L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe.
No recordo exactament l’any, però coincidint amb l’esclat de Podemos al mapa institucional de l’estat espanyol diversos periodistes van desenvolupar articles relatius a l’inevitable canvi que es produiria també al mapa sindical. La raó semblava consistent: Si el bipartidisme polític trontollava pel desig d’una forma diferent de fer política, per què no havia de passar el mateix amb el bisindicalisme majoritari? Faltava identificar si l’actor emergent serien els sindicats alternatius o bé el sindicat apadrinat per Podemos, Somos.
Efectivament, el que des dels
sindicats majoritaris anomenen “el desgast de prestigi de la marca” estava, i
està, ben present. Alguns companys comentàvem llavors aquestes teories de canvi
radical als centres de treball i fèiem conya. Una cosa és ficar el vot a una
urna i una altra alterar substancialment la realitat sindical al món del
treball: Xarxes clientelars, maquinària propagandística, personal que deu
favors a sindicats que fan cursos de formació per poder entrar a l’empresa,
sindicats que ‘gestionen’ incorporacions i després se les cobren, Llei orgànica
feta a mida que dificulta l’expansió, a vegades una irracional por al delegat,
a un sindicat que tensi la corda… L’empresa és un microcosmos amb regles
pròpies. Com sabem, no va passar res més enllà de l’increment suau, però
constant, dels sindicats alternatius.
Catalunya viu, avui, una altra pulsió sòcio-política molt rellevant que no escapa a ningú. Sense voler entrar en disquisicions, i sent conscient que és un traç gruixut, m’agrada distingir entre el desig independentista de bona part de la societat i la, diguem-ne, ‘gestió creativa d’aquesta força social’ per atreure l’aigua al teu projecte concret. Aquesta variant fa servir generalitzacions o missatges emotius que permeten connectar directament amb l’intens corrent emocional existent. Un cop assolit és relativament senzill de dirigir.
Les vagues generals com a campanya d’afiliació
Fins setembre del 2017 el
que podríem anomenar conglomerat polític del procés independentista, precisament
per mantenir el bloc heterogeni generat pel biaix interclassista de les
diferents organitzacions presents, no prestava gaires atencions ni a sindicats
ni molt menys a aportar reivindicacions de treballadores en el pack de la
carpeta de la nova República. Més enllà, és clar, d’algunes promeses en forma
de titulars per passar pàgina. Ara bé, aquelles dates, alguns sindicats
minoritaris vam valorar la intensitat dels vents de repressió que estaven confluint
i vam convocar una vaga general que va ser la més seguida dels darrers 25 anys
al territori català, dos dies després que milers d’antidisturbis repartiren
democràcia i amor per tot el país.
Eps! Ara sí que molàvem. De
sobte ja es demanava una altra jornada de vaga, fins i tot per part de les
organitzacions que la van sabotejar al convocar l’invent propagandístic conegut
com ‘aturada de país’. La majoria dels sindicats vam anar amb molt de compte,
prioritzant l’eix de classe per sobre de qualsevol instrumentalització. Bé,
tots no, I-CSC va convocar unilateralment vaga el 19 d’octubre per un rang entre el 30 d’octubre al 9 de novembre, que
finalment es concreta el 8-N. El temps de preavís era el mínim, 10 dies, el que
implica que cap altre sindicat podia presentar un altre. Com a mínim, curiosa
forma de cercar unitat d’acció. Aquells dies l’afiliació va pujar, segons les
seves fonts, en 500 persones.
Dilluns 10 de desembre, en el temps mínim i sense temps per altres convocatòries, convoquen una vaga de dues hores pel 21-D. El 25 de gener, I-CSC convoca una nova vaga general amb temps mínim de preavís. L’anuncia en un tweet uns minuts després de que tanqui l’oficina d’enregistrament de vagues, pel 5-7 de febrer, finalment moguda al 21-F. La COS, sindicat de l’esquerra independentista, es desmarca d’aquestes convocatòries de forma explícita.
Cambres i sindicats: eines de país
Però tot això no explica la
gran empenta assolida en les eleccions a organismes públics de la Generalitat
(Administració, Ensenyament, Sanitat) fins a ser la quarta força amb un total
de 115 delegades sindicals. Com comento anteriorment, la progressió de
qualsevol projecte sindical és sempre lenta per les inèrcies i dificultats
existents als centres de treball.
El 4 de desembre de 2018
l’ANC registra el domini tuvotestucomptes.cat on demana la participació i vot a
les cambres de comerç i les renovacions a les eleccions sindicals que es farien
als mesos de gener-març.
L’ANC té, amb tota
probabilitat, la major xarxa de comunicació social existent a Catalunya. Base
de dades amb centenars de milers d’emails, Facebook seguit per 235.000 usuaris,
Twitter amb 370.000 seguidors, canal de Telegram de 39.000 i un dels canals de
Whatsapp amb més membres registrats. Però més enllà de la quantitat, és la
capacitat de seguir instruccions i moure masses el que fa tan potent la seva
influència.
Tota aquesta maquinària
es va posar en marxa per fer una crida a enfortir i votar el sindicalisme de “valors republicans i nacionalment compromès”.
Tampoc calia posar nom concret, especialment quan els principals esforços de difusió
els feia l’ANC per tots els seus canals concentrats els dies de reflexió i
votació de cada elecció sindical.
I això sí ha estat
determinant. Al centre de treball, vota república. I què és ‘República’ en un
context de lluita de classes on el teu patró és la Generalitat? Personalment ho
desconec, però connecta i això ja és suficient.
Algunes conclusions
Que projectes sindicals
combinin independentisme i lluita de classes pot ser perfectament compatible.
No cal que s’hi coincideixi però entendre la diversitat és imprescindible per confluir
allà on es creuin les lluites concretes, sense caure en sectarismes.
El que sí determina el
teu projecte per validar quina és la teva prioritat de fons en la lluita que
practiques és la teva acció. I, clar,
alguns recordem la vaga que va convocar
la CGT a Ensenyament durant la tramitació de pressupostos de retallades el
gener del 17. Sindicats van prioritzar la lluita de classes donant-hi suport,
com la COS, altres (legítimament) podien considerar que una data propera era millor
per a la vaga, però altres, CSC, es van posicionar dient que no era el moment, perquè els problemes de l’ensenyament a
Catalunya els solventaria ‘la república’. Òbviament, en aquesta bifurcació es
va escollir donar aire al govern.
I són anècdotes, però
companyes d’ensenyament feien córrer per grups interns el dia de votacions missatges
com ‘estan votant els convergents’, és a dir personal que habitualment no vol
saber res de sindicats ni eleccions però, aquest cop, sí. O una companya de
sanitat, parlant amb una candidata a delegada sindical que li deia ‘no venim a
fer sindicalisme, sinó a mobilitzar per la república’.
L’autonomia obrera no és
una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe
de tenir les mans lliures per actuar en funció de les nostres dinàmiques i
interessos. Prenent decisions i actuant contra els nostres explotadors, siguin empresaris
o governs.
L’Assemblea Nacional
Catalana ha fet una evident intromissió en els afers interns dels i les
treballadores. Activant tota la seva maquinària de difusió i capacitat de
seguiment per inserir missatges de tipus emocional en un context on els paràmetres
d’acció són sindicals. I, vists els precedents, hi ha certa base per a creure
que la capacitat de lluita del sindicat que ha estat promocionat estarà sotmesa
al moment polític que més convingui a organitzacions de caire transversal.
Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
