Categoria: Ensenyament

Educació, COVID i dona

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ingrid Chavarria de Ros i Noe Simarro López, CGT Ensenyament

El patriarcat contraataca, nosaltres fem VAGA FEMINISTA.

La vida a les aules mai ha estat aliena a l’estructura patriarcal que estem immerses. Ara, patint encara unes retallades que van començar fa deu anys amb l’excusa de la crisi econòmica, li hem de sumar les polítiques generades per la crisi COVID, que no afavoreixen a caminar cap al feminisme en el món de l’educació, i ara detallarem l’anàlisi al respecte.

Existeix la percepció que l’administració no fa diferències entre homes i dones en relació als salaris o a l’ocupació de càrrecs de responsabilitat, però a l’hora de la veritat, observem com són les dones les que estan sotmeses a més discriminacions. Les docents també pateixen el famós sostre de vidre i les desigualtats salarials. Les dades evidencien que les dones en els càrrecs de direcció ocupen un 50% del total, una xifra que representa una infrarepresentació tenint en compte que constitueixen, depenent de l’etapa escolar, entre un 60 i 90% del col·lectiu.

A més, dintre de l’àmbit educatiu, no tothom té les mateixes condicions laborals. L’externalització de serveis està cada vegada més present als centres escolars. No és casualitat que el sector social i el del lleure, on la majoria són dones, tingui molt menys prestigi, i pateixi més precarització econòmica. Un àmbit, que tot i ser essencial, està oblidat per les administracions públiques. És més, cada vegada està més privatitzat, fet que representa un augment de la vulneració dels drets de les treballadores per part de les empreses externalitzades.

Un altre maltracte institucional recau en l’alt percentatge de temporalitat i conseqüent precarietat, ja que l’educació és un col·lectiu feminitzat i per tant, són les dones qui en queden afectades directament. Per exemple, a Catalunya el col·lectiu docent està format per un 70% de dones i el percentatge de temporalitat és del 45,6%, gairebé 6 vegades més del que marca la normativa.

A més, en l’àmbit educatiu el fet d’estar embarassada també es penalitza. De manera sistemàtica hi ha dones que perden la feina quan comuniquen el seu embaràs, tant en l’àmbit privat com en el públic, vulnerant així la LLEI 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes. En l’àmbit públic l’aprovació del decret de plantilles al 2014, on es regulen els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball va obrir la porta a uns processos de selecció injustos, subjectius i desiguals, on les dones embarassades tornen a quedar més desemparades. A l’àmbit privat un exemple recent és el de l’empresa FEMAREC SL, que va ser denunciada per la CGT per l’acomiadament d’una de les seves treballadores pel fet d’estar embarassada. 

Amb la Covid les dones paguem encara més els plats trencats: els exemples de precarització en l’àmbit de les treballadores del sector educatiu (docents, monitores, vetlladores, integradores socials, cuineres, personal de neteja, educadores socials) es va evidenciar amb múltiples formes: substitutes sense nomenaments, compaginar cures amb el teletreball, ERTOs fins i tot quan l’administració assegurava el pagament dels salaris, com és el cas de l’empresa AliemntArt-Servei d’Àpats, que va desestimar l’oferta de l’Ajuntament de Barcelona i va enviar les treballadores igualment a l’ERTO. Totes dones. 

Així mateix, també ens hem trobat amb el maltractament del personal considerat vulnerable, entre elles, embarassades. Manca d’un permís de conciliació familiar en el cas de menors a càrrec confinats preventivament. Oposicions en condicions infrahumanes, amb alt risc de contagi i injustes per moltes dones amb càrregues familiars. Oposicions de les Tècniques d’Educació Infantil, que suposen un ERO encobert.  O la baixada de categoria laboral de les educadores bressol.

Així i tot, el que sí que ha estat en augment és el discurs de rentada de cara que fa l’administració sobre coeducació, unes paraules boniques que no van de la ma de recursos, unes paraules que queden en paper mullat i que no acompanyen la realitat ni la transformen. Una realitat on les alumnes continuen patint molts abusos pel fet d’haver nascut amb genitals femenins: tant abusos sexuals, com més assetjament per les xarxes socials, com poder gaudir de menys espais als patis en els centres escolars… unes alumnes que tot i treure millors notes que els seus companys saben que els seus currículums no tindran la mateixa validesa, només pel fet de tenir cara de dona.

Tal com afirmava Naomi Klein, en una situació excepcional i de caos generalitzat, s’implanten idees i mesures que fa temps que es planifiquen, aprofitant el desconcert de la població i la impossibilitat d’aquesta per organitzar-se i combatre-ho. 

Tot i així la por no ens ha paralitzat. És cert que la situació actual de pandèmia posa molts entrebancs a la lluita de les treballadores. Les retallades de drets, els confinaments parcials, i la dificultat de relacionar-se fan encara més grossa l’atomització que ja patim des que el capitalisme i el campi qui pugui (individualisme i darwinisme social) han penetrat en els nostres cossos i ments, des dels anys 80 i des de tots els àmbits (polític, econòmic, educatiu i comunicatiu). 

Però la pandèmia també ha servit per fer aflorar aquesta reflexió, per veure la importància de tenir uns serveis 100% públics, d’organitzar-se i estar juntes per fer front als embats del poder. 

Tot i les restriccions, hem estat als carrers, protegint-nos, mantenint les mesures de seguretat, però sense renunciar als nostres drets fonamentals i superant les pors i les contradiccions. I continuarem sent-hi, de múltiples maneres, però juntes, per conjurar aquest suposat únic món possible, que ni és únic ni és ja possible. 

Per això enguany, la CGT Ensenyament donem suport a la vaga general feminista, tot i les inclemències de la pandèmia, perquè un altre cop, hem sigut les dones les que més hem pagat els plats trencats. 

Precarietat en l’educació amb rostre de dona: una decisió política

Equip Comunicació CGT Catalunya
Cynthia Lub. Sindicat d’Ensenyament de Barcelona

Que gairebé el 40% de les treballadores de l’educació estiguin en situació de precarietat no és conseqüència de la COVID 19. La causa profunda està en el model laboral capitalista imposat des de les dècades vuitanta i noranta per les decisions polítiques dels governs.

“Retallar en educació i, concretament en els drets laborals de les treballadores de les escoles infantils municipals és una decisió política”, deia un manifest de les treballadores de l’escoles bressol que denunciava la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.

Una més dels centenars de denúncies de les treballadores precàries de l’educació: educadores d’infantil, per a nens i nenes amb necessitats especials, educadores emocionals i totes aquelles que ni tan sols són considerades part del personal educatiu, com les monitores de temps lliure i menjador o d’extraescolars i de suport.

Però aquesta denúncia és una sentència implacable: l’arrel de la precarietat no és un virus que va fer “inevitable” aquesta situació de major explotació. Governs, central i autonòmics, ajuntaments -de partits de dretes i els del “canvi”-, ministeri i ministres d’Educació han pres durant dècades la decisió política que les pernicioses reformes laborals i les retallades en educació recaurien en la classe treballadora i que les conseqüències serien encara pitjor per als sectors precaris, altament feminitzats. Per això és que la lluita contra la precarietat en l’educació també té “rostre de dona”.

En l’última dècada s’ha retallat més de 6.000 milions d’euros, la qual cosa ha suposat la pèrdua de 22.000 docents, augment d’alumnes per aula, disminució de les inversions, retallada en els programes d’atenció a la diversitat i a les dificultats d’aprenentatge, reducció de les ajudes mitjanes rebudes pels becaris o de l’augment de les taxes acadèmiques. Això està afectant greument un començament del curs travessat per la segona ona a tota la comunitat educativa, però encara més als sectors precaris. És imprescindible la unitat de plantilla fixa, subcontractada i externalitzada per a l’organització contra totes aquestes “decisions polítiques” dels governs, amb la complicitat de les direccions dels sindicats “majoritaris”.

Model laboral del capitalisme espanyol: externalització i privatització de treballs essencials a les escoles públiques

Des dels governs de Felipe González d’ara endavant es van anar imposant diverses reformes laborals, des de 1997 moltes amb la signatura de les direccions dels grans sindicats. Aquestes van inaugurar les ETTs (Empreses de Treball Temporal), els contractes porqueria, les subcontractacions i tota la configuració del model laboral espanyol de precarietat. La reforma laboral del 2012 del PP va aprofundir i va consolidar el model de la subcontractació sense límit, determinat per la contractació a través d’empreses multiserveis (EMS) que en els centres de treballs públics es van estendre com un virus, beneficiant-se d’un gran buit legal en relació a la seva activitat, donant via lliure a salaris basats en l’SMI (Salari Mínim Interprofessional), per fora dels convenis sectorials i molt més baixos en relació als quals es podrien percebre en contractes públics i plantilla fixa. Les precàries de l’educació contractades per les EMS realitzen la seva activitat de caràcter permanent com a educadores, però sota contractes amb empreses externalitzades de servei d’àpats, hostaleria o col·lectivitats durant dècades.

Empreses com Aramark o Endemar, Paideia, Diverjoc, Cuina justa o la Pere Tarrès són les que ofereixen serveis d’educació extraescolar però també de servei d’àpats i cuina. Obtenen alts guanys dels centres públics no sols a costa de baixos salaris, sinó també de la molt mala qualitat del servei d’alimentació.

Després de la pandèmia tot ha empitjorat, “Si ens toca un nen o nena en confinament del nostre anomenat ‘grup bombolla’, no tenim ni tan sols una màscara en condicions, ni baixes mèdiques, ni PCR. I a més del nostre treball hem de netejar i desinfectar totes les taules i les cadires del menjador, mentre cuidem dels nens”, explica Alba, monitora d’una escola del Guinardó, contractada per una empresa multinacional.


Les monitores de temps lliure i menjador han estat un dels col·lectius més perjudicats, només a Catalunya, són més de 20.000 persones a les quals es van acomiadar o suspès el seu contracte amb ERTOs el mes de març i van passar a cobrar entre 200 i 300 euros, unes altres ni tan sols han cobrat des de març i altres milers sota contracte d’obra i servei ni tan sols van tenir dret a una prestació: “Per què totes aquestes suspensions que ens estan imposant, no són considerades igual que els confinaments i baixes per coronavirus? És a dir amb el 100% de salari i a càrrec de les mútues? Perquè tenim contractes precaris d’empreses privades, que ens tracten com a material descartable”, explica Alba.

“si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible”

En una situació similar es troben les educadores d’educació infantil de 0 a 3 anys de Barcelona davant les noves condicions contractuals aplicades per l’Ajuntament, que inclou la rescissió dels seus contractes en cas de tancament d’escoles a causa de la pandèmia. De fet, fins fa poques setmanes totes elles es trobaven des del mes de març en l’atur o sense prestació ni dret a ERTO. A més, “Fa 11 anys (que …) sense convocatòries d’oposicions i l’únic camí per a formar part d’aquestes sigui la bossa de substitucions que ara ens porta fins a on estem”, denuncien en un manifest.

Des del començament de curs no hi ha hagut cap mena d’augment de personal per a cobrir les necessitats de la COVID ni per part de l’administració ni molt menys de les empreses. Les precàries de l’educació no estan incloses en els protocols del departament d’educació i sanitat, no se les considera en contacte estret, malgrat compartir espais de menys de 2 metres de distància i gairebé mitja hora amb nens sense màscara en els menjadors. “Aquesta pandèmia ha maximitzat una situació de precarietat prèvia. Som treballadores de moltes edats i veus com a companyes teves van amb por de treballar perquè hi ha una desorganització total per part de l’empresa. I per als protocols del Govern central i del Govern català semblés que nosaltres som invisibles”, explica Anna, treballadora de suport escolar i extraescolars d’una altra escola del barri de Sant Andreu de Barcelona.

Essencials per a la conciliació, però no “cuiden a les que cuiden”

En el llibre Patriarcat i Capitalisme. Feminisme, classe i diversitat (C. L. Burgueño, J. L. Martínez, Akal, 2019), dediquem un capítol especial a analitzar la divisió sexual del treball sota la qual, els treballs assalariats vinculats a les cures i la reproducció, han estat històricament infravalorats pel sistema capitalista i patriarcal per a imposar major explotació, tota mena de bretxes i desigualtats. Paradoxalment, actualment aquelles tasques que sota la pandèmia es consideren de “primera línia”, els qui pateixen major explotació són els sectors essencials, altament feminitzats: neteja, sanitaris, d’educació o supermercats. Treballs que van redoblar la seva jornada laboral i estan molt exposades al contagi.

En l’educació les dones representen el 67 per cent, però només si considerem al personal sota contracte públic, ja que el sector externalitzat representa el 40 per cent del personal a les escoles i el 95 per cent són dones i la resta de treballadors masculins són majoritàriament joves. Que aquest exèrcit d’educadores són una sustentació essencial de la tan reclamada conciliació és innegable.

“Les monitores de menjador garantim que les famílies tinguin on deixar als seus fills per a menjar mentre treballen. En plena pandèmia durant l’estiu ja ens estaven dient les empreses per a la reobertura dels casals d’estiu. Clar que som essencials, però gairebé 25.000 que arribem a ser a Catalunya hem estat en ERTOs i EROs”, explica Mercè, monitora d’una escola del barri Trinitat Vella. A més, els seus precaris treballs sempre van acompanyats de tota mena de tasques de cura, com de “cangurs”, professores particulars, monitores de transport escolar, entre altres, encara que ja la gran majoria sense contracte i amb una gran inestabilitat salarial i laboral.


Ara bé, l’equació és contrària si alguna treballadora té la mala sort que el seu fill o filla acabi en confinament: no hi haurà ni permís retributiu ni baixa mèdica per a ella. Així ens ho explica Eva, monitora i educadora extraescolar de Girona: “El dia que el meu fill va haver d’estar confinat i fer-se el PCR l’empresa em va descomptar els dies sencers. És indignant que no tinguem dret a un permís retributiu com a qualsevol educadora contractada per un centre públic”.

Si la doble càrrega ja era pesada abans de la pandèmia, ara s’està fent insuportable i insostenible per a les treballadores, al punt de veure’s obligades en molts casos a abandonar el treball per a tornar a recloure’s en la llar. Clar que no serà tampoc una decisió de les treballadores, sinó que és part d’una altra decisió política governamental des que van retallar en Serveis Socials i l’educació de 0 a 3 anys -guarderies- són un luxe per a les famílies de la classe treballadora.

La imprescindible unitat entre empleades públiques i precaritzades de l’educació

Les més “oblidats i oblidades” venen trepitjant els carrers des de fa anys amb processos de lluita i autoorganització amb la joventut i les dones en primera línia: Les Kellys, les treballadores de serveis socials, de la neteja i cures, els MIR, sectors precaris de l’educació i la sanitat, els Riders, Amazon, Globo, Telepizza, entre molts més.

Cal prendre una altra “decisió política”: unificar les demandes dels sectors més precaris, subcontractats i altament representat per les dones i franges de la joventut, amb els reclams de les empleades públiques de l’educació. Les primeres exigeixen “N’hi ha prou de subcontractes i precarietat. Internalització és la solució!”. Les segones, exigeixen la implementació i planificació eficient de les mesures de seguretat i salut, la reducció de les ràtios, un increment de personal docent i no docent dels serveis educatius, de recursos i mitjans digitals. Sota aquesta unitat cal lluitar per una educació pública, universal, gratuïta i de qualitat.

Violències masclistes a l’aula

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ingrid Chavarria de Ros. Secretaria de gènere CGT Ensenyament Barcelona

“el tracte diferenciat passa a tots els nivells educatius”

El pes de les motxilles escolars que el nostre alumnat ha de carregar a diari per anar al seu centre educatiu és un tema recurrent. Llegim crítiques i articles sobre anatomia i creixement que assenyalen com de maligna és aquesta càrrega per a les espatlles dels nostres fills i filles. Parlem d’aquestes motxilles, de les visibles. En canvi, no és tan comú parar-nos a analitzar una altra càrrega, igual o més nociva, però invisible. Estudiants, però també tota la resta de personal que es dedica a l’atenció educativa, mestres, professorat, conserges, terapeutes, traspassen les portes de les escoles i instituts, amb una motxilla invisible que conté els elements que moltes vegades poden generar violències masclistes.

Seria il·lús pensar que els rols que s’estableixen i adquirim en una societat patriarcal desapareixen, com per art de màgia, quan entrem al centre. I aquí és on es planteja la reflexió d’aquest article. 

Què fem mestres i professorat per evitar les violències masclistes entre el nostre alumnat?

A primera instància, quan es detecten relacions tòxiques amb component violent entre nois i noies, utilitzem les eines (no sempre efectives) que tenim a mà: parlem amb l’alumnat, apliquem els protocols d’assetjament, fins i tot, en ocasions ens adrecem a serveis socials. Quan podem, també intentem fer alguna activitat de prevenció, amb sessions reflexives a l’aula utilitzant els recursos dissenyats per a aquesta finalitat.

Ara bé, la paradoxa apareix quan, com a docents o personal d’atenció educativa, abans d’abordar aquesta situació no hem fet el treball previ i imprescindible de revisar el nostre fer i les actituds diàries.

Si no ens revisem, si no prenem consciència, potser que sense adonar-nos-en, estiguem perpetuant les violències de gènere. És el que anomenem el currículum ocult, allò que ensenyem quan interactuem, quan fem i que massa vegades presenta incoherències amb les nostres paraules. 

Negar-ho, seria negar la realitat. Acceptar-ho i intentar canviar les coses és un pas imprescindible per posar-hi remei i revertir-ho. Existeixen estudis que demostren com des que un nadó neix, i fins i tot abans, és tractat d’una manera diferenciada segons sigui el gènere de la persona a qui ens adrecem. El treball La Mente En Pañales és molt il·lustratiu. En aquest vídeo s’observa com en una habitació posen un nadó amb un pijama rosa i fan que diferents adults entrin i hi interactuïn. L’adult aleshores presuposa que és una nena, i se li adreça dient que és molt guapa, que serà una princesa, o una ballarina, o una infermera, se l’acarona amb moviments suaus. Més tard, al mateix nadó se’l vesteix amb pijama blau. Aleshores, la forma de parlar-li canvia completament, se li diu que és un noi molt fort, se’l sacseja amunt i avall, es fa que es posi dret i se li prediu un futur de policia o de bomber.

Com es reprodueixen els rols masclistes dintre dels centres escolars?

L’experiència del vídeo serveix moltes vegades per ajudar a analitzar-nos. Per fer-nos la pregunta, nosaltres, com a docents, també ho fem això? Malauradament la resposta és afirmativa. Mestres i professorat afirmem que la nostra manera d’adreçar-nos és diferent segons el gènere dels nostres interlocutors. En general es dedica més atenció als nois que a les noies, però també és cert que a primària i secundària hi ha un percentatge més alt de nois que tenen comportaments disruptius i per tant l’atenció del professorat es centra més en els nois, sovint per corregir el seu comportament – i aquí ser home no és cap privilegi atès que el fracàs escolar és clarament masculí. Ens hem de preguntar doncs perquè no es fan estudis preceptius de gènere  en l’entorn escolar. Els únics referents són els informes PISA, que són rankings que només contemplen l’eficiència des d’un punt de vista neoliberal, amb referents dictats per l’economia capitalista. 

El tracte diferenciat passa a les escoles bressol, a les escoles de primària, a les de secundària, als cicles i a la universitat. És a dir, a tots els nivells educatius. Fins i tot professores universitàries afirmen que sense adonar-se’n valoren millor les maneres de participar dels nois (generalment més vistoses) que les de les noies (que solen ser menys públiques). 

En l’àmbit universitari, professores joves comenten que molts estudiants les respecten menys, sovint les tracten com una colega més, cosa que no passa amb els professors. I pel que fa als càrrecs a la universitat és molt significatiu també el baix percentatge de catedràtiques. També en l’àmbit universitari, en la carrera de pedagogia, és sorprenent que a les classes hi hagi un 90% de dones com alumnes però la meitat del professorat siguin homes, això significa que el poc percentatge d’homes en una carrera majoritàriament femenina  promouran a llocs de treball amb més prestigi que la resta de companyes. 

Tornant a les escoles i instituts, una altra violència és l’espai de l’esbarjo, els patis. Si ens fixem en la majoria d’escoles els nois ocupen un espai molt més gran i central, mentre que les noies es queden als marges, parlant o jugant a jocs més tranquils. Un factor per a que això passi és que hi ha pistes de basket o camps de futbol que ocupen molt d’espai i un espai central als espais d’esbarjo i que aquests esports són practicats majoritàriament pels nois. 

D’altra banda també existeix una violència de baixa intensitat entre el professorat, és notable, en les reunions del professorat, que quan intervé un home se li dóna més importància al que diu, fins i tot quan està repetint alguna cosa que acaba de dir una dona. És el que en diuen  “manexplaining”. Per altra banda,  tot i haver-hi un major percentatge de dones que es dediquen a la docència hi ha un percentatge molt més alt d’homes directors de centres educatius. Això té a veure amb el repartiment de tasques segons els rols de gènere de la societat patriarcal i amb els drets laborals atès que un càrrec directiu no pot gaudir de les reduccions de jornada per cura d’infants, i aquestes reduccions les sol·liciten majoritàriament les dones.

Què fa el Departament d’educació per revertir-ho?

El més greu però és el paper que està fent el Departament d’educació. El passat 16 de novembre es va celebrar la 2a Jornada vers les Escoles Feministes, on hi va intervenir Montse Payés, cap del Servei de Currículum d’Infantil i Primària i alhora responsable del programa “Coeduca’t”. El que en s’hi va poder extreure de la seva intervenció, és que l’ús del reflexiu desprèn un “fes-t’ho tu”, que va en sintonia amb el contingut.

L’explicació de la responsable del programa no va convèncer les oients. Una altra vegada, el Departament d’Educació tirava endavant una iniciativa que difícilment provocaria els canvis profunds i imprescindibles perquè els centres educatius esdevinguin espais coeducadors. 

Una transformació d’aquestes característiques necessita que al professorat se li assignin hores per poder formar-se i impulsar canvis. Un altre element rellevant que fa qüestionar el projecte, és l’alt grau d’improvització amb que han començat. De moment, no s’han posat en contacte amb cap de les professionals que ja estan treballant des de fa molt de temps per impulsar una educació coeducadora i feminista.

El “Coeduca’t” tampoc incideix en el currículum ocult, la revisió del qual és tant o més important que el del contingut acadèmic.

Sense tenir aquests paràmetres com a base per a la transformació (disposició d’hores, formació…), la situació actual és que el treball coeducador el dur a terme professorat motivat, i si no hi és, no es fa res.

No podem permetre que en molts centres, l’únic taller que s’ofereix a l’alumnat respecte violències és impartit per part de la policia, els mossos d’esquadra, que van a escoles i instituts amb uniforme i amb la pistola a la cintura. I això és perquè són els únics tallers que hi ha gratuïts. Fa anys que es demana que la intervenció dels mossos d’esquadra a escoles i instituts s’eradiqui. 

Només queda un camí: autodefensa feminista. 

La violència física que aniquila a centenars de dones cada any és doncs la punta de l’iceberg. Hem de tenir clar que les diferents violències de baixa intensitat descrites en el món educatiu, des de com ens adrecem a l’alumnat fins la inacció del Departament d’Educació són factors que contribueixen a la desigualtat i a la cosificació de les dones, que és en última instància el que dóna alè a la violència masclista. 

Afortunadament, les alumnes van prenent consciència i s’han mobilitzat molt en els dos últims 8 de març. Comença a haver-hi un canvi també en la percepció de l’amor romàntic i les nostres adolescents estan preparades per començar a canviar les coses. També ajuda la major acceptació de les diferents inclinacions sexuals, tot i que encara es produeixen actituds homòfobes, en 10 anys s’ha pogut percebre un canvi. Els nois, per altra banda també es van conscienciant, sobre tot els més joves. En edats més avançades, en plena adolescència costa més i sí s’observen violències masclistes en les relacions entre adolescents. 

La feina que queda és immensa, cal que el Departament posi els mitjans pel canvi, cal que el responsable d’igualtat als centres educatius tingui hores per exercir el càrrec, si no, és paper mullat, cal formació pel professorat, tallers de noves masculintats pels joves (i els adults, es clar), tallers feministes subvencionats i que s’obligui a fer una revisió amb perspectiva de gènere dels currículums i de com el professorat actuem a l’aula. 

Cal doncs arremangar-se, tots i totes, un altre cop, com han fet les dones des de fa dècades, per aconseguir acabar amb el patriarcat i construir un món sense violències i més just per tothom.

Reflexions de TEEI

Equip Comunicació CGT Catalunya
Nonna Ll. A. (Una TEEI com moltes).

Com pot ser que les coses continuen igual que fa tants anys? 

No evolucionem, i la política i les lleis tampoc.

Cal un esperit i una intenció de millora.

Volem un sistema públic que funcioni, amb treballadors públics que facin bé la seva feina. Però no es fa res més que posar pals a les rodes.

Els processos d’oposició ataquen directament la qualitat i l’experiència dels treballadors quan es convoquen fora de termini. Pot ser un procés adient per a entrar a formar part de l’administració pública, però no per a una treballadora que ja hi forma part des de fa molts anys sense haver tingut mai l’oportunitat d’estabilitzar el seu lloc de treball. I més quan ja hi ha accedit mitjançant un procés selectiu que es va considerar adient en aquell moment. Ja fos mitjançat la presentació de les titulacions i requisits exigits per a formar part d’una borsa de treball ponderada per ordre segons mèrits i capacitats presentades o havent superat una prova. Requisits que portaven a la tria d’aquesta treballadora per considerar-la capacitada per damunt d’altres persones. Selecció a més, duta a terme des del mateix Departament d’Educació.

“Si volem atendre amb qualitat professional i humana els usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana els treballadors”

Tanmateix quan un treballador ha exercit la seva tasca durant 3,5,10,15 anys, no se l’hauria de fer passar per un concurs d’oposició. És com aquell que aprova en el seu dia el carnet de conduir, porta molts anys circulant sense haver patit mai un accident, i de cop, se’l posa al mateix sac que els futurs conductors. Apa! Tots a passar per un examen teòric… Qualsevol amb un gran bagatge davant del volant probablement no superarà un examen teòric que ja va estudiar i aprovar fa molts anys.

Segurament, un jove amb l’hàbit d’estudi vigent el superarà, però a l’hora de conduir, la persona experta que no haurà superat l’examen, en el dia a dia i en la vida real, serà mil cops més capaç de superar obstacles, de reaccionar davant imprevistos, perquè un examen no pot substituir mai l’experiència i la pràctica diària.

Un “novell” ha de poder, i té tot el dret, a accedir a un nou lloc (tots hem estat “novells” un dia) però no ocupant el vehicle d’aquell que fa tants anys que circula, i havent demostrat cada dia que en sap i ho fa bé (independentment de si es supera un examen teòric que arriba amb anys de retard).

Així és com ens trobem les TEEI (Tècniques Especialistes en Educació Infantil) i tants altres col·lectius de l’administració pública que es troben a la corda fluixa perquè no se’ls ha permès consolidar el seu lloc en el moment que hauria estat just. Ara no, no és just.

Deixarem perdre un gran nombre de treballadors compromesos i implicats en la seva feina, que s’hi han deixat suor i llàgrimes en moments de crisi i retallades. I que malgrat que les adversitats han seguit en el seu lloc de treball, fent el que sabien i millorant dia a dia. Amb una experiència insuperable i insubstituïble. Valorats tant pels seus companys com per la comunitat que els envolta.

Cal crear més places i accedir-hi com marca la llei mitjançant un concurs oposició, que permeti als opositors formar part de l’administració pública. Però no per les persones que ja hi treballem amb contractes d’interins temporals i que s’han allargat en el temps més de tres anys (i fins a 15 o més!!!). Ja que ha quedat sobradament demostrat que no eren places de cobertura temporal, sinó que han esdevingut estructurals i fixes. I que per tant l’administració ha actuat de manera fraudulenta intencionadament.

Així és com ho ha interpretat la Unió Europea i el TJUE i així és com ho haurien de veure polítics, jutges i qualsevol que sigui capaç de treure’s les ulleres del retrocés i entengui que està en joc la qualitat i l’experiència de professionals. Que a més, són persones amb família, responsabilitats i càrregues econòmiques.

Volem un sistema públic i de qualitat que no menystingui els seus treballadors.

Si volem atendre correctament i amb qualitat professional i humana als usuaris públics, comencem per valorar i atendre amb qualitat humana als treballadors que ho han tirat endavant.

I fins aquí unes reflexions (evocades amb tot el dolor del cor, amb sentiment d’impotència i tristesa en majúscula), que esperem que serveixin per fer obrir una mica els ulls i despertar empatia i sentit de justícia a qui correspongui.Moltes gràcies per dedicar uns minuts a aquesta lectura, i un temps més a reflexionar sobre les solucions, justes i possibles, perquè si les voleu trobar, hi són.

No acceptem aquesta falsa normalitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Jordi Gil. Sindicat d’Ensenyament de CGT Barcelona

Un fet sorprenent, i que es pot considerar mèrit del Departament d’Educació des de l’inici del confinament, és que no s’hagi produït un rebuig frontal des de l’opinió pública. Un altre fet que sobta és que certa gent, de la que s’espera una mirada crítica, hagi ajudat a fer de palanca a l’administració per ajudar a fer creïbles les falsedats en què s’apuntalen els seus missatges.

A dia d’avui continua la insistència del Departament d’Educació per fer creure que als centres hi ha una situació de normalitat, tot i el context de pandèmia. Alguna cosa falla quan aquestes declaracions coincideixen amb la convocatòria d’una vaga educativa, que de moment es concretà els dies 9 i 15 d’octubre, però que no es descarta que n’hi hagi més. I aquesta vaga no surt del no res, sinó que fa evident una situació en els centres que aviat es farà insostenible. 

“el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç del professorat”

Primer de tot posem en context la situació actual. Arran de les retallades del 2008 la inversió per alumne per part del Departament ha baixat de forma alarmant, tot i l’augment d’alumnat que ha absorbit l’educació pública. Durant tot aquest temps, el sistema educatiu s’ha mantingut gràcies al sobreesforç d’un professorat que a costa de la seva vida personal, ha aconseguit amagar les mancances d’un sistema que, d’altra manera, faria aigües.

Amb aquest escenari arriba la pandèmia de la Covid-19 i el Departament d’Educació decideix que no cal aportar cap recurs més per afrontar un curs que es preveu que serà dur i en què es poden produir moltíssimes baixes (per ser justos, sí que ha augmentat el número de docents, però la xifra és irrisòria, no arribant ni a l’augment d’un per centre). És evident que, un altre cop, el departament ho juga tot a la carta de la pressió sobre els docents, i sotmetent-ho públicament a la responsabilitat del col·lectiu. Un missatge paternalista que cala fort, i així es va reproduint en forma d’eco “els sanitaris ho van fer, ara toca a mestres i professors”, i així és com delega en aquest col·lectiu la feina d’amagar la merda sota la catifa perquè tot continuï «igual». 

El menyspreu de l’administració cap a les seves treballadores es va enfortint amb la connivència de tots i totes, i el llistat de vulneracions dels drets laborals del professorat per part de l’administració va en augment, produint-se situacions com obligar el personal vulnerable a anar a treballar, a trencar contractes de substitutes nomenades al donar positiu per coronavirus, etc.

Ara ja podem afirmar que el decret d’autonomia de centres és un win-win per al departament. Permet al govern situar-se en la inacció mentre que redirigeix les responsabilitats de l’organització dels centres escolars a unes direccions desemparades.  No només això, si no que les poques directrius del l’administració, que arriben per roda de premsa, (mai per canals oficials), han estat erràtiques i han anat canviant fins l’últim moment.

A hores d’ara, segons dades del departament hi ha 2013 grups confinats, que es tradueix en 48.067 alumnes que a dia d’avui s’han de quedar a casa. Alumnes que en molts casos no tenen mitjans per connectar- se, alumnes que el Departament no els garanteix el dret a l’educació.

Assumir sense cap tipus de crítica que davant l’actual situació no cal fer cap inversió extra en educació per baixar aquest número, i parlar dels grups confinats a nivell macro, és assumir el relat de la gestió del servei públic en clau mercantilista i d’eficiència econòmica i honestament, crec que aquest hauria de ser l’últim dels criteris per fer valoració d’un servei públic. Sóc conscient que aquest any serà difícil i s’hauran de tancar grups, però fa mal assumir que sense cap tipus de prevenció, i amb una inversió en recursos tan minsa com la que ha fet el Departament, 1.200 grups confinats en tres setmanes són tot un èxit.