ruptura general del sistema de poder existent, deixem de fer la nostra part interrompent el circuit sencer i creant afectacions no desitjades per qui, institucionalment, mana (de tipus econòmic, alteracions de la normalitat, conflictivitat, etcètera). La vaga és col·lectiva, mostra en petites espurnes el potencial de revolta organitzada que tenim les classes no dirigents, la nostra capacitat numèrica i els peus de fang que suporta tot l’injust muntatge social.
Com han de reaccionar les classes dominants i els seus col·laboradors davant d’aquests desafiaments és prou clar: repressió, tortura, assassinats, presó, escarni. Per diferents raons que no entraré al detall, entre elles que molts avantpassats/ades van confrontar la reacció pagant un preu molt alt, actualment el sistema permet en les anomenades ‘democràcies occidentals’ certes batusses locals. Això sí, actuant activament per a soscavar-les totes amb mètodes no tan evidents o directes.
“no podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és”
Malgrat que la doctrina neoliberal fa molts esforços perquè interioritzem la inutilitat de les vagues, no se n’acaben de sortir. El cas paradigmàtic són les polítiques TINA, There Is Not Alternative, dels governs Thatcher i tan clarament implantades a l’estat espanyol durant el període de crisi financera del 2008: feu el que vulgueu, que no cedirem en res. La vaga es buidava així del seu caràcter funcional pel replegament estatal i patronal per suportar els nivells de lluita que calculaven que es produirien. Nivells de lluita resultants de dècades de pau social i submissió del sindicalisme majoritari.
El seu càlcul de conflictivitat va ser correcte, però alhora TINA és mentida. La no cessió a la lluita dels treballadors i treballadores no es deu a la voluntat indestructible del nostre enemic, sinó únicament al fet que no hem aplicat prou pressió per obligar-los.
No podem creure que la vaga per si mateixa és la solució perquè no ho és. De la mateixa forma que una espasa no fereix a ningú: ho fa la força amb què colpegem o pressionem en el cos del contrari. La vaga pot ser tan inofensiva com un ganivet empunyat per un nen de quatre anys o perillós si ho fa una persona adulta experimentada. No és ni menys ni més que una eina de canalització de pressió col·lectiva, la clau és, doncs, la pressió amb la qual fas servir una bona eina.
Després del quinquenni més dur de la crisi financera segurament moltes persones recordem les conseqüències sintetitzades en un dels eslògans fets servir llavors per padefos o esquirols ‘pota negra’, però no només per ells: les vagues no serveixen. Un cop superat aquest període vam començar a comptar petites o clares victòries i ‘Les vagues no serveixen’ va passar a ser el titular irònic d’un cert canvi de dinàmiques.
El prestigi de la lluita es va recuperar, funcionava, era útil de forma visible no únicament perquè cal resistir. Només en l’any 2019, per posar un exemple, 10 seccions de sindicats de la CGT de Catalunya, van guanyar completament els seus conflictes mitjançant la vaga i aquest boca-orella genera resultats en forma tant d’increments d’afiliació com d’acceptació dels mètodes de confrontació que defensem. Ara bé, és probable que el context de guanys empresarials també va facilitar que no hi hagués tants enrocaments davant les afectacions de les lluites.
Cal superar les expectatives de dany que contempla la nostra empresa o govern. Per fer-ho, si apliquem un pla de lluita previsible difícilment els podrem situar fora de la zona de confort. A cada conflicte l’oponent té uns punts febles específics que cal concretar i on centrar els esforços per crear el màxim dany possible, socialitzar els conflictes seguint els nostres acords congressuals i no limitar-se amb el que l’altra part ja té previst. És necessari tenir present que les vagues desgasten molt a les seccions sindicals que estan en el conflicte i per això la solidaritat del sindicat és la resposta per crear i estendre altres focs secundaris que contribueixin a l’esforç central, ajudant a amplificar suports i recursos.
És molt important i necessari reflexionar-hi sobre com potenciar les vagues i conflictes, ara que estem entrant en el túnel d’una nova Crisi. Reflexions que calen no només per aquest trajecte, sinó especialment quan entrem a la següent fase del cicle econòmic per a sortir-ne reforçats com a classe. Podem debatre d’aquestes i altres qüestions per donar resposta col·lectiva. Els propers 10 i 11 d’Octubre els sindicats de la CGT de Catalunya debatrem les propostes que qualsevol afiliat o afiliada presenti a debat davant la situació de crisi econòmica i sanitària existent.
Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.
Bon dia Òscar. Ets secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya. Ens pots dir breument què és l’acció sindical?
Segurament moltes persones o sindicats tindran la seva pròpia definició. Per mi seria l’organització i execució de fets concrets que aixequin el poder obrer enfront del nostre enemic. En el cas d’una central anarcosindicalista aquesta acció és indestriable del concepte d’acció directa, és a dir, ha d’estar en mans de les pròpies afectades i sense intermediaris.
En un context de canvis legislatius cada vegada més restrictiu (reformes laborals, de les pensions, lleis mordasses, etc.), de fragmentació dels centres de treball, de precarietat creixent, d’individualització de les persones… quin marge té l’acció sindical?
El marge és el mateix de sempre: el que decidim els i les treballadores. És a dir, els límits legals que pretenen ofegar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests. Nosaltres farem servir la llei quan ens convingui, però la classe treballadora seguirà fent sabotatges, aturant la producció com considerem, fent crides al boicot o exercint la pressió i la coacció per contrarestar la coacció quotidiana de què disposen legalment empreses i governs. I el dia que ho deixem de fer, que s’anomeni d’una altra forma, no serà sindicalisme sinó poc més que gestió domesticada de recursos humans.
Dels problemes que indiqueu, per mi el més preocupant és el que genera fragmentació entre la mateixa classe treballadora, bé per les seves condicions de treball, artificials divisions per subcontractació o per les noves economies de plataforma. Davant d’això crec que hauríem de trobar i repensar noves formes d’evitar-ho, tal com fa un segle es va fer per superar les fragmentacions en l’organització sindical per ofici.
Gestió domesticada de recursos humans. De vegades us hem sentit parlar també de sindicalisme de lluita oposat al sindicalisme de concertació. A què et refereixes amb això?
No descobrim res de nou si, a banda de funcionaments ideològics propis, el ‘fet sindical’ ha tingut històricament dues posicions maximalistes: Una és la d’aquells que col·laboren amb el poder (empresarial o governamental) a canvi dels beneficis que suposa estar amb els que guanyen i les petites concessions atorgades per mostrar una certa utilitat. L’altra és la dels que sabem que res és guanyat fora dels límits del corral sense oposició i força real, lleials a la nostra classe i les aspiracions que tenim a curt, mig i llarg termini.
En aquest sentit a les empreses (terreny quotidià on s’enfronten ambdós models) veiem com pugnen uns i altres. Els uns amb tots els favors possibles de Direcció mentre els altres aixequem barreres a la cobdícia, amb pressió real i honesta.
El que podem observar arran dels diferents retrocessos legals, és que el model de la concertació i la rendició social ha entrat en crisi. La seva percepció d’utilitat i mal menor va quedar profundament tocada, doncs ja no produeix ni molles. Les patronals no necessiten cedir en res per assolir els seus objectius a curt termini. Per altra banda, especialment el darrer any, veiem com la via de la pressió decidida és la que està assolint resultats i avenços reals: més de 10 vagues guanyades completament el 2019 per seccions de la CGT de Catalunya. I percebo que cada cop més part de la classe treballadora ho està veient també, només cal revisar els rècords d’afiliació any rere any que estem tenint.
“els límits legals que pretenen ofergar-nos només tenen èxit si acceptes que els teus límits són aquests”
Sí, però fins i tot les lluites sindicals llargues i contundents acostumen a tancar-se amb pactes entre els/les treballadores i l’empresari. En quins contexts arribar a aquests pactes és un avenç i no una mostra d’aquest sindicalisme de concertació que critiqueu?
El sindicalisme es debat entre la temptació de millorar les condicions de la classe treballadora i la seva aspiració revolucionària, és a dir agafar la taula de la realitat actual i tombar-la per aspirar a una de nova. Mentre no estem en el segon escenari, seguirem pactant.
Ara bé, els nostres pactes són els que s’assoleixen en escenaris com el de directius de Cacaolat enxampats pels nostres piquets en intentar passar productes en cotxes particulars, els de negociacions com la de la vaga indefinida d’Iberboard amb el nostre comitè de vaga prenent el sol mentre l’empresa suava a una habitació per accedir a les reivindicacions, el de l’alcaldessa de Girona valorant tenir una ciutat plena de merda durant la vaga de neteges la setmana de ‘temps de flors’ o Ada Colau cedint després de vint-i-set dies de vaga a Metro pel cost polític que li estava suposant el conflicte.
En definitiva, mentre els nostres pactes neixin de posicions d’avantatge per la via de la força no tindran res a veure amb aquells als que arriben altres en situació de feblesa i als despatxos.
Canviant de temàtica, com veus l’apropament al sindicat de la gent jove amb contractes precaris? I de les treballadores migrants?
És obvi que hem de millorar però també cal tenir en compte que el percentatge de noves afiliacions per sota dels trenta-cinc anys que estem tenint és superior al que suposa respecte a la població assalariada catalana. Cal tenir en compte una idea: és molt difícil prendre el pèl amb promeses de futur a tota una generació que ha crescut encadenant crisis des de la seva infantesa. Ja saben que ningú regala res i és probablement un dels factors pels quals estem veient cada cop més gent jove al sindicat i a les accions on participem.
Respecte a la migració, un altre punt a tenir en compte és que s’ha produït una estabilització de les diferents arribades de companys i companyes. En l’àmbit de les empreses no percebem que hi hagi un biaix per l’origen respecte si una persona pren la decisió d’organitzar-se o no, sinó que aquesta diferenciació es produeix de facto pel tipus de feina que es realitza. Molt sovint les més dures i precàries recauen amb aquesta discriminació a la qual se sumen altres com la feminització.
Ja abans de l’actual crisi, la proliferació d’empreses de multiserveis i de l’anomenada economia de plataforma planteja un repte al sindicalisme entès com a forma d’organització de la classe treballadora. Teniu pensat com afrontar-ho?
El capital es fa més fort no només per la via d’una major explotació, sinó especialment per l’atomització i aïllament de les relacions de treball. El que vull dir és que el problema no és ni serà mai la precarietat o ultra explotació laboral, que et paguin una merda, que el teu contracte no doni cap mena de seguretat, doncs al final sempre ens organitzem i hi fem front.
El problema és quan el model d’aquest nou capitalisme busca que no puguem respondre col·lectivament, com qui no vol la cosa. I és obvi que fragmentacions portades a l’extrem d’un algoritme que et dóna feina o no, no es poden resoldre amb fórmules d’organització sindical fordista.
Cal interioritzar que els nostres mètodes sindicals no van ser escrits amb un llamp en una pedra pels déus i, per tant, si no serveixen en nous escenaris, hem de fer servir altres. Personalment estic convençut que la canalització ha de trobar nous camins que complementin la clàssica via de la secció sindical d’empresa i centre de treball i trobar-nos més en els terrenys purs de l’acció i la unió.
Perquè creus que moltes treballadores precàries prefereixen organitzar-se en sindicats més aviat d’ofici (Kellys, manters, Riders, etc.) que no pas transversals de classe?
Per què no estem donant respostes adequades. Ni més ni menys. No podem dir a aquests col·lectius ‘Ei, la resposta és que penseu que la vostra situació és equiparable a la de la SEAT’. No crec que la realitat no tingui altra cosa a fer que adaptar-se als estatuts de la CGT.
Els i les companyes es reconeixen en ells mateixos per patir un mateix context, un mateix patiment, unes mateixes ganes de què es posi fre a aquesta injustícia. El sentiment “d’ofici” que els uneix no és més que una crida als sindicats de classe. Mentre no donem una resposta adequada, la lluita obrera en aquests entorns se seguirà donant, però autònomament, el que no em sembla tan malament si l’alternativa ha de ser el derrotisme i competitivitat.
I finalment, no podem deixar de preguntar-te per quins creus que seran els reptes immediats, en l’àmbit sindical, per quan sortim de l’estat d’alarma?
Que ningú dubti que ens ve a sobre una crisi amb característiques pròpies però semblant a la del 2008, amb percentatges d’atur per sobre del 20% durant molts mesos o anys. Em fan por dues coses: que s’incrementi la por a perdre el lloc de feina, autèntica profecia autocomplerta que permet una major agressivitat de la fastigosa casta empresarial que suportem en no trobar resistències dures.
L’altra inquietud és l’ús de la pandèmia com a ‘shock’ per implementar les regles del nou món neoliberal, crec que els anuncis de ‘nous pactes de la Moncloa’ van en aquest sentit i en el d’oferir un nou mite per noves generacions que no van viure la manipulació de la transició.
Esperança? El sindicalisme servil està en una profunda crisi de legitimitat. Tenim una oportunitat per créixer i respondre contundentment en nom de la nostra classe. Dediquem prou energies i ja veurem.
Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya @UnNouMon
Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.
Això és inevitable si seguim mantenint una
referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions
de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de
treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora,
mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns
que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes
a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui
passant això.
No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número
d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més
persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar
dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per
redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament
anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta
integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja
hi som.
No m’agrada portar automàticament contextos socials del
36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i
situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.
“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”
Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat
per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió
del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com
trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis
catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los
dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:
“Muchos idealistas,
por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren
no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas
enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará
estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no
están preparados para recibir los efluvios del ideal.”
La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en
una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I
és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments
comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.
El repte que tenien els companys i companyes aleshores
era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència
obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més
omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix
anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les
idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte
quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui
el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot
fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies
territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.
Essent evident que la formació és clau, ho és també
focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais
de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que
s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari
que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors
i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i
no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta
cotitzants dependents i militants cremats.
El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones,
l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la
inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la
participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la
imprescindible formació mitjançant diversos canals.
Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí
igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb
iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.
Òscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
El passat 4 de novembre s’iniciava una vaga indefinida a l’empresa de transformació de paper i plàstics Iberboard, a Alcover. Els 146 treballadors i treballadores la van seguir des del primer moment al 100%, aturant completament la producció i el sistema de cogeneració elèctrica que hi ha instal·lat. Al quart dia de vaga es certifica la victòria de la plantilla amb un document signat a mediació de la Generalitat on s’acceptava el compliment de tot allò que es reivindicava. Aquesta és la història d’una lluita decidida i victoriosa.
La fàbrica d’Iberboard té
presència a Alcover amb diferents noms des del 1925, protagonitzant un bon
número de lluites obreres al territori des de llavors; avui s’hi suma una més,
organitzades ara des de la CGT.
Iberboard ha tingut una etapa complicada, amb concurs de creditors inclòs, i una entrada de nous accionistes liderats pel grup Grífols. L’actitud d’aquesta nova direcció ha estat molt agressiva des de l’inici, degradant el clima laboral i acumulant processos col·lectius contra les seves mesures de retallades de condicions.
“He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat”
L’empresa incomplia els
increments de conveni, implanta a més un ERTO per ‘baixada de la producció’
mentre alhora s’acumulaven centenars d’hores extraordinàries mensualment. Vist
que no hi havia forma d’alterar l’actitud prepotent i explotadora dels
empresaris, la plantilla va decidir en assemblea convocar vaga indefinida amb
la CGT. La reacció de direcció va ser acomiadar al delegat LOLS de la CGT, un
membre del comitè d’empresa també de la CGT i tres treballadors més.
Aquest fet va inflamar a
la plantilla i esclatar la indignació de tal forma que ja era evident que la
vaga seria massiva. Finalment, a mediació de Treball l’empresa va fer marxa
enrere readmetent a tothom qui volgués, mentre que per part del comitè de vaga
es va donar uns dies de termini per a veure si es podia arribar a un acord.
La proposta de l’empresa
enviada unes hores abans de l’inici va ser rebutjada per la plantilla, així que
el dilluns 4 de novembre a les 5 del matí el piquet de treballadores es va
autoconvocar per defensar la vaga indefinida. El seguiment va ser de la
totalitat de les 146 treballadores excepte la persona encarregada de processar
les nòmines de la plantilla que, un cop enviat els diners, es va sumar al
piquet i vaga. Únicament els directius de l’empresa van mirar de creuar la
línia del piquet sense èxit. Es comentava que la grua va haver d’endur-se un
d’aquests luxosos cotxes per problemes amb les rodes del vehicle.
Els torns al piquet es mantenien les 24 hores del dia, comptant amb el suport de col·lectius del territori que feien arribar material de logística, menjar, beure i llenya per aguantar les nits fredes a la fàbrica. El matí del segon dia, Iberboard va anar a buscar una persona a casa seva perquè entrés a la planta, com si això pogués alterar la paralització completa de la producció. Actes il·lògics i absurds com aquests indicaven a la plantilla el grau de desesperació de la empresa davant la potència dels efectes de la vaga.
Durant els dies que
faltaven fins mediació de dilluns es van enfortir les relacions dels i les
treballadores, el sentiment de pertinença a una comunitat, a una classe social.
Finalment, dijous l’empresa va cedir en tot per aturar la vaga:
-Finalització immediata
de l’ERTO.
-Retorn del 80% de les
pèrdues temporals salarials motivades pel temps que l’ERTO va estar actiu.
-Actualització del salari
al que pertoca segons conveni.
-Pagament dels
endarreriments per no haver-ho fet abans.
A l’assemblea de
treballadors que van ratificar l’acord els plors i abraçades es barrejaven, de
vegades una cosa i després l’altre, per tornar a començar. Al dia següent un
dels vaguistes explicava com quan passeges pel poble veïns i veïnes s’abracen
als vaguistes, estenent l’alegria per tot el territori. Les companyes estan
demanant fulls per afiliar-se, mentre la caixa de resistència creada perquè
aguantessin segueix recaptant milers d’euros provinents d’ens de la CGT,
col·lectius del territori i persones solidàries.
Iberboard ens mostra que
és la lluita la clau de la victòria i no la mentida i traïció dels pactes
socials de la rendició. Cal tirar a terra els despatxos concebuts com a
barricades de la lluita sindical i social. No només per raons de comportament,
si no també pràctics: Mentre el conflicte és l’únic que obre la porta dels
drets, el delegacionisme només perpetua la subsidiarietat i complicitat amb la
patronal.
Finalment, cal destacar
el gran paper que la Federació Intercomarcal de l’Alt Camp-Conca de Barberà ha
dut en aquesta vaga, enganxats cada minut als vaguistes, assessorant i alhora
mantenint l’espaï autònom de les seves decisions. Aquesta tasca no és només
puntual si no una més de les que realitzen habitualment i que mostren que un
anarcosindicalisme motivat, alegre i actiu és clau per incrementar
l’organització obrera en un territori.
Un treballador afirmava: “He patit durant 15 anys i ha estat ara que
he vist el que pot ser un sindicat. Traslladeu el nostre agraïment a tota la
CGT, no sabem com podem agrair i retornar el que hem rebut”.
