“tant sociates com convergents tenien clar que als anarquistes ni aigua”

Redacció Catalunya

Parlem amb Manel Aisa, historiador de reconeguda trajectòria, especialitzat en el moviment obrer i llibertari de Catalunya, col·laborador assidu del Catalunya i president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El passat 17 de juliol s’havia d’inaugurar el nou local de l’AEP, acte que quedà aplaçat per la Covid-19. Xerrem una estona amb ell sobre l’Ateneu, els seus orígens, els seus objectius i els reptes que haurà d’entomar aquesta entitat amb més d’un segle d’història en els difícils temps del segle XXI. 

Llegeix més

“cal ampliar el sistema d’habitatge protegit”

Rubén Paez Pérez i Patricia Muñoz. Redacció Catalunya

Fa poc més d’un mes, s’aprovava una llei històrica al Parlament de Catalunya: la llei de regulació del lloguer. Aquesta llei és el fruit d’anys de lluita dels col·lectius en defensa de l’habitatge, un d’aquests és el Sindicat de Llogateres de Barcelona. Parlem amb Jaume Palomera, el seu portaveu. 

Com sorgeix el Sindicat de Llogateres i quin és el treball que feu en l’actualitat.

El sindicat neix el 2016, en un context d’injustícia flagrant i d’abús en el que milers de persones patien pujades de lloguer, expulsions i el que vam anomenar desnonaments invisibles, que és quan algú ha complert amb totes les seves obligacions de sobte s’ha d’anar de casa simplement perquè es vol especular. La nostra lluita va consistir en posar fi a aquesta situació d’injustícia ja que no existia cap organització que defensés a aquestes persones.

La primera campanya que vam impulsar la vam anomenar Ens quedem. La llei d’arrendaments permet pujar el lloguer sense límit o expulsar la gent de casa encara que hagin complert amb les seves obligacions. Amb aquesta campanya unes 2 mil famílies s’han plantat davant la llei d’arrendaments urbans i, sense pagar la pujada de lloguer i sense acceptar-la. 

Hi ha qui compara la crisi de l’habitatge del 2008 amb la crisi actual provocada per la Covid19. És una comparació encertada?

El coronavirus simplement ha agreujat una crisi profunda que venim arrossegant des de fa molt de temps i que va esclatar l’any 2008. És una crisi que té a veure amb el fet que el capitalisme global cada cop especula més amb els béns de primera necessitat i l’habitatge segurament n’és el paradigma, ja que és un dels béns de primera necessitat més fonamentals i és una porta d’entrada a molts altres drets. Aquesta tendència ha seguit i, de fet, hem vist com els bancs han estat parcialment desplaçats i substituïts per altres actors financers que són els fons voltor, els grans fons d’inversió privada, etc.

Quines problemàtiques us esteu trobant derivades de la situació actual?

Ja veníem duna situació molt greu, d’una crisi que es tradueix en un empobriment de la classe treballadora. Molta gent ha vist com els seus sous s’han estancat però cada cop s’ha exigit que paguin més pel seu habitatge, especialment les persones que viuen de lloguer– Estem parlant d’aproximadament un milió de persones que viuen de lloguer només a l’àrea metropolitana de Barcelona. El problema actual és que, mentre que l’economia productiva ha patit una davallada important, l’economia immobiliària i financera segueix exigint els mateixos marges de benefici que tenia abans de la pandèmia. Això es tradueix en un procés d’empobriment i de despossessió molt accelerat.

Quines són les vostres línies estratègiques per afrontar l’actual problemàtica de l’habitatge?

El que cal és ampliar el sistema d’habitatge protegit i això es pot aconseguir per exemple mobilitzant tot l’habitatge buit que hi ha (l’últim cens de l’INE de 2011 deia que hi havien 3,5 milions d’habitatges buits a l’estat espanyol). En aquest sentit proposem altres línies amb altres organitzacions, com és aconseguir a Catalunya que l’habitatge que es construeixi hagi de ser de lloguer protegit. Més enllà d’això, la immensa majoria de persones que pateixen l’especulació immobiliària viuen dins del mercat del lloguer, pel que hem impulsat una regulació que no només impedeix pujades, sinó que fomenta baixades, que és la llei per regular els lloguers que hem aprovat a Catalunya després de molt de temps de lluita. També el que estem fent des de fa temps és lluitar per a que les famílies no siguin expulsades de casa de forma arbitrària sense cap justificació. Aquesta ha estat la batalla principal d’aquests anys.

Heu promogut la vaga de lloguers. Com ha estat la experiència i quin futur li veieu?

Ha estat una resposta a la decisió de l’Estat de prioritzar que es segueixin pagant els lloguers a preu d’or en plena pandèmia. Vam exigir a l’estat que es regulessin els lloguers i que es suspenguessin en el cas de les famílies afectades, però l’Estat ha prioritzat els pagaments i les ajudes econòmiques. La realitat és que són molt escasses, no han arribat a la majoria de la població. Amb la vaga hem aconseguit que moltes famílies puguin renegociar el preu del lloguer. Tot i així la resposta de l’Estat ha estat neutralitzar la vaga posant en marxa aquestes ajudes i, gràcies a la nostra actuació, prorrogar els contractes de lloguer, però això el que fa és posposar un problema que tornarà a esclatar. Nosaltres sabem que molta gent no podrà pagar el lloguer i que el problema no ha desaparegut, per això seguim exigint una reducció del pagament i que hi hagi una regulació en els preus.

Quina opinió teniu de la llei de regulació del preu del lloguer?

No s’explicaria si no fos per la lluita de gent que durant tants anys ha desobeït a una llei injusta i al mateix temps és una regulació de mínims. Si féssim el que recomana Nacions Unides, que és que una família destini només un terç dels seus ingressos a pagar l’habitatge i les despeses associades, els lloguers haurien de baixar globalment un 40%. Aquesta llei posa un topall a les pujades i, a més, assegura la baixada. Al mateix temps, s’està convertint en una referència a Europa i Amèrica, perquè és una llei global i a més promou un règim sancionador molt potent que assegura el compliment de la norma. Sancionant aspectes com no incloure el preu màxim en el contracte de lloguer o en l’anunci, o superar el preu màxim del lloguer establert per la llei, amb multes que oscil·len entre els 3.000€ i els 90.000€ per cada infracció. És un primer pas per canviar el paradigma dels últims 40 anys. 

“és un judici polític a tot nivell”

Rosalia Molina. Redacció Catalunya

El passat 23 de setembre va fer un any de la coneguda com Operació Judas, on van ser detinguts diferents integrants dels CDR de Catalunya. La Guàrdia Civil detenia a cops i de forma il·legal a nou companys i companyes, dues de les quals del CDR de Mollet, l’Alexis i el Germi. Les acusacions de terrorisme i tinença d’explosius van resultar objectivament “inexistents” segons els propis informes policials. A causa d’aquesta operació, set persones van passar tres mesos de presó preventiva en règim FIES i, dos d’elles, en aïllament social complet a Soto del Real.

Per parlar de tot això entrevistem el Germi i l’Alexis. La seva vida va canviar profundament i les conseqüències a nivell familiar, laboral i personal encara perduren. 

Quant de temps vau estar tancats a la presó?

Germi: Per ser exactes, 110 dies des del segrest. 3,5 mesos.

Alexis: Jo vaig estar 95 dies, tres detingut a comissaria i després a Soto del Real.

Què se sent durant aquest empresonament? 

G: Uf, moltes coses… Por, sobretot al principi, durant els primers moments. Incertesa, que encara continua; preocupació, per la família, pels amics i les companyes d’arreu. Neguit, confusió, incredulitat… I molts moments de ràbia continguda… molts d’ells encara continuen, per la repressió, que segueix i per les repercussions que van tenir els fets del 23S. Però també alegria, companyerisme, i comprensió de com funciona el sistema judicial i la seva politització. Però sobretot agraïment, per tota l’ajuda rebuda, l’escalf i el suport.

A: De tot, des de la ràbia més profunda, fins l’emoció més bèstia, des de la soledat absoluta fins l’escalf més fort, veient solidaritat i humanitat fora i dins.

Dins la presó, éreu coneixedors de les xarxes de suport que es van crear arrel del vostre empresonament? 

G: Inicialment no, comptava amb els amics i el meu CDR, però no tenia en ment tota la gentada que es va bolcar en nosaltres. El meu pare, quan ens veiem o parlàvem per telèfon, sempre m’explicava la quantitat de gent que hi havia darrera nostre. Un cop vaig sortir, vaig entendre la dimensió del què m’ havia explicat.

A: Al principi no ho sabia, després l’Anna, la meva companya, m’ho deia, i poc a poc vaig anar veient la magnitud de la xarxa de solidaritat, aquesta ha estat molt important i sento un gran agraïment per a totes les persones que ens estan ajudant.

Com us sentiu un cop sortiu de la presó? 

G: Desbordat, de tant escalf, alleugerit i amb la sensació de que el dia 23, s’havia parat el món, per nosaltres, però que el món havia continuat i ens havíem perdut tres mesos i escaig de la vida, com si haguéssim estat a una altra realitat.

A: Desbordat, desubicat, com si fos un espectador. No acabava de sentir cap alegria… encara no he acabat de recuperar-me. 

Quines problemàtiques us trobeu un cop fora? 

G: En el meu cas, em van respectar la feina, i l’empresa em va donar tot el seu recolzament. A nivell familiar, va ser un cop dur, la situació amb la meva ex-parella ja estava en conflicte i la detenció va acabar per trencar-la. Hi han hagut molts canvis a la meva vida des de que vaig sortir. Des de sacrificar la meva gossa, fins a moltes altres més.

A: He hagut d’assumir que l’opció laboral que tenia abans de la detenció, que era treballar per hores -sóc autònom i tinc fibromialgia i fatiga crònica- ara no em servia, veure que la vida es queda en standby… amb un futur molt incert.

Es triga molt en adaptar-se a la “realitat de fora” un cop surts? 

G: Encara l’estic fent. Realment, com que la repressió continua i seguim tenint un futur incert, no podem fer gaires plans més enllà d’una o dues setmanes. Vaig trigar a centrar-me tres setmanes, que va ser quan vaig reincorporar-me a la feina, i a la rutina.

A: No l’he fet encara, em sento controlat i vigilat, m’espanto quan els gossos borden, em sento incòmode en ambients que estigui molt exposat.

Com està ara mateix la causa a nivell jurídic?

G: És complicada, seguim sota investigació i en espera a que s’acabi aquesta etapa per poder continuar, encara no sabem ni l’acusació fiscal, per tant, encara tampoc hi ha data pel judici. Tot és molt incert, i hi ha moments molt desesperants. Però això també demostra que és un judici polític a tot nivell, ens tindran a l’espera fins que a ells els interessi. Per sort, tenim un equip d’advocats, que no paren i que estan molt a sobre del cas.

A: Vam sortir amb llibertat sota fiança de 10.000€, a l’espera de judici i anant un cop de setmana als jutjats. Ara mateix, amb aquesta pandèmia, molt complicat. Els terminis d’instrucció han començat des de 0 quan ja s’haurien d’haver acabat, i a més han afegit ara a quatre companyes més – tres d’elles també companyes de Mollet- a la mateixa causa. Sentim que poden continuar la repressió sempre que vulguin, de fet, ho estan fent.

Des de la redacció del Catalunya, els mostrem el nostre suport, solidaritat i força en la lluita.


“Calen espais no monetitzats per repensar la cultura”

Redacció Catalunya

Avui parlem amb Ricard Efa, que ens explica com viuen i com està afectant la crisi de la Covid-19 a oficis del món de l’art com ho són els relacionats amb el mercat del còmic i les novel·les gràfiques. Dibuixant, amant de la cultura popular i patriota sabadellenc, el Ricard reflexiona al voltant del seu ofici i d’allò que anomenem “cultura”.  .

Bon dia

Hola.

Ets dibuixant de còmics. En què consisteix ben bé aquesta professió? Quina relació de treball o contractual tens?

Dibuixar còmics és explicar coses aprofitant la capacitat iconogràfica del dibuix. L’element principal del còmic, però, és la vinyeta, aquest espai simbòlic on el dibuix genera significats i relacions. Sóc un treballador autònom, a vegades treballo en col·laboració amb guionistes i a vegades tot sol. Normalment el que faig és treballar una idea i proposar-la a un editor perquè la publiqui. Si la idea agrada i creu que pot encabir-se al seu catàleg, i treure’n un rendiment, es firma un contracte per la cessió de drets d’aquella obra. Més enllà d’això no hi ha cap altra relació laboral, visc dels diners que genera la meva obra. Amb la sort que el mercat francòfon, que és on venc la meva obra, és prou gran perquè l’editor avanci diners de futures vendes i pugui viure mentre la dibuixo.

Existeixen grans cases de còmic. Hi ha lobbies a la indústria del còmic? Quines implicacions té en l’àmbit laboral i d’ofici?

No m’atreveixo a dir que és una indústria. Però sí que és un mercat, i per tant quan els còmics es posen a la venda esdevenen productes. Amb tot el que això comporta: Grans grups editorials, fires, circuits de distribució… Això fa que estiguem sotmesos a les mateixes lleis que qualsevol altre producte o bé de consum. Essent els autors qui oferim la matèria primera, som els que patim les conseqüències de l’intent de maximitzar cada vegada més els beneficis de les editorials, distribuidores, etc. En ser una vocació visceral, es juga molt amb les ganes de l’autor de voler publicar amb ofertes contractuals molt per sota dels estàndards, quan n’hi ha. O quan els grans editors es veuen abocats a sobreproduir per augmentar beneficis, l’autor és qui en paga les conseqüències.

GALERIA: Ricard Efa, finalista al premi Eisner de còmic, en 9 vinyetes -  Diari de Sabadell

Teniu alguna associació, sindicat, de defensa dels vostres drets?

Hi ha hagut intents, però entre que és una feina solitària i que cadascú de nosaltres té condicions personals i contractuals diferents es fa molt difícil. Es tendeix més a l’associacionisme, com a mínim al nostre país. A França sí que tenen Sindicat, però allà el mercat és molt més fort que aquí. Un dels problemes que tenim, aquí i allà, és que quan s’intenten fer passes per establir un estatus laboral particular es barregen totes les professions de la cultura en una amalgama infinita. I és clar, no tenim les mateixes demandes o necessitats els autors de còmic que els actors de teatre, o els tècnics de so, per posar un parell d’exemples.

Com us està afectant la crisi de la Covid-19?

Som un sector que depèn de les llibreries. Amb aquestes tancades durant dos mesos, i dels més forts de l’any (Sant Jordi, saló del còmic, fires europees… tot cancel·lat) molts llibres han desaparegut de les llibreries sense haver tingut un mínim d’exposició. Moltes novetats no han sortit quan estaven programades, esborrant de cop esforços de les autores i editorials. Algunes, les més fortes, es reprogramaran, espero. La majoria d’editors ja estan parlant d’una retallada d’un 30% de títols al pròxim exercici. Ja estàvem molt tocats des de l’última crisi… Cada vegada serà més difícil col·locar obres als editors i intentar-ne viure. Ho tinc molt assumit, personalment. Per confrontar la crisi a casa hem prioritzat la feina de la meva parella, que té menys opcions laborals i treballa fora de casa. Jo m’ocupo principalment dels nens i la casa i vaig treballant les estones que em queden lliures.

Formeu part del món cultural. Molts cops s’han denunciat els preus prohibitius i la limitació d’accés a la cultura per raons econòmiques d’una part de la societat. Què en penses?

Allò que anomenem cultura, avui en dia sembla limitar-se a una cultura de consum. Llibres, concerts, museus, teatre, etc. Aquesta cultura de consum és, en cadascuna de les seves parcel·les, un mercat on els diferents elements que el conformen lluiten per treure el màxim benefici. I això impossibilita l’accés a part de la societat. Tinc clar que l’educació i la cultura són, juntament amb la sanitat, opcions evidents per escapar del determinisme social. La cultura ho és tot, no només les expressions artístiques de la societat. I calen espais no monetitzats per repensar-la i per construir-la. Des de baix. Perquè la cultura sempre ha sortit del poble.

Dalí, Balthus, Picasso, Velázquez... Los genios del pincel se cuelan en los  cómics | Público

@Ricardefa

“La lluita del Pedro és bressol i referència”

Redacció Catalunya

Aquest mes parlem amb Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS, coincidint amb la presentació del documental Nosotros No Olvidamos, que recull la incansable lluita de la Plataforma Pedro Álvarez i de la seva família per aconseguir que es condemni el policia que continua impune al carrer.

ACATS respon a les sigles Associació Col·lectiva Audiovisual per a la Transformació Social. Ens podeu explicar quan i per què neix el col·lectiu?

ACATS va néixer el 2018 quan vam treure amb poques setmanes de diferència En la Brecha: anarquistas contra Franco de Ingobernables Producciones i Poble Rebel, dos documentals autogestionats. Aleshores vam decidir unir-nos per crear ACATS. I va néixer amb una visió clara: no convertir-se en una productora convencional sinó en una eina entre companyes afins. Compartim material, contactes, xarxes socials i estem uns a disposició dels altres quan ho necessitem per tirar endavant els nostres precaris projectes artístics.
I fou també important per nosaltres que fos una eina que ens ajudés a seguir sent autònoms, sense dependre de cap productora gran o institució que pogués modificar ni una coma dels nostres continguts.

Quins treballs heu fet fins ara?

A l’hora de fer aquesta unió entre diferents creadors i creadores, vam posar en comú també els treballs que s’havien publicat amb la resta, i avui dia, som quatre creadors de contingut i comptem amb els 11 documentals creats fins al moment o en marxa, així com alguns curtmetratges.
Tots aquests treballs tenen en comú que responen als dos objectius de la productora: donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents. Tenim documentals com A Margem do Xingu: Voces Nao Consideradas, una producció catalano-brasilera guanyadora de diversos premis a Brasil i Catalunya, gravada íntegrament a l’Amazones i que tracta sobre un greu problema medioambiental, com són les hidroelèctriques i les conseqüències als pobles indígenes, o bé d’altres com Ingobernables, que tracta del panorama anarquista a Catalunya de voltants del 2015. Podem destacar també el documental que també s’ha unit a la filmografia d’ACATS, el de la COPEL, que narra l’organització dels presos durant la transició. Fins a 11 títols que es poden gaudir a la web acats.cat.

Fa uns dies es va fer l’estrena de “Nosotros No Olvidamos” a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet, un documental que recorre la lluita de la Plataforma de suport a Pedro Álvarez i a la seva família. Com ha estat aquest procés i com valoreu el treball de suport que no ha defallit durant 27 anys?

Hem fet un documental de seguiment, sense entrevistes ni guió preestablert. Han sigut 14 mesos de gravacions, en total unes 700 hores de material audiovisual, seguint principalment a en Juanjo Álvarez, pare de Pedro Álvarez. En Juanjo i la Plataforma sempre han tingut molt clar que la lluita d’en Pedro era una lluita que no havia de relacionar-se amb cap partit polític, ni cap ideologia concreta. En una manifestació de’n Pedro tothom lluita sota la mateixa bandera. I aquesta fórmula tan simple, així com la impressionant xarxa que s’ha anat teixint any rere any durant aquestes 27 campanyes, ha convertit la lluita d’en Pedro en una de les més respectades a Catalunya, així com la lluita antirepressiva en actiu més antiga a Europa.

Nosotros no olvidamos vol ser una eina de difusió perquè es torni a obrir el cas i aconseguir que el policia sigui jutjat. En quin punt judicial està ara? Creieu que hi ha possibilitats que es reobri?

El passat 6 de febrer, el jutjat d’instrucció número 4 de l’Hospitalet de Llobregat, a instàncies de la fiscalia, va denegar un cop més l’obertura del cas, aquest cop al·legant que ja ha prescrit. Actualment s’ha enviat un recurs a l’Audiència Provincial, i se suposa que un cop es normalitzi la situació dels jutjats, es rebrà una resposta.

“l’objectiu és donar veu a les lluites d’avui i recuperar la memòria històrica dels moviments socials i de tota lluita del passat que forma part dels nostres referents”

El paper de la fiscalia aquests 27 anys ha estat fer tot el possible perquè no s’arribés a celebrar cap judici. Sempre s’ha dit que no hi havia proves concloents. La companya d’en Pedro va reconèixer a en Segovia a la roda de reconeixement, va quedar demostrat que mentia en la coartada, van reconèixer el seu cotxe i dos números correlatius de la matrícula, instants abans havia tingut una baralla en una zona molt pròxima a on van assassinar a en Pedro… Fiscalia, jutges i evidentment policia, consideren que tot això no és concloent. No ho era als anys 90, no ho ha sigut l’any 2000, ni al 2010, ni al 2020. Una farsa tot plegat. Tenim moltíssima curiositat perquè davant de tantes evidències, aquest policia que es va jubilar fa pocs anys i que es feia passar per advocat, ha aconseguit esquivar ser jutjat tot i la pressió que s’ha fet. Malgrat tot, ens agradaria destacar una cosa; portem o no a judici en aquest últim esprint a José Manuel Segovia, aquesta lluita ha estat una incontestable victòria. El que s’ha aconseguit en el camp antirepressiu català gràcies a la Plataforma és moltíssim. La lluita d’en Pedro és bressol i referència de moltes altres lluites.

Estrena del documental Poble Rebel a l'Àgora Juan Andrés – El Lokal

Perquè una lluita com la d’en Pedro, amb 27 anys de flagrant impunitat, tingui “èxit” i aconsegueixi arribar a judici han de convergir tres factors: en primer lloc, el judicial, en segon lloc, el de la comunicació i finalment, el carrer. El judicial està molt ben cobert amb en Benet Salellas, la comunicació està arrancada amb la campanya actual i el documental i el carrer és un lloc que sempre la lluita ha ocupat. Creiem que l’element clau en aquests darrers mesos serà el carrer; la pressió i posició de la lluita al carrer ha de seguir guanyant pes.

El documental s’ha pogut finançar gràcies a una campanya de micromecenatge i ara esteu organitzant la seva difusió amb passis arreu del territori. Quines projeccions teniu previstes i què poden fer les entitats i col·lectius per organitzar-ne?

El documental s’ha pogut finançar parcialment a través de la campanya de micromecenatge, sobre un 70%, és a dir, que ara, un cop el documental ha estat presentat a familiars, amics i persones properes al voltant d’en Pedro, ens trobem en fase d’aconseguir que el documental es vegi tant com sigui possible i acabar de cobrir la inversió. Això implica parlar amb televisions, plataformes digitals, cinemes, distribuïdores i altres agents del món audiovisual més enllà dels moviments socials. Actualment tenim prevista una gira amb els col·lectius que ens han donat suport a través de la campanya de micromecenatge, així com aquells que encara ho estan fent a través de la web acats.cat. Quan és restableixi la normalitat a la nostra societat i puguem tornar a fer presentacions públiques, reprogramarem les projeccions que no s’han pogut portar a terme i seguirem amb les que es puguin celebrar que ja tenim tancades, així com totes aquelles noves que sorgeixin. Això ens portarà a fer una gira per Catalunya d’unes 50 projeccions abans del Setembre, esperem portar-la també a diferents punts de la península i perquè no, fer alguna presentació internacional. Des d’aquí volem fer una crida a qualsevol col·lectiu o individual a donar suport al documental i la lluita fent aportacions amb les mateixes recompenses que durant la campanya de microfinançament a través de la web acats.cat.