El pensament de Kropotkin, a un segle de la seva mort

A. Zarco Santiveri. CGT Lleida

Aquest passat febrer es van complir cent anys de la mort de Piotr Kropotkin, un dels grans teòrics i pensadors de l’anarquisme, nascut a Moscou l’any 1842. La seva vida –va arribar a gairebé els vuitanta anys- contempla nombroses facetes: el d’un jove noble d’ascendència aristocràtica, el d’un investigador científic, l’agitador anarquista clandestí, el teòric i pensador, retirat a l’estudi i l’anàlisi, o la llegenda de la revolució que arribà a la seva terra natal després de la caiguda del tsar i de més de quaranta anys d’exili. Les seves peripècies vitals mostren la complexitat del personatge i mereixen l’atenció de tots aquells que estiguin interessats en la figura del pensador rus. Tanmateix, en aquest article deixem la seva biografia de banda, per centrar-nos més en les seves aportacions i reflexions teòriques i l’actualitat d’aquestes. Més enllà de recordar el savi rus com una figura folklòrica pròpia d’un moviment anarquista antiquat i propi del passat, la commemoració del centenari de la mort de Kropotkin pot servir com una orientació pels moviments socials del present i del futur.

Començant per la seva reflexió en torn les estratègies i les tàctiques a seguir, Kropotkin va defensar l’acció col·lectiva i de masses, a través de sindicats i cooperatives, per sobre dels actes violents aïllats. La revolució -pel savi rus- és un fenomen que protagonitza el poble, el comú de gent, i no es pot fer mitjançant un petit nucli de conspiradors ni es pot dictar i ordenar des dels despatxos d’una nova administració burocràtica. En aquestes propostes trobem un eix purament llibertari en la forma de fer els canvis socials. Són unes propostes que no sols poden incloure a anarquistes, sinó al gruix de moviments populars actuals d’avui en dia.

Així, Kropotkin planteja una societat construïda des de la base, lliure i igualitària. Busca el comunisme, entenent com a tal tant la col·lectivització dels mitjans de producció com el resultat del treball, a causa de la dificultat d’un repartiment equitatiu en una societat complexa, amb uns processos de producció que requereixen un coneixement, formació i infraestructures en els quals molta gent diferent ha contribuït. D’aquesta manera, Kropotkin busca una societat on el treball i els seus fruits estiguin repartits segons les capacitats i necessitats, respectivament de les persones, per tal de generar un món més igualitari i racional. Es poden rebutjar aquestes propostes per anacròniques i antiquades en un món on l’extrema desigualtat i la crisi ecològica demostren els límits i les contradiccions del capitalisme? Creiem que no cal aquí contestar aquesta pregunta. Ens remetem als fets.

“els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat”

Però, més enllà de la igualtat material, Kropotkin aporta altres qüestions i propostes per a aquesta nova societat que vol construir que han de ser tingudes en compte: el pensador rus no busca sol el repartiment just de les riqueses, sinó també vol el benestar i el ple desenvolupament de l’ésser humà. Amb l’organització més racional del treball, en base a aconseguir una producció adaptada a les necessitats de la gent, es podrien reduir –segons el pensador rus- les jornades laborals, amb poques hores diàries dedicades a activitats productives. Així, es podria aconseguir una progressiva desespecialització del treball, fent que les persones combinin activitats industrials i agràries i que dediquin el seu temps lliure a cultivar-se, llegint, estudiant, investigant, creant… L’alfabetització, la culturització, l’activitat física o l’apropament a la natura són algunes de les línies civilitzadores que va desenvolupar el moviment obrer de finals del segle XIX i inicis del XX. Avui en dia la reducció de la jornada laboral segueix sent posada sobre la taula pels sindicats. No és això una forma de reivindicar el temps lliure com una forma de desenvolupament constructiva i d’adquisició de benestar per part de l’ésser humà? La revolució ha d’assegurar el pa –com proposava Kropotkin-, però també ha de traspassar les qüestions purament materials i vetllar per la millora de l’humà com a ser en tots els seus aspectes.

Aquest millora de la vida de l’ésser humà –segons Kropotkin- seria degut a la ciència i la tècnica, que alleugeraria els problemes de la humanitat. Al segle XIX es van viure extraordinaris avenços i descobriments científics, que van enlluernar Kropotkin i tantes altres persones del seu temps. S’obria la possibilitat que la ciència ho permetés tot. Malgrat les crítiques que es poden fer a la idea decimonònica del progrés, posar en valor el pensament racional, el coneixement científic i els valors il·lustrats és un far amb què guiar-se en temps del relativisme absolut propi de la postmodernitat. El pensador rus es va mostrar interessat en el saber des de jove: matemàtiques, geologia, geografia, història, literatura… i va voler plasmar aquests coneixements en la teoria anarquista, donant-li un fonament científic.

D’aquesta forma, basant-se en observacions del comportament de diferents espècies d’animals i de societats humanes, va contestar el darwinisme social. Contra les tesis que defensaven la competició com a factor de la supervivència i l’evolució de les espècies, Kropotkin va donar rellevància a la cooperació i el suport mutu dels animals i la societat per tal de sobreviure. Així, l’altruisme i la col·laboració entre individus és un principi biològic, que el pensador rus també va traslladar al comportament ètic i moral dels humans. El seu comportament no sol estaria marcat per la recerca del plaer propi, sinó també per la responsabilitat col·lectiva i el suport mutu. Reivindicar aquests principis avui en dia és confrontar la lògica del capitalisme i el neoliberalisme que ens han imposat.

A cent anys de la mort del venerable ancià anarquista, proposar organitzar la producció i el consum de forma col·lectiva i comunal, reivindicar la cooperació i la col·laboració dins els grups humans i aspirar a elevar la condició humana, alliberant i elevant les aspiracions de les persones, són propostes vigents i actuals. Els textos i reflexions de Kropotkin segueixen sent eines pel combat, per la confrontació contra l’ordre econòmic, social i polític imposat i un guiatge per orientar-se en temps convulsos de debats intensos dins els moviments socials. Les seves idees i reflexions donen un fort bastiment a les propostes de caràcter socialista i llibertàries, fonamentals, en l’actualitat, pels moviments socials emancipadors i revolucionaris d’avui i de demà.

El grup d’afinitat del carrer Toledo de Barcelona

Manel Aisa Pàmpols

Davant l’allau de repressió que duia a terme a Barcelona el Governador Civil i Militar Martínez Anido, i d’assassinats d’estat que es cometien amb el vistiplau del Govern de Madrid i de la patronal catalana, els joves anarcosindicalistes del moment no van tenir altra opció que organitzar-se amb grups d’acció i d’afinitat, per plantar cara a la repressió indiscriminada. Aquesta és una pinzellada d’un dels grups més importants del seu moment que deixa pel camí una reguera de sang, sobretot en la figura de Roser Benavent Pey, una noia de Sans de 19 anys de la que a hores d’ara no tenim la seva imatge.

Aquell mes de febrer de 1921 al carrer Toledo núm. 10 de la Barriada de la Bordeta, on vivia Vicens Sales amb el seu pare, la seva jove companya Roser Benavent Pey muntava un taller de costura, com a pantalla legal d’una història dels grups d’acció de l’època, finançada en aquest cas per Pere Vandellòs Romero, que era en 1921 un dels homes més importants del moviment Obrer en clandestinitat juntament amb Ramon Archs. Doncs bé, Roser Benavent darrere d’un taller de costura, a on després del treball preparaven explosius i els emmagatzemaven fins poder tenir un altre amagatall més segur, un arsenal que estava ubicat a la masia “La farinera “de Sant Feliu de Llobregat.

L’1 de març el grup d’afinitat del “carrer Toledo” col·locà uns explosius a la part posterior de la central elèctrica, al carrer Vila i Vilà, l’explosió tot just provocà el trencament de vidres, i poca cosa més, de fet, era simplement una prova.

“el grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel”

El grup tenia una idea clara i fixa, i aquesta passava per un atemptat contra Juan de la Cierva Peñafiel, exministre, i un dels carnissers de la Setmana Tràgica a Barcelona quan ostentava el càrrec de ministre de la Guerra. L’estratègia del grup consistia a col·locar una bomba a la via fèrria a l’alçada de Falset aproximadament, per fer-la explotar en un dels viatges previstos de De La Cierva a Barcelona,

El 2 de maig de 1921 Roser Benavent va fer sortir abans d’hora a les operàries del seu taller de confecció, i poc després els companys anarquistes, a la petita cambra laboratori, van començar a preparar les bombes que havien de servir per a l’atemptat de Juan de La Cierva. Alguna cosa va haver de fallar, ja que es va provocar una explosió, de forma que el cos de Roser Benavent quedà greument ferit i abrasat pel foc, mentre que Acher va quedar amb una mà destrossada, Joan Abrau va morir a l’instant, Joan Baptista Cucha que va morir pocs dies després, i els altres van poder sortir pel seu peu. Una d’elles fou Josefa Crespo que, ferida, va anar a una farmàcia propera on va ser detinguda. També era a la casa en aquell moment Ángela Abante, tia de Roser Benavent, que serà detinguda per aquests fets uns mesos més tard, el 2 de gener de 1922 i enviada al reformatori d’Alcalá d’Henares.

Però seguim amb els fets d’aquell dos de maig de 1921, els veïns van veure com del quart pis del núm. 10 del carrer Toledo sortia gran quantitat de fum i gent amb les robes incendiades. Els primers bombers en arribar van creure que es tractava d’un incendi fortuït, però al cap de poc van comprovar que es tractava de líquid inflamable, per la qual cosa van donar part a la policia, que immediatament va traslladar la seua brigada especial que es va fer càrrec de la situació.

M:\SKM_224e20102219140.jpg

El 4 maig 1921 Roser Segarra Travé, una de les activistes del Carrer Toledo que havia estat hospitalitzada en el Clínic, aconsegueix escapar-se i amagar-se amb l’ajuda de companys de Vilanova i la Geltrú.

El 10 de maig la policia registrà l’habitatge de la companya d’Acher (Shum), Luisa Moreno al carrer Bejar núm. 10. En el registre trobaren una carta signada per Leonor Pujol, que en realitat es tractà de Roser Segarra, fugida des de l’explosió del carrer Toledo.

El 17 de maig, i després dels interrogatoris aplicats als detinguts del carrer Toledo, la majoria encara es trobaven al hospital clínic convalescents, el cert és que volien donar un cop dur a l’anarquisme i per això la policia va encerclar el quadrat de carrers del districte V que compren Av. Paral·lel, Olmo, Sant Beltrán i Santa Madrona -llocs emblemàtics de l’anarquisme de l’època- a la recerca de joves anarquistes. Van detenir a Pere Navarro i Josep Saleta “el Nano”, però tots dos van poder escapar, encara que el primer, al cap de poc, va ser detingut a Montalbán, Terol.

El 19 de juliol serà detinguda a Le Pertús Roser Segarra, junt al company Vicent Sales, que van ser extradits a Espanya juntament amb altres tres catalans que s’amagaven en una pensió regentada Damian Carreras que els donava aixopluc

En algun dels interrogatoris de la policia va sortir el nom de Joan Baptista Acher LLarch Shumm que immediatament fou detingut i fou la cara visible d’aquest afer del grup d’afinitat del carrer Toledo, i altres causes que la policia li va atorgar a ell i al grup. Va passar quatre anys esperant a la presó una condemna de mort que va estar molt a punt d’arribar, solament una intensa campanya d’amnistia orquestrada pels seus companys de la CNT va aconseguir que al final quedés en llibertat el 1924, any en què fou indultat.

Shumm es convertí en un dels grans il·lustradors del moviment llibertari, pràcticament amb una sola mà, ja que l’altre l’havia mig perdut al carrer Toledo. Shum va morir a Cuernavaca, Mèxic, l’any 1967.

Queda doncs un record per a aquells joves anarquistes de Sants que es van deixar la pell en el carrer Toledo de la Bordeta per construir un món millor: Joan Abrau, Joan Baptista Cucha i Roser Benavent Pey.

85 anys del Consell d’Aragó, el primer i últim govern llibertari del món

Miguel Barluenga. Publicat a Memòria Llibertària

Situada en la zona oriental d’una comunitat autònoma partida en dues per la Guerra Civil, es va definir com una entitat administrativa autònoma que va comptar amb l’aquiescència de la República fins que aquesta va decretar la seva final en un termini de tot just deu mesos, entre octubre de 1936 i agost de 1937

Va ser el primer govern llibertari reconegut en el món i, fet i fet, una experiència única. Una república dins de la República espanyola de vida efímera. Amb l’inici de la Guerra Civil com a context i l’avanç de les tropes insurgents a Aragó com a teló de fons es va fundar a l’octubre de 1936 el Consell Regional de Defensa d’Aragó. Durant 10 mesos, fins a l’11 d’agost de 1937, es va definir com una entitat administrativa autònoma situada en la zona oriental i en la qual es va instal·lar una organització econòmica basada en les col·lectivitats i políticament progressista; alhora, va tractar de canalitzar l’esforç bèl·lic. Dependent de la Segona República, aquesta decretaria la seva dissolució ‘manu militari’.

Es compliran ara 85 anys d’aquesta iniciativa, que va comptar amb el seu òrgan de govern: president, consellers i capital. Van ser dos, primer a Fraga i després, de manera definitiva, a Casp. En els primers mesos de la guerra, els colpistes van entrar a Aragó pel seu vessant occidental i aviat van controlar les tres capçaleres de província: Osca, Saragossa i Terol. La línia del front va separar llavors aquella part del territori i l’oriental, en la qual es va fer forta la CNT. Després d’avançar des de Catalunya i la Comunitat Valenciana, els anarquistes van determinar l’organització econòmica i social del territori que dominaven amb la connivència dels òrgans de govern locals.

“un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”

Des de gener es van sumar al Consell d’Aragó els comunistes, Esquerra Republicana i UGT. La impossibilitat de preservar el trànsit comercial i el funcionament normal de les administracions en una comunitat autònoma partida per meitat va portar al govern republicà a transigir amb la situació. Tot això darrere d’una major coordinació, perquè les milícies revolucionàries controlaven la zona i, segons el parer d’alguns historiadors, llastraven d’aquesta manera la supervivència dels pobles de la zona en ple conflicte bèl·lic. Davant aquesta necessitat, la CNT va convocar al setembre de 1936 un plenari sindical en la localitat de Bujaraloz, en la seu de la caserna general de la Columna Durruti, en el qual es va donar forma a aquest Consell presidit pel militant de la CNT Joaquín Ascaso.

El ple va acordar la creació del Consell Regional de Defensa d’Aragó, en el qual es recollien 450 col·lectivitats rurals. Gairebé totes elles en mans de la CNT i unes 20 a càrrec de la UGT. Segons l’historiador Santiago Navascués, “al govern de la República mai li va agradar la idea que el territori quedés en mans dels anarquistes. Però al desembre no li va quedar més remei que acceptar la situació i reconèixer al Consell d’Aragó com a òrgan del govern republicà en l’àrea. Era això o instaurar un buit de poder i un caos que hauria estat aprofitat per l’exèrcit franquista. Això va suposar que durant uns sis mesos, en la pràctica fos un petit estat independent i revolucionari, amb les seves llums i les seves ombres, dins de l’estat republicà”.

Bandera oficial del Consejo de Aragón.

La bandera, que aspirava algun dia a succeir a la quadribarrada, representava a totes les forces antifeixistes: el vermell i negre (CNT), el vermell (UGT) i el morat en al·lusió als partits del Front Popular. L’escut es dividia en quatre casernes per una A d’Aragó, en els quals es representaven una olivera en relació a Terol, el riu Ebre de Saragossa i els Pirineus d’Osca. La cadena trencada del centre simbolitzava el nou i lliure Aragó. Coronava l’escut un sol naixent, emblema de l’Aragó que brollava sobre el derruït pels enemics de la llibertat.

La tensió i recels evidents entre els anarquistes i la resta de formacions d’esquerres es van suavitzar a partir de 1937 i també es va aconseguir una harmonia que, no obstant això, no va tenir un pes determinant en el desenvolupament de la guerra en el denominat ‘Front d’Aragó’. El Consell es va preocupar per l’alfabetització, va iniciar la construcció d’escoles i va posar en marxa campanyes de lectura. Va mantenir bones relacions amb Catalunya i València i es va estimular el comerç amb els excedents de productes com a cereals, oli i fruita seca. Per a Ledesma, “és difícil valorar la gestió econòmica de les col·lectivitzacions anarquistes però l’historiador Hugh Thomas va assenyalar que la producció de carbó en les mines de Utrillas, tan sols va aconseguir la desena part del que es produïa abans de la guerra”.

El principi del final del Consell d’Aragó es va forjar des de dins. El govern de la República no volia que el seu exèrcit depengués en gran manera de les milícies obreres. El desenvolupament de la guerra va llastrar aquesta iniciativa, i fruit de les dissensions internes el llavors president de la República, Juan Negrín, va decretar el 18 d’agost de 1937 la dissolució del Consell d’Aragó amb el concurs de les tropes d’Enrique Líster i va nomenar governador general d’Aragó a José Ignacio Mantecón, militar d’Esquerra Republicana. Joaquín Ascaso i altres membres del Consell van ser detinguts i acusats entre altres càrrecs de contraban de joies.

L’últim alè d’aquest òrgan també anticipava les raneres republicanes. Els pagesos van prendre a l’assalt les col·lectivitats, les oficines del Comitè Regional de la CNT van ser ocupades i els seus arxius i registres confiscats per les autoritats republicanes. Altres unitats militars de tendència comunista van ocupar diverses col·lectivitats de la vall de l’Ebre i l’Alt Aragó i la presó va ser el destí habitual d’anarquistes que van participar en la posada en marxa d’una iniciativa pionera, de vida breu i sense hereus.

La influència de Ferrer i Guàrdia en les escoles racionalistes de la CNT

Emili Cortavitarte. Fundació Salvador Seguí

L’Escola Moderna

Ferrer i Guàrdia, durant el seu exili a París, va entrar en contacte amb llibertàries, científics i pedagogues partidàries d’una educació nova i en llibertat oposada a la instrucció educativa predominant (disciplina, anul·lació de la personalitat, transmissió de valors classistes i conservadors, segregació).

A Barcelona, l’agost de 1901, inaugurà l’Escola Moderna, Racional i Científica. Les seves característiques pedagògiques foren:
– Racionalisme: aprenentatges científics i no dogmàtics i lliure discurs de la raó.
Neutralitat ideològica: els i les docents no eren transmissores de suposades veritats absolutes.
– Compromís social: s’analitzava la lluita de la classe obrera, la discriminació de les dones, la injustícia de la propietat privada…
– Laïcisme: es rebutjava tota mena de fe o de creença religiosa com a element educatiu.
– Educació integral: potenciació de tots els aspectes de la personalitat humana (físics, afectius, socials) i conjunció del treball manual i intel·lectual, del saber i del fer.
– Integració en l’entorn: relacionant l’alumnat amb el medi natural.
– Metodologia activa: treball en equip, observació directa i rebuig del verbalisme.
– Coeducació de sexes i de classes: potenciació de les dones, crítica de la societat patriarcal i alumnat de «totes les classes socials per refondre’ls en la classe única».
– Absència de premis i càstigs: els estímuls externs (exàmens, premis, càstigs) havien de ser substituïts pels interns (interès, responsabilitat, ètica).

Altres aspectes de l’Escola Moderna

A més del Boletín, es van traduir i publicar obres que eren utilitzades al mateix centre i a les escoles seguidores del model ferrerià.

Segons Pere Solà “la nòmina dels llibres publicats i difosos per l’Escola Moderna va des dels llibres de caràcter escolar a llibres pensats per a nuclis d’obrers conscients”.
Ferrer va comptar amb professors universitaris com Odón de Buen i Martínez Vargas, científics com Reclus, anarquistes com Lorenzo (tipògraf i editor) i advocats com Salas Anton.

Es van fer tasques d’extensió cultural entre famílies, alumnat i partidàries i es procurà la vinculació entre les comunitats educatives de les escoles racionalistes.

El 1906, Ferrer fou acusat d’instigar l’intent de regicidi de Mateu Morral. Va ser empresonat i l’Escola Moderna clausurada. Arreu d’Europa es van suscitar moviments de suport. Ferrer era prou conegut, atès que formava part de la Lliga del Lliurepensament, de la maçoneria i tenia estrets contactes amb sectors llibertaris i progressistes. Després d’un judici militar, fou posat en llibertat.

La CNT i les escoles racionalistes

A més de la relació amb Anselmo Lorenzo i Joan Montseny, Ferrer va finançar la publicació La Huelga General de Solidaridad Obrera i va tenir freqüents trobades amb el proletariat català.

En ser afusellat, el 13 d’octubre de 1909, després d’un nou judici militar en el qual se’l va condemnar de fet per la seva activitat pedagògica racional i lliure enfront de l’obscurantisme de la instrucció educativa de l’Estat i l’Església Catòlica i no per la seva participació activa a l’anomenada Setmana Tràgica, Ferrer i l’Escola Moderna esdevindran un exemple per a la futura CNT. Els projectes d’actuació educativa i cultural de molts sindicats i federacions de la CNT desembocaren en l’establiment d’escoles racionalistes.

El congrés fundacional de 1910, tractà de la “Necessitat d’establir escoles dintre dels sindicats obrers. Manera de portar-lo a efecte” El dictamen de la ponència defensà la fundació d’escoles en el si dels sindicats, en consonància amb les propostes del teòric del sindicalisme revolucionari francès George Yvetot (CGT) “si les nostres escoles sindicals arribessin a escampar l’ensenyament desitjable sobre centenars de milers d’infants, l’Estat quedaria vençut i nosaltres triomfaríem”.

En aquestes escoles es faria servir com a mètode “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”, cosa per a la qual es recomanava la recaptació de quotes especials “per fer possible la creació d’escoles gràcies al propi esforç de la classe treballadora organitzada”.

El congrés de Sants (1918) de la CNT catalana va aprovar un model tipus d’estatuts dels nous sindicats únics, que en el seu article 3r plantejava: “Serà qüestió primordial d’aquest sindicat establir escoles racionalistes per a la més integral emancipació del proletariat”.

El congrés confederal de La Comedia (Madrid, 1919) va continuar insistint sobre el tema “fora convenient que aquells sindicats que comptin amb forces i mitjans fossin immediatament a la implantació d’escoles” i es veié la necessitat de crear un Comitè pro enseñanza agregat al Comitè Nacional, una Escola Normal pròpia que assortís de docents les escoles sindicals i implantar una quota obligatòria pel seu sosteniment.

Finalment, en el congrés de Saragossa de 1936, es dedicà un extens espai a l’educació dintre del Concepte confederal del Comunisme Llibertari i es defensava “un ensenyament lliure, científic i igual per als dos sexes, dotat de tots els elements precisos per exercitar-se en no importa quin ram de l’activitat productora i del saber humà”.La influència de la pedagogia llibertària, introduïda per Ferrer, fou la clau de volta de l’educació i la formació alternatives desenvolupades per l’anarcosindicalisme durant les primeres dècades del segle XX.

Pandèmia en context de misèria obrera (2a part)

Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La Soli reproduïa un bàndol de l’ajuntament pel qual sabem que per alguns carrers havia de ser habitual circular amb cabres, que les escombraries dels habitatges esperaven al carrer durant dies, o que eren nombrosíssims els pisos on no existien lavabos o aigua corrent, i es donava un termini de 6 mesos perquè els propietaris d’habitatges construïssin “Watter” on no n’hi ha. Sona a ironia la crida final on s’aconsellava als ciutadans que una forma de combatre eficaçment l’expansió de la pandèmia era “que mengessin sa i abundant”, oblidant que un dels problemes més greus que patien les classes populars era precisament la fam, com va posar de manifest un editorial del 14 d’octubre. El títol “l’altra pandèmia” es referia precisament a la fam com un dels factors que contribuïen a la manca de defenses enfront de la infecció.

Es va denunciar també l’abús dels acaparadors que, emparant-se en les necessitats bàsiques de la població, apujaven els preus. Així s’informava des de Vigo: “Aprofitant-se de l’ocasió, els acaparadors han elevat escandalosament el preu de la llet i dels medicaments” Era la mateixa denúncia que es feia del servei de Pompes Fúnebre de Barcelona que havia apujat els preus i les autoritats no van fer res. Aquesta crítica anava afegida a les dades que deien que el dia 22 s’havien enterrat a Barcelona 354 cadàvers, però que era una situació que s’arrossegava des de dies anteriors, en els quals a Barcelona morien diàriament unes 300 persones.

En la mesura que avançava el mes d’octubre, la desesperació abatia a moltes persones, que acabaven suïcidant-se, com a Gavarda (València), on el secretari de l’ajuntament “atacat per l’epidèmia, va pujar a la segona planta de la casa que habita i es va llançar des del balcó al carrer quedant mort a l’acte”. Un cas semblant va passar a Bilbao el dia 19, com també a Almeria: “Un malalt de grip es penja al seu domicili quan la seva dona havia sortit a la recerca de metge” o, també a la mateixa ciutat, “Un malalt que es trobava a l’hospital d’epidèmies es va llançar per una finestra … A una alçada de 14 metres i va morir a l’acte”.

“més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria”

Als pobles de Lleó, la malaltia s’acarnissava en famílies senceres, sobretot “per la manca de medicaments i auxilis facultatius” fins al punt que faltaven braços per donar sepultura als cadàvers, “ja que els enterramorts han emmalaltit i els obrers es neguen a substituir-los”. Situació semblant a Didar (Granada), on “el cementiri va resultar insuficient, i no es tenen enterradors al poble”

Una sèrie d’editorials de la Soli, a finals de mes, exposava amb tota cruesa la situació de les classes treballadores en barris i fàbriques. La denúncia era clara, més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria. No hi havia res a esperar de l’Estat ni de la burgesia, era, per tant, funció dels mateixos treballadors abordar el problema: “No reconeixem a l’Estat capacitat ni voluntat de voler millorar les condicions higièniques si nosaltres, els treballadors, no ho obliguem. Hem de confiar en el nostre propi esforç”. L’Estat i la burgesia, es denunciava, han fet només el més bàsic amb la intenció que les malalties infeccioses que patien els treballadors “no arribessin als seus daurats habitatges. Han procurat aïllar-se, abandonant-nos que morim entre brutícia i immundícia”.

L’editorial insistia en els temes higiènics: “hem de reclamar també més higiene als solls que tenim per habitatges i en els presidis que ells anomenen fàbriques (…) El que ens semblaria una ineptitud imperdonable … Seria l’abandonament absolut de la qüestió higiènica … Això el lamentaríem tots, perquè si examinem les condicions en què tots vivim, però majorment els treballadors, si ens parem una mica a mirar les condicions d’higiene de les grans urbs, el contacte, l’amuntegament d’uns individus amb d’altres, la hacinación (sic en castellà) d’unes famílies en una habitació reduïdíssima, aquesta promiscuación (sic en castellà) de sexes i d’edats, de persones malaltes i sanes, d’atacats de malalties cròniques i infeccioses, en grau moltes vegades màxim … i s’ha de conviure amb les persones afectades, veuríem amb sorpresa que un nombre considerable d’aquestes últimes serien arrabassades a la parca i evitaríem aquesta mortaldat excessiva que ens delma a tots, emprant una higiene profilàctica, millorant els nostres habitatges i els tallers en què ens veiem obligats a guanyar-nos la vida”.

No, la 'gripe española' no fue española - Cultura - COPE

D’aquests escrits es dedueix que els treballadors operaven en locals gairebé sense espai, havien de menjar en el lloc de treball, no tenien menjador, ni lloc on escalfar el menjar o preparar-la: “com actualment (passa) que han de menjar els menjars freds, asseguts a terra, incòmodes i en pèssimes condicions” No es disposava de lavabos ni banys, ni un espai o sala on canviar-se de roba. L’atmosfera dels tallers era irrespirable en alguns sectors, sense ventiladors que poguessin eliminar “totes les miasmes que es desprenen de les matèries que s’elaboren i de l’aglomeració de moltes persones en un mateix local”. La denúncia es completava amb la reflexió sobre les malalties que es podrien evitar, com els problemes de visió a causa dels nombrosíssims locals en què es treballava, durant tot el dia, sense llum natural “condemnant a l’individu a romandre setmanes i setmanes sense veure la claror natural res més que al migdia a l’hora de dinar i els diumenges”, i es feien referències a les condicions en què havien d’operar les treballadores embarassades, amb jornades de 10 hores i respirant la pols que desprenia el cotó en el sector tèxtil.

Per als redactors de la Soli, les millores de les condicions de vida als barris, amb millora dels habitatges, amb polítiques de salut pública i col·lectiva, amb higienització de carrers i solars, així com la millora de les condicions d’higiene i salut en els tallers, seria el factor més important de fre a l’epidèmia de grip, però no només, sinó també d’aquelles que afectaven intensament a les classes populars, com el tifus, la verola, la tisi, etc.: “Totes, excepte la tuberculosi, serien menys virulentes, o es podrien erradicar, si s’observessin els principis higiènics”. I aquestes millores havien de ser reivindicades pels sindicats quan plantejaven conflicte o vaga a la patronal.