INTRODUCCIÓ A LA BRETXA DIGITAL

S’acosta el 8 de març i ens reivindiquem una vegada més en contra de les discriminacions històriques de les dones treballadores, com ara la bretxa salarial o la major vulnerabilitat a desigualtats de tota mena (en contractació, promoció, estabilitat laboral, etc.). A mesura que la societat es digitalitza de manera cada cop més àmplia i arrelada, aquestes desigualtats també es manifesten en tots els moments en què interactuen les persones i la tecnologia, i per tant, també es reflecteixen en el sector laboral de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Comencem per definir el fenomen de les desigualtats digitals sistemàtiques. La bretxa digital és qualsevol distribució desigual en l’accés, l’ús o l’impacte de les tecnologies digitals (ordinadors, smartphones, Internet de les coses, etc.) entre grups socials. Igualment, les desigualtats existents entre homes i dones al terreny de les noves tecnologies i Internet es coneixen com la bretxa digital de gènere, i es manifesta no només en el menor nombre de dones usuàries de les TIC, sinó també en la persistència de desigualtats estructurals específiques de gènere que constitueixen barreres per a una plena inclusió. Hi ha diverses maneres de classificar els tipus d’impediments que constitueixen la bretxa digital, així que aquí els agruparem en tres categories.

Llegeix més

Dones Llibertàries: La necessitat de treballar plegades com a grups de dones

Encetem aquest número agraint al Catalunya que a partir d’ara se’ns reservi un espai propi mensual per Dones Llibertàries des d’on podrem fer difusió i comunicació feminista i on les dones podrem expressar, plantejar i treballar temes per a aconseguir un veritable canvi social, lliure i feminista.
Aquesta ha estat una demanda al “Catalunya” per part del grup de Dones, similar al “Eje Violeta” publicat al Rojo y Negro.

Al món actual, on estem plantejant i reivindicant  el paper de les dones a la societat, on cada vegada és fa més evident que sense les dones no hi ha revolució, on treballem per empoderar-nos, i amb un 8M de lluita que per segon any consecutiu hem pogut viure; sembla però, que continua havent un qüestionament de la necessitat de treballar com a grups de dones.

En primer lloc, volem transmetre la necessitat que tenim les dones, a banda de  militants a qualsevol organització sindical, de tenir espais propis per poder treballar i debatre plegades sobre temes i aspectes concrets de la lluita feminista.

Per aquest motiu, volem fer una revisió a la nostra història propera, de les dones anarquistes, començant per les nostres pioneres: “Mujeres Libres”, organització de dones de caire feminista.

Ja llavors Mujeres Libres ens van mostrar el camí, les dones anarquistes, malgrat estar inserides en les seves organitzacions sindicals i col·lectius, sentien que alguna cosa els mancava; eren conscients que les estructures organitzatives no les tractaven amb plena integració i igualtat, i que era essencial una organització dedicada a l’emancipació de les dones.

Una de les aportacions més significatives prové dels seus fonaments feministes on es concebia l’esser humà i la societat, dins el concepte de ”humanisme integral”.Recordem que van arribar a tenir més de 20.000 afiliades. Desitjaven crear espais col·lectius, i per això van crear la Revista “Mujeres Libres”, on als seus continguts es podia apreciar la seva doble lluita: de classe i de gènere. El seu exemple té molt a ensenyar-nos sobre la conscienciació de que parlem, l’organització col·lectiva, la relació entre les persones i les comunitats i sobre el significat de la diferència en la societat actual.

Els seus paràmetres eren: “No luchamos contra los hombres, no pretendemos sustituir el dominio masculino por el femenino. Es necesario trabajar y luchar juntos, sino nunca tendremos la revolución social. Pero necesitamos nuestra propia organización para luchar por nosotras mismas”.

Fent un recordatori actual, l’any 1985, a CNT, vam començar a funcionar i constituir-nos diferents grups de Dones/Mujeres Libertarias en diverses ciutats de l’estat espanyol: Zaragoza, Barcelona, Madrid, València i Granada, per poder conscienciar les companyes i companys i avançar en la lluita feminista.

Ens vam constituir a Barcelona  amb uns estatuts propis, legalitzades des de l’any 1985, actualitzant-los en etapes posteriors: l’any 1992 i el 2000. Des de diferents grups, es van editar fulletons sobre sexualitat, anticoncepció, educació no sexista… que després es distribuïen a tots els territoris.

Valorem la importància que va tenir la coordinació dels diferents grups de Dones que funcionàvem a Espanya i l’edició de la revista “Mujeres Libertarias” on tots els grups aportàvem articles i que es distribuïa arreu. Treballàvem conjuntament en campanyes i lluites amb l’iniciat moviment feminista: Lluites per la despenalització i legalització de l’avortament, Llei del divorci, per una sexualitat lliure, etc.

El funcionament d’aquests grups va ser molt important per començar a treballar a l’àmbit i la lluita feminista dins la mateixa CNT, i la força i l’empoderament que vam aconseguir plegades. Aquests grups de dones vam ser l’embrió de les actuals Secretaries de la Dona establertes de manera orgànica en els acords de  CGT.

A Barcelona, vam anar treballant en diferents etapes, amb més o menys intensitat, com a grup de Dones Llibertàries, en col·laboració o autònomament amb les Secretaries de Gènere de CGT. Arrel de l’organització i feina conjunta de la Vaga General Feminista 8M del 2018, que ens vam reactivar com  a grup de Dones i vam acordar que tot aquest vincle i lluita plegades, aquesta força i energia havia de tenir continuïtat.

Hem continuat treballant plegades durant tot aquest any i ha tornat a estar una tasca molt enriquidora i un gran impuls de lluita, que ens ha ajudat a apropar-nos entre nosaltres, saber que juntes som més fortes i ens ha tornat a donar força per a continuar lluitant plegades i aconseguir un món feminista, hem après que la Revolució serà feminista o no serà!

Aquestes coordinacions, feina compartida, debats, organització i lluita conjunta entre dones de diferents poblacions i sindicats de CGT ha fet que es creïn vincles de comunicació, solidaritat, sororitat i suport mutu. 

Ens definim com a Dones Llibertàries i feministes de CGT, amb entitat i autonomia pròpia per poder prendre les nostres decisions i acords. Entenem el feminisme com a ideologia teòrica, però que només té sentit en la pràctica del dia a dia i en l’acció directa.

Per a nosaltres, ser dona feminista significa reconèixer la diferència i la diversitat: apostem per combatre les dissimetries entre sexes i entre classes amb la fi de trencar amb la falsa igualtat, que oculta les diferències reals que ens oprimeixen.

Entenent sempre el feminisme de classe com a tasca transversal dins el sindicalisme i la societat en general. Queda encara molt per fer, però continuarem lluitant i treballant per aconseguir-ho.T

Pilar Frey, Pilar Bonaga, Rosalia Molina.
Dones Llibertàries


… I l’ANC va tocar el xiulet

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe.

No recordo exactament l’any, però coincidint amb l’esclat de Podemos al mapa institucional de l’estat espanyol diversos periodistes van desenvolupar articles relatius a l’inevitable canvi que es produiria també al mapa sindical. La raó semblava consistent: Si el bipartidisme polític trontollava pel desig d’una forma diferent de fer política, per què no havia de passar el mateix amb el bisindicalisme majoritari? Faltava identificar si l’actor emergent serien els sindicats alternatius o bé el sindicat apadrinat per Podemos, Somos.

Efectivament, el que des dels sindicats majoritaris anomenen “el desgast de prestigi de la marca” estava, i està, ben present. Alguns companys comentàvem llavors aquestes teories de canvi radical als centres de treball i fèiem conya. Una cosa és ficar el vot a una urna i una altra alterar substancialment la realitat sindical al món del treball: Xarxes clientelars, maquinària propagandística, personal que deu favors a sindicats que fan cursos de formació per poder entrar a l’empresa, sindicats que ‘gestionen’ incorporacions i després se les cobren, Llei orgànica feta a mida que dificulta l’expansió, a vegades una irracional por al delegat, a un sindicat que tensi la corda… L’empresa és un microcosmos amb regles pròpies. Com sabem, no va passar res més enllà de l’increment suau, però constant, dels sindicats alternatius.

Catalunya viu, avui, una altra pulsió sòcio-política molt rellevant que no escapa a ningú. Sense voler entrar en disquisicions, i sent conscient que és un traç gruixut, m’agrada distingir entre el desig independentista de bona part de la societat i la, diguem-ne, ‘gestió creativa d’aquesta força social’ per atreure l’aigua al teu projecte concret. Aquesta variant fa servir generalitzacions o missatges emotius que permeten connectar directament amb l’intens corrent emocional existent. Un cop assolit és relativament senzill de dirigir.

Les vagues generals com a campanya d’afiliació

Fins setembre del 2017 el que podríem anomenar conglomerat polític del procés independentista, precisament per mantenir el bloc heterogeni generat pel biaix interclassista de les diferents organitzacions presents, no prestava gaires atencions ni a sindicats ni molt menys a aportar reivindicacions de treballadores en el pack de la carpeta de la nova República. Més enllà, és clar, d’algunes promeses en forma de titulars per passar pàgina. Ara bé, aquelles dates, alguns sindicats minoritaris vam valorar la intensitat dels vents de repressió que estaven confluint i vam convocar una vaga general que va ser la més seguida dels darrers 25 anys al territori català, dos dies després que milers d’antidisturbis repartiren democràcia i amor per tot el país.

Eps! Ara sí que molàvem. De sobte ja es demanava una altra jornada de vaga, fins i tot per part de les organitzacions que la van sabotejar al convocar l’invent propagandístic conegut com ‘aturada de país’. La majoria dels sindicats vam anar amb molt de compte, prioritzant l’eix de classe per sobre de qualsevol instrumentalització. Bé, tots no, I-CSC va convocar unilateralment vaga el 19 d’octubre per un  rang entre el 30 d’octubre al 9 de novembre, que finalment es concreta el 8-N. El temps de preavís era el mínim, 10 dies, el que implica que cap altre sindicat podia presentar un altre. Com a mínim, curiosa forma de cercar unitat d’acció. Aquells dies l’afiliació va pujar, segons les seves fonts, en 500 persones.

Dilluns 10 de desembre, en el temps mínim i sense temps per altres convocatòries, convoquen una vaga de dues hores pel 21-D. El 25 de gener, I-CSC convoca una nova vaga general amb temps mínim de preavís. L’anuncia en un tweet uns minuts després de que tanqui l’oficina d’enregistrament de vagues, pel 5-7 de febrer, finalment moguda al 21-F. La COS, sindicat de l’esquerra independentista, es desmarca d’aquestes convocatòries de forma explícita.

Cambres i sindicats: eines de país

Però tot això no explica la gran empenta assolida en les eleccions a organismes públics de la Generalitat (Administració, Ensenyament, Sanitat) fins a ser la quarta força amb un total de 115 delegades sindicals. Com comento anteriorment, la progressió de qualsevol projecte sindical és sempre lenta per les inèrcies i dificultats existents als centres de treball.

El 4 de desembre de 2018 l’ANC registra el domini tuvotestucomptes.cat on demana la participació i vot a les cambres de comerç i les renovacions a les eleccions sindicals que es farien als mesos de gener-març.

L’ANC té, amb tota probabilitat, la major xarxa de comunicació social existent a Catalunya. Base de dades amb centenars de milers d’emails, Facebook seguit per 235.000 usuaris, Twitter amb 370.000 seguidors, canal de Telegram de 39.000 i un dels canals de Whatsapp amb més membres registrats. Però més enllà de la quantitat, és la capacitat de seguir instruccions i moure masses el que fa tan potent la seva influència.

Tota aquesta maquinària es va posar en marxa per fer una crida a enfortir i votar el sindicalisme de “valors republicans i nacionalment compromès”. Tampoc calia posar nom concret, especialment quan els principals esforços de difusió els feia l’ANC per tots els seus canals concentrats els dies de reflexió i votació de cada elecció sindical.

I això sí ha estat determinant. Al centre de treball, vota república. I què és ‘República’ en un context de lluita de classes on el teu patró és la Generalitat? Personalment ho desconec, però connecta i això ja és suficient.

Algunes conclusions

Que projectes sindicals combinin independentisme i lluita de classes pot ser perfectament compatible. No cal que s’hi coincideixi però entendre la diversitat és imprescindible per confluir allà on es creuin les lluites concretes, sense caure en sectarismes.

El que sí determina el teu projecte per validar quina és la teva prioritat de fons en la lluita que practiques  és la teva acció. I, clar, alguns recordem  la vaga que va convocar la CGT a Ensenyament durant la tramitació de pressupostos de retallades el gener del 17. Sindicats van prioritzar la lluita de classes donant-hi suport, com la COS, altres (legítimament) podien considerar que una data propera era millor per a la vaga, però altres, CSC, es van posicionar dient que no era el moment, perquè els problemes de l’ensenyament a Catalunya els solventaria ‘la república’. Òbviament, en aquesta bifurcació es va escollir donar aire al govern.

I són anècdotes, però companyes d’ensenyament feien córrer per grups interns el dia de votacions missatges com ‘estan votant els convergents’, és a dir personal que habitualment no vol saber res de sindicats ni eleccions però, aquest cop, sí. O una companya de sanitat, parlant amb una candidata a delegada sindical que li deia ‘no venim a fer sindicalisme, sinó a mobilitzar per la república’.

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe de tenir les mans lliures per actuar en funció de les nostres dinàmiques i interessos. Prenent decisions i actuant contra els nostres explotadors, siguin empresaris o governs.

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet una evident intromissió en els afers interns dels i les treballadores. Activant tota la seva maquinària de difusió i capacitat de seguiment per inserir missatges de tipus emocional en un context on els paràmetres d’acció són sindicals. I, vists els precedents, hi ha certa base per a creure que la capacitat de lluita del sindicat que ha estat promocionat estarà sotmesa al moment polític que més convingui a organitzacions de caire transversal.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya

Perquè el Metro fa vaga?

Davant els dubtes sorgits sobre els informes del TAC que estem rebent, fem un petit resum de totes les explicacions que ens aporten els especialistes consultats. En tot cas, la millor opció es sempre consultar un especialista, sempre i quan, aquest no sigui de Metro, o pagat per Metro, aquesta és la trista realitat.

Les malalties pleurals, també qualificades d’anormalitats, constitueixen el primer grau de les malalties ocasionades per l’amiant. Es classifiquen en tres grups: plaques pleurals, engruiximent pleural i efusions pleurals.

Les malalties pleurals produïdes per l’amiant no són pròpiament asbestosi, encara que alguns metges les classifiquen com asbestosi pleural benigne. Les partícules d’amiant formen calcificacions a la pleura, dites també plaques pleurals.

La major part dels malalts amb plaques, engruiximent o efusions pleurals no tenen cap símptoma.

Resum de les malalties produïdes per l’exposició a l’amiant:

“Benignes”

Placa pleural Engruiximent pleural

Efusió pleural benigne

Greus

Asbestosi

Mesotelioma

Càncer de pulmó

L’engruiximent pleural

Les fibres d’amiant, que es mouen del pulmó a la pleura, produeixen l’engruiximent pleural i podrien desenvolupar una fibrosi (cicatrius).

Com les plaques, l’engruiximent constitueix una evidència de l’exposició a l’amiant i un risc més elevat de desenvolupament d’altres malalties més greus. No està demostrat que patir l’engruiximent comporti automàticament mes possibilitats de acabar patint càncer o mesotelioma, però si hi ha engruiximent, es que hi ha hagut exposició a l’amiant i per tant, aquesta exposició sí que comporta mes possibilitats de desenvolupar alguna d’aquestes malalties més greus.

En altres paraules, el teixit que recobreix els pulmons (pleura) està inflamat degut a les fibres d’amiant que s’hi han instal·lat.

Les plaques pleurals

Les plaques pleurals són l’engruiximent pleural de determinades zones. Estan composades per teixits fibrosos, dins dels quals poden observar-se fibres d’amiant mitjançant el microscopi electrònic. En general les plaques no produeixen dificultats respiratòries. Són una prova de l’exposició a l’amiant.

La incidència de les plaques està relacionada amb la dosis d’exposició a l’amiant i augmenten amb l’edat.

En altres paraules, l’amiant ha produït unes lesions que poden anar avançant amb el pas del temps i derivant en una fibrosi (cicatrius).

Els companys amb plaques pleurals. Què passa amb ells?

Actualment, després dels TACs realitzats fins ara, no podem dir quants afectats per amiant i de quina gravetat tenim al Metro, l’empresa continua ocultant aquesta informació, i aquest és un dels motius de les vagues. Sí sabem pel que hem parlat amb els companys, que hi ha molts casos d’engruiximent de pleura, i ja alguns casos de plaques pleurals (teixit fibrocicatricial).

A l’estat espanyol, la legislació sobre l’amiant va arribar tard i és la més permissiva d’Europa. Això és degut a que, com a país amb indústria de fabricació amb amiant, les grans empreses van realitzar la seva pressió sobre els polítics per a que això fos així. A mode d’exemple, els companys de Metro amb plaques pleurals continuen actualment treballant en un entorn amb elements d’amiant, sense ser reconeguts com a malalts, esperant el desenvolupament de la seva malaltia. En canvi, a altres països, les plaques pleurals han estat reconegudes com a malaltia professional amb dret a indemnització. Per exemple a Noruega, el 1956, a França, el 1985, a Portugal, el 1980 o Alemanya, el 1988.

En resum, ja sabíem que ens enfrontàvem a una Direcció que nega el problema de l’amiant al Metro, a uns responsables mèdics d’empresa que oculten els malalts i a uns polítics (de tot signe) que fan oïdes sordes al problema, no sigui que els hi esquitxi d’alguna forma el que va camí de convertir-se en un problema de salut pública. Doncs a més de tot això, ens enfrontem a una legislació feta per afavorir a l’empresari i fer callar els problemes de salut dels treballadors.

Segons la llei a l’estat espanyol, els treballadors amb cicatrius als pulmons (plaques pleurals), no han de ser reconeguts com a malalts professionals (tot i que a dia d’avui encara no els hi hagi creat un problema respiratori, aquest fet no els fa presagiar res de bo pel futur). Els legisladors suposaran que el fet de que les hagi produït lesions pulmonars a causa del treball, va compensat pel salari que “amablement” els hi atorga l’empresari cada mes.

Aquesta situació, digna de l’edat mitjana, és contra el que ens toca lluitar, mitjançant la força de la plantilla i la lluita sindical, com han fet a tantes altres empreses abans que nosaltres. Seguirem el seu exemple.

Senyors directius i polítics, no deixarem de defensar els nostres malalts. Retirin l’amiant, reconeguin a tots els malalts, tracti’ns-hi com és degut i reconeguin als morts per amiant. Mentre això no passi, hi haurà un conflicte laboral al Metro.

CGT Metro

La Vaga de la Canadenca

Cent anys de la vaga de la Canadenca i de la conquesta de les vuit hores

L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital.

Resultat d'imatges de la canadenca

Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat.

L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya.

A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts.

Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals.

El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores.

Imatge relacionada

Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores.

Ferran Aisa. Historiador i afiliat a la CGT.