Riders organitzats, riders empoderats

En un món laboral canviant, els riders són exemple de treball precaritzat on la patronal —sovint, grans holdings internacionals— construeix el seu projecte empresarial sobre l’explotació de falsos autònoms. Stuart Delivery en podria ser un exemple: holding francoespanyol fundat el 2015 i que tenia per repartidors falsos autònoms. Van ser els propis riders qui van lluitar per fer-se respectar, van fer front a una aturada patronal, van plantejar una macrocausa judicial i van aconseguir que la companyia decidís laboralitzar quasi tota la plantilla.

Organitzada CGT Riders des de 2021, el passat 30 de març es va presentar per primer cop al sector dels riders en les eleccions sindicals a Stuart Delivery aconseguint una victòria rotunda amb 11 dels 13 delegats i amb uns resultats excel·lents tant entre els riders com entre el personal d’oficines.

Cicle d’eleccions sindicals a l’administració pública

Enguany coincideix un cicle d’eleccions sindicals en diverses administracions públiques. Algunes ja han tingut lloc i altres seran en els propers mesos.

A l’administració local hem viscut ja eleccions sindicals en ciutats importants com Lleida —la CGT va arrassar a la Paeria, amb 10 delegades a la Junta de Personal i 9 al Comitè d’Empresa, lluny de la resta de sindicats i amb majoria absoluta al Comitè d’Empresa—; Reus, la segona ciutat de la demarcació de Tarragona —on la CGT es consolida com a alternativa, sent la segona força—; o a Barcelona —on la CGT segueix sent molt rellevant, manté el mateix nombre de delegats i és el sindicat més votat a Serveis Socials i a l’educació—.

Més enllà dels ens locals, la CGT ha aconseguit uns bons resultats a la Diputació de Barcelona, la tercera administració més gran del país: sent l’únic sindicat que creixia en nombre de vots, ha passat a ser el segon sindicat a la Diputació i de 4 a 7 delegades en la Junta de Personal. A més, en algunes meses de votació la CGT va ser l’opció més votada, un fet sense precedents.

Finalment, a l’Administració General de l’Estat és on la CGT té una força més rotunda: hi és el sindicat majoritari, tant a Barcelona com a Catalunya, i té la presidència de la Junta de personal de l’AGE de la provincia de Barcelona des de fa un parell de dècades. Ara, les eleccions hi tindran lloc el mes de juny.

CGT Ensenyament: a la mesa, als centres i als carrers

El món de l’ensenyament està revoltat ja des del curs passat davant els atacs del conseller Cambray contra l’educació pública del nostre país. Des de CGT Ensenyament s’ha anat sortint als carrers (i es continuarà fent) i, cada cop més organitzada, la Federació d’Ensenyament de CGT Catalunya ha fet uns molt bons resultats a les eleccions sindicals del passat 14 de març.

Quasi s’han doblat els resultats de les eleccions del 2019, passant de 24 a 43 delegats, i s’ha aconseguit entrar a la mesa sectorial al superar la barrera del 10% de representativitat.

Ara toca seguir empoderant els docents des de les assemblees dels centres docents, impulsar l’organització i la mobilització, seguir empenyent als carrers la lluita per aturar la desfeta de l’educació pública que es promou des del govern.

… I l’ANC va tocar el xiulet

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe.

No recordo exactament l’any, però coincidint amb l’esclat de Podemos al mapa institucional de l’estat espanyol diversos periodistes van desenvolupar articles relatius a l’inevitable canvi que es produiria també al mapa sindical. La raó semblava consistent: Si el bipartidisme polític trontollava pel desig d’una forma diferent de fer política, per què no havia de passar el mateix amb el bisindicalisme majoritari? Faltava identificar si l’actor emergent serien els sindicats alternatius o bé el sindicat apadrinat per Podemos, Somos.

Efectivament, el que des dels sindicats majoritaris anomenen “el desgast de prestigi de la marca” estava, i està, ben present. Alguns companys comentàvem llavors aquestes teories de canvi radical als centres de treball i fèiem conya. Una cosa és ficar el vot a una urna i una altra alterar substancialment la realitat sindical al món del treball: Xarxes clientelars, maquinària propagandística, personal que deu favors a sindicats que fan cursos de formació per poder entrar a l’empresa, sindicats que ‘gestionen’ incorporacions i després se les cobren, Llei orgànica feta a mida que dificulta l’expansió, a vegades una irracional por al delegat, a un sindicat que tensi la corda… L’empresa és un microcosmos amb regles pròpies. Com sabem, no va passar res més enllà de l’increment suau, però constant, dels sindicats alternatius.

Catalunya viu, avui, una altra pulsió sòcio-política molt rellevant que no escapa a ningú. Sense voler entrar en disquisicions, i sent conscient que és un traç gruixut, m’agrada distingir entre el desig independentista de bona part de la societat i la, diguem-ne, ‘gestió creativa d’aquesta força social’ per atreure l’aigua al teu projecte concret. Aquesta variant fa servir generalitzacions o missatges emotius que permeten connectar directament amb l’intens corrent emocional existent. Un cop assolit és relativament senzill de dirigir.

Les vagues generals com a campanya d’afiliació

Fins setembre del 2017 el que podríem anomenar conglomerat polític del procés independentista, precisament per mantenir el bloc heterogeni generat pel biaix interclassista de les diferents organitzacions presents, no prestava gaires atencions ni a sindicats ni molt menys a aportar reivindicacions de treballadores en el pack de la carpeta de la nova República. Més enllà, és clar, d’algunes promeses en forma de titulars per passar pàgina. Ara bé, aquelles dates, alguns sindicats minoritaris vam valorar la intensitat dels vents de repressió que estaven confluint i vam convocar una vaga general que va ser la més seguida dels darrers 25 anys al territori català, dos dies després que milers d’antidisturbis repartiren democràcia i amor per tot el país.

Eps! Ara sí que molàvem. De sobte ja es demanava una altra jornada de vaga, fins i tot per part de les organitzacions que la van sabotejar al convocar l’invent propagandístic conegut com ‘aturada de país’. La majoria dels sindicats vam anar amb molt de compte, prioritzant l’eix de classe per sobre de qualsevol instrumentalització. Bé, tots no, I-CSC va convocar unilateralment vaga el 19 d’octubre per un  rang entre el 30 d’octubre al 9 de novembre, que finalment es concreta el 8-N. El temps de preavís era el mínim, 10 dies, el que implica que cap altre sindicat podia presentar un altre. Com a mínim, curiosa forma de cercar unitat d’acció. Aquells dies l’afiliació va pujar, segons les seves fonts, en 500 persones.

Dilluns 10 de desembre, en el temps mínim i sense temps per altres convocatòries, convoquen una vaga de dues hores pel 21-D. El 25 de gener, I-CSC convoca una nova vaga general amb temps mínim de preavís. L’anuncia en un tweet uns minuts després de que tanqui l’oficina d’enregistrament de vagues, pel 5-7 de febrer, finalment moguda al 21-F. La COS, sindicat de l’esquerra independentista, es desmarca d’aquestes convocatòries de forma explícita.

Cambres i sindicats: eines de país

Però tot això no explica la gran empenta assolida en les eleccions a organismes públics de la Generalitat (Administració, Ensenyament, Sanitat) fins a ser la quarta força amb un total de 115 delegades sindicals. Com comento anteriorment, la progressió de qualsevol projecte sindical és sempre lenta per les inèrcies i dificultats existents als centres de treball.

El 4 de desembre de 2018 l’ANC registra el domini tuvotestucomptes.cat on demana la participació i vot a les cambres de comerç i les renovacions a les eleccions sindicals que es farien als mesos de gener-març.

L’ANC té, amb tota probabilitat, la major xarxa de comunicació social existent a Catalunya. Base de dades amb centenars de milers d’emails, Facebook seguit per 235.000 usuaris, Twitter amb 370.000 seguidors, canal de Telegram de 39.000 i un dels canals de Whatsapp amb més membres registrats. Però més enllà de la quantitat, és la capacitat de seguir instruccions i moure masses el que fa tan potent la seva influència.

Tota aquesta maquinària es va posar en marxa per fer una crida a enfortir i votar el sindicalisme de “valors republicans i nacionalment compromès”. Tampoc calia posar nom concret, especialment quan els principals esforços de difusió els feia l’ANC per tots els seus canals concentrats els dies de reflexió i votació de cada elecció sindical.

I això sí ha estat determinant. Al centre de treball, vota república. I què és ‘República’ en un context de lluita de classes on el teu patró és la Generalitat? Personalment ho desconec, però connecta i això ja és suficient.

Algunes conclusions

Que projectes sindicals combinin independentisme i lluita de classes pot ser perfectament compatible. No cal que s’hi coincideixi però entendre la diversitat és imprescindible per confluir allà on es creuin les lluites concretes, sense caure en sectarismes.

El que sí determina el teu projecte per validar quina és la teva prioritat de fons en la lluita que practiques  és la teva acció. I, clar, alguns recordem  la vaga que va convocar la CGT a Ensenyament durant la tramitació de pressupostos de retallades el gener del 17. Sindicats van prioritzar la lluita de classes donant-hi suport, com la COS, altres (legítimament) podien considerar que una data propera era millor per a la vaga, però altres, CSC, es van posicionar dient que no era el moment, perquè els problemes de l’ensenyament a Catalunya els solventaria ‘la república’. Òbviament, en aquesta bifurcació es va escollir donar aire al govern.

I són anècdotes, però companyes d’ensenyament feien córrer per grups interns el dia de votacions missatges com ‘estan votant els convergents’, és a dir personal que habitualment no vol saber res de sindicats ni eleccions però, aquest cop, sí. O una companya de sanitat, parlant amb una candidata a delegada sindical que li deia ‘no venim a fer sindicalisme, sinó a mobilitzar per la república’.

L’autonomia obrera no és una frase buida sinó l’essència mateixa de la capacitat que tenim com a classe de tenir les mans lliures per actuar en funció de les nostres dinàmiques i interessos. Prenent decisions i actuant contra els nostres explotadors, siguin empresaris o governs.

L’Assemblea Nacional Catalana ha fet una evident intromissió en els afers interns dels i les treballadores. Activant tota la seva maquinària de difusió i capacitat de seguiment per inserir missatges de tipus emocional en un context on els paràmetres d’acció són sindicals. I, vists els precedents, hi ha certa base per a creure que la capacitat de lluita del sindicat que ha estat promocionat estarà sotmesa al moment polític que més convingui a organitzacions de caire transversal.

Óscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya