Categoria: Noemí Simarro

Educació, COVID i dona

Equip Comunicació CGT Catalunya
Ingrid Chavarria de Ros i Noe Simarro López, CGT Ensenyament

El patriarcat contraataca, nosaltres fem VAGA FEMINISTA.

La vida a les aules mai ha estat aliena a l’estructura patriarcal que estem immerses. Ara, patint encara unes retallades que van començar fa deu anys amb l’excusa de la crisi econòmica, li hem de sumar les polítiques generades per la crisi COVID, que no afavoreixen a caminar cap al feminisme en el món de l’educació, i ara detallarem l’anàlisi al respecte.

Existeix la percepció que l’administració no fa diferències entre homes i dones en relació als salaris o a l’ocupació de càrrecs de responsabilitat, però a l’hora de la veritat, observem com són les dones les que estan sotmeses a més discriminacions. Les docents també pateixen el famós sostre de vidre i les desigualtats salarials. Les dades evidencien que les dones en els càrrecs de direcció ocupen un 50% del total, una xifra que representa una infrarepresentació tenint en compte que constitueixen, depenent de l’etapa escolar, entre un 60 i 90% del col·lectiu.

A més, dintre de l’àmbit educatiu, no tothom té les mateixes condicions laborals. L’externalització de serveis està cada vegada més present als centres escolars. No és casualitat que el sector social i el del lleure, on la majoria són dones, tingui molt menys prestigi, i pateixi més precarització econòmica. Un àmbit, que tot i ser essencial, està oblidat per les administracions públiques. És més, cada vegada està més privatitzat, fet que representa un augment de la vulneració dels drets de les treballadores per part de les empreses externalitzades.

Un altre maltracte institucional recau en l’alt percentatge de temporalitat i conseqüent precarietat, ja que l’educació és un col·lectiu feminitzat i per tant, són les dones qui en queden afectades directament. Per exemple, a Catalunya el col·lectiu docent està format per un 70% de dones i el percentatge de temporalitat és del 45,6%, gairebé 6 vegades més del que marca la normativa.

A més, en l’àmbit educatiu el fet d’estar embarassada també es penalitza. De manera sistemàtica hi ha dones que perden la feina quan comuniquen el seu embaràs, tant en l’àmbit privat com en el públic, vulnerant així la LLEI 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes. En l’àmbit públic l’aprovació del decret de plantilles al 2014, on es regulen els procediments per definir el perfil i la provisió dels llocs de treball va obrir la porta a uns processos de selecció injustos, subjectius i desiguals, on les dones embarassades tornen a quedar més desemparades. A l’àmbit privat un exemple recent és el de l’empresa FEMAREC SL, que va ser denunciada per la CGT per l’acomiadament d’una de les seves treballadores pel fet d’estar embarassada. 

Amb la Covid les dones paguem encara més els plats trencats: els exemples de precarització en l’àmbit de les treballadores del sector educatiu (docents, monitores, vetlladores, integradores socials, cuineres, personal de neteja, educadores socials) es va evidenciar amb múltiples formes: substitutes sense nomenaments, compaginar cures amb el teletreball, ERTOs fins i tot quan l’administració assegurava el pagament dels salaris, com és el cas de l’empresa AliemntArt-Servei d’Àpats, que va desestimar l’oferta de l’Ajuntament de Barcelona i va enviar les treballadores igualment a l’ERTO. Totes dones. 

Així mateix, també ens hem trobat amb el maltractament del personal considerat vulnerable, entre elles, embarassades. Manca d’un permís de conciliació familiar en el cas de menors a càrrec confinats preventivament. Oposicions en condicions infrahumanes, amb alt risc de contagi i injustes per moltes dones amb càrregues familiars. Oposicions de les Tècniques d’Educació Infantil, que suposen un ERO encobert.  O la baixada de categoria laboral de les educadores bressol.

Així i tot, el que sí que ha estat en augment és el discurs de rentada de cara que fa l’administració sobre coeducació, unes paraules boniques que no van de la ma de recursos, unes paraules que queden en paper mullat i que no acompanyen la realitat ni la transformen. Una realitat on les alumnes continuen patint molts abusos pel fet d’haver nascut amb genitals femenins: tant abusos sexuals, com més assetjament per les xarxes socials, com poder gaudir de menys espais als patis en els centres escolars… unes alumnes que tot i treure millors notes que els seus companys saben que els seus currículums no tindran la mateixa validesa, només pel fet de tenir cara de dona.

Tal com afirmava Naomi Klein, en una situació excepcional i de caos generalitzat, s’implanten idees i mesures que fa temps que es planifiquen, aprofitant el desconcert de la població i la impossibilitat d’aquesta per organitzar-se i combatre-ho. 

Tot i així la por no ens ha paralitzat. És cert que la situació actual de pandèmia posa molts entrebancs a la lluita de les treballadores. Les retallades de drets, els confinaments parcials, i la dificultat de relacionar-se fan encara més grossa l’atomització que ja patim des que el capitalisme i el campi qui pugui (individualisme i darwinisme social) han penetrat en els nostres cossos i ments, des dels anys 80 i des de tots els àmbits (polític, econòmic, educatiu i comunicatiu). 

Però la pandèmia també ha servit per fer aflorar aquesta reflexió, per veure la importància de tenir uns serveis 100% públics, d’organitzar-se i estar juntes per fer front als embats del poder. 

Tot i les restriccions, hem estat als carrers, protegint-nos, mantenint les mesures de seguretat, però sense renunciar als nostres drets fonamentals i superant les pors i les contradiccions. I continuarem sent-hi, de múltiples maneres, però juntes, per conjurar aquest suposat únic món possible, que ni és únic ni és ja possible. 

Per això enguany, la CGT Ensenyament donem suport a la vaga general feminista, tot i les inclemències de la pandèmia, perquè un altre cop, hem sigut les dones les que més hem pagat els plats trencats. 

Utopia en educació pública. Expropiïn-se!!

Equip Comunicació CGT Catalunya
Noe Simarro. Sindicat d’Ensenyament CGT Barcelona
(@noebicha)

Fins que no em vaig dedicar a la docència, ara ja fa més de cinc anys, no em vaig assabentar de la gran problemàtica que existeix respecte a la manca d’espais als centres públics del departament d’Educació. Cap dels instituts que conec en els quals he treballat, fet un curs, visitat o dels que m’ha arribat informació per altres col·legues té prou aules i espais on poder realitzar activitats de qualitat. Aquesta situació porta que en començar els cursos habitualment s’originen conflictes per fer el repartiment de classes i decidir on poder impartir les propostes pedagògiques en el millor àmbit possible.

Un altre reclam que, a banda dels raonaments pedagògics, també té relació amb la manca d’espais, és la disminució de les ràtios; aules amb un número d’alumnat inferior permetria impartir les matèries d’una manera més sana, atenent tota la diversitat, aplicant les noves metodologies, etc. Indubtablement, aquest canvi requereix un augment de la inversió, tant de personal docent i en l’habilitació d’espais.

Mentrestant el sistema educatiu està saturat, continuen existint un munt de pisos, blocs i cases abandonades per arreu. Habitatges i locals que s’estan fent malbé per no utilitzar-los, els quals majoritàriament són propietaris persones de classe alta, administracions públiques i bancs.

Els poders fàctics que componen el capitalisme fan tant de mal en el pensament humà que gran part de la població precària prioritza la propietat privada abans que l’ús comunitari dels béns. Moltes d’aquestes persones es preocupen de l’okupació d’unes propietats que mai no tindran, i donen suport als mateixos que en qualsevol moment si no paguen els poden deixar (mal) vivint al carrer. Donen aquesta legitimitat ideològica als poders, que aquests sí, de manera intel·ligent, desprestigien aquesta insurrecció per mantenir els seus privilegis, i així poder continuar gaudint de la seva riquesa.

“si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiï”

Per contra, paradoxalment, critiquen aquest grup d’activistes que ideològicament es preocupen de la supervivència de cada ésser, del benestar de tota la comunitat, calumnien un moviment que fins i tot els pot oferir un habitatge si ho necessiten.

Des de la meva anàlisi faig una crida a l’ocupació d’aquests espais buits perquè es reutilitzin, crec que qualsevol immoble té un límit social i comunitari, que no pots tenir béns sense utilitzar i que aquests haurien de ser pels qui els necessitin, els cuidin i els utilitzin. “La tierra es para quien la trabaja“, dirien a Llatinoamèrica, i aquí podríem afegir el lema de “els immobles són pels qui els facin servir”.

L’okupació últimament està associada a robatoris i màfies. Les persones es creuen que te’n vas de vacances i et quedes sense habitatge. Fa vint anys que participo i conec el moviment Okupa i mai he viscut aquests afers, no puc afirmar que no existeixin, ja que potser hi ha persones que se n’aprofiten i en fan un mal ús d’aquesta aposta política; d’aquest moviment polític que de manera generalitzada el que intenta és visibilitzar la problemàtica que hi ha respecte a l’habitatge, generar consciència social i fer un repartiment més equitatiu de l’economia.

En aquests moments les administracions públiques i totes les persones que hi treballem, estem pensant estratègies per poder prevenir el contagi de la Covid-19. Una de les mesures preventives és que hi hagi una separació entre persones, sobretot en espais tancats. Però insisteixo, per poder dur a terme aquesta prevenció en escoles i instituts, perquè hi hagi més distància i una educació pública de qualitat, es necessita més professorat, una disminució de la ràtio i més aules. Sembla que, tot i que insuficient, pot haver-hi més contractació de personal docent, però la veritat és que no sé on ens ficarem amb la manca d’espais. I si el que pretenen és repartir els dies per grups d’alumnes, no sé com s’ho poden muntar les classes populars que tenen criatures i que han d’anar a treballar, no sé on deixaran les criatures quan no els hi toqui anar a l’escola.

En canvi, si hi ha voluntat, la solució és ben fàcil: que s’expropiïn tots aquests edificis buits. Ni que sigui els dels bancs. Que hi hagi una mica de justícia. Que la banca ens retorni amb aquests edificis parts dels diners que ens van expropiar a la classe treballadora pel seu rescat. Aquí a Mataró per exemple, hi ha un edifici de Bànkia abandonat, al costat del Tecnocampus, que ens aniria de perles per poder donar una educació pública de qualitat i amb la prevenció de riscos que pertoca, tal com es mereix el nostre alumnat.

Tant de bo tinguéssim uns poders públics valents per poder dur a terme aquesta utopia; aquesta utopia que generaria una societat més equitativa i digna.

Com el capitalisme engrandeix l’ombra de la condició humana

Equip Comunicació CGT Catalunya
Noemi Simarro i Marta Minguella. Federació CGT Ensenyament

Per una educació pública!

Encara que pugui semblar una paradoxa, l’esclat del Covid19 ens va portar inicialment un indici d’esperança, una il·lusió amagada que ens va fer imaginar que tots els sistemes de producció caurien. Una innocència efímera que ens obriria el camí a repensar les nostres necessitats i convertir-les en “deseidades”. El virus ens permetria apropar-nos al postulat de l’Amaya Pérez Orozco: una societat que desbanqués el valor monetari pel de la vida, on es valorés realment els treballs essencials i el sistema públic, en definitiva, un camí cap al benestar comú.

En canvi, la realitat impera, i l’esperança s’esvaeix mentre observem com el capitalisme es continua reforçant: ni s’ha posat proposat el control públic de la sanitat privada, ni s’ha plantejat la seva nacionalització. Els estats es barallen per les mercaderies, els fons voltors estan a l’ordre del dia i la tornada al treball preval per damunt de la salut de la població. I en el sector que a mi em pertoca, en matèria educativa, es fa molt més evident la desigualtat de recursos entre els i les estudiants de l’escola privada i concertada i els de la pública.

El teletreball s’ha imposat en el sistema educatiu, tot i l’evidència que les classes telemàtiques accentuen acusadament les desigualtats econòmica i social. En els 35 dies que portem de confinament, moltes de les estudiants no han pogut rebre contingut acadèmic per manca d’ordinador i/o internet a casa. Ara que sembla que els governs donaran sistemes informàtics per pal·liar les bretxes digitals em pregunto quins recursos es destinaran per cobrir les necessitats econòmiques i socials, realment a mi em genera una desconfiança profunda aquesta almoina.

Esperem que aquesta distribució del material informàtic no s’interpreti en lògica mercantilista i el govern l’intenti vendre com un senyal d’igualtat entre l’alumnat. Els dispositius no poden cobrir les desigualtats en termes d’habitatge, d’alimentació, de suport familiar, etc. És evident que la majoria de famílies que trien concertada i privada tenen molts més recursos per continuar la vida acadèmica. Les conseqüències d’això són realment preocupants, un jovent que creixerà pensant que gràcies a la seva feina ha pogut arribar als objectius acadèmics, i creurà que és mèrit propi, i que els que no han triat aquest camí, mereixen ser carn d’explotació.

En l’àmbit de l’educació pública, el desconcert és total. Encetem un 3r trimestre sense instruccions i amb informacions contradictòries pel que fa la seguiment de l’alumnat, a la seva avaluació, a l’atenció psicosocial necessària en aquesta situació, etc. És escandalosa la despreocupació per la manca de recursos humans per atendre les necessitats de l’alumnat, ja que mentre queda desatès, una decisió política ha deixat molt professorat substitut sense feina i sense possibilitat d’aconseguir-la. Professorat que podria ser clau per combatre en certa manera les desigualtats que estan patint les persones de classe treballadora.

Formar persones amb esperit crític i implicació social i comunitària és una de les motivacions de la nostra professionalització com a docent. S’enfonsa la condició humana quan, fins i tot en temps de crisi sanitària i confinament, aquest objectiu docent s’allunya, ja que des dels poder públics es prioritzen els continguts, s’imposa el treball telemàtic que acusa les desigualtats, i no es cobreixen baixes per poder donar suport a tot l’alumnat que té mancances socials, familiars, culturals i emocionals. Arriba l’ombra capitalista quan novament les polítiques afavoreixen les classes privilegiades, i l’educació pública queda relegada, ara sí, a grans esforços de professorat i alumnat que poques vegades seran valorats.

Així mateix, com a professores de formació i orientació laboral d’un centre públic, avui des de casa posem un excel·lent a tot el nostre alumnat, una nota per respondre amb justícia a les classes populars. Assignem aquesta qualificació per sanejar l’esquinçament i la vergonya que em fa haver explicat les deduccions de les nòmines destinades a cobrir, entre d’altres, les despeses de la sanitat. I, per contra, que ara el nostre alumnat visqui en pell pròpia que la classe a la qual pertany queda afectada per la insuficiència de places d’UCI, de respiradors, de tests, etc. Un excel·lent per la impotència que avui vivim per no donar-los una formació i orientació laboral que els valori i els tingui en compte. Una nota que va carregada de força per portar a terme, ara més que mai, una real lluita de classes. Suport per subvertir des de les aules les desigualtats imperants i construir un sistema educatiu totalment públic.

Així mateix qualifico d’excel·lents a totes les persones, famílies, organitzacions i sindicats combatius compromesos en aconseguir una societat més justa i equitativa.

I ànims a les companyes substitutes en lluita!!!