“el més important és saber per què lluitem”

Roger Gras. Edició Redacció Catalunya

Lisa (Alemanya, 1981) fou represaliada l’abril del 2016 a Barcelona. Mantinguda en aïllament a Madrid durant més de dos mesos, sent entregada després a Alemanya, on va ser jutjada i condemnada a set anys i sis mesos de presó, dels quals ha complert tres anys i mig en mòdul tancat i un any i mig més en semillibertat a l’Estat Espanyol, on va ser extraditada, ja que estava casada amb una companya d’aquí.
L’acusació estatal: un atracament a mà armada a una entitat bancària a Alemanya l’any 2014. Cas amb força peculiaritats. El banc assaltat estava vinculat amb els comptes corrents del Vaticà. Els diners sostrets mai han estat recuperats per l’Estat i l’acusació final cap a la nostra companya es basà en la fràgil prova pericial d’ADN d’una peça de roba trobada prop de l’entitat. Ella es posicionà ideològicament com a anarquista. Durant el judici va mantenir silenci, no assumint cap acusació. Trobant-se presa a l’Estat Espanyol reconeguè els fets.
Durant l’entrevista vam descobrir una companya íntegra, honesta i valenta en la seva fermesa. Els anys de presidi han portat aparellats moments duríssims (la mort de la seva mare i la negativa governamental a poder-la acompanyar i acomiadar-se d’ella, per exemple) i d’altres de felicitat i orgull al no sentir-se mai sola, sempre i en tot moment acompanyada de l’alè indestructible de la solidaritat. 
Activista d’ençà més de vint anys; a l’adolescència en l’antifeixisme alemany, posteriorment a Catalunya molt activa dins el feminisme  autònom. Vinculante-se també al moviment okupa. Sempre amb les idees anarquistes com a manera d’entendre les relacions humanes i les lluites per un món més just i solidari.
Cal escoltar les seves paraules i reflexions, perquè sense transmissió de coneixements i experiències no hi ha lluita possible.

Llegeix més

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

El passat mes de març va haver-hi una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

27 i Més: no pactant, revertim la repressió

Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”

Aquesta setmana hi ha hagut una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.

Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.

Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.

“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”

Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.

La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.

Anarquistes perillosos, 6è capítol

Iru Moner. Secretari Acció Social de la CGT Catalunya.

Dissabte ja es van afanyar a escampar que entre les detencions i hi havia un gran nombre de persones estrangeres, que eren «militants de grups anarquistes violents». Per fi han trobat els famosos anarquistes italians.

Diumenge, al cor de criminalització s’hi van afegir, partits polítics de dretes i esquerres, patronals i twitt stars de tot pelatge. La gran majoria de mitjans, altre cop, no van mostrar cap mena de rubor en reproduir fil per randa els comunicats de Mossos d’Esquadra i Interior.

Dilluns registres a dues cases ocupades del Maresme. Interior ja vincula «el grups anarquistes amb l’atac a la furgoneta de la Guàrdia Urbana». On segons fonts policials «s’ha requisat material divers» buscant proves que reforcin els «indicis que formarien part d’un grup criminal».

Sincerament, no s’han «currat» gaire la 6a temporada d’Anarquistes Perillosos. Más de lo mismo, cap gir argumentatiu destacable. Cap novetat en la clàssica literatura repressiva. Vénen de fora! Són dolents, són violents! Grups anarquistes organitzats. Escorcolls, comunicats, condemnes de les autoritats. Mitjans repetint els teletips dels Mossos. No us sona?

Aquest cop les acusacions salten a temptativa d’homicidi. Però el llenguatge és el mateix, grups coordinats, Grècia, Itàlia, conspiracions internacionals. Tot el relat està encaminat a què el fiscal demani presó i el jutge adopti aquesta mesura. I tots els mitjans en faran focs artificials i sensacionalisme.

Divuit detinguts i 33 ferits en els aldarulls per l'empresonament de Pablo  Hasél | NacióDigital

Als novel·listes del gabinet de premsa d’interior, als guionistes del departament de comunicació dels Mossos els vull recordar: que ja s’han fet diverses temporades amb aquests arguments i que al darrer capítol, ha estat un final feliç. Per nosaltres esclar.

Només recordar, que tenim tot un reguitzell d’operacions similars amb «grups anarquistes coordinats» «joves violents», «escorcolls amb incautació de material» i presó, que han acabat en res, en arxivament del cas. «Sabadell», «Pandora I», «Pandora II», «Piñata» o la «Ice»; Mateix argument, mateix final: absolució.

Inclús no fa gaire, van emetre una sèrie amb els mateixos arguments, però amb diferents protagonistes: «CDR». On també, les grans paraules com: empresonament o terrorisme, van obrir grans titulars i van desencadenar el linxament per part de les plomes i els micròfons del règim, amb careta de dretes o d’esquerres, però règim al cap i a la fi.

En caure les absolucions, arxivaments o alliberaments: silenci. Només vam veure silenci i alguna paraula de disculpa amb la boca petita. Cap novetat a la trinxera de la lluita social.

Ni oblit, ni perdó. Justícia i reparació. El cas de Juan Gabriel (Knafo)

Redacció Catalunya

El 3 de març de 1976, dins el marc de les lluites reivindicatives i després de mesos d’aturades i vagues, a Vitòria-Gasteiz foren assassinats cinc treballadors mentre es realitzava una assemblea multitudinària en una església del barri obrer de Zaramaga. Dos dies més tard, Tarragona va ser seu d’una manifestació multitudinària en solidaritat amb els fets de Vitòria. Va ser aquell dia, quan Juan Gabriel Rodrigo Knafo va morir després d’un accident produït en una persecució policial. A dia d’avui encara no s’han esclarit els motius de la seva mort tot i el treball i pressió constant de la seva família i diferents entitats de Tarragona mantenen la lluita perquè es reobri el cas i es faci justícia i reparació.

Parlem amb la Matilde Rodrigo Knafo, germana de Juan Gabriel.

Matilde, què va passar a Tarragona al 5 de març del 1976?

En aquella època  a Tarragona es construïa el Complex Petroquímic del Morell-La Pobla, conegut com la Refineria, i allà també es respiraven aires reivindicatius. Les morts de Vitòria fan que els treballadors es reuneixin en assemblea per a mostrar la seva solidaritat i es decideix realitzar una marxa el 5 de març des de la refineria fins a Tarragona, sota el lema “Vitoria hermanos, nosotros no olvidamos”

Entenem que Rodrigo Knafo es va unir a aquesta mobilització i es va produir una persecució policial que  va acabar amb la seva mort. Ho pots explicar?

El meu germà Juan Gabriel Rodrigo Knafo tenia 19 anys i treballava en la construcció de la refineria Empetrol (actual Repsol) a la Pobla de Mafumet. Des d’allí es va sumar a la manifestació del 5 de març fins a la ciutat de Tarragona. A l’entrada de la ciutat els policies esperaven als manifestants, i a l’alçada de la Rambla van ser perseguits pels antidisturbis. Juan Gabriel es va refugiar amb un company a una botiga, però sentint-se insegur va entrar al portal annex i va pujar escales amunt cap al terrat d’un bloc de pisos del carrer Unió de Tarragona. Dos policies van perseguir-lo i ja al terrat va rebre un impacte que el va fer trontollar i va caure a plom de diversos pisos d’alçada a la vorera.

Els testimonis presencials comenten que quan es va produir la caiguda, la unitat policial, enlloc d’esmorteir-la, va ordenar buidar la calçada i inevitablement el cos va anar directe al sòl. Un dels testimonis va intentar posar la seva moto per a protegir (de trepitjades) la marca de la sang del sòl, per facilitar una posterior investigació dels fets, però no va servir de massa cosa. 

Es van poder esbrinar els motius de l’accident i per tant, de la seva mort? 

Després de l’accident la por va fer que la multitud es dispersés. Cal entendre que en aquella època la gent es manifestava malgrat la violència que exercia la policia franquista (nomenats “grisos”). Només feia sis mesos de la mort del dictador.

Desconeixem si Juan Gabriel va morir de forma immediata o no, si va rebre un tret o l’impacte d’una pilota de goma, o va ser llançat al buit . L’ambulància el va traslladar a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, però van impedir que la família el pogués veure. 24 hores més tard, per ordre judicial, se’ns va permetre veure el seu cos al tanatori. 

I allí va començar la carrera d’obstacles… 

Cert, des del primer moment. D’entrada, la família no vam rebre cap explicació sobre el motiu de la seva mort, i no hi va haver cap voluntat d’investigar-ho. La por va ser un factor determinant, ja que testificar podia tenir conseqüències molt dures. A l’únic testimoni que es va atrevir a declarar, en presentar-se al jutjat, li van aconsellar que marxés si no volia acabar igual que el meu germà.

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

“avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia”

Per part de l’Ajuntament tampoc es va oferir cap suport als familiars. Al contrari, tot el que s’ha fet ha estat gràcies a l’esforç de la família i d’entitats de Tarragona que continuen perseverant perquè no esdevingui un cas més que queda en l’oblit. 

No va ser fins al 2016, i coincidint amb l’aniversari de la mort de Rodrigo, que l’Ajuntament de Tarragona va accedir a col·locar una placa, que es va pagar gràcies a les aportacions de les associacions (no de l’Ajuntament), en el lloc dels fets, al número 7 del Carrer Unió. 

D’altra banda, la família estem en total disconformitat amb l’homenatge que va fer l’Ajuntament l’any 2017, col·locant un monòlit al xamfrà entre Rambla de Tarragona i C. Unió, a la ruta de la memòria històrica. El document que han escollit ha estat una fotografia del Diari Espanyol amb un redactat de periodistes funcionaris del règim que l’encapçala el text “Dia violent. Centenars de manifestants s’enfronten a la força pública a la Rambla” i en lletra més petita fan referència a la mort d’un manifestant per una caiguda. La família reclamem que es modifiqui aquest escrit, és clar.

Quin va ser el suport que va rebre la família  en aquell moment? 

L’advocat Rafael Nadal Company es va posar en contacte amb la família per a oferir-se per representar el cas desinteressadament. I juntament amb l’arquebisbe de la ciutat van aconseguir un nínxol en el cementiri de la localitat per poder-lo enterrar, ja que d’entrada a la família no la deixaven triar. En el moment de l’enterrament, darrere la família hi havia una gernació acompanyant-nos, i de fet, la fotografia va ser portada a nivell nacional a la revista Cambio16.

El pare de Juan Gabriel va rebre un oferiment econòmic del partit comunista de França que es va posar en contacte amb ell per la mort del jove. Però el pare tot i agrair-ho va declinar perquè “ni això ni molt més podia retornar la vida del seu fill”.

L’associació de Vitòria mitjançant el seu president Andony Txasko van estar en contacte amb la família amb la finalitat d’afegir la mort de Juan Gabriel a la causa de Vitòria, ja que la vinculació era directa.

Es repeteix sovint que l’assassinat de Knafo és més conegut a Vitòria que a Tarragona. Quines estratègies s’han utilitzat perquè el procés judicial no tirés endavant i per tant, es tanqués el cas intentant que passés a l’oblit?

D’entrada, a l’advocat Nadal li van impedir l’accés als arxius policials i mèdics, que podien ser determinants per saber la veritat. Pel que fa a la família, vam estar vigilats durant un any per un policia secreta de paisà a la porta de casa. També van utilitzar els mitjans per canviar el relat de la història, descrivint al Juan Gabriel com un delinqüent comú. Al policia sospitós d’haver disparat el van traslladar a una altra localitat espanyola. Aquest va tocar el dos i ja està.

Quines entitats us han acompanyat en la llarga cursa per fer justícia?

La família ha pogut continuar la recerca gràcies a l’associació que investiga els fets de Vitòria perquè va sumar la mort de Juan Gabriel a la seva causa. La jutgessa argentina Servini actualment investiga delictes de lesa humanitat durant el franquisme i la transició espanyola, de fet, l’exministre Martín Villa va anar a declarar per videoconferència al consolat argentí de Madrid al setembre passat.

Per això, en record de Juan Gabriel la família organitza cada any al voltant del 6 de març una ofrena floral. El lloc triat és al carrer Unió on és situada la placa commemorativa pel seu record.

A Tarragona hi ha hagut diverses entitats que han treballat incansablement perquè aquest cas no s’oblidi i es reobri. Associacions com Paraules per la Pau, Fòrum de Tarragona per la Memòria i Ateneu llibertari Alomà. 

La formació política CUP de Tarragona amb Laia Estrada i Jordi Martí van presentar mocions a l’Ajuntament per a esbrinar què va succeir en una causa judicial i posar un espai de memòria ben senyalitzat. El sindicat CGT col·labora a trobar nous testimoniatges. Al novembre es va organitzar un acte per fer difusió de la crida a l’obertura del cas i a la cerca de més testimonis. 

La família té esperances que aquesta publicació al rotatiu Catalunya de la CGT serveixi per a fer difusió i remoure consciències per  aconseguir d’una vegada per sempre un judici que s’espera des de fa gairebé 45 anys, ja que s’han fet diversos actes per diferents associacions però no s’ha aconseguit un inici de procés judicial encara.

Com està la situació a hores d’ara? Hi ha esperança que es pugui reobrir el cas per aconseguir la reparació?

Encara s’està esperant sentència ferma de la justícia argentina perquè no es va poder investigar a Espanya anys enrere per la llei d’Amnistia de 1977 que protegia els franquistes.

D’altra banda, la CUP Tarragona va presentar dues mocions a l’Ajuntament, al 2016 i al setembre de 2020. La primera perquè s’interposi una querella criminal davant dels jutjats d’instrucció de Tarragona per investigar els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista a Tarragona, entre 1936 i 1978 i per esclarir la mort de 764 persones assassinades i s’hi destinin els recursos necessaris per poder-ho fer efectiu. La finalitat de la del 2020 és la d’homenatjar Juan Gabriel Rodrigo Knafo, l’últim tarragoní mort pel franquisme i segurament la víctima més oblidada dels fets de Vitòria.

Però avui dia, l’Ajuntament de Tarragona encara no ha començat el procés judicial necessari per fer justícia. Aquesta és una via d’esperança per a la família per no deixar en l’oblit la mort de Juan Gabriel. Per això demana que s’apliqui el reconeixement en la memòria històrica.

Al novembre la CGT junt amb altres entitats van convocar un acte a Tarragona en memòria de Knafo, quina era la finalitat?

La finalitat de l’acte era fer una crida a trobar nous testimonis, ja que a causa de les amenaces no n’hi ha gaires. També es volia visibilitzar el cas ja que el proper 6 de març farà 45 anys de la seva mort i pretenem fer-li l’homenatge que li pertoca. 

Estem molt satisfets perquè a partir d’aquell acte i d’una entrevista que ens van fer a posteriori a TAC12 hi ha hagut dos persones que al dia 5 de març del 1976 van presenciar els fets i s’han ofert com a testimonis.

La família està molt agraïda a les associacions, partits polítics i sindicat que donen suport a la causa de Juan Gabriel i no deixarem mai de lluitar.
Moltes gràcies per tot.