La derrota de la República va significar un cop molt greu per les aspiracions revolucionàries de transformar la societat, però també pels republicans i els moviments progressistes que van ser escombrats pel franquisme.
La desfeta de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Aquest èxode va començar un parell de mesos abans de la fi de la lluita bèl·lica amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 i l’arribada a la frontera francesa de l’exèrcit del general Franco a primers de febrer del mateix any. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van creuar la ratlla que separava Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme.
L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser
humà: condicions climàtiques, totalment adverses pels fugitius que anaven mal
vestits, mal calçats, mal alimentats i, alhora, patint el terror dels
bombardejos de l’enemic. Els que fugien de la ira de l’exèrcit vencedor
caminaven desencisats, esmaperduts, vençuts, desfets… Els fugitius quan arribaren a la frontera
semblaven ombres en pena, els quals eren detinguts per gendarmes francesos que
els hi treien el poc que portaven. La majoria d’aquestes persones serien
internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos.
D’una manera improvisada s’obriren camps de refugiats a
l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus
Orientals francesos. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de concentració
de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i
Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats
per dones, vells i infants i presons militars com el castell de Cotlliure. La
dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les
Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de
l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.
L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja. Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia per els habitants dels camps i molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Malgrat tot els refugiats van trobar la solidaritat i l’ajuda d’entitats com el SRI (Socors Roig Internacional), SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), la Creu Roja o institucions benèmerites com els Quàquers anglesos o nord-americans. També van tenir cura dels exiliats espanyols els organismes institucionals republicans del SERE i de la JARE, així com els comitès de les diverses forces polítiques i sindicals.
La CNT
dins dels camps van crear comitès i subcomitès per enllaçar amb altres camps i
amb el Consell General del Moviment Llibertari. Entre
els milers de refugiats tancats als camps de refugiats hi havia militants dels
partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es
lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents
polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els
responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts
càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà,
Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora
d’embarcar-se rumb a Amèrica. El dia 10 de febrer van entrar els darrers
contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit
popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga
Columna Durruti), els quals van haver d’abandonar les armes a la ratlla de
França. Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco i
s’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del
nostre país.
La zona de Llevant i de Madrid van ser les darreres zones
republicanes a ser preses pels feixistes. Molts republicans van quedar atrapats
al port d’Alacant a l’espera d’uns vaixells que mai no van arribar. Tan sols un
vaixell anglès va carregar republicans fins a la bandera i el 28 de març va
sortir del port d’Alacant cap a Orán (Argelia). Es tractava del vell vaixell
carboner Stanbrook comandat per el capità Archibald Dickson, el qual, malgrat
el bloqueig que patia el port, va salvar nombroses vides. La resta de
republicans atrapats a Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals
situats en presons, convents, castells i camps de treball. Al final de la
guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder
fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista
durant molts anys. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la
pau del cementiri. La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs,
del règim autoritari que va escombrar les llibertats d’Espanya. La guerra va
acabar oficialment amb el famós parte
del Caudillo: “En el día de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, han
alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha
terminado. Francisco Franco. Burgos, 1 de abril de 1939”. El nou règim no solament
anul·lava les llibertats democràtiques i les institucions catalanes com el
Parlament i la Generalitat de Catalunya, sinó que prohibia les organitzacions
polítiques, sindicals, socials i culturals.
La repressió també anul·lava la identitat nacional del
poble català, basc i gallec. Totes les institucions republicanes van quedar
anul·lades i en el seu lloc es va imposar el falangisme, el militarisme i
l’Església. El nacionalcatolicisme fou la nova i única ideologia del règim
franquista de la postguerra. Paral·lelament a l’exili de tants espanyols a
l’interior d’Espanya els derrotats omplien les presons i els camps de treball eren
plens de sindicalistes, republicans, catalanistes i militants polítics de totes
les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de
mort.
D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en
els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van
desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un general franquista,
va ésser passada a sang i foc. Les presons d’Espanya van quedar plenes a
vessar. Espanya es va convertir en una gran presó amb l’aplicació de la moral
nacional catòlica i una fèrria disciplina militar. Els sindicats i els partits
polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Malgrat
la repressió les organitzacions polítiques i sindicals es van reorganitzar
clandestinament a l’interior i d’una manera més lliure a l’exili.
Aquest mes d’abril parlem amb la nostra companya Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del febrer de 2018. Afiliada al sindicat d’Activitats Diverses de Sallent, l’Anna ha estat també delegada sindical per la CGT a la UAB durant anys. El seu exili, motivat per l’onada repressiva de l’Estat Espanyol durant el 2017 i 2018 no ha impedit que l’Anna continuï afiliada a la CGT ni tampoc, que desisteixi del seu esperit rebel i solidari. Parlem amb ella sobre l’exili, el sindicalisme i la repressió.
Bon dia
Anna, primer de tot, no voldríem començar l’entrevista sense preguntar-te com
estàs.
Estic bé. Tot i haver marxat de
casa i haver hagut de començar de zero, en poc temps he aconseguit tenir una
feina l’àmbit sindical, tenir les necessitats bàsiques cobertes, i tenir un
espai de militància, de relacions i d’amistat que m’omple. De vegades dic que
el meu exili és com un exili de base, ja que visc de forma molt similar a com
vivia allà: treballant i militant. Igual que allà, cada dia intento ser
conscient dels privilegis que tinc en relació a molta d’altra gent, i intento
conèixer persones que fan de la seva vida un gest permanent de coherència i
lluita per un altre món possible.
Un any
fora de casa, lluny dels teus… com es viu aquest procés a nivell personal?
Jo crec que quan emprens el camí
de l’exili ho fas convençuda. Jo hi havia pensat molt, ho havia pogut compartir
i tenia clar que li donava un sentit polític i col·lectiu. No marxava tenint en
compte la meva circumstància, sinó que marxava per posar-me al servei de la denúncia
col·lectiva: ja feia setmanes que els Jordis eren a la presó i s’augurava que
la repressió, lluny d’aturar-se, seguiria. Recordo que ens despertàvem cada dia
amb els mitjans avançant sentències i l’extrema dreta seguia amb les seves
amenaces i la seva impunitat.
Una amiga que també va passar per
l’exili em deia que l’exili és com situació de normalitat excepcional: intentes
construir-te una vida plena i acostar-te a la persona que eres. Però sempre hi
ha un punt d’excepcionalitat i de raresa. Intentes no oblidar i no fer oblidar
el motiu pel qual ets aquí, i reiterar l’excepcionalitat de la situació. Però alhora,
l’excepcionalitat esdevé normal, perquè ja és quotidiana.
Hi ha molta literatura d’exili,
jo no ho sabré descriure millor del que ho han fet d’altres persones. Però és
obvi que en l’origen de la decisió no hi ha la llibertat, sinó unes circumstàncies
que et desborden.
Aquest és el punt en comú que
tens amb xilenes, argentines, kurdes o colombianes. Ningú ha marxat de casa
seva com qui marxa a fer un Erasmus. I alhora, tothom intenta preservar la
decisió de marxar com un exercici de llibertat que sigui embrió de la llibertat
col·lectiva que es vol construir.
En
aquestes circumstàncies, suposem que es fa difícil mantenir alguns vincles,
tant a nivell polític com personal…
És evident. Jo no puc militar on
ho feia abans, no faig torns a l’Ateneu Rocaus de Sallent ni torns de barra a
la Fumera, la millor festa major dels Països Catalans, per cert. No estic a les
assemblees. No tinc la família a prop, ni els amics de sempre. Tota la meva
realitat ha canviat. Sóc en un país que no coneixia, en un context polític i
social diferent al d’allà. Visc en una llengua que no és cap de les meves dues
llengües maternes. Per tant els vincles que vols i pots mantenir han de superar
kilòmetres de distància i una impossibilitat física evident. No és senzill, és
clar. Hi ha vincles que perds, i d’altres que intentes mantenir, però que més
aviat, redefineixes.
Jo no veig a la meva mare cada
dia, com faria si visqués a Sallent. Tothom que vulgui veure’m ha d’agafar un
avió, un cotxe, o un tren. I fer hores de viatge. Les converses sobre política,
amb algunes persones amb les que jo podia parlar de política quotidianament, es
condensen en el cap de setmana que em venen a veure. És quan intentem encapsular
tot el que hem deixat de compartir en el darrer any… Veus i vius des de la
distància moments en els quals tu formaries part del que succeeix. I sempre
penses que si una companya et necessita, no hi podràs ser.
No em queixo. Sóc realista i no
vull amagar la duresa de determinats moments. Però alhora, també vull
transmetre que les internacionalistes tenim una mena de passaport que ens
apropa a les militants d’arreu, més enllà de fronteres i dificultats. I que
l’experiència, m’apropa molt més a moltes d’altres persones que han passat per
aquí, malgrat la distància temporal i les diferències històriques.
Perquè
tu, has crescut en un entorn on la memòria històrica obrera de les mines i el
tèxtil es difonia oralment i en primera persona. Des dels records transmesos
d’un besavi cremant els diners a la plaça de Sallent davant la imminència del
comunisme llibertari, una àvia que et cantava ‘Hijo del Pueblo’ o la militància
comunista de la teva mare. Era inevitable en aquest context que acabessis
organitzada en un sindicat anarcosindicalista o va haver algun fet o procés que
et va decidir a fer el pas?
Suposo que no era inevitable,
perquè si totes les besnétes o netes de militants de la CNT dels anys 30
militessin en l’anarcosindicalisme tindríem tota una altra situació, veritat?
Jo sempre dic que he tingut un privilegi de família, malgrat haver passat també
per moltes dificultats i patir també les conseqüències de les trencadisses de
les migracions econòmiques. Però sí, he tingut una escola de valors a casa, de
sentiment de justícia profund, de lleialtat de classe, de generositat obrera i
de militància de base, discreta, però convençuda.
No vaig haver de fer, per tant, cap pas. Només sentir que jo volia poder assemblar-me a tots ells i elles, els de casa. La meva història és com la de tantíssima altra gent d’aquest país.
Has hagut
d’exiliar-te a un altre país degut a la repressió, però mantens la teva
organització sindical dins la CGT. Quina ha estat la motivació per fer-ho?
La veritat és que ara sóc també
militant d’un altre sindicat, aquí, com ho sóc d’un altre partit polític. Però
segueixo sent afiliada a la CGT, a Endavant, a la CUP o a la Barraqueta i a l’Ateneu
Rocaus. Segueixo sent subscriptora de la Directa i de Tigre de Paper. No vull
deixar de ser el que era. I agraeixo que em permeteu que segueixi sent així. Agraeixo,
moltíssim, que sapiguem desbordar la repressió de l’estat amb els petits
gestos, i alguns gestos, ho permeten, com el fet de seguir formant part de la
CGT.
Havies
estat delegada sindical per CGT a la UAB en els moments durs de les retallades
del govern Mas, amb increments de taxes pels estudiants, acomiadaments de
professorat, precarització, etc. La lluita de la secció ha provocat ser
reprimits, tant indirectament en forma d’acomiadaments selectius, com amb
peticions penals dins del macroprocés conegut com ‘Som 27 i més’. Com has
viscut aquests anys i amb quins moments de la lluita sindical et quedes?
La feina a la secció de la CGT de
la UAB va ser una escola. Tot i estar sindicada des de sempre, no havia trobat
cap secció de la CGT a les feines que havia tingut. Arribar a la UAB i
trobar-me la secció que existia em va permetre treballar i implicar-me en un
àmbit en el que hi ha moltíssima feina per fer. Vaig trobar-hi moltes companyes
i vaig poder formar part de comitès de vaga i sumar-me a mobilitzacions en un
context brutal de retallades. Retinc molts moments d’assemblees, de converses
de cigarreta abans d’entrar-hi i de vagues. I també el moment en què arriba la
denúncia a les companyes del cas 27 i més.
Hi ha litigis que s’apunten
estratègics, que tenen valor no només per les persones que els pateixen, sinó
que tens la sensació que hi ha raó d’Estat. I des del primer moment vaig tenir clar
que el cas del 27 i més era estratègic: hi ha en joc el dret i la llibertat de
la comunitat universitària a manifestar-se, a fer rodes de premsa o a
organitzar-se per denunciar unes retallades que posen en perill que la classe
treballadora hi pugui accedir.
L’exili té costos, i un d’ells és
no poder ser al costat de totes les companyes, entre elles l’Ermen Gassiot, un
professor assenyalat i represaliat únicament pel seu compromís pels drets de
treballadores i estudiants.
Com veus
la CGT en aquests moments i, de forma general, les perspectives dels mètodes
anarcosindicalistes com a alternativa al fracàs de la concertació sindical per
oferir respostes a l’empobriment generalitzat de la nostra classe?
Sempre he cregut que les
treballadores necessitem espais propis d’organització, autònoms i que no
necessitin intermediaris en clau d’interlocució o negociació. Li diuen
concertació i no ho és, sinó que és renúncia. Tanmateix, sense treballadores
conscients i organitzades, el nostre model sindical troba aviat els seus
límits. Així que és moment de seguir insistint a peu de carrer, de fàbrica, de
lloc de treball, a pobles i barris, que cap dret dels aconseguits és per
sempre, i que no hi ha motiu per deixar d’organitzar-nos i de lluitar.
Com
valores que des d’entitats transversals en quant a classe s’intervingui en els
processos d’organització o decisió de les treballadores? Ens referim per
exemple a les darreres eleccions sindicals del sector públic.
Sí, n’he pogut discutir amb
algunes companyes, i la veritat és que el primer que em surt de dir és que,
malgrat que qualsevol actor pot recolzar una o altra opció sindical, em sembla
injust que no es recolzi opcions sindicals que s’han distingit clarament per la
defensa dels drets de la classe treballadora, que han estat actores també en la
denúncia de la vulneració de pèrdua de drets civils i polítics. No crec que
estiguem en un moment de replegar-nos, sinó tot el contrari, de treure el
millor de nosaltres mateixes per teixir xarxes fortes.
En aquest sentit, em sembla que per intervenir en el món sindical o sociolaboral calen algunes prevencions importants i una visió de molt més llarg abast: d’entrada, el respecte més absolut per l’autoorganització i l’autonomia de la classe treballadora i dels seus processos de debat, de decisió i de lluita; i més concretament, un coneixement de les seves reivindicacions i necessitats. Però més enllà d’això, em sembla que cal tenir en compte la necessitat de teixir aliances molt més àmplies, també amb aquells sindicats que, malgrat no ser independentistes, s’han mullat, i molt, en la lluita per l’exercici concret del dret a l’autodeterminació i en la lluita contra la repressió.
La
repressió està prenent un paper cada cop més notori en els conflictes socials i
polítics a l’estat espanyol. El teu exili és una prova, però també ho són les
detencions, multes, etc. a activistes socials i sindicals. Com interpretes
aquesta deriva? Què penses que es podria fer des del sindicalisme?
Són moments, com n’hi ha hagut
d’altres, de cercar en la base dels valors del sindicalisme, i trobar-hi
l’ajuda mútua, les caixes de resistència i la solidaritat antirepressiva.
Nosaltres hem de ser allà on hi hagi gent represaliada, i intentar que allà on
siguem, estenguem la necessitat de la lluita sindical. Ens distingeix la
generositat, i no és tant pensar si l’altre faria el mateix si em passés a mi.
Es tracta de fer el que creiem que s’ajusta als valors que defensem. Malgrat
que pugui ser difícil a vegades, hem de mirar d’estar presents en totes les
lluites contra la repressió política, social i sindical. Això sí, ser-hi
reforçant alhora la lluita de la classe treballadora, la seva organització i la
seva autonomia. Ser-hi, sense deixar de ser nosaltres mateixes.
Ara fa un
any i poc que estàs exiliada a Suïssa. Suposo que les diferències entre el món
laboral i sindical d’allà i les d’aquí seran enormes…
Enormes. La història del moviment
obrer suís i com configura el món de les relacions en el treball, és força
únic. Partim d’una cultura tripartida, de diàleg i concertació, producte de la
força que té el capitalisme suïs, que sovint s’imposa a les fórmules clàssiques
de lluita de la classe treballadora, que malgrat tot subsisteixen.
No hi ha salari mínim i el salari
mig, que ronda els 7000 francs, és especialment irrellevant en un país amb
fortíssimes desigualtats. Som en un país molt industrialitzat, en sectors amb
poca competència mundial, amb un sector financer potentíssim i amb la ràtio de
multinacionals per habitant més alta del món. És evident que les fórmules
sindicals, en aquest context, són absolutament diferents. No hi ha un
percentatge d’afiliació sindical especialment alt, però és més alt que a l’Estat
espanyol.
El crisol cultural de les afiliades
és d’una riquesa molt extraordinària, i és habitual, per exemple, fer assemblees
en tres idiomes simultàniament. Cal tenir en compte que el percentatge de
treballadores d’origen estranger és força més alt que a casa nostra i desenes
de milers venen cada dia a treballar des dels països fronterers.
Hi ha un acord marc amb la UE, amb unes mesures d’acompanyament, que han permès que la lliure circulació de persones s’acompanyés d’unes mesures de protecció salarial que han estat claus perquè augmenti el percentatge de treballadores i treballadores que es troba sota una certa protecció. Aquest acord marc actualment es troba en discussió, amb fortes pressions per desmantellar aquestes mesures d’acompanyament i la forma com es resolgui, serà clau pel futur immediat de la classe treballadora d’aquest país.
Com es
viu la vaga general feminista des de l’exili?
Ja em va passar l’any passat pel
8 de març, i enguany; mentre jo em manifestava pels carrers de Ginebra, mirava
el mòbil per veure si m’arribaven missatges de com estava anant pels carrers de
Barcelona o València. I m’emociona. I llavors guardo el mòbil i torno a
immergir-me en la manifestació de Ginebra. Però l’emoció continua. I les ganes
de ser amb les meves, augmenten exponencialment.
Tens prevista
una data de tornada?
No hi ha data de restitució dels drets civils i polítics a
l’Estat espanyol. La denúncia de les vulneracions, segueix tenint sentit. De
moment, per tant, no tinc data de tornada.
Per cert,
t’arriba el Catalunya? Què en penses de la revista? Critica’ns.
La revista em segueix arribant a
casa, a Sallent, i ma mare, quan ve, les porta. Em sembla, si em permeteu, que
ens falten dones al consell de redacció i això ens hauria de fer pensar algunes
coses importants. Però a banda, em sembla que la perseverança en seguir
publicant el Catalunya és una de les millores herències que tenim. No sempre ha
estat fàcil i no se m’escapen les tensions que sovint hi ha hagut al voltant de
la publicació. Em sembla extraordinari, repeteixo, que segueixi sent una
realitat, i convido a les afiliades que encara no la rebin o la llegeixin, a
que ho facin, i que la difonguin.
Si et
sembla, pots adreçar unes paraules a les companyes i companys de la CGT de
Catalunya.
Us he de dir que tinc ganes de fer una carta a les afiliades de la CGT, perquè sovint les penso, perquè tenia ganes de fer-vos arribar que malgrat tinguem moltes companyes que no siguin independentistes ni partidàries de lluites que van més enllà de la classe treballadora, crec que no podem oblidar que la defensa del dret a l’autodeterminació no pot ser viscut com un atac als interessos de classe o de gènere. Per moltes, va estretament lligat, per això el defensem. Però més enllà d’això, i sobretot, penso en donar ànims i força a totes i cadascuna de les que fan una forma de vida de la seva militància als seus llocs de treball i més enllà. A totes vosaltres, una abraçada infinita!
Te la tornem. I esperem que puguis tornar aviat a casa.
