Categoria: Al tinter

Redacció Catalunya

Avui parlem amb Ricard Efa, que ens explica com viuen i com està afectant la crisi de la Covid-19 a oficis del món de l’art com ho són els relacionats amb el mercat del còmic i les novel·les gràfiques. Dibuixant, amant de la cultura popular i patriota sabadellenc, el Ricard reflexiona al voltant del seu ofici i d’allò que anomenem “cultura”.  .

Bon dia

Hola.

Ets dibuixant de còmics. En què consisteix ben bé aquesta professió? Quina relació de treball o contractual tens?

Dibuixar còmics és explicar coses aprofitant la capacitat iconogràfica del dibuix. L’element principal del còmic, però, és la vinyeta, aquest espai simbòlic on el dibuix genera significats i relacions. Sóc un treballador autònom, a vegades treballo en col·laboració amb guionistes i a vegades tot sol. Normalment el que faig és treballar una idea i proposar-la a un editor perquè la publiqui. Si la idea agrada i creu que pot encabir-se al seu catàleg, i treure’n un rendiment, es firma un contracte per la cessió de drets d’aquella obra. Més enllà d’això no hi ha cap altra relació laboral, visc dels diners que genera la meva obra. Amb la sort que el mercat francòfon, que és on venc la meva obra, és prou gran perquè l’editor avanci diners de futures vendes i pugui viure mentre la dibuixo.

Existeixen grans cases de còmic. Hi ha lobbies a la indústria del còmic? Quines implicacions té en l’àmbit laboral i d’ofici?

No m’atreveixo a dir que és una indústria. Però sí que és un mercat, i per tant quan els còmics es posen a la venda esdevenen productes. Amb tot el que això comporta: Grans grups editorials, fires, circuits de distribució… Això fa que estiguem sotmesos a les mateixes lleis que qualsevol altre producte o bé de consum. Essent els autors qui oferim la matèria primera, som els que patim les conseqüències de l’intent de maximitzar cada vegada més els beneficis de les editorials, distribuidores, etc. En ser una vocació visceral, es juga molt amb les ganes de l’autor de voler publicar amb ofertes contractuals molt per sota dels estàndards, quan n’hi ha. O quan els grans editors es veuen abocats a sobreproduir per augmentar beneficis, l’autor és qui en paga les conseqüències.

Teniu alguna associació, sindicat, de defensa dels vostres drets?

Hi ha hagut intents, però entre que és una feina solitària i que cadascú de nosaltres té condicions personals i contractuals diferents es fa molt difícil. Es tendeix més a l’associacionisme, com a mínim al nostre país. A França sí que tenen Sindicat, però allà el mercat és molt més fort que aquí. Un dels problemes que tenim, aquí i allà, és que quan s’intenten fer passes per establir un estatus laboral particular es barregen totes les professions de la cultura en una amalgama infinita. I és clar, no tenim les mateixes demandes o necessitats els autors de còmic que els actors de teatre, o els tècnics de so, per posar un parell d’exemples.

Com us està afectant la crisi de la Covid-19?

Som un sector que depèn de les llibreries. Amb aquestes tancades durant dos mesos, i dels més forts de l’any (Sant Jordi, saló del còmic, fires europees… tot cancel·lat) molts llibres han desaparegut de les llibreries sense haver tingut un mínim d’exposició. Moltes novetats no han sortit quan estaven programades, esborrant de cop esforços de les autores i editorials. Algunes, les més fortes, es reprogramaran, espero. La majoria d’editors ja estan parlant d’una retallada d’un 30% de títols al pròxim exercici. Ja estàvem molt tocats des de l’última crisi… Cada vegada serà més difícil col·locar obres als editors i intentar-ne viure. Ho tinc molt assumit, personalment. Per confrontar la crisi a casa hem prioritzat la feina de la meva parella, que té menys opcions laborals i treballa fora de casa. Jo m’ocupo principalment dels nens i la casa i vaig treballant les estones que em queden lliures.

Formeu part del món cultural. Molts cops s’han denunciat els preus prohibitius i la limitació d’accés a la cultura per raons econòmiques d’una part de la societat. Què en penses?

Allò que anomenem cultura, avui en dia sembla limitar-se a una cultura de consum. Llibres, concerts, museus, teatre, etc. Aquesta cultura de consum és, en cadascuna de les seves parcel·les, un mercat on els diferents elements que el conformen lluiten per treure el màxim benefici. I això impossibilita l’accés a part de la societat. Tinc clar que l’educació i la cultura són, juntament amb la sanitat, opcions evidents per escapar del determinisme social. La cultura ho és tot, no només les expressions artístiques de la societat. I calen espais no monetitzats per repensar-la i per construir-la. Des de baix. Perquè la cultura sempre ha sortit del poble.

Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS, coincidint amb la presentació del documental Nosotros No Olvidamos, que recull la incansable lluita de la Plataforma Pedro Álvarez i de la seva família per aconseguir que es condemni el policia que continua impune al carrer.

ACATS respon a les sigles Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social. Ens podeu explicar quan i per què neix el col·lectiu?

ACATS va néixer el 2018 quan vam treure amb poques setmanes de diferència En la Brecha: anarquistas contra Franco de Ingobernables Producciones i Poble Rebel, dos documentals autogestionats. Aleshores vam decidir unir-nos per crear ACATS. I va néixer amb una visió clara: no convertir-se en una productora convencional sinó en una eina entre companyes afins. Compartim material, contactes, xarxes socials i estem uns a disposició dels altres quan ho necessitem per tirar endavant els nostres precaris projectes artístics.
I fou també important per nosaltres que fos una eina que ens ajudés a seguir sent autònoms, sense dependre de cap productora gran o institució que pogués modificar ni una coma dels nostres continguts.

Quins treballs heu fet fins ara?

A l’hora de fer aquesta unió entre diferents creadors i creadores, vam posar en comú també els treballs que s’havien publicat amb la resta, i avui dia, som quatre creadors de contingut i comptem amb els 11 documentals creats fins al moment o en marxa, així com alguns curtmetratges.
Tots aquests treballs tenen en comú que responen als dos objectius de la productora: donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents. Tenim documentals com A Margem do Xingu: Voces Nao Consideradas, una producció catalano-brasilera guanyadora de diversos premis a Brasil i Catalunya, gravada íntegrament a l’Amazones i que tracta sobre un greu problema medioambiental, com són les hidroelèctriques i les conseqüències als pobles indígenes, o bé d’altres com Ingobernables, que tracta del panorama anarquista a Catalunya de voltants del 2015. Podem destacar també el documental que també s’ha unit a la filmografia d’ACATS, el de la COPEL, que narra l’organització dels presos durant la transició. Fins a 11 títols que es poden gaudir a la web acats.cat.

Fa uns dies es va fer l’estrena de “Nosotros No Olvidamos” a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet, un documental que recorre la lluita de la Plataforma de suport a Pedro Álvarez i a la seva família. Com ha estat aquest procés i com valoreu el treball de suport que no ha defallit durant 27 anys?

Hem fet un documental de seguiment, sense entrevistes ni guió preestablert. Han sigut 14 mesos de gravacions, en total unes 700 hores de material audiovisual, seguint principalment a en Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez. En Juanjo i la Plataforma sempre han tingut molt clar que la lluita d’en Pedro era una lluita que no havia de relacionar-se amb cap partit polític, ni cap ideologia concreta. En una manifestació de’n Pedro tothom lluita sota la mateixa bandera. I aquesta fórmula tan simple, així com la impressionant xarxa que s’ha anat teixint any rere any durant aquestes 27 campanyes, ha convertit la lluita d’en Pedro en una de les més respectades a Catalunya, així com la lluita antirepressiva en actiu més antiga a Europa.

Nosotros no olvidamos vol ser una eina de difusió perquè es torni a obrir el cas i aconseguir que el policia sigui jutjat. En quin punt judicial està ara? Creieu que hi ha possibilitats que es reobri?

El passat 6 de febrer, el jutjat d’instrucció número 4 de l’Hospitalet de Llobregat, a instàncies de la fiscalia, va denegar un cop més l’obertura del cas, aquest cop al·legant que ja ha prescrit. Actualment s’ha enviat un recurs a l’Audiència Provincial, i se suposa que un cop es normalitzi la situació dels jutjats, es rebrà una resposta.

“l’objectiu és donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents”

El paper de la fiscalia aquests 27 anys ha estat fer tot el possible perquè no s’arribés a celebrar cap judici. Sempre s’ha dit que no hi havia proves concloents. La companya d’en Pedro va reconèixer a en Segovia a la roda de reconeixement, va quedar demostrat que mentia en la coartada, van reconèixer el seu cotxe i dos números correlatius de la matrícula, instants abans havia tingut una baralla en una zona molt pròxima a on van assassinar a en Pedro… Fiscalia, jutges i evidentment policia, consideren que tot això no és concloent. No ho era als anys 90, no ho ha sigut l’any 2000, ni al 2010, ni al 2020. Una farsa tot plegat. Tenim moltíssima curiositat perquè davant de tantes evidències, aquest policia que es va jubilar fa pocs anys i que es feia passar per advocat, ha aconseguit esquivar ser jutjat tot i la pressió que s’ha fet. Malgrat tot, ens agradaria destacar una cosa; portem o no a judici en aquest últim esprint a José Manuel Segovia, aquesta lluita ha estat una incontestable victòria. El que s’ha aconseguit en el camp antirepressiu català gràcies a la Plataforma és moltíssim. La lluita d’en Pedro és bressol i referència de moltes altres lluites.

Perquè una lluita com la d’en Pedro, amb 27 anys de flagrant impunitat, tingui “èxit” i aconsegueixi arribar a judici han de convergir tres factors: en primer lloc, el judicial, en segon lloc, el de la comunicació i finalment, el carrer. El judicial està molt ben cobert amb en Benet Salellas, la comunicació està arrancada amb la campanya actual i el documental i el carrer és un lloc que sempre la lluita ha ocupat. Creiem que l’element clau en aquests darrers mesos serà el carrer; la pressió i posició de la lluita al carrer ha de seguir guanyant pes.

El documental s’ha pogut finançar gràcies a una campanya de micromecenatge i ara esteu organitzant la seva difusió amb passis arreu del territori. Quines projeccions teniu previstes i què poden fer les entitats i col·lectius per organitzar-ne?

El documental s’ha pogut finançar parcialment a través de la campanya de micromecenatge, sobre un 70%, és a dir, que ara, un cop el documental ha estat presentat a familiars, amics i persones properes al voltant d’en Pedro, ens trobem en fase d’aconseguir que el documental es vegi tant com sigui possible i acabar de cobrir la inversió. Això implica parlar amb televisions, plataformes digitals, cinemes, distribuïdores i altres agents del món audiovisual més enllà dels moviments socials. Actualment tenim prevista una gira amb els col·lectius que ens han donat suport a través de la campanya de micromecenatge, així com aquells que encara ho estan fent a través de la web acats.cat. Quan és restableixi la normalitat a la nostra societat i puguem tornar a fer presentacions públiques, reprogramarem les projeccions que no s’han pogut portar a terme i seguirem amb les que es puguin celebrar que ja tenim tancades, així com totes aquelles noves que sorgeixin. Això ens portarà a fer una gira per Catalunya d’unes 50 projeccions abans del Setembre, esperem portar-la també a diferents punts de la península i perquè no, fer alguna presentació internacional. Des d’aquí volem fer una crida a qualsevol col·lectiu o individual a donar suport al documental i la lluita fent aportacions amb les mateixes recompenses que durant la campanya de microfinançament a través de la web acats.cat.